ELS SKANDERBEG I EL MONESTIR DE LA TRINITAT

GJERGJ KASTRIOTI, SKANDERBEG

(Gjergj Kastrioti, senyor de Krujë (Krujë, Albània, 6-5-1405 / Lezhë, Albània 17-1-1468)

Des de mitjans del segle XIV, el territori d’Albània es trobava dividit entre diferents senyors feudals locals, i era cobejat pels turcs otomans.

Gjon Kastrioti, un il·lustre senyor regional, casat amb la princesa sèrbia Voisava, havia fundat el Principat de Kastrioti, situat en la part central d’Albània, la seua capital era Krujë, on nasqué Gjergj (Jordi) el 1405. Quan aquest tenia 10 anys, son pare, obligat per les circumstàncies, hagué d’enviar-lo a la cort otomana com a hostatge en garantia de la seua submissió als turcs. El seu fill es va convertir a l’islam i passà a l’exèrcit. A causa de les seues victòries militars els otomans l’anomenaren İskender Bey (príncep Alexandre).

Després d’haver lluitat contra un altre gran militar, el famós hongarés Janos Hunyadi, els turcs li atorgaren el 1440 la titularitat del districte de Dibra, des del qual es controlaven Albània i Macedònia. Durant aquest mandat mantingué bones relacions amb Venècia i  Ragusa, també establí amistats amb diverses famílies nobles locals; tot açò va propiciar-li un canvi radical. Malgrat els seus vint anys al servei del Sultà, en plena batalla abandonà els otomans amb el seu nebot i 300 albanesos lleials, recuperà  Krujë, el seu patrimoni patern, es reconvertí al cristianisme i convocà la Lliga de Lehzë entre els senyors albanesos; entre aquests hi havia Gjergj Arianit Komneni, amb la filla del qual, Andronika, va casar-se el 1451.

Des del 1443 els albanesos van infligir, sota el lideratge d’Skanderbeg i durant uns 25 anys, severes i constants derrotes a les tropes otomanes. Aleshores els turcs li canviaren el seu antic nom per Hain İskender (Traïdor Alexandre). Esdevingué comandant en cap de l’exèrcit de la creuada del papa Pius II, i el papa valencià Calixte III en algun moment el va fer el seu representant, a més de concedir-li el títol honorífic d’Athleta Christi (Campió de Crist).

Per tal de mantenir la seua resistència contra els turcs, Skanderbeg i la resta de senyors feudals albanesos van signar el Tractat de Gaeta el 26 de març del 1451, en el qual reconeixien la sobirania de Alfons V el Magnànim sobre el seu país a canvi d’ajuda militar i el respecte dels seus privilegis. L’abril del 1452, Ramon d’Ortafà arribà com a virrei a Croia, l’actual Krujë, centre de la resistència contra els turcs. Albània es mantindria sota influència catalana fins a l’any 1467. El nostre personatge figura als documents de l’Arxiu de la Corona d’Aragó com Jordi Castriota o Escanderbeg.

El 17 de gener del 1468 Skanderbeg va morir de malària. Finalment, el 1478, després d’altres deu anys de resistència, els turcs van assetjar Krugë per quarta vegada, van rendir-la per fam i sense acomplir el seu tracte, mataren els homes i esclavitzaren les dones i els xiquets. La resistència albanesa va continuar de forma esporàdica fins cap al 1500, quan els turcs van aconseguir annexionar-la a l’Imperi Otomà, on va romandre fins a l’any 1912.

Skanderbeg va ser un mite i un model per a tota l’Europa cristiana, serví de base i inspiració per a moltes obres, per exemple, al Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, quan el comte ermità Guillem de Varoic –que era son pare- ensinistra el jove bretó sobre els principis doctrinals i morals de la cavalleria, li parla dels millors cavallers del món, els artúrics Lancelot del Llac, Perceval o Galaàs, i els contemporanis, com el cavaller Muntanyanegra, el qual no és altre que Skanderbeg. Al teatre castellà del segle XVII es va cultivar el “género escanderbesco”, amb obres com El Jenízaro de Albania; El príncipe esclavo; El príncipe Escanderbey o El gran Jorge Escanderbega; algunes atribuïdes a Vélez de Guevara. També escriviren sobre ell Ronsard, Marlowe, Voltaire, George Lillo, Byron, i altres autors europeus; Músics com Antonio Vivaldi o François Francoeur li dedicaren óperes.

