dilluns, 8 de juny de 2020

ELS SKANDERBEG I EL MONESTIR DE LA TRINITAT

GJERGJ KASTRIOTI, SKANDERBEG

(Gjergj Kastrioti, senyor de Krujë (Krujë, Albània, 6-5-1405 / Lezhë, Albània 17-1-1468)
Des de mitjans del segle XIV, el territori d’Albània es trobava dividit entre diferents senyors feudals locals, i era cobejat pels turcs otomans.
Gjon Kastrioti, un il·lustre senyor regional, casat amb la princesa sèrbia Voisava, havia fundat el Principat de Kastrioti, situat en la part central d’Albània, la seua capital era Krujë, on nasqué Gjergj (Jordi) el 1405. Quan aquest tenia 10 anys, son pare, obligat per les circumstàncies, hagué d’enviar-lo a la cort otomana com a hostatge en garantia de la seua submissió als turcs. El seu fill es va convertir a l’islam i passà a l’exèrcit. A causa de les seues victòries militars els otomans l’anomenaren İskender Bey (príncep Alexandre).

Després d’haver lluitat contra un altre gran militar, el famós hongarés Janos Hunyadi, els turcs li atorgaren el 1440 la titularitat del districte de Dibra, des del qual es controlaven Albània i Macedònia. Durant aquest mandat mantingué bones relacions amb Venècia i  Ragusa, també establí amistats amb diverses famílies nobles locals; tot açò va propiciar-li un canvi radical. Malgrat els seus vint anys al servei del Sultà, en plena batalla abandonà els otomans amb el seu nebot i 300 albanesos lleials, recuperà  Krujë, el seu patrimoni patern, es reconvertí al cristianisme i convocà la Lliga de Lehzë entre els senyors albanesos; entre aquests hi havia Gjergj Arianit Komneni, amb la filla del qual, Andronika, va casar-se el 1451.

Des del 1443 els albanesos van infligir, sota el lideratge d’Skanderbeg i durant uns 25 anys, severes i constants derrotes a les tropes otomanes. Aleshores els turcs li canviaren el seu antic nom per Hain İskender (Traïdor Alexandre). Esdevingué comandant en cap de l’exèrcit de la creuada del papa Pius II, i el papa valencià Calixte III en algun moment el va fer el seu representant, a més de concedir-li el títol honorífic d’Athleta Christi (Campió de Crist).

Per tal de mantenir la seua resistència contra els turcs, Skanderbeg i la resta de senyors feudals albanesos van signar el Tractat de Gaeta el 26 de març del 1451, en el qual reconeixien la sobirania de Alfons V el Magnànim sobre el seu país a canvi d’ajuda militar i el respecte dels seus privilegis. L’abril del 1452, Ramon d’Ortafà arribà com a virrei a Croia, l’actual Krujë, centre de la resistència contra els turcs. Albània es mantindria sota influència catalana fins a l’any 1467. El nostre personatge figura als documents de l’Arxiu de la Corona d’Aragó com Jordi Castriota o Escanderbeg.

El 17 de gener del 1468 Skanderbeg va morir de malària. Finalment, el 1478, després d’altres deu anys de resistència, els turcs van assetjar Krugë per quarta vegada, van rendir-la per fam i sense acomplir el seu tracte, mataren els homes i esclavitzaren les dones i els xiquets. La resistència albanesa va continuar de forma esporàdica fins cap al 1500, quan els turcs van aconseguir annexionar-la a l’Imperi Otomà, on va romandre fins a l’any 1912.

Skanderbeg va ser un mite i un model per a tota l’Europa cristiana, serví de base i inspiració per a moltes obres, per exemple, al Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, quan el comte ermità Guillem de Varoic –que era son pare- ensinistra el jove bretó sobre els principis doctrinals i morals de la cavalleria, li parla dels millors cavallers del món, els artúrics Lancelot del Llac, Perceval o Galaàs, i els contemporanis, com el cavaller Muntanyanegra, el qual no és altre que Skanderbeg. Al teatre castellà del segle XVII es va cultivar el “género escanderbesco”, amb obres com El Jenízaro de Albania; El príncipe esclavo; El príncipe Escanderbey o El gran Jorge Escanderbega; algunes atribuïdes a Vélez de Guevara. També escriviren sobre ell Ronsard, Marlowe, Voltaire, George Lillo, Byron, i altres autors europeus; Músics com Antonio Vivaldi o François Francoeur li dedicaren óperes.

Albània considera Skanderbeg el seu heroi nacional per haver frenat les escomeses del totpoderós Imperi Otomà, fins i tot ha fet seua la simbologia d’aquest, en el nom actual del país, Shqipëria (Terra de les àguiles en albanés) derivat del gentilici del seu moment shqipëtar, adoptat a partir de la rebel·lió contra els turcs que substituí l’antic d’Arbër o Arbën, i també en la bandera, amb l'àguila imperial bicèfala dels romans d'Orient, usada per Skanderbeg. (Albània és un derivat del llatí, que fa referència a les seues altes muntanyes, blanquejades per la neu).


DONIKA KASTRIOTI, SKANDERBEGA

Després del Tractat de Gaeta amb Alfons V el Magnànim del 1451, Skanderbeg va casar-se amb Andronika Donika (1428 / 1505/6), descendent de les famílies albaneses Arianiti i Muzaka. L’únic fill del matrimoni, Gjon Kastrioti II, es casà amb Irene Branković Palaiologina, filla de Lazar Branković, Dèspota de Sèrbia.
Morts Skanderbeg i Alfons V, amb Albània en poder dels turcs, Ferrante I de Nàpols, fill del Magnànim, agraït per l’ajuda prestada per Skanderbeg contra l’invasor de Nàpols Joan d’Anjou i en compliment del Tractat de Gaeta, concedí terres i títols al seu únic fill Gjon (Joan) i la seua família, que abandonaren Albània, i van ser coneguts a Nàpols com els Castriota. També va acollir uns 20.000 albanesos fugits dels otomans, els descendents dels quals, actualment uns 100.000, són coneguts com a arberesh (nom amb què es coneixíen aleshores els albanesos), perquè encara conserven el seu idioma, tradicions i costums del segle XV, època dels primers documents escrits en llengua albanesa i alfabet ciríl·lic.

El rei Ferrante I de Nàpols s’havia casat, per segona vegada, el 14 de setembre del 1477 amb Joana d’Aragó, germana de Ferran el Catòlic, en una fastuosa cerimònia amb participació, com a legat papal, del cardenal de València Roderic de Borja, el futur papa Alexandre VI. Quan els Kastrioti van haver de fugir d’Albània a Nàpols, Donika Kastrioti, la viuda d’Skanderbeg va ser dama de la cort de la reina Joana, ben aviat esdevingué la seua amiga més íntima i confident, fins al punt que va residir juntament amb ella al Castel Nuovo, on la reina vivia envoltada d’una cort galant i fastuosa.

El 1494 morí Ferrante I, i el succeí el seu fill Alfons II, que abdicà el 1495 a favor del seu fill, conegut com Ferrantino, el qual casà amb la seu tia Joana, filla de Joana d’Aragó i Ferrante, però a les acaballes de l’any següent també morí Ferrantino. En poc de temps enviudaren mare i filla. Des que van enviudar, les dues signaven com “la trista reina”.

Joana intentà casar la seua filla amb Frederic, el nou rei de Nàpols però aquest s’inclinava cap als francesos, i amb l’excusa de veure el seu germà, Joana abandonà Nàpols el 7 de setembre del 1499, acompanyada de la seua filla i de membres de la seua cort, entre ells Donika Kastrioti, aleshores coneguda com a Joanota Castriota o Escanderbega, que vingué acompanyada del seu net Alonso Castriota. En arribar a València les dues reines vídues, la filla s’aposentà ací i la mare continuà fins a Granada, on hi havia la cort castellana.
Ferran el Catòlic, coneixedor del talent polític de la seua germana, la va nomenar, el 27 de maig de 1501, per a la lloctinença general dels regnes de la Corona d'Aragó i aquesta s’establí a València, juntament amb la filla. Va exercir el càrrec fins a la seua tornada a Nàpols, el l4 de setembre del 1506, quan mare i filla embarcaren a Barcelona acompanyant Ferran el Catòlic i Germana de Foix, esdevinguts, per conquista, els nous reis de Nàpols. Aquest viatge de tornada ja no el van fer ni Joanota Castriota ni el seu net, perquè havien mort a València i estaven soterrats al Monestir de la Trinitat.

Les reines vídues van viure a l’antic palau de Castel Capuano, com a germana i neboda del rei de Nàpols, envoltades, com sempre, d’una magnífica Cort i administrant les seues moltes propietats en el regne de Nàpols, on la reina vídua continuà prestant serveis al seu germà. Joana d’Aragó morí a Nàpols el 1517.


RECORDS DELS CASTRIOTES AL MONESTIR DE LA TRINITAT

Entre 1695 i 1700, sota l'estructura original gòtica que va quedar intacta, l'església del monestir va ser revestida amb decoració d'estil barroc a base de medallons adornats amb fullatges i angelets de guix, sobre noves voltes de maó, de mig canó en la nau i molt rebaixades en les capelles laterals, per a donar cabuda a unes tribunes que tenen accés des del cor alt. Aquestes obres i altres posteriors, alteraren la situació original dels records que comentarem.

La tomba d’Alonso Castriota
Alonso Castriota, el net de Skanderbeg i Joanota Castriota o Escanderbega, no arribava als quinze anys quan vingué a València. Un dia que passejava per la nostra ciutat muntat sobre una mula, va passar, potser inadvertidament, entremig d'uns homes que s’acoltellaven i per dissort va rebre una estocada, de la qual va morir en poques hores. Era l’any 1503, i es diu que amb aquest jove cavaller es va acabar el llinatge masculí directe del Gran Castriota Skanderbeg.

Va ser soterrat en un túmul de marbre adossat a la paret del cor baix, al costat de l'evangeli, sobre unes columnetes de marbre, segons Escolano. L’any 1900 es va desmuntar el seu sepulcre, però es va conservar una làpida amb aquesta inscripció: AQUI YACE ALFONSO, HIJO DEL FAMOSO GEORGIO ESCANDERBEGA REY DE ALBANIA, AZOTE DE LOS TURCOS, Y MURO INEXPUGNABLE DE LA CHRISTIANDAD, A QUIEN LLAMARON LOS TURCOS SCARDARBERCH Y A QUIEN POR SU DESCENDENCIA, VALOR Y MAGNITUD DE ANIMO LE COMPARARON AL REY ALEXANDRO DE MACEDONIA. MURIO DE EDAD DE XV AÑOS, EN ESTA CIUDAD DE VALENCIA, AÑO 1503.

Per l’idioma, el tipus de lletra i la confusió de parentiu, sembla que va ser feta en època posterior. Actualment es pot veure en un racó, a nivell de terra, de l’actual capella del Sant Crist, que és l’última del costat de l’epístola, després de la porta d’entrada.

Segons Madoz, també adossada al cor i al costat de l’anterior inscripció, n’hi havia una altra, actualment desapareguda, amb aquest contingut: AQUÍ YACE LA SEÑORA DOÑA MARIA DE ARAGÓN, HIJA DEL SR. REY DON FERNANDO EL CATÓLICO, QUE TOMÓ EL HÁBITO EN ESTE REAL CONV. DE LA STMA. TRINIDAD, DE EDAD DE 5 AÑOS, EN EL DE 1484, EN EL QUE PROFESÓ Y PERSEVERÓ HASTA SU MUERTE, QUE FUE A LOS 6 DE SETIEMBRE DE 1540, Y AUNQUE GRANDE POR SU NACIMIENTO, PUES FUE MUY GRANDE, FUE MUCHO MÁS POR LA ESCELENTE VIRTUD QUE PROFESÓ.

La tomba de Joanota Castriota
Es diu que l’Escanderbega va morir a València entre el 8 de març del 1505 i principis de setembre del 1506, quan Joana d'Aragó va tornar a Nàpols amb la seua filla.

Agustin Sales, en la seua “Historia del Real Monasterio de la Ssma. Trinidad”, publicada l’any 1761, escrigué que al pati d'aquest monestir hi havia soterrats alguns “Bohemis” (potser eren albanesos), que sens dubte van ser els criats o patges que acompanyaren i servien l’Scanderbega, que sense deixar constància del seu nom li donaven el tractament singular de Senyora, que no es donava a cap de les altres que eren anomenades al Llibre original d'Entrades, on hi havia una anotació, pel maig de l'any 1504, de la quantitat cobrada pel soterrament “del cos de la Senyora na Joanota”. Sales deduïa, i n’estava convençut, que l’Escanderbega era aquesta.

Va ser soterrada a la capella de Sant Miquel, ara del Rosari, la primera situada vora el presbiteri, de la banda de l’evangeli, sota la imatge de la Mare de Déu Refugi de Pecadors, que ella va dur a València, segons la tradició. Per al soterrament es va utilitzar la sepultura preparada per a la família dels Santàngel, potser obtinguda per amistat amb aquesta família valenciana, que havia servit al Palau de Nàpols, d'on potser es coneixerien. Els Santàngel no pogueren usar-la perquè la reina Isabel la Catòlica, veient que estava propera a la de la seua tia la reina Maria, esposa d’Alfons el Magnànim i fundadora del monestir, no ho va permetre.

Joana de Nàpols expressà en el seu testament el desig que les restes de la seua amiga Joanota foren traslladades de l'Església de la Santíssima Trinitat de València a Nàpols, per a soterrar-les en una capella de la Basílica de Santa Chiara. No obstant això, no sembla que l'última voluntat de la reina fos acomplida, per la qual cosa, la vídua d’Skanderbeg és ben probable que encara siga soterrada al Monestir de la Trinitat de València, a l’antiga capella de Sant Miquel, sense cap signe extern. També cap la possibilitat que les seues restes foren remogudes durant una indocumentada i lamentable excavació, feta entre 1993/94, per a localitzar-ne les de Lluís de Santàngel, del qual tothom sabia –llevat dels excavadors- que va ser soterrat al convent de Sant Doménec.

La Mare de Déu Refugi de Pecadors
L’actual capella de la Mare de Déu Refugi de Pecadors és a la banda de l’epístola, al costat de la porta, que la separa de l’última capella, la del Crist, on està la inscripció d’Alfons Castriota. El 1612 va ser traslladada ací des de la capella de sant Miquel, on estava situada, com ha esta dit, sobre la tomba de l’Skanderbega.
Aquesta imatge és una antiga icona, pintada sobre una gruixuda taula de fusta, ara prou bombada, de 129x73cm, que hom suposa procedent de Centreeuropa. Segons conta la tradició, Donika Kastrioti la va trobar profanada amb una ganivetada en el rostre pels seguidors de Juan Hus. Cap pintor es va atrevir a restaurar-la. Passat el temps, la marca desaparegué miraculosament el mateix dia que Bohemia va ser recuperada pel catolicisme.
Quan Skanderbega la va dur a València el 1499 va suscitar gran devoció, i el 1504 es va fundar la Confraria del Refugi, que encara existia no fa molt i feia una festa amb solemne novenari els primers dies de setembre.

En una carta d'Agustín Sales datada el 1761, s'indicaven les inscripcions visibles en la icona, possiblement en caràcters grecs i ciríl·lics, desxifrades per un escolapi orientalista, el qual creia fins i tot poder afirmar la seua procedència de Vratislava (Breslav). Ara tot això no es pot apreciar. Dissortadament, la taula va ser totalment repintada a principis del segle XIX, segons es pot deduir del que diu el capítol 21 dels Estatuts de la Confraria, redactats el 1829: “va ser posada en la decència que està en el dia”.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada