dissabte, 7 d’octubre de 2017

LA LLUMINOSA VALÈNCIA DEL SEGLE XV

L’historiador Ferran Garcia-Oliver, en la seua biografia d’Ausias March argumenta que el nom del poeta és una paraula plana i per tant no cal accentuar-la, i així ho fem nosaltres. Però el nostre motiu és oferir-vos el fragment d’un capítol d’aquella biografia, que fa una descripció molt interessant de la  ciutat de València a l’època del poeta:

“Ser habitant de València significa fonamentalment pagar algunes taxes comunitàries i beneficiar-se’n dels seus privilegis. Ausias Marc continua conservant l’alberg de Gandia, on regressa amb certa assiduïtat, cal també refugiar-se al primer rumor a València de contagi d’aquell “aire molt pestilent portant al món una plaga mortal” com es refereix en els seus versos.

València creix sobretot gràcies a la vinguda de milers de forasters, convençuts que hi trobaran les oportunitats laborals i la fortuna que fins ara la vida els ha negat. No són pocs els que ho aconsegueixen, però molts també els que no arribaran ni a ensumar-hi l’èxit que somiaven, i de nou hauran de plantejar-se el dilema de la marginació o el camí cap a un nou horitzó. Els aproximats 40.000 habitants censats, més un nombre que de llarg deu superar el 10% de pobres són massa per a les disponibilitats urbanes. A pesar de l’expansió del mercat de treball, aquest presenta limitacions objectives per absorbir, en efecte, no sols els residents sinó els que dia a dia entren a la ciutat només s’obrin els portals de la muralla en rompre l’alba: bracers, rodamóns, joglars, soldats, prostitutes, tafurs, venedors de remeis, predicadors dubtosos, un boldró de lladres, joves sense ofici ni benefici, pelegrins, cecs i esguerrats que disputen als mendicants locals les almoines i una nit de llit als hospitals del municipi; en fi una caterva de gentussa vagarina.

Aquest món situat als marges del treball provoca innombrables problemes d’ordre públic. La criminalitat cova en els purulents barris perifèrics, especialment cap al bordell, on es multipliquen les tavernes i els hostals que acullen, sovint sota l’efecte de la ingestió de vinasses infectes, meuques reconegudes i clandestines, els alcavots que les menen, especialistes dels jocs de naips i daus prohibits i professionals reincidents del furt que atempten contra la propietat privada. A les nits, després del “seny del lladre”, els carrers es fan perillosos i les persones de bé es recullen.

D’entre els recent vinguts n’hi ha que els somriu la sort i entren al servei d’alguna casa poderosa. A banda del menjar i el dormir, poden guanyar-se una bona remuneració a canvi, això si, de defensar si cal els amos que els lloguen. Per a tal menester més que res han estat “afermats” per uns llinatges escindits en bàndols, que traslladen al carrer les seues diferències. Les baralles de vegades arriben al paroxisme. Encara que ja han passat els anys més durs de l’enfrontament entre els Centelles i els Vilaragut, les turbulències continuen agitant València sencera. El tarannà violent de la noblesa s’encomana als oficis, penetra dins els convents masculins i femenins i, en conjuntures de fam o d’exaltació espiritual, deriva en avalots incontrolables, com el que arrasa la moreria el dia del Corpus de 1455, al crit de “facen-se cristians los moros, o muiren”.

No cal dir que hi ha el rostre lluminós de València, la de “places, carrers e delitables horts”. És el que ha perdurat i ha permès encunyar les expressions complaents de l’esplendor del XV i del segle d’or de les lletres vernacles. La jovialitat de la metròpoli que acull riuades d’immigrants es palesa en l’eufòria constructora: les muralles amb les Torres de Quart, la capella dels Reis de Sant Domènec, el convent de la Trinitat, nombrosos palaus de sòbria i elegant factura gòtica. És la València dels mercaders triomfants. Compten per a l’èxit, amb una agricultura d’exportació –sucre, safrà, pansa, oli, plantes tintòries, arròs, vins de qualitat- i amb una indústria de draps de llana de mitjana qualitat i preus mòdics bastant competitiva. I capitals, és clar, per moure els pesants engranatges d’una economia estretament connectada, a través del seu port, amb les places més importants de la Mediterrània i els mercats capdavanters d’Europa occidental.

Si bé és cert que un ampli sector de la població passa gana, i subsisteix gràcies al sistema assistencial de la ciutat i a la caritat privada, a València es viu molt bé. El patriciat local, integrat pels prohoms dels negocis mercantils i l’aristocràcia de sang, tenen totes les necessitats cobertes i primer de tot les alimentàries, que al món medieval ja és prou com per distingir el ric del pobre. Quan conviden a una festa, els “ministrers” hi toquen animades peces de ball i amables cançons d’amor, A les seues taules se serveixen exquisides viandes, vins excel·lents, postres de fantasia; decoren els palaus que habiten amb taules que representen escenes edificants de la Bíblia, tapissos, mobles de marqueteria, taulellets de Manises i Paterna, i, no cal dir-ho, es vesteixen amb luxoses peces de drap toscanes, flamenques i orientals, com paons fets per a l’admiració. La València feliç sembla que se li esmuny a Ausias Marc, Si bé es mira, en els seus versos no ha deixat traça de l’eufòria contemporània. Marc pressent com a moralista allò que ara els historiadors sabem, que tal eufòria descansava sobre uns pressupòsits febles. València, tot el país en realitat, és feliç i pecador. En tant que cristià, en un grau precari de professió, Marc se’n fa cabal. El desassossec de la consciència llavors s’afegeix a la fortuna imprevisible per exacerbar la insatisfacció íntima ¿La temperatura libidinosa de la ciutat, les usures prohibides, l’orgull irruent dels poderosos, no mouen al capdavall la ira de Déu i el càstig en forma de desgràcies i catàstrofes naturals?”










2 comentaris:

  1. M'agrada el teu blog, m'agrada la València del XV i m'agrada com la conta Ferran. Així que MOLTES GRÀCIES PER AQUEST TEXT.

    ResponElimina