dimarts, 4 de juliol del 2017

LES BARRAQUES

Les barraques, avui pràcticament desaparegudes, eren les vivendes humils i característiques de l’Horta, construïdes amb materials de fàcil obtenció a la zona, com atovons, fets amb fang barrejat amb pallús i assecats al sol, per a les parets baixes, i per a la resta, canyissos enlluïts amb fang; la coberta es feia amb poca fusta, canyes, i fibres vegetals procedents de l’Albufera, com borró, mansega, senill i altres.

Eren de planta rectangular, generalment orientades de sud a nord, d'uns nou per cinc metres, amb façana i porta al sud, amb una altra al costat nord. Originalment l'espai interior era únic, amb un lloc centrat per a la llar del foc. Més endavant es van diferenciant algunes peces, amb la llar situada immediata a l'entrada i la xemeneia adossada a un dels costats de la planta, o bé situades al costat d’un ample corredor de porta a porta, que feia de cuina, menjador i magatzem, amb dos o tres dormitoris a l’altre costat. Tenien una planta superior o cambra que antigament va ser utilitzada per a la cria dels cucs de seda, s'hi accedia mitjançant una escala de mà de fusta.

La coberta era a dos aigües, perpendicular a la façana, amb un angle molt inclinat; consistia en uns cabirons de fusta, les anomenades costelles del sostre, sobre aquestes costelles, unides amb tirants, es feia un bastiment de canyes, que es cobria amb garbes de les fibres vegetals mencionades, cosides sobre el bastiment; la coberta sortia sobre les façanes amb un trenat de palla més fina en forma de cilindre. El penal, o part alta de les façanes, podia tindre estretes finestres verticals amb barrots de fusta, o fins i tot de ferro, i es rematava amb una creueta de fusta (potser no siga cert, però es diu que la creu distingia la vivenda dels cristians vells de la dels moriscos, que foren expulsats el 1609).

La cuina podia estar dins, a la part de davant o de darrere, i fora, al corral, o en un annex independent, i així mateix el forn, una petita estructura redona coberta amb volta esfèrica. Un complement de la barraca era l'emparrat que ombrejava la façana sud, o d’entrada.

L’exterior de la barraca es protegia pintant-lo amb calç periòdicament; també calia canviar les fibres de la coberta cada cert temps.

Recordem “La Barraca”, una famosa novel·la, dura i tràgica, escrita en castellà per Vicente Blasco Ibáñez, i també aquestes dues visions poétiques diferents de la barraca, una romàntica, dolça, conformista i conservadora, de Teodoro Llorente, l’altra, moderna, realista, i reivindicativa, de Carles Salvador:



                                                 LA BARRACA
                                       Teodoro Llorente, 1883

                                Com la gavina de la mar blavosa
                                que en la tranquil·la platja fa son niu,
                                com lo nevat colom que el vol reposa
                                de l’arbre verd en lo brancatge ombriu,
                                blanca, polida, somrisent, bledana,
                                casal d’humils virtuts i honrats amors,
                                l’alegre barraqueta valenciana
                                          s’amaga entre les flors.

                                Baix la figuera, on los aucells de l’horta
                                canten festius l’albada matinal,
                                al primer raig del sol obri la porta
                                i als aires purs del cel lo finestral;
                                i com la mare cova a la niuada,
                                les amoroses ales estenent,
                                pobre trespol de palla ben lligada
                                          la guarda d’un mal vent.

                                Quatre pilars, més blancs que l’assutzena,
                                formen davant un pòrtic de verdor:
                                corre sobre ells la parra, tota plena
                                de pàmpols d’esmeralda i raïms d’or;
                                a son ombra, lo pa de cada dia
                                repartix a sos fills lo Treball sant,
                                i, en la taula, la Pau i l’Alegria
                                          les flors van desfullant.

                                A un costat obri el pou la humida gola,
                                i, perquè tinga perfumat dosser,
                                la garlanda de flors, que al vent tremola,
                                estén sobre el brocal un gesmiler;
                                i per la franca porta, mai tancada,
                                les flors despreses i el flairós perfum
                                a dins penetren, en la dolça onada
                                          de l’aire i de la llum.

                                Pengen del mur l’aixada i la corbella
                                que a terra fan doblar lo suat front;
                                lo pulcre canteret que la donzella,
                                encorbant lo braç nu, porta a la font;
                                i plena d’harmonies misterioses,
                                la guitarra, que ensems gemega i riu
                                a la llum de la lluna, en les gustoses
                                          vetlades de l’estiu.

