dimecres, 12 de desembre del 2012

EL PATRIARCA, O REIAL COL·LEGI SEMINARI DEL CORPUS CHRISTI


És conegut com el Patriarca, pel seu fundador, l'arquebisbe de València sant   Juan de Ribera. Va construir-lo al costat de la universitat, per a la formació de sacerdots, una missió que encara acompleix. Ell mateix va redactar les Constituciones de pròpia mà, seguint el rígid esperit de la Contrareforma derivada del Concili de Trento.

Hi va posar la primera pedra el dia 30 d'Octubre de 1586. Intervingué personalment en l'elecció d'artistes, vigilància de les obres, correcció de plànols, etc., i el va inaugurar el diumenge 8 de febrer de 1604, aprofitant l'estada a València de Felipe III i la seua esposa Margarita d'Àustria, als quals havia casat dos anys abans en la Catedral. 

En l’austera façana destaquen la galeria formada per vint-i-sis arcs de mig punt en la seua part alta i una gran finestra enreixada que dóna llum al cor alt de l'església. La torre campanar, de planta quadrada, se situa en el cantó d'aquesta façana. Les seues campanes són: El Peret (1678), La Xerra (1603), La Morlaneta (1678), La Despertadora o La Bàrbera (1550), El Vicent (1603), L'Andreu (1889), El Beat (1914) i El Mauro (1606). 

Té dues portades, la de l'esquerra dóna accés a la capella, i la de la dreta és el pas al Col·legi. Ambdues entrades comparteixen un vestíbul, dividit en dues parts i comunicat per una porta que normalment roman tancada. 

La portada que dóna accés a la capella és de llinda, amb dobles columnes dòriques sobre basament, que suporten un frontó corb partit amb l'escut del Patriarca i la data MDCIII, sobre aquest, altre frontó mes menut i la inscripció CORPUS CHRISTI. S'adorna amb les característiques boles de l'època. La segona portada és molt senzilla. 

Per a entrar a l'església s'accedeix prèviament a una de les parts del vestíbul, decorat amb un sòcol de rajoles que combina tres dissenys, coneguts com cartel·la, pastera o gaveta, i clau o punta de diamant. En el sostre hi ha una pintura amb una divisa treta del Gènesi: "Tibi post haec, phili mii, ultra quid faciam" (Què més puc fer per tu, fill meu?). Aquesta divisa i l'escut del patriarca les trobarem moltes vegades per tot l'edifici. 

En el mur de l'esquerra es conserva un caiman dissecat, regalat al Patriarca per un virrei del Perú, està situat allí per a simbolitzar el silenci i respecte que cal guardar dins de l’església, encara que sobre el seu origen es conta una fantàstica llegenda, de tots coneguda. 

La porta de l'església també és de dintell, amb dues columnes corínties de fust estriat i un entaulament amb altre relleu de l'escut del patriarca, rematat per frontó triangular. 


L'església és d'una sola nau amb les capelles entre contraforts, seguint el pla gòtic tradicional a València, però el combina amb un nou tipus, renaixentista: adquireix forma de creu llatina perquè manca de capelles en el tram davant del presbiteri, cosa que li dóna l’aspecte d'un creuer, i li afegeix la novetat de la cúpula. Es distribueix en quatre trams per grans pilastres estriades d'ordre corinti que corresponen als contraforts i suporten l’entaulament amb els arcs faixons de la volta de mig canó. El creuer rep la llum de les vuit finestres de  l'alt tambor que suporta la cúpula, rematada amb llanterna, una de les primeres, coberta exteriorment amb teules vidriades blanques i blaves, que després es multiplicarien per totes les esglésies del país. Entre els contraforts se situen dues capelles a cada costat, no molt profundes, cadascuna amb un retaule daurat, que comuniquen amb la nau mitjançant arcs de mig punt que descansen sobre pilars menors, també estriats. El tram dels peus té un cor elevat. Un sòcol de ceràmica igual al del vestíbul recobreix la part baixa de les parets del temple. 

Tot l'interior de l'església i capelles està pintat al fresc amb retocs en sec, obra realitzada entre 1597 i 1605 pel genovès Bertomeu Matarana. 

En la cúpula es representa la recollida del manà en el desert, símbol de l'eucaristia; en el tambor hi ha setze profetes de l'Antic Testament i en les petxines els quatre evangelistes. 

El presbiteri, de capçalera recta, té en la part alta la representació del pelicà alimentant les seues cries amb la pròpia sang, que simbolitza la redempció i l'eucaristia; a banda i banda del retaule figuren Sant Pere i Sant Pau; en els murs laterals hi ha escenes dels martiris de Sant Maure, el seu germà Sant Jassó, i Sant Andreu. 

El retaule major, daurat, va ser dissenyat per Bertomeu Matarana i tallat per Francisco Pérez el 1600. Consta de dos grups de tres columnes d'ordre compost en jaspi verd, amb un gran llenç en el centre que representa l’Última Cena amb el Sant Calze valencià, obra de Ribalta del 1606 (un senzill mecanisme desplaça la pintura cada divendres i deixa veure un Crist de talla) el retaule es remata amb un frontó partit de volutes recargolades, sobre les quals es recolzen dues figures amb espigues en les mans. En la part superior del retaule hi ha un altre llenç, també de Ribalta, de 1610. 

El creuer té pintades, en el costat de l'epístola, escenes de la vida de Sant Vicent Ferrer, el Compromís de Casp, la mort del sant en Vannes i el lliurament el 1601 de la seua relíquia als emissaris del Patriarca. (en la de Casp, una figura situada a la nostra esquerra, vestida amb brussa negra i coll blanc, que mira de front els espectadors, és un auto-retrat del pintor Matarana) en el costat de l'evangeli hi ha escenes de San Vicent Màrtir, en una li és arrencada la carn amb ganxos, una altra és el turment del  foc, i en la tercera veiem la mort del sant en un llit de roses. 

A cada costat del creuer o transsepte hi ha una porta, realitzades ambdues pel tortosí Joan Gaspar Bruel en ordre dòric; la de l'evangeli condueix a la sagristia, a través d'ella s'accedeix, darrere de l'Altar Major, a la Capella de les Relíquies, reunides ací el 1607. Un gran armari conté, entre d’altres: una espina de la corona de Crist, fragments de les estovalles de l'Última Cena, també del Lignum Crucis, un bolquer del Jesuset i un vel de sa Mare. La porta de l'epístola correspon a la menuda Capella de Sant Maure, que conserva les restes humanes exhumades d'una catacumba romana i portades a València per voluntat del Patriarca el 1599; la història llegendària de Sant Maure, nom procedent de la província romana de Maurus, en el nord d'Àfrica, diu que va ser decapitat en el segle III. 

