dimecres, 20 de juny de 2018

BOMBARDEJOS I REFUGIS DE LA GUERRA CIVIL

La insurrecció militar del general Franco l’any 1936 originà una guerra en la qual els alemanys nazis i els italians feixistes hi van col·laborar. Aquesta col·laboració l’aprofitaren per a experimentar els seus sistemes d’atac i l’eficàcia dels seus projectils (que després van utilitzar a la II Guerra Mundial).

Quan València va ser capital de la República, des del Novembre del 1936 a l’Octubre del 1937, el bàndol colpista va intensificar la seua pressió, i la ciutat va ser castigada amb bombardejos que no discriminaven els objectius militars dels civils, malgrat estar situada a la reraguarda va ser agredida regularment per l’aviació i pels vaixells enemics, per tal de sembrar el pànic i desmoralitzar la població civil. Les mortíferes descàrregues van continuar, fins i tot quan no tenien cap sentit, perquè Franco ja havia pràcticament guanyada la guerra.

El primer bombardeig va ser el 13 de gener del 1937 i el darrer el 25 de març del 1939. En total se’n produïren 442, amb 825 morts i 2.831 ferits, més la destrucció de 930 edificis, els quals van ser enderrocats o reparats, i els cràters dels carrers anivellats i asfaltats. Ara queden poques marques visibles de les destrosses, però encara podem veure els forats de la metralla a la part més pròxima al carrer del Periodista Azzati de la façana principal de l’Ajuntament; també van deixar marques a la base de les columnes de la porta de l’església de Sant Andreu, ara de Sant Joan de la Creu, així com cap a la part superior de la motllura de la gran rosassa cegada de Sant Joan del Mercat, coneguda com l’O de Sant Joan, on es pot veure un forat, del qual es va extreure no fa molt de temps, un obús que no esclatà (afortunadament!).

Una Junta de Defensa Passiva es va encarregar de la ubicació i construcció de refugis, d’establir-ne les normes, etc. Es finançava amb una quota mensual de 2 pessetes per cada veí amb família i altra d’empreses i comerços en funció del negoci i del nombre de treballadors. Van ser construïts 43 refugis públics i habilitats un centenar de soterranis amb un cost total de 8,5 milions de pessetes.

Aquesta Junta i la DECA (Defensa Especial contra Aeronaus), van establir un sistema d’alerta: Quan des d’un punt de vigilància es detectava l’arribada de bombarders s’avisava al comandament central d’observació antiaèria, situat sobre el Micalet, que activava la resposta de les bateries antiaèries i feia sonar les 25 sirenes distribuïdes per la ciutat, que alertaven del perill imminent, perquè la població es protegís als refugis. Les sirenes tornaven a sonar quan el perill havia passat. D’aquestes sirenes només se n’ha conservat una, col·locada sobre un edifici del carrer de Martínez Aloy.

Els refugis es van construir a cel obert, fent una excavació no molt fonda en la qual s’efectuava l’obra, que sobresortia del nivell del carrer. Estaven protegits amb capes de ciment armat on hi havia unes cel·les plenes d’arena o algues per a evitar la propagació de l’ona expansiva cap a l’interior. (quan aquesta protecció era més feble es consideraven només refugis contra metralla) Eren de dos tipus, sales quadrangulars reforçades amb pilars, o galeries paral·leles cobertes amb volta; tots tenien bancs per a seure, recolzats a les parets i pilars. Tenien sistemes de ventilació amb maquinària elèctrica i manual. Els accessos eren dos com a mínim, amb escales o rampa en ziga-zaga, per evitar la metralla i l’ona expansiva exteriors, pintats en roig per indicar que eren zona perillosa i només de pas. Estaven senyalitzats amb la paraula REFUGIO, i de vegades una fletxa, a la mateixa façana del refugi o a les parets properes, amb grans lletres majúscules en relleu, un bonic disseny del moment, estil Art Decó. Aquesta indicació encara es conserva avui, convertida en una bella icona, al carrer dels Serrans, a la plaça de Tetuán, cantó del carrer de l’Espassa i al carrer de Baix.

Ara hi ha un moviment de recuperació i posada en valor dels refugis, que són valuosos testimonis històrics, dels quals destaquem:

El refugi de l’Ajuntament
Va ser construït el 1938 amb capacitat per a 700 xiquets del centre educatiu que estava situat en un lateral del mateix edifici de l’Ajuntament. Constava de dues entrades simètriques a través d’escales i de cinc naus cobertes amb voltes rebaixades de formigó. Totes les naus disposaven de bancades d’obra perquè els xiquets s’assegueren mentre esperaven que passara el perill. Disposava de vàters i d’electricitat.
Va ser modificat en els anys 50 per a construir una cotxera; quan en els 60 es convertí en magatzem de documents perdé les bancades i patí altres modificacions. El 2016 es va recuperar i posar en valor com a llegat patrimonial de la memòria històrica de la Guerra Civil a la ciutat de València.

El refugi del carrer dels Serrans, 25
És un dels primers refugis, construït l'any 1937, abans que la ciutat fos bombardejada, amb capacitat per a 400 persones. És de planta allargada, de tres naus amb una coberta plana de formigó de més d'1,50 metres, suportada per forts pilars rectangulars. En el sostre i parets hi ha orificis per a ventilació que comuniquen amb canonades que ixen a l'exterior per una alta xemeneia conservada a la coberta. Tenia un bany al costat de l'extractor d'aire. Gran part d'aquests elements originals van desaparéixer, però l'estudi arqueològic ha permès reconstruir en la rehabilitació el seu aspecte original. També han estat recuperats als murs més de 200 dibuixos de figures humanes, de cases bombardejades, d'esquadrons d'avions de combat, d’inscripcions de noms i signatures. Té dos accessos amb escales, el del carrer dels Serrans, que conserva el rètol de REFUGIO, i el del carrer de Palomino. Després de la guerra va ser magatzem de plàtans, i posteriorment casal faller.

El refugi fabril de Bombes Gens
Durant la rehabilitació de les naus de Bombes Gens es va descobrir el refugi fet en el seu interior per als obrers de la fàbrica, que era un objectiu dels bombardejos perquè durant la guerra els seus forns van deixar de fer maquinària hidràulica i es van dedicar a construir material bèl·lic, com granades de morter.
Es va conservar quasi intacte, està format per una sala rectangular coberta amb volta de formigó, amb capacitat aproximada d'entre trenta o quaranta persones. Han pogut recuperar-se les parets pintades, amb un sòcol i una banda decorativa de línies alternes de color groc i blanc. En els murs hi ha un conjunt d’avisos o advertències als treblladors, pintats amb el tradicional blavet d’aclarir la roba blanca i amb lletres majúscules: NO FUMEU, NO ESCOPIU, o NO DEIXEU IMMUNDÍCIES. Al replà de l'entrada n’hi ha un altre, amb la indicació de no quedar-se allí perquè no era zona segura. També s'han conservat restes del sistema d'il·luminació del refugi i els orificis del sistema de ventilació. Els dos accessos estaven protegits de la possible metralla, entre l'escala i la sala es va construir una gruixuda paret de formigó de 2,30 m d'amplària que feia d'escut; en l'eixida es van col·locar dos elements amb idèntica funció de barrera: una forta columna octogonal d'1,10 m d'espessor col·locada per a detenir l'impacte d'una explosió i una placa de metall que s'encaixava en la paret. A l'interior del refugi s'exposa una de les armes fabricades en Bombes Gens, és la carcassa buida d'una granada de morter que tampoc no té l'espoleta.

