LES DRASSANES

Abans de les drassanes que ara coneixem hi hagué una primitiva drassana, anomenada també “Drassanal” on eren construïdes les embarcacions i els seus ormeigs; la recorden els noms de dos carrers contigus: el de les Barques i el de la Nau. Aqueixes drassanes velles es trobaven fora de la muralla musulmana, al costat del Parterre, a l’actual carrer del Poeta Quintana, abans anomenat carrer de la Drassana.

Jaume I havia estimulat el 1249 la construcció de la Vila nova Maris Valencie. Al segle XV, època d’esplendor mercantil de la ciutat, els Jurats prestaren més atenció al Grau de la Mar, on hi hagué un gradus o escaló o pont de fusta, que feia de moll per a les naus. L’any 1402 el Municipi projectà una sèquia fonda perquè la mar pogués arribar fins a prop dels murs de la ciutat I l’any 1409 construí una sèquia per proveir el Grau de l’aigua potable d’una font de Russafa; també hi fou construït “un bell porxe de pedra” sufragat per Francesc de Tona, per al recer de les mercaderies que havien de ser embarcades i desembarcades. L’any 1483 els Jurats concediren a Antoni Joan, l’explotació del pont de fusta per a embarcador, que ell havia construït.

Encara que la ciutat tenia la drassana mencionada prop de l’actual Parterre, consta que ja al segle XIV moltes altres embarcacions eren construïdes a l’aire lliure, a la vora de la mar. El Consell de la ciutat va acordar el 27 d'agost del 1338 fer edificar una casa, per a dipositar-hi els efectes navals propietat del municipi. Aquesta va ser la primera drassana del Grau, de la qual no sabem la grandària i disposició. En la seua època estava situada a curta distància de la mar, però pel seu retir i l'aterrament de la platja ara està més allunyada. Ben a prop d’aquesta drassana es va construir el baluard per a la defensa del Grau.

Durant el segle XV hagué d’estar molt activa la Drassana del Grau, la qual fou reparada el 1489 i molt millorada i ampliada com a conseqüència de l’acord de reparació adoptat pels Jurats el 12 d’agost del 1500, com a conseqüència del qual potser va adquirir la disposició i aspecte que tenen les naus conservades que ara coneguem con a Drassanes.

El pati al seu voltant estigué emmurallat, a l’interior del qual hom podia accedir per tres portes, una d'elles situada en la plaça on es troba l'actual església de Santa Maria del Mar. Quan havien d’avarar un vaixell acabat de construir, calia enderrocar una part de la muralla per fer-lo passar i dur-lo a la mar.

A partir del segle XVI la importància de la construcció i reparació de vaixells anà minvant, i la destinació de les drassanes va ser molt diversa, fins i tot serviren per a l’estada del rei Francesc I de França, quan passà per València presoner de Carles V. Després de la Guerra de Successió, agents de Felip V van confiscar l'edifici; passà més tard a ser un magatzem, de sal, de blat, i altres coses, fins que el 1802 van ser adjudicades, en pagament de deutes de contribució del municipi, a la Reial Hisenda. L'estat, al setembre del 1849, va vendre separadament les cinc naus a particulars. Quasi totes es van destinar a obradors o tallers. Una d’elles va fer de sala de cinema cap al 1915.

L’11 de novembre de 1949 van ser declarades Monument Històric artístic, i als anys vuitanta del segle XX la titularitat tornà a mans de la Ciutat, que procedí a la seua restauració, finalitzada el 1992.

Les drassanes són cinc àmplies naus paral·leles construïdes amb rajola, que fan 10 per 48 metres. Cada nau està dividida en 8 parts per 9 grans arcades diafragma sobre robustos pilars, són ogivals i arriben als 10 metres d’altura, on suporten l’embigat de fusta i la teulada a dues vessants; entre nau i nau s'obrin vuit arcs transversals, també ogivals, que comuniquen cada un dels trams de les naus primera, segona i tercera amb el seu veí; la resta d’arcs estan encegats; la cinquena nau és un poc major que les quatre restants. El conjunt dels 40 trams que sumen totes les naus ocupa una superfície de 3.500 m2.

