dilluns, 24 de juny de 2019

EL PALAU DE CERVELLÓ



CASA SENYORIAL

Resultado de imagen de palau de Cervelló, ValenciaEl Palau dels comtes de Cervelló, situat al 3 plaça de Tetuan, té el seu origen en una antiga casa gòtica adquirida cap a mitjan segle XVI, per la família Ponç de Castellví. Després del 1565 va ser reformada i ampliada en diverses ocasions.
Va contenir cap al segle XVIII la prestigiosa biblioteca del marquès de Villatorcas, constituïda per set mil volums en diverses llengües, al saló de la qual es reunien els prohoms de l'època, entre els quals hi havia els novatores o il·lustrats. En aquell temps els seus propietaris l’anomenaven la casa gran de València.
La branca valenciana del llinatge de Cervelló es va iniciar al començament del segle XVI, després de rebre la baronia d’Oropesa. El 1702 va entroncar amb la noble i erudita família dels Castellví pel matrimoni de Juan Basilio Castellví, fill del marqués de Villatorcas amb Francisca Maria Mercader, comtessa de Cervelló i de Bunyol, i el palau dels Castellví va començar a ser conegut per l’actual nom de Cervelló.
Una nova unió matrimonial, la de la Comtessa de Cervelló amb Felipe Carlos Osorio va ampliar el cercle familiar. Al seu torn, el net, Felipe Maria Osorio, seguint la política matrimonial de la família es va casar amb Francisca Gutiérrez de los Ríos, duquessa de Fernán Núñez. La seua neta Maria Rosario Falcó i Osorio va culminar aquesta estratègia quan contragué matrimoni amb Carlos Maria Fitz James Stuart i Portocarrero, duc d’Alba de Tormes, VIII duc de Berwick.

RESIDÈNCIAL REIAL

El 1810 va ser derrocat el palau reial, sota l’excusa que els invasors francesos podien fer-se forts en ell per atacar la ciutat. Però es va enderrocant a poc a poc, des de març a novembre, i tots els seus materials, des de teules a portes, balcons o taulells van ser venuts a benefici d’alguns.
Com a conseqüència, el de Cervelló adoptà la funció de residència reial, del Capità General, etc. El primer personatge de rellevància en fer ús del palau va ser el napoleònic mariscal Suchet, durant l'ocupació francesa.
Després va ser remodelat i moblat segons el gust luxós de les monarquies europees i el van utilitzar al seu pas per la ciutat Fernando VII, la seua vídua, la regent María Cristina, Isabel II i Amadeo de Savoia

FETS HISTÒRICS

Quan Napoleó deixà que Fernando VIItornés a regnar, arribà a València el 14 de març del 1814. El reberen amb tal entusiasme que els cavalls de la seua carrossa van ser trets i el sofert poble valencià (seguint el lema absolutista de ¡Vivan las caenas!) substituí voluntàriament les bèsties de càrrega i la dugué a mà a aquest palau, que havia estat engalanat amb arcs de triomf, al·legories i retrats del rei.
Durant la seua estada, el dia 4 de maig va signar el decret de dissolució de les Corts i abolició de la constitució de Cádiz del 19 de març del 1812, coneguda com la Pepa, derogant la seua obra legislativa i restablint la monarquia absoluta. Amb la tornada a l’antic règim, els liberals van acabar empresonats o exiliats.
També ací, el 12 d'octubre de 1840 la seua vídua Maria Cristina de Borbón, que havia tornat a casar-se morganàticament tres mesos després de la mort de Fernando, renuncià à la regència per Isabel II en favor del General Espartero. A València embarcà rumb a Marsella per a iniciar un exili que duraria tres anys i que li valdria per a conspirar des de França amb més seguretat.
Isabel, filla de Fernando VII i Mª. Cristina de Borbón, va nàixer el 1830; per tal que pogués regnar, son pare anul·là el dret de preferent successió masculina, en contra de les esperances de l’infant Carlos, germà seu (origen del Carlisme) Isabel va ser proclamada reina als tres anys, i major d'edat el 1843. El matrimoni amb el seu cosí Francisco d'Assís de Borbón, va ser un fracàs. Tingué tres fills: Mª Isabel, Alfonso i María Eulalia. Els esdeveniments revolucionaris del 1868 provocaren el seu destronament i exili a París, on morí el 1904.
El 1871 les Corts Constituents anomenaren rei Amadeo de Savoia, el qual, no pogué resistir l’ambient polític del moment i fart de tots abdicà el 1873. L’11 de febrer d’aquest any va ser proclamada la I república, però va ser dissolta el 29 de desembre del 1874 pel pronunciament de Sagunt, a favor d’Alfonso XII, hereu d’Isabel II i pare d’Alfonso XIII.

PRIMERA I SEGONA REPÚBLICA

Després de l'abdicació d'Amadeo I i la instauració de la I República, el palau va perdre la seua funció i passà molts anys abandonat, amb progressiva deterioració Cap als 1930, durant la II República, es convertí primer en seu de la Dreta Regional Valenciana i, a partir del 1936 i durant tota la Guerra Civil, en la del Partit Comunista.

ANARQUISTES I COMUNISTES. ELS FETS D’OCTUBRE DEL 1936

Mort i soterrar d’un membre de la Columna de Hierro
Des del palau i a la plaça, aleshores anomenada Roja, va ser on per primera vegada s’enfrontaren amb armes els anarquistes llibertaris, partidaris de la revolució immediata, i els comunistes, defensors de crear prèviament un Estat fort i guanyar la guerra.
La Columna de Hierro, va ser creada els primers dies de la Guerra Civil per la CNT (Confederación Nacional del Trabajo–FAI (Federación Anarquista Ibérica) El 29 d'octubre del 1936, quan ja s’havia restablert l’ordre de la república, la GPA (Guardia Popular Antifascista), popularment la guapa, el cos policial de la Delegació de Milícies controlada pel PCE, va fer una batuda pel barri xinés a la recerca de pròfugs i malfactors. Els guapos van identificar el milicià anarquista Tiburcio Ariza, el Xilé, que havia baixat del front perquè li extragueren un tros de metralla del peu, i, malgrat que anava desarmat, el mataren quan aquest es va negar a ser emmanillat.
Els anarquistes més radicals interpretaren aquesta mort com una provocació dels comunistes i van organitzar per al dia següent un funeral, manifestació de dol però també demostració de força. Al capdavant marxaven xiquets, després tres centúries de la Columna de Hierro armades amb fusells i metralladores, que disparaven salves cada cinc minuts, seguia, sobre un camió blindat arreglat per a tal ocasió, el fèretre de Tiburcio Ariza, el Xilé, amb dues files de milicians en genuflexió als seus costats, apuntant els fusells en alt, tot açò seguit d’una multitud de gent entre la qual es trobaven centenars de milicians.
Durant el trajecte els enfrontaments verbals entre milicians i forces de la GPA foren constants. I des del Govern Civil, en la plaça del Temple, fins a la plaça Roja, finestres i balcons estaven protegits amb matalassos i aquells i els terrats es veien “estarrufats” de fusells.
La plaça Roja va ser la boca del llop per a la comitiva, allí hi havia, a més de Capitania, (on es trobava la III Divisió Orgànica) la seu del PCE en el palau de Cervelló.
Es diu que ningú no sap amb certesa d’on partiren els primers trets, però segons va relatar al Foreing Office el cònsol anglés a València, va ser l’iniciador un jove comunista. En pocs minuts començaren a encreuar-se els trets. Des de les balconades del palau els comunistes disparaven a la multitud, que es dispersà, buscant amagatalls o fugint cap al riu. Amb poca protecció en un espai tan obert, alguns milicians aconseguiren respondre amb els fusells i metralladores, encara que sense massa eficàcia. La plaça quedà com un camp de batalla i el taüt de Tiburcio Ariza convertit en un colador. Segons el cònsol britànic a València hi va haver entre 18 i 25 morts i 125 ferits.
Des de la Columna de Hierro s’apuntà la xifra de 30 morts i més de 80 ferits, entre ells José Pellicer, anima mater de la columna.
Els germans Pellicer eren molt coneguts com a milicians temeraris i dirigents de la Columna, i els fets provocaren inquietud i temença per la possible reacció d’uns i altres.
Afortunadament, la CNT i el PCE encetaren converses per mitjà del governador civil Ricardo Zabalza, i va ser l’anarquista Federica Montseny, ministra del govern central, qui convencé els efectius de la Columna de Hierro perquè no acudiren a València a enfrontar-se amb els comunistes. Aquest succés de València va ser l’antecedent dels enfrontaments de Barcelona al mes de maig del 1937.