Albània considera Skanderbeg el seu heroi nacional per haver frenat les escomeses del totpoderós Imperi Otomà, fins i tot ha fet seua la simbologia d’aquest, en el nom actual del país, Shqipëria (Terra de les àguiles en albanés) derivat del gentilici del seu moment shqipëtar, adoptat a partir de la rebel·lió contra els turcs que substituí l’antic d’Arbër o Arbën, i també en la bandera, amb l'àguila imperial bicèfala dels romans d'Orient, usada per Skanderbeg. (Albània és un derivat del llatí, que fa referència a les seues altes muntanyes, blanquejades per la neu).

DONIKA KASTRIOTI, SKANDERBEGA

Després del Tractat de Gaeta amb Alfons V el Magnànim del 1451, Skanderbeg va casar-se amb Andronika Donika (1428 / 1505/6), descendent de les famílies albaneses Arianiti i Muzaka. L’únic fill del matrimoni, Gjon Kastrioti II, es casà amb Irene Branković Palaiologina, filla de Lazar Branković, Dèspota de Sèrbia.

Morts Skanderbeg i Alfons V, amb Albània en poder dels turcs, Ferrante I de Nàpols, fill del Magnànim, agraït per l’ajuda prestada per Skanderbeg contra l’invasor de Nàpols Joan d’Anjou i en compliment del Tractat de Gaeta, concedí terres i títols al seu únic fill Gjon (Joan) i la seua família, que abandonaren Albània, i van ser coneguts a Nàpols com els Castriota. També va acollir uns 20.000 albanesos fugits dels otomans, els descendents dels quals, actualment uns 100.000, són coneguts com a arberesh (nom amb què es coneixíen aleshores els albanesos), perquè encara conserven el seu idioma, tradicions i costums del segle XV, època dels primers documents escrits en llengua albanesa i alfabet ciríl·lic.

El rei Ferrante I de Nàpols s’havia casat, per segona vegada, el 14 de setembre del 1477 amb Joana d’Aragó, germana de Ferran el Catòlic, en una fastuosa cerimònia amb participació, com a legat papal, del cardenal de València Roderic de Borja, el futur papa Alexandre VI. Quan els Kastrioti van haver de fugir d’Albània a Nàpols, Donika Kastrioti, la viuda d’Skanderbeg va ser dama de la cort de la reina Joana, ben aviat esdevingué la seua amiga més íntima i confident, fins al punt que va residir juntament amb ella al Castel Nuovo, on la reina vivia envoltada d’una cort galant i fastuosa.

El 1494 morí Ferrante I, i el succeí el seu fill Alfons II, que abdicà el 1495 a favor del seu fill, conegut com Ferrantino, el qual casà amb la seu tia Joana, filla de Joana d’Aragó i Ferrante, però a les acaballes de l’any següent també morí Ferrantino. En poc de temps enviudaren mare i filla. Des que van enviudar, les dues signaven com “la trista reina”.

Joana intentà casar la seua filla amb Frederic, el nou rei de Nàpols però aquest s’inclinava cap als francesos, i amb l’excusa de veure el seu germà, Joana abandonà Nàpols el 7 de setembre del 1499, acompanyada de la seua filla i de membres de la seua cort, entre ells Donika Kastrioti, aleshores coneguda com a Joanota Castriota o Escanderbega, que vingué acompanyada del seu net Alonso Castriota. En arribar a València les dues reines vídues, la filla s’aposentà ací i la mare continuà fins a Granada, on hi havia la cort castellana.

