LA CAPELLA DELS REIS DEL CONVENT DE PREDICADORS, O DE SANT DOMÉNEC

La Capella dels Reis forma part de les restes conservades de l’antic Convent de Sant Doménec, situades a l’actual plaça de Tetuán. Aquesta capella és una de les joies del tardo gòtic valencià, iniciada el 1431 per ordre del rei Alfons el Magnànim, per al seu soterrament i el de sa muller, la reina Maria de Castella, que va ser acabada per son germà i successor Joan II el 1463. Aquests reis li donen nom a la capella, però cap d’ells hi va ser soterrat.

La construí Francesc Baldomar i en ella també treballà Pere Comte; va ser feta de pedra blava fosca de Morvedre, sense cap decoració, com correspon a una capella funerària. És de planta rectangular, d’11 per 22 metres a l’interior, amb murs de 2,50 metres d’amplària, que suporten les voltes sense contraforts ni pilastres.

Està situada al costat de l’entrada de la desapareguda església major del convent de predicadors. La paret de la façana exterior correspon a la capçalera de la capella, és llisa, només té al centre, sota una motllura gòtica que fa de guardapols, els escuts dels regnes d’Aragó (les quatre barres catalanes), de Nàpols (les quatre barres i les creus del Sant Sepulcre) i de Sicília (les quatre barres i les àguiles dels Hohenstaufen). Per damunt hi ha un balcó, obert al segle XVIII, que correspon a la sala sobre la sagristia de la capella. A la terrassa, i en part visible des del carrer, hi ha una menuda torre octogonal amb un remat piramidal acabat en bola, és la coberta de l'escala de caragol doble que du, independentment, a la sala sobre la sagristia i al terrat, de la qual també es poden veure tres finestres verticals allargades situades a diferents altures. Al segle XVII es va alçar el campanar sobre els murs d’aquesta part de la capella.

Passada la portada, a l’atri renaixentista de l’església es pot veure el mur de l’epístola de la capella, on hi ha una porta amb gruixudes arquivoltes bossellades que es perllonguen en els pilars; en el timpà tornem a veure els tres escuts de la façana, que ací conserven restes de policromia. Els batents de fusta de la porta encara conserven els claus amb cap de losange amb el senyal reial de quatre barres.

A l'interior de l’única part conservada de l’església, que és la capella de Sant Vicent, hi ha la porta principal, als peus de la capella, elevada sobre dos graons, és un gran arc apuntat amb una elegant motllura, que conserva la reixa original feta per Aloi Ponç i Francoi Giner. El porxe que la precedia va ser eliminat en gran part en fer la capella de Sant Vicent.

Prop d’aquesta porta es conserva una tomba enrajolada amb taulells del segle XVII, ara buida i amb l'interior visible sota un vidre.

La coberta de la capella és una volta de tres trams, de creueria arestada, sense nervis, de gran virtuosisme tècnic constructiu, que recolza directament en els murs; el tram de la capçalera té huit arrencaments de la volta i deixa dos triangles, també amb voltes arestades, als cantons.

Aquestes voltes sense nervis de l'últim gòtic fan necessària l'aplicació de l'estereotomia o art del tall de la pedra, amb planificació i preparació de plantilles per al tall de les pedres, que es feien de paper engrutat perquè s’empraven per a molt poques peces, i en ocasions per a una sola.

Tres finestres ogivals en les parets laterals i una rosassa sobre la porta dels peus, donen llum a la capella.

Al centre de cada paret lateral hi ha un arcosoli destinat a les tombes dels reis; tenen en la clau un losange, amb l’escut d’Aragó el del costat de l’evangeli, per al rei, i amb el d’Aragó i Castella, el de l’epístola, per a la reina.

A la banda de l’epístola hi ha el púlpit amb un apitrador de pedra que sobresurt lleugerament i l’escala dins del mur, amb l’accés visible.

També a la banda de l’epístola, però a la capçalera, hi ha un arc de mig punt motllurat, disposat en biaix (obliquament respecte del mur) que dona accés a la sagristia, coberta amb una volta de creueria simple d’aresta; sobre la sagristia hi ha una altra sala coberta amb volta de canó; aquestes dues voltes també són de factura complicada, perquè calgué adaptar-les a una planta trapezoïdal. La sala superior comunicava visualment amb la capella per dues finestres menudes, avui clausurades.

De la sagristia ix una interessant escala de caragol doble (hi ha una dins de l’altra en els primers trams, i són independents) una porta du a la sala sobre la sagristia i l'altra, amb un caragol d’ull obert, o de Mallorca, fins al terrat; el remat de l'escala és la menuda torre octogonal amb coberta piramidal, ja descrita (el 6 de desembre del 1475 una tempesta la va trencar, segons diu el dietari del Capellà d’Alfons el Magnànim: lo llamp ferí en lo monestir dels frares Predicadors e llevà lo capell del caragol de la capella del senyor rei, e llençà les pedres per tota la plaça; e a la casa de mossén Jordi entrà pedra, que tota la casa atronà. E lo penell, que estava alt en lo capell, llençà a la plaça dels Hams.)

Com el rei Alfons el Magnànim va morir a Nàpols, on va ser soterrat, i la seua muller, Maria de Castella, va fer-se el sepulcre al Monestir de la Trinitat, que ella havia fundat, la capella restà sense cap ús funerari fins que el 1535 l’Emperador Carlos V autoritzà que fos utilitzada com a panteó familiar per Mencia de Mendoza, marquesa de Cenete, segona esposa i vídua del duc de Calàbria, Virrei de València.

