dissabte, 7 d’octubre de 2017

LA LLUMINOSA VALÈNCIA DEL SEGLE XV

L’historiador Ferran Garcia-Oliver, en la seua biografia d’Ausias March argumenta que el nom del poeta és una paraula plana i per tant no cal accentuar-la, i així ho fem nosaltres. Però el nostre motiu és oferir-vos el fragment d’un capítol d’aquella biografia, que fa una descripció molt interessant de la  ciutat de València a l’època del poeta:

“Ser habitant de València significa fonamentalment pagar algunes taxes comunitàries i beneficiar-se’n dels seus privilegis. Ausias Marc continua conservant l’alberg de Gandia, on regressa amb certa assiduïtat, cal també refugiar-se al primer rumor a València de contagi d’aquell “aire molt pestilent portant al món una plaga mortal” com es refereix en els seus versos.

València creix sobretot gràcies a la vinguda de milers de forasters, convençuts que hi trobaran les oportunitats laborals i la fortuna que fins ara la vida els ha negat. No són pocs els que ho aconsegueixen, però molts també els que no arribaran ni a ensumar-hi l’èxit que somiaven, i de nou hauran de plantejar-se el dilema de la marginació o el camí cap a un nou horitzó. Els aproximats 40.000 habitants censats, més un nombre que de llarg deu superar el 10% de pobres són massa per a les disponibilitats urbanes. A pesar de l’expansió del mercat de treball, aquest presenta limitacions objectives per absorbir, en efecte, no sols els residents sinó els que dia a dia entren a la ciutat només s’obrin els portals de la muralla en rompre l’alba: bracers, rodamóns, joglars, soldats, prostitutes, tafurs, venedors de remeis, predicadors dubtosos, un boldró de lladres, joves sense ofici ni benefici, pelegrins, cecs i esguerrats que disputen als mendicants locals les almoines i una nit de llit als hospitals del municipi; en fi una caterva de gentussa vagarina.

Aquest món situat als marges del treball provoca innombrables problemes d’ordre públic. La criminalitat cova en els purulents barris perifèrics, especialment cap al bordell, on es multipliquen les tavernes i els hostals que acullen, sovint sota l’efecte de la ingestió de vinasses infectes, meuques reconegudes i clandestines, els alcavots que les menen, especialistes dels jocs de naips i daus prohibits i professionals reincidents del furt que atempten contra la propietat privada. A les nits, després del “seny del lladre”, els carrers es fan perillosos i les persones de bé es recullen.

D’entre els recent vinguts n’hi ha que els somriu la sort i entren al servei d’alguna casa poderosa. A banda del menjar i el dormir, poden guanyar-se una bona remuneració a canvi, això si, de defensar si cal els amos que els lloguen. Per a tal menester més que res han estat “afermats” per uns llinatges escindits en bàndols, que traslladen al carrer les seues diferències. Les baralles de vegades arriben al paroxisme. Encara que ja han passat els anys més durs de l’enfrontament entre els Centelles i els Vilaragut, les turbulències continuen agitant València sencera. El tarannà violent de la noblesa s’encomana als oficis, penetra dins els convents masculins i femenins i, en conjuntures de fam o d’exaltació espiritual, deriva en avalots incontrolables, com el que arrasa la moreria el dia del Corpus de 1455, al crit de “facen-se cristians los moros, o muiren”.

No cal dir que hi ha el rostre lluminós de València, la de “places, carrers e delitables horts”. És el que ha perdurat i ha permès encunyar les expressions complaents de l’esplendor del XV i del segle d’or de les lletres vernacles. La jovialitat de la metròpoli que acull riuades d’immigrants es palesa en l’eufòria constructora: les muralles amb les Torres de Quart, la capella dels Reis de Sant Domènec, el convent de la Trinitat, nombrosos palaus de sòbria i elegant factura gòtica. És la València dels mercaders triomfants. Compten per a l’èxit, amb una agricultura d’exportació –sucre, safrà, pansa, oli, plantes tintòries, arròs, vins de qualitat- i amb una indústria de draps de llana de mitjana qualitat i preus mòdics bastant competitiva. I capitals, és clar, per moure els pesants engranatges d’una economia estretament connectada, a través del seu port, amb les places més importants de la Mediterrània i els mercats capdavanters d’Europa occidental.

