LA CASA-MUSEU BENLLIURE

La Casa Benlliure és un interessant exemple d'habitatge de l'alta burgesia de l'època de la seua edificació el 1883, construïda pel mestre d'obres Vicent Miquel i Viñuelas, composta per planta baixa amb jardí posterior, entresòl, un pis alt per a arrendar i àtic, la façana és senzilla, amb balcons i senzills adornaments d’estil eclèctic, amb una rematada superior de pinacles. Ocupa part d’un antic hort del Convent del Carme 

Quan el 1912 José Benlliure Gil, famós pintor nascut al Canyamelar el 1885, tornà de Roma, on havia viscut uns quants anys, adquirí la casa per a la seua residència familiar. Allí va morir el 1937. Maria Benlliure Ortiz, filla i hereva de l'artista, va donar l'immoble i les seues col·leccions a l’Ajuntament de València el 1957, amb la condició que la casa havia de servir com a museu de les obres del seu pare i del seu germà José, també conegut com Peppino, per haver nascut a Itàlia. Després d'un llarg i costós període de reformes per adaptar-la al seu nou ús, la casa-museu va ser inaugurada el 25 de juny del 1982.

L'accés a l'edifici conserva la gran portada que permetia el pas de carruatges al vestíbul, dividit en dos trams, el primer dóna accés a l’escala que condueix a les plantes superiors; el segon actua d'enllaç entre les diferents dependències de la vivenda recreada amb diversos mobles i objectes decoratius de l'època. La porta situada al fons dóna pas al deliciós jardí de traça mediterrània amb cert aspecte romàntic, i als estudis dels pintors. 

A més de les obres de José i Peppino Benlliure, També n’hi ha de Joaquín Sorolla, Muñoz Degraín, els germans Blas i altres; mobles italians i austríacs adquirits a Itàlia; la biblioteca de la casa; molts objectes de col·leccionisme, ceràmiques, ventalls, i peces d'indumentària utilitzades per a models d’algunes pintures.

EL JARDÍ

Dissenyat per Benlliure, està distribuïts en parterres i glorietes, que segueixen les pautes dels jardins privats valencians de finals del vuit-cents. És de planta rectangular, situat entre els edificis, construït sobre un solar de 760,11 m2. En la seua construcció es van utilitzar diversos elements arquitectònics i vestigis en pedra d'antics edificis recuperats d'enderrocs, especialment del convent de Sant Francesc, del segle XIII, així com taulells i panells ceràmics, que van ser instal·lats entre 1902 i 1937, encara que alguns han estat afegits per l'Ajuntament en èpoques més recents. El conjunt abasta des del segle XVII al XX, del qual destaquen diversos retaules hagiogràfics del segle XVIII, com un en blau de Sant Vicent Ferrer, la sèrie de set panels del convent de Servites del Peu de la Creu, datats cap al 1800 i probablement fets a les Reals Fàbriques de València, segons disseny del pintor Bru i Plancha; i els realitzats pel ceramista valencià José Mateu per a l'Exposició Iberoamericana de Sevilla del 1920, regalats a Benlliure pel seu autor.

Eixida al jardí

En eixir de la casa hi ha un petit pati des del qual podem contemplar la façana posterior de l'habitatge, que va ser remodelada. En la seua part central veurem un balcó amb taulells del segle XIX i un bust en pedra de Peppino Benlliure realitzat per José Capuz, l'original del qual en bronze podem trobar a les “Alamedetes” dels Serrans. El sòl està format por còdols i argamassa, el del jardí és de rajoles amb petits taulells dels segles XVI al XX, situats espaiats.

Banc, parterre i pilars a l'entrada del jardí

Una estructura arquitectònica formada per un mur enfront de la porta i altres dos, amb pilars als costats, que formen un semicercle dóna pas al jardí, amb dues entrades; al centre hi ha un banc adossat, amb una peça de la Mare de Déu dels Desemparats, del segle XIX, al centre del mur. La resta està decorada amb taulells i sanefes de diverses èpoques, manieristes de principis del s XVII, del barroc inicial valencià de finals del XVII a principis del XVIII, i del rococó del 1780 al 1790.

Dos panels religiosos

Als murs laterals hi ha dos grans panells, probablement de principis del segle XIX, decorats amb sanefes amb espigues i raïms entorn de sengles parells de medallons o emblemes de significació eucarística i mariana, restaurats per José Gimeno, instal·lats el 1982.

Bust de Juan Antonio Benlliure

En el centre de la part posterior del mur hi ha, sobre una columna gòtica, un bust en bronze de Juan Antonio Benlliure Tomás, obra del seu fill Mariano, del 1904. Els dos accessos des del pati estan emmarcats per bases de columnes amb tests.

