dilluns, 19 de novembre de 2012

LLUIS VIVES I ELS SEUS RECORDS DE VALÈNCIA

Un retrat de Lluis Vives
Lluis Vives, de família jueva, va abandonar València als setze anys per a no tornar mai més, però va firmar totes les seues obres afegint al nom el gentilici de “valentinus”, i en algunes d’elles podem trobar afectuoses al·lusions a la seua ciutat nadiua, que no oblidà mai. Per als valencians actuals són molt interessants i resulten encara familiars les que figuren a la seua obra per a l’aprenentatge del llatí Linguae Latinae Exercitatio, coneguda popularment com els Diàlegs.
Suposada casa on va nàixer Lluis Vives
Va nàixer el 6 de març del 1492 a l'antiga jueria, al carrer de la Taverna del Gall, en una casa que, segons alguns, és la que encara es conserva darrere de l’hotel Inglés. Ben a prop hi la plaça de Margarida Valldaura, la seua muller, i a l’altra banda del carrer de la Pau, el de Lluis Vives. 
El van batejar a l’antiga parròquia de Sant Andreu (ara església de Sant Joan de la Creu) i possiblement començà els seus estudis a l’escola de Mestre Tristany, situada, més o menys, on l’actual carrer de les Comèdies, a la qual aniria fent un camí semblant al que descriu una vella a “Els que van a escola”, el quart dels seus Diàlegs: 

“Travesseu aquesta plaça de Vilarrasa, seguiu caminant pel carreró que desemboca a la plaça del senyor de Bètera. Tombeu a la dreta i després a l’esquerra. Allí torneu a preguntar, que l’escola no està lluny”. 

Estàtua de Vives a la Universitat
En una altra obra descriu l’Estudi General, la universitat valenciana, on va estudiar només un any: 

“Una entrada polsegosa que, quan plou, amb el trànsit de tants escolars es torna fangosa; a poca distància hi ha unes altes escales que menen a una sala molt adornada i a les aules en les quals s’ensenya, prop d’un lloc preparat per als excel·lents professors, que jo espere que vindran. L’entrada és fosca i la porta agradable. Al peu de l’escala hi ha una gran taula de pedra blava on acudeixen els llibreters quan reben alguna novetat.” 

Va estudiar a París i després -llevat d’uns períodes a Oxford i Lovaina- va viure a la ciutat de Bruges, on existia una nombrosa colònia de valencians, allí es va casar el 26 de maig del 1524 amb Margarida Valldaura, filla d’un comerciant, també valencià i d’origen jueu, allí aveïnat. De Bruges, la seua segona pàtria, on morí el 6 de maig de 1540 i on es troba soterrat, diu: 

“He de confessar que jo tinc tant d’afecte per aquesta ciutat com per la meua València nadiua.” 

Els Diàlegs, traduïts al castellà
 pel valenciá Coret, al s. XVIII 
“Les Lleis del joc”, (de pilota) el vint-i-dosè dels seus Diàlegs, du el subtítol de “Divagació sobre la ciutat de València”, i en ell intervenen Borja, Centelles i Cavanilles, tres il·lustres cognoms valencians. Ací teniu alguns fragments, els que es refereixen a la ciutat: 

“BORJA.- D’on vens, benvolgut Centelles? 
CENTELLES.- De Lutècia. 
... 

CENTELLES.- Doncs Lutècia és París. 
BORJA.- De París he sentit a dir, i moltes vegades, però no de Lutècia. És la ciutat que nosaltres coneguem per París. Eixa és la raó per la qual fa tant de temps que no t’havíem vist per València, ni especialment en els jocs de pilota de la noblesa. 
... 

CENTELLES.- Pel que veig, preneu la vostra ciutat com la mida de tot el món i creieu que a Europa hi ha els mateixos costums que ací ... 
... 