En el centre del terra del creuer es conserva la làpida sepulcral de Sant Joan de Ribera, i a cada extrem les de dos venerables que ell va allotjar i als qui va tenir molta devoció, Margarida Agullona i el Germà Francisco del Niño Jesús

La Capella de Tots els Sants, ara és del Patriarca: En les parets es representen sants en processó: Santa Caterina d'Alexandria, Santa Bàrbara, Sant Gregori, Sant Francesc, Sant Agustí, Sant Domènec, Santa Llúcia etc. En el retaule, un llenç pintat per Joan Baptista Sunyer (1750-1815), representa l'última comunió de Sant Joan de Ribera (igual que en el retaule major, la pintura de Sunyer pot elevar-se per a deixar a la vista l’urna sostinguda per lleons, realitzada en fusta platejada i sobredaurada, que conté les restes mortals del sant). En les parets laterals hi ha un llenç del Venerable Francisco del Niño Jesús i la Verge, de Joan Sarinyena, de 1607, i un altre de Sant Tomás d'Aquino de Vicente Castelló i Amat, de 1800. 

La Capella de la Virgen de la Antigua: El retaule conté una taula de Basco Pereyra, realitzada cap a 1600, que reprodueix la Virgen de la Antigua de Sevilla, d'on era natural el Patriarca. Els frescos representen a Sant Joaquim i Santa Anna, la Visitació i la Fugida a Egipte. En un lateral està el retrat de Miguel de Espinosa, bisbe auxiliar i mà dreta del Patriarca, representat vestit de clergue amb la mitra damunt d'una taula. També hi ha un llenç amb el retrat de Sant Lluis Bertràn, de Sarinyena. 

Capella de les Ànimes o de la Comunió: En el retaule un llenç del Purgatori (que ara resulta que no existeix!) obra de Federico Zuccaro (1542-1609). Els frescos representen la missa miraculosa de Sant Gregori i un passatge de la vida de Sant Judes Macabeu. 

Capella de Sant Vicent Ferrer: En el retaule hi ha un llenç de Ribalta, de 1605, amb l'aparició de Crist al Sant en presència de Sant Domènec de Guzmán i Sant Francesc d'Assís. Les pintures al fresc representen, amb suggestives imatges de la València del segle XVI, escenes de l'arribada de la relíquia de Sant Vicent Ferrer a la ciutat l'octubre de 1601. 

Als peus de l'església hi ha un llenç representant al Sant Àngel Custodi del Regne de València. En la volta sota el cor, els frescos representen a Déu Pare amb àngels músics. 

A la Capella del Monument s'accedeix pel segon vestíbul, travessant una porta semblant a la de l’església. És rectangular, coberta per una volta pintada al fresc amb escenes de l'Antic Testament. S'utilitza per al Monument en Setmana Santa, però també és coneguda com Capella de la Puríssima, perquè la presideix una  imatge atribuïda a Gregorio Hernández o al seu deixeble valencià Joan Muñoz; va ser regalada per una parenta del patriarca. Adornen el retaule dues pintures anònimes italianes de l'Oració en l'hort i la Flagel·lació de Crist. De les parets pengen tapissos flamencs del segle XVI, herència paterna del Patriarca, que deixen veure el sòcol de ceràmica. 


Una altra porta situada en el mateix vestíbul dóna pas al Claustre, obra mestra de Guillem del Rei, d'un renaixentisme puríssim. És de planta rectangular, amb sis i nou columnes als costats; en la galeria baixa són dòriques i van sobre pedestals, en la galeria alta són jòniques i descansen directament sobre la cornisa, amb una balustrada correguda; totes suporten arcs de mig punt amb menudes finestres rodones en els carcanyols. Les voltes són de creueria simple. El conjunt es remata amb un ampit adornat amb boles i piràmides. També hi ha alts sòcols de ceràmica vidriada, que en aquest cas és del tipus d’aresta (un lleuger ressalt que segueix el dibuix) poc freqüent a València i molt comuna a Sevilla. 

Totes les columnes que hem vist, incloent les sis  de jaspi gris verdós del retaule major, són italianes, procedents de Carrara; el patriarca va comprar-les  a la duquessa de Pastrana, princesa d'Èboli, que havia desistit de  construir el palau que tenia projectat el seu difunt marit i les guardava en els ports d'Alacant i Cartagena. 

En el centre del pati hi ha una obra de Mariano Benlliure, el monument al Patriarca, que va substituir l'escultura romana d'un magistrat, trobada en les excavacions fetes per a construir l’edifici i col·locada allí en temps del Patriarca, després d'afegir-li un cap; era coneguda com la Palletera. Ara es conserva en altres dependències de l'edifici. 

En cada angle del claustre hi ha grans armaris tancats que s'obrin per a la processó del Corpus, mostrant pintures eucarístiques i unes belles cartel·les amb les lletres de la música composta per Juan B. Comes, mestre de capella del Col·legi, per a una dança de xiquets a imitació dels seises sevillans. Aquest ball s'ha recuperat recentment. 

En un lateral del claustre hi ha una escala per accedir a l'interessant Museu del Col·legi, compost fonamentalment d'art religiós dels segles XVI i XVII, amb obres de Joan de Joanes, Francesc Ribalta, el Greco, Mabusse, Van der Weyden -o Dirk Bouts- Caravaggio, Paolo de Santo Leocadio, Luis de Morales, Sebastiano del Piombo, Albert Durer, Vicente López, Juan Sarinyena, Pedro Orrente, Jeroni Espinosa, Salvador Maella, José Vergara, Josep Estruch, Isidoro Garnelo, Ignacio Pinazo, Mariano Benlliure.

Hi ha altres dependències no visitables, com la singular escala principal, excel·lent mostra d'habilitat en el treball de la pedra, l'Aula Magna del Col·legi, la Biblioteca, l'Arxiu de Protocols, el refetor, la cel·la del Patriarca, conservada quasi sense alteracions, i altres patis, instal·lacions auxiliars, etc.




dilluns, 19 de novembre del 2012

LLUIS VIVES I ELS SEUS RECORDS DE VALÈNCIA

Un retrat de Lluis Vives
Lluis Vives, de família jueva, va abandonar València als setze anys per a no tornar mai més, però va firmar totes les seues obres afegint al nom el gentilici de “valentinus”, i en algunes d’elles podem trobar afectuoses al·lusions a la seua ciutat nadiua, que no oblidà mai. Per als valencians actuals són molt interessants i resulten encara familiars les que figuren a la seua obra per a l’aprenentatge del llatí Linguae Latinae Exercitatio, coneguda popularment com els Diàlegs.
Suposada casa on va nàixer Lluis Vives
Va nàixer el 6 de març del 1492 a l'antiga jueria, al carrer de la Taverna del Gall, en una casa que, segons alguns, és la que encara es conserva darrere de l’hotel Inglés. Ben a prop hi la plaça de Margarida Valldaura, la seua muller, i a l’altra banda del carrer de la Pau, el de Lluis Vives. 
El van batejar a l’antiga parròquia de Sant Andreu (ara església de Sant Joan de la Creu) i possiblement començà els seus estudis a l’escola de Mestre Tristany, situada, més o menys, on l’actual carrer de les Comèdies, a la qual aniria fent un camí semblant al que descriu una vella a “Els que van a escola”, el quart dels seus Diàlegs: 

“Travesseu aquesta plaça de Vilarrasa, seguiu caminant pel carreró que desemboca a la plaça del senyor de Bètera. Tombeu a la dreta i després a l’esquerra. Allí torneu a preguntar, que l’escola no està lluny”. 

