LA CASA FERRER

La Sezession és la denominació del modernisme austríac, derivada del nom d’una associació d’arquitectes, pintors i artistes, creada el 1887. El modernisme austríac presenta peculiaritats que el distingeixen del modernisme francès o Estil noveau, com una marcada tendència a la geometrització, a la coherència o unitat en el conjunt interior-exterior dels seus dissenys, a més de l’interès per les anomenades arts menors, que està molt en la línia de l’època, fins al punt que la Sezession va dictar la moda dels interiors burgesos durant les tres primeres dècades del segle XX. 

A València, Demetrio Ribes, autor de l’estació del Nord, i Vicente Ferrer, seguiren aquesta tendència. 

Vicente Ferrer Pérez (1874-1960) estudià arquitectura a Barcelona, on obtingué el títol el 1902. Uns anys més tard, el seu pare li encarregà la construcció d’aquesta casa per a la família, ubicada en el carrer Cirilo Amorós 29, cantonada amb Pizarro 16. Va ser projectada el maig de 1907 i construïda el 1908. 

Encara que Martínez Aloy inclogué una referència d’alabança a l’edifici en la seua obra “Geografia General del Reino de Valencia”,  passà quasi desapercebut per als seus contemporanis. 

A hores d’ara se’ns presenta com l’obra del més refinat i imaginatiu dels modernistes valencians, feta sense por d’utilitzar un llenguatge massa nou, fugint del decorativisme superficial i sense cap intent de contemporització o coincidència amb altres estils més coneguts i acceptats. 

La col·locació de la data de construcció coronant l’edifici i la de les inicials del propietari, repetides en els balcons i finestres dels pis principal, proclamen la complaença que sentia Ferrer en aquesta obra singular. 

Tan singular, que no construiria un altre edifici i acabaria treballant de funcionari, com a cap del Cadastre. Potser no li va interessar adaptar-se al modernisme o l'historicisme, llenguatges reconeguts per la burgesia agrària i conservadora valenciana,  que no devia trobar del seu gust aquell estil de Ferrer, nou, imaginatiu, que fins i tot anava una mica més enllà de la Sezession i semblava pressentir les investigacions plàstiques de les primeres obres abstractes i dels futuristes italians. 

La casa està edificada sobre un solar de cinc costats que recau als dos carrers mencionats, el cantó és en xamfrà, amb el pati d’entrada i l’escala, que rep la llum per una claraboia. L'estructura és de murs portants de maó, amb arcs de descàrrega i biguetes metàl·liques amb revoltons. La coberta de l’edifici és amb terrat a la catalana. 

Consta de planta baixa, pis principal, clarament diferenciat  pels balcons i miradors (no hi ha entresol) i dues plantes més de vivendes. Les cuines ventilen al pati de llums per galeries envidriades i  els banys, situats en els cantons del xamfrà, donen al carrer. A les zones nobles dels interiors hi havia decoracions a base de sòcols de fusta, frisos i guixeries. Les reixes inclouen motius vegetals i geomètrics. Els paviments són hidràulics i de Nolla.

L’arrebossat exterior, pintat, es decora amb elements de pedra, taulells blancs i verds en escacat i altres elements ceràmics. Destaquen les línies geomètriques en les reixes, i els típics tríglifs Sezession que pengen de discos; dels situats sobre la segona planta sorgien marquesines avui desaparegudes.

Cada façana té un esquema compositiu propi, diferent, amb  eix de simetria central, remat curvilini, i garlandes de ceràmica retallada. Les dues laterals s’articulen amb la central mitjançant el trencament de la composició en els cantons del xamfrà, amb uns cossos molt plans i verticals, decorats a la part alta amb arbres de ceràmica vidriada i retallada. Predomina el ritme vertical dels balcons o finestres, que són diferents segons les altures, de manera que cada planta té interès per ella mateixa. Les obertures són en arc escarser o en llinda, segons les plantes, en la baixa, els brancals són corbats. 

Les cinc finestres sota l'arc de la façana central són un dels millors detalls Sezession. Els coronaments amb garlandes de flors retallades i un pomell de roses en relleu, tot de ceràmica vidriada,  també fan referència al context econòmic del País Valencià en aquell moment i a la imatge de ciutat pròspera que es volia construir. 

Alguns detalls decoratius que poden relacionar-se amb les investigacions plàstiques dels futuristes italians i els primers abstractes són el disseny de les reixes de ferro forjat amb motius abstractes i feixos de rectes que conflueixen en un punt, els jocs experimentals dels paviments hidràulics, dissenyats pel mateix Ferrer, o la disposició estranya i asimètrica dels volums de les mènsules que suporten els balcons. 

L’estat de conservació és un tant deficient en la façana, amb eliminació de les marquesines. La decoració original encara es conserva en el pati, escala i accés a les vivendes, però a l’interior de quasi totes elles s’ha perdut en gran part.

SOBRE UNA FAMA ANTIGA DELS VALENCIANS

REPETICIÓ DE LA JUGADA: El present text de Joan Fuster està molt relacionat amb el nostre tema, per això el còpie ací. No em faig responsable de les possibles  incorreccions en les cites en diversos idiomes, que van sense traducció, però són prou entenedores pel context.

