LA FINCA ROJA

La Finca Roja, situada cap al sud de la ciutat, en la prolongació del cèntric carrer de Sant Vicent, districte de Jesús, és un edifici molt conegut, i dels més interessants de la ciutat. El nom li ve de la rajola cara vista de les seues façanes, encara que alguns també la coneixen com la Casa.Rusc.

Un dels objectius de l’antiga Caixa de Previsió Social del Regne de València, era la “construcció de cases barates i higièniques, que passaren a ser de l'exclusiva propietat dels seus beneficiaris”. Aquesta emtitat, acollint-se a la llei de Cases Barates del 1925, va convocat un concurs l’any 1929, per a la construcció “de comfortables habitatges per a famílies de la mal anomenada classe mitjana, nodrida en la seua majoria per obrers intel•lectuals”.

 

El projecte guanyador va ser el presentat per l’arquitecte Enrique Viedma Vidal, un membre del grup dels "Heterodoxos Racionalistes", que es van unir al moviment modern i practicaren els nous llenguatges, racionalistes i expressionistes.

La Finca Roja va ser construida entre 1929 i 1932, en una illa de 15.251 m2, situada en aquell temps als afores de la ciutat. Segons el plànol de l'eixample de Francisco Mora, el solar era un descampat de planta trapezoïdal que en els feliços anys vint servia per al muntatge del Circ Krone. Els contractistes d'aquest projecte van ser D. José Valera i D. Federico Ferrando. No es va començar a habitar fins al 1934. Els seus pisos més cars es van vendre per 19.000 pessetes, a pagar en mensualitats de 83,30 durant trenta anys. 

 

Enrique Viedma, influenciat pel concepte d’illa de cases del Pla Cerdà de Barcelona, dissenyà un conjunt unitari, amb pati interior accessible des de l'exterior i l’interior, combinant el grup d'habitatges socials i les característiques de l’illa urbana com a cèl•lula elemental de la nova ciutat, amb el pati interior destinat a espai comú dels veïns per a estimular la convivència social. Aquest pati és una de les característiques més distintives de l’edifici. Des dels amples vestíbuls, on se situen escales i ascensors, hom accedeix directament al pati central, els baixos del qual albergaven comerços i serveis per als veïns; també hi havia bancs per als adults i gronxadors per als xiquets, que avui ja no es conserven. De la font ornamental que hi havia en el seu centre, només es manté el perímetre. Ara està enjardinat i és utilitzat per la comunitat com a espai de relació. 

 

L’edifici, construït en formigó armat, consta de planta baixa i cinc plantes altes, amb catorze amples patis d’accés, deu d'ells iguals i altres quatre que corresponen als xamfrans. 

 

Té 378 habitatges fets seguint la idea d'higiene, modernitat i confort del moment: habitacions perfectament ventilades, bany complet amb vàter independent, cuina econòmica, menjador amb xemeneia, sala i vestíbul; persianes americanes, reixes plegables, etc. L'última planta és de mansardes, amb trasters que completen l'equipament de la finca. 

 

La distribució és clarament racional i simètrica: la meitat dels habitatges dóna al carrer, i l'altra meitat al pati interior. Cada planta, inclosa la baixa, té dos, quatre, cinc i sis habitatgs, amb 55 diferents distribucions sobre un programa base de 90-100 m2. Les respectives dependències estan articulades mitjançant llargs i angulosos passadissos en els habitatges dels xamfrans, els quals són més grans, rectes, i curts, en els que n’hi ha entre mitgeres; tenen petits celoberts que afavoreixen la ventilació.

 

En les façanes hi ha influències dels barris projectats a la fi de la dècada del 1910 pels membres de l'escola expressionista d’Âmsterdam, influïda pel racionalisme, i també dels grans blocs d’habitatges fets pels socialistes austríacs entre 1923 i 1933, un període conegut com la Viena Roja. Tant a les façanes interiors com a les exteriors, hi ha seqüències de miradors que sobreïxen, alternades amb porcions de rajola contínua. En els xamfrans la distància entre miradors és major. L’arquitecte va fer un ús expressiu amb materials autòctons, rajola roja vista, fabricada per l'empresa Bonet Trenco, d’Alfara del Patriarca, col•locada sobre un sòcol de pedra de Godella, juntament amb elements constructius i decoratius prefabricats, cintes de pedra artificial, peces de formigó modelat, panells de terra cuita, teules, ceràmiques vidriades verdes, etc. 

 

En la part superior, la façana exterior s'eleva per sobre de la cornisa, seguint el mateix ritme que els miradors, correspon a una planta de mansardes destinada a trasters i a l'habitatge dels porters. En cada xamfrà s'alça una parella de torrasses, ideades com a dipòsits d'aigua, encara que mai van arribar a complir aqueixa funció. Les finestres són de forma rectangular, a excepció de les de l'última planta, que adquireixen forma d'arc de mig punt, aparença que també adopten els buits dels portals. 

 

El 1969, basant-se en la solidesa de l'edifici, es va projectar elevar en tot el perímetre dos pisos més i la creació d'un aparcament subterrani. Afortunadament, el pla no va prosperar i la finca va poder conservar la seua estructura original. 

 

L'immoble va patir diverses intervencions, moltes d'elles particulars, que modificaren l'interior dels habitatges per a adaptar-los a la vida moderna; altres foren de manteniment i caràcter comunitari, amb poc rigor i falta d'uniformitat en les substitucions. Els veïns van sol•licitar una subvenció per a dur a terme una reforma integral, de caràcter unificador, i conservar l'edifici, catalogat com un bé d'interès local. Els treballs de restauració, fets entre 2009 i 2011, es van centrar en la rehabilitació dels elements comuns de l'edifici, cobertes; façanes interiors i exteriors; celoberts; elements decoratius; fusteria de vestíbuls i torrasses; instal•lacions de coberta; eliminació d'elements impropis; golfes; desmuntatge i eliminació dels antics dipòsits d'aigua en les torrasses i reparació de patologies puntuals en elements estructurals. 

 

UN PARELL D'ANÈCDOTES

Rafael Contreras, Doctor en Belles Arts, amb la mateixa edat que la Finca Roja, va arribar allí el 1934. Des del finestral de la seua casa veié el bombardeig de l'estació, fins el moment que la seua mare el va dur a les plantes baixes, que servien de refugi. El 2008, quan una i altre (la finca i ell) van complir 75 anys, va dir que si els bombers li portaven una escala de trenta metres, s’hi pujaria i besaria una de les torres. Arribaren els bombers, l'escala es va hissar, i Contreras, al costat del seu amic Miguel Sanchis 'Miguelo', van ser elevats al cel cap a la façana, i van besar la torreta. Els néts de 'Miguelo' tenien por, perquè pensaven que el seu avi podia caure. 

 

Entre els inquilins de la finca hi hagué alguns empleats de l’antiga productora cinematogràfica valenciana CIFESA. Els seus cercadors de talents havien localitzat en Campo de Criptana una adolescent i la van contractar per a fer-la artista. Arribada a València amb catorze anys, la van col•locar a viure amb la família d'un dels àtics; va causar estralls entre el cens juvenil de la Finca Roja. La xica es deia Antonia Abad, però adoptà el nom artístic de Sarita Montiel.

 

Tret de: Wiquipedia, Guia d'Arquitectura COAV, Memòries de la finca Roja, de PGarcia, 1997, Pozuelo de Alarcón, i articles de premsa.