Estàtua de Vives a la Universitat
En una altra obra descriu l’Estudi General, la universitat valenciana, on va estudiar només un any: 

“Una entrada polsegosa que, quan plou, amb el trànsit de tants escolars es torna fangosa; a poca distància hi ha unes altes escales que menen a una sala molt adornada i a les aules en les quals s’ensenya, prop d’un lloc preparat per als excel·lents professors, que jo espere que vindran. L’entrada és fosca i la porta agradable. Al peu de l’escala hi ha una gran taula de pedra blava on acudeixen els llibreters quan reben alguna novetat.” 

Va estudiar a París i després -llevat d’uns períodes a Oxford i Lovaina- va viure a la ciutat de Bruges, on existia una nombrosa colònia de valencians, allí es va casar el 26 de maig del 1524 amb Margarida Valldaura, filla d’un comerciant, també valencià i d’origen jueu, allí aveïnat. De Bruges, la seua segona pàtria, on morí el 6 de maig de 1540 i on es troba soterrat, diu: 

“He de confessar que jo tinc tant d’afecte per aquesta ciutat com per la meua València nadiua.” 

Els Diàlegs, traduïts al castellà
 pel valenciá Coret, al s. XVIII 
“Les Lleis del joc”, (de pilota) el vint-i-dosè dels seus Diàlegs, du el subtítol de “Divagació sobre la ciutat de València”, i en ell intervenen Borja, Centelles i Cavanilles, tres il·lustres cognoms valencians. Ací teniu alguns fragments, els que es refereixen a la ciutat: 

“BORJA.- D’on vens, benvolgut Centelles? 
CENTELLES.- De Lutècia. 
... 

CENTELLES.- Doncs Lutècia és París. 
BORJA.- De París he sentit a dir, i moltes vegades, però no de Lutècia. És la ciutat que nosaltres coneguem per París. Eixa és la raó per la qual fa tant de temps que no t’havíem vist per València, ni especialment en els jocs de pilota de la noblesa. 
... 

CENTELLES.- Pel que veig, preneu la vostra ciutat com la mida de tot el món i creieu que a Europa hi ha els mateixos costums que ací ... 
... 

CAVANILLES.- ... Ja veus que som al trinquet del Miracle, junt al dels Carroços. Així que, si et sembla, podem parlar del joc de pilota per a distreure’ns. 
CENTELLES.- Parlem passejant, sense asseure, de tot allò que ens vinga en gana. Per on anem? Per aquest carrer de Sant Esteve o per la porta del Real, i així podrem veure Don Ferrante, duc de Calàbria, en el seu palau. 
CAVANILLES.- No, no siga que pertorbem els estudis d’un príncep tan savi. 
BORJA.- Serà millor anar en mula, així parlarem més a gust. 
CAVANILLES.- No anem a cavall, no ens privem de l’exercici dels peus i les cames; l’oratge és tranquil i agradable, amb aquest ventijol fresquet. Millor serà passejar que anar a cavall. 
BORJA.- Anem, doncs, per aquest carrer de Sant Joan de l’Hospital al carrer de la Mar. 
CAVANILLES.- I veurem, de pas, cares boniques. 
BORJA.- Però a peu no quedarà bé. 
CENTELLES.- Més desmereix, en la meua opinió, que els homes estiguen pendents de l’opinió de jovenetes indiscretes i ignorants. 
BORJA.- Vols que travessem per la plaça de la Figuera i Santa Tecla? 
Portada amb retrat
CENTELLES.- No, millor anem pel carrer de la Taverna del Gall, perquè allí vull veure la casa on va nàixer el meu amic Vives, que està situada, segons tinc entés, al final del carrer baixant a l’esquerra, i de pas podré veure les seues germanes. 
BORJA.- Et pregue que deixes ara les visites a les dones. Si vols parlar amb alguna, millor anem a casa d’Àngela Sabata, amb la qual podrem parlar de literatura. 
CAVANILLES.- Si això és el que us agrada, molt dessitjaria que estigués ací la marquesa de Zenete. 
CENTELLES.- Per cert, que si és de veres tot el que vaig sentir d’ella a França estant, eixa matèria seria raó més que suficient per a no tractar el tema de manera superficial i per persones ocupades en altres assumptes. 
BORJA.- Pugem cap a Sant Martí per a baixar després pel carrer de Vallés a la Plaça de Vilarrasa. 
CAVANILLES.- Per ací, doncs, i després al trinquet de pilota de Barcia, o si ho vols, al dels Mascons. 

...(Ací parlen del joc de pilota a França i li pregunten a Centelles per les seues normes)... 

BORJA.- No tardes en dir-nos-les, com ens has dit les altres coses. 
CENTELLES.- Millor anem passejant, perquè tinc ganes de tornar a veure la meua pàtria, que ja fa tems que no la veia. 
BORJA.- Muntem les mules, així podrem passejar amb més comoditat i decència. 
CENTELLES.- Ni una castanya donaria jo per eixa decència. 
BORJA.- Ni jo tampoc, si he de ser sincer. Però no sé per què, em sembla que això és molt convenient a les nostres persones. 
CAVANILLES.- Bé està, però penseu que som tres i pels carrers estrets els caminants ens separarien i hauríem d’interrompre la conversa o algú de nosaltres no podria sentir o no entendria moltes coses. 
BORJA.- Doncs bé, anem a peu. Travessem per aquest carreró cap a la plaça dels Penyarroges. 
CENTELLES.- Magnífic! I des d’allí, pel carrer de Manyans al de Confiters i també al mercat de la fruita. 
BORJA.- Diràs millor, de les verdures. 
CENTELLES.- Tant em fa! Els que preferesquen les verdures li diran verduleria i aquells que preferesquen les fruites, fruiteria. Quina bellesa de mercat, tan ample! I quina bona presentació de venedors i mercancies! Quina olor la d’aquestes fruites! Què gran varietat, neteja i vistositat! No es poden imaginar hortes que es puguen comparar a aquest mercat. Res no es comparable a l’habilitat i diligència del Mustassaf i dels seus agutzils per tal que cap comprador es veja defraudat per un venedor. 
No és Honorat Joan aquell de la mula? 
CAVANILLES.- Crec que no. Un dels meus criats que es trobà no fa molt amb ell, el va deixar estudiant a la seua biblioteca. Si hagués sabut que nosaltres estavem ací, no hauria deixat de vindre a participat en la nostra conversa i apreciaria més les nostres bromes que els seus estudis seriosos. 
... 
Una edició en llatí

