Jaume Roig (València, c. 1400
- Benimàmet, 1478) va ser un metge de prestigi a la València del seu
temps; fill del metge Jaume Roig i nét del notari Pere Roig, la seua família
provenia de Mataró; el seu besavi, Salvador Roig, fou el primer dels Roig que
es va instal·lar a València, on arribà a ser jurat de la ciutat, és a dir,
regidor del municipi.
Probablement Jaume estudià a
la Universitat de Lleida i potser també a París. Va ser metge de la
monarquia, del municipi, de comunitats religioses, examinador de metges,
administrador i visitador dels hospitals dels Innocents, d’En Clapers i d’En Bou;
conseller de la ciutat, benefactor del convent de la Trinitat, en les obres del
qual intervingué en nom de la reina Maria, i també va dur el llibre de comptes
de fàbrica de l’església de la seua parròquia, Sant Nicolau.
Casà amb Isabel Pellicer,
(morta el 1459), amb la qual va tindre sis fills i filles, la meitat dels quals
vestir hàbits. Va ser titular d’un bon patrimoni: quatre cases a València,
comptant la seua vivienda al carrer de Cordellats, una bona biblioteca, amb 59
volums, la majoria dels quals de medicina, i diversos terrenys. Morí com a
conseqüència d'haver caigut d'una mula.
Jaume Roig és l’autor d’una de les obres més
emblemàtiques de la literatura catalana medieval, anomenada “L’Espill”, escrita
pel 1460 a la vila de Callosa, on s'havia retirat fugint d'una epidèmia, segons
declarava:
(tots els textos, lleugerament
adaptats, són en vers, però ací els presentem seguits com si fos prosa, encara que marcant-los)
"Trobant-me en aquesta vall, / Callosa, per los morts fugit, /
ociós, trist, sens fer fruit / emprés he, no sens treball, / de dones escriure
llur tall"
Va començar-la el mateix any
que Joanot Martorell iniciava la redacció del Tirant lo Blanc. En ella
seguí la ja aleshores antiquada tradició romànica de la narrativa: va
escriure-la en noves rimades comediades, és a dir, partides. Està composta amb
16.359 versos molt curts, de quatre síl·labes, que rimen de dos en dos. La
limitadíssima longitud dels versos determina inexorablement l'estil del llibre;
Roig es veié obligat a utilitzar amplis incisos, a mutilar versos i, en
definitiva, a practicar equilibris que moltes vegades distorsionen la sintaxi
de la frase. Segons Joan Fuster "L'Espill, en contrast amb el Tirant, té
en contra el fet de ser més «medieval». L'Espill, en bona part, és una novel·la
d'aventures a l'estil de la posterior «picaresca» castellana, però enfilada en
quatrisíl·labs apariats. Roig, quan es posà a escriure l'Espill, no s'imaginava
que podia haver-lo escrit en prosa. En prosa, l'Espill —una part de l'Espill—
hauria estat la contrapartida narrativa del Tirant. Hauria estat una novel·la
tan moderna o més —o tan precursora— com el Tirant. En vers, en més de setze
mil versos, curts, envitricollats, el·líptics, de consonàncies obligades a cada
pas, l'Espill ens queda distant”.
El text es
conserva en un manuscrit de la Biblioteca Vaticana sense nom d'autor; consta
d’un poema introductori, la Consulta, un Prefaci amb quatre parts i quatre
Llibres dividits, també, en quatre parts.
La primera edició, impresa a
València el 1531, porta el títol de “Llibre de consells per lo magnífich mestre
Jaume Roig”, atribució mantinguda en totes les posteriors; si bé els diversos
títols que tingué al llarg del temps van ser cosa dels impressors.
És una obra important, a la
seua època i a les posteriors, impresa tres vegades durant el segle XVI, i
també editada als segles XVIII i XIX. Va ser traduïda al llatí per Gaspar
Guerau de Montmajor, i al castellà per Llorenç Matheu durant el segle XVII.
Segons Martí de Riquer, des que fou escrita aquesta obra, ara coneguda com
l’Espill, sempre ha comptat amb llegidors.
Jaume Roig afirma explícitament al prefaci que no
ha fet sinó manllevar el llenguatge dels habitants de l’horta
de València, cosa que fa de l’obra un mosaic amplíssim del vocabulari col·loquial
de la ciutat en aquella època:
(com abans, el text es presenta seguit com la prosa, però unint dos versos de quatre síl·labes com si fos només un, de huit i amb cesura, o tall al mig)
"Hauré d’ordir, / puis me n’empatx, aquest meu scaig /
de parlament, curt, flac, fallent"
"Serà
en romanç: / noves rimades, comediades, /
aforismals, facecials / no ben escandides, al
pla teixides, / de l’algemia e parleria / dels de
Paterna, Torrent, Soterna”
L’autor s'adreça al seu nebot
Baltasar Bou, senyor de Callosa, que l’havia acollit a casa seua, per a
explicar-li els seus viatges i aventures i com l'han maltractat les dones al
llarg de la seua dissortada vida; així com per a convèncer-lo que n'ha de viure
al marge per obtenir la salvació:
"Si
vols aprendre / nebot valent, llig-lo sovent / mes amb
repòs. En procés clos / ma negra vida, de mals fornida,
/ vull recitar per exemplar / e document; car molta
gent / veient penar, altre passar / mal e turment no
pren escarment / e se’n castiga"
Fa una llarga diatriba contra
les dones, que per a ell són totes vils, tret de la Mare de Déu, la seua, i
d'Isabel Pellicer, la seua esposa real. Mireu quin llistat en fa de les altres:
"Doncs, dic que totes, / de qualque estat, color, edat,
/ llei, nació, condició, / grans e majors, xiques,
menors, / jovens e velles, lletges e belles, / malaltes,
sanes, les cristianes, / juïes, mores, negres e llores,
/ roges e blanques, dretes i manques, / les geperudes,
parleres, mudes, / franques, captives, quantes són vives, /
qualssevol siguen"
Per a la nostra correcta
comprensió de l'obra cal situar-la en l’antiga tradició de la misogínia, amb
precedents clàssics, com Juvenal, Sant Jeroni, o Bocaccio, però la misogínia de
l' Espill és tan exagerada que en ocasions havia de provocar per força la
rialla en el públic contemporani. I aquesta és la gràcia de l'obra, que està
escrita de manera que en alguns moments els seus despropòsits fan riure o
somriure, com podeu veure:
Un cas estrany quan estigué a
París:
"Allí
teníem / de tots potatges, de carns salvatges, / volateria,
pastisseria / molt preciosa la més famosa / de tot
París. En un pastís, / tallat, partit un tros de dit / hi fon
trobat. Fon molt torbat / qui el conegué; reconegué /
què hi trobaria; més, hi havia / un tros d’orella. Carn de
vedella / crèiem menjassem, ans que trobàssem / l’ungla i el
dit tot mig partit; / tots lo miram e constatam / que humana era.
La pastissera, / i les ajudants, filles ja grans, / era
fornera e tavernera / dels que hi venien i allí bevien, / alguns mataven;
i trituraven, / feien pastells, e dels budells, / feien
salsitxes o llonganisses, / de les més fines. Mare i
fadrines / quants ne tenien tant ne venien, / e no hi
bastaven; elles mataven / alguns vedells, amb la carn
d’ells / tot ho cobrien, i assaborien / amb fines salses.
Les dones falses / en un clot tou, fondo com pou, /
descarnats ossos / cames e trossos / allí els metien; e ja
l’omplien / les fembres braves"
De quan fou casat:
"Volguí provar son eixovar / si me’l darien
o em pagarien / sens demanar. Cert l’esperar / fon joc de
falles. Trenta mil malles / fon la moneda; cert
l’arboreda / e l’alqueria fon malqueria, / béns
confiscats, hipotecats, / en plets pendents,
encartaments / de cantitats, censals quitats"
"Mai
per jamés rebí el promès"
"Los
jorns feiners / entre setmana mai era sana; / al llit
s’estava; ella es llevava / tocades deu, quan a la Seu
/ Déu s’hi /alçava. Nunca filava, / ni dels guants
treia les mans; / jamés cosia;/ sols clau tenia / del seu mig cofre
ple de girofre / i drogueries”
"Amb
ses companyes / e manllevades, e replegades / per la
carrera, no sens faldera / passant per Llonja, amb una
monja / al seu costat, per lo mercat / feia la volta, a
regna solta / mirant les tendes, e per les sendes
feien-li lloc"
"Per
Menoretes / e Bosseria feia sa via / quan se’n tornava.
Sovint anava / de nit al nou bany d’en Sanou / o d’en
Suau, en lo Palau.”
De monges:
"Clar és de dia / quan se desperten l’espill
concerten / per oratori; l’invitatori / que saben dir
és maleir / primerament en lo convent / qui les meté,
qui les rebé / e que bo hi fou"
"Canta la una / cant molt plaent diu altament: / “Puis
som restades encarcerades, / per força meses, nostres
empreses / devem seguir que ens cal tenir, / vots fets per
força, cascuna torça / a l’orde el nas. Semblants
cantars / totes los oen; amb “amén” cloen / llur bon acord;
se’n van a l’hort, / deixen el cor”
Malgrat tanta aparent
misogínia, no cal oblidar que Jaume Roig tingué bones relacions, almenys com a
metge, amb moltes dones, la reina Maria, muller d’Alfons el Magnànim, les monges
de la Trinitat (on professaren dues filles seues) i l’abadessa, Sor Isabel de
Villena, parenta de la reina, que va escriure per a les seues mongetes el “Vita
Christi”. Aquest, segons escrigué Joan Fuster, és: “Un altre llibrot imponent,
(que) en seria la rèplica «feminista». En algun altre lloc, he insinuat la
relació polèmica d'aquestes obres: la Villena, tanmateix, no deixava de ser una
monja, i els seus arguments eren sobretot moralistes i bíblics. Roig, en
l'Espill, conta historietes de la vida diària: com un novel·lista.”
A la fi sembla haver-hi una
certa reconciliació dels géneres, com podeu deduir de les darreres paraules de
l’obra:
“Tots, finalment / hòmens e fembres pròmens,
profembres, / vixcam deçà salvats dellà, / direm: Amén”
