EL PALAU DE PARCENT

Per dissort, el Palau de Parcent ja no existeix, el recordarem mitjançant uns fragments literaris, que combinen certa informació històrica amb els records personals. Estan trets del capítol 12, “Derrotes”, de la novel·la ESTRIBORD, d’Adolf Beltran, publicada a València l’any 2015 per Balandra Edicions. Ací els teniu:

He tractar d’imaginar-ho moltes vegades, els mossos esperant a la porta l’arribada dels carruatges, les dones abillades amb els seus millors vestits i els salons il·luminats per desenes de llànties amb candeles que el servei havia d’anar renovant. Era una nit de finals de novembre del 1829 i tota l’escena degué estar envoltada d’una atmosfera amable i protocol·lària. La festa fou en honor de Maria Cristina de Borbó, que havia de convertir-se en la quarta esposa del rei d’Espanya, Fernando VII, i supose que la ciutat la va viure amb una certa expectació. L’endemà, als mercats i les places es comentaria que els convidats havien celebrat la boda imminent d’aquella jove de pell blanca i expressius ulls foscos fins ben avançada la matinada. El Palau que en va fer d’escenari, un dels més grans de València, amb enormes salons, pati central, capella, teatre, sastreria i estables per a vint-i-cinc cavalls, havia estat residència de José Bonaparte l’estiu del 1813, quan hagué de fugir de Madrid, i s’alçava en el cor mateix de la ciutat, al bell mig d’un barri bulliciós de carrers estrets, plens d’obradors on es fabricava la seda que les dames de bona posició podien lluir en festes com la de la futura reina Maria Cristina.

El Palau del Comte de Parcent s’havia construït, seguint un estil neoclàssic bastant sobri, en ple segle XVIII, com algunes altres residències burgeses d’aquell barri encabit entre l’antic recinte musulmà i la muralla cristiana. Tot al llarg del set-cents, encoratjats per l’esplendor de la indústria de la seda, fabricants i propietaris havien alçat aquí i allà sòlids casalicis. Alguns eren autèntics palaus; la majoria, unes construccions imponents de tres plantes, amb balcons en els primer pisos i porxes ventilats per grans finestres en les sales més altes, on els telers dels mestres velluters fabricaven sedes, velluts i moarés per a mitja Europa. Sobre el laberint de carrers, carrerons i placetes, on s’havien instal·lat teixidors, cordellers, venedors de saladures, rellotgers, importadors d’espècies, platers o artesans de ventalls, van caure successivament, com autèntiques plagues bíbliques, el declivi implacable de la indústria de la seda al segle XIX i les obsessions higienistes de la renovació urbana, en el canvi de centúria, a més d’alguna guerra i catàstrofes naturals com la riuada, ja en el segle XX, però jo encara vaig conéixer el barri ple de vitalitat.

Als anys cinquanta, el Palau de Parcent havia perdut el seu glamour aristocràtic per a convertir-se en un casalot digne però circumspecte que concentrava una activitat d‘allò més diversa. Hi havia uns ultramarins; una botiga d’electrodomèstics; els locals del Cupó Pro-Cecs, des d’on cada setmana es retransmetia el sorteig per la ràdio; l’economat de la Policia Armada; una acadèmia de ball, una agència de publicitat on sembla que havia treballat l’artista Josep Renau abans de la guerra; la seu de la Junta Central Fallera durant algun temps, fet que explica la imatge un tant esvaïda en la meua memòria de ninots exposats en els amplis salons del primer pis; un lutier que arreglava violins, i els magatzems de manipulació de paper del meu pare, a la planta baixa, amb entrada, com el mateix palau, pel carrer de Villarrasa.

Situat a l’esquena de l’església de Sant Joan, just entre les cúpules imponents del Mercat Central i les Escoles Pies, el Palau de Parcent exercia una curiosa força de gravetat sobre el barri de Velluters, era com una sivella que encara mantenia units els dos sectors del centre històric oberts en canal per l’avinguda de l’Oest. La seua façana conservava una antiga elegància. Per la porta principal, que feia un arc de mig punt amb carreus bocellats, s’accedia a un gran pati, on una veïna d’una certa edat repetia el ritual diari de traure’ls menjar a una legió de gats, que s’arremolinaven al seu voltant sorgits de no se sabia on i desapareixien en acabar el ranxo. En un tres i no res, tal com havien comparegut. Jo observava de vegades les evolucions d’aquella dona vestida de negre, que es recollia els cabells amb un monyo italià i convertia, amb una gesticulació molt armoniosa, l’acció d’alimentar els felins en una autèntica coreografia.

.....

A inicis dels anys seixanta, quan pels carrer començaven a circular els primers Seat 600, en competència amb les modernes furgonetes Citroën Dos Cavalls o amb aquelles motos Vespa tan pràctiques i que tanta nosa els feien als tramvies, anava l’ajuntament de boca en boca. La intenció de completar l’avinguda de l’Oest per damunt dels carrers d’Eixarchs, de Valeriola i de la Carda, per a travessar pel mig el barri del Carme, des del carrer de Quart fins al mateix marge del Túria, despertava una sorda oposició. O no tan sorda, perquè la falla de Na Jordana va fer un full volant contra el projecte i entitats com l’Ateneu Mercantil van arribar a manifestar-s’hi públicament en contra. El propòsit municipal de completar la partició definitiva de la Ciutat Vella amb l’argument de fer més bonica València i de permetre l’entrada “d’aire pur i llum vivificadora” entre tant de carreró fosc i trist on s’ofegava el ciutadà i el proletari en “una atmosfera perpètuament viciada” ja no podia amagar la dinàmica destructora que encoratjava, de fet, l’entrada de les excavadores.

.....

De manera inevitable, un punt estratègic d’aquelles tensions era precisament el Palau de Parcent. L’ajuntament l’havia adquirit cap al 1954 amb la intenció oficial d’instal·lar-hi una sala d’audicions, el museu històric de la ciutat i altres dependències; també per acollir entitats com el Cercle de Belles Arts o el Centre de Cultura Valenciana. En la pràctica, es va convertir en un enorme calaix de sastre on ara s’ubicava un servei o una entitat com la Societat Coral el Micalet, que marxava cap a un altre local un temps després. Al final de la dècada, no obstant, la intenció municipal era desallotjar els veïns i comerciants de l’edifici perquè l’enderrocament del palau formava part de l’operació per acabar de clavar l’espasa de l’avinguda en les entranyes del centre històric. El solar, a més a més, s’havia convertit en una llepolia que els especuladors cobejaven.

Recorde el meu pare com si l’estiguera veient -sobre la taula les delicioses racions d’abadeget rebossat, vi i formatge servides a Casa Isidre-, que comentava la situació amb mitja dotzena de comerciants de rostre preocupat, mentre els xiquets féiem bullícia al voltant. Aquells homes de semblant cavil·lós acabarien plantant cara a les pressions municipals amb els instruments que tenien a l’abast. Buscaren el servei d’un bufet d’advocats i el litigi es va fer llarg i envitricollat. Fins que una nit del 1965 tot va anar pels aires.

Fou aquella nit quan el pare m’abraçà molt fort en veure el panorama, amb una tremolor de ràbia, i deixà anar un exabrupte després que vam acudir al magatzem de paper a tota pressa des de la casa del carrer del pintor Domingo, on vivíem. Enmig de la pols fantasmal que surava en l’ambient, en aquella escena il·luminada per la llum malaltissa dels fanals i envoltada de crits dels bombers i policies donant instruccions, va ser conscient que la batalla amb l’ajuntament s’acabava d’una manera ben expeditiva. Temps després, quan ja havien enderrocat el Palau de Parcent, en el solar hi van fer un jardí escarransit i un aparcament subterrani. No sé perquè, van conservar la porta amb el seu arc de mig punt però la van traslladar a la banda del carrer de Santa Teresa, on sempre ens fa pensar: “tanta porta per a tan poc jardí”. A l’extrem de la plaça que recau al Mercat Central, un bloc d’habitatges de deu plantes d’alçada, amb un aspecte d’armari o de taüt, ja fa anys que amaga el barri a la mirada dels ciutadans.

El misteri d’aquell desenllaç tan dràstic va quedar envoltat de sospites i remors, marcat a foc en la memòria familiar. Mai no s’ha sabut com va acabar d’una manera tan poc noble el Palau de Parcent, si fou un accident o un sabotatge. Ningú no oferí una explicació convincent d’aquella explosió que va somoure el barri des dels fonaments i va ferir de mort l’edifici. A casa, recordaven moltes vegades com els primers que hi arribaren, aquella nit, van trobar al mig del pati, entre les runes, el lutier que reparava violins totalment espantat sobre el llit de ferro on dormia, encara dins dels llençols. Crec que aquell home no va arribar mai a recuperar-se de l’ensurt. La senyora que donava de menjar els gats, pobra, no ho va contar.