Ferran el Catòlic, coneixedor del talent polític de la seua germana, la va nomenar, el 27 de maig de 1501, per a la lloctinença general dels regnes de la Corona d'Aragó i aquesta s’establí a València, juntament amb la filla. Va exercir el càrrec fins a la seua tornada a Nàpols, el l4 de setembre del 1506, quan mare i filla embarcaren a Barcelona acompanyant Ferran el Catòlic i Germana de Foix, esdevinguts, per conquista, els nous reis de Nàpols. Aquest viatge de tornada ja no el van fer ni Joanota Castriota ni el seu net, perquè havien mort a València i estaven soterrats al Monestir de la Trinitat.

Les reines vídues van viure a l’antic palau de Castel Capuano, com a germana i neboda del rei de Nàpols, envoltades, com sempre, d’una magnífica Cort i administrant les seues moltes propietats en el regne de Nàpols, on la reina vídua continuà prestant serveis al seu germà. Joana d’Aragó morí a Nàpols el 1517.

RECORDS DELS CASTRIOTES AL MONESTIR DE LA TRINITAT

Entre 1695 i 1700, sota l'estructura original gòtica que va quedar intacta, l'església del monestir va ser revestida amb decoració d'estil barroc a base de medallons adornats amb fullatges i angelets de guix, sobre noves voltes de maó, de mig canó en la nau i molt rebaixades en les capelles laterals, per a donar cabuda a unes tribunes que tenen accés des del cor alt. Aquestes obres i altres posteriors, alteraren la situació original dels records que comentarem.

La tomba d’Alonso Castriota

Alonso Castriota, el net de Skanderbeg i Joanota Castriota o Escanderbega, no arribava als quinze anys quan vingué a València. Un dia que passejava per la nostra ciutat muntat sobre una mula, va passar, potser inadvertidament, entremig d'uns homes que s’acoltellaven i per dissort va rebre una estocada, de la qual va morir en poques hores. Era l’any 1503, i es diu que amb aquest jove cavaller es va acabar el llinatge masculí directe del Gran Castriota Skanderbeg.

Va ser soterrat en un túmul de marbre adossat a la paret del cor baix, al costat de l'evangeli, sobre unes columnetes de marbre, segons Escolano. L’any 1900 es va desmuntar el seu sepulcre, però es va conservar una làpida amb aquesta inscripció: AQUI YACE ALFONSO, HIJO DEL FAMOSO GEORGIO ESCANDERBEGA REY DE ALBANIA, AZOTE DE LOS TURCOS, Y MURO INEXPUGNABLE DE LA CHRISTIANDAD, A QUIEN LLAMARON LOS TURCOS SCARDARBERCH Y A QUIEN POR SU DESCENDENCIA, VALOR Y MAGNITUD DE ANIMO LE COMPARARON AL REY ALEXANDRO DE MACEDONIA. MURIO DE EDAD DE XV AÑOS, EN ESTA CIUDAD DE VALENCIA, AÑO 1503.

Per l’idioma, el tipus de lletra i la confusió de parentiu, sembla que va ser feta en època posterior. Actualment es pot veure en un racó, a nivell de terra, de l’actual capella del Sant Crist, que és l’última del costat de l’epístola, després de la porta d’entrada.

Segons Madoz, també adossada al cor i al costat de l’anterior inscripció, n’hi havia una altra, actualment desapareguda, amb aquest contingut: AQUÍ YACE LA SEÑORA DOÑA MARIA DE ARAGÓN, HIJA DEL SR. REY DON FERNANDO EL CATÓLICO, QUE TOMÓ EL HÁBITO EN ESTE REAL CONV. DE LA STMA. TRINIDAD, DE EDAD DE 5 AÑOS, EN EL DE 1484, EN EL QUE PROFESÓ Y PERSEVERÓ HASTA SU MUERTE, QUE FUE A LOS 6 DE SETIEMBRE DE 1540, Y AUNQUE GRANDE POR SU NACIMIENTO, PUES FUE MUY GRANDE, FUE MUCHO MÁS POR LA ESCELENTE VIRTUD QUE PROFESÓ.

