LA CASA DELS BOUS

La pesca del bou era un art antigament practicat pels pescadors del Cabanyal, que consistia en una gran xarxa que era arrossegada per dues barques. Per dur les barques a la platja i fer-les entrar a la mar eren arrossegades per bous. És a dir, els bous arrossegaven les barques, i les barques arrossegaven el bou.

Desaparegut amb el temps aquest sistema tradicional de pesca, encara es conserva la casa on es guardaven els estris utilitzats en ella, i on tenien un estable per als bous. Està situada en la platja del Cabanyal, al 39 de la travessera de Pescadors. L’any 1877 va ser construïda per una societat de patrons anomenada la Marina Auxiliante, amb una concessió especial del rei Alfonso XII, perquè es va fer en uns terrenys prop de la mar que eren propietat del rei.

Les cases que encara existeixen en els solars pròxims continuen com una concessió del dret de vol, sense possessió de la propietat del sol. Per aquesta zona també passava la coneguda com a “via pedrera”, el tren que duia pedra del Puig per a fer l’escullera del port.

La casa dels Bous és un edifici utilitari, de dues plantes, amb una entrada d’arc rebaixat, una balconada amb ampit de forja, dues finestres per planta i un pati tancant davant. Es va fer sense cap intenció artística o decorativa, i l’únic detall especial que tenia era els suports del balcó sobre la porta, una parella de caps de bou.

La casa dels Bous augmenta el seu valor històric si considerem que és citada en diverses ocasions en la novel·la de Vicente Blasco Ibáñez Flor de Mayo, o que, segons es diu, era el lloc on també guardava Joaquin Sorolla els seus materials quan pintava a la platja del Cabanyal.

Recentment ha estat restaurat el rellotge de sol datat el 1895 que hi ha a la seua façana sud, on, en temps no molt antics, els xiquets que estaven jugant a la platja miraven si s’havia fet l’hora de tornar a casa per a dinar.

La casa dels Bous és considerada pels habitants del Cabanyal com un testimoni entranyable, que forma part del patrimoni històric més preuat del seu barri i de tota la ciutat.

Si fins ara els cabanyalers no sabien per quant de temps podrien veure-la, ara ha canviat el panorama, i serà possible conservar aquesta part del patrimoni de tots els valencians, i amb ella, altres interessants edificis que testimonien l’art i la història de la nostra ciutat.

EL PONT DE LA MAR

El pont de la Mar és un dels més vells de València, data d'abans del segle XV, encara que en la seua forma actual es va acabar el 1596, segons projecte de Francesc Figuerola, pedrapiquer de Xàtiva. Ha sofert refaccions parcials, la major part de les quals deguda a les periòdiques avingudes del riu, però també a adornaments, guerres i altres accidents.

En passades èpoques conegué un gran trànsit, perquè era la via de comunicació entre la ciutat i el mar. L’accés al pont era per uns terraplens, pels quals podien pujar i baixar els tramvies de cavalls que duien al Grau.

El pont té deu ulls o arcs apuntats escarsers, de 15,50 m. de llum cadascú, 160 m. de llarg i 8,35 m. d’ample. Les baranes rematen amb una motllura de molt bon efecte i en elles existeixen alguns bancs que ofereixen descans al caminant.

Les majestuoses escales actuals de setze graons, els seus adornaments i l’enllosat en pedra de rodé, que era l’habitual de la ciutat, van ser afegits de

1934 a 1935 per l’arquitecte Javier Goerlich Lleó.

A cada banda del pont, més pròxims a la ciutat que no a la mar, té dos casalicis de base triangular, coberts de teula blava, que aixopluguen imatges en pedra de la Mare de Déu dels Desemparats i de Sant Pasqual Bailón fetes el 1940. Tots dos casalicis mostren a la seua base inscripcions sobre pedra que van ser refetes no fa molts anys degut al seu mal estat de conservació. Segons la traducció d’un vell llibre, les inscripcions del casalici de l’esquerra diuen:

la de baix:

EL SENAT I EL POBLE VALENCIÀ, COM PER INUNDAR-SE EL TÚRIA EL PONT VELL ERA ROMPUT FREQÜENTMENT, AQUEST, COMENÇAT JA D'ABANS PER A MÉS COMODITAT DEL TRÀNSIT DE LA CIUTAT A LA MAR, EL VAN CONCLOURE JAUME SAPENA, JURAT; FRA BERTOMEU SERRANO, ABAT DE LA VALLDIGNA, VOCAL PEL BRAÇ ECLESIÀSTIC; CRISTÒFOL PÉREZ ALMAZAN, JURAT; AMBRÓS ROCA DE LA SERNA, CAVALLER VOCAL PEL BRAÇ MILITAR; GERONI ZARZOLA; LLUIS HONORAT FORÉS; TOMÀS TURRUBIO; MIQUEL JOAN CHAMOS, JURATS; PERE GREGORI CALAHORRA, VOCAL PEL BRAÇ REIAL; MARC RUIZ DE LA BARCENA, RACIONAL; PERE DASSIO, CAVALLER SÍNDIC, ANY 1.596.

i la de dalt:

AL SAGRAT DÉU MOLT BO I GRANDÍSSIM. A SANT PASQUAL BAILON, DE LA GRAN FAMÍLIA DE FRANCISCANS DESCALÇOS, AUGMENT EN LA SAGRADA CONGREGACIÓ DEL BRILLANT SERAFÍ, EL QUAL, EN VIDA, VA DOTAR EL REGNE DE VALÈNCIA AMB EL BENEFICI DE LA SEUA PRESÈNCIA, I A LA SEUA MORT, AMB UN TRESOR DE RELÍQUIES; DEDIQUEN UNÀNIMES AQUEST MONUMENT ROMUALD TANSO, JURAT PRIMER DE CAVALLERS; JOAN ANTONI DELMOR, CANONGE, OBRER DE LA FÀBRICA DE MURS, PEL BRAÇ ECLESIÀSTIC: PERE JOSEP PERIS, JURAT PRIMER DE CIUTADANS: JOSEP VICENT DEL OLMO, PER L'ESTAMENT MILITAR, ONOFRE CRUÏLLES I SANÇ, JURAT SEGON DE CAVALLERS: JOSEP GIL DE TORRES, JURAT I OBRER PEL BRAÇ REIAL; EL DOCTOR JOSEP JUST, CANONGE, OBRER DE LA FÀBRICA NOVA: IGNASI CABRIEL I AGUSTÍ BARRERA, CIUTADANS, JURATS; PERE ANTONI TORRES, RACIONAL, OBRER.

Sembla que aquesta inscripció pot datar del 1.673.

A la base del casalici de la dreta, una altra inscripció diu en llatí:

EL 24 D'OCTUBRE DE L'ANY 1776, REGNANT CARLES III PIUS, FELIÇ, AUGUST, PARE DE LA PÀTRIA, TINGUÉ EL TÚRIA UNA IMMENSA AVINGUDA, I AGOMBOLANT-SE CAP AL PONT DE LA SAIDIA LES GRANS FUSTES QUE ARRASTRAVA EL RIU, OBSTRUÏREN EL PAS DE LES AIGÜES, LES QUALS ES VAN VESSAR PER LA VORA ESQUERRA, INUNDANT EL PRÒXIM RAVAL ANOMENAT DE SAGUNT, L'AIGUA VA PUJAR FINS A MÉS DE SIS PEUS, AMB GRAN PÈRDUA DE COLLITES, CASES I RAMATS: NO VA SER MENOR L'AVINGUDA QUE S'ESDEVINGUÉ DESPRÉS, EL 4 DE NOVEMBRE, QUAN ARRASTRÀ L'AIGUA LES MATEIXES FUSTES QUE VA DEIXAR POC ABANS EN ELS CARRERS, CRUÏLLES I CAMINS, ELS QUALS TRONCS, FORTAMENT TRAVATS ELS UNS AMB ELS ALTRES, I AMUNTEGATS SOBRE AQUEST PONT DE LA MAR VAN IMPEDIR EL PAS LLIURE DE LES AIGÜES... 

Hom atribueix aquesta redacció en llatí clàssic a Pérez Bayer.

EL PALAU DE MOSSÉN SORELL

El magnífic palau gòtic flamíger de Mossèn Sorell, senyor d’Albalat dels Sorells, era dels millors de la ciutat. Tomàs Sorell Sagarriga el va fer construir entre 1455 i 1460.

S'estructurava al voltant d'un pati descobert, amb la gran escala tradicional que donava accés al pis principal, també tenia dos miradors volats en les cantonades de la paret frontal, que permetien el pas entre diferents habitacions del palau.

El 16 de març de 1878 va sofrir un incendi intencionat que va durar dos dies i el deixà gairebé en ruïnes. Va ser enderrocat el 1882.

Ens queda el record en el nom de la plaça que ocupà el solar i del mercat que ara hi ha al seu centre, que és obra d’A. Romaní, del 1932, una bonica estructura oberta amb quatre pavellons als cantons i un altre central més elevat, que ha estat tancada recentment.

Podem veure al Museu de Belles Arts un llenç de Vicent Poleró que mostra l'aspecte del saló noble o de les llegendes poc abans que el palau cremés; destaca l'enteixinat, format per una sèrie de cassetons octogonals, amb un fris inferior que deia: Que fábrica pueden mis manos facer, que no faga curso según lo pasado. Sí que tenia raó!

Es conserven alguns dels seus elements constructius, que van ser venuts:

La porta d'accés al palau, amb l'escut dels Sorell-Aguiló i una llegenda que diu Lo que tenemos fallece y el bien obrar no fenece, es troba des del 1924 a la Galeria Parmeggiani en Reggio Emilia (Itàlia).

La porta de la capella, atribuïda a Pere Compte, té en la part superior una escena de l'Anunciació, amb Maria i Gabriel amb dos filacteris que diuen Ipsa em consolata sunt (ells em consolen) encara conserva traces de policromia. Va ser adquirida pel Govern francès el 1883, i ara es pot veure al Museu del Louvre.

Finalment, una altra porta, més menuda, que comunicava l’avantsala amb el saló noble, es troba al Museu de Ceràmica de Manises. És un arc carpanell sobremuntat per un altre conopial, que fa funcions de guardapols.

LA PORTA ROMÀNICA O DE L'ALMOINA, DE LA CATEDRAL

El bisbe Andreu d’Albalat féu iniciar la construcció de la catedral gòtica de València el 22 de juny del 1262, i amb tota probabilitat es va començar a construir per aquesta porta, anomenada de l’Almoina, del Palau o de Lleida, i antigament també de la Fruita, situada al lloc orientat a l'est que suposadament ocupà el mihrab de la mesquita musulmana, cristianitzada arran de la conquesta (el tram del transsepte o creuer immediat a la porta sembla el més antic, perquè és l’únic de la catedral cobert amb volta de pedra, tota la resta està coberta amb voltes de maons, un material més fàcil d’obtindre i que no pesa tant com la pedra)

El conjunt de la façana de l'Almoina s’inspira en el monestir de Santes Creus, una porta d'arc de mig punt i una gran finestra apuntada sobre ella; la finestra té tres arquivoltes sobre columnetes amb capitells i una última rosca de guardapols, tot amb decoració de tradició romànica; una motllura crea dues ogives al seu interior, amb vidres moderns que reprodueixen els catoze caps dels canets o suports que després veurem.

Un dels seus noms, portal de Lleida, i l’estil romànic, també la relacionen amb la porta dels Fillols de la Seu vella de Lleida i altres portes de la mateixa escola d’escultura, que tingué continuïtat fins a mitjans del segle XIII.

Tota la porta presenta una decoració tan fina i detallada que sembla esculpida per un orfebre. Es va construir en un cos sortint que augmentà el grossor del mur, amb sis arquivoltes recolzades sobre dotze columnes i uns bancs de pedra als costats perquè els canonges pogueren pujar i baixar còmodament dels seus cavalls. Al centre hi havia una columna divisòria o trencallums, que va ser retirada l’any 1599 perquè pogueren passar còmodament les processons, especialment la feta amb motiu de la vinguda a València del cadàver tret d'una catacumba, conegut com del màrtir Sant Maure, obtingut de Roma pel Patriarca Ribera per al seu col·legi, on es conserva. Els claus que adornen la porta de fusta descriuen els dos arcs que formava el trencallums perdut.

Les arquivoltes de mig punt van decorades, de fora cap a dins, amb puntes de diamant, motlures en ziga-zaga, fistons lobulats, fullatges i figures de serafins i àngels en menudes fornícules, que estan situats paral·lelament als arcs, a la manera gòtica, i no transversals, com es feia en el romànic.

A més, té una arquivolta exterior o guardapols, que figura eixir de la boca i el cap d’una màscara diabòlica, amb dues aus o dracs que li estiren les orelles; l’arquivolta figura una decoració vegetal entrellaçada, que conté figures humanes i animals; una decoració semblant, amb motius vegetals que ixen de cares monstruoses, es disposa en la línia d'impostes per damunt dels capitells i en els racons entre les columnes.

Les sis arquivoltes descansen sobre sis parells de columnes, els capitells de les quals contenen cadascú dues escenes relatives a l’Antic Testament, que estaven emmarcades per tres columnetes actualment perdudes (La banda del transsepte del costat de l’epístola era l'adequada per a l'antic testament i la de l'evangeli per al Nou)

El desaparegut trencallums o columna central de la porta potser tingué una escena del Diluvi Universal, amb l’arca de Noé (representació simbòlica de l’Església) que feia d’eix entre les històries dels dos costats de la porta, tretes respectivament, dels dos primers llibres de la Bíblia, el Gènesi i l'Èxode.

Les dobles escenes dels capitells es van fer amb un fons finament treballat, amb tres columnetes sobre les quals recolzaven frontons i muralles amb torres i merlets que rematen els capitells; només un d'ells ha conservat la columneta central.

Encara que fetes malbé pel pas del temps, les dobles escenes dels capitells es poden interpretar així:

Part de l’esquerra mirant la porta:

PRIMER CAPITELL:

1) L’esperit de Déu, en forma d’ocell, planeja sobre la matèria i divideix les aigües sobre la terra.

2) La creació dels àngels.

SEGON CAPITELL:

3) Déu, a l'esquerra, ordena la matèria de l'univers, que apareix en forma de cercles concèntrics.

4) Creació d'Adam del fang de la terra. Tant Déu com Adam han perdut el cap (literalment).

TERCER CAPITELL:

5) Creació d'Eva, amb Déu a l'esquerra, que ha perdut el cap, Adam també l'ha perdut i es troba adormit mig agenollat; eixint del seu cos estava Eva, també desapareguda.

6) El pecat original, Adam i Eva a cada banda de l'arbre del bé i el mal, amb la serp ben enrotllada, oferint-los la felicitat i tot això. 

QUART CAPITELL:

7) Adam i Eva, que ja coneixen el bé i el mal, avergonyits de trobar-se nus, s’amaguen de Déu; realment no es veuen, però no perquè estiguen ben amagats, sinó perquè han desaparegut.

8) La condemna d’Adam i Eva, que ja van vestits, a ser expulsats del Paradís.

CINQUÉ CAPITELL:

9) Expulsió del Paradís, amb l’àngel i el guardià que du una espassa.

10) A la segona escena veiem Adam i Eva ja expulsats i obligats a treballar,Adam porta una aixada al muscle, símbol de la condemna de la humanitat a menjar el pa amb la "suor del seu front" (o de tot el cos, segons siguen els esforços)

SISÉ CAPITELL:

11) El sacrifici d'Abel, el veiem a l'esquerra, de peus amb un braç alçat; al costat i per damunt hi ha el fum que puja cap al cel, perquè era agradable a Déu.

12) El crim de Cain, que assassinà el seu germà per enveja, perquè el fum del seu sacrifici no pujava al cel i es quedava arran de terra. Abel era pastor i Cain camperol; cadascú oferia en sacrifici els seus productes. Cal concloure que Déu era carnívor i no vegetarià?

Part de la dreta mirant la porta:

SETÉ CAPITELL:

13) Podem veure Noé en l'acció de gràcies a Déu que va fer  després del Diluvi.

14) Sem i Jafet cobreixen, sense voler mirar-lo, el cos nu del seu pare Noé, que dorm embriagat (havia begut suc de raïm i acabava d'inventar el vi sense saber-ho) en açò feien tot el contrari que l'altre germà, Cam, que els l'havia mostrat fent burla i rient-se del pare

HUITÉ CAPITELL:                

       

15) Déu anuncia a Abraham que posseirà la terra de Canaan.

16) Abraham, que ha perdut el cap, marxa en camell cap a la terra promesa, que potser siga la muntanya que veiem al fons.

NOVÉ CAPITELL:

(està mal situat, ací hauria d'anar el desé, perquè les seues escenes són cronològicament anteriors a les d'aquest)

17)Isaac fa llenya d'un arbre per al sacrifici que Déu ha ordenat a son pare Abraham (no sap que la víctima serà ell mateix).

18) Abraham alça el ganivet per a sacrificar Isaac, agenollat sobre l'altar, però un àngel, del qual només veiem el cap i un braç, li ordena detindre's. Davant de l'altar apareix un anyell, que substituïrà Isaac en el sacrifici.

DESÉ CAPITELL:

(està mal situat, perquè per ordre cronològic hauria d'anar davant de l'anterior.

19) Aparició dels tres àngels (la Trinitat?) a Abraham, que està agenollat.

20) Abraham fa un banquet als àngels i ells li prometen una nombrosa descendència; veiem la taula del menjar i els convidats; davant, ajaguda i amagada, està Sara, la muller d'Abraham, rient-se, perquè com era molt vella pensava que ja no podia tindre fills, però va ser mare d'Isaac (que ja hem vist crescudet al capitell anterior).

ONZÉ CAPITELL:

21) Moisés a la muntanya de Sinaí, davant de l’esbarzer ardent.

22) Moisés, que ha perdut el cap, implorant pel seu poble amb els braços oberts.

DOTZÉ CAPITELL:

(les cares estan mal col·locades, cronològicament, la cara 24 hauria d'anar abans d’aquesta)

23) Moisés instituint els jutges d'Israel.

24) Lliurament de les Taules de la Llei a Moisés en la muntanya de Sinaí; quan baixà, duia una mena de banyes de llum o de foc, com es pot veure al capitell.

Sota la teulada, rematant el conjunt de la porta, hi ha una sanefa de palmetes entrellaçades sobre set parelles de canets, permòdols o suports, en forma de caps, que encara conserven restes de policroma i els seus noms entre elles, que han estat llegits així: “EN:P(ere):AM NA:M(aria): SA MULER”,igualment, Guillem i Bertomeua, Ramon i Dolça, Domènec i Ramona, Francesc i Ramona, Bernat i Floreta, Bertran i Berenguera.

Segons una llegenda del segle XVI, els caps representen els set matrimonis lleidatans que van portar donzelles per a repoblar València, però probablement corresponen als donants que contribuïren a la construcció de la portada.