dissabte, 4 de maig del 2013

EL MARQUÈS DE CAMPO



El 22 de maig de 1814, en la casa número 46 de la Plaça del Mercat de València va nàixer Josep Campo i Pérez, fill de Gabriel Campo Arpa, de Torrijos del Campo, i de Vicenta Pérez Vela, de València; la família tenia una botiga d’espècies. El van batejar a l'església de Sant Joan del Mercat. Va estudiar Comerç i, com a part de la seua formació, realitzà diversos viatges a Europa durant la seua joventut. 

Polític d'idees conservadores, Va ser alcalde de València pel partit moderat entre 1843 i 1847, any en què va dimitir per problemes de salut. Durant el seu mandat promogué molts canvis a la ciutat, com la millora de la Glorieta, l'empedrat dels carrers de Sant Ferran, Sant Vicent i les places de Santa Caterina i Saragossa. Va modernitzar i ampliar les instal·lacions del port i el camí del Grau, , acabà la construcció del Teatre Principal, va fer plantar arbres. 

Promogué la instal·lació de l'enllumenat públic de gas, fet per la companyia francesa de Lecoq i Lebon, adjudicataris també del servei a Barcelona. Col·locà a la mateixa fàbrica del gas establerta fora dels murs de la ciutat el primer fanal de gas, el qual fou contemplat per la població en massa, fins al punt que calgué deixar obert fins a mitjanit el portal de la Mar que tancava la muralla de la ciutat per aquella banda. 

La inauguració oficial de la llum de gas es celebrà el 9 d’octubre de 1844 amb els fanals instal·lats al jardí de la Glorieta, esdeveniment tan ressonant en la vida ciutadana, que va originar una popular cançoneta que deia: 

                                                         No te compongas 
                                                         que no irás 
                                                         a la Glorieta 
                                                         a ver el gas 

Després, ja com a destacat empresari, es va enriquir considerablement amb negocis en el camp del ferrocarril, el transport naval, la premsa i la banca, i esdevingué allò que es diu un “pròcer”. 

Va crear una societat que dugué l’aigua potable a la ciutat. Les tres primeres fonts públiques col·locades foren la de la plaça de Santa Úrsula, la del Tossal i la de la plaça del Miquelet, però la inauguració oficial es va efectuar el 19 de novembre de 1850 a la font de la plaça de Calatrava, que era la més ornamental i estava rematada per una figura de xiquet nu que sostenia una petxina, tot en ferro colat, de color fosc, per això la gent li va dir la font del Negret. 

Es va fer amb una concessió per a construir la línia del Ferrocarril del Grau de València a San Felipe de Xàtiva, la inauguració oficial de la qual es va fer el 21 de març de 1852, amb dos trens que eixiren de l’estació de la plaça de Sant Francesc per a adreçar-se a l’estació del Grau. Al primer comboi anaven els Ducs de Montpensier (la duquessa era germana de la Reina), les autoritats, els membres de la societat constructora i els convidats més importants, i al segon els convidats de menys categoria. A la plaça de bous i a les proximitats de la via havien estat col·locades cadires per a contemplar l’espectacle mai no vist, les quals foren ocupades pagant una quantitat a benefici de l’Hospital. El 20 de desembre de 1854 arribà el tren a Xàtiva. Don Josep Campo, des de la premsa, havia convidat els valencians a anar debades a Xàtiva. El tren es va omplir de gom a gom de passatgers i l’arribada a l’estació fou una apoteosi. Quan es va fer l’hora de tornar calgué comprar bitllet, perquè el convit únicament era per a l’anada, no per a la tornada... També aconseguiria la concessió del ferrocarril d'Almansa a València i Tarragona. 

El marqués va viure esplendorosament en l’antiga residència dels Ducs de Villahermosa, l’anomenat Palau de Campo, actualment museu municipal; Després va marxar a Madrid, on va fundar la Central Española de Crédito (1860-1871) i va promoure negocis de transport marítim amb les Filipines i les colònies espanyoles d'Amèrica, a més de diferents negocis com a subministrador de l'Administració. 

Quan ja havia establert la seua residència a Madrid comprà a València el diari La Opinión, i el posà sota la direcció de Teodor Llorente, però el 1866 es va veure obligat a vendre’l. A partir de llavors prengué el nom de Las Provincias, sense abandonar el caràcter conservador que avui encara manté. 

Aveïnat en un palauet del Passeig Recoletos de Madrid, amplià els seus negocis amb la concessió del subministrament del tabac per a tota la península. Sobre 1881 realitzà negocis en Amèrica creant una flota de vapors que unia diferents ciutats del Carib i fins i tot de Filipines. Creà el Banc Peninsular Ultramarí per al comerç marítim amb les excolònies hispanes. 

Després de la restauració borbònica de1874 pel pronunciament del general Martínez Campos a Sagunt, que va posar fi a la I República Espanyola i dugué al tron Alfonso XII, va ser ennoblit amb el títol de Marquès de Campo, el primer que va concedir el nou rei, probablement amb motiu de la seua contribució econòmica per a tal restauració, també el nomenà senador vitalici, a més d’açò, va ser diputat al Congrés pels districtes d’Ènguera i València durant set legislatures. 

Soci de la Reial Societat Econòmica d'Amics del País de València, va ser a més protector de l'Ateneu Mercantil de València, de l'Ateneu Obrer i de l'Escola d'Artesans. Va aportar finançament per acabar les obres de la plaça de Bous que promovia l'Hospital Provincial, al qual va fer instal·lar el gas al seu càrrec. El 1878, responent a la invitació de Juan Navarro Reverter, va participar com a capitalista en la fundació de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de València, que amb el temps i gràcies a altra mena de polítics, esdevingué Bancaixa i després l’estafadora Bankia. 

El 9 de novembre de 1863 es va inaugurar l’Asil del Marqués de Campo, que ell va fer construir al carrer de la Beneficència. Vint anys més tard construí una luxosa capella neogòtica, amb els pilars de ferro, unida per un claustre a les instal·lacions anteriors. La seua façana fa cantó amb els carrers de la Corona i de la Beneficència; és de pedra procedent de l’Alcúdia, obra de José Camaña Laymón, amb una interessant reinterpretació de l’estil gòtic. La portada ostenta l’escut marquesal i escultures dels sants del nom del marquès i de la seua primera esposa: Sant Josep i Santa Rosalia. 

El marquès morí a Madrid el 19 d'agost de1889, el seu cadàver arribà per tren a València el dia 22, i des de l’estació va ser dut solemnement fins a la capella del seu Asil del carrer de la Corona, on el van soterrar. 

Amb els diners que el marquès va deixar per a fer un monument a la Caritat, la Indústria i el Comerç, i els que posà l’Ajuntament per a completar-lo, l’escultor Marià Benlliure va fer, en memòria de qui havia estat el seu mecenes, un dels millors monuments d'aquesta ciutat. Ara es pot veure a l'avinguda del Marquès del Túria: sobre una font hi ha quatre escultures, de la Caritat, la Navegació, el Ferrocarril, el Gas i la Indústria, i per damunt la del marquès, dret, amb abric de pells, la mà dreta estesa en actitud protectora, i l’esquerra emparant un xiquet.


2 comentaris:

  1. Tu creus que d'ací un segle es podrà parlar tant del que ha fet la Rita?

    ResponElimina
  2. Potser ningú se'n recorde, com de tants altres regidors de la ciutat, però a mi m'agradaria que es recordés la seua nefasta i destructiva actuació contra la ciutat, els seus habitants i la seua cultura.

    ResponElimina