diumenge, 18 de gener de 2015

LES QUATRE FAÇANES DE L’AJUNTAMENT



L’Ajuntament de València integra en una illa trapezoïdal dues construccions d’època i estil ben diferenciats: la casa d’Ensenyament, edificada per iniciativa de l’Arquebisbe Andrés Mayoral entre 1758 i 1763 (l’Ajuntament es traslladà ací al segle XIX, després de destruir l’antic edifici medieval de la plaça de la Mare de Déu) i el cos d’edifici que constitueix la façana principal, realitzada entre la segona i tercera dècades del segle XX.


La façana que recau a la plaça va projectar-la Carlos Carbonell l’any 1904 i l’any 1924 va intervindre en el projecte Francisco Mora Berenguer. La seua rica i ostentosa ornamentació, carregada de símbols enaltidors i al·legories, és un repertori de formes renaixentistes i barroques, amb detalls castissistes.

Aquesta façana és de traçat discontinu, el centre està ocupat per l’elevada torre del rellotge, de tres cossos, coronada amb un carilló de campanes sobre estructura metàl·lica, inaugurat el 12 de març de 1930. La torre queda flanquejada per dos grans blocs que avancen sobre la resta de la façana, al extrems de la qual hi ha dues torres.

Els ciutadans a qui no els agrada l’ostentació i el decorativisme d’aquesta façana diuen que la seua disposició fa pensar en unes vinagreres: La torre del rellotge el pom, els cossos ixents, la sal i el pebre, i les torres, l’oli i el vinagre.

Al centre hi ha la porta principal, de dos batents, que és un reixat de ferro amb vuit cercles de bronze daurat, cosa que també va inspirar la imaginació popular, de manera que alguns li deien el “huit d’oros”.

Damunt de la porta principal, també sortint de la línia de la façana hi ha un gran balcó de pedra, afegit el 1967 sobre robustes columnes iguals a les prèviament existents a l’entrada. El balcó té l’accés per una antiga finestra convertida en porta, que és un gran arc, en la clau del qual figura, de front, el suposat casc o cimera del rei en Jaume sobre dos símbols de l’abundància. Els bells carcanyols d’aquest arc són dos mig relleus de marbre blanc de Mariano Benlliure, que simbolitzen la bona Administració i, segons diuen, la Justícia, però com que la figura du un espill, potser siga la Veritat, o la Transparència, per al·lusió a com cal que siga l’Administració Pública (encara que alguns dels ocupants de l’edifici açò no ho tenen prou clar). Cal saber que la Justícia figura en un altre lloc de la façana. Per damunt de l’arc hi ha un grup amb l’escut de la ciutat en bronze, acompanyat per dos nus femenins de marbre que simbolitzen les Arts i les Lletres, tot obra de Mariano Benlliure.

Els dos blocs ixents del centre s’adornen amb quatre grans columnes aparellades d’ordre corinti amb cartel·les i amorets en el seu terç inferior, esculpits per Ricardo Tàrrega; les columnes suporten estàtues de marbre que representen la Justícia (ara sí) i la Prudència, obra de Carmelo Vicent, i la Fortalesa i la Temperància, obra de Vicente Beltran. Aquests dos blocs, una mica elevats a manera de torres, acaben en frontons corbats partits amb l’escut de la ciutat entre les volutes, i balustrades amb pinacles.

La resta de la façana, limitada pels blocs ixents i les torres dels extrems, s’inspira en l’arquitectura clàssica del Renaixement, sense els excessos barrocs de les altres parts. Cada ala s’estructura sobre un alt sòcol encoixinat en la planta baixa, les altres dues plantes es divideixen per tres pilastres corínties que emmarquen finestres, amb frontons clàssics en la principal i de reminiscències manieristes en la més alta.

Fan d’elements d’enllaç entre els dos blocs ixents i la resta de la façana les balustrades que coronen el conjunt.

Les torres angulars, de planta circular, estan cobertes amb cúpules molt peraltades, de refulgent color rogenc pel reflex metàl·lic de les seues teules imbricades.

El sòcol de la façana més pròxim al carrer Periodista Azatti, mostra impactes que, segons es diu, són de metralla de la passada guerra.

La façana del carrer de la Sang s’ordena a l’entorn de dues portades allindades. Una, situada a la dreta i tancada en l’actualitat per un reixat, ostenta sobre l’entaulament l’escut de l’arquebisbe Mayoral i la inscripció: REAL CASA DE ENSEÑANZA DE NIÑAS Y COLEGIO DE EDUCANDAS. En el seu balcó superior es pot veure una altra: AYUNTAMIENTO; aquesta va ser l’entrada principal abans de la construcció de la nova façana de la plaça. En l’altra portada, corresponent a l’antiga església de la Sang, sobre l’entaulament d’ordre toscà se superposa un segon cos amb el balcó superior, centrat per pilastres dòriques flanquejades per sengles volutes i amb frontó triangular per coronament.

El pla de conjunt de la façana aglutina les dues portades, tot uniformant-les
segons una sòbria concepció neoclàssica, en què les obertures dels tres nivells o pisos resulten centrades per sis pilastres de pedra, disposades segons l’anomenat ordre gegant, que enllacen el sòcol amb la cornisa, lleugerament destacada per la seua decoració a base de dentells. Tan sols el frontó curvilini elevat sobre el pany de mur que correspon a la portada de l’església de la Sang descentra, deliberadament, l’eix de la façana.


També podem trobar sobre una altra antiga porta, ara finestra, l’emblema de la Sang de Crist, un escut amb cinc ferides sagnants, que fa referència a l’antiga església o confraria de la Sang, que dóna nom al carrer.

La façana del carrerr de l’Arquebisbe Mayoral va ser modificada, però conserva en part l’aspecte original: una successió de grans finestrals tancats per fortes reixes, que integra en un extrem la portada de la capella de Santa Rosa, de correcte disseny neoclàssic: un sobri frontispici articula en dos cossos la portada, allindada, de clàssic entaulament amb brancatge motllurat i un ampli finestral que dóna a l’antic cor, decorat amb pilastres acanalades d’ordre jònic, volutes als costats i elegant frontó. El resultat és un modèlic conjunt del seu estil, sense cap connotació religiosa.

No molt lluny de la capella hi ha una làpida que diu: A la eminente pedagoga María Carbonell y Sánchez. Hija predilecta de la Ciudad. Valencia para su memoria MCMXV. Es va situar ací perquè aquesta part de l’edifici va ser, durant molt de temps, l’Escola Normal de Magisteri.

La senzilla façana del carrer del Periodista Azatti és, per una part, el mur de tancament de la capella de Santa Rosa i per l’altra, una extensió molt despullada, de la façana principal.


2 comentaris:

  1. Molt interessant. Hauries de comunicar-nos per correu electrònic o fe facebook les noves publicacions. Gràcies.

    ResponElimina