La tomba de Joanota Castriota

Es diu que l’Escanderbega va morir a València entre el 8 de març del 1505 i principis de setembre del 1506, quan Joana d'Aragó va tornar a Nàpols amb la seua filla.

Agustin Sales, en la seua “Historia del Real Monasterio de la Ssma. Trinidad”, publicada l’any 1761, escrigué que al pati d'aquest monestir hi havia soterrats alguns “Bohemis” (potser eren albanesos), que sens dubte van ser els criats o patges que acompanyaren i servien l’Scanderbega, que sense deixar constància del seu nom li donaven el tractament singular de Senyora, que no es donava a cap de les altres que eren anomenades al Llibre original d'Entrades, on hi havia una anotació, pel maig de l'any 1504, de la quantitat cobrada pel soterrament “del cos de la Senyora na Joanota”. Sales deduïa, i n’estava convençut, que l’Escanderbega era aquesta.

Va ser soterrada a la capella de Sant Miquel, ara del Rosari, la primera situada vora el presbiteri, de la banda de l’evangeli, sota la imatge de la Mare de Déu Refugi de Pecadors, que ella va dur a València, segons la tradició. Per al soterrament es va utilitzar la sepultura preparada per a la família dels Santàngel, potser obtinguda per amistat amb aquesta família valenciana, que havia servit al Palau de Nàpols, d'on potser es coneixerien. Els Santàngel no pogueren usar-la perquè la reina Isabel la Catòlica, veient que estava propera a la de la seua tia la reina Maria, esposa d’Alfons el Magnànim i fundadora del monestir, no ho va permetre.

Joana de Nàpols expressà en el seu testament el desig que les restes de la seua amiga Joanota foren traslladades de l'Església de la Santíssima Trinitat de València a Nàpols, per a soterrar-les en una capella de la Basílica de Santa Chiara. No obstant això, no sembla que l'última voluntat de la reina fos acomplida, per la qual cosa, la vídua d’Skanderbeg és ben probable que encara siga soterrada al Monestir de la Trinitat de València, a l’antiga capella de Sant Miquel, sense cap signe extern. També cap la possibilitat que les seues restes foren remogudes durant una indocumentada i lamentable excavació, feta entre 1993/94, per a localitzar-ne les de Lluís de Santàngel, del qual tothom sabia –llevat dels excavadors- que va ser soterrat al convent de Sant Doménec.

La Mare de Déu Refugi de Pecadors

L’actual capella de la Mare de Déu Refugi de Pecadors és a la banda de l’epístola, al costat de la porta, que la separa de l’última capella, la del Crist, on està la inscripció d’Alfons Castriota. El 1612 va ser traslladada ací des de la capella de sant Miquel, on estava situada, com ha esta dit, sobre la tomba de l’Skanderbega.

Aquesta imatge és una antiga icona, pintada sobre una gruixuda taula de fusta, ara prou bombada, de 129x73cm, que hom suposa procedent de Centreeuropa. Segons conta la tradició, Donika Kastrioti la va trobar profanada amb una ganivetada en el rostre pels seguidors de Juan Hus. Cap pintor es va atrevir a restaurar-la. Passat el temps, la marca desaparegué miraculosament el mateix dia que Bohemia va ser recuperada pel catolicisme.

Quan Skanderbega la va dur a València el 1499 va suscitar gran devoció, i el 1504 es va fundar la Confraria del Refugi, que encara existia no fa molt i feia una festa amb solemne novenari els primers dies de setembre.

En una carta d'Agustín Sales datada el 1761, s'indicaven les inscripcions visibles en la icona, possiblement en caràcters grecs i ciríl·lics, desxifrades per un escolapi orientalista, el qual creia fins i tot poder afirmar la seua procedència de Vratislava (Breslav). Ara tot això no es pot apreciar. Dissortadament, la taula va ser totalment repintada a principis del segle XIX, segons es pot deduir del que diu el capítol 21 dels Estatuts de la Confraria, redactats el 1829: “va ser posada en la decència que està en el dia”.

EL PALAU DEL MARQUÈS DE CAMPO, MUSEU DE LA CIUTAT

Tres museus exhibeixen una bona part del patrimoni històric de l'Ajuntament. Són: l’Històric, en el mateix edifici representatiu de l’Ajuntament; el d’Història de València, al carrer València, 42 de Mislata, instal·lat a un antic dipòsit d’aigua del 1850, en la construcció del qual participà Ildefons Cerdà, l’artífex de l’Eixampla de Barcelona; el tercer és aquest, el de la Ciutat, instal·lat en l’antic palau del Marqués de Campo, a la plaça de l’Arquebisbe.

El Museu de la Ciutat mostra una selecció dels fons pictòrics municipals antics i moderns, a més de diverses col·leccions, la de pesos i mesures donada per Juan Antonio Gómez-Trénor, la molt diversa dels hereus de Miguel Martí Esteve, la del periodista i crític d'art Adolfo de Azcárraga, ambdues comprades per l’Ajuntament, la de Forja Artística...

Nosaltres només visitarem les sales de la planta noble, que exhibeixen una part del miler d'obres de pintura antiga de la col·lecció municipal, de molt heterogènia procedència.

EL PALAU DEL MARQUÉS DE CAMPO

També conegut com de Berbedel, va ser anteriorment dels ducs de Villahermosa i es remunta al segle XVII, del què encara conserva alguns elements originals. L'any 1857 el mestre d'obres Manuel Ferrando va fer, per encàrrec de José Campo i Pérez, pròcer valencià i futur marquès de Campo, una important intervenció. A començaments del segle XX passà a propietat dels comtes de Berbedel. Quan València fou capital de la II República hostatjà el Ministeri de Sanitat i Assistència Social, a càrrec de l’anarquista catalana Federica Montseny, una de les primeres dones ministres europees. Els propietaris el recuperaren, però posteriorment el desmantellaren i abandonaren. Va ser declarat Monument Històric Artístic el 1973 i l'Ajuntament l’adquirí el 1974. Des de finals dels anys vuitanta hi ha instal·lat el Museu de la Ciutat.

LA FAÇANA

El 1857 Manuel Ferrando va tancar l'edifici anterior, de planta en forma d’U, amb un cos central de traça classicista, rematat per un frontó corbat i balustrada amb garlandes i putti, que inclou piràmides gallonades i boles, semblants a les de les torrasses laterals, que formaven part  de l’edifici original, i estaven decorades amb elements barrocs, com els grans balcons amb pilastres encaixades, el frontó corbat partit, i les piràmides flamejants, tot molt semblant a la decoració d’un altre palau al carrer de Cavallers, 28.

En aquest cos central que va unir les torrasses laterals s'obren dues grans portes bessones enreixades, sobre les quals figuren escuts dels darrers propietaris, els comtes de Berbedel. A causa d’aquesta intervenció, a la façana del carrer del Pes de la Farina es van tapiar dos balcons, però es mantingueren les baranes i en l’emparedat va ser reproduïda, amb pintura il·lusionista, una porta de persiana.

EL PATI

Ordena l’edifici al seu voltant. Consta de les tres sèries d'arcades originals del segle XVII, sobre les quals hi ha els balcons de la planta superior, de barana mixtilínia que ocupa tot el llarg de cada costat; la part posterior del cos de la nova façana és un mirador. Els cossos laterals tenen una segona planta, amb balcons de tornapuntes barroques, del segle XVII.