CENTELLES.- Apartem-nos de la multitud, anem per la plaça de la Mercè als carrers del Fumeral i de Sant Agustí, que allí no hi ha aglomeracions. 
CAVANILLES.- No ens allunyem tant del centre de la ciutat. Pugem al Tossal pel carrer de la Bosseria; d’allí ens desviarem pel carrer de Cavallers i anirem a la casa de la teua família, Centelles, les parets de la qual semblen plorar encara aquell heroi que va ser el comte d’Oliva. 
BORJA.- O acabat el dol, potser celebren que un tal jove ocupe el lloc de tan gran ancià. 
CENTELLES.- Què magnífica l’Audiència amb els seus quatre tribunals –el del president, el civil, el criminal i el de tres-cents sous- que semblen estar vinculats a la vostra família, Cavanilles! Quins edificis! Què bon aspecte de ciutat! 
BORJA.- Cap lloc millor que aquesta plaça i Audiència per a poder parlar de lleis. Dis-nos-les. Ja hi haurà millor ocasió per a lloar i admirar les meravelles de la nostra ciutat.” 

Malgrat haver passat més de quatre-cents anys, moltes de les referències encara són ben identificables: podem caminar pels mateixos llocs, alguns dels quals encara conserven el mateix nom, i fer una  passejada pels carrers i places de la València que Lluís Vives mai no va oblidar.











dilluns, 5 de novembre del 2012

EL MERCAT DE COLÓN



Podem considerar el mercat de Colón com una de les darreres edificacions modernistes de la ciutat, iniciat el 1914 i pomposament inaugurat dos anys més tard. 

És obra d’un arquitecte molt adaptatiu a les modes de cada moment: Francisco Mora. Es construí sobre un solar de l’antiga fàbrica del gas, en ple cor de l’Eixampla, zona de la burgesia, que no dubtà en fer-se el “seu” mercat tan sols quatre anys més tard d’haver aconseguit la ciutat el Mercat Central, que encara s’estava construint. 

L’estructura interior pren com a model els prototipus de l’arquitectura industrial, és metàl·lica, amb columnes de fosa i arcs de perfils laminats que suporten una coberta metàl·lica amb claraboia de vidre. La planta és basilical de tres naus més uns voladissos laterals. Una reixa la separa dels quatre carrers del voltant, proporcionant-li característiques de nucli obert i públic, que recorden els antics envelats dels mercats tradicionals. 

És evident la diferència de llenguatges i de significació entre la part interior del mercat, molt funcional i utilitària, i les dues grans façanes, exclusivament decoratives, que rematen la capçalera i els peus amb la sola intenció d’adornar-lo. 

La principal és un gran arc de mig punt peraltat, on el contrast de materials i les aplicacions de peces ceràmiques i mosaics creen una rica policromia, amb una temàtica convencional de riquesa i abundància, relacionada amb l’ús de l’edifici com a mercat, en la qual es reprodueixen diversos elements d'alimentació que allí eren venuts, com fruites, verdures, gallines, pollastres, etc. 

La que sembla secundària, més senzilla, presenta un extraordinari arc parabòlic de maó, combinant-lo amb pedra (ací sense funció estructural) amb el timpà tancat per una enorme vidriera. 

La utilització de certs elements de decoració en pedra, l’ús de taulells, sencers o trencats, emprats com a mosaics per cobrir superfícies corbades, s’inspira en solucions de Gaudí. També hom aprecia la inspiració historicista segons el romànic molt lliurement interpretat, a l’estil de Domènech i Muntaner.


dilluns, 8 d’octubre del 2012

L’HORT DE ROMERO, O JARDÍ DE MONTFORT


D'aquest jardí s'ha dit que és "l’últim jardí historicoartístic del segle XIX que queda a la ciutat de València", l'únic dels molts exemplars d'hortes i jardins que poblaven els terrenys situats extramurs de la ciutat, a l'altre costat del riu, al carrer Alboraia i a la Volta del Rossinyol. 

Actualment té una superfície aproximada de 12.000 metres quadrats, conté un pavelló de descans, detalls arquitectònics, 33 estàtues de marbre, estanys, assortidors, i alguns grans exemplars d’arbres. 

Juan Bautista Romero, marquès de Sant Joan, un ric comerciant de seda, financer, diputat i senador, el comprà per 80.000 reals a José Vich, Baró de Llaurí, el 1849. El propòsit del marquès era fer la seua casa d'esbarjo i va encarregar la construcció a l'arquitecte valencià Sebastian Monleón Estellés, nascut el 1815 i autor de la plaça de Bous, del claustre de la Universitat Literària i de l’Asil de Sant Joan Baptista fundat pel marquès. No se sap ben bé què es deu a l’assessorament d’un jardiner, què al disseny de l’arquitecte o què al bon gust i l’art del propietari. Entre els primers jardiners hi hagué Salvador de Gareñaga, qui tingué cura durant molt de temps de les plantacions. 

El marquès invertí sumes considerables en la plantació i ornament del jardí, iniciat l’any 1859. El resultat va ser un pavelló i un jardí distribuït en dues zones, una clàssica, geomètrica, de tanques retallades al gust francès, i una altra de tall romàntic, paisatgística, amb frondosos arbres de bona grandària on destaquen els pins, els magnolis, els ginkgos, tot envoltat per un mur de maçoneria i maó, definidor d'aquest tipus de jardí, "hortus conclusus", que proporciona un lloc de retir amb tranquil·litat i quietud. Aquest va arribar a competir en bellesa amb els propers Hort de les freses (maduixes), del Santíssim, i de Ripalda, que feien tan grata l’anomenada Volta del Rossinyol. 

El 1871, en morir el Marquès, passà a la seua vídua Mariana Conchés Benet, que el deixà en herència a una de les seues nebodes, Josefa Sancho Cortés. El matrimoni d'aquesta amb Joaquin Montfort Parrés, va fer que des d'aquell moment se l'anomenés jardí de “Monforte”. 

Tal com ha arribat a l'actualitat és obra de molts artistes amb diverses i importants reformes de distintes èpoques. El 1937 el Director Gral. de Belles Arts Josep Renau encarregà al pintor Javier Winthuysen un projecte de restauració. (aquest, amb Rubió i Tudurí foren en la seua època els millors especialistes en jardineria) El projecte de Winthuysen va consistir en la conservació del poètic efecte del jardí, impedint la seua ruïna i amagant la mà perquè les obres no desdigueren de les antigues, amb incorporació de noves espècies, tradicionals del jardí valencià, com tarongers, xiprers i murtes. Se centrà sobretot en el triangle central del jardí, els grans quadres del qual s'obriren per a crear en les noves cruïlles ambients íntims i recollits, amb fonts i bancs aixoplugats per sostres vegetals. També intervingué en la zona paisatgística, agrupant les bardisses serpentejants.

 L'any 1941 va ser declarat "Jardí Artístic Nacional", quedant sota protecció de l'Estat, i els treballs es van iniciar el 1942; l’encarregat de la part arquitectònica va ser Alejandro Ferrant, i Ramón Peris, jardiner major municipal, es va encarregar del jardí, tot a càrrec de l'Ajuntament de València. 

L'Ajuntament el recuperà per a la ciutat després de la riuada de 1957. El 1971 va adquirir-ne la propietat i va dur a terme una ampliació del jardí dirigida per Vicente Peris, en la qual es repeteixen els elements classicistes i naturalistes del jardí vell. Es va obrir al públic el 1973. 

Al jardí s’accedia a través del pavelló d'esbarjo, una espècie de palauet realitzat en un estil historicista, de dos pisos i terrassa, i un petit llanternó amb un ull circular en el centre del pis, que dóna llum a la volta de la planta principal. A l'esquerra del vestíbul hi ha una escalinata de tipus imperial, amb un tram central i dos de laterals, les parets estan decorades amb nou figures femenines i altres tants medallons amb amorets, pintats al tremp. 

L'escala condueix al pis principal, de planta quadrada, que forma una creu grega amb quatre estances menors en els angles laterals. Davant de cada braç hi ha una elegant serliana, (un arc de mig punt entre llindes) suportat per columnes i pilastres corínties; en el centre de les quatre serlianes, sobre petxines en els cantons s’alça una cúpula octogonal, en els segments de la qual apareixen pintades diverses al al·legories. Des dels balcons d'aquest pis o des de la terrassa es contemplen unes interessants panoràmiques de tan sumptuós jardí.

El nucli central de tota l'ordenació està constituït per aquest palauet, que es comunicava amb la zona classicista del jardí per mitjà de dos accessos. 

El primer està format per un atri amb forma semicircular, tancada per barana de ferro i adornada amb bustos d’escriptors, savis i filòsofs sobre pedestals. Aquesta placeta dóna pas a una artística portada neoclàssica, exempta i amb escales, flanquejada per dos lleons de marbre, obra de José Bellver,que els va fer per a l'escalinata del Congrés dels Diputats a Madrid, on no van arribar a col locar-los perquè els semblaven menuts i mansuets. A les parets del palauet hi ha dues fornícules amb estàtues femenines. 

Darrere la porta dels lleons es troben els parterres, en el centre dels quals hi ha la font de Dafnis i Cloe. Aquest sector és conegut amb el nom de parterre vell; està conformat per quadres de tanques baixes de murtes i evònims. En el centre dels quadres es troben les estàtues de quatre continents, que segueixen un model iconogràfic potser creat per l'escultor xilè Virginio Arias a la fi del segle XIX; hi ha diverses còpies, rèpliques o variants a la pròpia ciutat de València en els Jardins de Parcent, en els Jardins de la Tamarita de Barcelona, a la plaça Benjamí Vicuña d'Angol, Xile, a la ciutat de Santiago de Cuba, en fornícules exteriors del Museu d'Art de Lima i en el palau de San José de la ciutat argentina d'Entrerríos. 

Després del parterre vell es troba el parterre nou i el sector triangular, on hi ha la font dels tarongers i el mur de xiprers, en els quals s'han esculpit una sèrie d'arcs. El parterre nou està format per quadres de tanques de xiprers i murtes, en el centre dels quals es troba l'estàtua de Flora sobre una columna. Darrere hi ha el roserar -en l’oval central del qual s'alça un llorer frondós-, el nou jardí de traçat regular realitzat el 1971 i el jardí d'estil naturalista, format per terrenys desnivellats i camins irregulars. 

Hi ha més estàtues pel jardí, com un Neptú a l’entrada actual, altra figura semblant a Flora, o l’estiu, una que sembla l’hivern, un possible filòsof i una figura sobre un monstre marí. N'hi hagué més, que foren retirades per la marquesa de San Juan per adornar l'asil Romero quan s'hi allotjà el cardenal Monescillo, les quals estàtues no hi van tornar mai. 

El segon accés es realitza a través de la Glorieta dels Arcs, que és un dels conjunts més aconseguits del jardí, on s'integren amb gran mestratge l'arquitectura, l'escultura i la naturalesa. Una galeria porticada comunica la casa amb un parc rectangular, en desnivell, circumdat per murets ornats amb alfabeguers d’Alcora. En el nivell inferior hi ha una font baixa amb un sortidor, envoltada d'un reixat de ferro forjat. El més vistós d'aquest recinte són els jocs d'aigua del safareig i dels dos graciosos estanys dels angles, amb grups escultòrics de nens d'aire rococó jugant amb un dofí i sonant un cargol de mar. En la part superior del petit mur, a l'altura de la portada, trobem dos nous conjunts de nens, jugant amb una cabra i amb un gos en els respectius assortidors. 

Les escales formen un conjunt escenogràfic amb els grups dels xiquets, les estàtues de Mercuri-Hermes i Dyonissos-Bacus i una gran portada de disseny neorrenaixentista, que està coronada amb un cistell de flors i fruits al centre i dos tritons amb potes i cap en actitud altiva, a punt de suggerir el salt, amb la resta del cos enroscat. 

Passada la porta, que condueix a una zona boscosa i ombrívola,hi ha la part més pintoresca del jardí, un estany rodejat de grans arbres i una muntanyeta artificial amb una cova i un salt d'aigua. També podrem trobar una estàtua sobre una part enllosada, on s'amaga un original sistema de refrigeració. 

La fusió entre les zones paisatgístiques i les geomètriques es realitza per camins de formes arquitectòniques de vegetació retallada. 

Tot al llarg d’un dels murs de tanca corre un deliciós passeig protegit del sol per un umbracle de buganvílies en forma d’arc, amb banquets; unes fornícules  decoren les parets dels extrems.



dilluns, 3 de setembre del 2012

JOSEP PERIS I VALERO

Josep Peris i Valero
Josep Peris i Valero va nàixer el 1821, i es va llicenciar en Lleis a la Universitat de València. Com que als setze anys ja se sentia liberal, va formar part de la milícia que combaté Cabrera en la primera guerra carlina. Als déneu anys entrà com a redactor del diari progressista La Tribuna, que era partidari del general Espartero. Més tard va dirigir un altre diari que es distingí pel seu anticlericalisme, El justicia, creat el 1854 per ell i per Pascual i Genís, un altre “nom de carrer”.

El nostre personatge va ser membre important del partit Progressista (Per tal de fer-nos una idea, i esquematitzant, els progressistes eren burgesos, liberals, anticlericals i constitucionalistes, situats entre els moderats, que eren els més dretans, i els demòcrates, els situats més a l'esquerra, que eren partidaris del sufragi universal i del reconeixement de les llibertats de reunió i de associació.)

Peris i Valero va escriure diverses obres, entre les quals Justicia Humana, del 1839, Poesias el 1839, El ultramontanismo y la guerra civil el 1876 i Los Borbones.

Un dels diaris que dirigí
Va ser diputat provincial pel districte de Sueca, i treballà per aconseguir la millora i creació de moltes escoles i carreteres.

El 1856, durant el bienni progressista, va ser nomenat Alcalde de València i aconseguí en el seu mandat la remodelació i pavimentació de nombrosos carrers de la ciutat.

El 1864 va iniciar i dirigir un altre diari, Los dos Reinos, el qual arribà a tindre una àmplia difusió; en ell dugué a terme fortes campanyes que van motivar la seua marxa a l'exili.

Una volta tornat a València esdevingué, com a cap dels progressistes, l'home fort de la situació en l'aixecament produït arran de la revolució del 1868. Aquesta revolució burgesa va ser la que acabà definitivament amb l'esclavitud i declarà la llibertat d'ensenyament, d'impremta, de reunió...

Va ser nomenat President de la Junta Revolucionària; després de la dissolució d'aquesta va exercir el càrrec de Governador Civil de la província, i encara va exercir més tard diversos càrrecs oficials, com Diputat a Corts i Director General de Beneficència i Sanitat.

Es va retirar de la política activa arran de l'abdicació d'Amadeu de Savoia el 1873, i va morir el 1877.

A Peris i Valero li cap també la glòria d'haver estat l'iniciador del millor i més emblemàtic dels carrers de la ciutat moderna, encara que per a la seua obertura calgué fer desaparèixer convents, cases, carrerons i relíquies històriques: és l’actual carrer de la Pau, que en altre temps dugué el seu nom. Té setze metres d'amplària, interessants edificis i una bella perspectiva vista des del Parterrere, culminada per la torre de Santa Caterina.

Fotografia antiga del carrer de la Pau

dimarts, 10 de juliol del 2012

GAIETÀ RIPOLL (HOMENATGE A LA MEMÒRIA DE L’ÚLTIM AJUSTICIAT PER LA INQUISICIÓ)



Amb data del 27 de febrer d’enguany vaig publicar un escrit sobre Gaietà Ripoll: L’ÚLTIMA VÍCTIMA DE LA INQUISICIÓ MORÍ A VALÈNCIA 

En un comentari posterior a l’escrit deia que per al juliol utilitzaria informació que vaig trobar a un plec de 38 pàgines retallades del diari EL PUEBLO, que duen per títol La última víctima de la Inquisición – Homenaje a la memoria de Ripoll. Valencia, 1930

La primera pàgina du una introducció signada per Cazalla amb data del 31 de juliol del 1930, que comença dient: “Avui fa 130 anys que morí en la forca, a la plaça del mercat...” Després hi ha un acord de l’Ajuntament, del 18 de juliol de 1906, presidit per José Sanchis Bergón, per a publicar els articles de Salustiano Olózaga i del propi Cazalla, “que contenen les úniques dades que existeixen sobre Gaietà Ripoll, executat a la plaça del Mercat d’aquesta ciutat el 31 de juliol del 1826”. 

Com aquest mes farà 186 anys de la seua mort, copiaré algunes dades que fan referència a la seua vida i als llocs de Russafa on va viure el mestre Ripoll. Amb les primeres intentarem mantindre viva la memòria d’aquella pobre víctima, amb les segones proposarem una peregrinació impossible per llocs i noms que supose oblidats i desapareguts actualment: 

Pàgina d'El Liberal, 1931
Cazalla, en el seu article datat el 28 de juliol de 1894, explica que va visitar la partida del Perú, a Russafa, i allí va parlar amb Vicenta Sanchis Gabino, Rosa Quilis Soler i Juan Bautista Planells, tots els quals van conèixer Ripoll. 

La persona que millor el recordava era Vicenta Sanchis Gabino, de 72 anys, que juntament amb la seua família conservava un cert culte a la memòria del mestre. Era filla d’una bugadera anomenada Mariana Gabino Romero, que habitava la segona barraca del Camí de Pinedo. Vicenta va estar en contacte amb ell perquè tenia germans de més edat i el mestre anava cada dia a donar-los lliçó. Sa mare, ben pobre, encara li guardava un plat del dinar, que era la base de l’alimentació de Ripoll; si molt de tard en tard Mariana podia oferir-li carn, ell mai no la acceptava. 

Una descripció de Ripoll diu que tenia bona figura, amb aspecte tranquil i cabells llargs (que aleshores es consideraven un distintiu de la maçoneria). De matinet, fins a l’hora de l’escola, recorria les barraques per ensenyar als fills dels llauradors que ajudaven els seus pares en les feines del camp. Era tan sobri que tan sols menjava sopes, vestia pobrament, no reservava res per a ell, donava tot allò que tingués i no rebia cap remuneració dels pobres. Vicenta Sanchis el recordava alt i ben format, amb barba negra i gran cabellera, per la qual cosa li deien el mestre Polserut. 

Vicenta digué que quan preguntaven al mestre perquè no anava a missa responia que ell sabia més que els rectors. Quan ja l’havien empresonat, Vicenta i la resta dels veïns el veien passar cada diumenge, nugat com un criminal, conduït a la força a oir missa al molí de la Misericòrdia o a Montolivet. 

Mariana, la mare de Vicenta, no abandonà el pobre mestre durant els vint-i-dos mesos que estigué a la presó de Sant Narcís, li rentava i arreglava la roba fins al dia que tornà a casa desconsolada i amb la roba del mestre: en arribar a la presó li comunicaren que l’havien executat. 

Barraca de la Russafa antiga
A més de la barraca de la bugadera, Ripoll també freqüentava, de nit, per a passar la vetllada, la de José Vivó, l’Arrosser, que estava a la vora del Vall (Cazalla informa que el solar de la barraca l’ocupava el 1930 el nº 40 del traste sexto). Allí, es trobava quan es presentà la ronda, comanada pel lloctinent, que va prendre Ripoll per ordre de la Junta de Fe. 

Rosa Quilis Soler, de vuitanta vuit anys, també va conèixer Ripoll, però recordava ben poc. Només que duia capa i que feia por veure’l amb aquells cabells tan llargs. També va dir que era un home que no creia en res. 

Juan Bautista Planells, de vuitanta anys i amb plenitud de facultats mentals, recordava més coses. Era un xic de tretze anys quan mataren el mestre i el recordava perfectament: Era alt, gros i amb els cabells llargs. Tindria uns quaranta o cinquanta anys i quasi cada dia el saludava, perquè durant moltes hores passejava, completament sol, per la senda que anava des del camí de Pinedo al pont de la Lloseta; quan es trobaven pel camí sempre li deia: -Adéu, xiquet! 