POTSGUERRA FRANQUISTA

Després del 1939, amb la victòria del bàndol colpista, s’agreujà l’estat del palau que va ser llogat per zones per a diferents usos. Hi hagué una fusteria, les acadèmies Triunfo i Cid, la falangista OJE (Organización Juvenil Española), la confessional ADELJO (Amigo del Joven) dels Jesuïtes, i la pensió Basca.

ÈPOCA ACTUAL

Propietat municipal i reconstrucció
Després de la fi del règim franquista l'any 1975, la situació del palau no millorà. L’any 1987 va ser adquirit per l’Ajuntament, que no va fer res per a frenar el seu precari estat.
Uns vint anys més tard el Consistori acordà recuperar l'aspecte que tenia quan va ser Residència Real, i instal·lar-hi en una part l'Arxiu Històric Municipal, que malgrat la seua importància ocupava llavors unes dependències totalment inadequades en l'edifici de l'Ajuntament.
La intervenció començà l’any 1996, durà 7 anys, i costà més de 3 milions d'euros. Malgrat que pel mal estat del palau algun punt es va enfonsar durant les obres, però no poden ser qualificades de rehabilitació, l'Ajuntament va donar llibertat al contractista per a fer les reconstruccions i modificacions “necessàries” per aconseguir un acabat que atorgara atractiu turístic al conjunt.
La declaració de monument el 1976 i la catalogació de l'edifici pel Col·legi d'Arquitectes de València amb qualificació de "protecció integral", no valgué de res. Encara que els responsables del projecte afirmaven que havien realitzat estudis exhaustius de caràcter històric i que va ser dut a terme mitjançant tècniques i materials de l'època, la planta i característiques de l'edifici van ser notablement modificades, la intervenció va ser una agressiva reconstrucció que no respectà els diferents moments de la vida del palau i el seu valor documental. Van ser destruïdes restes gòtiques, una escala modernista, la impressionant escala principal, els paviments ceràmics conservats i altres elements, de manera que només la façana i una saleta conserven el seu aspecte original. Les sales nobles, que van ocupar els reis i on es van produir importants fets històrics, van ser reinventades, i tot quedà ben lluït i ben nou.
A la seua inauguració l’any 2003, el Consistori va rebre nombroses crítiques. L'oposició i part de l'opinió pública va retraure a l'Ajuntament les actuacions, així com l'ús d'afegits, l'escassa conservació dels nombrosos elements originals del palau i l'abús de l'or en la redecoració, qualificat d’hortera.

EL PALAU-MUSEU

La façana
Pot datar-se a finals del segle XVIII o principis del XIX. És sòbria, simètrica i uniforme, de caràcter neoclàssic, només animada amb ressalts. Té una filera inferior de finestres i dues superiors de balcons, cadascuna de les quals està separada per una petita motlura a manera de cornisa; als extrems hi ha una planta més, que fa de torre. Els terrats estan rematats amb gerros. La porta principal presenta sobre el seu marc l’escut de la família, un cérvol i una àguila, amb corona reial i un drap penjant que simbolitza la grandesa. És modern, perquè l’original va ser destruït durant la república i al seu lloc van ser pintades la falç i el martell, símbols comunistes no del tot esborrats i lleument discernibles durant tot el franquisme.
Aquesta façana es veu actualment empetitida i maltractada per l’agressió d’un poc agraciat edifici d'habitatges de més altura, construït en el tardo franquisme fent mitjanera amb la torre sud, que sempre havia estat exempta, com la torre nord encara ho està.

El pati
Té una part coberta amb arcs de mig punt rebaixats, que probablement donaven accés a les cavallerisses. Ha estat cobert amb una claraboia que al seu moment va ser considerada supèrflua i poc coherent.
A la part sud hi havia una escala modernista amb marquesina, obra de l'arquitecte Manuel Peris Ferrando, de cap al 1905, i a la part nord hi havia una impressionant escala del segle XIX, molt ampla i alta, amb replanells, que donava accés a la planta noble. Ambdues desaparegueren en les obres d’adaptació.

EXPOSICIONS

L'adequació museística de l'immoble es completa amb dues exposicions situades en la planta baixa. La primera, “El Palau de Cervelló, seu de personatges il·lustres durant el segle XIX”, mostra de forma intimista i amb una certa estètica vuitcentista, els avatars històrics esdevinguts en el palau. La segona, “El Tresor de la Memòria”, exhibeix una part dels rics fons de l'Arxiu Municipal.

El Palau de Cervelló, estatge de personatges il·lustres durant el segle XIX 

Sala de La guerra del francès, 1808-1814
Hi ha la reproducció d’una pintura de Vicente Castelló: “València declara la guerra a Napoleó”, amb el Comte de Cervelló, El Palleter i altres forces vives.
Cal fer esment, entre altres, dels gravats d’el Palleter a la plaça de les Panses, la Batalla de Sant Onofre, o del Pla del Reial, el llibre de Memòries del Mariscal Suchet i un parell dels seus retrats.
Suchet entrà a València en nom de Napoleó, i va ser premiat per aquest amb el títol de Duc de l’Albufera, que encara duen a França els seus hereus. Els valencians anomenaven Duc de les fotges aquest personatge, que promogué o continuà algunes reformes urbanes de la ciutat, com la Glorieta.

Sala de Fernando VII, la conspiració d’un rei
Hi ha una reproducció de l’arribada de Fernando VII al palau de Cervelló, oli sobre llenç de F. de Brambilla de principis del segle XIX, i un retrat original de Fernando VII per Vicente López.
També es pot veure un facsímil de la Constitució del 1812 (La Pepa) imatges de la plaça de la Mare de Déu, l’Albufera, etc.

Sala de la reina regent Maria Cristina de Borbón i Baldomero Espartero
Hi ha una reproducció de la pintura d’un saló del palau, a més de làmines del mateix ambient, i d’altres, tots dissortadament perduts.
També hi ha un oli sobre llenç amb Isabel II xiqueta i sa mare Mª Cristina, original de Vicente López, de cap al 1833, així com gravats de Mª Cristina acomiadant-se de les seues filles, de la plaça de la Mare de Déu, una vista de València, o el comiat de Mª. Cristina al Grau.

Sala d'Isabel II, la reina cortesana en un societat burgesa
Reproducció del Besamanos d'Isabel II en el palau de Cervelló l'any 1858, oli sobre llenç de Galbien de meitat del segle, i un retrat d'Isabel II, oli sobre llenç, d'autor desconegut de meitat del segle XIX.
Altres imatges són Arribada al port de la família reial, i el tren de tornada per Almansa, Vista de València, i El Mercat.

Sala d'Amadeo de Savoia, el rei demòcrata
Resultado de imagen de Rey Amadeo de SaboyaHi ha la reproducció d’un retrat de Maria Rosario Falcó i Osorio (3) (Pau, 1854-1904). Filla de Maria Pilar Loreto i Manuel Falcó. Al 1877 es va casar amb Carlos Maria Fitz James Stuart i Portocarrero, duc d’Alba de Tormes, VIII duc de Berwick. Maria Rosario va estudiar els arxius de sa casa i va publicar una sèrie de documents molt interessants. Està dempeus en un saló on hi ha dos retrats d’avantpassats seus: Maria Pilar Loreto Francisca Magdalena Carlota Vicenta Osorio i Gutierrez de los Rios Lacueva i Solís (1) (Madrid, 1829-Namur (Flandes, 1921) filla de Felipe Maria Osorio Castellví Guzman i Mercader, Comte de Cervelló i de Francisca Gutiérrez de los Rios, duquessa de Fernán Núñez. Heretà tots els títols que tenien els seus pares. Es va casar el 1852 amb Manuel Falcó d’Adda i Valcárcel (2). Felipe Carlos Osorio comte de Cervelló consort, va tindre una cert importància en la vida política valenciana a l’acabament del segle XIX. A l’agost del 1801 am la seua intervenció es va aconseguir l’extinció de l’impopular Milícia Provincial. Al maig del 1808 va intervindre en els fets que van propiciar la declaració de la guerra a França. Aquell any va ser anomenat general de l’exèrcit i la seua desafortunada actuació li va suposar la destitució del càrrec
Entre d’altres, hi ha vistes del Teatre Principal, la presó de Sant Miquel dels Reis, l’Hospital General, la plaça de Bous, el Palau de Justícia, tots llocs valencians que visità Amadeu I.

El tresor de la memòria
La sala de l’entrada té al fons lleixes amb documents antics, tres maquetes dels edificis on estigué l’arxiu, i un facsímil del Llibre dels Furs, el conjunt de lleis que disposà Jaume I, posteriorment ampliat.
En vitrines sota la inscripció VERBA VOLANT, ESCRIPTA MANENT, mostra -principalment facsímils- alguns dels documents més importants o curiosos de la història de la ciutat, com llibres de Cerimonial, d’actes, de registres, la Fira de Juliol, les muralles de la ciutat, la riuada del 1957, la guerra, el Plan Sur, de Gremis, com el d’Argenters, el Corpus, una Patent de Sanitat, , una Butlla d’Alexandre VI sobre l’Estudi General, el llibre del Mustaçaf, o llibres de comptes, etc.

Sala del comerç
Ambientada amb imatges de la Llotja a les parets, exposa el llibre del Consolat de Mar, la Taula de Canvís original (que donà nom a una institució bancària municipal) i la seua caixa de cabals, o Caixa de Gros, que es tancava amb dues claus.
Un petit moble conserva una lletra de canvi del 1371 o 1374, considerada la mes antiga del món, el contingut de la qual es aquest:… honorables senyors, nosaltres havem pres açi, en Monço, C florins de mossen Manuel d’Enteça. vos placia cumplir e donar açi en Valencia per ell al honrat en Benet de Codinachs, vista la present, per la letra que’us enviam vos fem saber aquells haviem ops.
Placia-us, senyors, aquest cambi aja bon compliment.
Scrita en Monço, divendres, a XIX de febrer 1371 (o 1374?)
Los vostres companyons aparellats a vostra honor.

L'ARXIU MUNICIPAL

L'Arxiu Municipal no és visitable. Remunta la seua antiguitat al segle XIII, amb la conquesta de València pel rei Jaume I i la creació de les primeres institucions locals. Ha estat dipositari del testimoniatge històric de la ciutat. Incrementat amb el pas del temps, ha exigit canvis d'emplaçament en més d'una ocasió, per a adaptar-lo a les condicions socials, polítiques i, sobretot, a les creixents necessitats d'espai.
El seu primer emplaçament va ser en unes cases habilitades per a l'establiment de la Cúria i la seua cort en la plaça de l'Almoina, enfront de la Catedral, concedides per privilegi de Jaume I a la Ciutat de València el 21 de maig del 1239; allí van començar a guardar-se els primers documents. El 1306, la falta d'espai i un incendi van determinar el trasllat al principi de l'actual carrer de Cavallers, on ara hi ha el jardí de la Generalitat, autoritzat per Jaume II amb un privilegi del 22 d'abril del 1311.
En aquest segon emplaçament es conservà l'Arxiu fins a mitjan segle XIX, quan l'estat ruïnós de la Casa de la Ciutat va fer que el municipi es traslladés a un nou emplaçament al carrer Reglons, en la Real Casa d'Ensenyament, institució creada al segle XVIII per l'arquebisbe Andrés Mayoral per a donzelles de distingit naixement, encara que també l’impartia de franc a les xiquetes pobres, però en lloc separat. El procés de trasllat municipal va ser llarg, començà per l'Arxiu entre 1855 i 1856, per a consolidar-se l'any 1935, període en què s'hi incorporà l'església de Santa Rosa on es va instal·lar, juntament amb el Museu Històric de la ciutat.
Cap a les últimes dècades del segle XX, els imperatius d'espai sobretot, però també les noves pautes marcades per les últimes tecnologies de la comunicació i informació, van fer necessari cercar una nova ubicació per a l'Arxiu, al palau de Cervelló. La llarga i complicada intervenció del palau ha tingut com a resultat la construcció d'un nou cos adossat, en la zona del carrer del Poeta Liern, adequat a les necessitats funcionals del segle XXI, dotat de la més moderna tecnologia, sales de consultes i dependències annexes, compta amb laboratoris i dipòsits aqdequats per a la conservació dels fons documentals de més de 800 anys d'història de la ciutat.

LA PLANTA NOBLE

Vestíbul

Biblioteca Serrano Morales
L’erudit Jose Enrique Serrano Morales, que morí el 1909, va donar al municipi de València la seua valuosa biblioteca, amb la condició que aquesta no fos dispersada i que sempre estiguera a disposició i consulta de tots els valencians. Es conserva en una de les sales més aconseguides del palau-museu, que reprodueix la seua antiga instal·lació a l’Ajuntament, amb prou elements encara originals. Al centre de la sala hi ha un gran expositor molt decorat, que culmina amb un bust del donant.

Sala Alfonsina
edicada a la reialesa alfonsina de la dinastia Borbó. Hi ha els següents retrats:
1.- Mª. Cristina d’Habsburgo. J. Cebrian Mezquita (Val. 1854-1926)
2.- Alfonso XIII. Salvador Martínez Cubells (Val.1845-1914)
3.- Alfonso XII. José Mª. Fenollera (mitjan s/XIX)
4.- Bust d’Alfonso XIII. Vte. Navarro Romero (Val. 1888-1970)
5.- Mª. De las Mercedes de Orleans. A. Vte. Borràs Abella (1867-1945)
6.- Juan Carlos I. Alex Alemany (Gandia 1943), any 1977.
7.- Sofia de Grecia. Alex Alemany (Gandia 1943) , any 2009.
8.- Doble retrat (o, si voleu, De tal palo, tal astilla) Alex Alemany (Gandia 1943), any 2006.
Al sostre hi ha una al·legoria de les Arts, obra de José Benlliure (Val. 1858-1937)

Torre sud o dels frescos
A diferència de les altres sales, de parets cobertes amb teixits, un costum de l’època isabelina, aquesta xicoteta sala està decorada en època fernandina amb pintures al fresc de tonalitats grises, és única en el seu gènere a València i l’única part original de la decoració del palau.
Afortunadament restaurades, les pintures són de temàtica mitològica, tant els requadres monocromàtics com els petits medallons amb una figura que formen part dels adornament a candelieri o a la pompeiana.

Sala de ball
Molt llarga, té sis dels balcons de la façana principal. El paviment és de peces ceràmiques modernes pintades a mà seguint l'estil de l'època i substitueix l’original que hi hagué fins a la “restauració”.
Hi ha els següents retrats:
1.- Gral Narváez. Còpia de Vte. López per J. Mª. Fayos Borràs (* Val. 1966)
2.- Gral. O’Donell. Anònim, s/XIX.
3.- Isabel II. José Romà ? s/XIX.
4.- Francisco de Asís de Borbón. Anònim, s/XIX.
5.- Isabel II. Bernardo López Piquer (*Val. 1802)
6.- Isabel II, xiqueta. Vicente López Portaña (* Val. 1772)
7.-Triple retrat: Fernando VII, Mª. Cristina de Borbón Dos Sicilias, infanta Isabel. Anònim, s/XIX.
8.- Gral. Espartero. Anònim, s/XIX.
9.- Relleu en marbre amb Isabel II i Fco. de Asís. Anònim, s/XIX.
10.- Isabel II, xiqueta. Anònim, s/XIX.
En el sostre hi ha dues pintures que representen l'Aurora i la Nit, obra de R. Orozco.
També podem veure una vitrina amb un parell d’objectes antics de vori.

Torre nord o Sala Borbònica
Retrats (començant a la dreta del balcó):
1.- Felipe V. Anónim, s/XVIII.
2.- Luis I. Còpia de Jean Ranc per J. Mª. Fayos Borràs (Val. 1966)
3.- Fernando VI. Anònim, s/XVIII.
4.- Carlos III. Còpia de Mengs, anònim, s/XVIII.
5.- Carlos IV. José Vergara Gimeno (Val. 1726-1799)
6.- Fernando VII. Vicente López Portaña (Val. 1772-1850)
7.- Mª. Luisa de Parma. José Vergara Gimeno (Val. 1726-1799)

Sala
Retrats:
1. Luis Alejandro de Bassecourt, Capitán General de Valencia, 1824-1825. Miguel Parra (Val. 1780-1846)
2. Felipe Carlos Ossorio y Castellví, Comte de Cervelló. Còpia de Vte. López,per Javier Castellano Piquer (Val. 1968).

diumenge, 16 de juny de 2019

EL CIRC ROMÀ DE VALENTIA



Moltes poblacions romanes de certa importància tenien un circ o hipòdrom, on es feien els espectacles de masses propis de l'època, curses de cavalls i carros i competicions esportives; a causa de les seues grans dimensions es trobava fora del recinte de la ciutat. Eren edificis de planta rectangular allargada, amb un dels seus costats en forma de semicercle per a facilitar el gir de les curses; tot al voltant del seu interior hi havia la cavea, les grades on seien els espectadors i les diferents entrades i eixides del circ, la zona d'entrada dels participants era la porta pompae, i els departaments d’eixida, les carcere; la superfície interior era l'arena, separada en dues parts per l’spina, un llarg mur central generalment ornamentat amb estàtues, obeliscos amb els símbols i ofrenes dels esportistes, que formava sobre l'arena dos carrers pels quals circulaven i giraven els carros quan es celebraven els espectacles; a cadascú dels extrems de l'spina hi havia pilars cònics denominats meta, la meta primera estava situada en la corba, i la meta segona a la part oposada o de les carcere.

DESCOBRIMENT DEL CIRC

Una de les troballes arqueològiques més sorprenents hagudes a la ciutat, donada l'absoluta falta d'indicis previs històrics, epigràfics i toponímics sobre aquest tema, va ser fruit de 20 anys d'investigació, gràcies al funcionament amb uniformitat metodològica dels serveis arqueològics de la ciutat i a la centralització de dades, considerant la ciutat com un únic jaciment. Va ser una magnífica labor dels tècnics municipals d'arqueologia, que van saber determinar l'existència del circ. Aquest, al costat d'altres troballes com el port fluvial, l'aqüeducte i el fòrum, reflecteixen la importància que va tenir la ciutat en el període romà.

PRIMERES TROBALLES

Una sèrie de descobriments successius començà a donar cos a la possible existència d'un circ a la Valentia romana. Les primeres troballes, al carrer Baró de Petrés, daten de l'any 1987, eren dos basaments de pedra de la zona de les carcere. El 1988 va aparèixer un primer tram de la paret, l'occidental; i el 1990, l'oriental, si bé llavors tot açò es va considerar com a part de la muralla. El 1993 es van trobar sengles mostres deteriorades dels murs intern i extern del circ; quan el 1995 aparegué al carrer de la Pau un fragment de la capçalera de meta, i el 1997 l'spina en Sant Joan de l'Hospital es van dissipar tots els dubtes.

EL CIRC DE VALENTIA

Aquesta colossal construcció de la primera meitat del segle II, és la més gran erigida pels romans a Valentia, amb 350 metres de llarga per 70 d'ampla. Sobre la trama actual de la ciutat, el circ tenia l’extrem semicircular al carrer de la Pau i arribava fins a la plaça de Nàpols i Sicília.

De les deu zones en les quals va aflorar el circ, només en dos s'han restaurat i integrat les restes arqueològiques.

En el 34 del carrer de la Mar, a un local amb soterrani que va ser restaurant es podia menjar o sopar al costat de les restes del circ, fins i tot hom podia triar entre una taula a la zona de l’arena o a la de la cavea o graderies. No gaire lluny, en el carrer de l’Almirall, totes les troballes d'època romana han quedat integrades al modern hotel Marquès de Caro. Es pot veure un fragment de cornisa i també Entre elles n’hi ha tres pedres còniques que han perdut el revestiment d'estuc, les quals, segons Albert Ribera, el principal investigador del circ, es correspondrien amb els remats dels obeliscos de la meta de l’spina, que eren unes peces d'uns dos o tres metres d'alt; ací decoren una paret del bar, però estan col·locades cap per avall.

Un altre dels trams que es conserva es troba a l'interior de la cripta de la primitiva capella de Santa Bárbara de l'Església de Sant Joan de l'Hospital, al carrer del Trinquet de Cavallers. Allí els arqueòlegs van localitzar l’spina, en concret una de les dues parets paral·leles que la conformaven, separades per un fossat d'uns dos metres d'ample. Sembla que ja ha acabat el projecte de restauració per a fer-la visible al públic a través d'una finestra.

Restes de summa importància, com la capçalera del carrer de la Pau, es conserven però no es poden veure; després de documentar-les van ser cobertes i construïren sobre elles, sense atendre les recomanacions en contra dels arqueòlegs.

Pitjor sort van córrer altres parts localitzades abans que els arqueòlegs aconseguiren donar forma al puzzle del circ romà, que van desaparèixer per desconeixement. El primer tram es va localitzar el 1987 durant unes obres a la plaça de Nàpols i Sicília. Els murs de cinc metres d'ample que aparegueren apuntaven a la hipòtesi del circ, però no es va donar per definitiva fins que el 1995 va descobrir-se la capçalera en forma corbada al carrer de la Pau i el 1997 l’spina en Sant Joan de l'Hospital.

Altres troballes també poden relacionar-se amb l'activitat en el circ, com peces metàl·liques d'un dels carros que va competir en ell, pedres i fragments de columnes, o ceràmiques bizantines que ja corresponen a èpoques posteriors.




dissabte, 15 de desembre de 2018

LA CASA JUEVA

Aquest edifici és un dels més originals de la ciutat, el veureu al núm. 20 del carrer de Castelló, fora de l’abast de les rutes dels turistes gregaris, que només es dediquen a desgastar paviments per les places de l’Ajuntament, del Mercat, de la Reina, del carrer de Sant Vicent... i acaben fent-se una foto a la porta del Palau de Dosaigües, a ser possible desgastant també el seu delicat alabastre.

El seu autor, Joan Francesc Guardiola Martínez (Sueca 1895 - Alzi ra, 1962), es va instal·lar a Barcelona juntament amb la seua família el 1917 per a cursar els seus estudis, que acabà el 1922, any en què va obtindre un Premi Extraordinari pel seu projecte per a l'estació de metro de la Plaça de Catalunya.

Fou un arquitecte prolífic, durant la seua dilatada carrera va edificar gran nombre d'habitatges, magatzems, fàbriques, cinemes i teatres, alguns dels quals destaquen perquè en ells va conrear tendències molt particulars dins l'òrbita de l'art decó, amb una imaginació efusiva i sense límits, on posava al mateix nivell, i usava indistintament en la composició, columnes amb capitells egipcis, finestres ogivals o rematades exòtiques amb forma de pagoda. Aquest és el cas de l’edifici que va construir per al seu germà Ferran el 1929 a Barcelona, a la cantonada Muntaner, 54 / Consell de Cent, que ara és conegut com a Casa de Ferran Guardiola o Casa  Xinesa; també són molt imaginatives la façana de l'Ateneo Sueco del Socorro, del 1926, a Sueca, la seua ciutat nadiua, i el d’aquesta Casa Jueva, del 1930.

Va ser activista polític, militant socialista, regidor i fins i tot alcalde de Sueca per un breu període de temps. Finalitzada la Guerra Civil, es va instal·lar a Alzira, on va exercir d'arquitecte municipal, i col·laborà amb l'empresa constructora familiar fins a la seua mort l’any 1962. La seua obra de postguerra va evolucionar i remet a l'expressionisme racionalista.

La Casa Jueva va ser construïda en una parcel·la de l'eixample, els seus habitatges tenen doble orientació, al carrer i al pati interior d’illa. No disposem d’informació del seu interior, però podrem contemplar la decoració exterior de la façana i, amb una mica de sort, del vestíbul.

Sobre la porta, en el centre d’un frontó, hi ha marcat un estel de David -símbol que li ha propiciat el nom de casa jueva- és de color blau fosc sobre una mena de tela onejada de color ocre, amb les inicials del propietari al seu interior.

El basament està compost per dues plantes, que en origen quedaven enquadrades per dues impressionants columnes neo-egípcies de doble altura, amb imaginatius capitells de volutes laterals que recorden palmeres, decorades en groc, blau, verd i rosa, però en algun moment tota la planta baixa va ser transformada i desfigurada, amb formes rectes; la fúria "modernitzadora" rematà la destrossa amb un recobriment de pintura blanca, i així es manté.

