dimarts, 1 de novembre de 2016

LES DRASSANES


Abans de les drassanes que ara coneixem hi hagué una primitiva drassana, anomenada també “Drassanal” on eren construïdes les embarcacions i els seus ormeigs; la recorden els noms de dos carrers contigus: el de les Barques i el de la Nau. Aqueixes drassanes velles es trobaven fora de la muralla musulmana, al costat del Parterre, a l’actual carrer del Poeta Quintana, abans anomenat carrer de la Drassana.

Jaume I havia estimulat el 1249 la construcció de la Vila nova Maris Valencie. Al segle XV, època d’esplendor mercantil de la ciutat, els Jurats prestaren més atenció al Grau de la Mar, on hi hagué un gradus o escaló o pont de fusta, que feia de moll per a les naus. L’any 1402 el Municipi projectà una sèquia fonda perquè la mar pogués arribar fins a prop dels murs de la ciutat I l’any 1409 construí una sèquia per proveir el Grau de l’aigua potable d’una font de Russafa; també hi fou construït “un bell porxe de pedra” sufragat per Francesc de Tona, per al recer de les mercaderies que havien de ser embarcades i desembarcades. L’any 1483 els Jurats concediren a Antoni Joan, l’explotació del pont de fusta per a embarcador, que ell havia construït.

Encara que la ciutat tenia la drassana mencionada prop de l’actual Parterre, consta que ja al segle XIV moltes altres embarcacions eren construïdes a l’aire lliure, a la vora de la mar. El Consell de la ciutat va acordar el 27 d'agost del 1338 fer edificar una casa, per a dipositar-hi els efectes navals propietat del municipi. Aquesta va ser la primera drassana del Grau, de la qual no sabem la grandària i disposició. En la seua època estava situada a curta distància de la mar, però pel seu retir i l'aterrament de la platja ara està més allunyada. Ben a prop d’aquesta drassana es va construir el baluard per a la defensa del Grau.

Durant el segle XV hagué d’estar molt activa la Drassana del Grau, la qual fou reparada el 1489 i molt millorada i ampliada com a conseqüència de l’acord de reparació adoptat pels Jurats el 12 d’agost del 1500, com a conseqüència del qual potser va adquirir la disposició i aspecte que tenen les naus conservades que ara coneguem con a Drassanes.

El pati al seu voltant estigué emmurallat, a l’interior del qual hom podia accedir per tres portes, una d'elles situada en la plaça on es troba l'actual església de Santa Maria del Mar. Quan havien d’avarar un vaixell acabat de construir, calia enderrocar una part de la muralla per fer-lo passar i dur-lo a la mar.

A partir del segle XVI la importància de la construcció i reparació de vaixells anà minvant, i la destinació de les drassanes va ser molt diversa, fins i tot serviren per a l’estada del rei Francesc I de França, quan passà per València presoner de Carles V. Després de la Guerra de Successió, agents de Felip V van confiscar l'edifici; passà més tard a ser un magatzem, de sal, de blat, i altres coses, fins que el 1802 van ser adjudicades, en pagament de deutes de contribució del municipi, a la Reial Hisenda. L'estat, al setembre del 1849, va vendre separadament les cinc naus a particulars. Quasi totes es van destinar a obradors o tallers. Una d’elles va fer de sala de cinema cap al 1915.

L’11 de novembre de 1949 van ser declarades Monument Històric artístic, i als anys vuitanta del segle XX la titularitat tornà a mans de la Ciutat, que procedí a la seua restauració, finalitzada el 1992.

Les drassanes són cinc àmplies naus paral·leles construïdes amb rajola, que fan 10 per 48 metres. Cada nau està dividida en 8 parts per 9 grans arcades diafragma sobre robustos pilars, són ogivals i arriben als 10 metres d’altura, on suporten l’embigat de fusta i la teulada a dues vessants; entre nau i nau s'obrin vuit arcs transversals, també ogivals, que comuniquen cada un dels trams de les naus primera, segona i tercera amb el seu veí; la resta d’arcs estan encegats; la cinquena nau és un poc major que les quatre restants. El conjunt dels 40 trams que sumen totes les naus ocupa una superfície de 3.500 m2.

Dels murs de l’exterior, la part de darrere és la millor conservada; la paret orientada al nord mostra els contraforts dels arcs, però no la del sud, cosa que fa pensar que va ser refeta; certes restes visibles entre el primer i el segon contrafort potser van formar part de l’antiga muralla que protegia el port. La façana conserva uns canalons per a desguàs de l’aigua de pluja, fets de pedra i decorats amb l’escut de la ciutat.