Panels ceràmics a la part esquerra

Al mur de l’esquerra veurem tots aquests panels: Un pintor pintant una gran flor, de José Mateu. - St. Felip Benisio, Confessor, dels Servites, amb un crucifix, asutzenes, i la tiara papal a la qual renuncià.- Peces seriades de cap a 1880-90.- Sis panels de José Mateu: Tres personatges de la Processó del Corpus, Moisés, Josué i els cavallets; una valenciana amb cistella de fruits; la Moma i un angelet del Corpus i tres panels referits a quinze poblacions valencianes.- Dos grans panels muntats en un, amb Sant Lluis i Santa Isabela, germana seua, de cap al 1780, recollits després de la guerra, i restaurats per Josep Gimeno, de Manises, estan inspirats en un dibuix anònim de l’Acadèmia de Belles Arts.- L’Arcàngel Gabriel, dels Servites, segons una estampa de Fco. Jordán sobre dibuix de Vicente López.- Un vaixell emmarcat per un marc oval decorat amb rocalla asimètrica, palmes i flors, del segle XVIII, amb sanefa menuda renaixentista del XVI.- Santa Juliana Falconeris, Verge, Fundadora de l’orde dels Servites, segons un gravat de Fco. Jordán, el dibuix semblant a borumballa de la part inferior sembla aludir a la seua advocació contra els vòmits. Invertit el nº 8 (vestit).- Indulgències, amb orla de rocalla simètrica, amb filets corbs, llambrequins, cintes i garlandes de flors, del 1787; el barret, l'ovella i el gaiato són símbols de Maria Divina Pastora.- Mare de Déu del Roser amb Sant Domènec i Santa Caterina de Siena, dels Servites, del 1868, segons gravat de Fco. Jordán sobre dibuix de Manuel Camarón.- Sant Vicent Ferrer profetitzant l'arribada de naus carregades de blat al port de Barcelona, en peces de 13,5 i format horitzontal en blau, amb orla de llorers verds i cintes grogues creuades amb rosetes cantoneres, de cap a 1720-30, És el més antic panell de Sant Vicent conegut. Canviades de lloc les peces nº 27, 28 i 29 (cintes).- Els set fundadors de l’orde dels Servites, amb l’hàbit negre i la Mare de Déu que confirma la seua regla.- Una parella de peregrins, que fa joc amb el vaixell amb marc oval mencionat abans.

Les sendes i la font

El jardí està articulat amb tres sendes enrajolades que discorren longitudinalment i que s'entrecreuen amb altres menors per a formar petits parterres d'irregulars formes geomètriques. La senda central acaba en una font col·locada per l'Ajuntament.

Dos bancs i Memòria de Peppino Benlliure

En la zona posterior hi ha dos bancs corbats fent semicercle, que estan decorats amb taulells d’aresta de roseta verda en joc de quatre i roseta central blanca, dels segles XVI i XVII i sanefa de cercles i punts. Al seu centre hi ha un element arquitectònic acabat en pinacle que emmarca una placa dedicada a José (Peppino) Benlliure Ortiz, amb un baix relleu on apareix molt jove i amb pinzells.

Dos bancs més

A continuació hi ha un passadís transversal amb dos bancs de diferent composició, el de la dreta amb taulells de quatre peces del Girasol, i altres, amb sanefes d'aresta i planes de principis del segle XVII, i el de l’esquerra, amb taulells iguals que els corbats, també inclou elements arquitectònics..

Paeller

Situat en l'angle esquerre al fons del jardí hi ha muntat un paeller o cuina a l’aire lliure, amb teulada que suporta un pilar amb semicolumna gòtica, que és un magnífic conjunt de taulells de sèrie dels segles XVIII i XIX, però també d’èpoques més antigues, combinats formant panels decoratius, que emmarquen una Mare de Déu dels Dolors, i un parell d’imatges d’una sola peça.

Expositor de peces arquitectòniques

Situat en l'angle dret al fons del jun ardí hi ha mur amb buits on se situen diverses peces antigues de pedra, com capitells, fragments de columnes, nervis i claus de volta, de figures, etc.

Gran panel amb Sant Tomàs d’Aquino i Sant Pascual Bailón

És un bellíssim i monumental panel amb els sants sobre peanyes i sota pavellons amb llambrequins, situats a cada costat d’un buit en forma d’arc sobre el qual hi ha el símbol eucarístic. En el buit de l’arc hi ha muntada una font amb elements de pedra reaprofitats.

Dos levites i altres elements ceràmics

En aquesta zona es poden veure dos panels representant dos levites, o clergues de la llei mosaica, un amb incensari i altre amb una ampolla de vi. També hi ha diversos taulells de sèrie, alguns de joc de quatre, i el fragment d’una escultura de Sant Antoni Abat, de fang cuit.

ELS ESTUDIS

Al final del jardí hi ha un pavelló construït el 1902 per Vicente Alcayne Armengol, per a estudis del pare i el fill. La façana de la planta baixa incorpora diversos fragments antics de pedra reutilitzats, quasi tots procedents del desaparegut Convent de Sant Francesc, alguns pilars, capitells, el remat superior polilobulat, una finestra geminada, l’arc gòtic de la porta d'entrada, amb una panel de Sant Antoni del segle XIX, a més de taulells de Manises en blau dels segles XV i XVI i d’altres èpoques fins al XIX. Actualment l’accés és per una altra porta al racó de la dreta, on en una mena de vestíbul podem veure una finestra amb mainell, un escut de Valencia en relleu de pedra, una inscripció funerària gòtica, l’antiga pica baptismal de l’església del Rosari del Cabanyal, en què va ser batejat José Benlliure, el qual pogué comprar-la amb motiu d'unes obres a l'església. També hi ha tres taulells ceràmics, on estan representats la Mare de Déu dels Desemparats i els dos Sants Vicents, Màrtir i Ferrer, a més d’altres peces de diversos tamanys i èpoques, senzilles o de quatre.

Estudi de Peppino Benlliure
La planta baixa va ser l’estudi de Peppino Benlliure, en ella s’exhibeixen algunes de les seues pintures, peces d’indumentària per a model en pintures, i una col·lecció de ceràmiques antigues, romana (d’Etruria i Campània, Paterna,, Manises, Alcora Talavera i València.

També hi ha un gran panel amb l’arbre genealògic de la família Benlliure i els seus diversos artistes i la projecció dùn vídeo biogràfic.

