LA ROQUETA

L'antic monestir,
 ara parròquia de Crist Rei

Sembla que l’origen d’aquest monestir, situat fora de la ciutat romana, a la vora de la via Augusta, va ser la tomba de Sant Vicent, martiritzat a València el 304. Durant la dominació àrab es van perdre les seues relíquies, però continuà sent el centre de devoció de la reduïda comunitat mossàrab de València.

Jaume I va fer construir en aquest lloc un temple, un monestir i un hospital. El rei conqueridor, que havia atribuït la seua victòria a l’especial intercessió de sant Vicent Màrtir, ordenà que hi fos guardat l’estendard reial o penó de la conquesta, que els àrabs  havien hissat en la torre del Temple per a proclamar la rendició de la ciutat, i ací va estar fins a l’exclaustració de 1835 en què fou dipositat a l’arxiu municipal. 

El rei va cedir tot el conjunt al Monestir de Poblet el 1286, el qual rebé per al seu manteniment la vila de Quart de Poblet i altres rendes. Quan l’hospital s’integrà en el general, el Monestir de Poblet conservà la propietat fins a l’exclaustració.

Esgrafiats de l'església

L’estructura i decoració de l’església va ser completament reformada el 1739. Després de la desamortització, l’absis de l’església, la torrassa situada sobre aquest i part del convent van ser enderrocats durant la guerra carlina per motius estratègics. Entre 1878 i 1880 es reconstruí per instal·lar-hi el convent de les monges de Santa Tecla, desplaçades per la creació del carrer de la Pau. (No fa molt de temps encara existia el forn de Santa Tecla al començament del carrer de la Mar, on havia estat situat el convent) Part del monestir i l’església van ser incendiats el 1936.

El claustre

El monestir va ser venut per l'església el 1976 i va ser salvat de la destrucció gràcies a una protesta ciutadana, ara és propietat de l’Ajuntament, que està restaurant-lo.

El claustre té una part antiga, del segle XVII, la resta es del XVIII i, en gran part, del XIX. La porta –ara paredada- que comunicava el monestir amb l’església és romànica, ricament esculpida a l’estil de la portada del Palau o de l’Almoina de la Catedral; està formada per arcs motllurats sostinguts per columnetes adossades, amb tres capitells a cada costat, que representen escenes del martiri i sepultura de Sant Vicent. Cal repetir que el ruinós estat de l'edifici impedeix la seua vista.

La porta de Sant Vicent, amb els carreus numerats,
preparada per a traslladar-la abans de la frustrada
 destruccuó de l l'edific

L’església, actual parròquia de Crist Rei, mostra la seua antiga construcció en els murs exteriors de carreus, molts amb marques de pedrapiquer, en els contraforts de l'exterior i en les tres portades visibles; la del mur sud, que ara dóna accés a l’església des del pati, és gòtica, de mig punt, amb l’aresta bisellada; al seu costat està la segona, molt arreglada, que és de grandària major i dóna accés a les dependències de la parròquia; la tercera és cistercenca del segle XIII, a l’estil del primitiu edifici de sant Joan de l’Hospital, es troba a l’interior, als peus de l’església i  per a veure-la cal situar-se dins d'una sala sota el cor alt.


A l’entrada de l’església es conserva una pedra amb  la creu aspada, la roda de molí i una inscripció que diu “Año 1642. En esta pedra estigué nugat Sant Visent Mar..."

Miracle del Crist, per Espinosa

L’interior mostra encara les conseqüències de l’incendi del 1936; és de nau única, amb cinc trams coberts amb volta de canó sobre arcs faixons, que estigueren decorats amb florons d’algeps; té un cor alt sobre dos trams de volta rebaixada, sota el qual es troba la porta del segle XIII; com ja s’ha dit, va perdre tota la capçalera, però conserva l'ample creuer, cobert per una cúpula sense tambor ni llanterna; hi ha capelles situades entre els contraforts, tres a cada costat de la nau i dues més, avui paredades, sota la volta del cor. El braç sud del creuer s’allarga amb una capella barroca en planta de creu, coberta per una cúpula decorada amb florons i altres elements d’algeps tallat, era la capella del Crist del Rescat, una imatge miraculosa de cap al 1539, que va ser rescatada pagant el seu pes: trenta monedes. En la part que resta de l’església, la malmesa decoració a base d’esgrafiats permet veure restes d’arcs de pedra de la primitiva construcció.

Sant Vicent el pobret

Quan les monges de santa Tecla es traslladaren ací des del seu convent del carrer de la Mar, es dugueren i situaren en una capella, enfront de la porta d’accés, la imatge coneguda com Sant Vicent “el pobret”,  una escultura monumental que el representa assegut, nugat el coll amb una argolla i una cadena de ferro, i situat dins d’una cel·la enreixada amb el terra reblit de testos, reproduint la del seu martiri; la instal·lació es completava amb un alt relleu superior representant una escena del seu martiri, de composició barroca però ben equilibrada; sobre aquest conjunt hi havia l’escut de l’arquebisbe Isidoro Aliaga, que és qui sufragà aquestes peces treballades en  marbre blanc, de cap al 1639. Aquest muntatge, que reproduïa el seu aspecte original a l'antic convent, ha desaparegut no fa molt.

Com els seus elements ocupaven el lloc de pas a la porta romànica del claustre, han estat muntats al presbiteri, en un vulgar pastitx a manera de gran retaule que sembla una falla d'escaiola, barrejant els bells marbres barrocs amb penosos relleus que també semblen d'escaiola, amb una vulgar imatge feta en sèrie, potser també d'escaiola, i una minúscula suposada taula medieval, no d'escaiola, però que a simple vista sembla una fulla de calendari apegada en un cartró; tot el cadafal l'han rematat amb l'escut de l'arquebisbe Aliaga, situat tan a prop del cel que quasi no es pot ni veure. En definitiva, i com podeu comprovar si teniu ganes, un monument de "bon gust", fet i assessorat, segons diu no-sé-qui, per arquitectes, artistes etc. etc...  

A l'anterio muntatge també es podia veure al seu costat una relíquia del sant i la reproducció del sarcòfag romà anomenat de Sant Vicent, trobat el segle XIX fent d'abeurador per a cavalleries; l'original està dipositat al museu de Belles Arts.

SANT VICENT MÀRTIR PATRÓ DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA

Una estampeta

El dia 22 de gener la ciutat de València celebra "de creus cap a dins" la festa de Sant Vicent Màrtir, que és el seu patró. Ho fa amb volteig de campanes, pontifical, processó i visites als llocs considerats tradicionalment com a lligats a la seua memòria.


Aquest Vicent és el meu sant, el patró principal de l'arxidiòcesi de València, del Gremi de Sastres i Modistes, dels vinaters catalans, dels mariners portuguesos i de moltes poblacions, com Guadassuar, Corbera, o la ciutat italiana de Vicenza.


Sant Vicent és un dels màrtirs més importants de la cristiandat primitiva. El nostre Vicent de València, juntament amb Llorenç, de Roma i Esteve, d'Orient, van ser els tres primers diaques màrtirs de la cristiandat. El significat atribuït als seus noms també els relaciona: Vencedor, Llorer i Corona.

El relat de la seu «passió» llegit en les esglésies, va excitar l'admiració universal. Sant Agustí, bisbe d'Hipona, en Àfrica, a les homilies predicades en la seua festa es preguntava: "Quina regió, quina província de l'Imperi no celebra la glòria del Diaca Vicent? Qui coneixeria el nom de Dacià, si no haguera llegit la passió del màrtir?". Els papes Sant Lleó Magne i Sant Gregori, Sant Isidor de Sevilla, Sant Ambrosi de Milà i Sant Bernat, van ser testimonis de la fama del sant.

Però la Passio Sancti Vincenti va ser escrita amb posterioritat a l'any 386, llunyans ja els fets que conta. Encara més tard, Aureli Prudenci va glossar la Passio en el seu Peristéphanon, amb grans errors i contradiccions. Tota la documentació antiga sobre el martiri del sant, a més de no ser contemporània dels fets, és de caràcter apologètic, d’exaltació del sant, i no té cap valor històric. Així mateix, el personatge del prefecte Dacià no té realitat històrica.

Farem un resum de la tradicional història de Sant Vicent, posant-la en relació amb alguns llocs i records del seu patró que conserva la ciutat.

La tradició diu que Vicent, originari d'Osca, era diaca de Valeri, l’ancià bisbe de Saragossa, a qui havia d'ajudar en les predicacions per les seues dificultats d'expressió.

Columna en Sta. Mònica

Quan Dioclecià (284-305) reestructurà l'imperi, disposà que li foren atribuïts a l'emperador nous honors divins. Els cristians s'hi resistiren i foren objecte de represàlies. Valeri i Vicent van ser presos l'any 303 per ordre de Dacià, prefecte de la província Tarraconensis, i per raons desconegudes foren traslladats a València per a ser jutjats. Abans d'entrar en la ciutat, els seus conductors passaren la nit en una posada i van deixar a Vicent lligat a una columna en el pati, aquesta columna encara es conserva en la parròquia de Santa Mónica.

Arribats a València, foren conduïts al pretori del procònsol i els van tancar en una presó. Segons la tradició, aquest pretori estava als afores de la ciutat romana, on després estigué el tribunal del cadí àrab i posteriorment el convent de Santa Tecla, per la plaça de la Figuera, aproximadament al començament de l‘actual carrer de la Mar.

Tres presons relacionades amb els sants conserva la ciutat: una menuda capella dedicada a Sant Valeri a la plaça de la Almoina, i quasi al costat, la Capella i Cripta de Sant Vicent; no molt lluny hi ha una tercera que conserva una columna romana, en el carrer de la Presó de Sant Vicent.

Els deixaren a la fosca presó sense menjar durant diversos dies i quan se suposava que estaven desanimats van comparèixer davant el jutge i aquest es va estranyar que estigueren alegres, sans i robusts. En l'interrogatori Vicent va respondre pels dos, intrèpid i amb paraula ardent.

Passió del sant: Valeri i Vicent detinguts, davant Dacià, Arriben a València,
Vicent assotat, al poltre, sobre brases, mor al llit, cadàver al femer,
 llençat al mar, els fidels, l'església, la tomba.

El jutge, irritat davant la negativa de renunciar a la seua fe, va optar per desterrar a França l’ancià Valeri. A Vicent, considerant-lo un rebel que l’ultratjava en públic, el van despullar i el sotmeteren a turments com el poltre i altres, que separaven els braços i cames mitjançant cordes, trencaven els nervis i desconjuntaven els membres del màrtir. Després van estripar les seues carns amb ungles i garfis de ferro i el mateix jutge el va assotar cruelment. Mentre el torturaven, el jutge intimava el màrtir a abjurar però Vicent rebutjava les seues propostes. El jutge, desconcertat i humiliat davant aquella actitud, li va oferir el perdó si li lliurava els llibres sagrats, però la valentia del màrtir era inexpugnable. Exasperat de nou, va manar col·locar-lo sobre un llit de ferro incandescent, però tampoc no va poder trencar la fortalesa del màrtir.

Sobre el llit de ferro roent

Sorprès, enfurit i fastiguejat per la serenitat de Vicent, va decidir tancar-lo encadenat en una cel·la sembrada de testos, cristalls i punxes de ferro, un calabós que segons Prudenci era “més negre que les mateixes tenebres"... però llavors un cor d'àngels va aparèixer per a consolar al màrtir: il·luminant l’horrible cau, cobriren el sòl de flors i el van alegrar amb les seues harmonies. El carcerari, commogut davant l'espectacle, es va convertir al cristianisme.

Finalment el jutge manà guarir el màrtir amb intenció de sotmetre'l de nou als turments, però tot just col·locat en un tou matalàs cobert amb pètals de rosa, l'esperit de Vicent va volar al Paradís. Sembla que açò va succeir el mes de gener de l'any 304.

El cadàver al femer

Decebut, el tirà va manar llençar a un femer el cadàver de Vicent per tal que fóra devorat per les feristeles, però un corb el va defensar dels voltors i de les feres. Més tard, al lloc on era tradició que l’havien llençat es va alçar una ermita gòtica que commemorava el fet; el segle passat va ser enderrocada per a construir sobre el solar la lletgíssima parròquia actual de Sant Vicent Màrtir.

Quan conegué que els animals respectaven el seu cadàver va ordenar que fóra deixat caure al mar lligat a una pedra de molí; d’aquest fet li ve al sant l'apel·latiu “de la Roda”. Malgrat la pedra, les ones el van retornar a la platja, alguns diuen que a Cullera.

Gents pietoses recuperaren el cadàver i el soterraren en un modest sepulcre al costat de la via Augusta, sobre el qual es va construir el conjunt religiós de la Roqueta, iniciat en el mateix segle IV, que probablement estava constituït per un temple, una necròpolis i un convent.

Una imatge

Potser les restes del sant van ser traslladades sota l’altar major de la catedral visigòtica, perquè segons diu la seua Passió litúrgica, va ser dut a l'Església Mare i col·locat sota l'altar, en “el digne sepulcre” a què al·ludeix la missa de rite mossàrab del sant.

Durant la dominació àrab es van perdre les seues relíquies, però la Roqueta continuà sent el centre de devoció de la reduïda comunitat mossàrab de la ciutat.

Des de València la veneració pel sant es va escampar per tot l'Occident. Arribà a donar nom al Cap de Sant Vicent, des d’on es diu que les seues restes foren traslladades l’any, 1173 i per ordre del rei Afonso Henriques, a la catedral de Lisboa, on és tradició que encara reposen. També és el patró d’aquella ciutat; en e l‘escut de la qual figuren dos corbs sobre un vaixell que recorden els que van romandre prop de les restes del sant durant el seu trasllat.

Jaume I, que havia atribuït la seua conquesta de la ciutat a l’especial intercessió de sant Vicent Màrtir, va fer construir en aquest lloc de la Roqueta un temple, un hospital i un monestir que va cedir al de Poblet el 1286. Aquest monestir ha arrribat als nostres dies amb moltes transformacions, però no sabem per quant de temps, perquè malgrat ser de propietat municipal es troba abandonat i en un lamentable estat de ruïna imminent.

RECORDS DE SANT VICENT MÀRTIR A LA CIUTAT

El braç incorrupte

L’any 1970, la Catedral de Bari, en Itàlia, va tornar a la de València, la relíquia d'un braç incorrupte del sant, que havia quedat allí quan morí un bisbe mossàrab de València que anava de peregrinació a Terra Santa. El reliquiari es conserva en la girola de la Catedral, dins la capella dita de la Resurrecció.

A la cripta arqueològica de l'Almoina hi ha restes del baptisteri i l'absis d'una església visigoda, probablement lligada al culte martirial de Sant Vicent, així com diverses tombes monumentals del segle VI relacionades amb ellla. Igual que en el cas de la Roqueta, aqueix conjunt de basílica i necròpolis es prolongaria fins a l'època islàmica.

Capella sobre la cripta

La capella de Sant Vicent, que es troba separada al costat, també forma part del conjunt de l'Almoina. La seua cripta  és en realitat una capella funerària visigoda, de planta de creu, probablement comunicada amb la catedral de l'època, de la qual també es conserva part de la capçalera. En l'interior de la cripta, la capella té quatre baranes ricament decorades que emmarquen la sepultura d'un prelat valentí, mort a mitjans del segle VI. En època islàmica l'edifici va ser transformat en uns banys palatins. Quan el rei Jaume I entrà a la ciutat el 1238 només conservava en peu el braç Nord de l'edifici, sobre el qual el rei va manar edificar una capella a honor del màrtir. Aquesta capella gòtica superior es va reconstruir fa uns anys de manera molt poc encertada. És possible trobar-la oberta el dia 22 de gener. Podeu veure al final la clau de volta d'aquesta capella.

La coneguda com a Presó de Sant Valeri, igual que la capella anterior, forma part de l'edifici conegut com "el punt de ganxo", al costat de l'Almoina. És un espai quadrat, quasi buit. Es pot trobar oberta, o no, el 22 de gener.

Una altra sala, molt restaurada, que conserva una columna romana, donà nom al carrer de la Presó de Sant Vicent, que va del carrer de la Mar al d’Avellanes fent un angle recte. Es trobarà oberta cada 22 de gener i normalment exhibeix una relíquia, les cadenes que nugaven el sant.

A l'església de Santa Mònica hi ha, a la banda de l’evangeli del creuer, una columna obrada en la paret, on suposadament el van nugar a l’arribada del sant a València.

Al carrer de l’Ermita hi havia una de construcció gòtica parcialment conservada, que commemorava el lloc del femer on havia estat abandonat el cadàver del sant, però va ser enderrocada per a construir l’actual parròquia de Sant Vicent Màrtir, que té una cripta, però tot és modern i, a més, prou lleig.

Sant Vicent el pobret

A “Sant Vicent el pobret”, encadenat i xafant testos, el trobareu (muntat recentment en un horrorós retaule que barreja els nobles marbres del segle XVII amb lletjos relleus d’escaiola o ves a saber què) en l’actual parròquia de Crist Rei, que és l’església de l'antic convent de la Roqueta, al qual es traslladaren les mongetes del desaparegut convent Santa Tecla quan es va obrir el carrer de la Pau. Allí se'n dugueren amb elles aquesta escultura en marbre del segle XVII. L'edifici conserva dues portades romàniques, una d'elles amb capitells en els quals es representen escenes del martiri del sant, impossible de veure.

El museu de Belles Arts de Sant Pius V conserva un sarcòfag de marbre de la segona meitat del s. IV, una peça selectíssima llaurada en un taller romà, és l’anomenat sarcòfag de sant Vicent, atribuït al sepulcre del sant sense cap fonament sòlid. Es va trobar el segle XIX en Capitania, fent d'abeurador, però sembla que procedia de la Roqueta. També hi ha una escultura d'alabastre que representa el cadàver del sant llençat al femer.

No s'anoten la diversitat d'imatges del sant que es troben per tota la ciutat per no allargar escessivament la relació.