Respecte al seu caràcter i moralitat va dir que ensenyava bé i que semblava un bon home, del qual només es podia dir que no anava a missa. 

A l’entrada de la senda entre el camí de Pinedo i el pont de la Lloseta, que Ripoll freqüentava en els seus passejos, els veïns de la partida del Perú havien construït les escoles, en una barraca de vuit costelles, amb dos plantes; a la de les xiquetes hom accedia pel camí de Pinedo, i la dels xiquets, coneguda com l’escaleta, tenia la porta de la banda de la mar. Un detall eloqüent és que el successor de Ripoll a l’escola va ser un rector. Al temps de Cazalla ja no existia l’escola, l’havia substituït una alqueria anomenada de Curro, en la qual hi havia un estanc. 

Segons Cazalla, Planells recordava que tornant una vesprada de l’Escola Pia va observar al pla del Remei molta gent mirant al riu, en aproximar-se va veure una bóta empastifada de pintura i li van dir que contenia el cos d’un heretge que havien penjat. Després va saber que l’heretge era l’home que cada dia el saludava afectuosament. 

Fins ací les dades obtingudes del plec. Per acabar, un parell d’observacions: al febrer vaig escriure que les restes de Gaietà Ripoll van ser conduïdes a La Petxina i es van perdre al riu, però segons l’article de Cazalla, les conduïren junt al pla del Remei i al dia següent de l’execució el seu cadàver va ser retirat d’allí i el dugueren a soterrar al cementiri dels ajusticiats, al barranc de Carraixet, ara convertit en un jardí.

diumenge, 6 de maig del 2012

L’ESGLÉSIA DE SANT NICOLAU

La porta principal

Aquesta parròquia té dos titulars: Sant Nicolau de Bari, bisbe, i Sant Pere de Verona, màrtir. És una de les primeres esglésies fundades en mesquites arran de la conquesta de Jaume I. A començament del segle XXI ha estat conclosa una important restauració de l'edifici.

Alfons de Borja, el futur papa Calitx III va ser rector de la parròquia, i el metge i poeta Jaume Roig va ser el seu fabriquer (encarregat de la conservació de l’edifici).

De les successives reformes que va patir l’església es pot destacar la de 1455, que allargà la nau cap als peus, eliminant el cementiri parroquial que allí existia.

La seua fàbrica és gòtica, una gran nau rectangular molt ampla i poc alta amb absis poligonal, coberta amb volta de creueria. Té cinc capelles entre els contraforts i dues portes a cada banda, a més de la principal, als peus.

Com Santa Caterina, quasi tota està envoltada d’edificis. Les façanes laterals són neogòtiques, a la de la part de l’evangeli, que dóna al carrer de Cavallers, es pot accedir per un estret passadís; l’altra es visible al carrer, amb una façana feta el 1864 per l’arquitecte Timoteo Calvo, com a conseqüència d’un canvi d’alineació de la plaça de Sant Nicolau. En ella trobem unes manisetes que commemoren la profecia feta per Sant Vicent Ferrer al futur papa Calixt III, anunciant-li que el canonitzaria.

La rosassa moderna i el campanar
De la resta de l’edifici només és visible a l’exterior el campanar i la façana principal, amb una senzilla porta del gòtic avançat, d'arcs motllurats en definició i una Mare de Déu barroca d'estuc al timpà; sobre la clau dels arcs apareix una forma decorativa molt senzilla, que alguns interpreten com un fetus embolicat i altres com un plat amb un tros de carn, al·lusiu a un miracle de Sant Nicolau relatat per Jaume Roig. La gran rosassa superior va ser refeta modernament.

També és visible la senzilla façana barroca de la capella de la comunió, que fa angle recte amb la façana principal, si bé normalment té l'accés als peus de l'interior de l'església. Construïda cap al 1760, va ser ampliada i restaurada el 1853. És una nau rectangular de dos trams separats per un arc toral, en el qual hi ha l’escut de la família Melcior Valencià, cada tram es cobreix amb cúpula sobre petxines, en les quals hi ha pintures amb les quatre virtuts i els quatre evangelistes.

La rocalla daurada cobreix els murs, les pilastres i les cornises. Dues pintures realitzades per Joaquin Pérez, deixeble d'Hipòlit Rovira, representen el Lavatori de Sant Pere i la seua Comunió. Tot al voltant hi ha un sòcol ceràmic del segle XVIII.

El campanar, de planta quadrada amb tres cossos i llanterna, es començà el 1658, segons la inscripció que es conserva en una cara de la part de baix, i va ser acabat el 1755. A la seua base hi ha un arcosoli funerari gòtic convertit en una capelleta, tancada amb reixa, que recorda el lloc de l’antic fossar parroquial; té un fons de Calvari de ceràmica amb un Crist pintat de fusta,  obra de Jaume d’Scals imitant aspecte antic, que es va fer en temps de l’alcalde Rincón de Arellano, segons la inscripció que hi ha a un  costat de l’arcosoli.

La volta pintada al fresc
El 1693 Juan Bta. Pérez Castiel renovà totalment l’interior en estil barroc. Sense amagar l’aspecte gòtic de la volta, va superposar pilastres i una cornisa, decorades amb angelets, flors i fruits, tot molt característic del seu estil. L’obra resultant la decorà al fresc el pintor valencià Dionís Vidal, segons dissenys del cordovès Palomino, que aleshores estava pintant a l'església de Sant Joan del Mercat. En les llunetes de la volta corresponents al lloc que ocupa cada titular en el retaule major es representen la seua respectiva vida i miracles, posant-les en relació amb els apòstols i acompanyades de virtuts i figures morals. Començant pels peus de l’església, hi ha les de Sant Pere Màrtir: 1.- Fill d’heretges albigesos, vol convertir son oncle resant el Credo. 2.- A Bolònia, amb 15 anys ingressa en els Dominics. 3.- Fa parlar un xiquet mut. 4.- Predicant, fa aparéixer un núvol perquè els oients tinguen ombra i converteix un heretge que li ho havia demanat. 5.- De camí a Milà és assassinat per dos heretges. Abans de morir va escriure amb la seua sang: Credo in unum Deum. 6.- Exposició del seu cadàver. I les de Sant Nicolau: 1.- Com no podia fer-li almoina, sana una impedida. 2.- Deposita secretament la dot de tres joves pobres per evitar que es facen prostitutes. 3.- Ressucita un xiquet mort en un incendi. 4.- Ja bisbe, ressucita tres xiquets que havia cuinat un posader. 5.- Al concili de Nicea s’enfronta amb l’heretge Arri. 6.- Exposició del seu cadàver. Al centre del presbiteri es representa l’entronització a la Glòria dels dos sants.

Sobre la porta principal, i per sota de la gran rosassa amb l’estel de David, també anomenada el Salamó, està pintada l’església triomfant, representada per una dona coronada amb tiara papal que du la creu en una ma i l’edifici d’una església en l’altra.

