dimarts, 15 de novembre de 2011

L’ESGLÉSIA DE SANTA CATERINA

L'església i les cases que l'envolten
L'església de Santa Caterina du el mateix nom que una filla del Rei En Jaume. És la sisena de les parròquies fundacionals de la ciutat, que van ser erigides després de la conquesta consagrant les mesquites existents. En una reestructuració diocesana va perdre la parroquialitat, que quedà assimilada nominalment a la de Sant Agustí.
Com l‘església de Sant Nicolau, està rodejada d’edificacions i quasi només es poden veure les tres portes, el campanar, i una part superior des del carrer de la Tapineria.
Al segle XVI va ser modernitzada amb un recobriment d’estil renaixentista. El greu incendi que patí el 29 de març de 1584 va destruir completament l'altar major, alguns retaules de les capelles laterals, el cadirat del cor i l’orgue.
El recobriment suprimit
Altra reforma, del 1742 al 1785, va transformar novament l’església: es va fer un nou revestiment interior, ara barroc; es construïren les portades de la Tapineria i la principal, al mateix temps que s’encegaven la gran rosassa, els òculs i els arcosolis o capelles sepulcrals d’aquesta façana (es tapiaren utilitzant de reble diverses peces gòtiques, entre elles, fragments de l’escultura funerària d’un bisbe) També es canvià la coberta i es desmuntà l’antic campanar, que estava situat als peus de l'església, en l'actual Plaza Lope de Vega, per a fer l’actual. Diu la tradició que sota el vell campanar s'aparedaven voluntàriament en petites cel·les algunes dones, que vivien de les almoines dels fidels (és ben possible que aquestes cel·les foren els arcosolis funeraris) aquesta pràctica va ser abolida el 1566 per l'Arquebisbe Martin de Ayala.
Una restauració molt recent ha reparat la coberta, ha netejat la façana principal i ha consolidat la torre, que malgrat la seua bellesa estava molt mal construïda. També ha deixat visibles tots els elements amagats en les obres anteriors, incloent els fragments d’escultura, que s’han deixat al descobert en l’arcosoli central. Cal dir que el cap del bisbe va ser substituït per una còpia per tal de preservar-lo, però furtaren l'original de l’interior de l’església...
Durant la guerra civil el temple va patir un altre incendi que destruí el presbiteri, danyà la decoració interior i va malmetre l’estructura de l'edifici, fins al punt que es va arribar a pensar en la seua demolició. Entre 1950 i 1961 l’arquitecte Luis Gay Ramos va retornar a l'església la seua primitiva traça gòtica eliminant la decoració barroca i consolidant la seua estructura.
La nau central
La seua disposició no és l’habitual a les esglésies valencianes; a la nostra ciutat només aquesta església i la catedral són de tres naus, amb capelles laterals i una girola que uneix per darrere del presbiteri les naus laterals duplicant els arcs, cinc al presbiteri i déu a les capelles posteriors. També com la catedral es pot classificar dins del gòtic mediterrani de severitat cistercenca, però no té creuer ni cimbori. 
L'església es cobreix amb voltes de creueria senzilla que no tenen una amplada uniforme. Els sis arcs transversals laterals no són continuació exacta dels de la nau central, açò i la mala disposició dels contraforts que carreguen sobre aquests arcs, creà problemes estructurals, fent que el pes de la gran volta anés separant cap a fora, per la part superior, els murs que la tanquen, cosa que es pot comprovar a l'interior d'alguna capella.
La girola
La reparació de Luis Gay Ramos va consistir en la construcció de dotze grans arcs de formigó armat, de disseny ogival i recoberts de plaques de pedra, que falquen els arcs transversals de les naus laterals, per tal que suporten el pes de la volta central; açò fa que les naus laterals semblen més estretes i distorsiona la relació original d’amplàries que era d’1-3-1. També sanejà les voltes. Si bé l’aspecte original sembla més o menys modificat, potser aquesta va ser la solució per al manteniment en peu de l’església.
Té sis capelles a la nau de l’epístola, dues a la de l'evangeli i altres set que, amb la barroca de la Comunió, la sagristia i una porta d’accés,  completen els deu arcs de la girola.a primera capella a la dreta, entrant pels peus de l'església, estava sota la advocació de Sant Bernat i Santa Llúcia; Arnau de Valeriola, que va ser probablement el primer senyor de Vinalesa i el financer més important de la València del segle XIV, la va construir per a capella funerària. El seu sepulcre, datat entre 1370/1380, es conserva actualment al Museu de Belles Arts de València. Aquesta capella estava habilitada per a exposar les obres de restauració realitzades en l'església els últims anys, però ara no té cap il·luminació i pràcticament no es pot veure res del poc que hi ha.
En una restauració es van trobar emparedades dues figures tardo gòtiques fetes en algeps que representen l’Anunciació. Ara es conserven dins d'un lleig altaret neo gòtic en una altra capella d'aquesta banda.
En altra capella de la part d'enfront hi ha la imatge de la titular, Santa Caterina d’Alexandria; és moderna, daurada i platejada,  amb una gran corona, la roda amb ganivets del seu martiri i la palma de la victòria, que està graciosament arquejada.
La menuda capella del Sagrament és barroca, està situada en la girola, té planta de creu llatina amb creuer, cúpula amb llanterna que recolza sobre petxines i absis poligonal amb pintures al fresc. La Mare de déu dels Desemparats presideix el retaule. Als laterals hi ha dues imatges en guix, de Sant Llorenç amb la graella on el torraren, i de Sant Vicente Màrtir amb la roda de molí que li nugaren al coll per llançar-lo al mar.
La Façana principal
La façana principal recau a l'antiga plaça de les Herbes, ara de Lope de Vega. En ella s'ha deixat a la vista bona part de la història del temple: sobre l’edificació gòtica del segle XIV, de la qual resten els tres arcosolis sepulcrals, es va alçar a principis del segle XV una nova façana o imafront, amb una gran rosassa en l'eix de la nau central i dos òculs menors, simètrics, que il·luminaven les naus laterals.
També es pot observar la inclinació i el desajustament en algunes parts dels murs, que evidencien els moviments de l'edifici així com les correccions fetes i altres marques que van anar deixant les vicissituds i modificacions que va patir al llarg de les diferents èpoques.
Fins al 1520 en el lateral esquerre d’aquesta façana estava emplaçada la llotgeta del Mostaçaf, el tribunal del funcionari municipal d’aquest nom, encarregat de la vigilància dels mercats i de la higiene pública, a més del control dels pesos i mesures.
La situació ací de tal tribunal era molt adequada, no cal oblidar el nom i l’ús que aleshores tenia  la plaça -de les Herbes- i que molt a prop es trobaven les carnisseries, les pescateries (actual plaça Redona) i un poc més lluny la Llotja i el mercat; aquesta era la zona comercial i mercantil de la ciutat des de l’època dels àrabs.
Les anelles de pedra
Es diu que les anelles de pedra de la part superior del lateral esquerre de la façana servien per a fixar-hi el pal de la bandera que indicava que el tribunal del Mostassaf es trobava reunit.
Vicente Boix, en la seua novel·la "L'encobert de València", diu que els pelaires de la ciutat utilitzaren aquests anells de pedra per a enarborar la seua bandera durant la rebel·lió de les Germanies el 1520.
La porta correspon a la remodelació del 1785, és d’aspecte nu i sever, el buit allindat es corona amb un frontó circular partit, suportat per dues mènsules classicistes. Al centre del frontó hi ha un escut timbrat de corona reial, amb l’instrument del martiri de la santa titular, la roda amb ganivets.  Sobre l’entaulament hi ha  una làpida amb la següent inscripció:


SACRAE AEDIS INDIVAE CATHARINAE MARTYRIS 
MEMORIAM DICTAE NOVISSIMA INSTAURATIO
AN MDCCLXXXV.

(Darrera reparació del temple consagrat a la memòria de Santa Caterina Màrtir, any 1785)


Retaule de la Mare de Déu de la Pau
A l’esquerra de la portada hi ha un retaule molt bonic, de taulells del segle XIX tardívol, que es va dedicar a la Mare de Déu de la Pau, patrona de Villar del Arzobispo. La fornícula ara està buida. A l'interior de l'església en la capella que exposa les obres de restauració es conserva la imatge d'aquesta advocació, també sobre taulells, que estigué ací col·locada. És ben probable  que no l'hagen reposada al lloc que abans ocupà perquè és més moderna i també està molt restaurada.
La portada del carrer Tapineria és de finals del segle XVIII (1785) De la porta gòtica anterior queden restes d'un òcul només visible des de l'interior de l'església.
La tercera porta està situada als peus de la torre, en la plaça de Santa Caterina; és  gòtica del segle XIV i a la seua part de dalt es va afegir  una fornícula amb decoració barroca que conté un bust de Santa Caterina.

La primera pedra de la nova torre va ser col·locada el 5 d'octubre de 1688 i es va acabar el 1705, segons diu en llatí una làpida situada en el primer pis del costat que recau a la plaça de Santa Caterina:

HANC SUMPTUOSAM CYMBALORUM TURRIM,
 QVAM GENEROSA PARROCHIANORUM MUNIFICENTIA
ANNO 1688. FOELICITER INCHOAVIT,
HOC ANNO 1705,
NUMERIS OMNIBUS ABSOLUTAM FOELICISSIME RELIQUIT
IOANNES BAPTISTA VINES F.

(Aquest sumptuós campanar, al qual feliçment es va donar principi l'any 1688 gràcies a la munificència dels feligresos, en el present any de 1705, cooperant tots, el dugué a terme i amb tota perfecció Joan Baptista Vinyes.)

El campanar va ser començat per Valeri Vinyes i a la seua mort el 1693 va continuar les obres el seu germà Joan Baptista. Aquesta esvelta torre barroca és la seua obra principal i està considerada com un dels models més originals del seu estil, un model que mai no es va tornar a  repetir.
La inscripció del campanar
La torre va servir d'eix per al traçat del carrer de la Pau. Gràcies a aquest fet ara ens proporciona una de les perspectives urbanes més boniques i encertades que es puguen trobar a la ciutat de València.
S'inspira en el Micalet però  no és una torre robusta com aquell, ans al contrari, és molt esvelta. 
Així com fa el Micalet, és de planta hexagonal, té contraforts en els angles i separa els seus cinc trams amb unes  motllures; en els quatre primers trams no hi ha més decoració que els contraforts o ressalts angulars i les diverses motlluracions i adornaments que emmarquen les finestres. 
El tram superior descansa sobre un sòcol i conté major riquesa decorativa que la resta, amb els ressalts dels angles convertits en columnes salomòniques. Per aquestes columnes, que eren l’última moda de l’època, va rebre el nom de “campanar salomònic”.
La torre
El conjunt es remata amb un templet també amb columnes salomòniques en els angles, cobert per un cupulí de pedra llaurada en forma d'escata de peix, que va ser recobert amb teules blaves i s’ha recuperat en la darrera restauració; unes grans volutes a manera de contraforts uneixen aquest templet amb el cos inferior de les campanes. El remat superior és una bola i un penell amb els símbols de la santa titular, que culminen als 56,12 metres d'altura.
El preu final de la seua edificació es va calcular que rondava els 10.000 ducats.
Es van encarregar a Londres sis campanes que arribaren al Grau el 2 d'Octubre de 1729 i van ser instal·lades, després de ser beneïdes, el 9 de Novembre de 1729. Ara només en conserva una.
El 1917 s’hi va disposar un rellotge sobre una finestra, que va ser retirat en la recent reforma efectuada a principis del present segle.
L'accés a la torre es fa per una escala de caragol i pot ser visitada dins d’un horari determinat, que no inclou els festius.



2 comentaris:

  1. Voldria donar-te l'enhorabona pel blog tan interessant que tens! Ja me n'he fet seguidor!

    També vull afegir, que crec que és interessant, que la plaça Lope de Vega es deia tradicionalment "placeta de l'Herba". Així ho recull Joan-Francesc Mira en el seu llibre "València". No cal dir que crec que tots aqueixos nons tradicionals haurien de recuperar-se.

    Salut!

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies pel teu interés.
    Certs canvis de nom dels carrers són deguts al servilisme espanyolista de moltes autoritats municipals, que enlluernades pel "Siglo de Oro", amb Cervantes i altres grans noms, ignoraven els nostres literats i personatges històrics, que eren de tanta o més importància que aquells.
    I la cosa continua igual...

    ResponElimina