L’ESGLÉSIA DE SANT NICOLAU

La porta principal

Aquesta parròquia té dos titulars: Sant Nicolau de Bari, bisbe, i Sant Pere de Verona, màrtir. És una de les primeres esglésies fundades en mesquites arran de la conquesta de Jaume I. A començament del segle XXI ha estat conclosa una important restauració de l'edifici.

Alfons de Borja, el futur papa Calitx III va ser rector de la parròquia, i el metge i poeta Jaume Roig va ser el seu fabriquer (encarregat de la conservació de l’edifici).

De les successives reformes que va patir l’església es pot destacar la de 1455, que allargà la nau cap als peus, eliminant el cementiri parroquial que allí existia.

La seua fàbrica és gòtica, una gran nau rectangular molt ampla i poc alta amb absis poligonal, coberta amb volta de creueria. Té cinc capelles entre els contraforts i dues portes a cada banda, a més de la principal, als peus.

Com Santa Caterina, quasi tota està envoltada d’edificis. Les façanes laterals són neogòtiques, a la de la part de l’evangeli, que dóna al carrer de Cavallers, es pot accedir per un estret passadís; l’altra es visible al carrer, amb una façana feta el 1864 per l’arquitecte Timoteo Calvo, com a conseqüència d’un canvi d’alineació de la plaça de Sant Nicolau. En ella trobem unes manisetes que commemoren la profecia feta per Sant Vicent Ferrer al futur papa Calixt III, anunciant-li que el canonitzaria.

La rosassa moderna i el campanar

De la resta de l’edifici només és visible a l’exterior el campanar i la façana principal, amb una senzilla porta del gòtic avançat, d'arcs motllurats en definició i una Mare de Déu barroca d'estuc al timpà; sobre la clau dels arcs apareix una forma decorativa molt senzilla, que alguns interpreten com un fetus embolicat i altres com un plat amb un tros de carn, al·lusiu a un miracle de Sant Nicolau relatat per Jaume Roig. La gran rosassa superior va ser refeta modernament.

També és visible la senzilla façana barroca de la capella de la comunió, que fa angle recte amb la façana principal, si bé normalment té l'accés als peus de l'interior de l'església. Construïda cap al 1760, va ser ampliada i restaurada el 1853. És una nau rectangular de dos trams separats per un arc toral, en el qual hi ha l’escut de la família Melcior Valencià, cada tram es cobreix amb cúpula sobre petxines, en les quals hi ha pintures amb les quatre virtuts i els quatre evangelistes.

La rocalla daurada cobreix els murs, les pilastres i les cornises. Dues pintures realitzades per Joaquin Pérez, deixeble d'Hipòlit Rovira, representen el Lavatori de Sant Pere i la seua Comunió. Tot al voltant hi ha un sòcol ceràmic del segle XVIII.

El campanar, de planta quadrada amb tres cossos i llanterna, es començà el 1658, segons la inscripció que es conserva en una cara de la part de baix, i va ser acabat el 1755. A la seua base hi ha un arcosoli funerari gòtic convertit en una capelleta, tancada amb reixa, que recorda el lloc de l’antic fossar parroquial; té un fons de Calvari de ceràmica amb un Crist pintat de fusta,  obra de Jaume d’Scals imitant aspecte antic, que es va fer en temps de l’alcalde Rincón de Arellano, segons la inscripció que hi ha a un  costat de l’arcosoli.

La volta pintada al fresc

El 1693 Juan Bta. Pérez Castiel renovà totalment l’interior en estil barroc. Sense amagar l’aspecte gòtic de la volta, va superposar pilastres i una cornisa, decorades amb angelets, flors i fruits, tot molt característic del seu estil. L’obra resultant la decorà al fresc el pintor valencià Dionís Vidal, segons dissenys del cordovès Palomino, que aleshores estava pintant a l'església de Sant Joan del Mercat. En les llunetes de la volta corresponents al lloc que ocupa cada titular en el retaule major es representen la seua respectiva vida i miracles, posant-les en relació amb els apòstols i acompanyades de virtuts i figures morals. Començant pels peus de l’església, hi ha les de Sant Pere Màrtir: 1.- Fill d’heretges albigesos, vol convertir son oncle resant el Credo. 2.- A Bolònia, amb 15 anys ingressa en els Dominics. 3.- Fa parlar un xiquet mut. 4.- Predicant, fa aparéixer un núvol perquè els oients tinguen ombra i converteix un heretge que li ho havia demanat. 5.- De camí a Milà és assassinat per dos heretges. Abans de morir va escriure amb la seua sang: Credo in unum Deum. 6.- Exposició del seu cadàver. I les de Sant Nicolau: 1.- Com no podia fer-li almoina, sana una impedida. 2.- Deposita secretament la dot de tres joves pobres per evitar que es facen prostitutes. 3.- Ressucita un xiquet mort en un incendi. 4.- Ja bisbe, ressucita tres xiquets que havia cuinat un posader. 5.- Al concili de Nicea s’enfronta amb l’heretge Arri. 6.- Exposició del seu cadàver. Al centre del presbiteri es representa l’entronització a la Glòria dels dos sants.

Sobre la porta principal, i per sota de la gran rosassa amb l’estel de David, també anomenada el Salamó, està pintada l’església triomfant, representada per una dona coronada amb tiara papal que du la creu en una ma i l’edifici d’una església en l’altra.

Es diu que l’any 1700, en acabar l’obra, Palomino pintà el retrat de Vidal, i aquest el de Palomino, es poden veure sobre la cornisa, damunt la porta de la capella de la comunió. Aquestes pintures van ser restaurades el 1920 per José Renau Montoro, i novament el 2015/16 per la UPV, amb patrocini de la Fundació Hortènsia Herrero, amb un magnífic resultat, la recuperació de la lluminositat i esplendor originals.

L’orgue és barroc, restaurat no fa molts anys. El retaule major, també barroc, és de fusta daurada amb les característiques columnes salomòniques, ornades amb raïms. Les imatges dels dos titulars són del 1940.

Part superior del retaule del Crist

Retaule del Crist: A la capella del costat de l’epístola més pròxima al presbiteri es troba aquest retaule, muntat amb fusteria nova l’any 2000, intentant recuperar el seu aspecte primitiu, conegut per testimonis antics. Actualment és atribuït a Joanes, sense participació de son pare Vicent Macip.

Al banc o predel·la hi ha representades l’oració a l’hort, el bes de Judes, la flagel·lació, el camí del Calvari i la lamentació sobre Crist mort.

Al guardapols hi ha Déu Pare i l’Esperit Sant, Sant Miquel, L’Àngel Custodi, Sant Josep, Sant Vicent Ferrer, els titulars de la parròquia Sant Pere de Verona i Sant Nicolau, Sant Cristòfol i Sant Sebastià.

Al remat hi ha una devoció molt estesa i representada a la València de l’època: l’aparició de Crist ja mort i abans de la Resurrecció, a sa Mare, en companyia dels difunts que havien estat esperant als Llimbs la Redempció, entre ells hi ha Adam i Eva, Moisès, el rei David, Sant Joan Baptista i Sant Dimes, el bon lladre.

La Taula central representa els personatges del Calvari que fan de fons a un crucifix de talla; la seua grandària obligà a pintar-lo sobre dos taules de 308 x 144 cm. aprox., unides al centre, sota la creu.

També es conserven pintures dels dos retaules del gremi de pelaires, que abans tenien un altre aspecte, modificat capritxosament com a conseqüència de la reforma barroca, en què es van fer desaparèixer les capelles al costat del presbiteri en què es trobaven. Les peces que es conserven foren traslladades als costats de l’altar major, on figuren actualment acompanyades dels escuts del gremi.