Si bé és cert que un ampli sector de la població passa gana, i subsisteix gràcies al sistema assistencial de la ciutat i a la caritat privada, a València es viu molt bé. El patriciat local, integrat pels prohoms dels negocis mercantils i l’aristocràcia de sang, tenen totes les necessitats cobertes i primer de tot les alimentàries, que al món medieval ja és prou com per distingir el ric del pobre. Quan conviden a una festa, els “ministrers” hi toquen animades peces de ball i amables cançons d’amor, A les seues taules se serveixen exquisides viandes, vins excel·lents, postres de fantasia; decoren els palaus que habiten amb taules que representen escenes edificants de la Bíblia, tapissos, mobles de marqueteria, taulellets de Manises i Paterna, i, no cal dir-ho, es vesteixen amb luxoses peces de drap toscanes, flamenques i orientals, com paons fets per a l’admiració. La València feliç sembla que se li esmuny a Ausias Marc, Si bé es mira, en els seus versos no ha deixat traça de l’eufòria contemporània. Marc pressent com a moralista allò que ara els historiadors sabem, que tal eufòria descansava sobre uns pressupòsits febles. València, tot el país en realitat, és feliç i pecador. En tant que cristià, en un grau precari de professió, Marc se’n fa cabal. El desassossec de la consciència llavors s’afegeix a la fortuna imprevisible per exacerbar la insatisfacció íntima ¿La temperatura libidinosa de la ciutat, les usures prohibides, l’orgull irruent dels poderosos, no mouen al capdavall la ira de Déu i el càstig en forma de desgràcies i catàstrofes naturals?”










dijous, 20 de juliol de 2017

L'ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DEL MAR

L'Església de l’Assumpció del Grau ja es citava com a Santa Maria del Mar o del Grau en documents del segle XIV. També apareix en els dibuixos fets el 1563 pel pintor flamenc Anthoine Van den Wijngaerde.

D’aquella antiga església no es conserva res, el temple actual, finalitzat el 1736, és de nau única, coberta de volta de canó amb llunetes, i capelles laterals entre els contraforts, que es comuniquen entre elles per un pas obert en aquells. Té una cúpula sobre petxines en el transsepte o creuer, aquest és de la mateixa profunditat que les capelles i no sobresurt en planta.

El revestiment interior és neoclàssic. La capçalera quadrada té un senzill retaule amb dues columnes i entaulament, es decora amb grans quadres i la imatge de l’Assumpció, que ocupa la fornícula central acompanyada d’àngels, un dels quals du una nau.

A la banda de l’epístola del transsepte hi ha la capella de la comunió, dedicada al Crist del Grau, una valuosa talla del segle XVI, coneguda popularment com el Negret, de la qual es diu que l’any 1411, lligada a una escala de fusta amb 33 travesses (el anys de Crist), va arribar pel mar al riu Túria, que dividia els termes del Grau i Russafa. Les dues parts volien que la imatge acabara a la seua riba; els de Russafa utilitzaren els famosos ganxos dels russafins per a intentant agarrar-la, però finalment, la imatge acabà al Grau. La decoració de la capella és neoclàssica, amb pintures de sants valencians i la història de la imatge. Una inscripció a la part alta dels paraments laterals diu: “Sembrant la pietat i pau a nostra platja arribares. Als teus fills no desampares, Santíssim Cristo del Grau”.

Darrere de l'Altar Major hi ha una capella o reraltar que feia funcions de sagristia i conservava el Crist de la Palma, una interessant talla barroca. Aquesta part és una resta de l’església anterior a l’actual; té decorades al fresc les parets i la cúpula, obra de Juan Bautista Bayuco, realitzada el 1702, amb representacions de les virtuts teologals (Fe, Esperança i Caritat), la Revelació, la Doctrina i la Trinitat, a més de sants pares de l’església i alguns personatges de l’època, totes elles envoltades per àngels, cornucòpies, gerros, garlandes i flors, una ornamentació barroca pròpia de l'època.

Prop de la porta principal hi ha una imatge del segle XVIII de Sant Telm, que és el patró dels mariners.

Tant la nau central com la capella del Crist han sofert diverses reformes, especialment després de les guerres de 1808 i de 1936.

La cúpula central del creuer es revesteix a l’exterior amb teules esmaltades en blau, una característica dels temples barrocs valencians.

Tota l’obra exterior és de maons, amb arcs de descàrrega i finestres semicirculars sobre les dues senzilles portades tardo barroques, la lateral, oberta a la banda de l’evangeli del transsepte, que recau a l’avinguda del Port està formada per dos cossos, l'inferior allotja la porta adovellada i en el segon cos una fornícula alberga una creu sobre una escala, tot de fusta, que fa al·lusió a l'arribada del Crist del Grau. Hi ha una làpida que diu: “St. Mª. Del Grao, 1940”. La data és la de la restauració.

La façana principal, situada als peus de l'església, guarda certa similitud amb l’altra, però és de maó, recobert o aplacat; en la fornícula del cos superior podem veure una imatge de Nostra Senyora de la Llum, realitzada el 1943.
El campanar, acabat el 1689, presenta cossos de diferents altures separats per una línia d’imposta.

En la part superior hi ha el cos de campanes amb un arc de mig punt flanquejat per pilastres dòriques en cada costat. El 1858 s’hi va instal·lar un rellotge, i el 1979, amb una reparació maldestra, se li va reposar una balustrada amb piràmides als cantons, remat perdut quan va fer de casamata durant la guerra civil.

Als peus de la torre hi ha una font de bronze amb un xiquet i un dofí, que vessa l’aigua sobre una gran petxina; una placa de pedra situada a sobre, diu: “Aigua del Túria vessa aquesta font pels esforços del municipi de València, la cooperació d'aquesta vila i el llegat de 80.000 reals de Don Dionisio Bello. 3 maig 1859”.

Una altra placa col·locada l'any 1999 diu: “750 Aniversari. El rei Jaume I el Conqueridor, atorgà al lloc de l'actual Grau el nom de Ville Nove Maris Valentiae i nombrosos privilegis el 27 de maig de l'any 1249”.

dimarts, 4 de juliol de 2017

LES BARRAQUES

Les barraques, avui pràcticament desaparegudes, eren les vivendes humils i característiques de l’Horta, construïdes amb materials de fàcil obtenció a la zona, com atovons, fets amb fang barrejat amb pallús i assecats al sol, per a les parets baixes, i per a la resta, canyissos enlluïts amb fang; la coberta es feia amb poca fusta, canyes, i fibres vegetals procedents de l’Albufera, com borró, mansega, senill i altres.

Eren de planta rectangular, generalment orientades de sud a nord, d'uns nou per cinc metres, amb façana i porta al sud, amb una altra al costat nord. Originalment l'espai interior era únic, amb un lloc centrat per a la llar del foc. Més endavant es van diferenciant algunes peces, amb la llar situada immediata a l'entrada i la xemeneia adossada a un dels costats de la planta, o bé situades al costat d’un ample corredor de porta a porta, que feia de cuina, menjador i magatzem, amb dos o tres dormitoris a l’altre costat. Tenien una planta superior o cambra que antigament va ser utilitzada per a la cria dels cucs de seda, s'hi accedia mitjançant una escala de mà de fusta.