Les Drassanes s’utilitzen en l'actualitat com a Sala Municipal d'Exposicions, però sembla que en un futur pròxim seran una de les treus seus del Museu de la Mar de la ciutat.



diumenge, 24 de juliol de 2016

LA PORTA GÒTICA, O DELS APÒSTOLS, DE LA CATEDRAL


S’anomena així per les escultures dels dotze apòstols que hi figuren. La seua situació es correspon a la de l’antiga entrada de la mesquita central de la València musulmana, sobre la que es va construir la Catedral; el lloc del mihrab era l’ocupa’t per l’actual porta romànica, o de l’Almoina. Per aquesta porta gòtica fan la seua entrada solemne els nous arquebisbes de la ciutat.

Es considerava autor de la portada l’italià Nicolau d’Ancona, que treballà a la Catedral, però és improbable que fes aquesta portada d’estil francès. La seua controvertida atribució potser va ser originada perquè Sanchis Sivera va llegir en el text antic el nom francès Autun, erròniament pel lloc italià d'Ancona. Actualment es considera obra d’un taller itinerant de mestres franco-borgonyons que introduïren les maneres del gòtic francès amb els seus repertoris: característiques formals, programa iconogràfic i ornamentació, però sense la seua audàcia constructiva perquè era només la porta d'un transsepte, superposada a una fàbrica anterior semblant a la de l’Almoina, amb la limitació preexistent de l'altura de les voltes de la nau.

Es pot datar cap al primer quart del segle XIV, durant el bisbat de Ramón Gastó, promogut el 16 de novembre del 1312 i mort, probablement de pesta bubònica, el 19 de juny del 1348. El testimoniatge més antic de l'existència de la portada, trobat als llibres d’obra de la catedral, és que el 1354 ja se li va fer algun treball de reparació.

Fóra qui fos l'autor, era un mal coneixedor de la pedra del país, per tal com n'emprà una que es va degradar amb rapidesa i obligà a contínues reparacions començades a poc de la seua construcció, com ja s’ha dit. Modernament se li han fet diverses restauracions els anys 1957, 1967 i 1992.

La portada està formada per quatre arcs apuntats, units en definició, que formen una triple arquivolta, i una gran rosassa superior, les dues parts decorades amb gablets, una mena de triangles que les rematen per la part superior. Com la de l’Almoina, es projecta cap endavant, però amb els costats aixamfranats i decorats amb escultures.

Les arquivoltes estan adornades, amb catorze figuretes d'àngel, la interior; setze de sants, la central; i divuit de profetes, l’exterior, un total de quaranta-vuit figures, totes sota petits dosserets. Els arcs recolzen sobre sis pilars de secció triangular amb escultures d'apòstols també sota dosserets. Els restants sis apòstols se situen a la mateixa altura, però als costats exteriors de la porta, amb idèntics pedestals i dosserets. Al extrems de la part exterior hi ha, a la dreta, les estàtues de sant Sixt papa i el seu diaca sant Llorenç i a l'esquerra, les de sant Valeri bisbe i el seu diaca sant Vicent Màrtir, totes aquestes a l’interior de fornícules lobulades. Algunes de les escultures originals conserven vestigis de l‘antiga policromia.

En la portada figuren diversos escuts heràldics a l’interior de quadrifolis, que modernament han estat interpretats així:

En els brancals de la porta són més grans, n’hi ha sis a cada banda, els quatre superiors dels dos costats són reials, les quatre barres del casal de Barcelona; els d’avall són, l’antic de la ciutat de València, una urbs emmurallada sobre aigües, coronada pel cimbori de la catedral amb un cos només, com era al segle XIV (l’escut reial de quatre barres, que continua usant la ciutat, va ser adoptat el 1377), un bou, del bisbe Ramon Gastó, i els dos inferiors, tres marcs, del canonge Berenguer March, i un escacat, del canonge Pere Escrivà. En un quadrifoli situat per sobre dels escuts hi ha la Maria a una banda i l’Arcàngel Gabriel a l’altra, que formen una anunciació.

També hi ha altres escuts, més menuts que els anteriors, en alguns dels pilars que suporten els apòstols: Als dos costats dels segons de l’interior n’hi ha déu escuts reials, més un amb tres flors de lis i quatre pals, de l’Infant Pere d'Aragó i Anjou, fill de Jaume II, i altre amb una flor de lis, que pot ser dels canonges Pere d’Esplugues, o Jaume de Na Maura. Als quarts pilars, n`hi ha una mola de molí, del canonge Guillem Mulnar, i un ocell, o paó, potser del canonge Berenguer de Pau, els dos de l’altra banda van ser substituïts per formes buides en alguna de les restauracions.

Aquesta heràldica ajuda a recolzar la suposada cronologia del monument en la primera meitat del segle XIV, durant el llarg govern del bisbe Ramon Gastó. Un altre argument a favor de la datació proposada és el trasllat de la casa de la ciutat, de la plaça de l’Almoina a la de la Seu, on es va configurar un nou centre cívic i polític que es mantingué fins al segle XIX. En aquell moment, potser es considerà poc adequat el senzill portal romànic primitiu i es va substituir per una nova portada de la més digna categoria arquitectònica, representativa de la jerarquia de l'església catedral, al mateix temps que d'acord amb la seua situació en la plaça principal de la capital del regne.

