dimarts, 11 de març de 2014

ELS BANYS DE L'ALMIRALL


El palau de l’Almirall

El palau de l'Almirall, al qual estan annexos els banys, és un edifici de traça gòtica, amb importants remodelacions del segle XVIII. L'interior conserva nombrosos elements originals, com el pati central amb el pou i l'escala d'accés a la primera planta, en la qual destaca la galeria de finestres ogivals.

Durant la restauració de l'edifici per a seu de la Conselleria d'Hisenda es va recuperar també un magnífic enteixinat gòtic decorat amb motius heràldics.

ELS BANYS DE L'ALMIRALL

L'hammam musulmà o bany de vapor, és hereu en concepte funcional i constructiu de les termes romanes, si bé el món musulmà va reduir les dimensions i estandarditzà la planta. El bany és important en la societat musulmana perquè és un element essencial en les pràctiques religioses: el creient només pot orar després de la purificació, general o reduïda. També posseeix finalitat higiènica i social. Els banys eren per a homes i dones, que els utilitzaven en dies diferents.

Segons C. Boigues, València disposava, almenys, de divuit banys en època islàmica. Solien emplaçar-se en llocs d'accés fàcil, prop de les portes de la ciutat i en carrers cèntrics, no molt allunyats de les mesquites. L'aigua també condicionava la seua situació; però a València açò era poc important, perquè s'obtenia fàcilment de pous. 

Els cristians medievals també es banyaven, si no per necessitats rituals o litúrgiques, com en el món musulmà i jueu, si per higiene, fet que es constata en alguns monestirs que posseïen els seus propis banys. Les tres religions existents aleshores acudien al mateix bany en diferents dies i segons una reglamentació estipulada, que manifesta ben a les clares la convivència dels grups ètnics i religiosos medievals.

La ciutat encara conserva un d’aquests banys, antigament anomenat del Carreró i després de l'Almirall, pel palau al qual està unit, amb accés per l'estret carreró que s'obre al costat de la façana del palau. Existeix un document del 1313, pel qual Jaume II autoritzà el cavaller Pere de Vila-rasa a construir aquests banys públics en terrenys de la seua propietat. Tot i haver estat fets ja en època cristiana, són similars als banys de vapor o hammam característics de l'arquitectura islàmica.

Van acomplir la seua funció de manera ininterrompuda durant més de sis segles, des que es van construir fins a mitjans del segle XX. Els treballs de restauració van permetre constatar les transformacions que sofriren per a adaptar-los als canvis de la higiene pública, des de l'època baix medieval fins a la contemporània.

Els segles XIV i XV s'usaven com a bany col lectiu, a partir del segle XVI van decaure perquè es pensava que transmetien malalties contagioses, i al S.XIX van passar a tenir cabines individuals de bany per a respectar la privacitat. Una de les reformes, durant el segle XIX, va destruir el vestíbul i els donà un aspecte neo àrab ben exòtic.

El 1944 es van declarar monument historico artístic, menyspreant una declaració anterior feta durant la Segona República. Continuaren funcionant fins el seu tancament definitiu el 1959. Des del 1963 funcionaren com a gimnàs. El 1985 la Generalitat Valenciana adquirí l'edifici, que es va declarar Bé d'Interès Cultural (BIC) el 1993. El 1999 es dissenyà un projecte de rehabilitació, iniciat el 2001 i acabat el 2005.

L’edifici

La part de l'edifici conservada consta de tres sales rectangulars paral·leles, orientades de N. a S., la freda, la tèbia o temperada i la calenta. La fàbrica dels seus murs és molt sòlida i molt gruixuda, d’uns 0,80 m. per al manteniment d'una atmosfera càlida, resistir la humitat i mantenir la calor, sense més obertures que les de les portes amb doble batent que comuniquen les sales, i unes petites lluernes estrellades obertes a les voltes, que deixaven passar la llum, amb cobertes mòbils de vidre o alabastre, per a controlar l’eixida ò no del vapor. Habitualment, a aquest conjunt, o bany pròpiament dit, s'afegia una sala amb funcions de vestíbul o lloc de repòs, a més dels locals de servei, com la sala de la caldera i el dipòsit de llenya.     

