dilluns, 4 de novembre de 2013

BONIFACI FERRER I EL SEU RETAULE

Bonifaci Ferrer

Era germà de sant Vicent Ferrer, va nàixer a València el 1335. Estudià lleis a Lleida i a Perusa. Després de Llicenciar-se en dret civil i eclesiàstic va treballar per a la Catedral i el municipi. El 1382 casà amb Na Jaumeta Despont, de família noble, amb la qual tingué quatre fills i set filles. Va ser assessor del Justícia Criminal el 1386, i Jurat de la ciutat el 1388, any en què es comprà el senyoriu d’Alfara per 35.000 sous. Aquest mateix any va ser síndic diputat per València a les corts de Monzón, on es produïren enfrontaments entre el Duc de Gandia, parent del rei, i la família dels Vilaragut. Com a conseqüència d’una intervenció dels síndics valencians el rei va fer una protesta que comportà l’obertura d’un procés acusant-los de malversació, van ser empresonats i els retingueren els seus bens.

Bonifaci va ser finalment absolt el 1395. Un any abans, durant la pesta del 1394, coneguda com la “mortaldat dels infants”, moriren la seua muller, les set filles i dos dels quatre fills. Aquestes calamitats el van decidir a renunciar al món i professar en la cartoixa de Portaceli el 21 de març del 1396. L’antipapa de Peníscola, Benet XIII, el va fer superior general de l’orde cartoixana el 1402.

Sant Vicent Ferrer, el seu germà Bonifaci i un jurista van ser els tres compromissaris que representaren el regne de València en el Compromís de Casp, que atorgà la corona al castellà Fernando de Antequera.

Quan Bonifaci ingressà a la Cartoixa va vendre el senyoriu d’Alfara i amb el seu producte costejà la construcció d’una capella i tota la seua dotació, calzes, ornaments, etc., amb el corresponent retaule, encarregat, pintat i instal·lat entre el 17 de març de 1396 i el 24 de febrer de 1397.

El seu retaule

Sortosament, ha arribat al nostre temps en un perfecte estat, però sense la polsera o guardapols, i es conserva al Museu de Belles Arts de Sant Pius V, on és una de les seues obres més importants. S’atribueix a Gerardo di Jacopo, dit Starnina, (documentat a València entre 1395 i 1401) un pintor florentí de qui parlà Vasari en Le Vite de' più eccellenti pittori, scultori, e architettori, la seua obra sobre grans artistes italians, publicada l'any 1550.

Aquest retaule, anomenat de la Santa Creu i els set Sagraments, és una peça clau del gòtic internacional a València, però ara ens interessa perquè la seua iconografia està molt relacionada amb la vida del comitent, fra Bonifaci Ferrer. Una lectura detallada de tot el conjunt ens revelarà el seu ric significat,  el paral·lelisme d’alguns detalls de la vida dels sants representats amb aspectes de la vida de Bonifaci Ferrer i la seua idea central, que els sagraments són la via per a arribar a la redempció mitjançant el sacrifici de Crist.

Les  parts del retaule eren la polsera o guardapols, els remats o puntes, els entre carrers, els tres carrers verticals, cadascú amb una sola escena o casa i el banc o predel·la, amb cinc cases o escenes. 

La polsera o guardapols s’ha perdut, en ella figuraven els escuts del matrimoni format per Bonifaci i la seua muller Jaumeta, una ferradura, per Ferrer i tres ponts, per Despont, els seus respectius cognoms.

El remat o punta central representa el judici final amb Crist com a jutge entronitzat, rodejat de la màndorla i vestint la túnica blanca de la transfiguració; mostra les ferides de les mans i disposa els braços asimètricament, en al·lusió a la separació de justos i pecadors; als seus costats, hi ha la Mare de Déu i sant Joan Evangelista com a intercessors per les ànimes. Al voltant de Crist uns àngels porten els símbols de la passió, i per sota, altres set àngels sonen les tubes, al són de les quals els morts ixen de les tombes per comparèixer al judici final, també surten del mar aquells que van morir ofegats.

Els remats o puntes laterals representen l’anunciació a la manera sienesa: l’àngel en un remat i la Maria en l’altre. L’àngel està agenollat i porta un filacteri amb la salutació Ave gratia plena dominus tecum benedicta. Maria adopta la posició d’una Madonna de la Humilitat, asseguda a terra sobre un coixí, amb les mans sobre el pit i el cap acotat. D’una font al seu costat sorgeix un ram d’assutzenes, símbol de puresa, que, a manera de planta enfiladissa, l’envolta. Per un raig de llum baixa del cel el Jesuset, que ja ve carregat amb la creu, fent referència, a més de a l’anunciació, a l’encarnació i la redempció.

Els entre carrers són molt estrets i en ells hi ha pintats vint personatges, segurament apòstols i profetes, que porten filacteris amb llegendes, algunes il·legibles, potser relatives a l’encarnació de Crist i la seua missió salvadora.