Dels murs de l’exterior, la part de darrere és la millor conservada; la paret orientada al nord mostra els contraforts dels arcs, però no la del sud, cosa que fa pensar que va ser refeta; certes restes visibles entre el primer i el segon contrafort potser van formar part de l’antiga muralla que protegia el port. La façana conserva uns canalons per a desguàs de l’aigua de pluja, fets de pedra i decorats amb l’escut de la ciutat.

Les Drassanes s’utilitzen en l'actualitat com a Sala Municipal d'Exposicions, però sembla que en un futur pròxim seran una de les treus seus del Museu de la Mar de la ciutat.

LA PORTA GÒTICA, O DELS APÒSTOLS, DE LA CATEDRAL

S’anomena així per les escultures dels dotze apòstols que hi figuren. La seua situació es correspon a la de l’antiga entrada de la mesquita central de la València musulmana, sobre la que es va construir la Catedral; el lloc del mihrab era l’ocupa’t per l’actual porta romànica, o de l’Almoina. Per aquesta porta gòtica fan la seua entrada solemne els nous arquebisbes de la ciutat.

Es considerava autor de la portada l’italià Nicolau d’Ancona, que treballà a la Catedral, però és improbable que fes aquesta portada d’estil francès. La seua controvertida atribució potser va ser originada perquè Sanchis Sivera va llegir en el text antic el nom francès Autun, erròniament pel lloc italià d'Ancona. Actualment es considera obra d’un taller itinerant de mestres franco-borgonyons que introduïren les maneres del gòtic francès amb els seus repertoris: característiques formals, programa iconogràfic i ornamentació, però sense la seua audàcia constructiva perquè era només la porta d'un transsepte, superposada a una fàbrica anterior semblant a la de l’Almoina, amb la limitació preexistent de l'altura de les voltes de la nau.

Es pot datar cap al primer quart del segle XIV, durant el bisbat de Ramón Gastó, promogut el 16 de novembre del 1312 i mort, probablement de pesta bubònica, el 19 de juny del 1348. El testimoniatge més antic de l'existència de la portada, trobat als llibres d’obra de la catedral, és que el 1354 ja se li va fer algun treball de reparació.

Fóra qui fos l'autor, era un mal coneixedor de la pedra del país, per tal com n'emprà una que es va degradar amb rapidesa i obligà a contínues reparacions començades a poc de la seua construcció, com ja s’ha dit. Modernament se li han fet diverses restauracions els anys 1957, 1967 i 1992.

La portada està formada per quatre arcs apuntats, units en definició, que formen una triple arquivolta, i una gran rosassa superior, les dues parts decorades amb gablets, una mena de triangles que les rematen per la part superior. Com la de l’Almoina, es projecta cap endavant, però amb els costats aixamfranats i decorats amb escultures.

Les arquivoltes estan adornades, amb catorze figuretes d'àngel, la interior; setze de sants, la central; i divuit de profetes, l’exterior, un total de quaranta-vuit figures, totes sota petits dosserets. Els arcs recolzen sobre sis pilars de secció triangular amb escultures d'apòstols també sota dosserets. Els restants sis apòstols se situen a la mateixa altura, però als costats exteriors de la porta, amb idèntics pedestals i dosserets. Al extrems de la part exterior hi ha, a la dreta, les estàtues de sant Sixt papa i el seu diaca sant Llorenç i a l'esquerra, les de sant Valeri bisbe i el seu diaca sant Vicent Màrtir, totes aquestes a l’interior de fornícules lobulades. Algunes de les escultures originals conserven vestigis de l‘antiga policromia.

En la portada figuren diversos escuts heràldics a l’interior de quadrifolis, que modernament han estat interpretats així:

En els brancals de la porta són més grans, n’hi ha sis a cada banda, els quatre superiors dels dos costats són reials, les quatre barres del casal de Barcelona; els d’avall són, l’antic de la ciutat de València, una urbs emmurallada sobre aigües, coronada pel cimbori de la catedral amb un cos només, com era al segle XIV (l’escut reial de quatre barres, que continua usant la ciutat, va ser adoptat el 1377), un bou, del bisbe Ramon Gastó, i els dos inferiors, tres marcs, del canonge Berenguer March, i un escacat, del canonge Pere Escrivà. En un quadrifoli situat per sobre dels escuts hi ha la Maria a una banda i l’Arcàngel Gabriel a l’altra, que formen una anunciació.

També hi ha altres escuts, més menuts que els anteriors, en alguns dels pilars que suporten els apòstols: Als dos costats dels segons de l’interior n’hi ha déu escuts reials, més un amb tres flors de lis i quatre pals, de l’Infant Pere d'Aragó i Anjou, fill de Jaume II, i altre amb una flor de lis, que pot ser dels canonges Pere d’Esplugues, o Jaume de Na Maura. Als quarts pilars, n`hi ha una mola de molí, del canonge Guillem Mulnar, i un ocell, o paó, potser del canonge Berenguer de Pau, els dos de l’altra banda van ser substituïts per formes buides en alguna de les restauracions.

Aquesta heràldica ajuda a recolzar la suposada cronologia del monument en la primera meitat del segle XIV, durant el llarg govern del bisbe Ramon Gastó. Un altre argument a favor de la datació proposada és el trasllat de la casa de la ciutat, de la plaça de l’Almoina a la de la Seu, on es va configurar un nou centre cívic i polític que es mantingué fins al segle XIX. En aquell moment, potser es considerà poc adequat el senzill portal romànic primitiu i es va substituir per una nova portada de la més digna categoria arquitectònica, representativa de la jerarquia de l'església catedral, al mateix temps que d'acord amb la seua situació en la plaça principal de la capital del regne.

Com a l’Almoina, el 1599, amb motiu de l’arribada a València del cos de Sant Maure, enviat pel papa Clement VIII complint la demanda del seu arquebisbe Patriarca Ribera, i per a facilitar el pas de les processons, es va suprimir el trencallums o pilar central on estava la Mare de Déu, titular de la Catedral, que dividia en dos la porta. La imatge es traslladà al timpà i es col·locà entre els àngels. Aquesta operació va ser molt complexa, perquè calgué desmuntar el timpà per a crear la nova llinda recta, i tornar a col·locar les figures sobre noves peanyes d’estil renaixentista, del moment del canvi. En incloure la Mare de Déu amb el seu fill en braços entre els vuit àngels músics que ara l'envolten, van quedar molt juntes les escultures.

Darrere del gablet que remata la part superior de la portada hi ha una galeria d’arcs apuntats o fals trifori, amb decoració de calats, a manera de claraboies, ocupats per escultures de profetes, reis o personatges de l'antic testament. Per damunt, i també rematat amb un gablet, hi ha un gran finestral rodó o rosassa, de 6.45 metres de diàmetre, amb un calat de claraboia que forma un estel de sis puntes, conegut antigament com el “Salamó”, és el símbol jueu de l’estel de David, el qual ací potser fes al·lusió a Jesús, descendent de la casa real de David.

Als costats superiors de la façana hi ha dues gàrgoles, semblants a les de l’Almoina, que representen sers fantàstics, d’anatomia combinada.

Amb motiu de les noces del rei Felipe III, celebrades a la Catedral l'abril del 1599, es van col·locar unes noves portes de fusta.

L’any 1957 l'arquitecte Alejandro Ferrant va substituir tota la claraboia de la gran rosassa, que presentava un alt grau de descomposició; quasi tots els seus vidres són nous, però sembla que encara manté alguns dels originals. Quan es va fer la substitució es va comprovar que anteriorment hi havia hagut al seu lloc una finestra vertical similar a la que hi ha sobre la Porta del Palau o de l’Almoina.

Més tard, en l’any 1992 van ser reposades als seus llocs rèpliques de les escultures dels apòstols, els originals de les quals es conserven al museu de la catedral, inaugurat recentment, l’any 2016. Però el mal estat de moltes escultures fa impossible la restauració i difícil d’identificar a quin personatge representen, fins al punt que les molt erosionades, pràcticament informes, són conegudes com els “momos”.

El Tribunal de les Aigües

Al peu de la Porta dels Apòstols es reuneix, cada dijous a les 12 del matí, el Tribunal de les Aigües, relíquia secular de l'administració de justícia corresponent al dret d'aigües de l'Horta de València, que continua una tradició mil·lenària. En l’època de dominació musulmana ja es reunia davant la porta de la mesquita principal, ara ho fa davant la porta de la catedral cristiana, que està situada al mateix lloc que l’anterior. Està constituït per un representant de cada sèquia de l’Horta; dicta sentència inapel·lable i molt respectada pels regants, i al mateix moment de la demanda. El creixement de la ciutat i l’especulació urbanística han anant reduint l’àmbit de la seua jurisdicció. Esperem que noves polítiques més humanes i respectuoses amb la història i la tradició facen que es conserve viu aquest monument històric immaterial.

                                                             

Un rellotge de sol

Hi ha un rellotge de sol a la paret del cantó de la dreta de la porta dels Apòstols, orientada al sud, que passa desapercebut perquè va perdre quasi tota la numeració horària amb el pas del temps, només queden algunes línies i el punter, anomenat gnòmon.

EL PALAU DEL REAL

El palau reial de València era el palau del Real, rebia aquest nom perquè originàriament va ser un rahal, casa de camp en àrab, paraula d’on ve raval, amb el significat de nucli de població situat extramurs.

La poca informació disponible sobre el palau s’ha vist enriquida, des de fa uns anys, amb dues aportacions, la del geògraf Josep Vicent Boira, que l’any 2004 va localitzar a París uns plànols de l’última etapa del palau, fets el 1802, i la de la historiadora Mercedes Gómez-Ferrer, que l’any 2012 publicà un llibre amb interessant documentació històrica.

Es diu que el seu origen va ser un rahal o almúnia, una casa d’esplai a l'altra banda del riu, feta construir per Abd a l'Aziz al segle XI, que van utilitizar els reis de la Taifa de València.

S’han trobat testimonis arqueològics d’aquella primera època, corresponents a

un edifici i un gran pati rectangular, amb jardí vorejat de passejos perimetrals i una bassa; també materials constructius, com bases i capitells de columnes d’època califal, cap al segle X.

Després de la conquista va passar a ser la residència dels reis cristians quan feien estada a la ciutat. Les primeres obres d’adaptació conegudes són de l’any 1270.

El 1363, durant les guerres entre Castella i Aragó, les tropes castellanes de Pedro el Cruel, decebudes per no haver pogut conquerir la ciutat en cap de les dues ocasions que ho havien intentat, van saquejar el palau i furtaren fins i tot marbres valuosos, arrencats de les estances nobles del palau. La resistència de la ciutat va ser reconeguda per Pere el Cerimoniós: València du al seu escut dues L coronades, en record de la doble fidelitat al seu rei.

Acabada aquella guerra, Pere el Cerimoniós impulsà importants reformes per retornar al palau la seua esplendor, reformes i millores que continuaren els seus successors, com Alfons el Magnànim, que el va engrandir. A començaments dels segle XV, el palau era un conjunt de edificacions amb una façana d’uns dos-cents metres i tantes estances que era conegut com el palau de les tres-centes claus. Aquest enorme edifici era un conjunt d’edificacions agrupades a l’entorn de dos cossos clarament diferenciats, el Real vell i el Real nou.