El refugi escolar de l'IES Lluís Vives
La Gaseta de la República del 2 d'agost del 1938 , publicà el decret que aprovava la construcció del refugi situat en el pati, amb un pressupost de 888.763,29 pessetes. L'arquitecte municipal José Luis Testor va ser l'autor del projecte del qual s'han perdut els plànols. Només va estar en ús durant el curs de 1938-1939, per a protegir professors i alumnes de l'Institut que, malgrat la guerra, mantenien la normalitat escolar.

El refugi del Col·legi Balmes
Es va descobrir recentment durant una reforma del col·legi. Es conserva en molt bon estat, i en ell es van trobar diversos objectes de l’època, com llandes oxidades, orinals, sabates...

Els dos primer refugis són municipals i el tercer del Centre d’Art Bombes Gens. Tots tres són regularment visitables amb guia, prèvia obtenció de cita.

Acabem amb uns interessants testimonis:

Alejo Carpentier:
Per a arribar a l'amfiteatre en què se celebrava aquesta sessió, [del II Congrés Internacional d'Escriptors per a la Defensa de la Cultura] havíem ascendit per l'escala principal de l'Ajuntament, situada sota una ampla cúpula
.../...
Polvoritzada per una bomba aèria, aqueixa cúpula acaba de ser reconstruïda. Encara són evidents, en els murs, en les columnes, en els marbres de les balustrades, els senyals de la formidable explosió que va deixar mig edifici a l'aire lliure.
…/…
A les vuit de la nit no queda una llum visible a València. Les tenebres més denses s'apoderen dels carrers, de les places. A Barcelona quedaven encara alguns encenedors vetllats, alguns tramvies fantasmagòrics. Ací no res... sopàrem al menjador de l'hotel, amb una temperatura africana, amb les finestres hermèticament tancades. Alguns teatres i cinemes romanen oberts, però cal saber on es troben per a concórrer a ells, perquè cap llum, cap claredat, revela la seua existència. Tots els cafès han corregut les seues cortines metàl·liques des de la posta del sol. En l'oficina de Correus, oberta fins a les dotze, els empleats es belluguen darrere de les seues finestretes envoltats en llums de vetlatori. Els pocs transeünts que es troben en els carrers es guien per mitjà de llanternes de butxaca, esporàdicament enceses en llocs on el peu pot trobar un obstacle... A partir de la mitjanit regna a València un silenci profund, silenci de ciutat sense habitants, encara que milers i milers d'evacuats de Madrid han vingut a agregar-se a la seua ja nombrosa població.
.../...
Va ser cap a les quatre de la matinada. En el mig somni precursor del despertar vaig percebre un soroll anormal, soroll que em fereix les oïdes per primera vegada. Zumzeig de motors d'aeroplans, acompanyats d'un estrany xiulit intermitent, com a notes picades d'un flautí agudíssim. Queixes de l'aire estripat per les bales dels canons antiaeris... No he comprès encara del que es tracta. De sobte, una explosió sorda, subterrània, formidable colp d'ariet en l'escorça del sòl, fa tremolar les parets de l'hotel... Sacsege Pita Rodríguez, el meu company d'habitació, que dorm com un beneït:
-Anem!... els avions!
Una explosió... Dues explosions... Ens reunim amb els altres inquilins de l'hotel, baixant precipitadament al hall. Precaució inútil, dit siga de pas, ja que el fet de refugiar-se en una planta baixa, en cas de bombardejos aeris, és resguard il·lusori. És eficaç, segons i com, en bombardejos d'artilleria, ja que els obusos cauen principalment en els pisos alts de les cases...
…/…
Alguns es miren silenciosament. Uns altres parlen de coses sense importància, amb animació excessiva, per a oblidar el rellotge intangible que compta els minuts al centre de cada pit... El sòl retruny i s'estremeix. Terratrèmol fugaç, seguit de bufetades d'aire en tots els cristalls... Aquesta ha caigut més a prop encara!...
Torna a sentir-se el refilet incisiu dels canons antiaeris. Un zumzeig de motors més ràpids, més regulars que els anteriors, irromp en la nit.
-Són els nostres!
Eixim al carrer
.../...
Els feixos lluminosos dels reflectors es creuen, s'entreteixeixen volant la nit. Una esquadrilla d'avions de caça, republicans, es dirigeix cap a la mar amb una velocitat increïble. Sona una altra explosió, més llunyana (sabrem demà que aquesta bomba ha caigut en el pati d'un hospital, ferint de nou a cinquanta ferits).
- Sembla que ja marxen.
Sonen sirenes anunciadores de pau. Els inquilins de l'hotel es dirigeixen a l'escala, per a tornar a les seues habitacions. El bombardeig ha durat hora i mitja. Ja llostreja l'alba.
Una jove ben bonica, embolicada en un quimono clar, es dirigeix a una amiga.
- Ja no és hora de dormir. I si anàrem a la platja?
La voluntat de viure recobra els seus drets, després d'aquesta excursió de Capronis vinguts de les illes Balears.

Nicolás Guillén:
El mateix dia que arribàrem a València, en fosquejar van sonar les sirenes: la ciutat va ser bombardejada. Bonica recepció... A Marinello i a mi ens havien instal·lat en una mateixa peça d'hotel, un hotel que estava situat en el molt valencià carrer de la Pau. Ens apressàrem a vestir-nos, perquè algú va picar a la porta mentre cridava: “¡Al refugi, al refugi!”. Quan eixírem ens vam adonar que la gent corria en una mateixa direcció, la qual cosa ens va fer pensar que el refugi s’hi trobava, com així va ser. Entràrem immediatament, i l'espectacle que se'ns va oferir no era dels més tranquil·litzadors. Sobretot cridaven dolorosament l'atenció els xiquets menors, abraçats compulsivament per les seues mares. Al cap de cert temps -en aquest cas, potser una hora- van sonar les sirenes novament, la qual cosa volia dir que el perill havia cessat. En la matinada van tornar les sirenes a sonar i es va repetir l'espectacle, només que en condicions més modestes, sens dubte la gent tenia més son que a la vesprada. Mentre l'alarma va durar, es van sentir els trets de les antiaèries i, a espais regulars i profunds, les bombes feixistes.

Ricard Blasco:
València es convertí en blanc dels atacs aeris i navals dels franquistes, pagà un preu massa alt per ser capital de la República. M’han deixat un record inesborrable dos bombardejos del gener del 1938, que colpiren a migdia el centre urbà amb particular violència. El del dia 6 atenyé els voltants de la plaça de Castelar, [ara de l’Ajuntament] el del 26 l’àrea del carrer de la Pau i adjacents; òbviament no constituïen objectius militars. Encara tinc a la retina la sang de les víctimes innocents.






dimecres, 6 de juny de 2018

SANT VICENT FERRER

Sant Vicent Ferrer va nàixer a València l’any 1350 i morí a Vannes el 1419. Era
fill de Guillem Ferrer, un notari a qui se’l considera procedent de Girona, i de Gostança Miquel. Va tindre de padrins nobles i ciutadans prestigiosos, gràcies a les relacions professionals del seu pare.

El 1367 va iniciar el noviciat en l'Orde de Predicadors, completà la seua formació als convents de Barcelona, Lleida i Toulouse; tornà a València el 1378, i obtingué el grau de mestre en Teologia per la Universitat de Lleida el 1388. Va ser prior del convent de Sant Doménec, però renuncià el càrrec.

El reconeixement a la seua formació intel·lectual propicià que fes d’àrbitre en nombrosos litigis religiosos i civils. Va ser confessor de la reina Violant, esposa de Joan I i de Maria de Luna, esposa de l'infant germà de Joan I, el futur rei Martí l'Humà. Va intervindre en la unificació dels establiments docents de València en l’Estudi General. Va recomanar l’acolliment dels òrfens moriscos desvalguts en una institució que, amb el temps, esdevindria l’actual Col·legi Imperial d’Òrfens de Sant Vicent Ferrer.

Va viure el Cisma, iniciat el 1378 i acabat el 1417, una època on arribà a haver tres papes diferents. Durant un llarg temps el nostre sant va fer propaganda a favor del papa d’Avinyó, Benet XIII, l’aragonès Pedro de Luna; aquest el cridà l’any 1395 i va fer-lo el seu confessor, conseller i domèstic, omplint-lo d'honors i càrrecs pontificis. Cridat també pels jurats de València, va tornar el 1399 com a llegat papal, per tal d’obtindre suports per a Benet XIII.


Des que sant Vicent va partir d'Avinyó el 1399 es va dedicar a l'apostolat i predicació per diversos territoris d’Europa, on sempre va predicar en la seua llengua materna, el català, com ell mateix l'anomenava, en la qual era entés per tots els auditoris degut al seu miraculós do de llengües.

Viatjava precedit per la seua fama i vida de renúncia voluntària, les ciutats per on passava havien d'erigir púlpits en l'exterior dels temples, places o descampats, per tal que les multituds pogueren sentir els seus sermons, en què parlava de la imminència de la fi del món, de l'arribada de l'Anticrist i del Juí Final, induint els cristians a una nova vida de penitència per a garantir-se la salvació. Anava acompanyat de fidels o germans de penitència, que després dels sermons formaven una comitiva de flagel·lants a la qual s'unien molts dels devots locals. D’aquestes circumstàncies excepcionals li venen els sobrenoms d'Apòstol d'Europa i d’Ángel de l'Apocalipsi.

El rei Martí l'Humà va morir sense deixar descendents el 1410. El conflicte entre els possibles hereus es va resoldre al Compromís de Casp el 1412, on Sant Vicent va dur la veu cantant en bona mesura, tot seguint les consignes de Benet XIII, que volia afavorir el ric pretenent castellà Fernando el d’Antequera, esperant que li tornaria el favor amb la seua obediència com a únic papa, cosa que va fer aquest primer rei de la dinastia castellana dels Trastàmara, però... només mentre li va interessar.

El 1413 abandonà definitivament la nostra ciutat. Potser siga una llegenda, però alguns conten que ho va fer contrariat per les resistències que trobava en la seua tasca conciliatòria. En anar-se’n va dir: Ingrata pàtria, no tindràs el meu cos! La tradició assegura que s’espolsà les espardenyes, perquè de València i d'alguns dels valencians no volia ni la pols. (No cal dir com estaria, si li hagués tocat viure actualment!)

Aquell mateix any 1413 desembarcà a Mallorca, on predicà a la ciutat i els pobles més importants. Del seu pas per l’illa va quedar la memòria històrica però també la popular, amb llegendes i rondalles, una de les quals, que transcrivim en la seua variant mallorquina, és idèntica a altra de València:
Com el sant feia miracles “a raig i roi” el prior del Convent de Predicadors li va dir:
Ja n’heu fet massa, de miracles. No en fareu més sense ordre meua!
El sant va obeir-lo: quan un obrer de vila va caure de la bastida, tots els presents li demanaren un miracle perquè no morís, però el sant, que ho tenia prohibit, va dir:
Atura’t una mica, i aniré a demanar l’ordre al pare prior.
El caigut quedà suspès en l’aire. Quan el sant anà al convent a demanar el permís, el prior li va respondre:
Fra Vicenç, es miracle ja l’heu fet! Ja que hi sou, acabau-lo!

A les nostres terres, Sant Vicent tractava d'evitar la influència d’altres religions que considerava pernicioses per als cristians, va ser inflexible en el seguiment de les prescripcions religioses contra jueus o musulmans, i en la imposició de signes distintius en la vestimenta, fins i tot pretenia que es convertiren voluntàriament, mitjançant predicacions -algunes vegades d’assistència obligada- i controvèrsies amb alfaquins islàmics i rabins hebreus, com la Disputa de Tortosa, del 1414.

El Concili de Constança acabà amb el Cisma quan declarà Martí V únic papa
l'11 de novembre del 1417. Abans, sant Vicent ja havia abandonat Benet XIII. Va ser ell qui, al començament del 1416, va anunciar al palau reial de Perpinyà que qui havia arribat a ser rei gràcies a Benet XIII, Ferran I d'Aragó, de la dinastia Trastàmara, havia pres la decisió de retirar l'obediència al Papa Luna.

L’anomenat antipapa es considerava l'únic legítim i com a bon aragonés es mantingué en els seus XIII, sense renunciar al papat i reclòs al castell de Peníscola, on moriria el 1422. Els tres cardenals que li quedaven nomenaren successor seu Gil Sanxis Munyoç, amb el nom de Climent VIII; aquest sí que renuncià a la tiara el 1429 i a canvi rebé una mitra, el van fer bisbe de Mallorca.

Sant Vicent va continuar la seua incansable predicació fins al 5 d'abril del 1419, quan li va sobrevindre la mort en olor de santedat, la qual ja li havia estat reconeguda en vida als llocs on predicava. Va ser soterrat en la catedral de Vannes, a Bretanya, en una tomba sobre la qual ben aviat es va erigir un altar, objecte de peregrinatge i culte popular, abans inclús que es completara el procés de canonització, en el qual es van documentar 860 miracles, molts dels quals es confonen amb la llegenda, com la rondalla abans descrita. Un dels primers actes pontificis de Calixt III, el primer papa valencià de la família Borja, va ser elevar-lo als altars el 29 de juny de 1455 acomplint, segons sembla, una profecia que a ell li havia fet el propi sant.

L'1 de febrer del 1456, el govern municipal de València, com la major part de les ciutats d'Itàlia i Catalunya, solemnitzava amb una processó general la notícia de la canonització de sant Vicent Ferrer, i quan el 1538 van arribar a València les primeres relíquies seues, ja era considerat com a un patró de la ciutat -ara l'oficial és sant Vicent Màrtir- i del regne (més tard, també de tota Europa). Les manifestacions en el seu honor es van multiplicar amb l'erecció d'altars commemoratius i festius als carrers, com la imatge del sant dins d'una fornícula que es col·locà al de la Mar el 1461. Aquests altars evolucionaren progressivament amb la col·locació de figures corpòries, com els tradicionals bults de Sant Esteve, que després van ser substituïdes per breus representacions dramàtiques infantils en la llengua del sant i de tots els valencians, que encara avui escenifiquen episodis de la seua vida i miracles; el més antic documentat és el que es va escenificar el 1598, al carrer de la Mar.

dijous, 25 de gener de 2018

EL PALAU DE PARCENT

Per dissort, el Palau de Parcent ja no existeix, el recordarem mitjançant uns fragments literaris, que combinen certa informació històrica amb els records personals. Estan trets del capítol 12, “Derrotes”, de la novel·la ESTRIBORD, d’Adolf Beltran, publicada a València l’any 2015 per Balandra Edicions. Ací els teniu:

He tractar d’imaginar-ho moltes vegades, els mossos esperant a la porta l’arribada dels carruatges, les dones abillades amb els seus millors vestits i els salons il·luminats per desenes de llànties amb candeles que el servei havia d’anar renovant. Era una nit de finals de novembre del 1829 i tota l’escena degué estar envoltada d’una atmosfera amable i protocol·lària. La festa fou en honor de Maria Cristina de Borbó, que havia de convertir-se en la quarta esposa del rei d’Espanya, Fernando VII, i supose que la ciutat la va viure amb una certa expectació. L’endemà, als mercats i les places es comentaria que els convidats havien celebrat la boda imminent d’aquella jove de pell blanca i expressius ulls foscos fins ben avançada la matinada. El Palau que en va fer d’escenari, un dels més grans de València, amb enormes salons, pati central, capella, teatre, sastreria i estables per a vint-i-cinc cavalls, havia estat residència de José Bonaparte l’estiu del 1813, quan hagué de fugir de Madrid, i s’alçava en el cor mateix de la ciutat, al bell mig d’un barri bulliciós de carrers estrets, plens d’obradors on es fabricava la seda que les dames de bona posició podien lluir en festes com la de la futura reina Maria Cristina.

El Palau del Comte de Parcent s’havia construït, seguint un estil neoclàssic bastant sobri, en ple segle XVIII, com algunes altres residències burgeses d’aquell barri encabit entre l’antic recinte musulmà i la muralla cristiana. Tot al llarg del set-cents, encoratjats per l’esplendor de la indústria de la seda, fabricants i propietaris havien alçat aquí i allà sòlids casalicis. Alguns eren autèntics palaus; la majoria, unes construccions imponents de tres plantes, amb balcons en els primer pisos i porxes ventilats per grans finestres en les sales més altes, on els telers dels mestres velluters fabricaven sedes, velluts i moarés per a mitja Europa. Sobre el laberint de carrers, carrerons i placetes, on s’havien instal·lat teixidors, cordellers, venedors de saladures, rellotgers, importadors d’espècies, platers o artesans de ventalls, van caure successivament, com autèntiques plagues bíbliques, el declivi implacable de la indústria de la seda al segle XIX i les obsessions higienistes de la renovació urbana, en el canvi de centúria, a més d’alguna guerra i catàstrofes naturals com la riuada, ja en el segle XX, però jo encara vaig conéixer el barri ple de vitalitat.

Als anys cinquanta, el Palau de Parcent havia perdut el seu glamour aristocràtic per a convertir-se en un casalot digne però circumspecte que concentrava una activitat d‘allò més diversa. Hi havia uns ultramarins; una botiga d’electrodomèstics; els locals del Cupó Pro-Cecs, des d’on cada setmana es retransmetia el sorteig per la ràdio; l’economat de la Policia Armada; una acadèmia de ball, una agència de publicitat on sembla que havia treballat l’artista Josep Renau abans de la guerra; la seu de la Junta Central Fallera durant algun temps, fet que explica la imatge un tant esvaïda en la meua memòria de ninots exposats en els amplis salons del primer pis; un lutier que arreglava violins, i els magatzems de manipulació de paper del meu pare, a la planta baixa, amb entrada, com el mateix palau, pel carrer de Villarrasa.

Situat a l’esquena de l’església de Sant Joan, just entre les cúpules imponents del Mercat Central i les Escoles Pies, el Palau de Parcent exercia una curiosa força de gravetat sobre el barri de Velluters, era com una sivella que encara mantenia units els dos sectors del centre històric oberts en canal per l’avinguda de l’Oest. La seua façana conservava una antiga elegància. Per la porta principal, que feia un arc de mig punt amb carreus bocellats, s’accedia a un gran pati, on una veïna d’una certa edat repetia el ritual diari de traure’ls menjar a una legió de gats, que s’arremolinaven al seu voltant sorgits de no se sabia on i desapareixien en acabar el ranxo. En un tres i no res, tal com havien comparegut. Jo observava de vegades les evolucions d’aquella dona vestida de negre, que es recollia els cabells amb un monyo italià i convertia, amb una gesticulació molt armoniosa, l’acció d’alimentar els felins en una autèntica coreografia.
.....
A inicis dels anys seixanta, quan pels carrer començaven a circular els primers Seat 600, en competència amb les modernes furgonetes Citroën Dos Cavalls o amb aquelles motos Vespa tan pràctiques i que tanta nosa els feien als tramvies, anava l’ajuntament de boca en boca. La intenció de completar l’avinguda de l’Oest per damunt dels carrers d’Eixarchs, de Valeriola i de la Carda, per a travessar pel mig el barri del Carme, des del carrer de Quart fins al mateix marge del Túria, despertava una sorda oposició. O no tan sorda, perquè la falla de Na Jordana va fer un full volant contra el projecte i entitats com l’Ateneu Mercantil van arribar a manifestar-s’hi públicament en contra. El propòsit municipal de completar la partició definitiva de la Ciutat Vella amb l’argument de fer més bonica València i de permetre l’entrada “d’aire pur i llum vivificadora” entre tant de carreró fosc i trist on s’ofegava el ciutadà i el proletari en “una atmosfera perpètuament viciada” ja no podia amagar la dinàmica destructora que encoratjava, de fet, l’entrada de les excavadores.
.....
De manera inevitable, un punt estratègic d’aquelles tensions era precisament el Palau de Parcent. L’ajuntament l’havia adquirit cap al 1954 amb la intenció oficial d’instal·lar-hi una sala d’audicions, el museu històric de la ciutat i altres dependències; també per acollir entitats com el Cercle de Belles Arts o el Centre de Cultura Valenciana. En la pràctica, es va convertir en un enorme calaix de sastre on ara s’ubicava un servei o una entitat com la Societat Coral el Micalet, que marxava cap a un altre local un temps després. Al final de la dècada, no obstant, la intenció municipal era desallotjar els veïns i comerciants de l’edifici perquè l’enderrocament del palau formava part de l’operació per acabar de clavar l’espasa de l’avinguda en les entranyes del centre històric. El solar, a més a més, s’havia convertit en una llepolia que els especuladors cobejaven.

Recorde el meu pare com si l’estiguera veient -sobre la taula les delicioses racions d’abadeget rebossat, vi i formatge servides a Casa Isidre-, que comentava la situació amb mitja dotzena de comerciants de rostre preocupat, mentre els xiquets féiem bullícia al voltant. Aquells homes de semblant cavil·lós acabarien plantant cara a les pressions municipals amb els instruments que tenien a l’abast. Buscaren el servei d’un bufet d’advocats i el litigi es va fer llarg i envitricollat. Fins que una nit del 1965 tot va anar pels aires.