   

LA CIUTAT

“In tutta Catalogna non è più lasciva ed amorosa città”, escrivia Matteo Bandello: ho havia sentit dir a molts “mercadanti genovesi” que havien conegut la València rica i vitalíssima de finals del XV i principis del XVI. I no era el frare novel·lista l'únic escriptor italià que va deixar-nos constància d'una extrema reputació de galanteria, indiscutiblement ben guanyada pels valencians, en el món europeu del Renaixement. Benedetto Croce i Arturo Farinelli han publicat un bon nombre de testimoniatges literaris que reflecteixen, si més no, la picant satisfacció dels nostres veïns d'ultramar -subjectes, aleshores, a la mateixa fama- en trobar a València l'espectacle d'un altre llibertinatge col·lectiu. Potser arribarien a creure que els italians exageraven: atribuint-nos uns costums relaxats, no solament es trobarien consolats de llur propi relaxament, sinó que encara es venjarien per la calúmnia de la nostra presència dominadora en llur país. Però això serien explicacions massa inconsistents. Car les insinuacions i les denúncies provinents d'Itàlia es completen amb d'altres que podríem espigolar en les novel·les i els llibres de viatges, en els drames i els poemes, d'autors de les més diverses parts d'Europa: portuguesos, flamencs, castellans, tudescos i francesos, als quals no sempre cabria adjudicar un ressentiment previ envers els catalans, ni una situació moral -o immoral, si voleu- semblant a la nostra.

Os jardins de Valença de Aragão em que o amor vive e reina, onde floresce, por onde tantas rebuçadas vão...,

diu Saa de Miranda.

“L'admirable bourdeau” de València, que Antonie de Lalaign, senyor de Montigny, descriu en 1501, era cèlebre per tot arreu: Menéndez Pelayo senyala com és al·ludit, indefectiblement, en la majoria, en la totalitat de les Celestinas que seguiren la del batxiller Rojas. “Más ganaba yo”, afirma un personatge de La lozana andaluza, “que puta que fuese en aquel tiempo, que por excelencia me llevaron al publique de Valencia...”. Els documents conservats confirmen, en efecte, que tot això que els forasters descobrien a la nostra ciutat, i que havia esdevingut un tòpic turístic i literari a l'Europa renaixentista, era cert: tot això i moltes coses més. Fóra oportú recordar, com a exemple, l'abundància de disposicions municipals en matèria sumptuària, limitant el luxe en el vestir i en les festes familiars dels valencians del XV. Fins i tot podríem referir-nos a l'extensió per convents i monestirs -d'”espluga e niu de vicis e pecats”, en qualifiquen un els Jurats, l'any 1414- d'aquella exultant disbauxa. No cal dir que un judici purità estaria, ací, fora de lloc. Ni significa que, contemporàniament, no hi haguessen valencians tocats de puritanisme. Però sempre haurem de reconèixer que el to general d'aquell moment de la vida valenciana -un segle llarg, almenys- ve donat per la desenfrenada alegria sensual. Era l'època del màxim esplendor material i intel·lectual del País Valencià, i València, gran ciutat com mai més no tornaria a ésser-ho, podia i volia abocar-se a fruir-lo, i s'hi 1liurava sense límits ni prevencions. Si els valencians d'aquell temps haguessen conegut les opinions i les censures que corrien, sobre llur conducta i llur ciutat, pels 1libres europeus, no haurien sabut desmentir-les: és més, crec que se n'haurien enorgullit i s'hi haurien complagut. Ignore si algú ha explorat la literatura escrita a València entre el XV i el XVI per esbrinar, exactament, quina consciència tenien els valencians de llur prestigi eròtic. L'atzar de la lectura em permet d'aportar ací alguns textos curiosos, que fan un bon subratllat, corroborador, dels textos aliens. De tota manera, una bona part de la literatura originària de València, pertanyent al període esmentat, participa del clima lliure, descarat i escandalós en què es movia la nostra societat. Des del Tirant fins al que Miquel i Planas titula Cançoner satíric valencià, les obres a citar serien de les més interessants de les lletres catalanes medievals. I encara algunes, com el Llibre de les dones, que naixen d'una pruïja moralitzadora, coincideixen, de retop, a confirmar allò que les altres delaten.

ELS VALENCIANS

Una de les conseqüències de l'ambient 1licenciós d'aquella valenciana “tardor de l'Edat mitjana”, és l'aparició de l'home valencià convertit, si val l'expressió, en heroi eròtic. Res no podia ésser tan propici perquè es perfilàs, fins i tot amb una derivació caricaturesca, la figura d'un “hom de fembres” particularment espontani i quasi com exigit per les circumstàncies. Ja ben entrat el XVI, Venturino da Fabriano descrivia els cavallers valencians vestits “con ogni sorta di lindezza e ornamento, ben spesso piuttosto muliebre che virile”. Aquesta afectació en l'abillament no era nova -més aviat devia acompanyar l'opulència econòmica i cortesana de la ciutat, al llarg del XV-, i venia a afegir-se al gust pels perfums i els afaits. Una cançó carnavalesca del temps de Lorenzo el Magnífic comença esmentant els valencians:

Siam galanti di Valenza

qui per paggi capitati,

d'amor già presi e legati

delle dame di Fiorenza...

Secondo i nostri costumi

useremo ancor con voi;

usseletti, olii e profumi,

donne belle, abbiam con noi...,

i deixa explícit el port exterior d'aquell tipus d'expert amorós. El seu capteniment era proverbial: l'Ariosto, en Orlando Furioso, diu d'un dels seus personatges que

tutto ne' gesti era amoroso, come

fosse in Valenza a servir donne avvezzo,

i l'Aretino fa una referència burlesca a tot això en dos noms que, per ells mateixos, resulten admirablement reveladors: Don Cirimonia di Moncada i el Signor Lindezza de Valenza. És clar, i en el pitjor dels casos, també la ironia ve a ésser un homenatge à rebours a les qualitats atractives dels valencians. No hi ha dubte que aquells avantpassats nostres eren refinats en llur tàctica: cal suposar, a més, que sabien doblar llur apetit amb la millor de les fantasies. La propensió amorosa, si hem de creure encara els italians, era universal entre els hòmens de la València daurada: vull dir que l'edat no els eximia, per avançada que fos, de la destresa amatòria. “Plerique Valentini cives”, afirma l'humanista Pontano, “tum senes tum iuvenes, amoribus dediti ac delitiis”. I m'incline a calcular que, si eren irresistibles, era principalment per gosadia: les dones se sentirien atretes, tant com per l'elegància o per la seducció de les maneres, per l'embranzida incontinent. Jaume Roig, en el Llibre de les dones, ens conta una graciosa historieta, en la qual trobem especificada la idea que els valencians tenien d'ells mateixos com a tals herois eròtics. Una monja tempta impúdicament el seu metge -una escena pareguda, però amb una altra mena de protagonistes, hi ha als Ragionamenti de l'Aretino-, i com que el bon home resistia a la provocació, ella expressa el seu menyspreu dient:

Vós Josef sou,

l'egipcià;

valencià

fósseu cuidava.

Oposar l'home valencià al cast Josep de la Bíblia resulta tan significatiu, que no necessita comentaris. Un altre fragment literari que convé aportar és de l'austeríssim -a estones- cavaller Ausiàs March:

Doncs, ¿què farà qui Amor no l'acull

de son hostal, per ésser grosser vell?

Valencià de tal cas no s'apell.

Ja queda mencionada l'observació de Giovanni Pontano, feta a propòsit d'un tal Carrascio de València que, a vuitanta anys, passejava Nàpols tocant la trompa i cantant els seus amors. La senectud, segons sembla, no dispensava els valencians de l'exercici amorós: o si no, “valencià de tal cas no s'apell”. Sens dubte, el destí final d'aquest heroi galant és -com hauria dit el meu paisà Bernat i Baldoví- “l'agüelo Pollastre”: el vell verd. Però, fos com fos, els poetes del País Valencià, en el pas del XV al XVI, es van prendre molt seriosament el problema de les perspectives amoroses dels vells.

LES VALENCIANES

“Au regard des dames”, anotava el flamenc Lalaign, “elles sont les plus belles et plus gorgiases et mignones que on sçace”. “Le donne de Valenza”, afegeix Fabriano, “sono più belle dall'altre sinora viste in Spagna, e più invernisate o lisciate e liberissime nella vita loro”.

                 

                   Toda jardín de placeres

y deleites abastada,

de damas lindas, hermosas,

en el mundo muy loada...

Llegim en un romanç d'Alonso de Proaza, al Cancionero General. Si la bellesa de les valencianes queda sempre proclamada en primer lloc, també ho és, de seguida, la lleugeresa que les caracteritza. Era natural. El crèdit galant de què gaudien la ciutat i l'home valencians, a València i fora de València, només es podia explicar a expenses del bon nom i de la bona fama -per dir-ho en termes consuetudinaris- de la dona valenciana. És massa evident que la 1licència dels costums no pot anar a càrrec dels barons exclusivament. Àdhuc comptem amb fabulós al·legat contra les dones en general, i contra les valencianes, si bé es mira, en particular -l'acció del 1libre passa, en bons trossos, a València-: l'Espill, de Jaume Roig, en el qual es tracta de transferir totes les culpes del desori moral a les dones. Ja sé que el poema del metge valencià respon a una constant de misogínia, comuna a tota Europa durant un temps. Però ni això, ni la irritació moralitzant del poeta que l'indueix a la visió pessimista, no lleva significació a l'obra. La història, la petita història local, ens confirma la veritat de la narració de mestre Jaume, si no en els detalls, en la tònica. Potser només se li podria reprotxar allò que amaga: més que misogin -i ho és tant!-, Roig se'ns apareix andròfil. Exagera, però no quan malparla de les dones, sinó quan calla dels hòmens, els quals pinta dotats d'una virtut o d'un candor difícils de creure. És Matteo Bandello qui precisa l'expertesa amorosa de les dones valencianes, valent-se sempre de les notícies d'aquells “mercadanti genovesi”. Són, diu, “bellisime e vaghe” i saben jovialment “invescar gli uomini”. Si per casualitat cau en llurs mans “qualque giovine non troppo esperto”, elles l'espavilen de tal manera “che le siciliane non sono di loro migliori ne più scaltrite barbiere”. I a propòsit d'això, Benedetto Croce -de qui obtinc la informació italiana- recorda que la Fiacumetta de l'Orlando, que enganyava tan gentilment Giocondo i el rei Astolfo, era, precisament, filla d'un hostaler “che tenea albergo al porto di Valenza”. Però, sense arribar a l'extrem una mica dur del Bandello -cal suposar que els mercaders genovesos freqüentarien una mena bastant concreta de dones, en llurs estades a València-, trobem en el Tirant una versió “respectable” de les mateixes virtuts. És l'únic passatge de la nostra gran novel·la quatrecentista que parla de la pàtria dels seus autors. Passatge, per cert, ben pintoresc i carregat d'un eufòric entusiasme local, quant a la ponderació de la terra, i paradoxalment de mal auguri respecte del futur de la ciutat. Però venint al cas: “la gent qui és d'allí natural”, escriu Joanot Martorell, “molt bona e pacífica e de bona condició”; i agrega que les valencianes, en concret, “són molt femenils, no molt belles, mas de molt bona gràcia e més atractives que totes les restants del món”. I sí, Martorell confirma que sabien “invescar gli uomini”: “ab llur agraciat gest e ab la bella eloqüència encativen los hòmens”. Efectivament, el cavaller novel·lista pensa en unes dames distintes a les dels mercaders de Gènova. Tanmateix, el sentit últim és bastant afí. I en aquell escenari virolat, de la València que encetava el Renaixement, les dones es mouen potser “plenes de seny”, però també endutes per la joia de viure, amigues del plaer i de la vanitat. Europa, a la seua manera, les admirava.

JOAN FUSTER. (tret de Textos d’exili, pàg. 126-130)

FRANCESC EIXIMENIS

Francesc Eiximenis Nasqué a Girona (entre 1327 i 1332). De ben jove ingressà al convent dels franciscans de la seua ciutat i, probablement, hi professà els primers vots de l'orde. Completà la formació intel·lectual a la Universitat d’Òxford, potser també a la de París, i a la de Tolosa de Llenguadoc, on aconseguí el títol de Mestre en Teologia gràcies al mecenatge de la casa reial. Durant els anys d'aprenentatge dugué a terme diversos viatges per Europa, possiblement com a pelegrí, que li permeteren conèixer Colònia, Florència, Avinyó i Roma. El 1352 rebé els ordes majors a Barcelona. 