Com a l’Almoina, el 1599, amb motiu de l’arribada a València del cos de Sant Maure, enviat pel papa Clement VIII complint la demanda del seu arquebisbe Patriarca Ribera, i per a facilitar el pas de les processons, es va suprimir el trencallums o pilar central on estava la Mare de Déu, titular de la Catedral, que dividia en dos la porta. La imatge es traslladà al timpà i es col·locà entre els àngels. Aquesta operació va ser molt complexa, perquè calgué desmuntar el timpà per a crear la nova llinda recta, i tornar a col·locar les figures sobre noves peanyes d’estil renaixentista, del moment del canvi. En incloure la Mare de Déu amb el seu fill en braços entre els vuit àngels músics que ara l'envolten, van quedar molt juntes les escultures.

Darrere del gablet que remata la part superior de la portada hi ha una galeria d’arcs apuntats o fals trifori, amb decoració de calats, a manera de claraboies, ocupats per escultures de profetes, reis o personatges de l'antic testament. Per damunt, i també rematat amb un gablet, hi ha un gran finestral rodó o rosassa, de 6.45 metres de diàmetre, amb un calat de claraboia que forma un estel de sis puntes, conegut antigament com el “Salamó”, és el símbol jueu de l’estel de David, el qual ací potser fes al·lusió a Jesús, descendent de la casa real de David.

Als costats superiors de la façana hi ha dues gàrgoles, semblants a les de l’Almoina, que representen sers fantàstics, d’anatomia combinada.

Amb motiu de les noces del rei Felipe III, celebrades a la Catedral l'abril del 1599, es van col·locar unes noves portes de fusta.

L’any 1957 l'arquitecte Alejandro Ferrant va substituir tota la claraboia de la gran rosassa, que presentava un alt grau de descomposició; quasi tots els seus vidres són nous, però sembla que encara manté alguns dels originals. Quan es va fer la substitució es va comprovar que anteriorment hi havia hagut al seu lloc una finestra vertical similar a la que hi ha sobre la Porta del Palau o de l’Almoina.

Més tard, en l’any 1992 van ser reposades als seus llocs rèpliques de les escultures dels apòstols, els originals de les quals es conserven al museu de la catedral, inaugurat recentment, l’any 2016. Però el mal estat de moltes escultures fa impossible la restauració i difícil d’identificar a quin personatge representen, fins al punt que les molt erosionades, pràcticament informes, són conegudes com els “momos”.

El Tribunal de les Aigües

Al peu de la Porta dels Apòstols es reuneix, cada dijous a les 12 del matí, el Tribunal de les Aigües, relíquia secular de l'administració de justícia corresponent al dret d'aigües de l'Horta de València, que continua una tradició mil·lenària. En l’època de dominació musulmana ja es reunia davant la porta de la mesquita principal, ara ho fa davant la porta de la catedral cristiana, que està situada al mateix lloc que l’anterior. Està constituït per un representant de cada sèquia de l’Horta; dicta sentència inapel·lable i molt respectada pels regants, i al mateix moment de la demanda. El creixement de la ciutat i l’especulació urbanística han anant reduint l’àmbit de la seua jurisdicció. Esperem que noves polítiques més humanes i respectuoses amb la història i la tradició facen que es conserve viu aquest monument històric immaterial.
                                                             
Un rellotge de sol

Hi ha un rellotge de sol a la paret del cantó de la dreta de la porta dels Apòstols, orientada al sud, que passa desapercebut perquè va perdre quasi tota la numeració horària amb el pas del temps, només queden algunes línies i el punter, anomenat gnòmon.
















dimecres, 24 de febrer de 2016

EL PALAU DEL REAL

El palau reial de València era el palau del Real, rebia aquest nom perquè originàriament va ser un rahal, casa de camp en àrab, paraula d’on ve raval, amb el significat de nucli de població situat extramurs.

La poca informació disponible sobre el palau s’ha vist enriquida, des de fa uns anys, amb dues aportacions, la del geògraf Josep Vicent Boira, que l’any 2004 va localitzar a París uns plànols de l’última etapa del palau, fets el 1802, i la de la historiadora Mercedes Gómez-Ferrer, que l’any 2012 publicà un llibre amb interessant documentació històrica.

Es diu que el seu origen va ser un rahal o almúnia, una casa d’esplai a l'altra banda del riu, feta construir per Abd a l'Aziz al segle XI, que van utilitizar els reis de la Taifa de València.

S’han trobat testimonis arqueològics d’aquella primera època, corresponents a
un edifici i un gran pati rectangular, amb jardí vorejat de passejos perimetrals i una bassa; també materials constructius, com bases i capitells de columnes d’època califal, cap al segle X.

Després de la conquista va passar a ser la residència dels reis cristians quan feien estada a la ciutat. Les primeres obres d’adaptació conegudes són de l’any 1270.