Fou aquella nit quan el pare m’abraçà molt fort en veure el panorama, amb una tremolor de ràbia, i deixà anar un exabrupte després que vam acudir al magatzem de paper a tota pressa des de la casa del carrer del pintor Domingo, on vivíem. Enmig de la pols fantasmal que surava en l’ambient, en aquella escena il·luminada per la llum malaltissa dels fanals i envoltada de crits dels bombers i policies donant instruccions, va ser conscient que la batalla amb l’ajuntament s’acabava d’una manera ben expeditiva. Temps després, quan ja havien enderrocat el Palau de Parcent, en el solar hi van fer un jardí escarransit i un aparcament subterrani. No sé perquè, van conservar la porta amb el seu arc de mig punt però la van traslladar a la banda del carrer de Santa Teresa, on sempre ens fa pensar: “tanta porta per a tan poc jardí”. A l’extrem de la plaça que recau al Mercat Central, un bloc d’habitatges de deu plantes d’alçada, amb un aspecte d’armari o de taüt, ja fa anys que amaga el barri a la mirada dels ciutadans.

El misteri d’aquell desenllaç tan dràstic va quedar envoltat de sospites i remors, marcat a foc en la memòria familiar. Mai no s’ha sabut com va acabar d’una manera tan poc noble el Palau de Parcent, si fou un accident o un sabotatge. Ningú no oferí una explicació convincent d’aquella explosió que va somoure el barri des dels fonaments i va ferir de mort l’edifici. A casa, recordaven moltes vegades com els primers que hi arribaren, aquella nit, van trobar al mig del pati, entre les runes, el lutier que reparava violins totalment espantat sobre el llit de ferro on dormia, encara dins dels llençols. Crec que aquell home no va arribar mai a recuperar-se de l’ensurt. La senyora que donava de menjar els gats, pobra, no ho va contar.

diumenge, 24 de desembre de 2017

L'ESGLÉSIA DEL SALVADOR

L’ any 1238, el mateix de la conquesta de la ciutat, va ser dedicada a ermita de Sant Jordi una de les mesquites musulmanes. Després va canviar-la per la Transfiguració del Senyor, i el 1250 tornà a canviar, definitivament, per la del Salvador, perquè va acollir una imatge miraculosa de Crist Crucificat que encara es conserva.

El 1902, en un arranjament diocesà, va perdre la seua parroquialitat, que passà a Santa Mònica. El 2010 es va decretar la cessió de l'ús al Col·legi Major-Seminari de la Presentació de la Benaventurada Mare de Déu al Temple i Sant Tomàs de Villanueva.

L'església actual és el resultat de diverses reformes efectuades al llarg dels segles, especialment la darrera, del segle XIX.

La primera església original va ser ampliada en la segona meitat del segle XIV. D'aquesta època només resta la torre campanar.

Entre els anys 1538 i 1549 es reedificà en gran part, es va ampliar per la capçalera, es construí el cor, l'altar major, la sagristia i l'arxiu. Va ser coberta amb volta de creueria, que potser encara conserva, oculta per la volta neoclàssica, de fet, encara es pot veure el tram de la creueria sobre el cor dels peus.

A instàncies del venerable Domingo Sarrió, es renovà l'interior de l'església amb una decoració barroca entre els anys 1663 i 1666.

Finalment, la decoració interior actual del temple és d'estil neoclàssic, a causa de l'última intervenció duta a terme entre 1826 i 1829, a càrrec de Manuel Fornés i Gurrea, arquitecte acadèmic, que va fer de nou el presbiteri.

A la dreta de l'exterior de la capçalera hi ha la torre campanar, alçada al segle XIV; és de tradició romànica i senzilla construcció amb carreus, un prisma llis de base rectangular amb parelles de finestres en arc de mig punt en totes les cares dels dos cossos, separats per una motllura. Sembla que va restar inacabat, amb un afegit d’obra, fins que ja al segle XX va ser completat amb alguns carreus i una barana o apitrador llis, també separat del cos inferior per una motllura.

De l’obra feta entre 1538 i 1549 només és visible aquesta part per l’exterior, molt desornamentada com correspon al gòtic tardà. La restauració de la façana de l’absis ha descobert algunes restes de gàrgoles ja renaixentistes i una finestra de la suposada antiga cripta.

El temple té dues portades molt senzilles, la del carrer del Salvador és de llinda, amb una cornisa superior amb pinacles bulbiformes que flanquegen una fornícula amb la imatge del Crucificat. La recent restauració ha tret part de la façana barroca, amb pintures de Sant Vicent Ferrer a la dreta i Sant Tomás de Villanueva a l'esquerra que semblen emergir de dos púlpits també pintats, i quatre àngels, dos a cada costat de la portada, amb símbols de la passió de Crist, amb tot el conjunt emmarcat per galons. Aquesta decoració potser és una mostra única de les ara perdudes que hi hagué en altres temples de la ciutat. També ha estat recuperada la policromia original de la part inferior de la portada, d'estil neoclàssic, que era habitual per a decorar i, alhora, donar-li una pàtina de protecció a la pedra. Així, la intervenció ha respectat tant l'estil barroc de la part superior com el neoclàssic de la inferior de la portada, sense predomini d’un sobre l'altre, ja que tots dos formen part de l'evolució constructiva, històrica i artística del temple.

La portada del carrer de Trinitaris és també de llinda, d’estil neoclàssic, amb un grup de la Pietat en la fornícula superior.

També en aquesta portada la restauració ha descobert el primitiu mur original de la façana, fet de tàpia valenciana, deixant a la vista diversos orificis del moment de la construcció del mur, anomenats metxinals, on s’introduïen les agulles o peces llargues de fusta que suportaven les tapieres, posts grans també de fusta per a fer la tàpia, una mena d’encofrat. Les agulles que ocupaven aquests orificis, a més de suportar les tapieres servien per a pujar a continuar el mur. La neteja de la façana ha deixat altres marques de les diverses intervencions anteriors al llarg del temps.

Ara es pot veure una finestra de grans dimensions tallada en pedra que en algun moment va perdre l’acabament superior en arc apuntat; ha estat recuperda la policromia original de la cornisa, de tons similars a la de la façana lateral, la de la fornícula neoclàssica sobre la portada, originalment blava, i un ull de bou que servia per a il·luminar lateralment l'entrada a la capella de la comunió.

A l'interior és una església de planta rectangular, d'una sola nau amb petites capelles laterals entre contraforts. Està dividida en sis trams i presenta capçalera que visualment sembla recta, encara que és poligonal. El tram més proper als peus, a manera de vestíbul, està separat de la resta per dues columnes que suporten el cor alt, sobre el qual es pot veure l’antiga volta de creueria.

La nau està coberta amb volta de canó amb llunetes de perfil corb. L'alçat interior s'estructura amb semicolumnes corínties d’estuc, en els intercolumnis de les quals se situen els arcs formers de mig punt que contenen les capelles laterals. Sobre aquestes columnes es desenvolupa un arquitrau amb fris decorat amb oves i denticles.

La capçalera poligonal es va construir entre 1538 i 1549, amb una volta de creueria, de la qual cal destacar la incorporació de tercelets corbs a la manera castellana, però ara està oculta per la reforma neoclàsica.

Les columnes exemptes del presbiteri, idèntiques a les de la resta del temple, estan situades fent reculades per tal d’aconseguir un efecte de capçalera recta i ocultar la seua real forma poligonal. Aquestes columnes suporten un entaulament, sobre el qual es desenvolupa un relleu daurat de la Transfiguració del Senyor, antiga advocació de l'església, i dues figures alegòriques sedents que representen la Justícia i l'Esperança, que formen part de l’altar major al centre del presbiteri, on, entre dues columnes corínties hi ha la imatge del Crist.

