dimarts, 17 de gener de 2012

LA ROQUETA

L'antic monestir,
 ara parròquia de Crist Rei
Sembla que l’origen d’aquest monestir, situat fora de la ciutat romana, a la vora de la via Augusta, va ser la tomba de Sant Vicent, martiritzat a València el 304. Durant la dominació àrab es van perdre les seues relíquies, però continuà sent el centre de devoció de la reduïda comunitat mossàrab de València.

Jaume I va fer construir en aquest lloc un temple, un monestir i un hospital. El rei conqueridor, que havia atribuït la seua victòria a l’especial intercessió de sant Vicent Màrtir, ordenà que hi fos guardat l’estendard reial o penó de la conquesta, que els àrabs  havien hissat en la torre del Temple per a proclamar la rendició de la ciutat, i ací va estar fins a l’exclaustració de 1835 en què fou dipositat a l’arxiu municipal. 

El rei va cedir tot el conjunt al Monestir de Poblet el 1286, el qual rebé per al seu manteniment la vila de Quart de Poblet i altres rendes. Quan l’hospital s’integrà en el general, el Monestir de Poblet conservà la propietat fins a l’exclaustració.

Esgrafiats de l'església
L’estructura i decoració de l’església va ser completament reformada el 1739. Després de la desamortització, l’absis de l’església, la torrassa situada sobre aquest i part del convent van ser enderrocats durant la guerra carlina per motius estratègics. Entre 1878 i 1880 es reconstruí per instal·lar-hi el convent de les monges de Santa Tecla, desplaçades per la creació del carrer de la Pau. (No fa molt de temps encara existia el forn de Santa Tecla al començament del carrer de la Mar, on havia estat situat el convent) Part del monestir i l’església van ser incendiats el 1936.

El claustre
El monestir va ser venut per l'església el 1976 i va ser salvat de la destrucció gràcies a una protesta ciutadana, ara és propietat de l’Ajuntament, que està restaurant-lo.

El claustre té una part antiga, del segle XVII, la resta es del XVIII i, en gran part, del XIX. La porta –ara paredada- que comunicava el monestir amb l’església és romànica, ricament esculpida a l’estil de la portada del Palau o de l’Almoina de la Catedral; està formada per arcs motllurats sostinguts per columnetes adossades, amb tres capitells a cada costat, que representen escenes del martiri i sepultura de Sant Vicent. Cal repetir que el ruinós estat de l'edifici impedeix la seua vista.

La porta de Sant Vicent, amb els carreus numerats,
preparada per a traslladar-la abans de la frustrada
 destruccuó de l l'edific
L’església, actual parròquia de Crist Rei, mostra la seua antiga construcció en els murs exteriors de carreus, molts amb marques de pedrapiquer, en els contraforts de l'exterior i en les tres portades visibles; la del mur sud, que ara dóna accés a l’església des del pati, és gòtica, de mig punt, amb l’aresta bisellada; al seu costat està la segona, molt arreglada, que és de grandària major i dóna accés a les dependències de la parròquia; la tercera és cistercenca del segle XIII, a l’estil del primitiu edifici de sant Joan de l’Hospital, es troba a l’interior, als peus de l’església i  per a veure-la cal situar-se dins d'una sala sota el cor alt.


A l’entrada de l’església es conserva una pedra amb  la creu aspada, la roda de molí i una inscripció que diu “Año 1642. En esta pedra estigué nugat Sant Visent Mar..."
Miracle del Crist, per Espinosa


L’interior mostra encara les conseqüències de l’incendi del 1936; és de nau única, amb cinc trams coberts amb volta de canó sobre arcs faixons, que estigueren decorats amb florons d’algeps; té un cor alt sobre dos trams de volta rebaixada, sota el qual es troba la porta del segle XIII; com ja s’ha dit, va perdre tota la capçalera, però conserva l'ample creuer, cobert per una cúpula sense tambor ni llanterna; hi ha capelles situades entre els contraforts, tres a cada costat de la nau i dues més, avui paredades, sota la volta del cor. El braç sud del creuer s’allarga amb una capella barroca en planta de creu, coberta per una cúpula decorada amb florons i altres elements d’algeps tallat, era la capella del Crist del Rescat, una imatge miraculosa de cap al 1539, que va ser rescatada pagant el seu pes: trenta monedes. En la part que resta de l’església, la malmesa decoració a base d’esgrafiats permet veure restes d’arcs de pedra de la primitiva construcció.

Sant Vicent el pobret
Quan les monges de santa Tecla es traslladaren ací des del seu convent del carrer de la Mar, es dugueren i situaren en una capella, enfront de la porta d’accés, la imatge coneguda com Sant Vicent “el pobret”,  una escultura monumental que el representa assegut, nugat el coll amb una argolla i una cadena de ferro, i situat dins d’una cel·la enreixada amb el terra reblit de testos, reproduint la del seu martiri; la instal·lació es completava amb un alt relleu superior representant una escena del seu martiri, de composició barroca però ben equilibrada; sobre aquest conjunt hi havia l’escut de l’arquebisbe Isidoro Aliaga, que és qui sufragà aquestes peces treballades en  marbre blanc, de cap al 1639. Aquest muntatge, que reproduïa el seu aspecte original a l'antic convent, ha desaparegut no fa molt.

Com els seus elements ocupaven el lloc de pas a la porta romànica del claustre, han estat muntats al presbiteri, en un vulgar pastitx a manera de gran retaule que sembla una falla d'escaiola, barrejant els bells marbres barrocs amb penosos relleus que també semblen d'escaiola, amb una vulgar imatge feta en sèrie, potser també d'escaiola, i una minúscula suposada taula medieval, no d'escaiola, però que a simple vista sembla una fulla de calendari apegada en un cartró; tot el cadafal l'han rematat amb l'escut de l'arquebisbe Aliaga, situat tan a prop del cel que quasi no es pot ni veure. En definitiva, i com podeu comprovar si teniu ganes, un monument de "bon gust", fet i assessorat, segons diu no-sé-qui, per arquitectes, artistes etc. etc...  

A l'anterio muntatge també es podia veure al seu costat una relíquia del sant i la reproducció del sarcòfag romà anomenat de Sant Vicent, trobat el segle XIX fent d'abeurador per a cavalleries; l'original està dipositat al museu de Belles Arts.











2 comentaris:

  1. Esperem que no caiga ni a terra ni a mans de qui el puga revendre.
    D.

    ResponElimina