El 1363, durant les guerres entre Castella i Aragó, les tropes castellanes de Pedro el Cruel, decebudes per no haver pogut conquerir la ciutat en cap de les dues ocasions que ho havien intentat, van saquejar el palau i furtaren fins i tot marbres valuosos, arrencats de les estances nobles del palau. La resistència de la ciutat va ser reconeguda per Pere el Cerimoniós: València du al seu escut dues L coronades, en record de la doble fidelitat al seu rei.

Acabada aquella guerra, Pere el Cerimoniós impulsà importants reformes per retornar al palau la seua esplendor, reformes i millores que continuaren els seus successors, com Alfons el Magnànim, que el va engrandir. A començaments dels segle XV, el palau era un conjunt de edificacions amb una façana d’uns dos-cents metres i tantes estances que era conegut com el palau de les tres-centes claus. Aquest enorme edifici era un conjunt d’edificacions agrupades a l’entorn de dos cossos clarament diferenciats, el Real vell i el Real nou.

El Real vell es va fer abans de les intervencions de Pere el Cerimoniós, tenia possiblement una torre en cada cantó, des de les quals es podia gaudir d’amples vistes, especialment cap a la mar. En el seu pati, entre dues de les torres, hi havia l’església antiga. La planta noble va ser durant anys d'ús exclusiu de la reina, però amb el temps va ser destinada a habitatges de l'alcaid i del personal de servei. La resta del palau vell era una sèrie de cossos sense connexió que es van convertir en dependències secundàries destinades a les col·leccions zoològiques reials, amb óssos, cérvols, faisans, paons, etc, i principalment a la casa dels lleons i la de les serps, tot transformat més tard en estables. A la part posterior hi havia una plantació de tarongers.

El Real nou va quedar configurat a l’entorn de dos patis amb una escala oberta que donava accés a la planta superior, on hi havia les estances reials. Al primer pati, que era més gran, hom accedia per la porta principal del Palau. Allí hi havia la zona dels marbres, oberta a un jardí, amb la cambra dels Àngels, sobre la qual es construí una torre. A la planta noble hi havia les estances del rei i les grans sales on es feien les recepcions i les festes. El Real vell era més reduït, en la planta noble hi havia una galeria d’arquets, les mencionades estances de la reina i la capella alta, dedicada a Santa Caterina.

Els reis consideraven una qüestió de prestigi ser capdavanters en tot. Fins al punt que supervisaven els projectes: abans de les obres donaven el vist i plau als dibuixos i els dissenys d’àllò que calia fer; igualment, triaven els més prestigiosos constructors i artistes, com Joan Franch, Francesc Baldomar, Mateu Teixidor, Francec Martinez Biulaygua, Johan Corberà, Damià Forment, i més modernament Tomàs Vicent Tosca i Vicente Gascó, entre molts altres. Tots ells van introduir en cada moment de les obres les tècniques més avançades i les formes més innovadores.

Tan grandiosa arquitectura arribà a ser eclipsada per la bellesa i esplendor dels seus grans jardins, dels quals queden referències en molts escrits dels visitants estrangers, i també el record en una part dels actuals Jardins del Real o Vivers, que hi formaven part.

A l’edat mitjana els reis viatjaven per les seues possessions, i el palau reial era la seua residència quan passaven temporades a la ciutat, però a l’edat moderna, quan la cort es va fer estable, el palau esdevingué la residència dels virreis, i després dels capitans generals, els quals l’adaptaven als seus gustos o necessitats, tancaven portes o finestres, compartimentaven sales, arrencaven columnes, i substituïen escales.

Els canvis de gust de cada època van deixar marques al palau: al segle XVII s’intentà emmascarar el seu aspecte medieval i es van regularitzar les obertures, es donà uniformitat a l’alineació dels murs afegint nous cossos arquitectònics i una galeria d’arcs amb finestres i balcons. Va quedar amb un aspecte híbrid, entre medieval i modern, del qual són testimoni alguns gravats posteriors.

Totes aquestes transformacions indiscriminades van concloure amb la destrucció definitiva del palau l’any 1810, sota l’excusa que els invasors francesos podien fer-se forts al palau per atacar la ciutat. Però es va anar enderrocant a poc a poc, des de març a novembre, i tots els seus materials, des de teules a portes, balcons o taulells van ser venuts a nobles, convents, fusters, mestres d’obres... en definitiva, una operació especuladora que va fer desaparèixer el patrimoni històric de tots els valencians, semblant a les que dissortadament, i fins fa ben poc, encara ha patit la nostra ciutat.


Pobres romanalles del grandiós palau són l’anomenada muntanyeta d’Elio, que es diu formada pels rebles acumulats després de la seua destrucció, i alguns fonaments al seu costat, trets a la llum en unes recents excavacions. Una altra part, descoberta l’any 1986, en fer obres per als col·lectors de la ciutat, es va tornar a amagar sota el carrer del General Elio, no sense polèmica entre les “fuerzas vivas” del moment, algunes de les quals, que vivien ben a prop en un esplèndid edifici, volien aparcar a la porta de casa i a més, soterrar la memòria històrica de la ciutat.


divendres, 25 de desembre de 2015

LA CASA DELS BOUS

La pesca del bou era un art antigament practicat pels pescadors del Cabanyal, que consistia en una gran xarxa que era arrossegada per dues barques. Per dur les barques a la platja i fer-les entrar a la mar eren arrossegades per bous. És a dir, els bous arrossegaven les barques, i les barques arrossegaven el bou.

Desaparegut amb el temps aquest sistema tradicional de pesca, encara es conserva la casa on es guardaven els estris utilitzats en ella, i on tenien un estable per als bous. Està situada en la platja del Cabanyal, al 39 de la travessera de Pescadors. L’any 1877 va ser construïda per una societat de patrons anomenada la Marina Auxiliante, amb una concessió especial del rei Alfonso XII, perquè es va fer en uns terrenys prop de la mar que eren propietat del rei.

Les cases que encara existeixen en els solars pròxims continuen com una concessió del dret de vol, sense possessió de la propietat del sol. Per aquesta zona també passava la coneguda com a “via pedrera”, el tren que duia pedra del Puig per a fer l’escullera del port.

La casa dels Bous és un edifici utilitari, de dues plantes, amb una entrada d’arc rebaixat, una balconada amb ampit de forja, dues finestres per planta i un pati tancant davant. Es va fer sense cap intenció artística o decorativa, i l’únic detall especial que tenia era els suports del balcó sobre la porta, una parella de caps de bou.

La casa dels Bous augmenta el seu valor històric si considerem que és citada en diverses ocasions en la novel·la de Vicente Blasco Ibáñez Flor de Mayo, o que, segons es diu, era el lloc on també guardava Joaquin Sorolla els seus materials quan pintava a la platja del Cabanyal.

Recentment ha estat restaurat el rellotge de sol datat el 1895 que hi ha a la seua façana sud, on, en temps no molt antics, els xiquets que estaven jugant a la platja miraven si s’havia fet l’hora de tornar a casa per a dinar.

La casa dels Bous és considerada pels habitants del Cabanyal com un testimoni entranyable, que forma part del patrimoni històric més preuat del seu barri i de tota la ciutat.

Si fins ara els cabanyalers no sabien per quant de temps podrien veure-la, ara ha canviat el panorama, i serà possible conservar aquesta part del patrimoni de tots els valencians, i amb ella, altres interessants edificis que testimonien l’art i la història de la nostra ciutat.



dimecres, 16 de desembre de 2015

EL PONT DE LA MAR

El pont de la Mar és un dels més vells de València, data d'abans del segle XV, encara que en la seua forma actual es va acabar el 1596, segons projecte de Francesc Figuerola, pedrapiquer de Xàtiva. Ha sofert refaccions parcials, la major part de les quals deguda a les periòdiques avingudes del riu, però també a adornaments, guerres i altres accidents.

En passades èpoques conegué un gran trànsit, perquè era la via de comunicació entre la ciutat i el mar. L’accés al pont era per uns terraplens, pels quals podien pujar i baixar els tramvies de cavalls que duien al Grau.


El pont té deu ulls o arcs apuntats escarsers, de 15,50 m. de llum cadascú, 160 m. de llarg i 8,35 m. d’ample. Les baranes rematen amb una motllura de molt bon efecte i en elles existeixen alguns bancs que ofereixen descans al caminant.

Les majestuoses escales actuals de setze graons, els seus adornaments i l’enllosat en pedra de rodé, que era l’habitual de la ciutat, van ser afegits de
1934 a 1935 per l’arquitecte Javier Goerlich Lleó.

A cada banda del pont, més pròxims a la ciutat que no a la mar, té dos casalicis de base triangular, coberts de teula blava, que aixopluguen imatges en pedra de la Mare de Déu dels Desemparats i de Sant Pasqual Bailón fetes el 1940. Tots dos casalicis mostren a la seua base inscripcions sobre pedra que van ser refetes no fa molts anys degut al seu mal estat de conservació. Segons la traducció d’un vell llibre, les inscripcions del casalici de l’esquerra diuen:

la de baix:

EL SENAT I EL POBLE VALENCIÀ, COM PER INUNDAR-SE EL TÚRIA EL PONT VELL ERA ROMPUT FREQÜENTMENT, AQUEST, COMENÇAT JA D'ABANS PER A MÉS COMODITAT DEL TRÀNSIT DE LA CIUTAT A LA MAR, EL VAN CONCLOURE JAUME SAPENA, JURAT; FRA BERTOMEU SERRANO, ABAT DE LA VALLDIGNA, VOCAL PEL BRAÇ ECLESIÀSTIC; CRISTÒFOL PÉREZ ALMAZAN, JURAT; AMBRÓS ROCA DE LA SERNA, CAVALLER VOCAL PEL BRAÇ MILITAR; GERONI ZARZOLA; LLUIS HONORAT FORÉS; TOMÀS TURRUBIO; MIQUEL JOAN CHAMOS, JURATS; PERE GREGORI CALAHORRA, VOCAL PEL BRAÇ REIAL; MARC RUIZ DE LA BARCENA, RACIONAL; PERE DASSIO, CAVALLER SÍNDIC, ANY 1.596.

i la de dalt:

AL SAGRAT DÉU MOLT BO I GRANDÍSSIM. A SANT PASQUAL BAILON, DE LA GRAN FAMÍLIA DE FRANCISCANS DESCALÇOS, AUGMENT EN LA SAGRADA CONGREGACIÓ DEL BRILLANT SERAFÍ, EL QUAL, EN VIDA, VA DOTAR EL REGNE DE VALÈNCIA AMB EL BENEFICI DE LA SEUA PRESÈNCIA, I A LA SEUA MORT, AMB UN TRESOR DE RELÍQUIES; DEDIQUEN UNÀNIMES AQUEST MONUMENT ROMUALD TANSO, JURAT PRIMER DE CAVALLERS; JOAN ANTONI DELMOR, CANONGE, OBRER DE LA FÀBRICA DE MURS, PEL BRAÇ ECLESIÀSTIC: PERE JOSEP PERIS, JURAT PRIMER DE CIUTADANS: JOSEP VICENT DEL OLMO, PER L'ESTAMENT MILITAR, ONOFRE CRUÏLLES I SANÇ, JURAT SEGON DE CAVALLERS: JOSEP GIL DE TORRES, JURAT I OBRER PEL BRAÇ REIAL; EL DOCTOR JOSEP JUST, CANONGE, OBRER DE LA FÀBRICA NOVA: IGNASI CABRIEL I AGUSTÍ BARRERA, CIUTADANS, JURATS; PERE ANTONI TORRES, RACIONAL, OBRER.

Sembla que aquesta inscripció pot datar del 1.673.

A la base del casalici de la dreta, una altra inscripció diu en llatí:

EL 24 D'OCTUBRE DE L'ANY 1776, REGNANT CARLES III PIUS, FELIÇ, AUGUST, PARE DE LA PÀTRIA, TINGUÉ EL TÚRIA UNA IMMENSA AVINGUDA, I AGOMBOLANT-SE CAP AL PONT DE LA SAIDIA LES GRANS FUSTES QUE ARRASTRAVA EL RIU, OBSTRUÏREN EL PAS DE LES AIGÜES, LES QUALS ES VAN VESSAR PER LA VORA ESQUERRA, INUNDANT EL PRÒXIM RAVAL ANOMENAT DE SAGUNT, L'AIGUA VA PUJAR FINS A MÉS DE SIS PEUS, AMB GRAN PÈRDUA DE COLLITES, CASES I RAMATS: NO VA SER MENOR L'AVINGUDA QUE S'ESDEVINGUÉ DESPRÉS, EL 4 DE NOVEMBRE, QUAN ARRASTRÀ L'AIGUA LES MATEIXES FUSTES QUE VA DEIXAR POC ABANS EN ELS CARRERS, CRUÏLLES I CAMINS, ELS QUALS TRONCS, FORTAMENT TRAVATS ELS UNS AMB ELS ALTRES, I AMUNTEGATS SOBRE AQUEST PONT DE LA MAR VAN IMPEDIR EL PAS LLIURE DE LES AIGÜES... 

Hom atribueix aquesta redacció en llatí clàssic a Pérez Bayer.




dissabte, 21 de novembre de 2015

EL PALAU DE MOSSÉN SORELL

El magnífic palau gòtic flamíger de Mossèn Sorell, senyor d’Albalat dels Sorells, era dels millors de la ciutat. Tomàs Sorell Sagarriga el va fer construir entre 1455 i 1460.

S'estructurava al voltant d'un pati descobert, amb la gran escala tradicional que donava accés al pis principal, també tenia dos miradors volats en les cantonades de la paret frontal, que permetien el pas entre diferents habitacions del palau.

El 16 de març de 1878 va sofrir un incendi intencionat que va durar dos dies i el deixà gairebé en ruïnes. Va ser enderrocat el 1882.

Ens queda el record en el nom de la plaça que ocupà el solar i del mercat que ara hi ha al seu centre, que és obra d’A. Romaní, del 1932, una bonica estructura oberta amb quatre pavellons als cantons i un altre central més elevat, que ha estat tancada recentment.

Podem veure al Museu de Belles Arts un llenç de Vicent Poleró que mostra l'aspecte del saló noble o de les llegendes poc abans que el palau cremés; destaca l'enteixinat, format per una sèrie de cassetons octogonals, amb un fris inferior que deia: Que fábrica pueden mis manos facer, que no faga curso según lo pasado. Sí que tenia raó!

Es conserven alguns dels seus elements constructius, que van ser venuts:

La porta d'accés al palau, amb l'escut dels Sorell-Aguiló i una llegenda que diu Lo que tenemos fallece y el bien obrar no fenece, es troba des del 1924 a la Galeria Parmeggiani en Reggio Emilia (Itàlia).

La porta de la capella, atribuïda a Pere Compte, té en la part superior una escena de l'Anunciació, amb Maria i Gabriel amb dos filacteris que diuen Ipsa em consolata sunt (ells em consolen) encara conserva traces de policromia. Va ser adquirida pel Govern francès el 1883, i ara es pot veure al Museu del Louvre.

Finalment, una altra porta, més menuda, que comunicava l’avantsala amb el saló noble, es troba al Museu de Ceràmica de Manises. És un arc carpanell sobremuntat per un altre conopial, que fa funcions de guardapols.

diumenge, 30 d’agost de 2015

LA PORTA ROMÀNICA O DE L'ALMOINA, DE LA CATEDRAL

El bisbe Andreu d’Albalat féu iniciar la construcció de la catedral gòtica de València el 22 de juny del 1262, i amb tota probabilitat es va començar a construir per aquesta porta, anomenada de l’Almoina, del Palau o de Lleida, i antigament també de la Fruita, situada al lloc orientat a l'est que suposadament ocupà el mihrab de la mesquita musulmana, cristianitzada arran de la conquesta (el tram del transsepte o creuer immediat a la porta sembla el més antic, perquè és l’únic de la catedral cobert amb volta de pedra, tota la resta està coberta amb voltes de maons, un material més fàcil d’obtindre i que no pesa tant com la pedra)

El conjunt de la façana de l'Almoina s’inspira en el monestir de Santes Creus, una porta d'arc de mig punt i una gran finestra apuntada sobre ella; la finestra té tres arquivoltes sobre columnetes amb capitells i una última rosca de guardapols, tot amb decoració de tradició romànica; una motllura crea dues ogives al seu interior, amb vidres moderns que reprodueixen els catoze caps dels canets o suports que després veurem.

Un dels seus noms, portal de Lleida, i l’estil romànic, també la relacionen amb la porta dels Fillols de la Seu vella de Lleida i altres portes de la mateixa escola d’escultura, que tingué continuïtat fins a mitjans del segle XIII.

Tota la porta presenta una decoració tan fina i detallada que sembla esculpida per un orfebre. Es va construir en un cos sortint que augmentà el grossor del mur, amb sis arquivoltes recolzades sobre dotze columnes i uns bancs de pedra als costats perquè els canonges pogueren pujar i baixar còmodament dels seus cavalls. Al centre hi havia una columna divisòria o trencallums, que va ser retirada l’any 1599 perquè pogueren passar còmodament les processons, especialment la feta amb motiu de la vinguda a València del cadàver tret d'una catacumba, conegut com del màrtir Sant Maure, obtingut de Roma pel Patriarca Ribera per al seu col·legi, on es conserva. Els claus que adornen la porta de fusta descriuen els dos arcs que formava el trencallums perdut.

Les arquivoltes de mig punt van decorades, de fora cap a dins, amb puntes de diamant, motlures en ziga-zaga, fistons lobulats, fullatges i figures de serafins i àngels en menudes fornícules, que estan situats paral·lelament als arcs, a la manera gòtica, i no transversals, com es feia en el romànic.

A més, té una arquivolta exterior o guardapols, que figura eixir de la boca i el cap d’una màscara diabòlica, amb dues aus o dracs que li estiren les orelles; l’arquivolta figura una decoració vegetal entrellaçada, que conté figures humanes i animals; una decoració semblant, amb motius vegetals que ixen de cares monstruoses, es disposa en la línia d'impostes per damunt dels capitells i en els racons entre les columnes.

Les sis arquivoltes descansen sobre sis parells de columnes, els capitells de les quals contenen cadascú dues escenes relatives a l’Antic Testament, que estaven emmarcades per tres columnetes actualment perdudes (La banda del transsepte del costat de l’epístola era l'adequada per a l'antic testament i la de l'evangeli per al Nou)

El desaparegut trencallums o columna central de la porta potser tingué una escena del Diluvi Universal, amb l’arca de Noé (representació simbòlica de l’Església) que feia d’eix entre les històries dels dos costats de la porta, tretes respectivament, dels dos primers llibres de la Bíblia, el Gènesi i l'Èxode.

Les dobles escenes dels capitells es van fer amb un fons finament treballat, amb tres columnetes sobre les quals recolzaven frontons i muralles amb torres i merlets que rematen els capitells; només un d'ells ha conservat la columneta central.

Encara que fetes malbé pel pas del temps, les dobles escenes dels capitells es poden interpretar així:

Part de l’esquerra mirant la porta:

PRIMER CAPITELL:

1) L’esperit de Déu, en forma d’ocell, planeja sobre la matèria i divideix les aigües sobre la terra.










2) La creació dels àngels.















SEGON CAPITELL:

3) Déu, a l'esquerra, ordena la matèria de l'univers, que apareix en forma de cercles concèntrics.

4) Creació d'Adam del fang de la terra. Tant Déu com Adam han perdut el cap (literalment).













TERCER CAPITELL:

5) Creació d'Eva, amb Déu a l'esquerra, que ha perdut el cap, Adam també l'ha perdut i es troba adormit mig agenollat; eixint del seu cos estava Eva, també desapareguda.

6) El pecat original, Adam i Eva a cada banda de l'arbre del bé i el mal, amb la serp ben enrotllada, oferint-los la felicitat i tot això. 













QUART CAPITELL:

7) Adam i Eva, que ja coneixen el bé i el mal, avergonyits de trobar-se nus, s’amaguen de Déu; realment no es veuen, però no perquè estiguen ben amagats, sinó perquè han desaparegut.












8) La condemna d’Adam i Eva, que ja van vestits, a ser expulsats del Paradís.














CINQUÉ CAPITELL:

9) Expulsió del Paradís, amb l’àngel i el guardià que du una espassa.


















10) A la segona escena veiem Adam i Eva ja expulsats i obligats a treballar,Adam porta una aixada al muscle, símbol de la condemna de la humanitat a menjar el pa amb la "suor del seu front" (o de tot el cos, segons siguen els esforços)









SISÉ CAPITELL:

11) El sacrifici d'Abel, el veiem a l'esquerra, de peus amb un braç alçat; al costat i per damunt hi ha el fum que puja cap al cel, perquè era agradable a Déu.
12) El crim de Cain, que assassinà el seu germà per enveja, perquè el fum del seu sacrifici no pujava al cel i es quedava arran de terra. Abel era pastor i Cain camperol; cadascú oferia en sacrifici els seus productes. Cal concloure que Déu era carnívor i no vegetarià?








Part de la dreta mirant la porta:

SETÉ CAPITELL:

13) Podem veure Noé en l'acció de gràcies a Déu que va fer  després del Diluvi.

















14) Sem i Jafet cobreixen, sense voler mirar-lo, el cos nu del seu pare Noé, que dorm embriagat (havia begut suc de raïm i acabava d'inventar el vi sense saber-ho) en açò feien tot el contrari que l'altre germà, Cam, que els l'havia mostrat fent burla i rient-se del pare













HUITÉ CAPITELL:                
       
15) Déu anuncia a Abraham que posseirà la terra de Canaan.

















16) Abraham, que ha perdut el cap, marxa en camell cap a la terra promesa, que potser siga la muntanya que veiem al fons.















NOVÉ CAPITELL:
(està mal situat, ací hauria d'anar el desé, perquè les seues escenes són cronològicament anteriors a les d'aquest)

17)Isaac fa llenya d'un arbre per al sacrifici que Déu ha ordenat a son pare Abraham (no sap que la víctima serà ell mateix).
















18) Abraham alça el ganivet per a sacrificar Isaac, agenollat sobre l'altar, però un àngel, del qual només veiem el cap i un braç, li ordena detindre's. Davant de l'altar apareix un anyell, que substituïrà Isaac en el sacrifici.













DESÉ CAPITELL:

(està mal situat, perquè per ordre cronològic hauria d'anar davant de l'anterior.

19) Aparició dels tres àngels (la Trinitat?) a Abraham, que està agenollat.

















20) Abraham fa un banquet als àngels i ells li prometen una nombrosa descendència; veiem la taula del menjar i els convidats; davant, ajaguda i amagada, està Sara, la muller d'Abraham, rient-se, perquè com era molt vella pensava que ja no podia tindre fills, però va ser mare d'Isaac (que ja hem vist crescudet al capitell anterior).









ONZÉ CAPITELL:

21) Moisés a la muntanya de Sinaí, davant de l’esbarzer ardent.

















22) Moisés, que ha perdut el cap, implorant pel seu poble amb els braços oberts.
















DOTZÉ CAPITELL:
(les cares estan mal col·locades, cronològicament, la cara 24 hauria d'anar abans d’aquesta)

23) Moisés instituint els jutges d'Israel.


















24) Lliurament de les Taules de la Llei a Moisés en la muntanya de Sinaí; quan baixà, duia una mena de banyes de llum o de foc, com es pot veure al capitell.















Sota la teulada, rematant el conjunt de la porta, hi ha una sanefa de palmetes entrellaçades sobre set parelles de canets, permòdols o suports, en forma de caps, que encara conserven restes de policroma i els seus noms entre elles, que han estat llegits així: “EN:P(ere):AM NA:M(aria): SA MULER”,igualment, Guillem i Bertomeua, Ramon i Dolça, Domènec i Ramona, Francesc i Ramona, Bernat i Floreta, Bertran i Berenguera.

Segons una llegenda del segle XVI, els caps representen els set matrimonis lleidatans que van portar donzelles per a repoblar València, però probablement corresponen als donants que contribuïren a la construcció de la portada.