La Marquesa de Cenete va fer construir el cadirat del presbiteri per al cor, que és una elegant talla renaixentista de fusta, amb pilastres decorades amb relleus a candelieri i pintades. També va substituir l’antic retaule gòtic pintat per Joan Reixach per l’actual, una superba obra renaixentista feta per Josep Esteve entre 1581 i 1588, que combina escultura i pintura; la imatge central és la Mare de Déu de l’Esperança, que té al seu davant, agenollats, els reis Alfons el Magnànim i Joan II, els quals donen nom a la capella; altres escultures són La conversió de Sant Pau camí de Damasc, el Calvari, amb el crucificat, Maria i Joan, i el Pare Etern. Les pintures, del flamenc Isaac Hermes Vermey, representen Sant Pere i Sant Pau, i Sant Doménec de Guzman i Sant Vicent Ferrer.

També decorà la capella amb altres elements artístics, ara perduts, només es conserva el Tríptic de la Passió o dels Improperis, de Hieronymus Bosch o potser del seu obrador, que actualment s'exhibeix en el Museu de Belles Arts de València.

Al centre de la capella hi ha el bellíssim sepulcre renaixentista dels Marquesos de Cenete, fet a Gènova, cap al 1563, pels escultors Giovanni Carlone i Giovanni Orsolino, segons traça de Giovanni Battista Castello, Il Bergamasco. Sobre una alta base amb àngels i calaveres hi ha les estàtues jacents dels pares de Mencia, Rodrigo Diaz de Vivar i Hurtado de Mendoza, amb armadura, espasa, i elm als peus, i Maria de Fonseca, amb un llibre, i un gos als peus, que és símbol de fidelitat. Als laterals del basament hi ha inscripcions que diuen: A don Rodrigo de Mendoza, marquès de Zenete, pare de donya Mencia de Zenete, baró esclarit. Va morir el 22 de novembre de 1523. A donya Maria Fonseca de Toledo, marquesa de Zenete, mare de donya Mencia de Mendoza, esclarida dama. Va morir el 16 d'agost de 1521.

Mencia també està soterrada a la capella, una làpida de marbre blanc als peus del sepulcre dels seus pares diu: “A la princesa donya María Mendoza Zenete, filla de don Rodrigo Mendoza i donya Maria Fonseca la seua muller, marquesos de Zenete; esposa de don Fernando d'Aragó duc de Calàbria, excel·lentíssima i singular matrona enaltida amb els brillants dots de l’esperit, enginy, virtut, fortuna i noblesa, que va viure 45 anys, un mes i cinc dies i va morir el 4 de gener del 1554. Don Luis de Requesens, Comanador major de Castella, de l'Ordre de Santiago, el seu hereu, perquè quedara un perpetu monument de la seua cordial gratitud i imperible memòria dels il·lustres avantpassats de la difunta, del seu propi peculi va fer pagar aquests sepulcres i estàtues de marbre de Paros”.

El pare de Mencia de Mendoza era fill del Gran Cardenal Pedro González de Mendoza, i el primogènit dels dos bellos pecados del cardenal, segons deia la reina Isabel, que van ser legitimats pel Papa i els Reis Catòlics.

Rodrigo va tenir fama pel seu geni viu i violent, la seua gosadia i temeritat. Vidu des del 1497, s’enamorà de María de Fonseca i Toledo, uns vint anys més jove que ell, però els dos van xocar amb els plans del llinatge Fonseca per al matrimoni d’ella. El seu enamorament produí una llarga sèrie de conflictes, entre altres, la confinació de Maria en un convent i l’empresonament de Rodrigo. Però ell acabà raptant María del convent burgalés de las Huelgas. Morta Isabel la Catòlica, el rei regent de Castella Ferran d’Aragó els va perdonar el 1507, i celebraren el matrimoni. Quan el comte de Mélito, germà de Rodrigo, va ser nomenat Virrei del nostre regne, els marquesos es traslladaren definitivament a València. La participació del marquès de Cenete en la revolta de les Germanies va ser vital per a la seua resolució ràpida i favorable als interessos de la monarquia i l'aristocràcia.

La filla primogènita del matrimoni, Mencia de Mendoza, va ser dona de gran caràcter i determinació, i es pot considerar el paradigma d'aristòcrata bella, culta i amant de l'art de les albors del Cinc-cents. Pel seu primer matrimoni amb el comte de Nassau va viure als Països Baixos, on conegué Lluís Vives i entrà en relació amb la cultura i l'art flamencs.

La seua bellesa dels primers anys es convertí al final en una gran obesitat, fins al punt que, per a descriure exactament el seu volum es prenien referències agropecuàries: "és cosa certa que cabia en cada calça de dita senyora Duquessa sis almuds de forment i no podia resollar per lo nas sino per la boca, i cada matí dos dames li posaven desfiles banyades en aigua ros per tots los doblecs dels braços i mamelles perquè no s’escaldàs".

Alguns cronistes de l’època descriviren les incidències que l'extraordinari volum del cos de la duquessa havia provocat en donar-li sepultura, amb detalls de macabre realisme: “A IIII del mes de giner de l’any MDLIIII, fos servit Nostre Senyor de portar-se’n de esta vida l’ànima de la Ilma. i Excma. Senyora Duquessa de Calàbria, fou soterrada en lo monestir de predicadors, e per ser tanta la gruixa que era cosa monstruosa, fou posat lo cos en un taüt en una capelleta de les dos que estan en la capella del Rei, davant la trona, e fou tancada de barandat mentres adobaven la sepultura, e com tingués tanta gruixa eixien regalls per les juntes del barandat amb gran corrupció, e així fou necessari tornar-lo a tapar”.

La cripta sota la capella també conserva les restes del pintor Joan de Joanes, dutes ací el 1850 des de la desapareguda església de la Santa Creu, amb intenció de crear, a proposta de Vicente Boix, un panteó de valencians il·lustres, que mai no es va dur a terme.