JOAN ROÍS DE CORELLA

Joan Roís de Corella, cavaller, mestre en teologia, poeta, orador sagrat i

retrat idealitzat de Corella

traductor d’obres religioses, nasqué probablement a Gandia, el 28 de setembre de 1435, fill d’Ausias Roís de Corella i d’Aldonça Cabrera, ambdós eren membres de la petita noblesa valenciana. La seua família va estar molt relacionada, entre d’altres, amb la del poeta Ausias March. També com aquest i com el metge Jaume Roig, van fer aportacions per a la construcció del monestir de la Trinitat, del qual va ser abadessa sor Isabel de Villena, i on va professar una germana de Roís de Corella.

Crescut en un ambient culte i intel·lectual, començà a escriure als vint anys. Hi ha constància documental que als trenta-cinc, era mestre en Teologia, la qual cosa no vol dir que ja fos sacerdot. 

Va guanyar prestigi entre els homes de lletres del seu temps, Bernat Fenollar, Jaume Gassull, etc. Va mantindre un debat epistolar amb el príncep Carles de Viana, malaguanyat hereu de la corona, el qual elogiava la destresa del jove Roís en les arts amatòries i literàries.

el príncep de Viana

Als seus escrits de joventut hi ha referència a nombroses aventures amoroses, com la seua relació amb Caldesa, una dama no identificada; amb Iolant Durleda, de qui s'han trobat cartes d'amor; amb Lionor de Flors, viuda de Vallterra i, finalment, amb Isabel Martines de Vera, de qui no sabem res referit al seu estat; les relacions hagueren d'iniciar-se almenys a partir del 1473, perquè l'any següent els nasqué el primer dels seus dos fills, Estefania i Joan. 

El 30 d'agost de 1478, mossèn Joan Roís de Corella féu testament a favor de la seua germana Dalfina. Va morir, el 6 d’octubre de 1497. Entre els objectes inventariats hi havia el legat de la seua biblioteca: 780 volums que foren donats als frares del convent de Sant Francesc de València, on ell tenia una cambra a la seua disposició. 

Quatre dies després de la defunció de Roís de Corella, la seua germana Dalfina, única hereua, féu donació voluntària de l'herència als fills del seu germà haguts amb Isabel Martines de Vera: Joan i Estefania Roís de Corella. Açò fa pensar que, cap als seus quaranta anys, pels voltants del 1473, l'escriptor ja havia estat ordenat sacerdot i no podia testar ni a favor de la seua amistançada ni dels fills naturals. 

manuscrit de les seues obres

Va escriure en prosa i en vers, sobre temes profans i religiosos, amb influències d’Ovidi, Sèneca i Boccaccio, entre d’altres. Els seus texts anaven dirigits a l’alta societat valenciana i van ser molt preuats pels seus contemporanis. Malgrat això, amb el temps van caure en l’oblit i fou l'últim escriptor important de la llengua catalana fins a la Renaixença del segle XIX. 

La seua obra segueix el model aristocratitzant dels escriptors de finals del segle XV; és clau en el pas de la literatura medieval a la del renaixement; per això és considerat el màxim representant de l'humanisme renaixentista i de l’anomenada valenciana prosa, que fa ús d’expressions ampul·loses i retòriques, resultant artificiosa, però harmònica i elegant. 

Els especialistes divideixen la seua obra en profana, considerada como a obra de joventut i en religiosa, de la seua maduresa. Se sap que va fer sermons, però no se’n conserva cap dels seus textos. Entre la profana trobem obres de caràcter mitològic i amorós, com Tragèdia de Caldesa, Parlament que s'esdevenc a casa de Bernat Mercader, i moralista o filosòfica, com Trihumfo de les dones. 

Lo Segon del Cartoixà

Va participar en el certamen poètic en honor a la Mare de Déu que originà el primer llibre imprès a València o potser a tota la península: Les trobes en lahor de la Verge Maria. També participà en l’edició del Primer del Crestià de Francesc Eiximenis (València, 1483); va traduir el Psalteri imprès a Venezia el 1490 i el Vita Christi de Ludolf de Saxònia, conegut com el Cartoixà, publicat en quatre volums a València, entre 1495 i 1500. 

Moltes de les seues relacions van ser amb jueus conversos; va col·laborar amb alguns d’ells en la traducció de la Bíblia Valenciana atribuïda a fra Bonifaci Ferrer, tots els exemplars de la qual van ser cremats per la Inquisició, que també cremà la seua traducció del Psalteri.

Acabarem amb una brevíssima mostra, en prosa i vers, de la seua obra:

LO JARDÍ DE AMOR

Ab desig de trobar a ma dolor semblant companyia, he desemparat aquest món, devallant en los trists e tenebrosos palaus de Pluto, per aquell camí que al desterrar de Troya mostrà la ínclita Sibilla; e així so arribat en aquell adolorit verger, en lo qual los devots de Venus, en contínua plor, llurs penes reconten; on viu a Mirra e a Tisbe, qui, ensemps ab Narciso, apartats dels altres, de sos mals en fort manera planyien, treballant cascú en major grau recitar llur pena...

SI EN LO MAL TEMPS

Si en lo mal temps la serena bé canta,

io dec cantar, puix dolor me turmenta

en tant extrem, que ma pensa és contenta

de presta mort; de tot l'altre s'espanta.

Mas, si voleu que davall vostra manta

muira prop vós, hauran fi mes dolors:

seré l'ocell que en llit ple de odors

mor, ja content de sa vida ser tanta.

únic full de la Bíblia Valenciana
que es salvà de la crema

VISITA A VALÈNCIA DEL CARDENAL RODERIC DE BORJA

Aprofitant fragments de textos del llibre de Sussane Schüller Piroli Los papas Borgia Calixto III y Alejandro VI fem una descripció de la València de la seua època i del viatge que hi va fer Roderic de Borja quan era cardenal. També exposarem del banquet que va oferir al bisbe de Sigüenza Pedro González de Mendoza.

"València passava aleshores per ser no tan sols la ciutat més bella, també la més àvida de diversions i plaers d’Espanya, l’alegre vida nocturna dels seus ciutadans era tal, que hauríem de traslladar-nos a Venècia per trobar alguna cosa igual. A València era costum passejar fins a la matinada, així com ballar i jugar. No calia témer atracaments, pastissers i comerciants de delicatessen mantenien obertes les botigues durant tota la nit. Als viatgers els sorprenia tot: la sofisticació dels vestits, les altes apostes als jocs, el costum masculí de llevar-se tard, així com la llibertat i bellesa de les valencianes, que, amb els seus vestits escotats, generosament perfumades i pintades, participaven plenament dels plaers socials.

el papa Alexandre VI

El 20 de juny del 1472 arribà al Grau, com a legat apostòlic del papa, el xativí Roderic de Borja, futur papa Alexandre VI, que havia abandonat València vint-i-tres anys abans, quan era un jove estudiant.

Com que a més de cardenal legat era el seu bisbe, els valencians li prepararen una rebuda digna d’un rei. Van sotmetre a examen el llinatge dels nobles que havien de rebre Roderic, i també el dels seus cavalls. Tota la ciutat mostrà gran entusiasme per a honorar-lo i festejar-lo.

En arribar a la porta de Serrans el seguici descavalcà per a seguir a peu; Roderic, muntant un cavall blanc i sota un pal·li daurat dut per membres de la noblesa, cavalcà pels carrers engalanats de la ciutat, amb les cases adornades amb tapissos. Tocaven les campanes de totes les esglésies, es disparaven morterets des de les muralles, i el poble, que l’acompanyava en llarga processó a les visites d’algunes esglésies on es va cantar el Te Deum, estava entusiasmat”.

Entre altres assumptes, el cardenal venia a resoldre el problema de consanguinitat dels prínceps Ferran d’Aragó i Isabel de Castella, que eren cosins i havien celebrat un matrimoni secret, obviant la prohibició canònica amb una butlla falsificada que l'autoritzava.

àngels de Sancto Leocadio i Pagano 

El presbiteri de la seua catedral havia sofert un incendi; Roderic, amb intenció

de restaurar-lo, dugué en el seu seguici els pintors italians Francesco Pagano i Paolo de Sancto Leocadio, els quals, en tornar-lo a pintar al fresc, introduïren les formes renaixentistes a València. Aquestes pintures es creien perdudes, però s’havien conservat, damunt d’una volta inferior, els àngels que van ser descoberts i restaurats no fa molts anys.

El pintor Paolo de Sancto Leocadio no tornà a Itàlia, es quedà a viure a València, on la seua manera renaixentista exercí influència en altres pintors, al mateix temps que ell també acceptà, en part, els gustos de la seua clientela valenciana.

El banquet de Roderic de Borja

el cardenal Mendoza

Estant a València el Cardenal Borja, el 25 d’octubre de 1472 oferí un banquet al bisbe de Sigüenza, Pedro González de Mendoza, que seria creat cardenal com a conseqüència de la visita de Roderic. 

Coneixem amb detall aquell àpat, perquè el contemporani Melcior Miralles, capellà d’Alfons el Magnànim, el deixà descrit al seu dietari:

"Qui podria dir ni escriure lo gran triomf! Lo palau aparellat de rics draps; lo gran tinell parat amb molta diversitat de vaixella d’argent; la taula parada amb lletres gòtiques de murta, que deien: “Ave Maria gratia plena”;... e pres aiguamans amb mols ministrers e sons, vingueren set coperes grans amb gingebre verd; després vingueren set plats amb dos pagos cadascú amb lo coll i cues, e moltes perdius en cadascun plat amb penons amb senyal de Borja, e los pagos les corones daurades; després vingueren quatre plats, que cascun plat aportaven quatre homens, on havia capons, gallines, polles, oques, ànecs, fotges, coloms, vedella, cabrits, e altres viandes premsades, e cansalada; e a cadascuna vianda sa salsa preciosa; e totes les viandes venien a les grans maneres de sons e trompetes. E després vingueren dos plats amb gran verdesca, e un pago en cadascun plat, en mig de la verdesca, amb els colls, ales e cues, e per la boca llançaven aigua almescada, e los trinxants alçaven ales e tallaven, e l’aigua preciosa tots temps eixia per la boca dels pagos. Després vingueren lo menjar blanc, e premsades, amb abundància de sucre; després vingueren los grans plats de diverses maneres de confits; dels vins, crec que eren preciosos."

escut d'Alexandre VI