De tornada a Catalunya, ja s'havia convertit en un frare de sòlida formació intel·lectual i de notable prestigi. l'Ajuntament de Barcelona el nomenà Catedràtic, càrrec que ocupà fins al 1381. 

Va ser conseller del Papat, de la Corona i dels Jurats de València, on va residir al convent de Sant Francesc durant vint-i-cinc anys, del 1384 al 1408, en el període de la seua màxima activitat literària. Aconseguí un gran prestigi personal, va ser àrbitre en testaments, pacificador en les bandositats i altres conflictes entre l'autoritat civil i l'eclesiàstica, fins al punt que els Jurats de València  s'aconsellaven d'ell en els assumptes més delicats, li van encarregar el 1399 la redacció d'unes Normes  sobre l'ensenyament públic per a les escoles de la ciutat i el van designar ambaixador davant el rei Martí per a tractar assumptes greus i delicats, entre altres coses. 

Al gener de 1384, Joan I, llavors Príncep, el va triar per Confessor seu, però hi  va renunciar, sembla que per a atendre els seus compromisos amb els Jurats de València. Al novembre de 1384 ja era el seu Conseller, i va portar a terme encàrrecs, com examinar llibres hebreus de la aljama de València. 

Com a predicador de la ciutat, va pronunciar el sermó en els funerals que celebrà València a la mort del rei Pere El Cerimoniós (1387). També predicà a la festa d'Acció de gràcies pel feliç desenllaç de la conquesta de Sicília (1392). 

El 1391 va intervenir en l’ acabament de les rivalitats entre els diferents bàndols de nobles i en la solució del conflicte de jurisdiccions entre la potestat civil i eclesiàstica. 

Concorregué en qualitat de frare valencià a l'aplec de teòlegs de Saragosa el 1397 i al concili de Perpinyà el 1408, per debatre sobre el Cisma d'Avinyó, on sant Vicent Ferrer, tot i reconeixent teòricament la legitimitat del Papa Luna, recomanà la seua renúncia, mentre que fra Eximenis s'adherí plenament al pontífex avinyonés. Ja no retornà a València, s'incorporà al seguici papal, rebé   de Benet XIII el títol honorífic de patriarca de Jerusalem i el nomenament de bisbe d'Elna, però va morir l'any següent. El soterraren al convent de Sant Francesc de Perpinyà. 

Eiximenis amb el Llibre de les dones

No és un pensador original, sinó un compilador del bo i el millor de la tradició escolàstica, que havia conegut de primera mà a Òxford i a Tolosa, i que estava molt ben representada en la seua extensa biblioteca. La seua extensa obra és de caràcter religiós i moralista, l'escrita en llatí  era destinada a un públic universitari i eclesiàstic, mentre que l’escrita en llengua vulgar era dedicada a l’educació religiosa i civil dels laics, als quals oferia hàbils síntesis del pensament escolàstic, en un estil senzill i planer, ple d’exemples que feien més comprensible la doctrina que volia transmetre, presentada per manera simple e grossera, és a dir, en una prosa clara, precisa i amena que intentava recrear el llenguatge popular, amb exemples i escenes costumistes, enriquit el discurs amb una gran quantitat de cites dels clàssics i de la patrística cristiana. Els seus textos eren llegits tant a la cort com als ajuntaments, per reis, nobles, cavallers, bisbes, preveres i ordes religiosos, a més de tots els sectors de les classes urbanes benestants. Les seues obres van tenir una gran difusió i van ser traduïdes a nombroses llengües.


En Lo Crestià, mostra les diferències entre ciutadà i pagés, la ciutat és el nucli essencial de la cosa pública, una comunitat d'interessos que s'oposa al llogaret o vilatge, que és la precultura. Aquesta visió és resultat del caràcter urbà dels franciscans i de la seua ascendència burgesa, i es basa en part en la doctrina de sant Agustí. Per a Eiximenis, la pàtria és la ciutat, la comunitat, la cosa pública, i el sentiment de pàtria està per sobre de  tots els altres amors: pare i mare són cars a nosaltres, i cars els fills, i cares les mullers, i els amics; mes una sola caritat, açò és, de la pàtria o de la comunitat o la cosa pública, abraça totes les caritats de tots els altres que dits són. Així mateix, fa un gran elogi dels mercaders, cosa que agradava molt als burgesos valencians perquè altres frares com sant Vicent Ferrer criticaven l'afany de riqueses, en considerar que els guanys només havien de ser per a sustentació de casa.

El teocentrisme que caracteritzà als pensadors de l'Edat Mitjana, enfront del nou homocentrisme del Renaixement, és el centre de l'obra d'Eiximenis, per a ell el poder polític procedeix de Déu, que a més de creador del món és el principi del govern i de l’ordre còsmic. El Déu d’ Eiximenis és el Déu del silenci, el Déu majestuós que ens amenaça amb la condemnació eterna, en açò sí que coincideix amb Vicent Ferrer, que segons sembla no era sant de la seua devoció.

Eiximenis al costat de sant Vicent Ferrer, fent-li la pregunta

Ací ve a compte una anècdota que palesa la complicada relació entre el franciscà Eiximenis i el dominic Vicent Ferrer, segurament originada en la pugna entre les respectives ordes mendicants: Amb ocasió de l’arribada a València de sant Vicent, els Jurats eixiren a rebre’l i va fer l’entrada en la ciutat sota pali. Quan el va veure Eiximenis li preguntà, fent referència al pecat de supèrbia: 

                                                      
- Pare Vicent, com va la bufa?    

- La bufa va i ve, però no es deté! 

Respongué sant Vicent, per donar-li a entendre que la seua ferma humilitat no claudicava fàcilment davant les pompes mundanes. Un plafó  de rajoles, situat en el cantó de l’església de santa Mònica amb el carrer de Sagunt, recorda aquest fet en el  lloc on es va produir. En ell veiem un seguici amb sant Vicent sota el pali, portat pels Jurats de la Ciutat, amb fra Eiximenis al costat del sant en el moment de fer-li la seua pregunta.

Entre les obres d’Eiximenis destaquen el Llibre dels àngels (1392) escrit per estendre'n la seua devoció i divulgar punts fonamentals de la moral i  la fe cristianes; va ser traduït al castellà, francès, llatí i flamenc. El Llibre de les dones (1396) en el qual possiblement utilitzà part del material que ja tenia recollit per escriure Lo Crestià, inclou un regiment de vida ideal per a totes les dones (infanta, donzella, casada, vídua, religiosa) i un  catecisme per al públic femení, amb els punts fonamentals de la fe, moral i ètica cristianes. La Vita Christi (escrita abans del 1403) inicialment havia de ser en llatí, però finalment  va ser redactada en català a precs de Pere d'Artés, un influent funcionari de la cort de Martí I. 

Però la seua obra més ambiciosa és l'enciclopèdia Lo Crestià, que havia de contenir sumàriament tot el fonament del cristianisme. D'aquest ambiciós projecte de tretze volums solament se’n coneixen quatre, el Primer (Barcelona, 1379-1381), el Segon (1382-1383), el Terç (1384) i el Dotzé (1385-1386) 

Un parell de cites del volum Terç  ens mostren l'estil d'Eiximenis: 

... Dels romans se reconta que antigament no posaven ningun infant en ninguna art fins que per diverses vies havien vist a què seria bo aquell infant; e si veien que fos bo per cavaller, posaven-lo a cavalleria, fos fill de qui es volgués; e si fos apte a qualsevol altra art, en aquella era posat sens tota altra dispensació. E llavors los romans senyorejaven tot lo món, mes ara és lo món tan confús que aquell que seria bo per pagès serà prelat e gran senyor; e per consegüent lo món ne va a trossos e el poble és mal regit, e aquell que seria bo a cavaller serà religiós, e per força la religió és mal servida; e així és dels altres oficis. D’on se segueix que vils hòmens e maliciosos e rusticals fan ofici d’hòmens savis e dolços e angelicals, e així ve lo món a terra de poc en poc.

... E nota ací que comunament l’embriaguesa percut la llengua, així que l’home no pot bé formar això que vol dir, ne diu això que dir voldria, quan és embriac; si vol dir “borràs” dirà “terràs” e si vol cridar “pare” dirà “paie” e si vol dir “ca” dirà “carn”, e si vol dir “olla” dirà “ampolla”, e si “fogassa” dirà “tassa”, e si “veure” dirà “beure”, e semblants misèries. Hi ha alguns pocs que, quan seran ben avinassats, hauran tantes paraules, que no deixaran parlar a ningú, tant parlaran e burlaran. 

El volum Dotzé d'aquesta enciclopèdia conté, en els seus capítols 357-395, el Regiment de la Cosa Pública, un text escrit abans que la resta, el 1383, coincidint amb la seua vinguda a València, que dedicà als Jurats de la ciutat. És un petit tractat, una obreta en trenta-vuit capítols adreçada a aquells qui regiment tenen de la comunitat per tal que la puguen bé e sàviament governar, regir e mantenir, donat que en ells estiga principalment la salut del poble. 

Una còpia manuscrita del llibre es guardava, encadenada a la taula de l’escrivania de la sala del Consell municipal, per si calia fer alguna consulta. 

La primera edició impresa d’aquesta obra (un incunable, acabat a València el 28 de gener de 1499 per l'impressor alemany Cristòfor Cofman) conté un gravat on veiem el franciscà Eiximenis amb el llibre, els Jurats valencians, els macers i l’Àngel Custodi de la ciutat,  situats davant de la primera reproducció gràfica coneguda de la porta dels Serrans.


Cal recordar que probablement gràcies a la iniciativa d’ Eiximenis els Jurats van  posar la Ciutat de València sota la protecció de l'Àngel Custodi, considerat des de llavors com un dels patrons de la Ciutat i del Regne. 

Eiximenis entrega als Jurats 
el Regiment de la cosa pública 
davant la porta dels Serrans

La dedicatòria de l'obra és un text de notable valor històric i literari. En ella, i sota el títol de Les especials belleses de la ciutat de València, fa un llistat de trenta-dues d'aquestes belleses, gràcies al qual tenim  notícies  sobre la fauna, la ramaderia, la pesca, el comerç, la indústria i altres interessants notñicies de l'època.  Com a exemple, la bellesa vint-i-setena, diu així: l’obra de Manises, daurada e maestrívolament pintada, que ja tot lo món ha enamorat, en tant que lo papa e los cardenals e los prínceps del món per especial gràcia la requeren e estan meravellats que de terra se puga fer obra així excel·lent e noble. 

En iniciar la conclusió de la dedicatòria diu: Per totes aquestes coses e raons ha volgut Nostre Senyor Déu que poble valencià siga poble especial e elegit entre los altres de tota Espanya. Car com siga vengut e eixit, per la major partida, de Catalunya, e li siga al costat, emperò no es nomena poble català, ans per especial privilegi ha propi nom e és poble valencià. E per aquestes mateixes raons és digna cosa que la ciutat, que és cap de tot aquest regne haja nom València, que tant vol dir com ciutat de valor e ciutat que per excel·lència val e ha valgut e valdrà amb l’ajuda de Nostre Senyor Déus fins a la fi del món.


I acaba la dedicatòria fent més jocs de paraules amb  el nom de València: Que per vosaltres valga més e creixca la valor de València, que tant val, e que Déu ha feta de tanta valença a sos fills e valedors, que no se'n troba altra que a ella puga valer, ni amb qui es puga acomparar en totes les seues valies e trespassants valenties.

LA PORTA DELS SERRANS

* La Muralla antiga, del segle XI, va ser substituïda el segle XIV, quan Pere el Cerimoniós, motivat per la guerra que mantenia contra Pedro el Cruel de Castilla, impulsà la construcció d’una nova muralla el 1356.  En fou encarregada una junta municipal, que l’any 1406 es reorganitzà en la Fàbrica de Murs i Valls; els seus recursos consistien en la cisa, un impost d’onze diners per cada cafís de blat, amb l'import del quals edificava i mantenia les obres.  Guillem Nebot va dirigir la construcció de la muralla. 

La porta i el pont de Serrans

* La porta dels Serrans es va construir entre 1392 i 1398 per Pere Balaguer, anomenat en la documentació mestre, mestre major o mestre de pedra picada. Va utilitzar pedra de Rocafort, Alginet i Benidorm. Els jurats de la ciutat l’enviaren a veure portes d’altres llocs, amb el motiu que aquesta fos la millor de totes les existents. Els possibles models on s’inspirà van ser la porta de Sant Miquel de Morella (1360) i la porta Reial de Poblet (1368). 

* A la part davantera, als costats de la porta hi ha carreus de colors diferents, alguns són molt llargs; és ben probable que foren espoliats de restes romanes. Les parts posteriors són a gola oberta, és a dir, descobertes, perquè no pogueren ser utilitzades contra l’interior de la població. 

* En cada pany de paret de la façana hi havia cinc carreus grisos del mateix tamany, col·locats alternats entre els altres a distàncies regulars, tres en vertical i dos en horitzontal, de manera que formaven una creu. Aquest detall no va ser observat pel restaurador, i s’ha perdut en alguns llocs.
* L’escala monumental no estava prevista i es va afegir  més tard, quan acabaven les obres, per això talla una finestra. 

* A la part superior hi havia el penell, un pal gros amb anelles, per a col·locar la Senyera. Fet que donà origen a la llegenda que diu que aquesta no s’inclina mai, ni per a passar una porta. 

Eximenis entregant als jurats el
Regiment de la cosa pública,
davant la porta de Serrans, 1499

* Quan Pere Balaguer acabà l’obra, el municipi va queda molt satisfet i a més de pagar-li el preu acordat, li regalà una peça de tela de Flandes per tal que pogués fer-se un vestit. 

* L’edifici va ser presó des del 1586 -al principi de nobles- fins el 1887. Aquesta és l‘única raó que va salvar-lo de l’enderroc de les muralles el 1868. Conserva una campana, utilitzada  per a prevenció d’incendis quan tenia aquest ús.

* La porta apareix representada per primera volta en un gravat del llibre Regiment de la cosa pública, de Francesc Eximenis, imprés el 1499, copiant un exemplar manuscrit que l’escrivà de la ciutat tenia lligat amb una cadena a la seua taula des del 1384, per tal que  el pogueren consultar els jurats. També eixsteix un altre gravat de cap a 1800, publicat al Viatge pintoresc i històric d’Alexandre de Laborde, on es veuen finestres en els murs de les torres, obertes quan van ser presons, i tapiades per José Aixa en la restauració integral que també va recuperar el vall o fosat, acabada el 1915. 

* Pareix ser que al segle XIX, quan encara existia la muralla, hi havia vora riu, als dos costats del pont, un banc corregut en forma de mitja lluna. A l’hora assenyalada, el Micalet feia el toc de tancar muralla i es tancaven totes les portes. Els que hi arribaven tard ja no podien accedir a la ciutat i es quedaven a la lluna de València. 

* El nom de Serrans li ve perquè és l'entrada del camí que condueix per les muntanyes del nord, a Catalunya i Aragó.
* Va ser declarada monumento nacional el 1931.
* En la guerra del 1936 el govern republicà fugí cap a València i se’n dugué totes les obres d’art del Museo del Prado. En les torres d’aquesta porta -també al col·legi del Patriarca- van ser dipositades les més importants, perquè es va pensar que, amb proteccions suplementàries, podrien resistir bé els bombardejos. En aquesta operació participà el pintor Josep Renau. 

* En el cos central de la porta un relleu realitzat per Luis Bolinches, professor de l’Escola de Belles Arts de València, commemora la ingent obra del seu arquitecte. Sota l’efígie del pedrapiquer hi ha una dedicació en caràcters gòtics que diu:

A PERE BALAGUER

PROHOM IL·LUSTRE VALENTÍ

MESTRE DE REGLA I COMPÀS DEL GREMI DE PEDRAPIQUERS

INVENTOR I EMSEMS OPERARI

D’AQUESTA SUPERBA PORTA DE LA CIUTAT

CONSTRUIDA EN ELS ANYS DE 1392 A 1398

L’EXCM. AJUNTAMENT DE VALÈNCIA

EN PERDURABLE MEMÒRIA

ANY 1930

TEXTOS:

La nova muralla cristiana

 Des del segle XI fins a mitjan el XIV, que la gran mortaldat de la pesta negra produí un canvi de conjuntura, l’Occident europeu havia viscut un llarg període de prosperitat econòmica, creixença demogràfica i continu desenrotllament urbà. Podia vantar-se’n encara l’any 1370 el rei Pere el Cerimoniós a les corts de Tarragona: Nenguna ciutat ni vila qui vui hajam Nós, totes són així poblades, que dins los murs antics dels moros o dels gentils no caben, així com apar manifestament.

El pas sota la porta

Havia estat gran, certament, l’augment de la població de la ciutat de València d’ençà la conquista de Jaume I, i molt considerable la crescuda dels seus barris d’extramurs.

Com que era patent l’amenaça dels atacs de Pere el Cruel, rei de Castella, el rei Pere el Cerimoniós encoratjà els jurats de la ciutat l’any 1356 per tal que construissen un nou recinte emmurallat que inclogués els ravals. En fou encarregada una junta municipal, la qual l’any 1406 es reorganitzà en la Fàbrica de Murs i Valls, legítim orgull de la València foral; els seus recursos consistien en la cisa d’onze diners per cada cafís de blat, pagadors a tots els llocs de la contribució de la ciutat.

Les obres de la nova muralla de València, dirigides pel mestre picapedrer Guillem Nebot, foren dutes a terme ràpidament. Al peu de la muralla hi havia un vall o fossat, de quaranta pams, que replegava les immundícies i aigües sobrants de la ciutat. Els murs, encara que alts i grossos, eren tan sol de tàpia, i havien estat bastits amb la terra extreta en excavar els valls.

La nova àrea urbana d’intramurs havia duplicat gairebé la de la ciutat musulmana, i de fet, resultava massa gran, car comprenia bastants sectors sense urbanitzar.

La precipitació amb què fou erigida la muralla cristiana, explica la feblesa de la seua construcció. Tanmateix els portals foren sempre més sòlids que els murs, car solien ser de pedra picada i tenir una robusta torre al damunt.

Posteriorment els Jurats referen amb pedra picada el mur septentrional de la ciutat, on fou construïda entre 1392 i 1398 la monumental porta dels Serrans, on abans hi havia hagut la porta dels Roters, -anomenada d’Alcàntara en temps dels sarraïns- És una de les millors mostres de l’arquitectura gòtica militar de tota Europa, orgull de la ciutat que les erigí i les ha sabudes restaurar molt bé l’any 1915. El seu constructor, mestre Pere Balaguer, s’inspirà en la Porta reial del Monestir de Poblet. Són dues severes torres pentagonals unides per un cos central decorat amb filigrana flamígera, que tenen totalment descoberta la part de dintre la ciutat -de manera que mai els militars que les ocupassen no podrien subjugar-la-, a les quals fou afegida una àmplia escala exterior en el mateix segle XIV. Són tan majestuoses que més que no pas un castell defensiu, semblen un arc triomfal. Lamentablement foren convertides en presó l’any 1568, servei que feren durant tres segles, fins l’any 1888. 

MANUEL SANCHIS GUARNER

La ciutat de València

Publicacions del Cercle de Belles Arts, 1972

Les Torres de Serrans

 ...pont i torres s’anomenen així, dels Serrans, per obrir-se al final de la ruta que usava la gent de la muntanya per a venir a València. Les torres són un dels pocs vestigis que ens queden del cinturó medieval de muralles. Va començar la seua construcció el 1392. En projectar-les, Pere Balaguer, “mestre de pedra picada”, s’inspirà en la Porta Reial de Poblet, i superà amb escreix el model. Quan el 1398 s’acabaren les obres, el picapedrer fou recompensat apart l’estipendi, amb un vestit de tela de Flandes, en senyal d’agraïda satisfacció. I ho tenia ben guanyat. Les dues torres, unides per una porta d’airosa decoració, posseeixen una egrègia sumptuositat d’arc triomfal. Fins i tot la seua part posterior -a gola oberta, que en diuen els tècnics-, amb les seues voltes, les fines escales, les seues disposicions estratègiques, resulta solemne i luxosa. Amb la Llotja, les Torres dels Serrans són el millor de l’arquitectura monumental de València. 

JOAN FUSTER

Viatge pel País Valencià

Edicions 62, 1971

 La porta dels Serrans 

Alçades pel mestre Pere Balaguer entre 1391 i 1397 (l’escala, entre 1397-1398), varen ser restaurades pel mestre J. Aixa des de 1892 fins a 1914 (?) (Martínez Aloy). L’autor s’inspirà, com és palès, en la porta reial del Monestir de Poblet. La planta de cadascuna de les dues torres és un polígon hexagonal irregular, amb quatre costats iguals en dimensions, que configuren la façana i l’accés a la porta central, i dos costats més llargs: el més exterior de cada torre, i formant angle recte amb ell la façana posterior, sense paret, deixant les cambres obertes per raons d’eficàcia militar, impedint d’aquesta manera que un enemic que s’emparàs de la torre pogués fer-s’hi fort. Un matacà, per damunt de l’arc de la porta, uneix les dues torres, que tenen tres cambres superposades cadascuna: les de la planta baixa i principal amb voltes de creueria, la de la planta superior amb volta de canó seguit sobre faixons, i nervis a la part davantera. Per damunt de la porta, corre una arcada ogival, amb trifolis, cega. Un escut del regne i dos de la ciutat, en relleu, completen la decoració. 

ENRIC A. LLOBREGAT

Hist. de l’Art al País Valencià

Ed. Tres i Quatre, 1986

Tipus de portes

Al luxós recinte de València hi apareixen els dos tipus, el de les dues torres de front semi octogonal i el de les dues torres de front semicilíndric. El primer és el de la porta dels Serrans, la més monumental de les catalanes, a la fi del pont que, venint pel camí de Barcelona, travessa el Túria. És una versió augmentada i enriquida de l’obra de Guillem Guimerà, de Poblet. La projectà Pere Balaguer, formant part del recinte bastit per Pere el Cerimoniós des del 1356. La porta dels Serrans fou alçada entre 1392 i 1397. Les seves torres són ritmades entre segments, els de baix separats per una imposta, el de dalt, que sobresurt d’una barbacana en forma de balcó sobre permòdols, dóna la volta a tot el front de l’estructura. Sobre la porta adovellada, hi ha un fris decoratiu d’arcades cegues. 

ALEXANDRE CIRICI PELLICER

L’art gòtic català. Segles XIII i XIV

Edicions 62, 1977 

Les torres de Serrans 

Més que com a element defensiu han de ser considerades com la porta principal de la ciutat en l’època foral; arc d’ingrés i veritable arc de triomf en el lloc de convergència dels camins reials de Saragossa i Barcelona. Cap de les altres antigues portes fou tan sumptuosa ni estigué tan ornamentada. Correspon a un moment en què, després de les revoltes de la Unió i les guerres amb Castella, la ciutat, eixamplada, enriquida i en calma, volgué embellir-se.

Les dades relatives a la construcció s’han conservat amb tota exactitud en la col·lecció de documents anomenada Sotsobreria de Murs i Valls, que es troba en l’arxiu Municipal. Consta que l’obra d’aquest portal començà sobre un altre de més antic el 6 d’abril de 1392 amb l’obertura dels fonaments, i va dirigir els treballs el pedrapiquer Pere Balaguer, el qual per a una millor realització de l’obra havia visitat, per ordre dels Jurats, bona part de Catalunya a fi de veure portes i torres emmurallades.

 Part posterior, a gola oberta

En primer lloc s’anà arreplegant pels carrers i cases de la ciutat tota la pedra solta que trobaven per a la construcció dels fonaments. El 27 de març de 1393 els picapedrers que tallaven els carreus per a l’obra començaren a cobrar els jornals. En març de 1398 hom registra comptes satisfets per a acabar-la i el 19 del mateix mes hom pagà per la neteja de les runes de l’edifici ja acabat.
L’estructura està formada per murs gruixuts de bona maçoneria d’acord amb el seu caràcter de fortificació, revestits de paraments de carreuó de pedra calcària local (Alginet) lligat amb mescla de calç i arena. Ja quasi acabada l’obra de les torres i la porta es plantejà la necessitat d’un accés monumental a la planta noble, i així, tot i que no figurava en els plànols primitius, es projectà una gran escalinata de pedra construïda entre 1397 i 1398, la terminació de la qual coincidí amb la de la monumental portada, però sense poder evitar deixar gairebé tapiada una de les finestres del pis baix. Aquesta espaiosa escala, adossada a la testera interior de la torre esquerra, servia d’accés a les esplèndides llotges de la planta alta per a les famílies dels jurats, magistrats i consellers amb motiu de les espectaculars festes en ocasió de l’entrada solemne a València d’alguns alts personatges tals com: reis, arquebisbes, virreis, etc. Cal buscar-ne la gènesi i els antecedents en les escales similars de les cases nobles i burgeses de València, totes de disseny i disposició anàlegs i és un model clàssic de la característica escala valenciana a l’aire lliure.

... Després de l’incendi que destruí la presó de la ciutat, situada en una torrassa de l’antic Ajuntament, el 15 de febrer de 1586, els presos comuns foren albergats, segons acord del Consell Municipal, en una casa de la Confraria de Sant Narcís i els nobles i cavallers en les torres de Serrans. Així s’inicia la història carcerària de les torres, les quals serviren de presó fins 1887, any en què fou traslladada al desamortitzat convent de Sant Agustí. El fet de ser presó és la raó per la qual el portal de Serrans no fou assolat amb la resta de les muralles a partir de 1865. Tot i això, l’Ajuntament decidí d’omplir el fossat de la muralla davant de la porta el 1871, i cobrí el talús determinat per la base de les torres i en reduí la vista i la perspectiva fins el seu redescobriment el 1909.

L’edifici fou molt maltractat per les obres d’adaptació de la presó; tapiades les grans arcades de la part inferior i perforat el mur extern per nombroses finestres reixades, i perduda la barbacana emmerletada, presentava un aspecte lamentable. La destrucció interior havia estat radical, per la qual cosa l’Ajuntament, en decidir-ne la restauració, recaptà un informe de la Reial Acadèmia de Sant Carles, redactat el 27 de maig de 1893,

Batent de la porta que
tancava muralla

La porta és un arc de mig punt de cinc metres d’amplària per sis i mig d’alt, i a cada costat hi ha una torre de base rectangular per la part interior amb els angles bisellats per a adoptar aspecte poligonal en la part exterior. Forma tres cossos, el central dels quals de planta rectangular i que flanquejat per les dues torres s’endinsa sobreeixint cap a l’interior de la ciutat. Aquest cos, amb diverses arcades que determinen espais voltats, conté la porta, l’emplaçament del rampill i petites portes laterals de servei.

Al primer pis hi ha el trànsit o comunicació entre les torres, sense buit cap a la part exterior però amb una gran arcada volada de tota l’amplitud de l’estança pel costat de la ciutat; el pis superior constitueix una terrassa amb ampit, el qual dóna també a l’interior  i mira a l’exterior per un alt bastió. D’aquesta terrassa arranquen diverses escales: cap a la barbacana, cap a les terrasses d’ambdues torres i a l’interior d’aquestes.
Les torres consten en el seu alçat d’un pis baix, dos d’alts i la coberta de terrassa voltada per murs emmerletats. A la planta baixa hi ha grans estances voltades amb nervadures gòtiques sobre mènsules esculpides, amb accés directament a través de portes practicades en els murs de migjorn. Anàlegs en forma i dimensions són els dos pisos superiors, cada un dels quals s’obri pel costat de la ciutat amb un grandiós finestral format per una ogiva motllurada.

L’aspecte des de l’exterior és imposant i està accentuat per l’alt talús que forma el basament en la zona del fossat. A un terç de la seua elevació estan circumdades per una imposta motllurada i al segon terç, sobre gruixuts permòdols esglaonats, on recolzen les corbades que el sostenen, hi ha el camí de ronda, protegit per un reconstruït ampit els merlets del qual, com els cap cims de les torres, no han estat completats amb les corones  de pedra, semblants a les de la Llotja de la Seda, que varen tenir originalment. Per dessota d’aquest matacà, en la zona central, el parament està ornamentat per unes delicades arcades tapiades del gòtic florit tallades sobre la pedra , les quals, amb l’escut reial, flanquejat per dos escuts de la ciutat, sostinguts per àngels tenants, constitueixen l’essencial de la decoració d’aquesta portada. 

CATÀLEG DE MONUMENTS DE LA

COMUNITAT VALENCIANA

Cons. De Cultura, Ed. I Cª., 1983