El Real vell es va fer abans de les intervencions de Pere el Cerimoniós, tenia possiblement una torre en cada cantó, des de les quals es podia gaudir d’amples vistes, especialment cap a la mar. En el seu pati, entre dues de les torres, hi havia l’església antiga. La planta noble va ser durant anys d'ús exclusiu de la reina, però amb el temps va ser destinada a habitatges de l'alcaid i del personal de servei. La resta del palau vell era una sèrie de cossos sense connexió que es van convertir en dependències secundàries destinades a les col·leccions zoològiques reials, amb óssos, cérvols, faisans, paons, etc, i principalment a la casa dels lleons i la de les serps, tot transformat més tard en estables. A la part posterior hi havia una plantació de tarongers.

El Real nou va quedar configurat a l’entorn de dos patis amb una escala oberta que donava accés a la planta superior, on hi havia les estances reials. Al primer pati, que era més gran, hom accedia per la porta principal del Palau. Allí hi havia la zona dels marbres, oberta a un jardí, amb la cambra dels Àngels, sobre la qual es construí una torre. A la planta noble hi havia les estances del rei i les grans sales on es feien les recepcions i les festes. El Real vell era més reduït, en la planta noble hi havia una galeria d’arquets, les mencionades estances de la reina i la capella alta, dedicada a Santa Caterina.

Els reis consideraven una qüestió de prestigi ser capdavanters en tot. Fins al punt que supervisaven els projectes: abans de les obres donaven el vist i plau als dibuixos i els dissenys d’àllò que calia fer; igualment, triaven els més prestigiosos constructors i artistes, com Joan Franch, Francesc Baldomar, Mateu Teixidor, Francec Martinez Biulaygua, Johan Corberà, Damià Forment, i més modernament Tomàs Vicent Tosca i Vicente Gascó, entre molts altres. Tots ells van introduir en cada moment de les obres les tècniques més avançades i les formes més innovadores.

Tan grandiosa arquitectura arribà a ser eclipsada per la bellesa i esplendor dels seus grans jardins, dels quals queden referències en molts escrits dels visitants estrangers, i també el record en una part dels actuals Jardins del Real o Vivers, que hi formaven part.

A l’edat mitjana els reis viatjaven per les seues possessions, i el palau reial era la seua residència quan passaven temporades a la ciutat, però a l’edat moderna, quan la cort es va fer estable, el palau esdevingué la residència dels virreis, i després dels capitans generals, els quals l’adaptaven als seus gustos o necessitats, tancaven portes o finestres, compartimentaven sales, arrencaven columnes, i substituïen escales.

Els canvis de gust de cada època van deixar marques al palau: al segle XVII s’intentà emmascarar el seu aspecte medieval i es van regularitzar les obertures, es donà uniformitat a l’alineació dels murs afegint nous cossos arquitectònics i una galeria d’arcs amb finestres i balcons. Va quedar amb un aspecte híbrid, entre medieval i modern, del qual són testimoni alguns gravats posteriors.

Totes aquestes transformacions indiscriminades van concloure amb la destrucció definitiva del palau l’any 1810, sota l’excusa que els invasors francesos podien fer-se forts al palau per atacar la ciutat. Però es va anar enderrocant a poc a poc, des de març a novembre, i tots els seus materials, des de teules a portes, balcons o taulells van ser venuts a nobles, convents, fusters, mestres d’obres... en definitiva, una operació especuladora que va fer desaparèixer el patrimoni històric de tots els valencians, semblant a les que dissortadament, i fins fa ben poc, encara ha patit la nostra ciutat.

Pobres romanalles del grandiós palau són l’anomenada muntanyeta d’Elio, que es diu formada pels rebles acumulats després de la seua destrucció, i alguns fonaments al seu costat, trets a la llum en unes recents excavacions. Una altra part, descoberta l’any 1986, en fer obres per als col·lectors de la ciutat, es va tornar a amagar sota el carrer del General Elio, no sense polèmica entre les “fuerzas vivas” del moment, algunes de les quals, que vivien ben a prop en un esplèndid edifici, volien aparcar a la porta de casa i a més, soterrar la memòria històrica de la ciutat.