L'església està ricament decorada amb estucs imitant el jaspi roig en els fusts de les columnes, i amb daurats en els capitells, el fris i en altres punts. Cal destacar les pintures que a manera de plafons se situen en el centre de la volta. Les de la nau van ser fetes per Vicente Castelló i Amat, són cinc escenes de la Passió. Al presbiteri, Francisco Llácer Valdermont va pintar el Pare Etern entre núvols. Totes aquestes pintures es van realitzar entre 1828 i 1829.

Al tram dels peus, pel costat de l'epístola, hi ha la capella de la Comunió, de planta rectangular, dividida en dos espais per un arc faixó. Va ser feta al segle XVII i reformada un segle més tard. La volta rebaixada de la coberta va ser pintada al fresc per Vicente López amb una representació de la Mare de Déu i els doctors de l'Església; no es conserva tota l’obra original, perquè una gran part va ser repintada després de la guerra.

El Crist del Salvadorés una de les imatges més venerades en el passat de València, el qual tradicionalment presidia totes les rogacions i processons penitencials que han tingut lloc en la ciutat.

El seu origen és llegendari i miraculós. Segons diu la tradició, l’any 1250, regnant encara Jaume I i essent bisbe de València fra Andreu d'Albalat, aquesta imatge de Jesús crucificat, que hauria estat llançada al mar pels sarraïns de Beirut, travessà el Mediterrani, vingué surant contra el corrent del riu i es va aturar davant la porta dels Catalans de la muralla, en un lloc pròxim a l’actual pont de la Trinitat, d’on va ser rescatada de les crescudes aigües del Turia i va ser traslladada a la propera capella de Sant Jordi, anomenada del Salvador des de llavors. Arribà sense el braç dret, que se li féu de nou després.

Aquesta llegenda popular sobre l'arribada a València del Crist del Salvador va quedar reflectida, segons Orellana, en el llenç que va pintar Vicente Salvador Gómez, per a cobrir el nínxol de la imatge en el retaule major de l'església, després de la renovació barroca del temple, el qual va ser retirat en la reforma neoclàssica. Aquesta obra s’ha perdut, però es conserva l'esbós al Museu de Belles Arts, gràcies a la donació Orts-Bosch.

A banda i banda del presbiteri existien dos grans llenços pintats per Juan Conchillos que narraven passatges de la història del Crucifix, i que es mantingueren en la reforma neoclàssica, però van ser destruïts el 1936; es conserva l’esbós preparatori d'un d'ells en una col·lecció particular madrilenya. El buit deixat pels llenços de Conchillos permet veure la fina decoració daurada del mur feta en la reforma barroca anterior a la neoclàssica.

La imatge del Crist va patir molts avatars al llarg de la història. Així, el 17 d'abril del 1823 va ser danyada per una bomba de les tropes reialistes que va caure en l'església i que afectà a la volta i al presbiteri; i el juliol del 1936 va patir importants cremades en una foguera de la qual va ser afortunadament rescatada d'una destrucció segura i portada al Museu de Belles Arts, amb els braços separats del tronc.

Artísticament, aquesta imatge, amb deu pams de llargària -prop de tres metres d'altura- i 300 quilograms de pes, feta en fusta de noguera i policromada, coberta amb un drap de puresa fins als genolls, amb el peu dret creuat sobre l’esquerre d’una manera forçada, cal inserir-la en la transició del romànic al gòtic, cap al segle XIII. Té el cap acotat cap a la dreta, el coll una mica descentrat en relació amb els muscles, i el cos inclinat també cap a la dreta; per açò, el braç dret que li mancava i va ser reconstruït, calgué fer-lo més llarg que l’esquerre per tal d'adaptar-lo a la creu; potser es tracta de la principal figura d’un davallament, que tindria el braç dret (el perdut, i refet clavat en la creu) desclavat i en posició vertical, cap a terra, amb la qual cosa no es donaria la dislocada postura actual del Crucificat.

En la part posterior de la figura existeixen tres buits, actualment coberts per a no enlletgir la imatge quan està exempta, els quals han donat lloc a múltiples interpretacions sobre la seua finalitat.

Una recent restauració va refer en fusta l’encaix del braç dret, eliminà tots els elements metàl·lics aliens a l'obra, i els vernissos acolorits i oxidats que abans la feien veure quasi negra, finalment, un estucat i anivellat de les llacunes i mancances, i la reintegració de la policromia amb aquarel·les discernibles de l'original, va tornar a la imatge el seu aspecte primitiu.




dijous, 30 de novembre de 2017

LA CAPELLA DELS REIS DEL CONVENT DE PREDICADORS, O DE SANT DOMÉNEC

La Capella dels Reis forma part de les restes conservades de l’antic Convent de Sant Doménec, situades a l’actual plaça de Tetuán. Aquesta capella és una de les joies del tardo gòtic valencià, iniciada el 1431 per ordre del rei Alfons el Magnànim, per al seu soterrament i el de sa muller, la reina Maria de Castella, que va ser acabada per son germà i successor Joan II el 1463. Aquests reis li donen nom a la capella, però cap d’ells hi va ser soterrat.

La construí Francesc Baldomar i en ella també treballà Pere Comte; va ser feta de pedra blava fosca de Morvedre, sense cap decoració, com correspon a una capella funerària. És de planta rectangular, d’11 per 22 metres a l’interior, amb murs de 2,50 metres d’amplària, que suporten les voltes sense contraforts ni pilastres.

Està situada al costat de l’entrada de la desapareguda església major del convent de predicadors. La paret de la façana exterior correspon a la capçalera de la capella, és llisa, només té al centre, sota una motllura gòtica que fa de guardapols, els escuts dels regnes d’Aragó (les quatre barres catalanes), de Nàpols (les quatre barres i les creus del Sant Sepulcre) i de Sicília (les quatre barres i les àguiles dels Hohenstaufen). Per damunt hi ha un balcó, obert al segle XVIII, que correspon a la sala sobre la sagristia de la capella. A la terrassa, i en part visible des del carrer, hi ha una menuda torre octogonal amb un remat piramidal acabat en bola, és la coberta de l'escala de caragol doble que du, independentment, a la sala sobre la sagristia i al terrat, de la qual també es poden veure tres finestres verticals allargades situades a diferents altures. Al segle XVII es va alçar el campanar sobre els murs d’aquesta part de la capella.

Passada la portada, a l’atri renaixentista de l’església es pot veure el mur de l’epístola de la capella, on hi ha una porta amb gruixudes arquivoltes bossellades que es perllonguen en els pilars; en el timpà tornem a veure els tres escuts de la façana, que ací conserven restes de policromia. Els batents de fusta de la porta encara conserven els claus amb cap de losange amb el senyal reial de quatre barres.

A l'interior de l’única part conservada de l’església, que és la capella de Sant Vicent, hi ha la porta principal, als peus de la capella, elevada sobre dos graons, és un gran arc apuntat amb una elegant motllura, que conserva la reixa original feta per Aloi Ponç i Francoi Giner. El porxe que la precedia va ser eliminat en gran part en fer la capella de Sant Vicent.

Prop d’aquesta porta es conserva una tomba enrajolada amb taulells del segle XVII, ara buida i amb l'interior visible sota un vidre.

La coberta de la capella és una volta de tres trams, de creueria arestada, sense nervis, de gran virtuosisme tècnic constructiu, que recolza directament en els murs; el tram de la capçalera té huit arrencaments de la volta i deixa dos triangles, també amb voltes arestades, als cantons.

Aquestes voltes sense nervis de l'últim gòtic fan necessària l'aplicació de l'estereotomia o art del tall de la pedra, amb planificació i preparació de plantilles per al tall de les pedres, que es feien de paper engrutat perquè s’empraven per a molt poques peces, i en ocasions per a una sola.

Tres finestres ogivals en les parets laterals i una rosassa sobre la porta dels peus, donen llum a la capella.

Al centre de cada paret lateral hi ha un arcosoli destinat a les tombes dels reis; tenen en la clau un losange, amb l’escut d’Aragó el del costat de l’evangeli, per al rei, i amb el d’Aragó i Castella, el de l’epístola, per a la reina.

A la banda de l’epístola hi ha el púlpit amb un apitrador de pedra que sobresurt lleugerament i l’escala dins del mur, amb l’accés visible.

També a la banda de l’epístola, però a la capçalera, hi ha un arc de mig punt motllurat, disposat en biaix (obliquament respecte del mur) que dona accés a la sagristia, coberta amb una volta de creueria simple d’aresta; sobre la sagristia hi ha una altra sala coberta amb volta de canó; aquestes dues voltes també són de factura complicada, perquè calgué adaptar-les a una planta trapezoïdal. La sala superior comunicava visualment amb la capella per dues finestres menudes, avui clausurades.

De la sagristia ix una interessant escala de caragol doble (hi ha una dins de l’altra en els primers trams, i són independents) una porta du a la sala sobre la sagristia i l'altra, amb un caragol d’ull obert, o de Mallorca, fins al terrat; el remat de l'escala és la menuda torre octogonal amb coberta piramidal, ja descrita (el 6 de desembre del 1475 una tempesta la va trencar, segons diu el dietari del Capellà d’Alfons el Magnànim: lo llamp ferí en lo monestir dels frares Predicadors e llevà lo capell del caragol de la capella del senyor rei, e llençà les pedres per tota la plaça; e a la casa de mossén Jordi entrà pedra, que tota la casa atronà. E lo penell, que estava alt en lo capell, llençà a la plaça dels Hams.)

Com el rei Alfons el Magnànim va morir a Nàpols, on va ser soterrat, i la seua muller, Maria de Castella, va fer-se el sepulcre al Monestir de la Trinitat, que ella havia fundat, la capella restà sense cap ús funerari fins que el 1535 l’Emperador Carlos V autoritzà que fos utilitzada com a panteó familiar per Mencia de Mendoza, marquesa de Cenete, segona esposa i vídua del duc de Calàbria, Virrei de València.

La Marquesa de Cenete va fer construir el cadirat del presbiteri per al cor, que és una elegant talla renaixentista de fusta, amb pilastres decorades amb relleus a candelieri i pintades. També va substituir l’antic retaule gòtic pintat per Joan Reixach per l’actual, una superba obra renaixentista feta per Josep Esteve entre 1581 i 1588, que combina escultura i pintura; la imatge central és la Mare de Déu de l’Esperança, que té al seu davant, agenollats, els reis Alfons el Magnànim i Joan II, els quals donen nom a la capella; altres escultures són La conversió de Sant Pau camí de Damasc, el Calvari, amb el crucificat, Maria i Joan, i el Pare Etern. Les pintures, del flamenc Isaac Hermes Vermey, representen Sant Pere i Sant Pau, i Sant Doménec de Guzman i Sant Vicent Ferrer.

També decorà la capella amb altres elements artístics, ara perduts, només es conserva el Tríptic de la Passió o dels Improperis, de Hieronymus Bosch o potser del seu obrador, que actualment s'exhibeix en el Museu de Belles Arts de València.

Al centre de la capella hi ha el bellíssim sepulcre renaixentista dels Marquesos de Cenete, fet a Gènova, cap al 1563, pels escultors Giovanni Carlone i Giovanni Orsolino, segons traça de Giovanni Battista Castello, Il Bergamasco. Sobre una alta base amb àngels i calaveres hi ha les estàtues jacents dels pares de Mencia, Rodrigo Diaz de Vivar i Hurtado de Mendoza, amb armadura, espasa, i elm als peus, i Maria de Fonseca, amb un llibre, i un gos als peus, que és símbol de fidelitat. Als laterals del basament hi ha inscripcions que diuen: A don Rodrigo de Mendoza, marquès de Zenete, pare de donya Mencia de Zenete, baró esclarit. Va morir el 22 de novembre de 1523. A donya Maria Fonseca de Toledo, marquesa de Zenete, mare de donya Mencia de Mendoza, esclarida dama. Va morir el 16 d'agost de 1521.

Mencia també està soterrada a la capella, una làpida de marbre blanc als peus del sepulcre dels seus pares diu: “A la princesa donya María Mendoza Zenete, filla de don Rodrigo Mendoza i donya Maria Fonseca la seua muller, marquesos de Zenete; esposa de don Fernando d'Aragó duc de Calàbria, excel·lentíssima i singular matrona enaltida amb els brillants dots de l’esperit, enginy, virtut, fortuna i noblesa, que va viure 45 anys, un mes i cinc dies i va morir el 4 de gener del 1554. Don Luis de Requesens, Comanador major de Castella, de l'Ordre de Santiago, el seu hereu, perquè quedara un perpetu monument de la seua cordial gratitud i imperible memòria dels il·lustres avantpassats de la difunta, del seu propi peculi va fer pagar aquests sepulcres i estàtues de marbre de Paros”.

El pare de Mencia de Mendoza era fill del Gran Cardenal Pedro González de Mendoza, i el primogènit dels dos bellos pecados del cardenal, segons deia la reina Isabel, que van ser legitimats pel Papa i els Reis Catòlics.

Rodrigo va tenir fama pel seu geni viu i violent, la seua gosadia i temeritat. Vidu des del 1497, s’enamorà de María de Fonseca i Toledo, uns vint anys més jove que ell, però els dos van xocar amb els plans del llinatge Fonseca per al matrimoni d’ella. El seu enamorament produí una llarga sèrie de conflictes, entre altres, la confinació de Maria en un convent i l’empresonament de Rodrigo. Però ell acabà raptant María del convent burgalés de las Huelgas. Morta Isabel la Catòlica, el rei regent de Castella Ferran d’Aragó els va perdonar el 1507, i celebraren el matrimoni. Quan el comte de Mélito, germà de Rodrigo, va ser nomenat Virrei del nostre regne, els marquesos es traslladaren definitivament a València. La participació del marquès de Cenete en la revolta de les Germanies va ser vital per a la seua resolució ràpida i favorable als interessos de la monarquia i l'aristocràcia.

La filla primogènita del matrimoni, Mencia de Mendoza, va ser dona de gran caràcter i determinació, i es pot considerar el paradigma d'aristòcrata bella, culta i amant de l'art de les albors del Cinc-cents. Pel seu primer matrimoni amb el comte de Nassau va viure als Països Baixos, on conegué Lluís Vives i entrà en relació amb la cultura i l'art flamencs.

La seua bellesa dels primers anys es convertí al final en una gran obesitat, fins al punt que, per a descriure exactament el seu volum es prenien referències agropecuàries: "és cosa certa que cabia en cada calça de dita senyora Duquessa sis almuds de forment i no podia resollar per lo nas sino per la boca, i cada matí dos dames li posaven desfiles banyades en aigua ros per tots los doblecs dels braços i mamelles perquè no s’escaldàs".

Alguns cronistes de l’època descriviren les incidències que l'extraordinari volum del cos de la duquessa havia provocat en donar-li sepultura, amb detalls de macabre realisme: “A IIII del mes de giner de l’any MDLIIII, fos servit Nostre Senyor de portar-se’n de esta vida l’ànima de la Ilma. i Excma. Senyora Duquessa de Calàbria, fou soterrada en lo monestir de predicadors, e per ser tanta la gruixa que era cosa monstruosa, fou posat lo cos en un taüt en una capelleta de les dos que estan en la capella del Rei, davant la trona, e fou tancada de barandat mentres adobaven la sepultura, e com tingués tanta gruixa eixien regalls per les juntes del barandat amb gran corrupció, e així fou necessari tornar-lo a tapar”.

La cripta sota la capella també conserva les restes del pintor Joan de Joanes, dutes ací el 1850 des de la desapareguda església de la Santa Creu, amb intenció de crear, a proposta de Vicente Boix, un panteó de valencians il·lustres, que mai no es va dur a terme.



dissabte, 7 d’octubre de 2017

LA LLUMINOSA VALÈNCIA DEL SEGLE XV

L’historiador Ferran Garcia-Oliver, en la seua biografia d’Ausias March argumenta que el nom del poeta és una paraula plana i per tant no cal accentuar-la, i així ho fem nosaltres. Però el nostre motiu és oferir-vos el fragment d’un capítol d’aquella biografia, que fa una descripció molt interessant de la  ciutat de València a l’època del poeta:

“Ser habitant de València significa fonamentalment pagar algunes taxes comunitàries i beneficiar-se’n dels seus privilegis. Ausias Marc continua conservant l’alberg de Gandia, on regressa amb certa assiduïtat, cal també refugiar-se al primer rumor a València de contagi d’aquell “aire molt pestilent portant al món una plaga mortal” com es refereix en els seus versos.

València creix sobretot gràcies a la vinguda de milers de forasters, convençuts que hi trobaran les oportunitats laborals i la fortuna que fins ara la vida els ha negat. No són pocs els que ho aconsegueixen, però molts també els que no arribaran ni a ensumar-hi l’èxit que somiaven, i de nou hauran de plantejar-se el dilema de la marginació o el camí cap a un nou horitzó. Els aproximats 40.000 habitants censats, més un nombre que de llarg deu superar el 10% de pobres són massa per a les disponibilitats urbanes. A pesar de l’expansió del mercat de treball, aquest presenta limitacions objectives per absorbir, en efecte, no sols els residents sinó els que dia a dia entren a la ciutat només s’obrin els portals de la muralla en rompre l’alba: bracers, rodamóns, joglars, soldats, prostitutes, tafurs, venedors de remeis, predicadors dubtosos, un boldró de lladres, joves sense ofici ni benefici, pelegrins, cecs i esguerrats que disputen als mendicants locals les almoines i una nit de llit als hospitals del municipi; en fi una caterva de gentussa vagarina.

Aquest món situat als marges del treball provoca innombrables problemes d’ordre públic. La criminalitat cova en els purulents barris perifèrics, especialment cap al bordell, on es multipliquen les tavernes i els hostals que acullen, sovint sota l’efecte de la ingestió de vinasses infectes, meuques reconegudes i clandestines, els alcavots que les menen, especialistes dels jocs de naips i daus prohibits i professionals reincidents del furt que atempten contra la propietat privada. A les nits, després del “seny del lladre”, els carrers es fan perillosos i les persones de bé es recullen.

D’entre els recent vinguts n’hi ha que els somriu la sort i entren al servei d’alguna casa poderosa. A banda del menjar i el dormir, poden guanyar-se una bona remuneració a canvi, això si, de defensar si cal els amos que els lloguen. Per a tal menester més que res han estat “afermats” per uns llinatges escindits en bàndols, que traslladen al carrer les seues diferències. Les baralles de vegades arriben al paroxisme. Encara que ja han passat els anys més durs de l’enfrontament entre els Centelles i els Vilaragut, les turbulències continuen agitant València sencera. El tarannà violent de la noblesa s’encomana als oficis, penetra dins els convents masculins i femenins i, en conjuntures de fam o d’exaltació espiritual, deriva en avalots incontrolables, com el que arrasa la moreria el dia del Corpus de 1455, al crit de “facen-se cristians los moros, o muiren”.

No cal dir que hi ha el rostre lluminós de València, la de “places, carrers e delitables horts”. És el que ha perdurat i ha permès encunyar les expressions complaents de l’esplendor del XV i del segle d’or de les lletres vernacles. La jovialitat de la metròpoli que acull riuades d’immigrants es palesa en l’eufòria constructora: les muralles amb les Torres de Quart, la capella dels Reis de Sant Domènec, el convent de la Trinitat, nombrosos palaus de sòbria i elegant factura gòtica. És la València dels mercaders triomfants. Compten per a l’èxit, amb una agricultura d’exportació –sucre, safrà, pansa, oli, plantes tintòries, arròs, vins de qualitat- i amb una indústria de draps de llana de mitjana qualitat i preus mòdics bastant competitiva. I capitals, és clar, per moure els pesants engranatges d’una economia estretament connectada, a través del seu port, amb les places més importants de la Mediterrània i els mercats capdavanters d’Europa occidental.

Si bé és cert que un ampli sector de la població passa gana, i subsisteix gràcies al sistema assistencial de la ciutat i a la caritat privada, a València es viu molt bé. El patriciat local, integrat pels prohoms dels negocis mercantils i l’aristocràcia de sang, tenen totes les necessitats cobertes i primer de tot les alimentàries, que al món medieval ja és prou com per distingir el ric del pobre. Quan conviden a una festa, els “ministrers” hi toquen animades peces de ball i amables cançons d’amor, A les seues taules se serveixen exquisides viandes, vins excel·lents, postres de fantasia; decoren els palaus que habiten amb taules que representen escenes edificants de la Bíblia, tapissos, mobles de marqueteria, taulellets de Manises i Paterna, i, no cal dir-ho, es vesteixen amb luxoses peces de drap toscanes, flamenques i orientals, com paons fets per a l’admiració. La València feliç sembla que se li esmuny a Ausias Marc, Si bé es mira, en els seus versos no ha deixat traça de l’eufòria contemporània. Marc pressent com a moralista allò que ara els historiadors sabem, que tal eufòria descansava sobre uns pressupòsits febles. València, tot el país en realitat, és feliç i pecador. En tant que cristià, en un grau precari de professió, Marc se’n fa cabal. El desassossec de la consciència llavors s’afegeix a la fortuna imprevisible per exacerbar la insatisfacció íntima ¿La temperatura libidinosa de la ciutat, les usures prohibides, l’orgull irruent dels poderosos, no mouen al capdavall la ira de Déu i el càstig en forma de desgràcies i catàstrofes naturals?”