L’entrada al pati es fa sota dos arcs que coincideixen amb les portes; entre aquestes, a la part interior, hi ha una gran làpida procedent de la Casa Nadiua de Sant Vicent Ferrer, que en el seu començament diu:

EN LO ANY 1676 EN 1677 ES RENOVÀ ESTA CAPELLA SENT JURATS LEANDRO DE CABRERA GENEROS JURAT EN CAP DE NOBLES E CAVALLERS JOSEPH MAURO DE ABALSIS JURAT EN CAP DE CIUTADANS JOSEPH GERONI AZNAR, GENERÓS JAUME NICOLAU DE ONA FRANCISCO VICENT LLORENS Y TIBURCIO ROMEU CIUTADANS PERE LOP PERIZ RACIONAL VITORIANO FORES Y LLUCH BONO, CIUTADANS SINDICS...

Al centre del pati es pot veure una pica romànica. Als cantons hi ha quatre escultures en marbre de Carrara que representen Plutó, Apol·ló, Venus i Diana, són obra de l’artista italià Giacomo Antonio Ponzanelli (Carrara 1654 / Gènova 1735), està firmada en el cos del dofí que acompanya Venus; va fer-les, com altres de la ciutat, per al jardí de la desapareguda Alqueria del canonge Pontons, a Patraix, construïda a finals del segle XVII; aquestes escultures van  patir actes vandàlics, i després de ser restaurades l’any 2012 es traslladaren ací. El paviment del pati és el tradicional de la ciutat, amb llambordes de pedra sorrenca, o sauló rogenc.

A la part dreta, junt a la porta d’accés al vestíbul del museu hi ha un gran relleu en pedra encarregat per Josep Renau (aleshores director general de Belles Arts) a Ricard Boix -ambdós valencians- per al Pavelló de la República Española en l’Exposició Internacional de París de l’any 1937; du aquesta llegenda: Songez a la douleur d’Espagne.

L'ESCALA

Passat el vestíbul, Al peu de l’escala hi ha un bust en marbre de Sorolla, obra de Benlliure, que potser siga l’original del monument al primer.

Aquesta gran escala, que dóna accés a la planta noble, on hi ha els antics salons i la capella, està coberta amb la cúpula original del segle XVII, que té a les petxines els escuts nobiliaris, envoltats de recarregada decoració barroca, dels Prats Buccelli i Dasí Puigmoltó, comtes de Berbedel, els darrers propietaris del palau; la resta de la cúpula, el tambor amb finestres i la mitja taronja, està decorada amb fins esgrafiats.

L'ADAPTACIÓ DEL PALAU PER A MUSEU

Manuel Portaceli Roig, arquitecte autor de les obres d’adaptació, va organitzar un recorregut museístic a través de les diferents sales del palau, ordenades amb claredat al voltant del pati, que facilita la lectura de les diverses parts de l'edifici i posa l'accent en la nova tipologia, assumint plenament la reforma del segle XIX del mestre Ferrando. Manté el caràcter principal de la planta noble dins del museu i, per a recuperar i subratllar les peculiaritats dels salons vuitcentistes, fa ús del color per a adjectivar el recorregut. Els sostres dels salons de Ball i Isabelí es van decorar amb pintures de Jordi Teixidor. Les plantes superiors sota coberta, abans molt fraccionades, van ser incorporades també al museu. Aquesta intervenció, duta a terme entre 1986 i 1989, va obtindre el Premi COACV 1988-1989. L'any 2001 es van ampliar les sales museístiques amb la incorporació de les edificacions del carrer Venerables.

El palau actual ocupa la totalitat d'una illa, és una vasta construcció amb diversos cossos d'edificació independents, homogeneïtzats tots ells després de les successives intervencions.

EL MUSEU

Per qüestions d’espai, només mencionarem algunes de les obres exhibides a les sales nobles.

* Des de l’escala podem accedir directament a la primera sala, dedicada a pintura dels segles XV i XVI. Ací destaquen: El retaule complet del Gremi de Blanquers (curtidores), en el qual es pot llegir, al peu de la pintura central, aquesta inscripció: Este retablo se començó a pintar el 1 de Henero del año 1601 y se acabó a 29 de abril del dicho año. Siendo Cesario Bartholomeo Massip y compañero Jaime Inglada Mayoral Roque Augustín y quarto mayoral Vicente Ferrer. El sant Miquel Arcàngel del Mestre del Griu, fragment d’un retaule de cap al 1520, d’estil renaixentista amb certa influència leonardesca, en ell, el sant, amb expressió dolça i equilibrat contraposto, contrasta amb el grotesc dimoni. Hi ha una vitrina amb figures d’alabastre, marbre, i menudes pintures,  sobre vidre i fusta.

* A la sala següent hi ha dos fragments de la decoració mural, a l’oli, de la Capella dels Jurats de l’antic Ajuntament del carrer de Cavallers, són obra Miquel Esteve i Miquel del Prado, del 1519, el seu estil és renaixentista amb influència leonardesca a través de Llanos i Yáñez, pintors de les portes del retaule de la Catedral. Finalment, hi ha un gran plafó ceràmic procedent de l’Almodí, al peu del qual hi ha una inscripció que diu: Este ornato se hizo a expensas de los medidores siendo guardián Vicente Domingo Ximeno, Año de 1765. El buit al centre del plafó està ocupat per un retaule de Sant Vicent Ferrer, d’imitació gòtica, obra de Vicente Peñalver, del 1966.

* D’ací es pot pasar a l’esquerra, a la Serre o hivernacle, on hi ha set grans llenços a l’oli, de Josep Vergara (1726-1799) procedents de la Capella de Santa Rosa de Lima de la REAL CASA DE ENSEÑANZA DE NIÑAS Y COLEGIO DE EDUCANDAS, edifici que ara forma la part posterior de l’Ajuntament. (L’arquebisbe Andrés Mayoral va edificar la casa, entre 1758 i 1763, per a donar treball als jornalers procedents de l’art de la seda que no tenien subsistències. Era una escuela per a xiquetes pobres -niñas- i un colegio per a xiquetes de distinguido nacimiento -educandas-. Pel que sembla, estarien juntes, però no barrejades...

* Al fons hi ha una sala dedicada a l’escultor Ricard Boix (Valencia, 1904 – 1994), amb obres influenciades pel cubisme i l’art decó,

* En tornar arrere passarem davant la Capella del segle XIX, d’estil neoclàssic, profusament decorada amb relleus i or.

* Passarem, a través de la sala ja vista abans, a la d’Honor, o de Ball, que conserva part de la decoració i un sòcol de fusta pintada. El sostre va ser decorat pel pintor Jordi Teixidor en fer la rehabilitació. Ací destaquen: Un sant Miquel Arcàngel d’Evaristo Muñoz (1684-1737), amb una referència escrita comuna a la representació del sant: Qui sicut Deus (Qui és com Déu?). Un sant Vicent Ferrer de Jeroni Jacint d’Espinosa (1600-1667) d’estil realista-tenebrista. Un filòsof, de cap al 1660,  atribuït a Esteban March, que sembla inspirat en un model de Ribera. Un Calvari del cercle de Ribalta, de cap a finals del segle XVI o principis del XVII. Un altre sant Miquel, d’aspecte monumental, de Vicente Castelló, de cap al 1629. Un parell de curiosos retrats, de Luis Crespí de Borja i el Venerable fray Domingo Sarrió, amb inscripcions immaculistes, de José Orient, de cap al 1680. Una Mare de Déu oferint una pera al seu fill, de Jeroni Jacint d’Espinosa (1600-1667).

* La sala següent, d’estil Imperi, conserva la decoració amb figures i al·legories de les Belles arts i de les activitats del marqués de Campo: Ferrocarrils, navegació, fàbriques de gas i de tabac. Podem veure un Sacrifici d’Isaac de Jeroni Jacint d’Espinosa (16600-1667), obra de bona qualitat que potser es va inspirar en la versió d’Orrente d’un original, ara perdut, de Caravaggio. Un Crucificat, anònim, possible còpia italiana de Miquel Àngel. Una Sagrada família amb Sant Joaquim i Santa Anna, de cap al segle XVII, anònim valencià sobre taula d’estil postjoanesc amb influència realista ribaltesca, on el Jesuset, amb la corona d’espines a la mà, dorm, i sant Joanet es dirigeix a l’espectador amb el dit a la boca en senyal de silenci; Sant Joaquim du ulleres, i al fons es veu un arc de ferradura en maons.

* Passem a la sala Neogòtica, o Armeria, precedida per un pas decorat amb espills, procedent de la decoració neogòtica feta en temps del marqués de Campo. Ací hi ha quatre vitrines amb petites imatges, Immaculada, Sant Sebastià, Sant Vicent Màrtir, Sant Cristòfor, etc, i moltes altres de sant Miquel, fetes de diverses mides i materials, datades dels segles XVI al XVIII.

* La següent és la sala Menjador, amb obres dels segles XVIII i XIX, entre elles diverses de José Vergara, Vicente López, Agustin Gaçull, José Camarón, José Llàcer.

* La sala següent és l’antic Fumador, que té el sostre decorat amb pintures que representen al·legories de les quatre estacions. En ella hi ha més obres de Vergara. També algunes pintures sobre coure, com una Santíssima Trinitat representada amb tres personatges, anònim valencià del segle XVIII. Un parell de pintures de cap al 1650 sobre sant Vicent Ferrer, procedents de la seua capella en S. Joan de l’Hospital. Un Avís angèlic a sant Josep per a fugir a Egipte (o per a tornar a Natzaret), anònim valencià de cap al 1800, on Jesús desperta Sant Josep per a que escolte l’avís de l’àngel, amb la Mare de Déu al fons, fent oració. Podem veure, en una vitrina, làmines d'or d’un aixovar principesc i altres joies datades des dels segles III-II aC. i V-VI dC, que procedeixen de les col leccions de Miquel Martí Esteve, comprades el 1951, i de la donació de Gemma Llopis Torija-Gascó del 2008.

* A la sala següent destaca un piano forte, fet a Londres el 1777 pel famós luthier Johannes Zumpe. Trobem més obres de Vergara, com una santa Rosa de Lima entre dues educandes, procedent, com altres anteriorment vistes, de la Real Casa de Enseñanza. Hi ha una sèrie de pintures de santes màrtirs del segle XVII, que van ser de la Casa Procura de la Cartoixa de Portaceli. Dues vitrines contenen diverses peces antigues, anells, bronzes, coures, esmalts, voris i figures de bronze dels segles XVIII al XIX.

* A la sala següent hi ha obres entre altres, de Vicente López, Antonio Fillol. Un retrat anònim de Carlos IV. Un gran llenç que figura un Regidor Municipal vestint l’uniforme concedit per Fernando VII, de José Zapata. (Val. 1763/1857), que du aquesta inscripció: El Rey No. Sr. Don Fernando VII En 17 de Junio de 1815, se sirvió conceder al Ayto. De Vala. El Uniforme que aquí se figura, en ell, la pesada cortina deixa veure un relleu ovalat amb el rostre de Fernando VII sobre les figures d’Eros i la Fidelitat, i el tapís que cobreix la taula du brodat l’escut de la ciutat. Tres vitrines contenen ex-vots ibèrics en bronze procedents de santuaris de Jaén, tanagres hel·lenístiques i ex-vots púnics procedents d’Eivissa, més tres caps en pedra: ibèric, gòtic i barroc.

* La sala Isabelina, que conserva antics adornaments de talla, va ser pintada per Jordi Teixidor en la rehabilitació. En ella trobarem algun moble, un parell de Jesusets en fusta, pintures dels segles XIX i XX, de Genaro Palau, Modest Urgell, Antonio Fillol, Salvador Abril, Julio Peris Brell, i altres.

* A l’última sala hi ha una consola, amb un bust de Laura, l’amada de Petrarca, i cadires del segle XIX. Veurem pintures de Bartolomé Mongrell i Agustí Alvar. Una gran vitrina conté nou ventalls o palmitos, un és del segle XVIII i la resta del XIX o del XX.