CAVANILLES.- ... Ja veus que som al trinquet del Miracle, junt al dels Carroços. Així que, si et sembla, podem parlar del joc de pilota per a distreure’ns. 
CENTELLES.- Parlem passejant, sense asseure, de tot allò que ens vinga en gana. Per on anem? Per aquest carrer de Sant Esteve o per la porta del Real, i així podrem veure Don Ferrante, duc de Calàbria, en el seu palau. 
CAVANILLES.- No, no siga que pertorbem els estudis d’un príncep tan savi. 
BORJA.- Serà millor anar en mula, així parlarem més a gust. 
CAVANILLES.- No anem a cavall, no ens privem de l’exercici dels peus i les cames; l’oratge és tranquil i agradable, amb aquest ventijol fresquet. Millor serà passejar que anar a cavall. 
BORJA.- Anem, doncs, per aquest carrer de Sant Joan de l’Hospital al carrer de la Mar. 
CAVANILLES.- I veurem, de pas, cares boniques. 
BORJA.- Però a peu no quedarà bé. 
CENTELLES.- Més desmereix, en la meua opinió, que els homes estiguen pendents de l’opinió de jovenetes indiscretes i ignorants. 
BORJA.- Vols que travessem per la plaça de la Figuera i Santa Tecla? 
Portada amb retrat
CENTELLES.- No, millor anem pel carrer de la Taverna del Gall, perquè allí vull veure la casa on va nàixer el meu amic Vives, que està situada, segons tinc entés, al final del carrer baixant a l’esquerra, i de pas podré veure les seues germanes. 
BORJA.- Et pregue que deixes ara les visites a les dones. Si vols parlar amb alguna, millor anem a casa d’Àngela Sabata, amb la qual podrem parlar de literatura. 
CAVANILLES.- Si això és el que us agrada, molt dessitjaria que estigués ací la marquesa de Zenete. 
CENTELLES.- Per cert, que si és de veres tot el que vaig sentir d’ella a França estant, eixa matèria seria raó més que suficient per a no tractar el tema de manera superficial i per persones ocupades en altres assumptes. 
BORJA.- Pugem cap a Sant Martí per a baixar després pel carrer de Vallés a la Plaça de Vilarrasa. 
CAVANILLES.- Per ací, doncs, i després al trinquet de pilota de Barcia, o si ho vols, al dels Mascons. 

...(Ací parlen del joc de pilota a França i li pregunten a Centelles per les seues normes)... 

BORJA.- No tardes en dir-nos-les, com ens has dit les altres coses. 
CENTELLES.- Millor anem passejant, perquè tinc ganes de tornar a veure la meua pàtria, que ja fa tems que no la veia. 
BORJA.- Muntem les mules, així podrem passejar amb més comoditat i decència. 
CENTELLES.- Ni una castanya donaria jo per eixa decència. 
BORJA.- Ni jo tampoc, si he de ser sincer. Però no sé per què, em sembla que això és molt convenient a les nostres persones. 
CAVANILLES.- Bé està, però penseu que som tres i pels carrers estrets els caminants ens separarien i hauríem d’interrompre la conversa o algú de nosaltres no podria sentir o no entendria moltes coses. 
BORJA.- Doncs bé, anem a peu. Travessem per aquest carreró cap a la plaça dels Penyarroges. 
CENTELLES.- Magnífic! I des d’allí, pel carrer de Manyans al de Confiters i també al mercat de la fruita. 
BORJA.- Diràs millor, de les verdures. 
CENTELLES.- Tant em fa! Els que preferesquen les verdures li diran verduleria i aquells que preferesquen les fruites, fruiteria. Quina bellesa de mercat, tan ample! I quina bona presentació de venedors i mercancies! Quina olor la d’aquestes fruites! Què gran varietat, neteja i vistositat! No es poden imaginar hortes que es puguen comparar a aquest mercat. Res no es comparable a l’habilitat i diligència del Mustassaf i dels seus agutzils per tal que cap comprador es veja defraudat per un venedor. 
No és Honorat Joan aquell de la mula? 
CAVANILLES.- Crec que no. Un dels meus criats que es trobà no fa molt amb ell, el va deixar estudiant a la seua biblioteca. Si hagués sabut que nosaltres estavem ací, no hauria deixat de vindre a participat en la nostra conversa i apreciaria més les nostres bromes que els seus estudis seriosos. 
... 
Una edició en llatí

CENTELLES.- Apartem-nos de la multitud, anem per la plaça de la Mercè als carrers del Fumeral i de Sant Agustí, que allí no hi ha aglomeracions. 
CAVANILLES.- No ens allunyem tant del centre de la ciutat. Pugem al Tossal pel carrer de la Bosseria; d’allí ens desviarem pel carrer de Cavallers i anirem a la casa de la teua família, Centelles, les parets de la qual semblen plorar encara aquell heroi que va ser el comte d’Oliva. 
BORJA.- O acabat el dol, potser celebren que un tal jove ocupe el lloc de tan gran ancià. 
CENTELLES.- Què magnífica l’Audiència amb els seus quatre tribunals –el del president, el civil, el criminal i el de tres-cents sous- que semblen estar vinculats a la vostra família, Cavanilles! Quins edificis! Què bon aspecte de ciutat! 
BORJA.- Cap lloc millor que aquesta plaça i Audiència per a poder parlar de lleis. Dis-nos-les. Ja hi haurà millor ocasió per a lloar i admirar les meravelles de la nostra ciutat.” 

Malgrat haver passat més de quatre-cents anys, moltes de les referències encara són ben identificables: podem caminar pels mateixos llocs, alguns dels quals encara conserven el mateix nom, i fer una  passejada pels carrers i places de la València que Lluís Vives mai no va oblidar.











2 comentaris: