LA CAPELLA DE SANT VICENT FERRER I ALTRES PARTS DEL CONVENT DE SANT DOMÉNEC

El Convent de Sant Domènec és un dels monuments  gòtics més importants de la ciutat. L’abril del 1239, el rei Jaume I hi va col·locar la primera pedra al lloc, fora muralla, que havia concedit als predicadors o dominics. El fundador fou fra Miquel de Fabra, confessor del rei. L’any 1276, el bisbe fra Andreu d'Albalat, que també era dominic, va pagar una ampliació de la muralla per a incloure el convent dins del seu perímetre.

En aquest convent van viure Sant Vicent Ferrer (1357-1419) i Sant Lluis Bertran (1526-1581), en la seua aula capitular es van fer Corts del Regne; va ser lloc de soterrament de molts cavallers i personatges cèlebres de la ciutat, com els Boïl, Constança i Pere Ferrer, germans de sant Vicent, i el fundador del Convent fra Miguel de Fabra, posteriorment traslladat a la Basílica de Sant Vicent Ferrer, que és a l’actual Convent de Predicadors al carrer de Ciril Amorós. A la Capella dels Reis estan soterrats els marquesos de Cenete, la seua filla Mencia de Mendoza, virreina de València, i el pintor Joan de Joanes, traslladat ací des de l’antiga parròquia de la Santa Creu (veure la nostra entrada del 30-11-2017 dedicada a aquesta capella).

Després de la invasió de Napoleó Bonaparte, ja derrocat el Palau Reial de València, que ocupava el Capità General, hom va aprofitar l’exclaustració del 1835 perquè ocupara l'edifici el ram militar. Al segle XX Gustavo Urrutia, Capitán General de la III Región Militar, va iniciar obres de restauració i rehabilitació del seu interior, que alguns successors van continuar.

Avui és el Cuartel General Terrestre de Alta Disponibilidad (CGTAD), només accessible al seu interior amb visites controlades i complint una sèrie de requisits militars. Les autoritats valencianes desitgen recuperar per als ciutadans aquest edifici que és un dels més importants béns patrimonials de València.

Vista ja abans la Capella dels Reis, i encara pendents altres parts del convent, només descriurem la façana de la plaça de Tetuan, el claustre menor o atri i la capella de Sant Vicent Ferrer.

LA PORTADA

Se suposa que la portada es va construir a iniciativa i pagada pel rei Felipe II, en estil renaixentista. L'autor és Francisco de Mora, arquitecte major del duc de Lerma i marquès de Dénia, que va ser Virrei de València. És de les anomenades "façana retaule", dividida en dos cossos. En el primer hi ha la porta en llinda i sobre ella un gran timpà semicircular amb un gran escut de l'ordre dels dominics, una creu flordelisada blanca i negra, colors del seu hàbit, suportat per dos gossos, animals emblemàtics de Sant Domènec i de l'ordre, per allò de Dominus (Senyor) i canis (gossos), és a dir, Dominicans, cans (o gossos) del Senyor; també hi ha les lletres "D" i "F", (frares dominicans)

A banda i banda de la porta, quatre grans columnes sobre un alt sòcol suporten un entaulament d’ordre toscà amb boles als extrems; entre cada parell de columnes hi ha dues fornícules de petxina superposades, amb les imatges de Sant Tomàs d’Aquino i Sant Albert Magne (també potser Sant Pere de Verona) en un costat, i Sant Raimon de Penyafort i Sant Antoni de Florència en l'altre.

Sobre l’entaulament hi ha el segon cos, amb quatre pilastres que suporten la seua cornisa i ocupen el mateix espai que la porta, amb tres fornícules més entre elles, i les imatges de Sant Doménec de Guzmán amb un gos, al centre, Sant Vicent Ferrer amb el dit assenyalant el cel i Sant Lluis Bertran amb la copa de verí que no li va fer efecte, a cada costat; els tres duen un llibre a la mà esquerra; per damunt hi ha una cornisa amb dues boles a cada costat, que a la part central sobre les fornícules fa un angle a manera de frontó triangular i aixopluga un gran colom a l'interior, símbol de l’Esperit Sant. Als espais buits dels costats hi ha dos escuts de Felipe II. Totes les escultures, no molt estilitzades, són obra de Miguel Andrés.

Al remat de la façana hi ha una bola a plom sobre la línea de la portada i una altra central que suporta una creu amb els braços també rematats per menudes boles.

LA FAÇANA

Mirant a la dreta d’aquesta portada, hi ha el mur llis de pedra blava de Morvedre corresponent a la façana exterior de la Capella Reial, amb tres escuts esculpits, dels regnes d'Aragó, Sicília i Nàpols; Sobre aquests hi ha un balcó obert cap al segle XVIII a la sala sobre la sagristia de la citada capella.

D’aquest mur sobresurten el remat de la bella doble escala de caragol de la capella i el campanar, construït sobre part de la sagristia; és de planta quadrada i estructura barroca, iniciat el 1648 i continuat més tard per fra Vicente Morales; consta d'un primer cos llis que finalitza en una balustrada, el cos de campanes, amb dobles columnes emparellades d'ordre toscà a les finestres, que es remata per una terrassa amb balustrada, setze pinacles i un edicle, enderrocat el 1810 i refet per A. Ferrant el 1955, amb motiu del cinqué centenari de la canonització de sant Vicent Ferrer.

Modernament va ser recoberta també amb pedra de Sagunt l'altra banda de la portada per a unificar la façana, però no té la mateixa pàtina. En aquest mur hi ha un panell de rajoles modernes, amb un dels miracles de Sant Vicent Ferrer, que diu: "Les quaranta-huit misses de Sant Vicent / Agrupació Vicentina", i un parell d'escenes, a la primera, una tal Francesca se li apareix a St. Vicent i li prega: "-Salva'm del Purgatori, / Vicent, dient-me les misses", a la segona, Francesca puja al Cel. "Dient la última missa / ancesca puja a la Glòria". Va firmat: "Ceràmica valenciana S. Gimeno - Manises"

LA PORTERIA

A continuació de la paret de la Capella Reial hi ha la façana neoclàssica de la Porteria del Convent, projectada entre el 1789 i el 1800 per Bartomeu Ribelles que no va agradar als religiosos més ancians pel seu estil acadèmic i aspecte profà, i baixaven la vista per a no veure-la.

És obra de maó, ordenada en dos cossos, el primer disposat en faixes i el segon amb pilastres aparellades que emmarquen els balcons; està coronada per un frontó triangular i parelles de gerros a plom sobre les pilastres. Posteriorment, els militars li van afegir alguns elements i l'ampliaren per la part del carrer lateral per tal de tancar el pati de la palmera.

EL CLAUSTRE MENOR

La portada de l’església dóna accés al claustre menor, que va ser construït pel dominic fra Pedro Gómez entre 1639 i 1640; es compon de vuit columnes d'ordre toscà que suporten tres arcs de mig punt en els costats nord i sud més un en els altres dos. A una certa altura, hi una Mare de Déu d’estuc, resta d’una anunciació que potser és l’únic element conservat de la capella del Roser. També es pot veure el brocal d'un pou, un sarcòfag i un monument a Sant Joan de Ribera, que va ser Virrei i Capità General de València.

A la dreta hi ha la porta de la Capella Reial, amb escuts policromats iguals als de la façana.

La portada del fons és gòtica de finals del segle XV, atribuïda a Pere Compte. Està formada per una porta de llinda sota un arc apuntat, que deixa lloc a un timpà, ara ocupat per escultures del segle XVII de la Mare de Déu del Roser, Sant Domènec i Santa Caterina de Siena; l'arc recolza en dos mènsules amb àngels, un du un paper i l’altre un instrument musical. Una restauració ha deixat a la vista restes picades i fragments dels pinacles que van ser destruïts en alguna reforma.

Aquesta porta dóna pas a l’actual capella de Sant Vicent Ferrer, que fa de Parròquia Castrense. Ocupa part del que va ser segon creuer, situat als peus de la gran església conventual construïda el 1382 amb nau única, capelles entre els contraforts i capçalera poligonal, destruïda pels militars el 1865.

LA CAPELLA DE SANT VICENT

Va ser feta per Francesc Baldomar i Nicolau Bonet el 1460 per a commemorar la canonització de Sant Vicent Ferrer el 1455, i per a unir l'església amb la capella dels Reis, que estava quasi acabada.

A l’entrada s’ha conservat a la vista una part de les voltes de creueria gòtica originals i un orgue barroc construït l'últim terç del segle XVIII i restaurat recentment, així com un llenç, obra d’Evaristo Muñoz ,del 1730, que representa l'Aparició de Sant Pere i Sant Pau a Sant Domènec 

Entre 1772 i 1781 la capella fou ampliada i reformada segons projecte de l’acadèmic José Puchol, assessorat per l’arquitecte franciscà fra Francisco Cabezas, que va executat Antonio Gilabert, amb escultures de José Puchol i pintures de José Vergara Gimeno. Aquesta renovació és un exemple molt significatiu de la transició de l’academicisme barroc a l’il·lustrat neoclàssic.

Van ser utilitzats materials molt costosos i de diferents procedències: la pedra del paviment, blanca i negra, prové de Portaceli; la groguenca i la de la balustrada del presbiteri, de Buixcarró; la dels pedestals, de Nàquera; la de color groc clar ve de Llíria; setze columnes són de Portaceli; les quatre del retaule i les de l'interior del nínxol provenen de Callosa d'En Sarrià; i la de les bases del retaule, groga, és de  Torrent.

La capella és d’una sola nau amb columnes corínties, pilastres i sòcols de marbre, estructurada en tres trams.

El primer tram és rectangular, amb la volta gòtica recoberta amb una altra de canó amb llunetes, decorada per José Vergara amb un fresc del miracle de la resurrecció d'un mort fet per Sant Vicent.

El segon és un espai quadrat cobert amb cúpula sobre tambor amb llanterna, i les petxines també pintades per José Vergara amb escenes de la vida del sant, tot seguint un programa molt complex que inclou els cassetons de la cúpula. Amb representacions de les Benaurances, els Dons de l’Esperit Sant i les dotze tribus d’Israel, algunes esculpides i d’altres pintades. Sota la cúpula hi ha dos grans quadres pintats el 1665 per Vicente Salvador Gómez (1637-1680): El Miracle de l'anunci de les naus carregades de blat que arribarien a Barcelona, en el qual hi ha un autorretrat del pintor prenent notes, i El Compromís de Casp.

El tercer tram és la capçalera, de planta oval. La volta del presbiteri, pintada per José Vergara i també amb molt de contingut simbòlic, representa l’Apoteosi del sant, amb aquest i Sant Domènec davant la Trinitat, als seus voltants hi ha representats l’Església, papes, virtuts, reis, la ciutat de València, i els quatre continents coneguts aleshores, a més d’àngels i altres personatges.

El retaule, amb quatre grans columnes de marbre amb capitells corintis daurats, conté una talla daurada de Sant Vicent en el centre; sobre el frontó superior corbat i a cada costat, dues estàtues representen la Fe i l’Esperança; per sota del frontó hi ha un relleu del naixement de Sant Vicent, i fora del retaule, a cada costat, dues escultures que representen la Religió i la Castedat.

Sobre les portes al costat de l’altar hi ha els bustos dels pares de Sant Vicent, el notari Guillem Ferrer i la seua esposa Constança Miquel.

LA MURALLA ISLÀMICA DE VALÈNCIA

La València islàmica, Madinat al Turab, la Ciutat del Fang, o de la Pols (el nom de balad Balansiya sembla que feia referència a tot el país), tingué una muralla que començà a construir-se coincidint amb la creació de la primera taifa, a principis del segle XI, per ordre del rei Abd Al Aziz, però cap la possibilitat que fos iniciada amb anterioritat, pels governants Mubarak i Muzāffar.

El mur era alt uns set metres, i ample més de dos, fet de tàpia de morter, amb torrasses construïdes també de tàpia amb l'exterior de pedra sense treballar i distribuïdes espaiadament en els murs cada 33 metres; a la part més antiga, per l’actual Barri del Carme, són de planta semicircular; la part oriental és d’època almohade, dels segles XII i XIII, amb les torrasses quadrades, fetes només de tàpia, amb una barbacana paral·lela al mur, a distància d’uns 6 o 7 m i d’1,5 m alta, i un vall al davant, pel qual podia circular l’aigua. Aquesta disposició va ser descrita per Nicolau Primitiu Gómez quan va observar-la en algunes excavacions fetes a principis del segle XX a la plaça de la Congregació i al carrer d’Aparisi i Guijarro, i ha estat comprovada en d’altres posteriors, com la feta a l’edifici vell de la Universitat, al carrer de la Nau.

Quan al segle XIV Pere el Cerimoniós, que estava en guerra amb Castella, ordenà protegir les seues ciutats dels atacs dels castellans, a València es va fer una nova muralla i l’antiga musulmana quedà obsoleta, però continuà en peu, formant part durant segles de la vida dels veïns del centre històric, que van recolzar els seus habitatges en aquest colossal mur de càrrega, excavaren portes per travessar-la, com al Portal de Valldigna, o la trencaren, com ens recorda el nom del carrer del Trenc. L’any 1704 encara romanien molts fragments visibles als carrers, com es pot veure en el plànol del pare Tosca.

El perímetre

Segons l’historiador del segle XIX Vicente Boix, el perímetre total de la muralla era d'uns 2.600 m. cal considerar que aquest era el del mur que existia al moment de la conquista cristiana del segle XIII, quan ja s’havia fet l’ampliació d’època almohade.

Les tres muralles de València. La islàmica és la roja

Començant el recorregut de la muralla musulmana en la porta d'al-Qantara, o el pont, prop de l’actual de Serrans, el mur girava cap al SO per l’interior de les cases entre el carrer de les Roques i la plaça dels Furs; creuava el carrer de Roters i penetrava en les cases del carrer de Palomino; travessava el de la Creu, l’actual solar de la plaça de l'Angel, les cases de la plaça de Navarros, el carrer d’En Borràs pel cantó amb la plaça de Beneito i Coll, feia de mitgera en les cases del carrer de la Mare Vella i seguia per l’interior de les vivendes fins al Portal de Valldigna, on girava cap al SE; seguia pels carrer de Salines i Cavallers; creuava la plaça de Sant Jaume; entrava per les cases del carrer de la Bosseria, travessava els d’En Colom, Caixers, Cordellats, el solar de La Llotja, els d'Ercilla, Mantes i del Trenc; seguia per les cases dels carrers de Sant Ferran i de Manyans i creuava el de Sant Vicent; passava per l'interior dels edificis de la plaça de Mariano Benlliure, carrers de Moratín, Barcelonina, Transits i Minyana, fins a la Universitat, on girava cap al N; seguia pel carrer de les Comèdies, on aprofitava un mur del circ romà, fins a la plaça de la Congregació; passava pel solar de l'església de Sant Tomàs, creuava el carrer d’Aparisi i Guijarro, i continuava fins arribar al dels Maestres; d'ací anava a l'església del Temple, en arribar a aquest lloc girava cap a l‘O i seguia en paral·lel al riu, fins al punt on hem començat el recorregut.

Les portes

La muralla tenia set portes, de les quals el geògraf Al-Udri cita només sis: Bab al-Qantara, o del pont; aproximadament darrere de la porta de Serrans, que donava pas a l'únic pont de pedra de la ciutat. Bab al-Hanax, o de la Colobra; Rodrigo Pertegás la situa en el núm. 5 del carrer Salines, flanquejada per una torre, que fa de mitgera amb el de Cavallers. Bab al-Qaysariya o de l'Alcasseria, entre els carrers de les Mantes i del Trench; segons Huici Miranda era una porta menor, per a facilitar el pas del trànsit comercial que eixia cap a Alzira, Xàtiva i Dénia per la porta de Bab Baytala, o de la Boatella, entre el carrer de Manyans i la plaça de Mariano Benlliure; Rodrigo Pertegás la descriu com a doble, amb corredor central. Bab al-Xaria, o de la Xerea, on ara hi la façana de l’església de Sant Tomàs, en la plaça de Sant Vicent Ferrer; aquesta no la cita Al-Udri, perquè, segons Huici Miranda, només connectava la ciutat amb el camp de la Xaria. Bab ibn-Sajar, o Bab As-Sahar (porta de l'Orient) prop de l'església del Temple, en la plaça del Poeta Llorente, defesa per la torre Gran o d’Alí Bufat; Huici Miranda la descriu com a estreta i poc rellevant, la qual cosa no es correspon amb la seua importància defensiva. Bab al-Warraq, o de la Fulla (... de llibre?), en el carrer del Salvador, que estava flanquejada per dues torres, i comunicava, a través d'un pont de fusta, la ciutat amb el raval del carrer d’Alboraia.

Restes conservades

* Al carrer Blanqueries, 2, al local de la Fundació Florida State University (FSU) hi ha una torrassa defensiva semicircular molt ben conservada i una línia de merlets. A més de diverses basses per al tintat de cuir, d'època medieval.

* Al carrer Roters s'han localitzat fragments, ara conservats en habitatges i locals comercials, com una perruqueria o un forn, on n’hi ha un  de vuit metres que dóna a l’exterior.

* En un solar darrere de la plaça de l'Angel hi ha un fragment de mur i una torrassa semicircular integrada en les habitacions d’una casa de la plaça de Navarros.

* A un solar que fa d’aparcament als carrers En Borràs i Adoberies es poden veure les restes molt malmeses d’una torrassa semicircular d'un habitatge del carrer de la Mare Vella. No han estat posades en valor per una integració matussera, considerada pels arqueòlegs com un pastitx insuportable.

* El Portal de Valldigna és un arc obert al mur per a facilitar el pas en època cristiana. Està integrat en un edifici que conserva en el pati interior una altra torrassa.

* Al carrer Salines ha quedat exempt un curt fragment de la muralla on es poden apreciar els seus dos metres de grossària. També des d’ací, ara es poden veure al fons d’un solar recent, més fragments del mur i una altra torrassa corresponents al carrer de Cavallers, on n’hi ha restes en diversos locals públics que tenen portes a aquest carrer i a la plaça de Sant Jaume.

* A la plaça del Tossal hi ha la Galeria del Tossal, on es poden contemplar les restes musealitzades d'una torre i llenç de la muralla islàmica del segle XII. Hi ha una descripció d'aquesta part al final del nostre text.

* A la propera plaça del Forn de Sant Nicolau, al soterrani del Col·legi Major Rector Peset, es conserva un altre fragment incorporat a l’anomenada sala de la Muralla.

* Al carrer de Sant Ferran, també al soterrani del Centre Cultural Octubre, es van trobar les restes d’un tram on hi havia complet el sistema defensiu: muralla, barbacana i vall, que han quedat assenyalades, o sota vidre, al paviment.

* A la plaça de Mariano Benlliure també es va trobar la muralla, en el solar de l'antic Cercle de Belles Arts, avui ocupat per un nou edifici; ara és visible al soterrani d’un bar del carrer de Sant Vicent.

* Al carrer dels Transits, 5, a l’interior de la papereria Sena Alós, un altre fragment és visible sota vidre.

* Al carrer de la Nau, a l’interior de l’edifici de la Universitat, hi ha un llarg fragment de l’ampliació del segle XII, visible sota el vidre de l’entrada i de la sala contigua.

* Al carrer de l’Almirall, a l'hotel Palau de Caro, construït en el Palau del Marquès de Caro, a pocs metres de la plaça del Temple, les restes de la muralla van ser integrades en les habitacions de la planta superior i en el restaurant.

* Al palau del Temple, durant obres de remodelació van aparèixer dos esquelets del període almohade, un fragment de la muralla, dues torres i la barbacana, a més de part d'uns habitatges islàmics decorats amb pintura mural.

* No directament relacionats amb la muralla, al palau de Calatayud, edifici de la Generalitat al carrer del Micalet, es va trobar durant obres de rehabilitació un mur islàmic amb una altura de dues plantes, cosa ben poc freqüent, així com una font envoltada de canonades de ceràmica, una possible canalització d’aigua de la sèquia de Rovella, i diverses estances que fan pensar en uns banys públics, perquè consta que n’hi hagué a l’entorn del palau de Calatayud.

* Els anys 2017/18 durant unes obres de reparació de canonades d’aigua potable, aparegueren moltes restes que van ser documentades i tornades a cobrir protegides, cal mencionar-ne aquestes: Davant del pont de la Trinitat: a la zona de la porta de Bab Al-Warraq restes de dues torrasses i un mur de petits carreus d’origen romà que potser es van reutilitzar en la muralla islàmica. Davant de la plaça del Poeta Llorente i el carrer Pintor López 1: 18 metres de la muralla islàmica i restes d’un vall, encara per determinar si eren del Vall Vell, islàmic, o del Vall Nou, cristià, que potser estaven a prop de la famosa torre d’Alí Bufat, però es van deixar sense excavar perquè quedaven fora de la rasa feta per a les obres.

* I per acabar, de moment: a la plaça del Dr. Collado, en dos edificis de propietat municipal han aparegut, un tram del mur principal de la muralla del segle XI, el paviment que el separava de la barbacana i el vall, reblit d’escombreries.

La Galeria del Tossal

Conserva un dels millors testimonis de la muralla islàmica. Són 20 metres de mur i una torrassa de planta quadrada, una possible remodelació, feta al segle XII, d’un tram de la muralla construïda al segle XI (les torrasses del segle XI eren de planta semicircular).

Aquest tram del mur protegia la porta, de planta en angle, de Bab al Hanax, o de la Colobra, que s’obria cap a ponent i comunicava amb l’extensa necròpoli que hi havia vora el camí del carrer de Quart, una antiga via romana.

La construcció es va fer amb tàpia de morter, una mena d’encofrat, que va deixar en el front els forats fets pels suports de les caixes de fusta emprades pels alarifs musulmans en la seua construcció.

Davant de la muralla discorria el vall, que servia de fossat defensiu. Al segle XIV, el vall va ser cobert amb una volta, de la qual resten alguns dels arcs gòtics de maó que la suportaven. Aquest vall, alimentat per l’aigua de la sèquia de Rovella, serví -gairebé fins als nostres dies!- com a col·lector dels pocs albellons i de les aigües negres de la ciutat.

ELS SKANDERBEG I EL MONESTIR DE LA TRINITAT

GJERGJ KASTRIOTI, SKANDERBEG

(Gjergj Kastrioti, senyor de Krujë (Krujë, Albània, 6-5-1405 / Lezhë, Albània 17-1-1468)

Des de mitjans del segle XIV, el territori d’Albània es trobava dividit entre diferents senyors feudals locals, i era cobejat pels turcs otomans.

Gjon Kastrioti, un il·lustre senyor regional, casat amb la princesa sèrbia Voisava, havia fundat el Principat de Kastrioti, situat en la part central d’Albània, la seua capital era Krujë, on nasqué Gjergj (Jordi) el 1405. Quan aquest tenia 10 anys, son pare, obligat per les circumstàncies, hagué d’enviar-lo a la cort otomana com a hostatge en garantia de la seua submissió als turcs. El seu fill es va convertir a l’islam i passà a l’exèrcit. A causa de les seues victòries militars els otomans l’anomenaren İskender Bey (príncep Alexandre).

Després d’haver lluitat contra un altre gran militar, el famós hongarés Janos Hunyadi, els turcs li atorgaren el 1440 la titularitat del districte de Dibra, des del qual es controlaven Albània i Macedònia. Durant aquest mandat mantingué bones relacions amb Venècia i  Ragusa, també establí amistats amb diverses famílies nobles locals; tot açò va propiciar-li un canvi radical. Malgrat els seus vint anys al servei del Sultà, en plena batalla abandonà els otomans amb el seu nebot i 300 albanesos lleials, recuperà  Krujë, el seu patrimoni patern, es reconvertí al cristianisme i convocà la Lliga de Lehzë entre els senyors albanesos; entre aquests hi havia Gjergj Arianit Komneni, amb la filla del qual, Andronika, va casar-se el 1451.

Des del 1443 els albanesos van infligir, sota el lideratge d’Skanderbeg i durant uns 25 anys, severes i constants derrotes a les tropes otomanes. Aleshores els turcs li canviaren el seu antic nom per Hain İskender (Traïdor Alexandre). Esdevingué comandant en cap de l’exèrcit de la creuada del papa Pius II, i el papa valencià Calixte III en algun moment el va fer el seu representant, a més de concedir-li el títol honorífic d’Athleta Christi (Campió de Crist).

Per tal de mantenir la seua resistència contra els turcs, Skanderbeg i la resta de senyors feudals albanesos van signar el Tractat de Gaeta el 26 de març del 1451, en el qual reconeixien la sobirania de Alfons V el Magnànim sobre el seu país a canvi d’ajuda militar i el respecte dels seus privilegis. L’abril del 1452, Ramon d’Ortafà arribà com a virrei a Croia, l’actual Krujë, centre de la resistència contra els turcs. Albània es mantindria sota influència catalana fins a l’any 1467. El nostre personatge figura als documents de l’Arxiu de la Corona d’Aragó com Jordi Castriota o Escanderbeg.

El 17 de gener del 1468 Skanderbeg va morir de malària. Finalment, el 1478, després d’altres deu anys de resistència, els turcs van assetjar Krugë per quarta vegada, van rendir-la per fam i sense acomplir el seu tracte, mataren els homes i esclavitzaren les dones i els xiquets. La resistència albanesa va continuar de forma esporàdica fins cap al 1500, quan els turcs van aconseguir annexionar-la a l’Imperi Otomà, on va romandre fins a l’any 1912.

Skanderbeg va ser un mite i un model per a tota l’Europa cristiana, serví de base i inspiració per a moltes obres, per exemple, al Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, quan el comte ermità Guillem de Varoic –que era son pare- ensinistra el jove bretó sobre els principis doctrinals i morals de la cavalleria, li parla dels millors cavallers del món, els artúrics Lancelot del Llac, Perceval o Galaàs, i els contemporanis, com el cavaller Muntanyanegra, el qual no és altre que Skanderbeg. Al teatre castellà del segle XVII es va cultivar el “género escanderbesco”, amb obres com El Jenízaro de Albania; El príncipe esclavo; El príncipe Escanderbey o El gran Jorge Escanderbega; algunes atribuïdes a Vélez de Guevara. També escriviren sobre ell Ronsard, Marlowe, Voltaire, George Lillo, Byron, i altres autors europeus; Músics com Antonio Vivaldi o François Francoeur li dedicaren óperes.

Albània considera Skanderbeg el seu heroi nacional per haver frenat les escomeses del totpoderós Imperi Otomà, fins i tot ha fet seua la simbologia d’aquest, en el nom actual del país, Shqipëria (Terra de les àguiles en albanés) derivat del gentilici del seu moment shqipëtar, adoptat a partir de la rebel·lió contra els turcs que substituí l’antic d’Arbër o Arbën, i també en la bandera, amb l'àguila imperial bicèfala dels romans d'Orient, usada per Skanderbeg. (Albània és un derivat del llatí, que fa referència a les seues altes muntanyes, blanquejades per la neu).

DONIKA KASTRIOTI, SKANDERBEGA

Després del Tractat de Gaeta amb Alfons V el Magnànim del 1451, Skanderbeg va casar-se amb Andronika Donika (1428 / 1505/6), descendent de les famílies albaneses Arianiti i Muzaka. L’únic fill del matrimoni, Gjon Kastrioti II, es casà amb Irene Branković Palaiologina, filla de Lazar Branković, Dèspota de Sèrbia.

Morts Skanderbeg i Alfons V, amb Albània en poder dels turcs, Ferrante I de Nàpols, fill del Magnànim, agraït per l’ajuda prestada per Skanderbeg contra l’invasor de Nàpols Joan d’Anjou i en compliment del Tractat de Gaeta, concedí terres i títols al seu únic fill Gjon (Joan) i la seua família, que abandonaren Albània, i van ser coneguts a Nàpols com els Castriota. També va acollir uns 20.000 albanesos fugits dels otomans, els descendents dels quals, actualment uns 100.000, són coneguts com a arberesh (nom amb què es coneixíen aleshores els albanesos), perquè encara conserven el seu idioma, tradicions i costums del segle XV, època dels primers documents escrits en llengua albanesa i alfabet ciríl·lic.

El rei Ferrante I de Nàpols s’havia casat, per segona vegada, el 14 de setembre del 1477 amb Joana d’Aragó, germana de Ferran el Catòlic, en una fastuosa cerimònia amb participació, com a legat papal, del cardenal de València Roderic de Borja, el futur papa Alexandre VI. Quan els Kastrioti van haver de fugir d’Albània a Nàpols, Donika Kastrioti, la viuda d’Skanderbeg va ser dama de la cort de la reina Joana, ben aviat esdevingué la seua amiga més íntima i confident, fins al punt que va residir juntament amb ella al Castel Nuovo, on la reina vivia envoltada d’una cort galant i fastuosa.

El 1494 morí Ferrante I, i el succeí el seu fill Alfons II, que abdicà el 1495 a favor del seu fill, conegut com Ferrantino, el qual casà amb la seu tia Joana, filla de Joana d’Aragó i Ferrante, però a les acaballes de l’any següent també morí Ferrantino. En poc de temps enviudaren mare i filla. Des que van enviudar, les dues signaven com “la trista reina”.

Joana intentà casar la seua filla amb Frederic, el nou rei de Nàpols però aquest s’inclinava cap als francesos, i amb l’excusa de veure el seu germà, Joana abandonà Nàpols el 7 de setembre del 1499, acompanyada de la seua filla i de membres de la seua cort, entre ells Donika Kastrioti, aleshores coneguda com a Joanota Castriota o Escanderbega, que vingué acompanyada del seu net Alonso Castriota. En arribar a València les dues reines vídues, la filla s’aposentà ací i la mare continuà fins a Granada, on hi havia la cort castellana.

Ferran el Catòlic, coneixedor del talent polític de la seua germana, la va nomenar, el 27 de maig de 1501, per a la lloctinença general dels regnes de la Corona d'Aragó i aquesta s’establí a València, juntament amb la filla. Va exercir el càrrec fins a la seua tornada a Nàpols, el l4 de setembre del 1506, quan mare i filla embarcaren a Barcelona acompanyant Ferran el Catòlic i Germana de Foix, esdevinguts, per conquista, els nous reis de Nàpols. Aquest viatge de tornada ja no el van fer ni Joanota Castriota ni el seu net, perquè havien mort a València i estaven soterrats al Monestir de la Trinitat.

Les reines vídues van viure a l’antic palau de Castel Capuano, com a germana i neboda del rei de Nàpols, envoltades, com sempre, d’una magnífica Cort i administrant les seues moltes propietats en el regne de Nàpols, on la reina vídua continuà prestant serveis al seu germà. Joana d’Aragó morí a Nàpols el 1517.

RECORDS DELS CASTRIOTES AL MONESTIR DE LA TRINITAT

Entre 1695 i 1700, sota l'estructura original gòtica que va quedar intacta, l'església del monestir va ser revestida amb decoració d'estil barroc a base de medallons adornats amb fullatges i angelets de guix, sobre noves voltes de maó, de mig canó en la nau i molt rebaixades en les capelles laterals, per a donar cabuda a unes tribunes que tenen accés des del cor alt. Aquestes obres i altres posteriors, alteraren la situació original dels records que comentarem.

La tomba d’Alonso Castriota

Alonso Castriota, el net de Skanderbeg i Joanota Castriota o Escanderbega, no arribava als quinze anys quan vingué a València. Un dia que passejava per la nostra ciutat muntat sobre una mula, va passar, potser inadvertidament, entremig d'uns homes que s’acoltellaven i per dissort va rebre una estocada, de la qual va morir en poques hores. Era l’any 1503, i es diu que amb aquest jove cavaller es va acabar el llinatge masculí directe del Gran Castriota Skanderbeg.

Va ser soterrat en un túmul de marbre adossat a la paret del cor baix, al costat de l'evangeli, sobre unes columnetes de marbre, segons Escolano. L’any 1900 es va desmuntar el seu sepulcre, però es va conservar una làpida amb aquesta inscripció: AQUI YACE ALFONSO, HIJO DEL FAMOSO GEORGIO ESCANDERBEGA REY DE ALBANIA, AZOTE DE LOS TURCOS, Y MURO INEXPUGNABLE DE LA CHRISTIANDAD, A QUIEN LLAMARON LOS TURCOS SCARDARBERCH Y A QUIEN POR SU DESCENDENCIA, VALOR Y MAGNITUD DE ANIMO LE COMPARARON AL REY ALEXANDRO DE MACEDONIA. MURIO DE EDAD DE XV AÑOS, EN ESTA CIUDAD DE VALENCIA, AÑO 1503.

Per l’idioma, el tipus de lletra i la confusió de parentiu, sembla que va ser feta en època posterior. Actualment es pot veure en un racó, a nivell de terra, de l’actual capella del Sant Crist, que és l’última del costat de l’epístola, després de la porta d’entrada.

Segons Madoz, també adossada al cor i al costat de l’anterior inscripció, n’hi havia una altra, actualment desapareguda, amb aquest contingut: AQUÍ YACE LA SEÑORA DOÑA MARIA DE ARAGÓN, HIJA DEL SR. REY DON FERNANDO EL CATÓLICO, QUE TOMÓ EL HÁBITO EN ESTE REAL CONV. DE LA STMA. TRINIDAD, DE EDAD DE 5 AÑOS, EN EL DE 1484, EN EL QUE PROFESÓ Y PERSEVERÓ HASTA SU MUERTE, QUE FUE A LOS 6 DE SETIEMBRE DE 1540, Y AUNQUE GRANDE POR SU NACIMIENTO, PUES FUE MUY GRANDE, FUE MUCHO MÁS POR LA ESCELENTE VIRTUD QUE PROFESÓ.

La tomba de Joanota Castriota

Es diu que l’Escanderbega va morir a València entre el 8 de març del 1505 i principis de setembre del 1506, quan Joana d'Aragó va tornar a Nàpols amb la seua filla.

Agustin Sales, en la seua “Historia del Real Monasterio de la Ssma. Trinidad”, publicada l’any 1761, escrigué que al pati d'aquest monestir hi havia soterrats alguns “Bohemis” (potser eren albanesos), que sens dubte van ser els criats o patges que acompanyaren i servien l’Scanderbega, que sense deixar constància del seu nom li donaven el tractament singular de Senyora, que no es donava a cap de les altres que eren anomenades al Llibre original d'Entrades, on hi havia una anotació, pel maig de l'any 1504, de la quantitat cobrada pel soterrament “del cos de la Senyora na Joanota”. Sales deduïa, i n’estava convençut, que l’Escanderbega era aquesta.

Va ser soterrada a la capella de Sant Miquel, ara del Rosari, la primera situada vora el presbiteri, de la banda de l’evangeli, sota la imatge de la Mare de Déu Refugi de Pecadors, que ella va dur a València, segons la tradició. Per al soterrament es va utilitzar la sepultura preparada per a la família dels Santàngel, potser obtinguda per amistat amb aquesta família valenciana, que havia servit al Palau de Nàpols, d'on potser es coneixerien. Els Santàngel no pogueren usar-la perquè la reina Isabel la Catòlica, veient que estava propera a la de la seua tia la reina Maria, esposa d’Alfons el Magnànim i fundadora del monestir, no ho va permetre.

Joana de Nàpols expressà en el seu testament el desig que les restes de la seua amiga Joanota foren traslladades de l'Església de la Santíssima Trinitat de València a Nàpols, per a soterrar-les en una capella de la Basílica de Santa Chiara. No obstant això, no sembla que l'última voluntat de la reina fos acomplida, per la qual cosa, la vídua d’Skanderbeg és ben probable que encara siga soterrada al Monestir de la Trinitat de València, a l’antiga capella de Sant Miquel, sense cap signe extern. També cap la possibilitat que les seues restes foren remogudes durant una indocumentada i lamentable excavació, feta entre 1993/94, per a localitzar-ne les de Lluís de Santàngel, del qual tothom sabia –llevat dels excavadors- que va ser soterrat al convent de Sant Doménec.

La Mare de Déu Refugi de Pecadors

L’actual capella de la Mare de Déu Refugi de Pecadors és a la banda de l’epístola, al costat de la porta, que la separa de l’última capella, la del Crist, on està la inscripció d’Alfons Castriota. El 1612 va ser traslladada ací des de la capella de sant Miquel, on estava situada, com ha esta dit, sobre la tomba de l’Skanderbega.

Aquesta imatge és una antiga icona, pintada sobre una gruixuda taula de fusta, ara prou bombada, de 129x73cm, que hom suposa procedent de Centreeuropa. Segons conta la tradició, Donika Kastrioti la va trobar profanada amb una ganivetada en el rostre pels seguidors de Juan Hus. Cap pintor es va atrevir a restaurar-la. Passat el temps, la marca desaparegué miraculosament el mateix dia que Bohemia va ser recuperada pel catolicisme.

Quan Skanderbega la va dur a València el 1499 va suscitar gran devoció, i el 1504 es va fundar la Confraria del Refugi, que encara existia no fa molt i feia una festa amb solemne novenari els primers dies de setembre.

En una carta d'Agustín Sales datada el 1761, s'indicaven les inscripcions visibles en la icona, possiblement en caràcters grecs i ciríl·lics, desxifrades per un escolapi orientalista, el qual creia fins i tot poder afirmar la seua procedència de Vratislava (Breslav). Ara tot això no es pot apreciar. Dissortadament, la taula va ser totalment repintada a principis del segle XIX, segons es pot deduir del que diu el capítol 21 dels Estatuts de la Confraria, redactats el 1829: “va ser posada en la decència que està en el dia”.

EL PALAU DEL MARQUÈS DE CAMPO, MUSEU DE LA CIUTAT

Tres museus exhibeixen una bona part del patrimoni històric de l'Ajuntament. Són: l’Històric, en el mateix edifici representatiu de l’Ajuntament; el d’Història de València, al carrer València, 42 de Mislata, instal·lat a un antic dipòsit d’aigua del 1850, en la construcció del qual participà Ildefons Cerdà, l’artífex de l’Eixampla de Barcelona; el tercer és aquest, el de la Ciutat, instal·lat en l’antic palau del Marqués de Campo, a la plaça de l’Arquebisbe.

El Museu de la Ciutat mostra una selecció dels fons pictòrics municipals antics i moderns, a més de diverses col·leccions, la de pesos i mesures donada per Juan Antonio Gómez-Trénor, la molt diversa dels hereus de Miguel Martí Esteve, la del periodista i crític d'art Adolfo de Azcárraga, ambdues comprades per l’Ajuntament, la de Forja Artística...

Nosaltres només visitarem les sales de la planta noble, que exhibeixen una part del miler d'obres de pintura antiga de la col·lecció municipal, de molt heterogènia procedència.

EL PALAU DEL MARQUÉS DE CAMPO

També conegut com de Berbedel, va ser anteriorment dels ducs de Villahermosa i es remunta al segle XVII, del què encara conserva alguns elements originals. L'any 1857 el mestre d'obres Manuel Ferrando va fer, per encàrrec de José Campo i Pérez, pròcer valencià i futur marquès de Campo, una important intervenció. A començaments del segle XX passà a propietat dels comtes de Berbedel. Quan València fou capital de la II República hostatjà el Ministeri de Sanitat i Assistència Social, a càrrec de l’anarquista catalana Federica Montseny, una de les primeres dones ministres europees. Els propietaris el recuperaren, però posteriorment el desmantellaren i abandonaren. Va ser declarat Monument Històric Artístic el 1973 i l'Ajuntament l’adquirí el 1974. Des de finals dels anys vuitanta hi ha instal·lat el Museu de la Ciutat.

LA FAÇANA

El 1857 Manuel Ferrando va tancar l'edifici anterior, de planta en forma d’U, amb un cos central de traça classicista, rematat per un frontó corbat i balustrada amb garlandes i putti, que inclou piràmides gallonades i boles, semblants a les de les torrasses laterals, que formaven part  de l’edifici original, i estaven decorades amb elements barrocs, com els grans balcons amb pilastres encaixades, el frontó corbat partit, i les piràmides flamejants, tot molt semblant a la decoració d’un altre palau al carrer de Cavallers, 28.

En aquest cos central que va unir les torrasses laterals s'obren dues grans portes bessones enreixades, sobre les quals figuren escuts dels darrers propietaris, els comtes de Berbedel. A causa d’aquesta intervenció, a la façana del carrer del Pes de la Farina es van tapiar dos balcons, però es mantingueren les baranes i en l’emparedat va ser reproduïda, amb pintura il·lusionista, una porta de persiana.

EL PATI

Ordena l’edifici al seu voltant. Consta de les tres sèries d'arcades originals del segle XVII, sobre les quals hi ha els balcons de la planta superior, de barana mixtilínia que ocupa tot el llarg de cada costat; la part posterior del cos de la nova façana és un mirador. Els cossos laterals tenen una segona planta, amb balcons de tornapuntes barroques, del segle XVII.

L’entrada al pati es fa sota dos arcs que coincideixen amb les portes; entre aquestes, a la part interior, hi ha una gran làpida procedent de la Casa Nadiua de Sant Vicent Ferrer, que en el seu començament diu:

EN LO ANY 1676 EN 1677 ES RENOVÀ ESTA CAPELLA SENT JURATS LEANDRO DE CABRERA GENEROS JURAT EN CAP DE NOBLES E CAVALLERS JOSEPH MAURO DE ABALSIS JURAT EN CAP DE CIUTADANS JOSEPH GERONI AZNAR, GENERÓS JAUME NICOLAU DE ONA FRANCISCO VICENT LLORENS Y TIBURCIO ROMEU CIUTADANS PERE LOP PERIZ RACIONAL VITORIANO FORES Y LLUCH BONO, CIUTADANS SINDICS...

Al centre del pati es pot veure una pica romànica. Als cantons hi ha quatre escultures en marbre de Carrara que representen Plutó, Apol·ló, Venus i Diana, són obra de l’artista italià Giacomo Antonio Ponzanelli (Carrara 1654 / Gènova 1735), està firmada en el cos del dofí que acompanya Venus; va fer-les, com altres de la ciutat, per al jardí de la desapareguda Alqueria del canonge Pontons, a Patraix, construïda a finals del segle XVII; aquestes escultures van  patir actes vandàlics, i després de ser restaurades l’any 2012 es traslladaren ací. El paviment del pati és el tradicional de la ciutat, amb llambordes de pedra sorrenca, o sauló rogenc.

A la part dreta, junt a la porta d’accés al vestíbul del museu hi ha un gran relleu en pedra encarregat per Josep Renau (aleshores director general de Belles Arts) a Ricard Boix -ambdós valencians- per al Pavelló de la República Española en l’Exposició Internacional de París de l’any 1937; du aquesta llegenda: Songez a la douleur d’Espagne.

L'ESCALA

Passat el vestíbul, Al peu de l’escala hi ha un bust en marbre de Sorolla, obra de Benlliure, que potser siga l’original del monument al primer.

Aquesta gran escala, que dóna accés a la planta noble, on hi ha els antics salons i la capella, està coberta amb la cúpula original del segle XVII, que té a les petxines els escuts nobiliaris, envoltats de recarregada decoració barroca, dels Prats Buccelli i Dasí Puigmoltó, comtes de Berbedel, els darrers propietaris del palau; la resta de la cúpula, el tambor amb finestres i la mitja taronja, està decorada amb fins esgrafiats.

L'ADAPTACIÓ DEL PALAU PER A MUSEU

Manuel Portaceli Roig, arquitecte autor de les obres d’adaptació, va organitzar un recorregut museístic a través de les diferents sales del palau, ordenades amb claredat al voltant del pati, que facilita la lectura de les diverses parts de l'edifici i posa l'accent en la nova tipologia, assumint plenament la reforma del segle XIX del mestre Ferrando. Manté el caràcter principal de la planta noble dins del museu i, per a recuperar i subratllar les peculiaritats dels salons vuitcentistes, fa ús del color per a adjectivar el recorregut. Els sostres dels salons de Ball i Isabelí es van decorar amb pintures de Jordi Teixidor. Les plantes superiors sota coberta, abans molt fraccionades, van ser incorporades també al museu. Aquesta intervenció, duta a terme entre 1986 i 1989, va obtindre el Premi COACV 1988-1989. L'any 2001 es van ampliar les sales museístiques amb la incorporació de les edificacions del carrer Venerables.

El palau actual ocupa la totalitat d'una illa, és una vasta construcció amb diversos cossos d'edificació independents, homogeneïtzats tots ells després de les successives intervencions.

EL MUSEU

Per qüestions d’espai, només mencionarem algunes de les obres exhibides a les sales nobles.

* Des de l’escala podem accedir directament a la primera sala, dedicada a pintura dels segles XV i XVI. Ací destaquen: El retaule complet del Gremi de Blanquers (curtidores), en el qual es pot llegir, al peu de la pintura central, aquesta inscripció: Este retablo se començó a pintar el 1 de Henero del año 1601 y se acabó a 29 de abril del dicho año. Siendo Cesario Bartholomeo Massip y compañero Jaime Inglada Mayoral Roque Augustín y quarto mayoral Vicente Ferrer. El sant Miquel Arcàngel del Mestre del Griu, fragment d’un retaule de cap al 1520, d’estil renaixentista amb certa influència leonardesca, en ell, el sant, amb expressió dolça i equilibrat contraposto, contrasta amb el grotesc dimoni. Hi ha una vitrina amb figures d’alabastre, marbre, i menudes pintures,  sobre vidre i fusta.

* A la sala següent hi ha dos fragments de la decoració mural, a l’oli, de la Capella dels Jurats de l’antic Ajuntament del carrer de Cavallers, són obra Miquel Esteve i Miquel del Prado, del 1519, el seu estil és renaixentista amb influència leonardesca a través de Llanos i Yáñez, pintors de les portes del retaule de la Catedral. Finalment, hi ha un gran plafó ceràmic procedent de l’Almodí, al peu del qual hi ha una inscripció que diu: Este ornato se hizo a expensas de los medidores siendo guardián Vicente Domingo Ximeno, Año de 1765. El buit al centre del plafó està ocupat per un retaule de Sant Vicent Ferrer, d’imitació gòtica, obra de Vicente Peñalver, del 1966.

* D’ací es pot pasar a l’esquerra, a la Serre o hivernacle, on hi ha set grans llenços a l’oli, de Josep Vergara (1726-1799) procedents de la Capella de Santa Rosa de Lima de la REAL CASA DE ENSEÑANZA DE NIÑAS Y COLEGIO DE EDUCANDAS, edifici que ara forma la part posterior de l’Ajuntament. (L’arquebisbe Andrés Mayoral va edificar la casa, entre 1758 i 1763, per a donar treball als jornalers procedents de l’art de la seda que no tenien subsistències. Era una escuela per a xiquetes pobres -niñas- i un colegio per a xiquetes de distinguido nacimiento -educandas-. Pel que sembla, estarien juntes, però no barrejades...

* Al fons hi ha una sala dedicada a l’escultor Ricard Boix (Valencia, 1904 – 1994), amb obres influenciades pel cubisme i l’art decó,

* En tornar arrere passarem davant la Capella del segle XIX, d’estil neoclàssic, profusament decorada amb relleus i or.

* Passarem, a través de la sala ja vista abans, a la d’Honor, o de Ball, que conserva part de la decoració i un sòcol de fusta pintada. El sostre va ser decorat pel pintor Jordi Teixidor en fer la rehabilitació. Ací destaquen: Un sant Miquel Arcàngel d’Evaristo Muñoz (1684-1737), amb una referència escrita comuna a la representació del sant: Qui sicut Deus (Qui és com Déu?). Un sant Vicent Ferrer de Jeroni Jacint d’Espinosa (1600-1667) d’estil realista-tenebrista. Un filòsof, de cap al 1660,  atribuït a Esteban March, que sembla inspirat en un model de Ribera. Un Calvari del cercle de Ribalta, de cap a finals del segle XVI o principis del XVII. Un altre sant Miquel, d’aspecte monumental, de Vicente Castelló, de cap al 1629. Un parell de curiosos retrats, de Luis Crespí de Borja i el Venerable fray Domingo Sarrió, amb inscripcions immaculistes, de José Orient, de cap al 1680. Una Mare de Déu oferint una pera al seu fill, de Jeroni Jacint d’Espinosa (1600-1667).

* La sala següent, d’estil Imperi, conserva la decoració amb figures i al·legories de les Belles arts i de les activitats del marqués de Campo: Ferrocarrils, navegació, fàbriques de gas i de tabac. Podem veure un Sacrifici d’Isaac de Jeroni Jacint d’Espinosa (16600-1667), obra de bona qualitat que potser es va inspirar en la versió d’Orrente d’un original, ara perdut, de Caravaggio. Un Crucificat, anònim, possible còpia italiana de Miquel Àngel. Una Sagrada família amb Sant Joaquim i Santa Anna, de cap al segle XVII, anònim valencià sobre taula d’estil postjoanesc amb influència realista ribaltesca, on el Jesuset, amb la corona d’espines a la mà, dorm, i sant Joanet es dirigeix a l’espectador amb el dit a la boca en senyal de silenci; Sant Joaquim du ulleres, i al fons es veu un arc de ferradura en maons.

* Passem a la sala Neogòtica, o Armeria, precedida per un pas decorat amb espills, procedent de la decoració neogòtica feta en temps del marqués de Campo. Ací hi ha quatre vitrines amb petites imatges, Immaculada, Sant Sebastià, Sant Vicent Màrtir, Sant Cristòfor, etc, i moltes altres de sant Miquel, fetes de diverses mides i materials, datades dels segles XVI al XVIII.

* La següent és la sala Menjador, amb obres dels segles XVIII i XIX, entre elles diverses de José Vergara, Vicente López, Agustin Gaçull, José Camarón, José Llàcer.

* La sala següent és l’antic Fumador, que té el sostre decorat amb pintures que representen al·legories de les quatre estacions. En ella hi ha més obres de Vergara. També algunes pintures sobre coure, com una Santíssima Trinitat representada amb tres personatges, anònim valencià del segle XVIII. Un parell de pintures de cap al 1650 sobre sant Vicent Ferrer, procedents de la seua capella en S. Joan de l’Hospital. Un Avís angèlic a sant Josep per a fugir a Egipte (o per a tornar a Natzaret), anònim valencià de cap al 1800, on Jesús desperta Sant Josep per a que escolte l’avís de l’àngel, amb la Mare de Déu al fons, fent oració. Podem veure, en una vitrina, làmines d'or d’un aixovar principesc i altres joies datades des dels segles III-II aC. i V-VI dC, que procedeixen de les col leccions de Miquel Martí Esteve, comprades el 1951, i de la donació de Gemma Llopis Torija-Gascó del 2008.

* A la sala següent destaca un piano forte, fet a Londres el 1777 pel famós luthier Johannes Zumpe. Trobem més obres de Vergara, com una santa Rosa de Lima entre dues educandes, procedent, com altres anteriorment vistes, de la Real Casa de Enseñanza. Hi ha una sèrie de pintures de santes màrtirs del segle XVII, que van ser de la Casa Procura de la Cartoixa de Portaceli. Dues vitrines contenen diverses peces antigues, anells, bronzes, coures, esmalts, voris i figures de bronze dels segles XVIII al XIX.

* A la sala següent hi ha obres entre altres, de Vicente López, Antonio Fillol. Un retrat anònim de Carlos IV. Un gran llenç que figura un Regidor Municipal vestint l’uniforme concedit per Fernando VII, de José Zapata. (Val. 1763/1857), que du aquesta inscripció: El Rey No. Sr. Don Fernando VII En 17 de Junio de 1815, se sirvió conceder al Ayto. De Vala. El Uniforme que aquí se figura, en ell, la pesada cortina deixa veure un relleu ovalat amb el rostre de Fernando VII sobre les figures d’Eros i la Fidelitat, i el tapís que cobreix la taula du brodat l’escut de la ciutat. Tres vitrines contenen ex-vots ibèrics en bronze procedents de santuaris de Jaén, tanagres hel·lenístiques i ex-vots púnics procedents d’Eivissa, més tres caps en pedra: ibèric, gòtic i barroc.

* La sala Isabelina, que conserva antics adornaments de talla, va ser pintada per Jordi Teixidor en la rehabilitació. En ella trobarem algun moble, un parell de Jesusets en fusta, pintures dels segles XIX i XX, de Genaro Palau, Modest Urgell, Antonio Fillol, Salvador Abril, Julio Peris Brell, i altres.

* A l’última sala hi ha una consola, amb un bust de Laura, l’amada de Petrarca, i cadires del segle XIX. Veurem pintures de Bartolomé Mongrell i Agustí Alvar. Una gran vitrina conté nou ventalls o palmitos, un és del segle XVIII i la resta del XIX o del XX.

LA CAPELLA DE LA RESURRECCIÓ, LA RELÍQUIA DE SANT VICENT I LA MARE DE DÉU DEL COR

La Capella de la Resurrecció de la Catedral de València, popularment coneguda com la Coveta, és una bella mostra d’arquitectura renaixentista, o a la romana, com es deia al segle XVI, situada al centre de la girola, en la part posterior de l'altar major, sota l'altar del Corpus, o Sagrari.

Ocupa un reduït espai a nivell inferior de la resta, i és tan menuda que va ser ampliada mitjançant un magnífic pòrtic fet amb alabastre de les pedreres de Picassent, que sobresurt, adaptat a la forma poligonal de la girola. Està articulat amb tres arcs, els laterals de mig punt disposats obliquament a causa del traçat de la planta, i el central rebaixat i més ample, amb clau de fulla d'acant. Els arcs descansen en pilars amb columnes adossades, amb capitells compostos i basaments, que sostenen un entaulament decorat, rematat per una balustrada, amb quatre pilars que continuen els inferiors i suporten només dues de les quatre figures exemptes que hi hagué, les de Sant Josep i la Mare de Déu.

Tot està decorat amb un exuberant llenguatge clàssic, motius verticals a candelieri en les pilastres, amb àguiles, pitxers, querubins, brots vegetals, garlandes, florals i de fruits. Als arcs laterals, motlures perlades, rosasses en l’intradós i àguiles i garlandes fruiteres als carcanyols, o buits entre els laterals. El central té al mateix espai unes rosasses.

Les columnes s'adornen amb cintes anulars en el terç inferior i elegants llaçades en el superior. Els capitells laterals, d'ordre compost, s'enriqueixen amb alguns fruits, mentre que els centrals presenten vasos o pitxers de línies clàssiques entre la vegetació.

A l'interior hi ha l'altar, amb un arc rebaixat sobre pilastres que segueix la mateixa disposició del central del pòrtic i acull un sepulcre inferior –amb làpida llisa de marbre– i sobre aquest un relleu d’alabastre compost de diverses peces assemblades, treballat amb totes les tècniques escultòriques, des de l'alt relleu, que quasi arriba a la figura exempta, passant per una disminució progressiva fins arribar al subtil baix relleu del fons paisatgístic.

Representa la resurrecció de Crist i altres temes relacionats. La composició s'estructura a partir d'un sarcòfag central rectangular del qual ix, en alt relleu quasi exempt, la figura de Crist ressucitat parcialment cobert per la mortalla; l’acompanyen i envolten àngels i querubins; sobre un d’aquests recolza la ma dreta, amb l’esquerra, perduda, duia l’estendard de la resurrecció també perdut. A la part superior de la seua esquerra, les tres Maries, més menudes i en baix relleu per a produir la sensació de llunyania, davallen cap al sepulcre, que trobaran buit; per sota d’elles, un cap de vell mirant en direcció contaria potser representa sant Pere en el moment de descobrir també la tomba buida; a la part superior oposada podem veure en baix relleu el llunyà Calvari, amb la creu de Crist més gran. Fins a cinc soldats, figures de clara influència italiana, guardaven el sepulcre; un d’ells, amb llança, assenyala el Crist, tot informant del fet un sacerdot de l’antiga llei que té al davant; dels altres quatre, un és davant el sepulcre, mig adormit, i la resta expressa, en actituds diferents, la seua reacció davant el miracle.

L’AUTOR DEL RELLEU DE LA RESURRECCIÓ

Aquesta magnífica obra es considerava anònima i va ser objecte d’especulacions, tant pel que fa a la seua data com a l’autor. Va ser atribuïda a diversos artistes del renaixement, i fins i tot es relacionava amb artistes italians i amb els papes Borja, fins que l’any 1998, Josep Martínez Rondan donà a conéixer uns documents que havia trobat a l’Arxiu del Fons Notarial del Reial Col·legi Seminari de Corpus Christi (també conegut con el Patriarca), que fixaren la data i l’autor del relleu de la Resurrecció.

Gaspar Eximeno, membre d’una dinastia de notaris, que fou escrivà de la Sala, Jurats i Consell de la ciutat de València, va fer el seu darrer testament el 18 de juny del 1530, en ell establia: “Elegesc sepultura aprés ma fi ésser feta al meu cos, en la insigne Seu de València, en lo vas de la meua capella que jo ara, per concessió a mi feta del molt reverent capítol e senyors canonges, he fet e construït davall lo altar del Corpus Domini”

Més tard, el 15 de gener del 1535, Baltasar Eximeno de Baiona i Abdó i Senén Eximeno de Baiona, hereus de Gaspar Eximeno, contractaren amb l’escultor Gregorio de Biguerny: “un retaule de pedra d’alabastre amb la Història e Misteri de la Resurrecció de Nostre Senyor Déu Jesucrist, d’amplària e altària del buit que està ja cavat en la paret de dita capella sobre lo altar, lo qual buit està guarnit d’alabastre, en lo qual retaule ha de fer de bulto lo sepulcre, lo Jesús, les guardes, àngels i altres personatges juxt a lo designi per aquell donat a l’honorable en Bernat Joan Setina, argenter”

Gregorio de Biguerny, o Gregorio Pardo de Biguerny, l’autor del relleu de la Resurrecció, va nàixer a Burgos el 1513, era fill de l’escultor borgonyó Philip de Biguerny, casat i domiciliat a Burgos. Gregorio aprengué l’art amb son pare, i també amb Damià Forment, amb el qual es conserva un contracte. Cap la possibilitat que aquest l’enviés a València per a fer el retaule de la Resurrecció.

ELS AUTORS DE LA CAPELLA

Una vegada establert l’autor del relleu de la Resurrecció per Josep Martínez Rondan l’any 1998, Reyes Candela Garrigós publicà l’any 2012 un altre document que acredita els autors de la capella i el pòrtic; és un contracte datat el 4 de juny del 1529 entre l’encara viu Gaspar Eximeno i els mestres Baptiste Corbera, Lluís Munyos i un enigmàtic Yagnes: “sobre la Capella fahedora en la Seu de valencia davall lo altar del Corpus a les spatles de laltar major” pel qual: “los dits tres mestres se obliguen aixi en les mans com en la pedra de obrar y a acabar ab tota perfectio la dita capella segon lo designi fer per mestre bernat Cetina argenter de la seu i lo dit mestre lois munyos”

Potser el Lluís Munyos del contracte va ser fill d’un altre Lluís, un hàbil tallista en fusta que participà en les primeres obres renaixentistes de València, com l'orgue de la catedral (1510-1513) o els motlles per als algeps de la Capella de Tots els Sants en la Cartoixa de Portaceli (1510), era nét d’Agustí Munyos, mestre d'obres municipal. Aquest Lluís Munyos més jove signà, al setembre del 1524, un conveni  de col·laboració per cinc anys en el taller del prestigiós escultor valencià Damià Forment, actiu en aqueixos anys a Saragossa i després a Tarragona, i pogué participar en l’obra de la capella al seu retorn a València el 1529.

Joan Baptista Corbera va ser fill de Joan Corbera, lapicida, un dels grans mestres de la segona meitat del segle XV; col·laborador de Pere Compte, a qui va succeir després de la seua mort en gran part de les obres en les quals aquell estava treballant, com la Llotja, la Catedral, el palau de la Generalitat, o el palau dels Borja, seu actual de les Corts Valencianes.

Pel que fa al mestre Jagnes, picapedrer, Reyes Candela Garrigós apunta la possibilitat –amb reserves– que podria tractar-se del pintor Hernando Yáñez de la Almedina, format a l'entorn de Leonardo da Vinci, que col·laborà amb el pare de Lluís en la construcció de l'orgue de la Seu i en la capella de Tots els Sants de la Cartoixa de Portaceli.

Bernart Joan Cetina, mestre argenter de la Seu, intervé en aquest document en dues ocasions, com a testimoni presencial del primer abonament, a l'inici del contracte, i se'l cita, al costat de Lluis Munyos, com els responsables de l'obra: “segons lo designi fer per mestre Bernat Cetina argenter de la seu i el dit mestre Lois Munyos” Açò confirma la col·laboració entre els diferents oficis en la direcció i execució dels projectes, i suggereix que, possiblement, les traces i el disseny de l'obra era una col·laboració entre l’argenter i Lluís Munyos. Cal considerar que Bernat Cetina també estigué implicat en el posterior contracte per a fer el relleu de la Resurrecció, potser actuà com a dipositari del disseny o supervisor de l’execució per Gregorio de Biguerny: “juxt a lo designi per aquell donat a l’honorable en Bernat Joan Setina, argenter”

LA RELÍQUIA DE SANT VICENT MÀRTIR

Sant Vicent Màrtir, diaca del bisbe de Saragossa Sant Valeri, va ser martiritzat i soterrat a València durant la persecució de l'emperador Dioclecià l'any 304. El seu culte es va difondre amb rapidesa per l'Església del moment i va ser tingut com un dels sants més importants. És el sant patró de la nostra ciutat, i malgrat que actualment no hi ha certesa d’on anaren a parar les seues restes, nosaltres encara conservem alguns llocs considerats històrics del seu martiri.

Els lisboetes conten la seua història: L’any 780, alguns valencians, fugint de la invasió musulmana, volgueren traslladar per mar el cos del sant, però una tempesta els va fer aterrar a l’ara conegut com a cap de Sant Vicent. Passats alguns segles, el 1148, el rei de Portugal trobà les restes del sant, soterrades on hi havia un estol de corbs, i les traslladà per mar a Lisboa. Els corbs les acompanyaren en el viatge. Sant Vicent també és el sant patró de Lisboa, i l’escut de la ciutat és un vaixell amb dos corbs.

A València, igualment, un d’aquests animals protegí el cadàver del sant de les feristeles. Nosaltres també contem la nostra història: Cap a l'any 1104, un bisbe de València anà en pelegrinatge a Terra Santa i es va endur com a protecció la relíquia del braç esquerre momificat de Sant Vicent. Però el prelat va morir sobtadament a Bari (Itàlia), i allí restà la relíquia, que va anar transmetent-se fins que arribà a ser possessió del senyor Pietro Zampieri, de Vigonovo (Venècia), aquest va donar-la a la Catedral l'any 1970, juntament amb el seu reliquiari de bronze, d'estil venecià, que ara podem veure dipositat a aquesta capella.

LA MARE DE DÉU DEL COR O DE LA CADIRA

La imatge de la Mare de Déu del Cor o de la Cadira, està situada a la Girola sobre un pedestal de marbre, justament davant de la Capella de la Resurrecció, entre les del Crist del Perdó o de la Bona Mort i la de Sant Jaume.

És de pedra d’alabastre policromat, el mateix material de la capella de la Resurrecció i de la «pedra de llum» dels finestrals gòtics. Està datada cap a la segona part del segle XV i atribuïda a l'escultor i orfebre Joan de Castellnou, que va fer una corona per a la mare i uns rajos de llum per al fill, de coure sobredaurat amb incrustacions d’argent, perles i altres, però el 1631 van ser substituïts  per uns altres, costejats per Francisca Atabuix, que també es van perdre.

El cor estava en el centre de la nau mirant cap a l’altar major, i tenia una porta gòtica d’entrada per la part posterior  o reracor, que mirava cap a la porta principal. Com va ser col·locada sobre aquesta porta, rebé el nom de Mare de Déu del Cor.

A partir del 1777 va ser substituït tot el cor per un altre d’estil  neoclàssic. El reracor gòtic es tornà a muntar a l’antiga aula capitular, avui capella del Sant Calze, però la mare de Déu continuà sobre la nova porta, encara que amb un tron, o cadira, feta per l'escultor Juan Navarro durant els anys 1778 i 1779, que és la de fusta decorada amb or que encara conserva i també li dóna nom.

Més tard. El 1940, el cor central es va traslladar al presbiteri, i la Mare de Déu va ser situada on ara es troba.

Algunes dones embarassades practiquen una tradició moderna, iniciada el passat segle XX que consisteix a fer nou voltes a la Catedral, una per cada mes de gestació, i ara alguns també la coneixen  com la Mare de Déu del Bon Part.