Estudi de José Benlliure

L’estudi del pare, fet a l’estil de la seua època, constitueix un dels espais més captivadors d'aquesta casa-museu, amb tapissos, mobles d'època, com un capçal de llit barroc, indumentària, instruments musicals, armes, peces artístiques, records, etc., objectes diversos que ell utilitzava en ocasions com a models per a ambientar les seues obres. Destaca un menut retaule datat cap al 1500 però encara de gust gòtic i autor anònim, amb el tema dels set gojos de la vida de Maria. És molt abundant la col·lecció de peces de ceràmica de forma, especialment les piques d’aigua beneïda.

Panels ceràmics a la part dreta

Eixint del jardí per la part dreta de la casa trobarem alguns altres panels: Sant Rafael Arcàngel acompanyant Tobies en el seu viatge al costat d’un riu, aquest du un peix; inspirat en un gravat de Manuel Peleguer sobre dibuix de Camarón, del 1794; està col·locat sobre una pica de font amb taulells verds moderns i sanefes renaixentistes, envoltat de jocs de quatre barrocs.- Taulells de sèrie de quatre, del segle XIX; col·locats darrere d’una piqueta de font.- Panel amb un home que du una porra, en blaus i verds, obra de José Mateu.- Panel del Beat Joan Angelo, dels Servites; es veu davant d’un Crist que sorgeix miraculosament d’un arbust.

LA VIVENDA

La planta baixa recrea una casa burgesa pròpia del moment, ambientada amb mobles i objectes, a més d’obres pictòriques de José, el seu fill Peppino i d'altres artistes del moment, com Sorolla, Muñoz Degraín, Rossinyol, Luna Novicio, Nagy, etc.

Sala de Retrats

En la distribució original de l'habitatge aquest lloc era el gabinet destinat a la recepció de visites, on es reunia un ric mobiliari al més pur gust burgés de principis del segle XX, en el qual el caràcter eclèctic constituïa la nota predominant. Ara hi ha retrats de la família, amb un panel informatiu. Quasi tots són obra dels Benlliure; el 14 i 23 són del pare, l’11 és del fill, pintat per J. R. Zaragoza, els 20 i 21 són de la filla, Maria, la donant de la casa museu.

Despatx

És el que va utilitzar el pintor i s’ha mantingut el seu caràcter testimonial. Cal destacar la falsa xemeia amb cartel·la, sobre la qual se situa un gran espill, la taula de despatx amb butaca entapissada en vellut, la vitrina plena de llibres sobre els més variats temes, i una caixa forta en un dels laterals. Hi ha nombrosos diplomes exposats en les parets, prova del gran prestigi aconseguit per José Benlliure dins i fora de les nostres fronteres. Entre les condecoracions destaca la Legió d'Honor de la República Francesa.

Saleta Sorollla

Són obra d’aquest pintor les assenyalades amb els nºs. 3, 4, 5, 6; la nº 10 és una il·lustració de Segrelles

Menjador

Amb un mobiliari senzill i elegant, té un sòcol de taulells.

Dormitori

Ací es pot veure un altre retrat de Maria Benlliure, la donant de la casa.

EL MUSEU

El Museu posseeix més de 150 obres de José Benlliure Gil i altres 200 del seu fill, José, o Peppino, mort el 1916 als 30 anys d'edat, deixeble de son pare i de Sorolla.

La primera planta mostra una selecció d'obres de José Benlliure. La segona exhibeix treballs del seu fill, José Benlliure Ortiz, també conegut com Peppino Benlliure, i de l'escultor Mariano Benlliure. La tercera és la sala d'exposicions temporals.

EL PALAU DE CERVELLÓ

CASA SENYORIAL

El Palau dels comtes de Cervelló, situat al 3 plaça de Tetuan, té el seu origen en una antiga casa gòtica adquirida cap a mitjan segle XVI, per la família Ponç de Castellví. Després del 1565 va ser reformada i ampliada en diverses ocasions.

Va contenir cap al segle XVIII la prestigiosa biblioteca del marquès de Villatorcas, constituïda per set mil volums en diverses llengües, al saló de la qual es reunien els prohoms de l'època, entre els quals hi havia els novatores o il·lustrats. En aquell temps els seus propietaris l’anomenaven la casa gran de València.

La branca valenciana del llinatge de Cervelló es va iniciar al començament del segle XVI, després de rebre la baronia d’Oropesa. El 1702 va entroncar amb la noble i erudita família dels Castellví pel matrimoni de Juan Basilio Castellví, fill del marqués de Villatorcas amb Francisca Maria Mercader, comtessa de Cervelló i de Bunyol, i el palau dels Castellví va començar a ser conegut per l’actual nom de Cervelló.

Una nova unió matrimonial, la de la Comtessa de Cervelló amb Felipe Carlos Osorio va ampliar el cercle familiar. Al seu torn, el net, Felipe Maria Osorio, seguint la política matrimonial de la família es va casar amb Francisca Gutiérrez de los Ríos, duquessa de Fernán Núñez. La seua neta Maria Rosario Falcó i Osorio va culminar aquesta estratègia quan contragué matrimoni amb Carlos Maria Fitz James Stuart i Portocarrero, duc d’Alba de Tormes, VIII duc de Berwick.

RESIDÈNCIAL REIAL

El 1810 va ser derrocat el palau reial, sota l’excusa que els invasors francesos podien fer-se forts en ell per atacar la ciutat. Però es va enderrocant a poc a poc, des de març a novembre, i tots els seus materials, des de teules a portes, balcons o taulells van ser venuts a benefici d’alguns.

Com a conseqüència, el de Cervelló adoptà la funció de residència reial, del Capità General, etc. El primer personatge de rellevància en fer ús del palau va ser el napoleònic mariscal Suchet, durant l'ocupació francesa.

Després va ser remodelat i moblat segons el gust luxós de les monarquies europees i el van utilitzar al seu pas per la ciutat Fernando VII, la seua vídua, la regent María Cristina, Isabel II i Amadeo de Savoia

FETS HISTÒRICS

Quan Napoleó deixà que Fernando VIItornés a regnar, arribà a València el 14 de març del 1814. El reberen amb tal entusiasme que els cavalls de la seua carrossa van ser trets i el sofert poble valencià (seguint el lema absolutista de ¡Vivan las caenas!) substituí voluntàriament les bèsties de càrrega i la dugué a mà a aquest palau, que havia estat engalanat amb arcs de triomf, al·legories i retrats del rei.

Durant la seua estada, el dia 4 de maig va signar el decret de dissolució de les Corts i abolició de la constitució de Cádiz del 19 de març del 1812, coneguda com la Pepa, derogant la seua obra legislativa i restablint la monarquia absoluta. Amb la tornada a l’antic règim, els liberals van acabar empresonats o exiliats.

També ací, el 12 d'octubre de 1840 la seua vídua Maria Cristina de Borbón, que havia tornat a casar-se morganàticament tres mesos després de la mort de Fernando, renuncià à la regència per Isabel II en favor del General Espartero. A València embarcà rumb a Marsella per a iniciar un exili que duraria tres anys i que li valdria per a conspirar des de França amb més seguretat.

Isabel, filla de Fernando VII i Mª. Cristina de Borbón, va nàixer el 1830; per tal que pogués regnar, son pare anul·là el dret de preferent successió masculina, en contra de les esperances de l’infant Carlos, germà seu (origen del Carlisme) Isabel va ser proclamada reina als tres anys, i major d'edat el 1843. El matrimoni amb el seu cosí Francisco d'Assís de Borbón, va ser un fracàs. Tingué tres fills: Mª Isabel, Alfonso i María Eulalia. Els esdeveniments revolucionaris del 1868 provocaren el seu destronament i exili a París, on morí el 1904.

El 1871 les Corts Constituents anomenaren rei Amadeo de Savoia, el qual, no pogué resistir l’ambient polític del moment i fart de tots abdicà el 1873. L’11 de febrer d’aquest any va ser proclamada la I república, però va ser dissolta el 29 de desembre del 1874 pel pronunciament de Sagunt, a favor d’Alfonso XII, hereu d’Isabel II i pare d’Alfonso XIII.

PRIMERA I SEGONA REPÚBLICA

Després de l'abdicació d'Amadeo I i la instauració de la I República, el palau va perdre la seua funció i passà molts anys abandonat, amb progressiva deterioració Cap als 1930, durant la II República, es convertí primer en seu de la Dreta Regional Valenciana i, a partir del 1936 i durant tota la Guerra Civil, en la del Partit Comunista.

ANARQUISTES I COMUNISTES. ELS FETS D’OCTUBRE DEL 1936

Mort i soterrar d’un membre de la Columna de Hierro

Des del palau i a la plaça, aleshores anomenada Roja, va ser on per primera vegada s’enfrontaren amb armes els anarquistes llibertaris, partidaris de la revolució immediata, i els comunistes, defensors de crear prèviament un Estat fort i guanyar la guerra.

La Columna de Hierro, va ser creada els primers dies de la Guerra Civil per la CNT (Confederación Nacional del Trabajo–FAI (Federación Anarquista Ibérica) El 29 d'octubre del 1936, quan ja s’havia restablert l’ordre de la república, la GPA (Guardia Popular Antifascista), popularment la guapa, el cos policial de la Delegació de Milícies controlada pel PCE, va fer una batuda pel barri xinés a la recerca de pròfugs i malfactors. Els guapos van identificar el milicià anarquista Tiburcio Ariza, el Xilé, que havia baixat del front perquè li extragueren un tros de metralla del peu, i, malgrat que anava desarmat, el mataren quan aquest es va negar a ser emmanillat.

Els anarquistes més radicals interpretaren aquesta mort com una provocació dels comunistes i van organitzar per al dia següent un funeral, manifestació de dol però també demostració de força. Al capdavant marxaven xiquets, després tres centúries de la Columna de Hierro armades amb fusells i metralladores, que disparaven salves cada cinc minuts, seguia, sobre un camió blindat arreglat per a tal ocasió, el fèretre de Tiburcio Ariza, el Xilé, amb dues files de milicians en genuflexió als seus costats, apuntant els fusells en alt, tot açò seguit d’una multitud de gent entre la qual es trobaven centenars de milicians.

Durant el trajecte els enfrontaments verbals entre milicians i forces de la GPA foren constants. I des del Govern Civil, en la plaça del Temple, fins a la plaça Roja, finestres i balcons estaven protegits amb matalassos i aquells i els terrats es veien “estarrufats” de fusells.

La plaça Roja va ser la boca del llop per a la comitiva, allí hi havia, a més de Capitania, (on es trobava la III Divisió Orgànica) la seu del PCE en el palau de Cervelló.

Es diu que ningú no sap amb certesa d’on partiren els primers trets, però segons va relatar al Foreing Office el cònsol anglés a València, va ser l’iniciador un jove comunista. En pocs minuts començaren a encreuar-se els trets. Des de les balconades del palau els comunistes disparaven a la multitud, que es dispersà, buscant amagatalls o fugint cap al riu. Amb poca protecció en un espai tan obert, alguns milicians aconseguiren respondre amb els fusells i metralladores, encara que sense massa eficàcia. La plaça quedà com un camp de batalla i el taüt de Tiburcio Ariza convertit en un colador. Segons el cònsol britànic a València hi va haver entre 18 i 25 morts i 125 ferits.

Des de la Columna de Hierro s’apuntà la xifra de 30 morts i més de 80 ferits, entre ells José Pellicer, anima mater de la columna.

Els germans Pellicer eren molt coneguts com a milicians temeraris i dirigents de la Columna, i els fets provocaren inquietud i temença per la possible reacció d’uns i altres.

Afortunadament, la CNT i el PCE encetaren converses per mitjà del governador civil Ricardo Zabalza, i va ser l’anarquista Federica Montseny, ministra del govern central, qui convencé els efectius de la Columna de Hierro perquè no acudiren a València a enfrontar-se amb els comunistes. Aquest succés de València va ser l’antecedent dels enfrontaments de Barcelona al mes de maig del 1937.

POTSGUERRA FRANQUISTA

Després del 1939, amb la victòria del bàndol colpista, s’agreujà l’estat del palau que va ser llogat per zones per a diferents usos. Hi hagué una fusteria, les acadèmies Triunfo i Cid, la falangista OJE (Organización Juvenil Española), la confessional ADELJO (Amigo del Joven) dels Jesuïtes, i la pensió Basca.

ÈPOCA ACTUAL

Propietat municipal i reconstrucció

Després de la fi del règim franquista l'any 1975, la situació del palau no millorà. L’any 1987 va ser adquirit per l’Ajuntament, que no va fer res per a frenar el seu precari estat.

Uns vint anys més tard el Consistori acordà recuperar l'aspecte que tenia quan va ser Residència Real, i instal·lar-hi en una part l'Arxiu Històric Municipal, que malgrat la seua importància ocupava llavors unes dependències totalment inadequades en l'edifici de l'Ajuntament.

La intervenció començà l’any 1996, durà 7 anys, i costà més de 3 milions d'euros. Malgrat que pel mal estat del palau algun punt es va enfonsar durant les obres, però no poden ser qualificades de rehabilitació, l'Ajuntament va donar llibertat al contractista per a fer les reconstruccions i modificacions “necessàries” per aconseguir un acabat que atorgara atractiu turístic al conjunt.

La declaració de monument el 1976 i la catalogació de l'edifici pel Col·legi d'Arquitectes de València amb qualificació de "protecció integral", no valgué de res. Encara que els responsables del projecte afirmaven que havien realitzat estudis exhaustius de caràcter històric i que va ser dut a terme mitjançant tècniques i materials de l'època, la planta i característiques de l'edifici van ser notablement modificades, la intervenció va ser una agressiva reconstrucció que no respectà els diferents moments de la vida del palau i el seu valor documental. Van ser destruïdes restes gòtiques, una escala modernista, la impressionant escala principal, els paviments ceràmics conservats i altres elements, de manera que només la façana i una saleta conserven el seu aspecte original. Les sales nobles, que van ocupar els reis i on es van produir importants fets històrics, van ser reinventades, i tot quedà ben lluït i ben nou.

A la seua inauguració l’any 2003, el Consistori va rebre nombroses crítiques. L'oposició i part de l'opinió pública va retraure a l'Ajuntament les actuacions, així com l'ús d'afegits, l'escassa conservació dels nombrosos elements originals del palau i l'abús de l'or en la redecoració, qualificat d’hortera.

EL PALAU-MUSEU

La façana

Pot datar-se a finals del segle XVIII o principis del XIX. És sòbria, simètrica i uniforme, de caràcter neoclàssic, només animada amb ressalts. Té una filera inferior de finestres i dues superiors de balcons, cadascuna de les quals està separada per una petita motlura a manera de cornisa; als extrems hi ha una planta més, que fa de torre. Els terrats estan rematats amb gerros. La porta principal presenta sobre el seu marc l’escut de la família, un cérvol i una àguila, amb corona reial i un drap penjant que simbolitza la grandesa. És modern, perquè l’original va ser destruït durant la república i al seu lloc van ser pintades la falç i el martell, símbols comunistes no del tot esborrats i lleument discernibles durant tot el franquisme.

Aquesta façana es veu actualment empetitida i maltractada per l’agressió d’un poc agraciat edifici d'habitatges de més altura, construït en el tardo franquisme fent mitjanera amb la torre sud, que sempre havia estat exempta, com la torre nord encara ho està.

El pati

Té una part coberta amb arcs de mig punt rebaixats, que probablement donaven accés a les cavallerisses. Ha estat cobert amb una claraboia que al seu moment va ser considerada supèrflua i poc coherent.

A la part sud hi havia una escala modernista amb marquesina, obra de l'arquitecte Manuel Peris Ferrando, de cap al 1905, i a la part nord hi havia una impressionant escala del segle XIX, molt ampla i alta, amb replanells, que donava accés a la planta noble. Ambdues desaparegueren en les obres d’adaptació.

EXPOSICIONS

L'adequació museística de l'immoble es completa amb dues exposicions situades en la planta baixa. La primera, “El Palau de Cervelló, seu de personatges il·lustres durant el segle XIX”, mostra de forma intimista i amb una certa estètica vuitcentista, els avatars històrics esdevinguts en el palau. La segona, “El Tresor de la Memòria”, exhibeix una part dels rics fons de l'Arxiu Municipal.

El Palau de Cervelló, estatge de personatges il·lustres durant el segle XIX 

Sala de La guerra del francès, 1808-1814

Hi ha la reproducció d’una pintura de Vicente Castelló: “València declara la guerra a Napoleó”, amb el Comte de Cervelló, El Palleter i altres forces vives.

Cal fer esment, entre altres, dels gravats d’el Palleter a la plaça de les Panses, la Batalla de Sant Onofre, o del Pla del Reial, el llibre de Memòries del Mariscal Suchet i un parell dels seus retrats.

Suchet entrà a València en nom de Napoleó, i va ser premiat per aquest amb el títol de Duc de l’Albufera, que encara duen a França els seus hereus. Els valencians anomenaven Duc de les fotges aquest personatge, que promogué o continuà algunes reformes urbanes de la ciutat, com la Glorieta.

Sala de Fernando VII, la conspiració d’un rei

Hi ha una reproducció de l’arribada de Fernando VII al palau de Cervelló, oli sobre llenç de F. de Brambilla de principis del segle XIX, i un retrat original de Fernando VII per Vicente López.

També es pot veure un facsímil de la Constitució del 1812 (La Pepa) imatges de la plaça de la Mare de Déu, l’Albufera, etc.

Sala de la reina regent Maria Cristina de Borbón i Baldomero Espartero

Hi ha una reproducció de la pintura d’un saló del palau, a més de làmines del mateix ambient, i d’altres, tots dissortadament perduts.

També hi ha un oli sobre llenç amb Isabel II xiqueta i sa mare Mª Cristina, original de Vicente López, de cap al 1833, així com gravats de Mª Cristina acomiadant-se de les seues filles, de la plaça de la Mare de Déu, una vista de València, o el comiat de Mª. Cristina al Grau.

Sala d'Isabel II, la reina cortesana en un societat burgesa

Reproducció del Besamanos d'Isabel II en el palau de Cervelló l'any 1858, oli sobre llenç de Galbien de meitat del segle, i un retrat d'Isabel II, oli sobre llenç, d'autor desconegut de meitat del segle XIX.

Altres imatges són Arribada al port de la família reial, i el tren de tornada per Almansa, Vista de València, i El Mercat.

Sala d'Amadeo de Savoia, el rei demòcrata

Hi ha la reproducció d’un retrat de Maria Rosario Falcó i Osorio (3) (Pau, 1854-1904). Filla de Maria Pilar Loreto i Manuel Falcó. Al 1877 es va casar amb Carlos Maria Fitz James Stuart i Portocarrero, duc d’Alba de Tormes, VIII duc de Berwick. Maria Rosario va estudiar els arxius de sa casa i va publicar una sèrie de documents molt interessants. Està dempeus en un saló on hi ha dos retrats d’avantpassats seus: Maria Pilar Loreto Francisca Magdalena Carlota Vicenta Osorio i Gutierrez de los Rios Lacueva i Solís (1) (Madrid, 1829-Namur (Flandes, 1921) filla de Felipe Maria Osorio Castellví Guzman i Mercader, Comte de Cervelló i de Francisca Gutiérrez de los Rios, duquessa de Fernán Núñez. Heretà tots els títols que tenien els seus pares. Es va casar el 1852 amb Manuel Falcó d’Adda i Valcárcel (2). Felipe Carlos Osorio comte de Cervelló consort, va tindre una cert importància en la vida política valenciana a l’acabament del segle XIX. A l’agost del 1801 am la seua intervenció es va aconseguir l’extinció de l’impopular Milícia Provincial. Al maig del 1808 va intervindre en els fets que van propiciar la declaració de la guerra a França. Aquell any va ser anomenat general de l’exèrcit i la seua desafortunada actuació li va suposar la destitució del càrrec

Entre d’altres, hi ha vistes del Teatre Principal, la presó de Sant Miquel dels Reis, l’Hospital General, la plaça de Bous, el Palau de Justícia, tots llocs valencians que visità Amadeu I.

El tresor de la memòria

La sala de l’entrada té al fons lleixes amb documents antics, tres maquetes dels edificis on estigué l’arxiu, i un facsímil del Llibre dels Furs, el conjunt de lleis que disposà Jaume I, posteriorment ampliat.

En vitrines sota la inscripció VERBA VOLANT, ESCRIPTA MANENT, mostra -principalment facsímils- alguns dels documents més importants o curiosos de la història de la ciutat, com llibres de Cerimonial, d’actes, de registres, la Fira de Juliol, les muralles de la ciutat, la riuada del 1957, la guerra, el Plan Sur, de Gremis, com el d’Argenters, el Corpus, una Patent de Sanitat, , una Butlla d’Alexandre VI sobre l’Estudi General, el llibre del Mustaçaf, o llibres de comptes, etc.

Sala del comerç

Ambientada amb imatges de la Llotja a les parets, exposa el llibre del Consolat de Mar, la Taula de Canvís original (que donà nom a una institució bancària municipal) i la seua caixa de cabals, o Caixa de Gros, que es tancava amb dues claus.

Un petit moble conserva una lletra de canvi del 1371 o 1374, considerada la mes antiga del món, el contingut de la qual es aquest:… honorables senyors, nosaltres havem pres açi, en Monço, C florins de mossen Manuel d’Enteça. vos placia cumplir e donar açi en Valencia per ell al honrat en Benet de Codinachs, vista la present, per la letra que’us enviam vos fem saber aquells haviem ops.

Placia-us, senyors, aquest cambi aja bon compliment.

Scrita en Monço, divendres, a XIX de febrer 1371 (o 1374?)

Los vostres companyons aparellats a vostra honor.

L'ARXIU MUNICIPAL

L'Arxiu Municipal no és visitable. Remunta la seua antiguitat al segle XIII, amb la conquesta de València pel rei Jaume I i la creació de les primeres institucions locals. Ha estat dipositari del testimoniatge històric de la ciutat. Incrementat amb el pas del temps, ha exigit canvis d'emplaçament en més d'una ocasió, per a adaptar-lo a les condicions socials, polítiques i, sobretot, a les creixents necessitats d'espai.

El seu primer emplaçament va ser en unes cases habilitades per a l'establiment de la Cúria i la seua cort en la plaça de l'Almoina, enfront de la Catedral, concedides per privilegi de Jaume I a la Ciutat de València el 21 de maig del 1239; allí van començar a guardar-se els primers documents. El 1306, la falta d'espai i un incendi van determinar el trasllat al principi de l'actual carrer de Cavallers, on ara hi ha el jardí de la Generalitat, autoritzat per Jaume II amb un privilegi del 22 d'abril del 1311.

En aquest segon emplaçament es conservà l'Arxiu fins a mitjan segle XIX, quan l'estat ruïnós de la Casa de la Ciutat va fer que el municipi es traslladés a un nou emplaçament al carrer Reglons, en la Real Casa d'Ensenyament, institució creada al segle XVIII per l'arquebisbe Andrés Mayoral per a donzelles de distingit naixement, encara que també l’impartia de franc a les xiquetes pobres, però en lloc separat. El procés de trasllat municipal va ser llarg, començà per l'Arxiu entre 1855 i 1856, per a consolidar-se l'any 1935, període en què s'hi incorporà l'església de Santa Rosa on es va instal·lar, juntament amb el Museu Històric de la ciutat.

Cap a les últimes dècades del segle XX, els imperatius d'espai sobretot, però també les noves pautes marcades per les últimes tecnologies de la comunicació i informació, van fer necessari cercar una nova ubicació per a l'Arxiu, al palau de Cervelló. La llarga i complicada intervenció del palau ha tingut com a resultat la construcció d'un nou cos adossat, en la zona del carrer del Poeta Liern, adequat a les necessitats funcionals del segle XXI, dotat de la més moderna tecnologia, sales de consultes i dependències annexes, compta amb laboratoris i dipòsits aqdequats per a la conservació dels fons documentals de més de 800 anys d'història de la ciutat.

LA PLANTA NOBLE

Vestíbul

Biblioteca Serrano Morales

L’erudit Jose Enrique Serrano Morales, que morí el 1909, va donar al municipi de València la seua valuosa biblioteca, amb la condició que aquesta no fos dispersada i que sempre estiguera a disposició i consulta de tots els valencians. Es conserva en una de les sales més aconseguides del palau-museu, que reprodueix la seua antiga instal·lació a l’Ajuntament, amb prou elements encara originals. Al centre de la sala hi ha un gran expositor molt decorat, que culmina amb un bust del donant.

Sala Alfonsina

edicada a la reialesa alfonsina de la dinastia Borbó. Hi ha els següents retrats:

1.- Mª. Cristina d’Habsburgo. J. Cebrian Mezquita (Val. 1854-1926)

2.- Alfonso XIII. Salvador Martínez Cubells (Val.1845-1914)

3.- Alfonso XII. José Mª. Fenollera (mitjan s/XIX)

4.- Bust d’Alfonso XIII. Vte. Navarro Romero (Val. 1888-1970)

5.- Mª. De las Mercedes de Orleans. A. Vte. Borràs Abella (1867-1945)

6.- Juan Carlos I. Alex Alemany (Gandia 1943), any 1977.

7.- Sofia de Grecia. Alex Alemany (Gandia 1943) , any 2009.

8.- Doble retrat (o, si voleu, De tal palo, tal astilla) Alex Alemany (Gandia 1943), any 2006.

Al sostre hi ha una al·legoria de les Arts, obra de José Benlliure (Val. 1858-1937)

Torre sud o dels frescos

A diferència de les altres sales, de parets cobertes amb teixits, un costum de l’època isabelina, aquesta xicoteta sala està decorada en època fernandina amb pintures al fresc de tonalitats grises, és única en el seu gènere a València i l’única part original de la decoració del palau.

Afortunadament restaurades, les pintures són de temàtica mitològica, tant els requadres monocromàtics com els petits medallons amb una figura que formen part dels adornament a candelieri o a la pompeiana.

Sala de ball

Molt llarga, té sis dels balcons de la façana principal. El paviment és de peces ceràmiques modernes pintades a mà seguint l'estil de l'època i substitueix l’original que hi hagué fins a la “restauració”.

Hi ha els següents retrats:

1.- Gral Narváez. Còpia de Vte. López per J. Mª. Fayos Borràs (* Val. 1966)

2.- Gral. O’Donell. Anònim, s/XIX.

3.- Isabel II. José Romà ? s/XIX.

4.- Francisco de Asís de Borbón. Anònim, s/XIX.

5.- Isabel II. Bernardo López Piquer (*Val. 1802)

6.- Isabel II, xiqueta. Vicente López Portaña (* Val. 1772)

7.-Triple retrat: Fernando VII, Mª. Cristina de Borbón Dos Sicilias, infanta Isabel. Anònim, s/XIX.

8.- Gral. Espartero. Anònim, s/XIX.

9.- Relleu en marbre amb Isabel II i Fco. de Asís. Anònim, s/XIX.

10.- Isabel II, xiqueta. Anònim, s/XIX.

En el sostre hi ha dues pintures que representen l'Aurora i la Nit, obra de R. Orozco.

També podem veure una vitrina amb un parell d’objectes antics de vori.

Torre nord o Sala Borbònica

Retrats (començant a la dreta del balcó):

1.- Felipe V. Anónim, s/XVIII.

2.- Luis I. Còpia de Jean Ranc per J. Mª. Fayos Borràs (Val. 1966)

3.- Fernando VI. Anònim, s/XVIII.

4.- Carlos III. Còpia de Mengs, anònim, s/XVIII.

5.- Carlos IV. José Vergara Gimeno (Val. 1726-1799)

6.- Fernando VII. Vicente López Portaña (Val. 1772-1850)

7.- Mª. Luisa de Parma. José Vergara Gimeno (Val. 1726-1799)

Sala

Retrats:

1. Luis Alejandro de Bassecourt, Capitán General de Valencia, 1824-1825. Miguel Parra (Val. 1780-1846)

2. Felipe Carlos Ossorio y Castellví, Comte de Cervelló. Còpia de Vte. López,per Javier Castellano Piquer (Val. 1968).

EL CIRC ROMÀ DE VALENTIA

Moltes poblacions romanes de certa importància tenien un circ o hipòdrom, on es feien els espectacles de masses propis de l'època, curses de cavalls i carros i competicions esportives; a causa de les seues grans dimensions es trobava fora del recinte de la ciutat. Eren edificis de planta rectangular allargada, amb un dels seus costats en forma de semicercle per a facilitar el gir de les curses; tot al voltant del seu interior hi havia la cavea, les grades on seien els espectadors i les diferents entrades i eixides del circ, la zona d'entrada dels participants era la porta pompae, i els departaments d’eixida, les carcere; la superfície interior era l'arena, separada en dues parts per l’spina, un llarg mur central generalment ornamentat amb estàtues, obeliscos amb els símbols i ofrenes dels esportistes, que formava sobre l'arena dos carrers pels quals circulaven i giraven els carros quan es celebraven els espectacles; a cadascú dels extrems de l'spina hi havia pilars cònics denominats meta, la meta primera estava situada en la corba, i la meta segona a la part oposada o de les carcere.

DESCOBRIMENT DEL CIRC

Una de les troballes arqueològiques més sorprenents hagudes a la ciutat, donada l'absoluta falta d'indicis previs històrics, epigràfics i toponímics sobre aquest tema, va ser fruit de 20 anys d'investigació, gràcies al funcionament amb uniformitat metodològica dels serveis arqueològics de la ciutat i a la centralització de dades, considerant la ciutat com un únic jaciment. Va ser una magnífica labor dels tècnics municipals d'arqueologia, que van saber determinar l'existència del circ. Aquest, al costat d'altres troballes com el port fluvial, l'aqüeducte i el fòrum, reflecteixen la importància que va tenir la ciutat en el període romà.

PRIMERES TROBALLES

Una sèrie de descobriments successius començà a donar cos a la possible existència d'un circ a la Valentia romana. Les primeres troballes, al carrer Baró de Petrés, daten de l'any 1987, eren dos basaments de pedra de la zona de les carcere. El 1988 va aparèixer un primer tram de la paret, l'occidental; i el 1990, l'oriental, si bé llavors tot açò es va considerar com a part de la muralla. El 1993 es van trobar sengles mostres deteriorades dels murs intern i extern del circ; quan el 1995 aparegué al carrer de la Pau un fragment de la capçalera de meta, i el 1997 l'spina en Sant Joan de l'Hospital es van dissipar tots els dubtes.

EL CIRC DE VALENTIA

Aquesta colossal construcció de la primera meitat del segle II, és la més gran erigida pels romans a Valentia, amb 350 metres de llarga per 70 d'ampla. Sobre la trama actual de la ciutat, el circ tenia l’extrem semicircular al carrer de la Pau i arribava fins a la plaça de Nàpols i Sicília.

De les deu zones en les quals va aflorar el circ, només en dos s'han restaurat i integrat les restes arqueològiques.

En el 34 del carrer de la Mar, a un local amb soterrani que va ser restaurant es podia menjar o sopar al costat de les restes del circ, fins i tot hom podia triar entre una taula a la zona de l’arena o a la de la cavea o graderies. No gaire lluny, en el carrer de l’Almirall, totes les troballes d'època romana han quedat integrades al modern hotel Marquès de Caro. Es pot veure un fragment de cornisa i també Entre elles n’hi ha tres pedres còniques que han perdut el revestiment d'estuc, les quals, segons Albert Ribera, el principal investigador del circ, es correspondrien amb els remats dels obeliscos de la meta de l’spina, que eren unes peces d'uns dos o tres metres d'alt; ací decoren una paret del bar, però estan col·locades cap per avall.

Un altre dels trams que es conserva es troba a l'interior de la cripta de la primitiva capella de Santa Bárbara de l'Església de Sant Joan de l'Hospital, al carrer del Trinquet de Cavallers. Allí els arqueòlegs van localitzar l’spina, en concret una de les dues parets paral·leles que la conformaven, separades per un fossat d'uns dos metres d'ample. Sembla que ja ha acabat el projecte de restauració per a fer-la visible al públic a través d'una finestra.

Restes de summa importància, com la capçalera del carrer de la Pau, es conserven però no es poden veure; després de documentar-les van ser cobertes i construïren sobre elles, sense atendre les recomanacions en contra dels arqueòlegs.

Pitjor sort van córrer altres parts localitzades abans que els arqueòlegs aconseguiren donar forma al puzzle del circ romà, que van desaparèixer per desconeixement. El primer tram es va localitzar el 1987 durant unes obres a la plaça de Nàpols i Sicília. Els murs de cinc metres d'ample que aparegueren apuntaven a la hipòtesi del circ, però no es va donar per definitiva fins que el 1995 va descobrir-se la capçalera en forma corbada al carrer de la Pau i el 1997 l’spina en Sant Joan de l'Hospital.

Altres troballes també poden relacionar-se amb l'activitat en el circ, com peces metàl·liques d'un dels carros que va competir en ell, pedres i fragments de columnes, o ceràmiques bizantines que ja corresponen a èpoques posteriors.