El cos de la façana està format per dos pisos on destaquen la composició de les balconades i la disposició i el ritme dels miradors centrals de fusta. La composició d'aquesta part és menys volumètrica i més prolífica en l'ús del color, amb franges horitzontals alternes en les pilastres i franges en ziga-zaga sobre les llindes.

La rematada de l’edifici es caracteritza per l'ús de línies en ziga-zaga en les pilastres centrals, la qual cosa dóna major moviment al conjunt. En aquesta part central, les tres finestres de l'última planta estan rematades per una mena d’arcs conopials que tenen l’interior amb formes calades que recorden elements àrabs o indis. Dissortadament, i de la mateixa manera que va passar amb la part inferior, aquesta part superior ha patit importants canvis en la seua composició, perquè en algun moment van desaparèixer els pinacles amb decoració de tipus tailandés que culminaven els pilars centrals de la finca i eren semblants als de la Casa Xinesa de Barcelona.



dilluns, 24 de setembre de 2018

LA SEDERIA VALENCIANA I EL BARRI DE VELLUTERS



La sederia valenciana

La sederia ja havia tingut antecedents a la ciutat durant els segles XIV i XV, quan artesans jueus, francesos i genovesos fabricaven velluts i d'altres teixits de gran qualitat, com ara setins, domassos i brocats. Però va ser al segle XVIII quan esdevingué la indústria més important de totes les valencianes, tant pel volum de la producció, com pel nombre de tallers i d'obrers empleats.

La producció de la seda va modificar el paisatge de l'horta, amb moreres plantades a les vores de les sèquies i dels camins, per tal d’alimentar els cucs amb la seua fulla. A l’andana de les barraques i alqueries hi havia canyissos per a la cria dels cucs i l’obtenció dels capolls, era una activitat fonamentalment agrícola, gran part del treball es feia a casa, sobretot el filat i torçut de la seda, pels propis llauradors, perquè estava prohibida la venda directa del capoll. En altres ocasions els llauradors venien les fulles de morera als comerciants, que les distribuïen entre els seus productors i filadors. També hi havia filadors professionals que treballaven per als productors. Tot açò feia que hi hagués variacions en la qualitat del producte acabat, i com la mercaderia es pagava a pes, es cometien fraus que encara baixaven més la qualitat.

La resta de les operacions, el tenyit i el teixit, eren de producció preindustrial,
fetes en fàbriques que podien ser des de petits tallers familiars amb un sol teler fins als que en tenien entre quatre i set, encara que aquests darrers eren molt pocs. Cap a l'últim quart del segle XVIII va haver-hi algunes fàbriques que tenien entre els 148 i els 200, però no estaven concentrats espacialment, eren empreses dirigides per un comerciant que controlava la producció de diversos mestres amb un, dos o pocs més telers cadascú.

Les instal·lacions per a l’activitat eren encara medievals, en el mateix edifici vivia el propietari en el primer pis o el segon -l'anomenat principal- fins i tot també algun dels seus oficials i aprenents, i en l'última planta, la millor il·luminada, estaven els telers. Aquests, moguts manualment, eren de fusta i responien a un model tradicional en el qual, pràcticament, no es va introduir cap innovació tècnica en tot el segle XVIII.

Cal distingir dos tipus diferents de fabricació: els telers d’ample, o d'art major, que feien teles i eren els més importants i nombrosos a la ciutat, que n’arribaren a ser més de 3000 en els millors anys d’activitat, i els d’art menor, o d’estret, que feien cintes, galons, malles, cordons, calces i altres obres, però aquesta producció va ser molt inferior.

Durant el segle XVII el comerç valencià de sedes va adquirir importància; ja el 1686 el rei Carlos II, atorgà al Gremi de Velluters la conversió en Col·legi de l’Art Major de la Seda, i aquesta activitat augmentà sense parar al llarg del segle XVIII, fins al punt de motivar el canvi de l`antic nom de la Llotja de Mercaders pel de Llotja de la Seda, i fer que el 1784 la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles afegís als seus ensenyaments els “dibuixos de flors i ornaments aplicats als teixits”. 

Gran part de la producció estava controlada pels comerciants. La seda bruta arribà a ser un producte agrícola més competitiu que no els teixits locals, per açò, tant en temps de permís com de prohibició, legalment o fraudulentament, poc menys de la meitat de la seda en brut o ja torçuda anava a altres centres manufacturers, fins i tot al mercat internacional. La resta, de qualitat inferior, era la dedicada a la indústria autòctona, concentrada majoritàriament a la ciutat de València i també en mans dels comerciants, els quals tenien corresponsals a la ciutat de Cadis, únic port per a comerciar amb Amèrica.

El comerç indià comportava grans riscos, però eren compensats per suculents beneficis, fins i tot malgrat la introducció clandestina en aquells mercats de sedes estrangeres, franceses, xineses i japoneses, de millor qualitat i més barates (els mateixos corresponsals gaditans col·laboraven en aquell tràfic il·legal). Molts mercaders adquirien terres amb els beneficis acumulats per disposar de major seguretat econòmica, malgrat la seua menor rendibilitat immediata. L’enriquiment i l’afany de prestigi social els feia iniciar un procés cap a l'ennobliment, que comportava l'abandó de l'activitat comercial i com a conseqüència, el desviament de capitals, que potser van contribuir al progrés de l'agricultura, però impediren la modernització de les estructures productives de la indústria sedera.

La manufactura sedera tradicional valenciana es beneficià àmpliament de l'obertura de més ports als mercats americans el 1778; va ser quan tingué un gran auge, amb increment de la producció i de les fàbriques, Però la seua expansió va ser una circumstància conjuntural; quan el control dels mercats americans passà a les mans d'Anglaterra, els teixits de seda valencians van perdre el seu quasi únic mercat.

L’esplendorosa sederia valenciana del segle XVIII no culminà en la industrialització al segle XIX, potser a causa del seu antic origen, destinat a un mercat molt limitat i el seu caràcter agrícola, amb una gran producció de seda bruta orientada a l'exportació, que depenia dels mercats europeus, principalment del francés. A més a més, els mercaders-fabricants, que també especulaven amb la seda bruta, es van limitar a mantenir la manufactura tèxtil dispersa, sense fer el pas cap a l'establiment de vertaderes factories. El sistema havia trobat el seu equilibri entre el filat hortolà i el teixit per artesans urbans i feia impossible una revolució industrial, per això no reeixí a adaptar-se a les noves condicions socioeconòmiques.

De forma aïllada, alguns fabricants van fer esforços per la modernització i millora de la qualitat dels productes tèxtils; citarem el més conegut, Joaquim Manuel Fos (1730- 1789), que va treballar com a obrer en diverses fàbriques franceses i angleses, i recorregué, segons va dir quan va fer públics els seus propis mèrits, molts altres països, practicant una forma primitiva d'espionatge industrial. A més d’açò va introduir per primera vegada el cos de vigilants nocturns, o serenos.

Múltiples causes influïren en la crisi valenciana, la pèrdua del mercat colonial a començaments del segle XIX, el desenvolupament de la sericicultura francesa, les deficiències estructurals, la manca de capitals, la falta de modernització i d’iniciatives per a superar la competència de Lyon, potser fins i tot la política lliurecanvista de l’any 1841. Dels 3000 telers de mitjans del segle XVIII, l’any 1850 només en quedaven 1060, i en alguns anys n’havien baixat fins els 600.

La crisi es va agreujar definitivament a partir del 1854 per una epidèmia anomenada de pebrina, que feia morir els cucs sense acabar el seu cicle vital, que si va enfonsar les produccions de tota Europa, pràcticament acabà amb la valenciana; fins i tot les moreres desaparegueren poc a poc del paisatge agrícola de l’horta.

El barri de Velluters

Va ser una àrea extramurs fins a la construcció de la muralla ordenada per Pere el Cerimoniós. L'any 1356, quan aquest espai quedà intramurs conegué un ràpid desenvolupament. A partir del segle XV s'hi instal·laren nombrosos tallers artesans de la seda, que va ser la principal i quasi única activitat del barri.