La porta d'entrada actual és un arc de ferradura amb decoració neo àrab, realitzat en la reforma del segle XIX.

La sala d'estar o vestíbul (al-bayt al-masia)

Sol ser la més gran i ornamentada. S'utilitzava per a desvestir-se i com a sala d'espera, lloc de repòs i de trobada, una vegada finalitzat el bany. L’original va ser derruïda en una de les reformes, però es va construir de nou en la restauració, per tal que completés la tipologia dels banys. Té un peristil o arcada perimetral sobre columnes i finestres superiors, tot seguint els dibuixos i plànols que havia fet el viatger francès del segle XIX Alexandre de Laborde.

En el mur sud d'aquesta sala s'obre la porta que condueix a la sala freda.

La sala freda, de trànsit o exterior (al-bayt al-barid)

És la primera de les tres que componen la part humida, a la qual s'accedeix des del vestíbul. Tenia una pica d'aigua freda perquè els banyistes la barrejassen amb aigua calenta. En ella hi ha també un rebost o petit magatzem i els evacuadors o latrines. És de forma rectangular i en els extrems té una menuda sala o alcova, separada per dos arcs de mig punt recolzats en la paret i en una columneta central de marbre, llisa, sense basa i amb capitell troncocònic invertit.

Es cobreix amb una volta de canó amb lluernes estrellades per a ventilació i entrada de llum. Ha conservat algunes restes del paviment original.

La sala tèbia, intermitja o temperada (al-bayt al-wastani)

De la sala freda s'accedeix a la tèbia, la més important i bella del conjunt, on es barrejava l'aigua freda amb la calenta; la temperatura era suau, el banyista solia passar allí més temps, per això és la més ampla. Com l’anterior, està dividida en dues alcoves laterals rectangulars cobertes amb voltes de canó amb lluernes estrellades, però hi ha tres arcs sobre dues columnes a cada banda, de la mateixa tipologia que les anteriors. La coberta de la part central és una cúpula octogonal que recolza en la paret, sobre trompes,  i en els arcs que separen les alcoves. La cúpula també està perforada per lluernes estrellades, que formen un cercle amb una de central.

La sala calenta o interior (al-bayt al-sajun)

És l'última dependència, amb accés des de la sala tèbia, en ella hi ha una pica per a l'aigua calenta. Les altes temperatures s'aconseguiein amb l'aire calent procedent del forn contigu, que circulava per l’ hipocaust, una cambra de poca alçada sostinguda per pilarets davall del paviment, i després pujava per l'interior dels murs de la sala, a través d'unes xemeneies denominades escalfadors. El paviment estava molt calent, els banyistes abocaven poals d'aigua, que generava vapor; després de passar un temps en aquesta sala, anaven a la tèbia per a rebre massatges o conversar. També es divideix en tres parts amb alcoves als extrems, però en aquest cas, separades per dos arcs faixons; la coberta és de volta de canó amb obertures estrellades.

El forn

El proveïment d'aigua tenia lloc per mitjà d'una sínia i la seua distribució seria regulada possiblement mitjançant una bassa. El forn que escalfava la caldera (al-burma) se situava a un nivell inferior al sòl de les sales humides. Aquest forn tenia una doble funció, escalfar l'aigua que arribava a la caldera, des d’on era utilitzada en el bany calent i, barrejada amb aigua freda, en el temperat, a més de proporcionar aire calent a l’ hipocaust i als escalfadors de la sala calenta. Potser prop del forn hi hauria el magatzem de llenya.


























2 comentaris:

  1. Molt bé, Vicent. Tota la meua vida he sabut que en eixe carreró estavan els banys però sempre els havia vist tancats. Finalment, gràcies a la remodelació des de fa uns anys els podem visitar. Molt bones les explicacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hem tingut sort, perquè després de temps oberts, els van tancar, perquè el nostre consistori només té diners per a segons quines coses; ara han hagut de cedir la gestió.

      Elimina