Retaule de la Trinitat: Cal suposar-lo originalment constituït per la Coronació de Maria en el remat i la Circumcisió al centre, flanquejades per quatre taules amb els grups de: Apòstols, recognoscibles pels seus atributs, amb Sant Joan escrivint l’evangeli en primer terme. Màrtirs, amb els Sants Donís, Sebastià, Fabià, Esteve -al centre, amb un llibre-, Vicent Màrtir, Llorenç, Jordi i Pere de Verona, co titular de la parròquia. Sants Barons, amb Vicent Ferrer, Jerònim, Agustí, Antoni Abad, Gregori papa, Onofre, Nicolau de Bari, l’altre co titular, i Francesc d’Assis. Santes Verges, totes amb palmes de martiri, però només recognoscibles Cecília, Úrsula, Caterina d’Alexandria, Bàrbara i Caterina de Siena. Cada grup va acompanyat d’una inscripció: “A tu el gloriós cor dels Apòstols”, “A tu l’exèrcit de Màrtirs vestit de blanc, t’alaba”, “A tu la Santa Església et proclama per tota la Terra” i “A tu la bellíssima multitud de Verges t’alaba”. El banc o predel·la ostenta l’Anunciació, la Nativitat i l’Adoració dels Reis.

Creació d'Eva

Retaule de Sant Miquel: Es conserven les taules següents: Caiguda dels àngels rebels. Batalla de Manfredònia, guanyada pels sipontins contra els napolitans per intercessió de Sant Miquel. Processó al Mont Gargano del bisbe i fidels de Siponto, en aquella muntanya hi havia la cova triada per Sant Miquel per estar-s’hi. Aparició de Sant Miquel sobre el Castell Sant’Angelo, com a senyal d’haver acabat amb la pesta, per la qual Sant Gregori havia manat fer rogatives.
El banc o predel·la presenta la Creació de l’univers, la Creació dels animals i la Creació d’Eva.

Al centre de cada retaule hi ha col·locats, emmarcats com a reliquiaris, el Salvador, un rostre de Crist que respon a la tipologia més personal i madura de Joanes i la Verònica de la Verge, inspirada en un model devot, a partir d’icones medievals. D’aquesta obra van nàixer infinitat de còpies posteriors.

El salvador de Joan de Joanes

Retaule del Calvari: està situat sobre la pica de baptisme, als peus de l’església. És obra mestra de Roderic d’Osona, un dels introductors en la pintura valenciana de les formes renaixentistes del nord d’Itàlia, però també de l'expressivitat allunyada de la idealització de les flamenques, potser assimilades per la presència a la ciutat de pintors d’aquelles procedències i pel coneixement d’estampes i gravats impresos a Italia, singularment a Venècia. Va ser un encàrrec del 1476 per a aquesta parròquia.

Al segle XIX va estar retallada en forma d’arc la part superior. Sota el Crist mort hi ha agrupats les tres Maries i Sant Joan, juntament amb els altres assistens, tots situats en un ric paisatge poblat de menuts personatges, que inclou un horitzó marítim on es veu una galera perfectament aparellada. A la part baixa del primer pla es pot veure un gos mort i un paper amb la signatura del pintor.

Devocions actuals: Sant Nicolau de Bari és el Santa Claus del Nadal, una tradició que es va estendre primer per l’Europa del nord i després també per Amèrica i i el món. Com era molt miraculós, a aquesta església acudien abans multitud de dones cada dilluns, per a demanar-li favors; sembla que una actitud que ajudava a obtindre’ls era fer el camí sense parlar. El trànsit era incessant entre les fileres de pidolaires i parades de ciris i estampetes que emmarcaven les portes. I allà dalt a l’altar major, Sant Nicolau no parava, mentre que Sant Pere Màrtir, al seu costat, del qual ningú no se’n recordava, no es moria d’avorriment perquè ja l’havien mort abans...

Actualment l'assistència de cada dilluns també és multitudinària, però ambdós sants comparteixen l’avorriment, perquè les peticions es fan a a l’apòstol Sant Judes Tadeu, que ocupa un altar lateral. I és que la moda canvia fins i tot per als sants.

No deixa de ser curiós –i divertit- veure que quan cada dilluns fan misses a l’altar major, molts assistents no hi mostren cap atenció, girats de costat, mirant la capella lateral on es troba l’altar de Sant Judes.

Sant Judes Tadeu, que s'emporta totes les oracions