El carrer central representa el Crist crucificat en “l’arbre de la vida”, una creu en forma de tau de la qual sorgeix l’arbre amb el niu d’un pelicà que alimenta les cries amb la seua pròpia sang, símbol de la sang redemptora de Crist, que vivifica pels sagraments. A una banda de la creu es situen les Maries i Sant Joan; La Mare de Déu, amb una espassa que li travessa el pit, símbol de la seua missió coredemptora amb el fill, és sostinguda per les Maries. A l’altra banda hi ha els soldats i jueus, amb Longinos, que du la llança amb què va ferir el pit de Crist.
De la ferida ixen set línies de sang que acaben en uns menuts quadrifolis, on es representen els set sagraments, situats tres a cada costat i un als peus de la imatge. Les línies de sang mostren la unió entre la redempció i els sagraments com a vies o mitjans per arribar a la salvació. A més d’açò, una part de la sang cau a terra, simbolitzant que la redempció és per a tota la humanitat.

Els sagraments són representats en unes delicioses miniatures, al baptisme i l’eucaristia veiem un bateig per immersió i la comunió dins d’un temple; la confirmació és administrada per un prelat i els qui la reben duen una cinta al cap en senyal d’unció; en la penitència, confessor i penitent cobreixen la cara en senyal de secret i anonimat; en l’orde sacerdotal, el bisbe entrega un calze a l’ordenat; en el matrimoni, l’oficiant cobreix els caps dels contraents amb un mateix pany, en símbol d’unió; i en l’extrema unció el sacerdot ungeix mans i peus del moribund davant d’una dona que porta un ciri encès, símbol de l’ànima immortal.

El carrer a la nostra dreta representa el bateig de Crist, amb la seua figura corbada, submergit en el riu, i Sant Joan agenollat; els dos miren cap a dalt, des d’on el pare etern, voltat d’àngels, envia l’esperit sant. Assisteixen tres àngels portant la túnica de Crist i orant. D’una cova en les roques del desert surt un lleó, que simbolitza la submissió al Senyor i també la vida retirada de Sant Joan Baptista, ermità que “clamava en el desert” segons l’evangeli; per aquesta raó és considerat un patró dels cartoixans.
El baptisme és el primer dels sagraments, que acaba amb l’home vell, convertint-lo en un ser regenerat. Tot el contingut es pot interpretar com una al·lusió al canvi de vida i l’entrada en l’orde cartoixà de Fra Bonifaci.

El carrer a la nostra esquerra representa la conversió de Saulo, amb una gran llum que el fa caure del cavall i l’aparició de Jesús, amb dos àngels, que crida Saulo pel seu nom i li pregunta perquè el persegueix. Darrere de les roques s’amaguen els acompanyants de Saulo, atemorits.
Aquesta caiguda del cavall i l’aparició de Crist va ser l’alliberament de Saulo, abandonà la llei de Moisès, es convertí al cristianisme i va ser l’apòstol dels gentils, amb el nom de Pau.
Ací trobem de nou una clara al·lusió a la conversió i canvi de vida de fra Bonifaci.

El banc o predel·la està dedicat a la mort terrenal, amb petites escenes en cinc cases.
La casa central, en la prolongació de l’eix de la creu del calvari, representa un tema popular en aquella època, el Crist de Pietat, mort, sostingut en el sepulcre per àngels i sa mare, que oculta el rostre amb el mant en senyal de dolor.
La casa a la nostra dreta, sota el bateig de Crist, representa escenes de la vida de Sant Joan Baptista: el banquet on Salomé demanà el seu cap, la decapitació i la presentació del cap en una safata.
Açò també te una lectura biogràfica, Sant Joan feia vida retirada, patí presó i morí per dir allò que no agradava als poderosos; igualment el donant patí presó per les seues paraules a les corts de Monzón i va retirar-se i “morir al món” quan ingressà a la Cartoixa.
La casa a la nostra esquerra representa la lapidació de Sant Esteve, situada sota la taula de la conversió de Saulo: ací el veiem, quan, encara jueu i abans de la conversió, va guardar les túniques dels qui apedregaven sant Esteve, que es veu agenollat, orant i perdonant els seus assassins.
El significat de l’escena també es pot relacionar amb el donant, que va perdonar els qui el processaren.
En les dues cases següents, la referència biogràfica és ben explícita:
Casa a l’extrem dret: Apareixen les set filles del donant, de grandària esglaonada segons les diverses edats, vestides de blanc i coronades de flors, símbol de puresa, perquè van morir verges. Darrere d’elles, la mare, Jaumeta Despont, també amb túnica blanca, però coberta amb una toca de casada; uns rajos de llum ixen dels seus cossos, en al·lusió, o desig, que figuraren entre els justos el dia del judici final.

Casa a l’extrem esquerre: Ací veiem el mateix Bonifaci, agenollat en oració i vestint l’hàbit cartoixà; davant d’ell estan els dos fills que ja havien mort, també agenollats; al fons hi ha un edifici rosat que hom pot interpretar com la cartoixa de Portaceli. El sepulcre buit que apareix en primer terme és un doble símbol, de la mort al món, i de la resurrecció, que ja hem vist representada en la punta o remat del retaule.

2 comentaris:

  1. Magnífica entrada Vicent, com d'habitud.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només pretenc que facilitar informació que considere interesssant.

      Elimina