dimecres, 4 d’octubre del 2023

EL CLAUSTRE MAJOR DEL CONVENT DE SANT DOMÉNEC

El “via crucis” del Convent de Predicadors

Ja a l'any 1705, durant la Guerra de Successió, el convent va fer de magatzem de provisions i subministraments; també va acollir els soldats de pas.

Amb excusa de la invasió napoleònica, i per diversos interessos i motius, l’any 1810 va ser enderrocat el Palau Reial, que havia esdevingut la residència dels Capitans Generals. La seua desaparició va ser inútil, perquè el 1812 el francesos ocuparen la ciutat. Durant l’ocupació, el monestir va ser saquejat i convertit en caserna; van instal·lar el parc d'artilleria i el magatzem de queviures en la nau de l'església. Les bombes van derrocar part de l'església i el campanar va perdre el remat superior.

Després de l’exclaustració del 1835, el Consell de la ciutat gestionà, el 1839, la cessió de l'antic convent per a residència dels Capitans Generals, en substitució del Palau Reial enderrocat. (el convent encara continua a mans dels militars, -ara és el Cuartel General Terrestre de Alta Disponibilidad-, i semblen poc dispostos a cedir-lo a la ciutat. Si intenteu visitar-lo, aneu amb el carnet a la boca).

La Reial Acadèmia de Sant Carles, que veia perillar l'existència del convent, va aconseguir del govern de Madrid la Reial orde del 23-I-1844 per la qual li va concedir el patronatge de les capelles dels Reis i de Sant Vicent, encara subsistents.

Uns anys més tard, el 1865, els militars enderrocaren l'església; també desmuntaren de l'aula capitular el doble sepulcre dels Boïl i repartiren les peces entre el Museu Arqueològic de Madrid i el de Belles Arts de València, per açò, alguns l’anomenaren amb ironia un “sepulcre salomònic”.

La restauració

Gustavo Urrutia González, (militar franquista, però amb una certa sensibilitat artística) va ser Capità General de València entre 1950 i 1953 i aprofità el temps per a fer restauracions: ordenà enderrocar els envans que fragmentaven el claustre per a diversos usos, com l’economat i la companyia de destins. A tal objecte aprofità la mà d'obra dels soldats enquadrats en la 3a Regió que eren pedrapiquers de professió, els traslladà a Capitania, els rebaixà de serveis i els feu treballar, amb uns altres especialistes, en la rehabilitació del claustre.

El 1952 aconseguí la recuperació de les dues meitats del doble sepulcre dels Boïl per a remuntar-lo al seu lloc d’origen, on va ser composat i restaurat per Carmelo Pastor.

La restauració del claustre, de l’aula capitular i d’altres parts subsistents del convent, va continuar al llarg de tres dècades. El 1976 l’extinta Caixa d’Estalvis de València va deslliurar dels additaments impropis que l’ocultaven la façana exterior de l’aula capitular, que enfronta amb el riu, deixant a la vista les seues tres grans finestres.

El claustre


El claustre major del Convent de Sant Domènech és gòtic, iniciat a principis del segle XIV per un arquitecte desconegut, amb galeries cobertes per voltes de creueria nervada de pedra, suportada per mènsules, totes de rica decoració, i amb la plementeria de rajola. És rectangular, d’uns 34 metres per costat. Té sis arcs apuntats en cada galeria, llevat de la del nord, que només en té cinc; a la galeria est els arcs són d’amplàries diferents, amb un de mig punt, i tots ornats amb belles traceries suportades per fines columnetes, de les quals, les dues dels arcs centrals, són d’un disseny pròxim a l`època de la construcció i la resta més modernes, de cap al segle XV; al centre de les traceries hi ha escuts de patrons que aportaren diners, com Castellví, Esplugues, Codinats, i fins i tot del Regne.                                             

Més escuts figuren en algunes mènsules i claus de volta.  Tots els escuts eren una mostra de patronatge, que normalment comportava drets de sepultura sobre alguna capella.


Les capelles del claustre

En general, totes les capelles del claustre són rectangulars, de dos trams de creueria iguals, llevat de les dues que es mencionen al seu lloc. Ara es veuen completament diàfanes. El Museu de Belles Arts conserva exposats els antics retaules de les capelles de la Mare de Déu de la Llet i de la Santa Creu.

La galeria nord era la part del mur de la desapareguda església i mai no tingué capelles.

De les capelles de la galeria oest no queda res, però se’n conserva alguna memòria documental.


A la galeria sud hi ha la capella de la Mare de Déu de la Misericòrdia, vinculada als Català de Valeriola i actualment tapiada; la de Sant Miquel, el Judici Final i les Ànimes del Purgatori; la de Sant Cristòfol, de Galceran de Borja; la de la Mare de Déu de la Llet, de Joan Civera; la de la Santa Creu, també de planta rectangular, però aquesta rematada amb un bonic absis fet mitjançant dues trompes que li donen un aspecte superior pentagonal, té l’escut dels Pujades a les claus de volta; la de Sant Jeroni, i la del Naixement. A continuació hi ha l’anomenada sala “de Profundis” que donava pas al refectori.

A la galeria est hi ha la capella de Sant Jaume Apòstol; la de la Mare de Déu de l’Escala, dels Zapata i dels Escrivà de Romaní, i finalment la de Sant Pere i Sant Pau, que també té un absis poligonal que arrenca des de terra, amb un finestral al centre decorat amb traceria senzilla. Hi ha una altra capella més gran, la de Sant Vicent Ferrer, de tres trams i doble amplària, que ocupa perpendicularment l’espai posterior d’aquestes tres capelles.                                                                                             


Sobre la planta del claustre es va fer un altre superior amb arquets de mig punt, és una obra en rajola de Francisco Padilla, actiu a València entre 1673 i 1703.

Actualment, al centre del claustre hi ha un jardí amb un pou que no és l’original.