divendres, 16 de març de 2012

L'ESGLÉSIA DEL PILAR

L’any 1964, els militars van enderrocar un antic convent dominicà que havíen utilitzat com a caserna des de l’època de l’exclaustració. Va ser fundat el 1611 per tal que els seus frares assistiren espiritualment els malalts de l’hospital pròxim, ajudant-los a ben morir si calia. Un comerciant aragonès, Baltasar Simó de Vallterra, el va dotar generosament, cosa que va fer canviar l’advocació originària de la Consolació per la del Pilar.

L’actual església parroquial del Pilar i Sant Llorenç, constitueix l’única resta arquitectònica interessant d’aquell convent. Començada a construir el mateix 1611, s’acabà el 1667 i va ser remodelada el segle següent.

Façana de l'església i de la part conservada del convent
Lestreta façana té un traçat molt freqüent en els temples valencians dels segles XVII i XVIII, la part superior retallada en un ondulat característic, amb boles als extrems i pinacle gallonat al centre. La portada consta de dues columnes estriades i pilastres motllurades sobre sengles sòcols, amb entaulament classicista decorat amb tríglifs i gotes; sobre el cimaci hi ha pinacles gallonats i pilons esfèrics. En el centre figura la data de construcció de la portada, 1730. Per damunt, entre pilastres acanalades, una fornícula apetxinada alberga la Mare de Déu del Pilar; la fornícula, flanquejada per motllures en forma de volutes, es remata per frontó partit, en el timpà del qual hi ha l’escut de l’Orde de Predicadors.

La poc habitual decoració de la volta barroca
L’interior es cobreix amb volta de canó rebaixada. Seguint les tradicions constructives locals, té capelles laterals obertes entre els contraforts, així com nau transversal i transsepte cobert per cúpula, en aquest cas, sense tambor, descansant directament sobre petxines. Pel seu origen conventual, té un cor sobre arc rebaixat als peus, i tribunes o balcons sobre les capelles.

És interessant la remodelació feta el segle XVIII amb una decoració barroca poc freqüent, que pareix una transició entre l’estil local imperant i un altre, menys carregat, però més artificiós i refinat, a l’estil d’Europa, anterior a la influència del rococó. La decoració daurada contrasta amb el blanc dels paraments i voltes, perquè es concentra només sobre els arcs faixons, nervis de la cúpula, petxines, arestes de les llunetes, terç superior de les pilastres, intradós i cimaci dels arcs de les capelles laterals, subratllant els contorns estructurals. El repertori abunda en rosetons, garlandes, circells, ceps i fulles d’acant molt estilitzades, de ritme curvilini; també hi ha petits caps de serafins, record de l’estil decoratiu precedent, i originals figures d’homes i dones amb la part inferior del cos en forma de doble cua de peix enroscada.

Perdut el retaule original, el presbiteri es decora amb un mural pintat per José Nogales el 1940, amb l’aparició de la Mare de Déu del Pilar, i el martiri de Sant Llorenç, els dos co-titulars de la parròquia.

Un dels grans llenços de Sant Vicent
Les testeres dels braços del creuer no tenen retaule ni altar, estan ocupades per dos grans llenços, pintats a finals del segle XIX per Ramón Garrido Méndez per a un altar efímer de les festes a sant Vicent Ferrer, que representen el Compromís de Casp, i la publicació del seu acord, que nomenava Ferran d’Antequera com a rei de la confederació. Distribuïts en el creuer hi ha quatre llenços apaïsats, amb al·legories eucarístiques, de finals del segle XVII o començaments del XVIII.

En el creuer també se situen altres pintures, un Sant Lluis Bertran, una visió de la Beata Agnès de Benigànim: el Crist del Salvador, amb Sant Vicent Ferrer i Sant Tomàs de Villanueva recollint la sang que li brolla de les ferides i al davant, agenollats, Sant Francesc de Borja i la beata esmentada, a més d’altres llenços d’Antonio Richarte recentment restaurats, tots procedents de l’antic convent.

Començarem la visita de les capelles per la primera dels peus al costat de l’evangeli (entrant, a l’esquerra) que està dedicada a sant Antoni de Pàdua, amb una imatge antiga. Dues pintures il·lustren dos populars miracles del sant, són obra de Josep Renau Montoro, del 1910. Les pilastres conserven taulells de sèrie del segle XVIII, agrupats de quatre en quatre, amb una roseta, palmes, circells i remat de garlandes; l’arrimador de l’interior és d’estil modernista, amb una fulla, repetida en cada taulell.

La segona capella, ara del Sagrat Cor i de la Immaculada, degué estar dedicada a dos sants dominicans: Sant Tomàs d’Aquino i Santa Caterina de Siena, perquè conserva dos llenços apaïsats del segle XVIII, que representen, un, l’anunci de la glorificació de sant Tomàs d’Aquino com a doctor, al costat de sant Agustí, en presència de Jesús i Maria, i l’altre, santa Caterina de Siena en èxtasi; en el fresc de la volta, hi ha ambdós sants adorant el Sagrament. 


La visió de Sant Tomàs d'Aquino
L’arrimador de taulells representa, en les pilastres de l’arc, sengles àngels sobre núvols, un duu ploma, tinter i un bonet, i l’altre corones reial i d’espines, i una palma. A l’interior, flanquejades per gerros amb flors i emmarcades amb senzilla sanefa i garlanda de cintes amb flors, dues escenes enfrontades: una de Santa Caterina, amb corona d’espines, exhortant el papa i altres personatges sobre l'acabament del Cisma d’Occident, i l'altra, una visió de Sant Tomàs d’Aquino, amb el Crist, la Mare de Déu, sant Jaume, sant Pere, un papa i bisbes. De la boca del Crist sorgeix una llegenda que, si no he llegit malament, diu Breve feristis de me Thoma, i de la del Jesuset Filio meo accepta est vita et doctrina. Als llocs de les credences, sobre altres gerros amb flors, té dues inscripcions, una diu Se hizo este arrimadero y piso en cumplimiento de un voto, i l’altra indica l'any: 1783.

Tant el senzill arrimador d’aquesta capella com el més carregat de la següent tenen pareguda estructura i elements, són més o menys de la mateixa època, de gust neoclàssic, amb jaspis aplicats a columnes i arquitectures, sanefes i motllures daurades, orles de flors formant pavellons, etc.

La tercera capella d’aquest costat, amb el Natzarè i la Dolorosa, segurament va estar dedicada al Crist del Salvador. Té llenços representant la predicació de Sant Vicent Ferrer a l’església del Salvador en una rogativa pública, i l’entronització d’aquesta imatge en la seua renovada capella, de mans de l’arquebisbe sant Tomàs de Villanueva. La volta es decora amb un fresc del patriarca Ribera davant el Crist.


Processó amb el Crist del Salvador
L’arrimador presenta, en les pilastres, dos àngels en fornícules apetxinades, un porta martell i claus, l’altre el pany de la Verònica, símbols de la passió. A cada banda de l’interior hi ha una escena emmarcada entre dos grans gerros de flors, amb garlandes, sanefes i rosetes imitant daurats per dalt, i per baix una cinta blava amb símbols de la passió; una escena és el miracle del Crist del Salvador, quan arribà el 1250 a València surant contra corrent pel Túria, es veuen les muralles, el pont, la porta de Serrans i una multitud de curiosos que treuen els cabets sobre la barana del riu, observant el prodigi; l’altra escena és una processó amb la imatge, que repeteix des d’un altre punt la pintoresca visió de València, inclosos els cabets sobre la barana.

Passem a la capella d’enfront, la més pròxima a l’altar major del costat dret entrant, o de l’epístola, ara dedicada a sant Josep. Segons es dedueix dels temes figurats en les pintures i l’arrimador, l’antiga dedicació de la capella sembla relacionada amb l’activitat que practicaven els dominics d'aquest convent -ajudar a ben morir els malalts de l’hospital- perquè es decora amb pintures al tremp sobre la dormició de Maria i la mort de sant Josep. L’arrimador de taulells és el més antic de l’església, barroc de cap a 1730, amb un dibuix ple de força, ferm, de colors vigorosos. En les pilastres veiem fragments arquitectònics, volutes, rocalles i acants. Les dos parts enfrontades de l’interior són semblants en composició, tenen a més dels altres elements, caràtules, fonts, flors, i ocells; en el centre, dins de grans emmarcaments de rocalles subjectes per angelets en blau, hi ha en un l’anagrama del nom de Maria, i en l’altre, els lliris i vara florida, símbols de sant Josep.

La següent capella en direcció a la porta, dedicada a la Mare de Déu dels Desemparats, conté llenços amb escenes de la Sagrada Família a la casa de Natzaret que inclouen vistoses garlandes florals, són atribuïts a Joaquim Ximeno –pare i fill- gendre i net del pintor Jerònim Jacint d’Espinosa. L’arrimador repeteix en les pilastres els taulells de la primera capella. A l’interior és de taulells de sèrie, amb un disseny organitzat sobre quatre peces, formant cercles i quadrats alternats, datables en el segle XIX.

La següent capella d’aquesta banda dreta o de l’epístola, ja als peus de l’església conté imatges de santa Rita, sant Gil Abat, i els sants Vicents. Tota la decoració està dedicada al dominic sant Vicent Ferrer. En els murs hi ha dues pintures emmarcades en motllures rococó, la de l’esquerra és una escena votiva a sant Vicent Ferrer, explicada, amb abundància d’abreviatures, en una inscripció que diu Ex Voto. Año 1755. Dia del centenar de san Vicente Ferrer, mientras la procesión general, un devoto leía en su vida el milagro del niño resucitado ante su consorte, la cual sostenia una niña sana y de repente quedó tan muerta como desauciada de tres médicos. La fe y confianza de los padres en el santo hizo que, pasados tres días, dispertase sana y risueña; en la de la dreta, Crist, sant Domènec i sant Francesc d’Assis s’apareixen al sant en el moment de la seua mort.


Inés de Moncada i els deixuplinants
L’arrimador és datable cap a 1775 i també representa diversos fets de la vida de Sant Vicent Ferrer. A cada pilastra hi ha un medalló acolorit, amb elements arquitectònics, florals, i caps d’àngel, que emmarquen, figurats només en color blau, el milacre de les naus de Barcelona, amb una llegenda que diu Anuncia las naves de Barcelona, i la resurrecció d’una donzella, amb la llegenda Mandó traer una doncella y la resucitó como prueba de ser el Àngel del Apocalipsis. Als racons de les pilastres hi ha un escut a cadascú, dels Carmelites i dels Dominics. Les dos parts enfrontades de l’interior representen cadascuna dues escenes monocromes en blau, emmarcades a ple color amb una variada decoració de rocalles, angelets, cortinatges, borles i garlandes, separades per una gran figura central. Les escenes van acompanyades d’inscripcions explicatives sostingudes per una parella d’angelets. A la part de la dreta veiem, al centre, la figura d’Inés de Moncada vestida de penitent, que va viure com si fos un anacoreta a Porta Coeli, duu una creu, graella, cadenes, un peix... a la seua esquerra, una processó de deixuplinants, amb el text El mismo día que llegaban a las poblaciones se formaba prosessión de disciplinantes y era tan grande el número que en Tolosa llegaron a 400, i a la dreta, el sant aplicant-se les deixuplines davant d’un altar amb crucifix, amb la inscripció Tomaba al día tres disciplinas con una cadena tan rigorosa que sus carnes derramaban tanta sangre que se hacían charcos en el suelo. A la part esquerra, la figura central representa la penitència, duu a la mà una deixuplina i la inscripció a la cintura Castigo mi cuerpo; a la seua dreta, el sant s’aclama a la Mare de Déu, que el defensa contra el dimoni i el fa fugir, podem llegir A la noche siguiente estando en oración oyó una voz que le decía: perdería presto su virginidad, afligióse el Sº y aparesiole la Virgen SS. y dijo: Dios serà tu escudo y yo tu defensa, a la que feia parella, ara dissortadament desapareguda, el sant estava agenollat davant l’altar de la Mare de Déu, per darrere hi havia –i encara es veu- el diable disfressat d’ermità, que no aconseguia temptar-lo, perquè al final se va rabioso y confuso, segons la corresponent inscripció.


Al centre, la penitència, a l'esquerra la temptació
 i a la dreta una part de l'escena perduda





2 comentaris:

  1. Molt bona informació. Un temple realment desconegut i poc visitat. D.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada reconéixer que compartim els gustos!

      Elimina