La coberta era a dos aigües, perpendicular a la façana, amb un angle molt inclinat; consistia en uns cabirons de fusta, les anomenades costelles del sostre, sobre aquestes costelles, unides amb tirants, es feia un bastiment de canyes, que es cobria amb garbes de les fibres vegetals mencionades, cosides sobre el bastiment; la coberta sortia sobre les façanes amb un trenat de palla més fina en forma de cilindre. El penal, o part alta de les façanes, podia tindre estretes finestres verticals amb barrots de fusta, o fins i tot de ferro, i es rematava amb una creueta de fusta (potser no siga cert, però es diu que la creu distingia la vivenda dels cristians vells de la dels moriscos, que foren expulsats el 1609).

La cuina podia estar dins, a la part de davant o de darrere, i fora, al corral, o en un annex independent, i així mateix el forn, una petita estructura redona coberta amb volta esfèrica. Un complement de la barraca era l'emparrat que ombrejava la façana sud, o d’entrada.

L’exterior de la barraca es protegia pintant-lo amb calç periòdicament; també calia canviar les fibres de la coberta cada cert temps.

Recordem “La Barraca”, una famosa novel·la, dura i tràgica, escrita en castellà per Vicente Blasco Ibáñez, i també aquestes dues visions poétiques diferents de la barraca, una romàntica, dolça, conformista i conservadora, de Teodoro Llorente, l’altra, moderna, realista, i reivindicativa, de Carles Salvador:



                                                 LA BARRACA
                                       Teodoro Llorente, 1883

                                Com la gavina de la mar blavosa
                                que en la tranquil·la platja fa son niu,
                                com lo nevat colom que el vol reposa
                                de l’arbre verd en lo brancatge ombriu,
                                blanca, polida, somrisent, bledana,
                                casal d’humils virtuts i honrats amors,
                                l’alegre barraqueta valenciana
                                          s’amaga entre les flors.

                                Baix la figuera, on los aucells de l’horta
                                canten festius l’albada matinal,
                                al primer raig del sol obri la porta
                                i als aires purs del cel lo finestral;
                                i com la mare cova a la niuada,
                                les amoroses ales estenent,
                                pobre trespol de palla ben lligada
                                          la guarda d’un mal vent.

                                Quatre pilars, més blancs que l’assutzena,
                                formen davant un pòrtic de verdor:
                                corre sobre ells la parra, tota plena
                                de pàmpols d’esmeralda i raïms d’or;
                                a son ombra, lo pa de cada dia
                                repartix a sos fills lo Treball sant,
                                i, en la taula, la Pau i l’Alegria
                                          les flors van desfullant.

                                A un costat obri el pou la humida gola,
                                i, perquè tinga perfumat dosser,
                                la garlanda de flors, que al vent tremola,
                                estén sobre el brocal un gesmiler;
                                i per la franca porta, mai tancada,
                                les flors despreses i el flairós perfum
                                a dins penetren, en la dolça onada
                                          de l’aire i de la llum.

                                Pengen del mur l’aixada i la corbella
                                que a terra fan doblar lo suat front;
                                lo pulcre canteret que la donzella,
                                encorbant lo braç nu, porta a la font;
                                i plena d’harmonies misterioses,
                                la guitarra, que ensems gemega i riu
                                a la llum de la lluna, en les gustoses
                                          vetlades de l’estiu.

                                Allà dins, entre alfàbegues florides,
                                en lo corral, baix l’ample taronger,
                                mormorejant pregàries beneïdes,
                                la mare agrunsa a son infant darrer;
                                i al cim de la cabanya, fent-la un temple,
                                santificant los gojos i dolors,
                                obri eterna la Creu, per digne exemple,
                                          sos braços protectors!

                                Tot riu entorn: va l’aigua cristal·lina
                                corrent entre pomells de lliris blaus,
                                sorolla dolçament la mar veïna,
                                mouen els arbres ventijols suaus;
                                i si el fillet dormit a la mamella
                                mira l’esposa i calla, ou a lo lluny
                                llarga cançó de l’home, que la rella
                                          enfonsa ab valent puny.

                                Barraca valenciana! Santa i noble
                                escola del Treball! Modest bressol
                                del que nos dóna el pa laboriós poble,
                                curtit pel vent i bronzejat pel sol!
                                Més que els palaus de jaspis i de marbres,
                                més que los arcs triomfals i els coliseus,
                                tu, pobre niu perdut enmig dels arbres,
                                          valdràs sempre als ulls meus!

                                En tu naixqué l’hermosa campesina
                                que tot lo món contempla embelesat,
                                llauradora ab aspecte de regina,
                                plena ensems de modèstia i majestat:
                                la d’ajustat gipó i airoses faldes;
                                la que el foc de l’Aràbia du en los ulls;
                                la que clava ab agulles d’esmeraldes
                                          los negres cabells rulls;

                                la que la roja fraura, al rompre el dia,
                                cull una a una, i en brillant pomell
                                que la mateixa Flora envejaria
                                junta el gesmil, la rosa i el clavell;
                                la que desfulla la frondosa branca,
                                aliment de l’insecte filador;
                                la que als rossos capolls, cantant, arranca
                                        la subtil fibra d’or.

                                En tu naixqué, company ben digne d’ella,
                                sobri, sufrit, lleuger, fort i lleal,
                                el que en l’aspre guaret clava la rella
                                i obri a l’aigua corrent fonda canal;
                                el que sembra el bon gra i el arbre talla,
                                i en l’almàssera extrau l’oli més fi,
                                i ab incansable peu follejant balla
                                          en lo trull ple de vi;

                                el que, enflocant son haca voladora,
                                la joia guanya, que a la nóvia du;
                                el que fa refilar a la sonora
                                citra, en les nits d’albades, com ningú;
                                el que, per a defensa de la terra,
                                lo vell trabuc despenja del trespol
                                quan per l’horta, donant lo crit de guerra,
                                          retrona el caragol.

                                En tu nasqueren i ditxosos viuen:
                                per a ells, lo món que veuen no és més gran;
                                com los aucells que moren on aniuen,
                                en tu bressol i tomba trobaran.
                                Ton lluminós fogar és sa alegria;
                                a sa dolça calor, són forts i rics:
                                          de tots los enemics!

                                Guarda als infants que baix de la porxada
                                ab lo jònec valent juguen sens por;
                                guarda a la verge que en la nit callada
                                escolta la cançó que li ompli el cor;
                                guarda a la mare, ardida i jubilosa;
                                guarda al pare pensiu, que es cansa ja;
                                guarda al pobre vellet, que al peu reposa
                                          de l’arbre que plantà!

                                Guarda-los de la pluja i la tempesta
                                per a que dorguen sens dubtós recel;
                                guarda-los de la fam i de la pesta,
                                del foc dels hòmens i del llamp del cel.
                                Guarda-los bé dels esperits malignes,
                                de les llengües de serp dels mals veïns;
                                guarda-los bé de temptacions indignes,
                                          de pensaments roïns.

                                I sobre ses victòries i fatigues,
                                sobre el goig breu i el treballar constant,
                                sobre el camp pedregat o ple d’espigues,
                                sobre la taula buida o abundant,
                                sobre el ball de la boda desitjada,
                                sobre el fúnebre llit banyat en plors,
                                estenga eternament ta Creu sagrada
                                          los braços protectors!



                                                 BARRAQUES
                                        Carles Salvador, 1923

                                        Aneu-vos-en, vosaltres,
                                        les típiques barraques
                                        de l'horta lluminosa
                                        gentil i esmeragdina.

                                        Deixeu que en vostre lloc
                                        aixequen els paletes
                                        les cases llauradores
                                        mester dels temps moderns.

                                        Aneu-vos-en, barraques,
                                        vosaltres que sou filles
                                        d'un viure primitiu,

                                        i resten vostres línies
                                        tan sols en l'Art pictòrica
                                        per ésser un record.