L'any 1611 s'hi establí un convent de dominics dedicats a ajudar a ben morir els malalts de l’Hospital General; d’aquest convent es conserven algunes dependències i l'església, sota l’advocació de la Mare de Déu del Pilar, que en ocasions també ha donat nom al barri, però la denominació habitual va ser la de Velluters -fabricants de vellut- així eren coneguts tots els artesans de la seda a la ciutat.

Aquesta indústria conformà la fesomia del barri, amb cases d’altes finestres a les andanes perquè tingueren bona il·luminació els telers allí instal·lats. El viatger Antonio Ponz que, com a bon neoclàssic solia pecar de fred, descrivia així la febril activitat i l’alegria dels obradors valencians divuitescos:

“Les manufactures dins de la ciutat estan florents... Tot està ple de dones i homes ocupats en els seus respectius oficis a les portes de les cases, en les finestres, en els patis, i no hi ha racó on no ressonen cants i altres mostres d'alegria en els treballadors”

Els velluters, orgullosos del seu ofici, lluïen aposta alguns fils de seda sobre la roba, tenien un fort esperit de gremi i eren titllats de presumptuosos o “doctes” pels altres menestrals valencians. 

Però a mitjans del segle XIX la crisi de la indústria sedera deixà quasi sense activitat els orgullosos velluters; el 21 de gener del 1856 van protagonitzar l’anomenat Motí de Velluters, una de les primeres reivindicacions del proletariat de la ciutat, amb diversos aldarulls per a protestar pels baixos sous que rebien i demanar-ne l’augment. Només l’amenaça d’intervenció militar féu cedir els obrers. Aquest mateix any, el patrici isabelí Ciril Amorós, mentre exercia interinament el càrrec de governador civil, reeixí a iniciar l'enderrocament de les muralles de la ciutat, amb el pretext de proporcionar treball als molts habitants aturats del barri. Només van quedar en peu les portes de Serrans i de Quart, perquè feien de presons. 

La rellevància que tingué la seda a Valencia durant més de cinc segles només continua present a la indumentària tradicional. Els fallers i falleres encara vesteixen durant la festa de les Falles amb aquest noble teixit, que era la roba de festa dels llauradors de l’Horta.

Molt disminuïda, la producció de seda valenciana continua encara viva, amb alguns obradors que fan els domassos (monocolors, amb el fons brillant i el disseny mat) i els espolins (l’espolí és una llançadora menuda d’ús en telers manuals, que es pot alternar a voluntat per a variar els colors del disseny) aquests dissenys poden ser antics o moderns però fets en telers manuals, com al segle XVIII, si bé amb preus actualitzats (un teler, després d’una jornada de vuit hores produeix uns 25 centímetres de teixit d’un ample de 54).

Però queda ben poc que recorde l’antiga activitat del barri de Velluters, alguns casalots del segle XVIII, certs carrers ortogonals, i poc més. Ara bé, afortunadament encara es conserva un important testimoni de la passada història d’art i esplendor de la indústria sedera de la ciutat, el magnífic casal dels seus agremiats, molt ben restaurat i convertit en museu: el Col·legi de l’Art Major de la Seda.

València forma part del Programa de la Ruta de la Seda de la Organització Mundial de Turisme. Enclavada al kilòmetre 9.090 dels mapes de la ruta.


dimecres, 20 de juny de 2018

BOMBARDEJOS I REFUGIS DE LA GUERRA CIVIL

La insurrecció militar del general Franco l’any 1936 originà una guerra en la qual els alemanys nazis i els italians feixistes hi van col·laborar. Aquesta col·laboració l’aprofitaren per a experimentar els seus sistemes d’atac i l’eficàcia dels seus projectils (que després van utilitzar a la II Guerra Mundial).

Quan València va ser capital de la República, des del Novembre del 1936 a l’Octubre del 1937, el bàndol colpista va intensificar la seua pressió, i la ciutat va ser castigada amb bombardejos que no discriminaven els objectius militars dels civils, malgrat estar situada a la reraguarda va ser agredida regularment per l’aviació i pels vaixells enemics, per tal de sembrar el pànic i desmoralitzar la població civil. Les mortíferes descàrregues van continuar, fins i tot quan no tenien cap sentit, perquè Franco ja havia pràcticament guanyada la guerra.

El primer bombardeig va ser el 13 de gener del 1937 i el darrer el 25 de març del 1939. En total se’n produïren 442, amb 825 morts i 2.831 ferits, més la destrucció de 930 edificis, els quals van ser enderrocats o reparats, i els cràters dels carrers anivellats i asfaltats. Ara queden poques marques visibles de les destrosses, però encara podem veure els forats de la metralla a la part més pròxima al carrer del Periodista Azzati de la façana principal de l’Ajuntament; també van deixar marques a la base de les columnes de la porta de l’església de Sant Andreu, ara de Sant Joan de la Creu, així com cap a la part superior de la motllura de la gran rosassa cegada de Sant Joan del Mercat, coneguda com l’O de Sant Joan, on es pot veure un forat, del qual es va extreure no fa molt de temps, un obús que no esclatà (afortunadament!).

Una Junta de Defensa Passiva es va encarregar de la ubicació i construcció de refugis, d’establir-ne les normes, etc. Es finançava amb una quota mensual de 2 pessetes per cada veí amb família i altra d’empreses i comerços en funció del negoci i del nombre de treballadors. Van ser construïts 43 refugis públics i habilitats un centenar de soterranis amb un cost total de 8,5 milions de pessetes.

Aquesta Junta i la DECA (Defensa Especial contra Aeronaus), van establir un sistema d’alerta: Quan des d’un punt de vigilància es detectava l’arribada de bombarders s’avisava al comandament central d’observació antiaèria, situat sobre el Micalet, que activava la resposta de les bateries antiaèries i feia sonar les 25 sirenes distribuïdes per la ciutat, que alertaven del perill imminent, perquè la població es protegís als refugis. Les sirenes tornaven a sonar quan el perill havia passat. D’aquestes sirenes només se n’ha conservat una, col·locada sobre un edifici del carrer de Martínez Aloy.

Els refugis es van construir a cel obert, fent una excavació no molt fonda en la qual s’efectuava l’obra, que sobresortia del nivell del carrer. Estaven protegits amb capes de ciment armat on hi havia unes cel·les plenes d’arena o algues per a evitar la propagació de l’ona expansiva cap a l’interior. (quan aquesta protecció era més feble es consideraven només refugis contra metralla) Eren de dos tipus, sales quadrangulars reforçades amb pilars, o galeries paral·leles cobertes amb volta; tots tenien bancs per a seure, recolzats a les parets i pilars. Tenien sistemes de ventilació amb maquinària elèctrica i manual. Els accessos eren dos com a mínim, amb escales o rampa en ziga-zaga, per evitar la metralla i l’ona expansiva exteriors, pintats en roig per indicar que eren zona perillosa i només de pas. Estaven senyalitzats amb la paraula REFUGIO, i de vegades una fletxa, a la mateixa façana del refugi o a les parets properes, amb grans lletres majúscules en relleu, un bonic disseny del moment, estil Art Decó. Aquesta indicació encara es conserva avui, convertida en una bella icona, al carrer dels Serrans, a la plaça de Tetuán, cantó del carrer de l’Espassa i al carrer de Baix.

Ara hi ha un moviment de recuperació i posada en valor dels refugis, que són valuosos testimonis històrics, dels quals destaquem:

El refugi de l’Ajuntament
Va ser construït el 1938 amb capacitat per a 700 xiquets del centre educatiu que estava situat en un lateral del mateix edifici de l’Ajuntament. Constava de dues entrades simètriques a través d’escales i de cinc naus cobertes amb voltes rebaixades de formigó. Totes les naus disposaven de bancades d’obra perquè els xiquets s’assegueren mentre esperaven que passara el perill. Disposava de vàters i d’electricitat.
Va ser modificat en els anys 50 per a construir una cotxera; quan en els 60 es convertí en magatzem de documents perdé les bancades i patí altres modificacions. El 2016 es va recuperar i posar en valor com a llegat patrimonial de la memòria històrica de la Guerra Civil a la ciutat de València.

El refugi del carrer dels Serrans, 25
És un dels primers refugis, construït l'any 1937, abans que la ciutat fos bombardejada, amb capacitat per a 400 persones. És de planta allargada, de tres naus amb una coberta plana de formigó de més d'1,50 metres, suportada per forts pilars rectangulars. En el sostre i parets hi ha orificis per a ventilació que comuniquen amb canonades que ixen a l'exterior per una alta xemeneia conservada a la coberta. Tenia un bany al costat de l'extractor d'aire. Gran part d'aquests elements originals van desaparéixer, però l'estudi arqueològic ha permès reconstruir en la rehabilitació el seu aspecte original. També han estat recuperats als murs més de 200 dibuixos de figures humanes, de cases bombardejades, d'esquadrons d'avions de combat, d’inscripcions de noms i signatures. Té dos accessos amb escales, el del carrer dels Serrans, que conserva el rètol de REFUGIO, i el del carrer de Palomino. Després de la guerra va ser magatzem de plàtans, i posteriorment casal faller.

El refugi fabril de Bombes Gens
Durant la rehabilitació de les naus de Bombes Gens es va descobrir el refugi fet en el seu interior per als obrers de la fàbrica, que era un objectiu dels bombardejos perquè durant la guerra els seus forns van deixar de fer maquinària hidràulica i es van dedicar a construir material bèl·lic, com granades de morter.
Es va conservar quasi intacte, està format per una sala rectangular coberta amb volta de formigó, amb capacitat aproximada d'entre trenta o quaranta persones. Han pogut recuperar-se les parets pintades, amb un sòcol i una banda decorativa de línies alternes de color groc i blanc. En els murs hi ha un conjunt d’avisos o advertències als treblladors, pintats amb el tradicional blavet d’aclarir la roba blanca i amb lletres majúscules: NO FUMEU, NO ESCOPIU, o NO DEIXEU IMMUNDÍCIES. Al replà de l'entrada n’hi ha un altre, amb la indicació de no quedar-se allí perquè no era zona segura. També s'han conservat restes del sistema d'il·luminació del refugi i els orificis del sistema de ventilació. Els dos accessos estaven protegits de la possible metralla, entre l'escala i la sala es va construir una gruixuda paret de formigó de 2,30 m d'amplària que feia d'escut; en l'eixida es van col·locar dos elements amb idèntica funció de barrera: una forta columna octogonal d'1,10 m d'espessor col·locada per a detenir l'impacte d'una explosió i una placa de metall que s'encaixava en la paret. A l'interior del refugi s'exposa una de les armes fabricades en Bombes Gens, és la carcassa buida d'una granada de morter que tampoc no té l'espoleta.

El refugi escolar de l'IES Lluís Vives
La Gaseta de la República del 2 d'agost del 1938 , publicà el decret que aprovava la construcció del refugi situat en el pati, amb un pressupost de 888.763,29 pessetes. L'arquitecte municipal José Luis Testor va ser l'autor del projecte del qual s'han perdut els plànols. Només va estar en ús durant el curs de 1938-1939, per a protegir professors i alumnes de l'Institut que, malgrat la guerra, mantenien la normalitat escolar.

El refugi del Col·legi Balmes
Es va descobrir recentment durant una reforma del col·legi. Es conserva en molt bon estat, i en ell es van trobar diversos objectes de l’època, com llandes oxidades, orinals, sabates...

Els dos primer refugis són municipals i el tercer del Centre d’Art Bombes Gens. Tots tres són regularment visitables amb guia, prèvia obtenció de cita.

Acabem amb uns interessants testimonis:

Alejo Carpentier:
Per a arribar a l'amfiteatre en què se celebrava aquesta sessió, [del II Congrés Internacional d'Escriptors per a la Defensa de la Cultura] havíem ascendit per l'escala principal de l'Ajuntament, situada sota una ampla cúpula
.../...
Polvoritzada per una bomba aèria, aqueixa cúpula acaba de ser reconstruïda. Encara són evidents, en els murs, en les columnes, en els marbres de les balustrades, els senyals de la formidable explosió que va deixar mig edifici a l'aire lliure.
…/…
A les vuit de la nit no queda una llum visible a València. Les tenebres més denses s'apoderen dels carrers, de les places. A Barcelona quedaven encara alguns encenedors vetllats, alguns tramvies fantasmagòrics. Ací no res... sopàrem al menjador de l'hotel, amb una temperatura africana, amb les finestres hermèticament tancades. Alguns teatres i cinemes romanen oberts, però cal saber on es troben per a concórrer a ells, perquè cap llum, cap claredat, revela la seua existència. Tots els cafès han corregut les seues cortines metàl·liques des de la posta del sol. En l'oficina de Correus, oberta fins a les dotze, els empleats es belluguen darrere de les seues finestretes envoltats en llums de vetlatori. Els pocs transeünts que es troben en els carrers es guien per mitjà de llanternes de butxaca, esporàdicament enceses en llocs on el peu pot trobar un obstacle... A partir de la mitjanit regna a València un silenci profund, silenci de ciutat sense habitants, encara que milers i milers d'evacuats de Madrid han vingut a agregar-se a la seua ja nombrosa població.
.../...
Va ser cap a les quatre de la matinada. En el mig somni precursor del despertar vaig percebre un soroll anormal, soroll que em fereix les oïdes per primera vegada. Zumzeig de motors d'aeroplans, acompanyats d'un estrany xiulit intermitent, com a notes picades d'un flautí agudíssim. Queixes de l'aire estripat per les bales dels canons antiaeris... No he comprès encara del que es tracta. De sobte, una explosió sorda, subterrània, formidable colp d'ariet en l'escorça del sòl, fa tremolar les parets de l'hotel... Sacsege Pita Rodríguez, el meu company d'habitació, que dorm com un beneït:
-Anem!... els avions!
Una explosió... Dues explosions... Ens reunim amb els altres inquilins de l'hotel, baixant precipitadament al hall. Precaució inútil, dit siga de pas, ja que el fet de refugiar-se en una planta baixa, en cas de bombardejos aeris, és resguard il·lusori. És eficaç, segons i com, en bombardejos d'artilleria, ja que els obusos cauen principalment en els pisos alts de les cases...
…/…
Alguns es miren silenciosament. Uns altres parlen de coses sense importància, amb animació excessiva, per a oblidar el rellotge intangible que compta els minuts al centre de cada pit... El sòl retruny i s'estremeix. Terratrèmol fugaç, seguit de bufetades d'aire en tots els cristalls... Aquesta ha caigut més a prop encara!...
Torna a sentir-se el refilet incisiu dels canons antiaeris. Un zumzeig de motors més ràpids, més regulars que els anteriors, irromp en la nit.
-Són els nostres!
Eixim al carrer
.../...
Els feixos lluminosos dels reflectors es creuen, s'entreteixeixen volant la nit. Una esquadrilla d'avions de caça, republicans, es dirigeix cap a la mar amb una velocitat increïble. Sona una altra explosió, més llunyana (sabrem demà que aquesta bomba ha caigut en el pati d'un hospital, ferint de nou a cinquanta ferits).
- Sembla que ja marxen.
Sonen sirenes anunciadores de pau. Els inquilins de l'hotel es dirigeixen a l'escala, per a tornar a les seues habitacions. El bombardeig ha durat hora i mitja. Ja llostreja l'alba.
Una jove ben bonica, embolicada en un quimono clar, es dirigeix a una amiga.
- Ja no és hora de dormir. I si anàrem a la platja?
La voluntat de viure recobra els seus drets, després d'aquesta excursió de Capronis vinguts de les illes Balears.

Nicolás Guillén:
El mateix dia que arribàrem a València, en fosquejar van sonar les sirenes: la ciutat va ser bombardejada. Bonica recepció... A Marinello i a mi ens havien instal·lat en una mateixa peça d'hotel, un hotel que estava situat en el molt valencià carrer de la Pau. Ens apressàrem a vestir-nos, perquè algú va picar a la porta mentre cridava: “¡Al refugi, al refugi!”. Quan eixírem ens vam adonar que la gent corria en una mateixa direcció, la qual cosa ens va fer pensar que el refugi s’hi trobava, com així va ser. Entràrem immediatament, i l'espectacle que se'ns va oferir no era dels més tranquil·litzadors. Sobretot cridaven dolorosament l'atenció els xiquets menors, abraçats compulsivament per les seues mares. Al cap de cert temps -en aquest cas, potser una hora- van sonar les sirenes novament, la qual cosa volia dir que el perill havia cessat. En la matinada van tornar les sirenes a sonar i es va repetir l'espectacle, només que en condicions més modestes, sens dubte la gent tenia més son que a la vesprada. Mentre l'alarma va durar, es van sentir els trets de les antiaèries i, a espais regulars i profunds, les bombes feixistes.

Ricard Blasco:
València es convertí en blanc dels atacs aeris i navals dels franquistes, pagà un preu massa alt per ser capital de la República. M’han deixat un record inesborrable dos bombardejos del gener del 1938, que colpiren a migdia el centre urbà amb particular violència. El del dia 6 atenyé els voltants de la plaça de Castelar, [ara de l’Ajuntament] el del 26 l’àrea del carrer de la Pau i adjacents; òbviament no constituïen objectius militars. Encara tinc a la retina la sang de les víctimes innocents.






dimecres, 6 de juny de 2018

SANT VICENT FERRER

Sant Vicent Ferrer va nàixer a València l’any 1350 i morí a Vannes el 1419. Era
fill de Guillem Ferrer, un notari a qui se’l considera procedent de Girona, i de Gostança Miquel. Va tindre de padrins nobles i ciutadans prestigiosos, gràcies a les relacions professionals del seu pare.

El 1367 va iniciar el noviciat en l'Orde de Predicadors, completà la seua formació als convents de Barcelona, Lleida i Toulouse; tornà a València el 1378, i obtingué el grau de mestre en Teologia per la Universitat de Lleida el 1388. Va ser prior del convent de Sant Doménec, però renuncià el càrrec.

El reconeixement a la seua formació intel·lectual propicià que fes d’àrbitre en nombrosos litigis religiosos i civils. Va ser confessor de la reina Violant, esposa de Joan I i de Maria de Luna, esposa de l'infant germà de Joan I, el futur rei Martí l'Humà. Va intervindre en la unificació dels establiments docents de València en l’Estudi General. Va recomanar l’acolliment dels òrfens moriscos desvalguts en una institució que, amb el temps, esdevindria l’actual Col·legi Imperial d’Òrfens de Sant Vicent Ferrer.

Va viure el Cisma, iniciat el 1378 i acabat el 1417, una època on arribà a haver tres papes diferents. Durant un llarg temps el nostre sant va fer propaganda a favor del papa d’Avinyó, Benet XIII, l’aragonès Pedro de Luna; aquest el cridà l’any 1395 i va fer-lo el seu confessor, conseller i domèstic, omplint-lo d'honors i càrrecs pontificis. Cridat també pels jurats de València, va tornar el 1399 com a llegat papal, per tal d’obtindre suports per a Benet XIII.


Des que sant Vicent va partir d'Avinyó el 1399 es va dedicar a l'apostolat i predicació per diversos territoris d’Europa, on sempre va predicar en la seua llengua materna, el català, com ell mateix l'anomenava, en la qual era entés per tots els auditoris degut al seu miraculós do de llengües.

Viatjava precedit per la seua fama i vida de renúncia voluntària, les ciutats per on passava havien d'erigir púlpits en l'exterior dels temples, places o descampats, per tal que les multituds pogueren sentir els seus sermons, en què parlava de la imminència de la fi del món, de l'arribada de l'Anticrist i del Juí Final, induint els cristians a una nova vida de penitència per a garantir-se la salvació. Anava acompanyat de fidels o germans de penitència, que després dels sermons formaven una comitiva de flagel·lants a la qual s'unien molts dels devots locals. D’aquestes circumstàncies excepcionals li venen els sobrenoms d'Apòstol d'Europa i d’Ángel de l'Apocalipsi.

El rei Martí l'Humà va morir sense deixar descendents el 1410. El conflicte entre els possibles hereus es va resoldre al Compromís de Casp el 1412, on Sant Vicent va dur la veu cantant en bona mesura, tot seguint les consignes de Benet XIII, que volia afavorir el ric pretenent castellà Fernando el d’Antequera, esperant que li tornaria el favor amb la seua obediència com a únic papa, cosa que va fer aquest primer rei de la dinastia castellana dels Trastàmara, però... només mentre li va interessar.

El 1413 abandonà definitivament la nostra ciutat. Potser siga una llegenda, però alguns conten que ho va fer contrariat per les resistències que trobava en la seua tasca conciliatòria. En anar-se’n va dir: Ingrata pàtria, no tindràs el meu cos! La tradició assegura que s’espolsà les espardenyes, perquè de València i d'alguns dels valencians no volia ni la pols. (No cal dir com estaria, si li hagués tocat viure actualment!)

Aquell mateix any 1413 desembarcà a Mallorca, on predicà a la ciutat i els pobles més importants. Del seu pas per l’illa va quedar la memòria històrica però també la popular, amb llegendes i rondalles, una de les quals, que transcrivim en la seua variant mallorquina, és idèntica a altra de València:
Com el sant feia miracles “a raig i roi” el prior del Convent de Predicadors li va dir:
Ja n’heu fet massa, de miracles. No en fareu més sense ordre meua!
El sant va obeir-lo: quan un obrer de vila va caure de la bastida, tots els presents li demanaren un miracle perquè no morís, però el sant, que ho tenia prohibit, va dir:
Atura’t una mica, i aniré a demanar l’ordre al pare prior.
El caigut quedà suspès en l’aire. Quan el sant anà al convent a demanar el permís, el prior li va respondre:
Fra Vicenç, es miracle ja l’heu fet! Ja que hi sou, acabau-lo!

A les nostres terres, Sant Vicent tractava d'evitar la influència d’altres religions que considerava pernicioses per als cristians, va ser inflexible en el seguiment de les prescripcions religioses contra jueus o musulmans, i en la imposició de signes distintius en la vestimenta, fins i tot pretenia que es convertiren voluntàriament, mitjançant predicacions -algunes vegades d’assistència obligada- i controvèrsies amb alfaquins islàmics i rabins hebreus, com la Disputa de Tortosa, del 1414.

El Concili de Constança acabà amb el Cisma quan declarà Martí V únic papa
l'11 de novembre del 1417. Abans, sant Vicent ja havia abandonat Benet XIII. Va ser ell qui, al començament del 1416, va anunciar al palau reial de Perpinyà que qui havia arribat a ser rei gràcies a Benet XIII, Ferran I d'Aragó, de la dinastia Trastàmara, havia pres la decisió de retirar l'obediència al Papa Luna.

L’anomenat antipapa es considerava l'únic legítim i com a bon aragonés es mantingué en els seus XIII, sense renunciar al papat i reclòs al castell de Peníscola, on moriria el 1422. Els tres cardenals que li quedaven nomenaren successor seu Gil Sanxis Munyoç, amb el nom de Climent VIII; aquest sí que renuncià a la tiara el 1429 i a canvi rebé una mitra, el van fer bisbe de Mallorca.

Sant Vicent va continuar la seua incansable predicació fins al 5 d'abril del 1419, quan li va sobrevindre la mort en olor de santedat, la qual ja li havia estat reconeguda en vida als llocs on predicava. Va ser soterrat en la catedral de Vannes, a Bretanya, en una tomba sobre la qual ben aviat es va erigir un altar, objecte de peregrinatge i culte popular, abans inclús que es completara el procés de canonització, en el qual es van documentar 860 miracles, molts dels quals es confonen amb la llegenda, com la rondalla abans descrita. Un dels primers actes pontificis de Calixt III, el primer papa valencià de la família Borja, va ser elevar-lo als altars el 29 de juny de 1455 acomplint, segons sembla, una profecia que a ell li havia fet el propi sant.

L'1 de febrer del 1456, el govern municipal de València, com la major part de les ciutats d'Itàlia i Catalunya, solemnitzava amb una processó general la notícia de la canonització de sant Vicent Ferrer, i quan el 1538 van arribar a València les primeres relíquies seues, ja era considerat com a un patró de la ciutat -ara l'oficial és sant Vicent Màrtir- i del regne (més tard, també de tota Europa). Les manifestacions en el seu honor es van multiplicar amb l'erecció d'altars commemoratius i festius als carrers, com la imatge del sant dins d'una fornícula que es col·locà al de la Mar el 1461. Aquests altars evolucionaren progressivament amb la col·locació de figures corpòries, com els tradicionals bults de Sant Esteve, que després van ser substituïdes per breus representacions dramàtiques infantils en la llengua del sant i de tots els valencians, que encara avui escenifiquen episodis de la seua vida i miracles; el més antic documentat és el que es va escenificar el 1598, al carrer de la Mar.