Es diu que l’any 1700, en acabar l’obra, Palomino pintà el retrat de Vidal, i aquest el de Palomino, es poden veure sobre la cornisa, damunt la porta de la capella de la comunió. Aquestes pintures van ser restaurades el 1920 per José Renau Montoro, i novament el 2015/16 per la UPV, amb patrocini de la Fundació Hortènsia Herrero, amb un magnífic resultat, la recuperació de la lluminositat i esplendor originals.

L’orgue és barroc, restaurat no fa molts anys. El retaule major, també barroc, és de fusta daurada amb les característiques columnes salomòniques, ornades amb raïms. Les imatges dels dos titulars són del 1940.

Part superior del retaule del Crist
Retaule del Crist: A la capella del costat de l’epístola més pròxima al presbiteri es troba aquest retaule, muntat amb fusteria nova l’any 2000, intentant recuperar el seu aspecte primitiu, conegut per testimonis antics. Actualment és atribuït a Joanes, sense participació de son pare Vicent Macip.
Al banc o predel·la hi ha representades l’oració a l’hort, el bes de Judes, la flagel·lació, el camí del Calvari i la lamentació sobre Crist mort.
Al guardapols hi ha Déu Pare i l’Esperit Sant, Sant Miquel, L’Àngel Custodi, Sant Josep, Sant Vicent Ferrer, els titulars de la parròquia Sant Pere de Verona i Sant Nicolau, Sant Cristòfol i Sant Sebastià.
Al remat hi ha una devoció molt estesa i representada a la València de l’època: l’aparició de Crist ja mort i abans de la Resurrecció, a sa Mare, en companyia dels difunts que havien estat esperant als Llimbs la Redempció, entre ells hi ha Adam i Eva, Moisès, el rei David, Sant Joan Baptista i Sant Dimes, el bon lladre.
La Taula central representa els personatges del Calvari que fan de fons a un crucifix de talla; la seua grandària obligà a pintar-lo sobre dos taules de 308 x 144 cm. aprox., unides al centre, sota la creu.

També es conserven pintures dels dos retaules del gremi de pelaires, que abans tenien un altre aspecte, modificat capritxosament com a conseqüència de la reforma barroca, en què es van fer desaparèixer les capelles al costat del presbiteri en què es trobaven. Les peces que es conserven foren traslladades als costats de l’altar major, on figuren actualment acompanyades dels escuts del gremi.

Retaule de la Trinitat: Cal suposar-lo originalment constituït per la Coronació de Maria en el remat i la Circumcisió al centre, flanquejades per quatre taules amb els grups de: Apòstols, recognoscibles pels seus atributs, amb Sant Joan escrivint l’evangeli en primer terme. Màrtirs, amb els Sants Donís, Sebastià, Fabià, Esteve -al centre, amb un llibre-, Vicent Màrtir, Llorenç, Jordi i Pere de Verona, co titular de la parròquia. Sants Barons, amb Vicent Ferrer, Jerònim, Agustí, Antoni Abad, Gregori papa, Onofre, Nicolau de Bari, l’altre co titular, i Francesc d’Assis. Santes Verges, totes amb palmes de martiri, però només recognoscibles Cecília, Úrsula, Caterina d’Alexandria, Bàrbara i Caterina de Siena. Cada grup va acompanyat d’una inscripció: “A tu el gloriós cor dels Apòstols”, “A tu l’exèrcit de Màrtirs vestit de blanc, t’alaba”, “A tu la Santa Església et proclama per tota la Terra” i “A tu la bellíssima multitud de Verges t’alaba”. El banc o predel·la ostenta l’Anunciació, la Nativitat i l’Adoració dels Reis.

Creació d'Eva
Retaule de Sant Miquel: Es conserven les taules següents: Caiguda dels àngels rebels. Batalla de Manfredònia, guanyada pels sipontins contra els napolitans per intercessió de Sant Miquel. Processó al Mont Gargano del bisbe i fidels de Siponto, en aquella muntanya hi havia la cova triada per Sant Miquel per estar-s’hi. Aparició de Sant Miquel sobre el Castell Sant’Angelo, com a senyal d’haver acabat amb la pesta, per la qual Sant Gregori havia manat fer rogatives.
El banc o predel·la presenta la Creació de l’univers, la Creació dels animals i la Creació d’Eva.

Al centre de cada retaule hi ha col·locats, emmarcats com a reliquiaris, el Salvador, un rostre de Crist que respon a la tipologia més personal i madura de Joanes i la Verònica de la Verge, inspirada en un model devot, a partir d’icones medievals. D’aquesta obra van nàixer infinitat de còpies posteriors.

El salvador de Joan de Joanes
Retaule del Calvari: està situat sobre la pica de baptisme, als peus de l’església. És obra mestra de Roderic d’Osonaun dels introductors en la pintura valenciana de les formes renaixentistes del nord d’Itàlia, però també de l'expressivitat allunyada de la idealització de les flamenques, potser assimilades per la presència a la ciutat de pintors d’aquelles procedències i pel coneixement d’estampes i gravats impresos a Italia, singularment a Venècia. Va ser un encàrrec del 1476 per a aquesta parròquia.

Al segle XIX va estar retallada en forma d’arc la part superior. Sota el Crist mort hi ha agrupats les tres Maries i Sant Joan, juntament amb els altres assistens, tots situats en un ric paisatge poblat de menuts personatges, que inclou un horitzó marítim on es veu una galera perfectament aparellada. A la part baixa del primer pla es pot veure un gos mort i un paper amb la signatura del pintor.

Devocions actuals: Sant Nicolau de Bari és el Santa Claus del Nadal, una tradició que es va estendre primer per l’Europa del nord i després també per Amèrica i i el món. Com era molt miraculós, a aquesta església acudien abans multitud de dones cada dilluns, per a demanar-li favors; sembla que una actitud que ajudava a obtindre’ls era fer el camí sense parlar. El trànsit era incessant entre les fileres de pidolaires i parades de ciris i estampetes que emmarcaven les portes. I allà dalt a l’altar major, Sant Nicolau no parava, mentre que Sant Pere Màrtir, al seu costat, del qual ningú no se’n recordava, no es moria d’avorriment perquè ja l’havien mort abans...

Actualment l'assistència de cada dilluns també és multitudinària, però ambdós sants comparteixen l’avorriment, perquè les peticions es fan a a l’apòstol Sant Judes Tadeu, que ocupa un altar lateral. I és que la moda canvia fins i tot per als sants.

No deixa de ser curiós –i divertit- veure que quan cada dilluns fan misses a l’altar major, molts assistents no hi mostren cap atenció, girats de costat, mirant la capella lateral on es troba l’altar de Sant Judes.



Sant Judes Tadeu, que s'emporta totes les oracions