                                Allà dins, entre alfàbegues florides,
                                en lo corral, baix l’ample taronger,
                                mormorejant pregàries beneïdes,
                                la mare agrunsa a son infant darrer;
                                i al cim de la cabanya, fent-la un temple,
                                santificant los gojos i dolors,
                                obri eterna la Creu, per digne exemple,
                                          sos braços protectors!

                                Tot riu entorn: va l’aigua cristal·lina
                                corrent entre pomells de lliris blaus,
                                sorolla dolçament la mar veïna,
                                mouen els arbres ventijols suaus;
                                i si el fillet dormit a la mamella
                                mira l’esposa i calla, ou a lo lluny
                                llarga cançó de l’home, que la rella
                                          enfonsa ab valent puny.

                                Barraca valenciana! Santa i noble
                                escola del Treball! Modest bressol
                                del que nos dóna el pa laboriós poble,
                                curtit pel vent i bronzejat pel sol!
                                Més que els palaus de jaspis i de marbres,
                                més que los arcs triomfals i els coliseus,
                                tu, pobre niu perdut enmig dels arbres,
                                          valdràs sempre als ulls meus!

                                En tu naixqué l’hermosa campesina
                                que tot lo món contempla embelesat,
                                llauradora ab aspecte de regina,
                                plena ensems de modèstia i majestat:
                                la d’ajustat gipó i airoses faldes;
                                la que el foc de l’Aràbia du en los ulls;
                                la que clava ab agulles d’esmeraldes
                                          los negres cabells rulls;

                                la que la roja fraura, al rompre el dia,
                                cull una a una, i en brillant pomell
                                que la mateixa Flora envejaria
                                junta el gesmil, la rosa i el clavell;
                                la que desfulla la frondosa branca,
                                aliment de l’insecte filador;
                                la que als rossos capolls, cantant, arranca
                                        la subtil fibra d’or.

                                En tu naixqué, company ben digne d’ella,
                                sobri, sufrit, lleuger, fort i lleal,
                                el que en l’aspre guaret clava la rella
                                i obri a l’aigua corrent fonda canal;
                                el que sembra el bon gra i el arbre talla,
                                i en l’almàssera extrau l’oli més fi,
                                i ab incansable peu follejant balla
                                          en lo trull ple de vi;

                                el que, enflocant son haca voladora,
                                la joia guanya, que a la nóvia du;
                                el que fa refilar a la sonora
                                citra, en les nits d’albades, com ningú;
                                el que, per a defensa de la terra,
                                lo vell trabuc despenja del trespol
                                quan per l’horta, donant lo crit de guerra,
                                          retrona el caragol.

                                En tu nasqueren i ditxosos viuen:
                                per a ells, lo món que veuen no és més gran;
                                com los aucells que moren on aniuen,
                                en tu bressol i tomba trobaran.
                                Ton lluminós fogar és sa alegria;
                                a sa dolça calor, són forts i rics:
                                          de tots los enemics!

                                Guarda als infants que baix de la porxada
                                ab lo jònec valent juguen sens por;
                                guarda a la verge que en la nit callada
                                escolta la cançó que li ompli el cor;
                                guarda a la mare, ardida i jubilosa;
                                guarda al pare pensiu, que es cansa ja;
                                guarda al pobre vellet, que al peu reposa
                                          de l’arbre que plantà!

                                Guarda-los de la pluja i la tempesta
                                per a que dorguen sens dubtós recel;
                                guarda-los de la fam i de la pesta,
                                del foc dels hòmens i del llamp del cel.
                                Guarda-los bé dels esperits malignes,
                                de les llengües de serp dels mals veïns;
                                guarda-los bé de temptacions indignes,
                                          de pensaments roïns.

                                I sobre ses victòries i fatigues,
                                sobre el goig breu i el treballar constant,
                                sobre el camp pedregat o ple d’espigues,
                                sobre la taula buida o abundant,
                                sobre el ball de la boda desitjada,
                                sobre el fúnebre llit banyat en plors,
                                estenga eternament ta Creu sagrada
                                          los braços protectors!



                                                 BARRAQUES
                                        Carles Salvador, 1923

                                        Aneu-vos-en, vosaltres,
                                        les típiques barraques
                                        de l'horta lluminosa
                                        gentil i esmeragdina.

                                        Deixeu que en vostre lloc
                                        aixequen els paletes
                                        les cases llauradores
                                        mester dels temps moderns.

                                        Aneu-vos-en, barraques,
                                        vosaltres que sou filles
                                        d'un viure primitiu,

                                        i resten vostres línies
                                        tan sols en l'Art pictòrica
                                        per ésser un record.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada