SANT PERE PASQUAL, MERCEDARI, BISBE DE JAÉN I MÀRTIR

Sant Pere Pasqual és un sant valencià canonitzat el 14 d’agost del 1670 per Clement X, la seua festa se celebra el 23 d’octubre.

                                                 Missa de Sant Pere Pasqual, de Jeroni Jacint d'Espinosa

Va nàixer a la València musulmana, cap al 1227. Els seus pares, que dedicaven una gran part de les rendes al manteniment de l’antic santuari del Sant Sepulcre de la ciutat, [A la desapareguda parròquia de Sant Bertomeu, de la qual es conserva part del campanar en la plaça de Manises, hi hagué una capella dedicada al Sant Sepulcre] el batejaren amb el nom de Pere en honor a Sant Pere Nolasc, cèlebre fundador de l’Orde de la Mercè, al qual s’encomanaren per a poder concebre’l, perquè eren estèrils.

A València es va iniciar en els estudis eclesiàstics i els va continuar a París, on va ser ordenat sacerdot el 1249. Allí, hauria estat condeixeble de Sant Tomàs d'Aquino. A la seua tornada va ingressar en l'orde de la Mercè i es va dedicar a la redempció de captius.

Les seues biografies afirmen que el rei Jaume I el nomenà canonge de la Seu de València i li confià l’educació de l’infant Sanç, futur arquebisbe de Toledo.

Va ser nomenat bisbe de Jaén el 1296. Mentre feia una visita pastoral a la diòcesi va ser capturat pels musulmans i empresonat, durant aquesta captivitat va escriure diverses obres per a ensenyament dels cristians i defensa de la fe dels captius. Va morir decapitat a Granada el 6 de gener de l'any 1300. Està soterrat en l’altar major de la Catedral de Baeza.

        Si en algun lloc del món la figura de Sant Pere Pasqual no necessita presentació, aquest lloc és la ciutat de València. Ací, en el carrer del Portal de Valldigna, 10, hi ha una casa amb una inscripció que expressa que hi nasqué: EN ESTA CASA NACIÓ / S PEDRO PASCUAL / POR RECUERDO / POR TRADICIÓN / PARA MEMORIA; també ací, des de fa dos-cents anys, hi ha una estàtua pública que el recorda, precisament amb un llibre a la mà; igualment tenim una parròquia que el té per titular. I ací han estat publicades biografies, goigs, panegírics i discursos sobre Sant Pere Pasqual..., però ací no s’han publicat mai les seues obres.

        La publicació de les obres atribuïdes a Sant Pere Pasqual, valencià, mercedari, bisbe de Jaén i màrtir, és un desideràtum que expressen tots els oradors que, a València, parlen del sant. En aquest segle nostre, però, a València no han arribat a publicar-se ni totes les seues obres, ni una, ni cap.

Fins avui, les obres en llengua catalana que han estat atribuïdes a sant Pere Pasqual són les cinc següents:

El Llibre del Bisbe de Jaén (o Bíblia Parva)

La Disputa del Bisbe de Jaén contra los jueus

El Llibre de Gamaliel

Les sis Històries i Contemplacions

La Destrucció de Jerusalem.

Segons molts historiadors, examinats un per un tots els manuscrits amb obres en català, o en llemosí, com alguns diuen, de Sant Pere Pasqual, no en troben cap que manifeste el nom propi del bisbe de Jaén que es presenta com a autor. En alguns exemplars, com el de l’Escorial, el de la Biblioteca Nacional de Madrid i d’altres, una mà del segle XVII o XVIII hi ha escrit al principi: «Obra de Sant Pere Pasqual» o una expressió similar; però aquestes anotacions no tenen cap valor.

D’acord amb el que pot donar de si la ciència paleogràfica actual, es pot assegurar que tots els manuscrits en català del bisbe de Jaén són posteriors a l’any 1430, i el llenguatge en què estan escrits correspon a aquesta època.  Era també l’opinió del professor Manuel Sanchis Guarner: «No podem afirmar que el valencià del segle XIII fos com el del segle XV, en el qual estan escrites les obres de Sant Pere Pasqual» A més, els primitius historiadors mercedaris, fins al 1619, no sabien res de l’existència d’un bisbe de Jaén, valencià i escriptor, del seu orde; i, d’altra banda, els historiadors mercedaris moderns no poden presentar-ne cap document coetani. Així, doncs, si la figura del bisbe mercedari, valencià i autor, no té tradició antiga ni està avalada per cap document coetani, s’imposa la conclusió indefugible que aquest personatge ha estat inventat.

La primera biografia del suposat sant mercedari aparegué en un fulletó publicat a Granada l’any 1629: «Historia de la vida y martirio de don fray Pedro de Valencia, obispo de Jaén, de la orden de Ntra. Sra. de la Marcet, redempción de cautibos». El seu autor és fra Pedro de San Cecilio, catalogador d’escriptors del seu orde, que onze anys abans encara no sabia res del seu futur invent. Que es tractava d’una novetat, ens ho diu expressament el llicenciat Miquel-Joan de Vimbodí, valencià, secretari de l’arquebisbe de Granada, que en una nota proemial impresa al capdavant de la mateixa biografia es congratulava «por ver de nuevo ilustrado el reyno en que nací con un santo mártir de que hasta hoy no se ha tenido noticia».

              Per tal d’abreujar, fray Pedro de San Cecilio s’inventà un híbrid, combinant la notícia històrica falsa de la fundació, el 1260, del convent de Toledo per un bisbe mercedari, anomenat Don Pedro de València, la troballa d’ una sepultura que fou interpretada, per un pectoral, com del cadàver sense cap d’un bisbe, i per tant màrtir, i altra notícia d’un altre don Pedro, bisbe de Jaén, el qual «hizo un libro cuyo prólogo dize así: En el nombre de Dios que nos fizo e nos redimió..., etc.».

Al segle XVII, autors de l'orde de la Mercè van difondre la identificació interessada de les tres persones en una sola; probablement, aquesta mistificació va ser amb intencions propagandístiques: l'orde tindria així un bisbe màrtir amb possibilitats de ser canonitzat, com va succeir.

MARIA DE CASTELLA, REINA I LOCTINENT DE LA CORONA D'ARAGÓ

Maria de Castella nasqué a l’Alcàsser de Segovia el 14 de novembre del 1402, era filla d’Enrique II de Castilla i de Caterina de Lancaster, un matrimoni que segellà la pau entre la nova dinastia d’Enric de Trastámara i els descendents de Pedro I el Cruel, assassinat pel seu germà Enric I. Maria era neta d’aquell i de la seua amant Maria de Padilla. Quan encara era al bressol la van prometre al seu cosí, Alfons, fill i hereu de Ferran d’Antequera, el primer rei Trastámara de la Corona d’Aragó.

El 1415, per a celebrar el seu matrimoni, Maria va eixir de Valladolid cap a València acompanyada d'un impressionant seguici. Arribà a Requena tan esgotada pel viatge, que va obligar a retardar la celebració del matrimoni, inicialment prevista per al diumenge dia 9 de juny. El dia abans de la boda, dimarts 11 de juny del 1415, Maria va entrar a la ciutat de València, a cavall i sota pal·li, pel pont i porta de Serrans, amb una solemne rebuda de la ciutat que havia de ser la seua residència favorita. La cerimònia matrimonial entre Alfons i la seua cosina Maria va tindre lloc l'endemà, oficiada pel papa Benet XIII. Menys d'un any després, mort Ferran I, Maria, que tenia quinze anys, va ser reina d'Aragó.

La salut de Maria sempre va ser molt precària i va afectar severament la seua vida, potser patia d'epilèpsia. Un brot de pigota la va deixar amb cicatrius permanents i sense atractiu. Va tindre la primera menstruació als setze anys, per la qual cosa la consumació del matrimoni va ser postergada fins llavors. Sembla que en algunes ocasions Alfons no volia tindre Maria al seu costat, una clara mostra de poca amor. Ja el 1417, molt abans que es plantejara l'aventura italiana d’Alfons, era notícia àmpliament estesa la distància entre els esposos.

Segons l’humanista Giovanni Pontano, alguns deien que un fill d’Alfons, Ferran, va ser fruit d’un incest entre ell i la seua cunyada Caterina, casada amb el seu germà Enric i refugiada a València perquè aquest era empresonat a Castella.

Una informació que l’historiador Jerònimo Zurita atribuïa a Pontano és que quan Alfons es trobava en terres valencianes es va enamorar d’una dama de la cort, Margarida d’Híxer, -de la qual també hom va suposar que fos la mare de Ferran- quan aquest va marxar uns dies a caçar, la reina va fer que Margarida, que estava embarassada, fos assassinada. En tornar Alfons i assabentar-se del fet, hauria pres més aversió a Maria.

Quan el 1423 Alfons tornà de Nàpols, en assabentar-se Maria que l'amant italiana del seu marit, Giraldona Carlino, li havia donat un fill, Ferrante, terriblement ferida per la seua infidelitat, Maria, amb el propòsit de també ferir-lo, informà falsament el seu marit que la seua mare havia mort.

Després de les dificultoses relacions del període entre 1424 i 1432, en què el rei tingué diverses aventures extramatrimonials i tres fills naturals, Alfons se n’anà a Itàlia i seguí la seua vida amorosa amb total llibertat, lluny del control de la seua esposa legítima. Maria, a més de suportar les infidelitats del marit va haver de tenir cura dels seus fills, fins que van ser més grans i Alfons disposà que foren enviats a la seua cort de Nàpols.

La prolongada, fins a ser definitiva, absència d'Alfons, retingut a Itàlia pels assumptes de Nàpols, va fer que la reina exercís de lloctinent dels regnes de la Corona, funció política substituint el seu marit, que va iniciar quan tan sols tenia15 anys.

A més de la seua natura delicada i malaltussa, la vida de Maria va ser afectada per la traumàtica separació de l’espòs i les dificultats de la governació dels diversos territoris de la corona. Malgrat tot, va resistir, i s’entregà amb abnegació a les tasques encomanades pel rei absent, sense defugir allò que considerava un deure: seguir les ordres del seu marit i complir en tot la seua voluntat. Si les dificultats van ser grans en el conjunt de la Corona, van revestir especial gravetat en el cas de Catalunya, que va viure alguns dels moments més greus en l'evolució de velles i gairebé insolubles qüestions vinculades entre sí, com el cas del problema remença.

La intensa correspondència entre tots dos era conseqüència de la minuciositat amb què Alfons s'ocupava dels assumptes del regne, sobre els que remetia instruccions; els termes afectuosos que habitualment contenen aquestes cartes eren els que exigia la imprescindible correcció, i no han d'induir a engany respecte a la distància insuperable que, respecte a ella, va mantindre el seu espòs, malgrat les reiterades demandes de Maria perquè tornara, o la seua esperança sempre defraudada de viatjar a Itàlia. Alfons ni tan sols la va esmentar en les seues disposicions testamentàries.

Alfons tenia 53 anys quan es va enamorar, a l’estiu del 1449, d’una dona molt més jove, Lucrècia, que en devia tenir 20. Un amor del qual no es va amagar. Potser la reina Maria ho sabé, però ja estava acostumada a la infidelitat del seu marit.

Madama Lucrècia, amb el consentiment d’Alfons, anà a Roma amb un luxós seguici a demanar del papa Borja, Calixte III, la dissolució del matrimoni d’Alfons i Maria. El papa s’hi va negar, dient que “no volia anar a l’infern amb ella”.

        L’any següent, 1458, el rei Alfons, el papa Calixte III i la reina Maria van morir. Curiosa coincidència.

A la reina li agradava viure, on va morir, al desaparegut Palau Reial de València, la ciutat en la qual se sentia bé pel clima suau que no empitjorava la seua malaltia. Va reformar el Monestir de la Santíssima Trinitat, pròxim al palau, canvià els frares trinitaris per monges franciscanes clarisses i es preparà unes estances on podia retirar-se amb les monges. També va fundar el convent de Jesús, a Patraix, on després hi hagué un manicomi.

L’estat de salut de la reina va empitjorar des de començaments del 1457, el 21 de febrer, estant a Saragossa, va atorgar testament. Va abandonar aquesta ciutat a l'agost, severament malalta, camí de València; després d'una obligada detenció a Sogorb, va arribar al seu destí el 19 d'octubre en un estat que semblava indicar la seua pròxima mort. No obstant això, recuperada en part, la seua existència es va prolongar encara un any.

A València va rebre la notícia de la defunció del seu espòs pocs dies després d'ocórrer aquesta el 27 de juny del 1458. Va atorgar un codicil el 31 d'agost, que ja no va poder signar. Va morir quatre dies després.

        A l’inventari dels seus bens hi havia una biblioteca amb una setantena de llibres il·luminats i bona enquadernació, molts de tema religiós, però també n’hi havia de profà; una majoria d’ells eren en català. Així mateix hi figurava una rica col·lecció d’objectes sumptuaris.

        Segons va deixar dit en el seu testament: «Allà on sia la fi de nostres dies, el nostre cos, sense cerimònia alguna reial ni pomposa, siga portat al dit monestir de la Trinitat», on continua sepultada, en el claustre del monestir i on ja havia deixat el seu anell sota la primera pedra fundacional.

Un possible retrat de Maria de Castella

El Tríptic de la Mare de Déu i àngels amb Sant Miquel i Sant Jeroni, conservat al Kunstinstitut Städelsches de Frankfurt, ha estat identificat com la «altra taula daurada e colorada ab diverses colors, en la qual ha pintada la figura del Angel Custodi de la Senyora Reyna» que apareix en l’inventari de béns a la mort de Maria. Ha estat datat entre 1448 i 1458 i atribuït als pintors Jacomart i Joan Reixac.

En ell podem veure la reina, agenollada en posició orant, al costat dret de la Mare de Déu i el Nen, envoltats d’àngels. Porta el cap cobert amb un vel que li dóna cert aspecte mongívol i l’empara un àngel, «l’Àngel Custodi de la Senyora Reyna», que li posa la mà dreta sobre el muscle mentre amb l’esquerra du una corona que el Nen Jesús està a punt de beneir.

Sepulcre de la reina en la Trinitat

EL MICALET SEGONS LAZARO FLORO

El present text és una elaboració feta amb fragments de l’opuscle en castellà, de 63 pàgines, titulat EL MIGUELETE Y SUS CAMPANAS, publicat a València l’any 1909 per Lázaro Floro, pseudònim del canonge i historiador José Sanchis Sivera, oncle de Manuel Sanchis Guarner.

Història

El 28 de maig del 1376, el rei Pere IV el Cerimoniós va concedir al bisbe de València Jaume d'Aragó, cosí germà seu, permís per a comprar i demolir algunes cases de la llavors plaça anomenada de les cols, el terreny de les quals l’ocuparia un nou campanar, l’ampliació de l'Aula capitular, els claustres i altres peces de la Catedral.

El 16 de Juny del 1380, es va fixar el preu just de les onze cases, l‘espai de les quals es considerà indispensable per a la fàbrica del nou campanar, Amb anterioritat, el Capítol havia ordenat al mestre d'obres Andreu Julià, possiblement valencià, que es trobava a Tortosa, potser fent alguna obra, que començara els treballs preliminars. Quatre dies després de fet el preu just s'enviava un propi a Tortosa perquè vinguera a València per reconexer e principiar la dita obra o edifisi del dit campanar. En quant va rebre avís, el mestre Julià vingué a València i es va posar a treballar. Tan notable arquitecte només va utilitzar per a idear la colossal obra alguns cordills, claus i fustes; el seu gabinet de treball era un tendal de canyes, i el seu tauler una era en l'horta de Russafa; anava i venia de Tortosa en un mul llogat, treballava com un peó i tenia per llit dos feixos de palla.

El 1381 van començar les obres, segons testimonia la inscripció que encara es llig a la base de la torre, en la part de la porta principal, col·locada a una altura de tres metres, la qual diu així: Aquest campanar fonch comensat en lany de la Nativitat de Nostre Senyor Deu Jesuchrist MCCCLXXXI. Reynant en Aragó el molt alt rei En Pere. Estant de Bisbe a València el molt alt En Jaume fill del alt infant En Pere e cosin germa del dit rei.Com a nota curiosa direm que la major part de la pedra i terregall que s'emprava en l'obra procedia de les pedreres de Burjassot i Godella.

 Molt a poc a poc anaven les obres d'aquesta torre. Siga perquè el seu mestre director es trobava fora de València o tal vegada perquè va morir, o perquè no es podia disposar llavors dels diners necessaris, la veritat és que en els llibres de comptes d'aquella època a penes es parla de les obres en tot el que queda de segle.

El zel del bisbe i Capítol, secundat pels altres donants, va fer que les obres del Micalet prengueren gran empenyiment al maig del 1402, si bé mai no es van paralitzar, perquè el 1396, estava al capdavant d'elles el mestre obrer de la Catedral, Josep Franch, amb diverses quadrilles d'obrers, dirigides per intel·ligents mestres, les quals van treballar diversos anys; cadascuna posava la seua marca particular en els carreus, consistent en formes rectes, angles, quadrats, fletxes, etc., que poden contemplar-se encara. Aquests senyals es diuen marques lapidàries o signes lapidaris. Alguns escriptors han volgut buscar en ells la història sencera de les lògies o gremis dels maçons de l'Edat mitjana, atribuïnt-los la clau d'una escriptura misteriosa i secreta. Res n’hi ha de cert en això. Que els obrers o picapedrers de l'Edat mitjana es digueren maçons no significa més que la traducció de la paraula al francés, però ni la secta de la francmaçoneria té res a veure amb aquells artistes, ni en els signes lapidaris s’amaga cap llenguatge cabalístic. Heus ací la forma d'algunes de les marques entre les vint-i-nou diferents que es troben en aquest campanar: 

Tant van avançar les obres, que l'any 1412 arribava la torre fins al tercer cos, és a dir, á l'habitació dels sagristans, lloc llavors ja el més alt de la ciutat, per la qual cosa s'emprava com a talaia per a poder veure a grans distàncies.

És probable que el pla que havia traçat el mestre Julià no arribara més que fins a aquesta altura, perquè segons una escriptura davant Jaume Pastor el 18 de Maig del 1414, es van donar 50 florins a Pere Balaguer, el constructor de les torres de Serrans, per a les despeses del viatge fet a diverses ciutats a fi de veure campanars i prendre d'ells el disseny més bell i convenient per al de València.

L'any 1415 estava ja construïda una part de l'últim cos, o millor dit, estava construint-se, perquè anaven á col·locar-se, ja que estaven fetes, quatre inscripcions contenint versicles de la Sagrada Escriptura i oracions per a allunyar els llamps i les tempestes. Fins a nosaltres, ningú, que sapiem, s'havia ocupat d'aquestes inscripcions, les quals estan col·locades en els quatre punts cardinals, esculpides amb caràcters gòtics en pedres que formen part del mur, al nivell dels finestrals, en la part inferior exterior, les quals, escrupolosament copiades reproduïm:

La inscripció de la part Nord estava sobre dues pedres, col·locades una damunt d'una altra, de 0'53 m. de llarga per 0'26 d'ampla, respectivament. Hui no es coneix ja cap lletra.

La inscripció de la part Sud, que està també esculpida sobre dues pedres, una damunt d'una altra, de 0'50 m. de llarga i 0'25 d'ampla, respectivament, diu així: Barbara nos / serva Christi sanctisima (crux) serva. És notable la col·locació del signe que traduïm i interpretem crux.

La inscripció de la part Est, està sobre tres pedres, dues en línia recta i una altra davall, 0'50 m. de llarga i 0'25 d'ampla cadascuna. Diu així la inscripció: Christus vincit, Christus regnat, Christus / imperat, Christus / ab omni malo / ens defendat.

La inscripció de l'Oest, està molt deteriorada en la seua part superior, i sembla ser el v. 30 del cap. IV de l’evangeli de Sant Lluc, que diu: Ipse (Christus) autem tran / siens per medium / illorum ibat. No albirem el significat d'aquesta inscripció en aquest lloc. Es troba esculpida sobre dues pedres, col·locades una damunt d'una altra, de les mateixes dimensions que les anteriors.

El 1418, ja s’hi va posar la primitiva campana de les hores, si bé s'havia de col·locar en la sumitat del Campanar nou de la dita seu quant serà acabat, i ara de present sia posat en el dit campanar en lo sostre, que hui es pus alt, en son bastiment de fusta, en manera que no empaitg la obra fahedora en lo dit campanar. Col·locada aquesta campana i traslladades al Micalet les del campanar vell, hom va fer la porta d'entrada, una escala per a la campana de les hores i diverses portes i panys. L’obra va ser continuada fins a l'altura que hui té.

El Campanar

Abans de construir-se l'última arcada de la Catedral, el Micalet era una edificació aïllada, sense comunicació amb aquella. Una reixa de fusta tancava l'entrada des del carrer, amb l'escala resguardada per una altra porta; la reixa es va llevar quan el 1480 es va acabar la nova arcada, que augmentava la superfície del temple i unia l'església i el campanar.

El Micalet té una altura de cinquanta-un metres, igual que el seu circuit, que és de forma octogonal, amb quatre cossos iguals, sense adornaments en els tres primers, i l'últim amb huit arcs apuntats, i motlures superiors de gust gòtic bastant ben ideades. Adornen els sis angles ressalts de la mateixa pedra, i el circueixen, á distàncies iguals, uns bordons també de pedra. El tot constitueix un immens bloc de fort conglomerat, amb eixe color de fulla seca que el temps ha deixat estampat en els xicotets carreus que el revesteixen.

Entrem a l'església, franquegem la porta que condueix á la seua reduïda escala, i sense temor a la fatiga, comencem a pujar els seus 207 escalons. Tots els graons són de pedra, d'una sola peça cadascun, iguals fins al tercer pis, així com l'enroscada escala, la qual, en forma espiral, travessa l'interior, que és massís en una gran part, perquè les voltes que suporten cada planta tenen 4’07 metres de grossària i 5'63 metres les parets. Als catorze metres d'altura hi ha un departament que ocupa el centre de la torre, octàgon com ella, d'uns dos metres de costat, que rep la claredat solar per una estreta lluerna. Aquest lloc servia antigament d'asil per als refugiats en la Catedral que fugien de la persecució de la justícia.

Prosseguim l’ascensió fins al següent departament, que va servir d'habitació als sagristans i hui al campaner, [actualment ja no] que des d'ací pot fer alguns tocs senzills, perquè la corda de la campana que serveix per a això passa per un  hi ha al centre de la volta; té dues finestres amb uns corredors que condueixen á elles de quasi un metre d'amples. El diàmetre d'aquesta habitació ve a ser la tercera part de la torre.

En el tercer cos estan les campanes, entre pilars que formen set obertures, perquè l'octava està ocupada per l'escala. Aquest és el major departament de la torre, en el qual estan col·locades onze campanes disposades per al volteig.

Arribem fins a la terrassa pujant els escalons que resten, els quals són molt més xicotets. En l'exterior, tota aquesta part està adornada, com ja hem dit, de traceries gòtiques del millor gust, constituint una vertadera corona. Ja som en la plataforma, envoltada d'una balustrada de ferro [actualment és de pedra, refeta en la darrera restauració], al centre s'alça el templet que sosté les campanes de les hores i dels quarts, a les quals es puja per una escala, també de ferro.

La rematada de la torre

Quan va arribar l'obra a l'altura que havia de tindre, el 18 de setembre del 1424, el Capítol es va concertar amb el mestre picapedrer Martí Llobet, mitjançant un contracte que l'obligava a: continuar e acabar l’entaulament de la sumitat del campanar ja començat de pedra ab ses gárgoles e ab tot ço que necessari hic serà, e a fer la dita obra de la claraboia e apitrador ab sos bancs de part de dins del apitrador per vogir la dita claraboia o seure en aquells, obligant-se per la seua part el Capítol a donar-li, quan acabés l'obra, que havia de ser any i mig després, dos mil florins d'or d'Aragó, termini que no es va acomplir. Obra tan magnífica com la que ens ocupa havia de tindre una rematada especial, á més de la indicada en les capitulacions. Així es dedueix dels dibuixos que hi havia presentat el mateix Llobet, en els quals es parla d'una espiga.

El paviment es va acabar de col·locar el 9 de Febrer del 1426 i els treballs de l’apitrador o claraboia van donar fi el 28 de gener del 1429. Sembla que amb això es va donar per acabada la torre, exceptuant l'espiga referida, que no es va fer per causes que desconeixem. La veritat és que per a donar cim a obra tan monumental, el Capítol no va perdonar cap mitjà i en moltes ocasions es va preocupar a fer una rematada digna de l'obra que amb tant d'esforç havia construït, perquè la claraboia o barana que tenia, era més aviat una corona que una terminació adequada a la forma de la torre. Per a aquest efecte va encarregar a Antoni Dalmau, el notable escultor que havia fet el retaule de pedra que es conserva a l'Aula Capitular antiga, [ara capella del Calze] que dibuixara un projecte d'espiga per a tal fi. 

L'artista va complir l'encàrrec que se li havia fet, però amb tan mala fortuna per al Capítol, que abans de rebre'l, va morir Dalmau, i encara que van aconseguir el projecte, no el van dur a efecte mai, potser perquè cap artista es va atrevir a construir-lo. En el seu lloc hom va fer un empostissat de fusta per a sostindre la campana de les hores, el qual, cremat dues vegades, va ser substituït a últims del segle XVII per l'actual espadanya, obra antiartística que va ser conclosa en la segona meitat del segle XVIII, quan es va col·locar la campana dels quarts. Aquesta baluerna és la causa ocasional dels desperfectes que es noten en l'últim cos de la torre.

Les campanes

Onze són les campanes que hi ha en el Micalet, sense comptar les de les hores i quarts ja esmentades. Les enumerarem per ordre de grandàries i pes.

1. La Maria.— És la major de totes, pesa setanta quintars, o siguen 3.590 quilograms aproximadament. Té el següent rètol en lletra gòtica: Ave María gratia plena Dominus tecum. Tota pulcra es amica mea et macula non est in te. Exaltata est Sancta Dei Genitrix super choros Angelorum. Anno 1544. Monstra te esse matrem sumat per te preces qui pro nobis natus tulit esse tuus. Virgo singularis inter omnes mitis nos culpis solutos mites fac et castos. Opus foelici faustoque auspicio ahsolutum per Petrum Clarachet anno ut supra.

2. El Jaume.— Pesa seixanta quintars, o siguen 3.075 quilograms. Es va buidar a expenses de l'antiga Confradia de Sant Jaume, a la qual corresponia la seua conservació. Segons consta en el Llibre de la Clavaria del 1629, es va gastar en aquell any una certa quantitat a reparar el capçal, o truja o tremuja, o jou, d'aquesta campana. No obstant això, en els anys 1440 i 1458, el Capítol ja li va fer algunes reparacions en lo capçal y ferraje. Manquem de notícies pel que es refereix a la seua fosa.

3. El Manuel.— Pesa cinquanta quintars, o siguen uns 2.500 quilograms. Té una inscripció que diu: Ecce crucem Domini fugite partes adversae vicit Leo de tribu Juda radix David Alleluja. Miguel de Bielsa me fecit anno 1621. Ave María.Va ser fosa la primera vegada el 1437 i es trencà el 1580.

4. L'Andrés.— Pesa quaranta quintars, o siguen 2.047 quilograms. La inscripció diu: Jesús autem per medium illorum ibat in pace. Me fecit Vicent Martínez, anno 1605.

5. El Vicent.— Pesa trenta-quatre quintars, o siguen 1.740 quilograms. Porta la següent inscripció: Fugite partes adversae ecce vicit Leo de tribu Juda radix David. Jesús Christus vincit Christus regnat. Té dues creus, sota una es llig: Vox Dei sonat; i sota l’altra: Joaquín Bellama me fecit any 1569. Però es va fondre per primera vegada el 1437, amb diferent pes que l'actual.

6. El Narcís.— Pesa vint quintars, o siguen 1.023 quilograms. La inscripció que té diu: Trilles me fecit. Ave Maria Jesús. Fonc feta la present campana en lo mes de Novembre any 1529 essent oficials de la Confraría del gloriós Sent Narcis mestre Pere Berduch, Antoni Moret, Luis Carrasquer, Juan Sapena, majorals, Nofre de Cas sindich, Berthomeu Calderas subsindich. En els llibres de comptes de la Catedral consta que el 1436 es va fer una campana a la què se li va imposar aquest nom, i pagà probablement el Capítol. L'actual es va fondre a expenses de la confraria de Sant Narcís, en la casa de la qual va estar algun temps, fins que va comprar-la la ciutat per a destinar-la presó.

7. El Pau.— Pesa quinze quintars, o siguen 767 quilograms. Porta una inscripció que diu: Paulus vocor si quis non obedierit voci mee anathema sit illi. Any 1489. Després té, repetides sis vegades, les paraules Te Deum laudamus.

8. La Bàrbera.— Pesa quinze quintars, o siguen 767 quilograms. Té la següent inscripció: Laudo Deum verum, populum voco, congrego clerum, defundus ploro, Sathan fugo, festa decoro. Ludovico Castañeda me fecit anno Domini 1681. Aquesta campana va substituir una altra una mica més xicoteta, fosa per Joan Calcena el 1306, que es va trencar el 8 de novembre del 1680, quan feia senyal per a matines de mitjanit.

9. La Caterina. — Pesa deu quintars, o siguen 512 quilograms. La seua inscripció diu: Anno 1350. Ave Maria gratia plena Dominus tecum benedicta tu in mulieribus et benedictus fructus ventris tui. Sancta Maria ora pro nobis. Fenollet me fecit fieri. Aquesta és l'única campana que des de la seua fosa no s’ha trencat mai, encara que el 12 d'octubre del 1869, a les onze del matí, amb la ciutat revolucionada, una granada llançada des de la ciutadella, va trencar-li les anses a causa de rebre el colp en la truja. Del 6 al 15 de Juny del 1870 la va recompondre José Vicente Martínez, i es va voltejar el dia de la festivitat del Corpus.

10. La Violant.— Pesa huit quintars, o siguen 409 quilograms. La inscripció que tenia era: Ave María gratia plena Dominus tecum. Michael de Bíelsa me fecit any 1621. Va badar-se el 1755 i la tornà a fondre Juan la Vinya, que li posà la inscripció antiga i el nom del seu nou fonedor.

11. L'Úrsula. — Pesa, sis quintars, o siguen 307 quilograms. La inscripció que té, diu: Jesús. Benedictus Deus in donis suis et Sanctus.

En un fragment d’una consueta de principis del segle XVI que hem vist, s'indiquen detalladament els tocs i campanes que: an de sonar en cadascuna de les festivitats de l'any, i en una altra de principis del segle XIX es donen instruccions precises per al seu funcionament.

El rellotge i les campanes de les hores i dels quarts.

Cap al 1413, i perquè els seus veïns saberen l'hora oficial del dia, la ciutat feia ús d'un rellotge col·locat en l'antic Ajuntament, en l'última peça de la sala del Consell, a la cantonada que hi havia davant de la Diputació, [hui la Generalitat], del carrer anomenat del Rellotge Vell. Com la campana de les hores estava a poca altura, no se sentia des de lluny, i havent observat els jurats la gran elevació que tindria el campanar de la Catedral, llavors en construcció, van deliberar de fer un nou rellotge i campana per a col·locar-los en aquesta torre. Demanaren el beneplàcit del Bisbe i Capítol com a amos de la torre, i es va produir l'acord.

El 1418 es va fondre la campana de les hores, que pesava poc més o menys 300 quintars (16.082 quilograms). Va ser beneïda pel bisbe auxiliar el dia de Sant Miquel, i li posaren aquest nom, per això es diu a la torre, familiarment, Micalet. Aquesta campana es va trencar en diverses ocasions, la refosa el 28 d'Octubre del 1521, rebé el nom de Miquel Vicent. L'actual va ser fosa el 1532 i pesa 215 quintars (10.997 quilograms). Quan toca les hores es pot sentir des d'algunes llegües a la redona, i els que s'han ocupat d'ella li diuen «la campana de les campanes».

El 1735 la ciutat va deliberar afegir una altra que tocara els quarts, per a col·locar-la es va fabricar un campanar de pedra sobre el de la campana de les hores. Va ser feta per Lluis Castanyer, però pel seu so defectuós va ser fosa de nou pel mateix campaner, i va eixir com la veiem i sentim en l'actualitat. La va beneïr Fr. Jaume Meseguer, prior dels dominics, el 26 de Març del 1736, i li va posar el nom de Sant Vicent Ferrer. El seu pes és de 56 arroves i 24 lliures (724 quilograms).

En la concòrdia celebrada entre el Capítol i la ciutat el 1660, es determinava la construcció d’aquesta espadanya, és a dir, un capitell, «por estar hoy aquel con gran deformidad».

EL RETAUE DE LA SANTA CREU DEL MUSEU DE BELLES ARTS

Aquest retaule és un dels conjunts més rellevants del gòtic internacional valencià, realitzat a principis del segle XV; hom l’atribueix a Miquel Alcanyís (documentat a València, Barcelona i Mallorca entre 1407 i 1447); també ha estat atribuït a Pere Nicolau, (documentat a València entre 1308 i 1408).

Procedeix del claustre del convent de Sant Doménec. Estava situat en la capella funerària de Nicolau Pujades, senyor de Pedreguer. Fa 359 x 260 cm, ha perdut la polsera, unes peces inclinades situades a la part superior que feien de guardapols; també ha perdut el sotabanc o predel·la, una sèrie de tauletes pintades situades a la part inferior. Està distribuït en tres parts verticals o carrers, sense figuracions en els entre carrers o separacions; la part central, més alta, té dues cases o escenes i les laterals en tenen tres. Les superiors tenen forma d’arc, amb xambrana, una decoració daurada en relleu, i columnetes laterals acabades en pinacles, totes tres també culminen al centre de la punta, àtic o remat, amb una taula més menuda, així mateix amb xambrana i pinacles.

 El retaule representa la història de la Santa Creu segons el relat de la “Llegenda Àuria”, un llibre d’històries de sants consultat per molts pintors medievals per a representar adequadament les seues històries. La banda de la nostra esquerra descriu els episodis de la Invenció de la Santa Creu i la de la dreta, la seua Exaltació. Aquests dos temes els va representar junts, per primera vegada, l’any 1380, l’italià Agnolo Gaddi en els seus frescos de la capella de la Santa Croce, de Florència.

Pel seu estil, sembla que les taules laterals es-tan emparentades amb la tradició italiana, més con- cretament, de Ge-rardo Starnina, i la  central manifesta la influència del ger-mànic  Marçal de Sax, dos pintors d’estil internacional que van treballar a València.

El  carrer  principal   central és més  alt que els altres dels costats, té dues  cases, separades per la tuba o dos- ret de talla daurada de la inferior. Com a les altres, per damunt hi ha l’àtic on podem veure  el Pare Etern que beneeix amb la mà dreta i du amb l’esquerra el llibre del Principi i la Fi. A l’espai lliure del fons hi ha pintats, a dreta i esquerra, dos àngels que duen l’escut de Pujades, un mont floré amb bordura a les vores, que es repeteixen als altres remats.

La casa superior del centre mostra el Crist entronitzat com a jutge, rodejat de cors angèlics a manera de màndorla, amb dos àngels als seus costats que fan oir unes tubes, al són de les quals els morts abandonen les tombes per comparèixer al judici final; les tombes estan separades en dues parts, les dels justs i les dels pecadors.  

La gran crucifixió de la casa central presenta el Calvari amb el típic bigarrament dels grups de personatges de gesticulació expressionista, totalment germànica, de les obres de Marçal de Sax, però la representació dels dos lladres nugats a la creu és d’origen italià. Per sota del Crist veiem la mare de Déu desmaiada, sostinguda per Sant Joan; darrere hi ha les Maries, i en primer terme, a la nostra dreta, uns jueus es juguen a les palletes la túnica de Jesús, que era inconsútil, o sense costures, i no es podia partir. El fons és un atapeït grup de personatges dels quals destaca un que està trencant les cames dels lladres; sobresurten llances, banderoles, i l’esponja amb vinagre dalt d’una canya amb què el centurió volgué alleugerir el patiment de Crist. La sang abundant té un aspecte antisemita, perquè els jueus la consideraven cosa impura, i ací és exaltada com a mostra de la redempció.

 Com ja s’ha dit, els carrers dels costats mostren la influència italiana i el gust per les escenes cortesanes i cavalleresques de la pintura florentina. Les arquitectures ja són poc gòtiques, dissenyades amb punts de fuga o perspectiva, i les muntanyes són semblants a les del retaule de Bonifaci Ferrer, del florentí Starnina, també conservat en aquest museu.

 Al carrer de la nostra esquerra hi ha representada la Invenció de la Creu, de dalt a baix hi ha:

1.- L’arbre de Jessé, pare del rei David, que es considerava una mena d’arbre genealògic de Jesús, perquè descendia d’aquest; ací es materialitza com un arbre nascut sobre la sepultura d’Adam: Estant aquest malalt, el seu fill Seth anà a les portes del Paradís per a demanar oli de l’arbre de la Misericòrdia, que Sant Miquel li negà perquè els homes no el podrien obtindre fins després de passats 5.500 anys, però li entregà un brot de l’arbre del bé i el mal, que originà el pecat de son pare, advertint-li: Quan aquest brot siga un arbre, ton pare sanarà. En tornar, Adam ja havia mort. Seth plantà el brot sobre la tomba, aquest va créixer, i quan hagueren passats els 5.500 anys, de la seua fusta es va fer la creu on morí Crist, amb el qual arribà la redempció misericordiosa. Ací veiem en primer terme el soterrar d’Adam, i al fons un àngel entregant el brot de l’arbre a Seth.

2.- La batalla del pont Milvi entre Constantí i Magenci, que es produí en època romana, encara que ací es representen els combatents com a moros i cristians; podem veure l’ensenya de l’àguila, símbol de l’emperador, i al fons, Constantí en una tenda, agenollat davant l’aparició de la Creu, amb un missatge que deia: In hoc signo vinces. L’emperador guanyà miraculosament la batalla perquè els seus soldats van dur pintat el signe de la Creu.

3.- Troballa de la Creu de Crist per Santa Elena, mare de l’emperador Constantí, que l’any 326 viatjà a Jerusalem a buscar-la. La veiem quan estaven procedint a desenterrar-la, però hi van trobar juntes les tres creus del Calvari; en una segona escena, Santa Elena finalment aconseguí identificar la Creu de Crist, era la que, aproximada a un mort, el va ressucitar.

A les cases de la nostra dreta hi ha representada l’Exaltació de la Creu, de dalt a baix:

1.- El duel entre l’emperador romà Heracli i Siroes, fill del rei persa Cosroes, per evitar una batalla de les seues respectives tropes. El duel és representat sobre un pont i amb els jutges de camp a cada costat, com en un torneig medieval. Heracli ha traspassat Siroes i aquest està caient, perquè la seua llança ha pegat contra la creu de l’escut d’Heracli i s’ha trencat en tres trossos que volen per l’aire.

2.- La mort de Cosroes, que l’any 614 havia furtat de Jerusalem la Creu. A l’interior d’un espai amb fines columnetes veiem el rei persa abillat amb vestidures orientalitzants i assegut al tron; escenifica una burla de la Santíssima Trinitat, fent-se passar pel Pare Etern, acompanyat amb la Santa Creu que havia furtat, en representació del Fill i amb un pollastre sobre una columna en representació del colom de l’Esperit Sant, els seus cortesans estan adorant-lo. També veiem Heracli, que, per tal de recuperar la Creu, es llança sobre el rei, l’assassina i li agarra la barba, un gest d’humiliació considerat molt greu en l’època.

3.- L’entrada d’Heracli a Jerusalem no va ser possible quan es presentà davant la ciutat a tornar la Creu tot revestit amb les gales imperials; una força misteriosa l’impedí travessar la porta de la muralla, i un àngel li va dir que Jesús l’havia passada modestament, muntat sobre un ase. L’emperador es llevà tots els seus vestits i atributs, llevat de la camisa, i descalç com un penitent entrà a la ciutat carregant la Creu; veiem un cortesà que porta els vestits d’Heracli i dos palafreners que duen els cavalls, un d’ells és un esclau negre.

 Als remats o puntes dels carrers laterals hi ha representada l’Anunciació amb les figures de Maria i l’Àngel de mig cos, una a cada banda, a la manera italiana, com en el citat retaule de fra Bonifaci Ferrer. Altres àngels al fons també acompanyen l’escut del comitent.

L'ASSUT DE L'OR

La sèquia de l’Or era l’última de les sèquies del riu Túria al seu pas per València. Regava les terres entre el seu marge dret, cap al sud, i la mar; quasi totes dedicades al cultiu de l’arròs, prop de l’Albufera.

Promoguda el 1822 per agricultors dels termes municipals d’Alfafar, Sedaví, Llocnou de la Corona i Benetússer, per a l’aprofitament dels caudals sobrants de les altres sèquies i de les aigües residuals de les clavegueres de la ciutat de València, va ser inaugurada el mes de juliol de l’any 1829.

El nom li ve de la matèria orgànica que aportaven les aigües brutes del clavegueram, de manera que ja no calia adobar les terres, els agricultors s’ho estalviaven i deien: “més que aigua, açò és or!”.

Les aigües de la sèquia eren recollides en un assut (de l’àrab as sad, ‘barrera’) una presa de reduïdes dimensions. Era un mur  d’una certa alçària, situat transversalment al riu. A l’extrem dret de l’assut va ser construïda la casa de comportes, que administrava el pas de les aigües a la sèquia.

La tràgica riuada del 14 d’octubre del 1957 i la posterior desviació del riu amb el Pla Sud van inutilitzar l’assut  i la sèquia.

Actualment els regants reben l’aigua procedent d’un nou assut, dit del Repartiment, o de la Cassola, situat al terme de Quart de Poblet, i també de la depuradora de Pinedo. El nom oficial de la Comunitat de Regants és Canal de Reg del Riu Túria.

L’única resta de la sèquia de l’Or que queda a la ciutat és la Casa de les comportes, protegida pel PGOU municipal. Podeu trobar-la mig amagada, per sota del pont de l’Assut de l’Or, entre l’Àgora i l'Oceanogràfic.

És una edificació utilitària, menuda i humil, però amb una certa gràcia, de planta rectangular, feta de maçoneria i rajola, coberta a dos aigües, amb una porta al nivell del carrer protegida per una reixa i finestres als murs; la suporten dues estructures de volta d’arc rebaixat al nivell baix del riu, en aquestes voltes hi havia les comportes, accionades des de la caseta de la part superior. Al mateix nivell del riu resta un empedrat ample que arrenca de la casa, que possiblement fos la base de l’assut.

Dalt de la porta, dins d’un dels arquets de maó de la filera que suporta el ràfec, podem veure una rajola que informa de la considerable altura on arribaren les aigües de la darrera riuada del Túria que afectà a la ciutat. Diu en castellà: “Nivel que alcanzaron las aguas en la catastròfica riada del dia 14 de octubre de 1957. La Junta Directiva”.

A la paret est hi ha una altra inscripció que, també en castellà, diu: “Antigua casa de compuertas de toma de la acequia del Oro. Rehabilitada por el Ayuntamiento de Valencia en noviembre de 1990, siendo Alcaldesa la Ilma. Dª. Clementina Ródenas Villena”.

  

EL CLAUSTRE MAJOR DEL CONVENT DE SANT DOMÉNEC

El “via crucis” del Convent de Predicadors

Ja a l'any 1705, durant la Guerra de Successió, el convent va fer de magatzem de provisions i subministraments; també va acollir els soldats de pas.

Amb excusa de la invasió napoleònica, i per diversos interessos i motius, l’any 1810 va ser enderrocat el Palau Reial, que havia esdevingut la residència dels Capitans Generals. La seua desaparició va ser inútil, perquè el 1812 el francesos ocuparen la ciutat. Durant l’ocupació, el monestir va ser saquejat i convertit en caserna; van instal·lar el parc d'artilleria i el magatzem de queviures en la nau de l'església. Les bombes van derrocar part de l'església i el campanar va perdre el remat superior.

Després de l’exclaustració del 1835, el Consell de la ciutat gestionà, el 1839, la cessió de l'antic convent per a residència dels Capitans Generals, en substitució del Palau Reial enderrocat. (el convent encara continua a mans dels militars, -ara és el Cuartel General Terrestre de Alta Disponibilidad-, i semblen poc dispostos a cedir-lo a la ciutat. Si intenteu visitar-lo, aneu amb el carnet a la boca).

La Reial Acadèmia de Sant Carles, que veia perillar l'existència del convent, va aconseguir del govern de Madrid la Reial orde del 23-I-1844 per la qual li va concedir el patronatge de les capelles dels Reis i de Sant Vicent, encara subsistents.

Uns anys més tard, el 1865, els militars enderrocaren l'església; també desmuntaren de l'aula capitular el doble sepulcre dels Boïl i repartiren les peces entre el Museu Arqueològic de Madrid i el de Belles Arts de València, per açò, alguns l’anomenaren amb ironia un “sepulcre salomònic”.

La restauració

Gustavo Urrutia González, (militar franquista, però amb una certa sensibilitat artística) va ser Capità General de València entre 1950 i 1953 i aprofità el temps per a fer restauracions: ordenà enderrocar els envans que fragmentaven el claustre per a diversos usos, com l’economat i la companyia de destins. A tal objecte aprofità la mà d'obra dels soldats enquadrats en la 3a Regió que eren pedrapiquers de professió, els traslladà a Capitania, els rebaixà de serveis i els feu treballar, amb uns altres especialistes, en la rehabilitació del claustre.

El 1952 aconseguí la recuperació de les dues meitats del doble sepulcre dels Boïl per a remuntar-lo al seu lloc d’origen, on va ser composat i restaurat per Carmelo Pastor.

La restauració del claustre, de l’aula capitular i d’altres parts subsistents del convent, va continuar al llarg de tres dècades. El 1976 l’extinta Caixa d’Estalvis de València va deslliurar dels additaments impropis que l’ocultaven la façana exterior de l’aula capitular, que enfronta amb el riu, deixant a la vista les seues tres grans finestres.

El claustre

El claustre major del Convent de Sant Domènech és gòtic, iniciat a principis del segle XIV per un arquitecte desconegut, amb galeries cobertes per voltes de creueria nervada de pedra, suportada per mènsules, totes de rica decoració, i amb la plementeria de rajola. És rectangular, d’uns 34 metres per costat. Té sis arcs apuntats en cada galeria, llevat de la del nord, que només en té cinc; a la galeria est els arcs són d’amplàries diferents, amb un de mig punt, i tots ornats amb belles traceries suportades per fines columnetes, de les quals, les dues dels arcs centrals, són d’un disseny pròxim a l`època de la construcció i la resta més modernes, de cap al segle XV; al centre de les traceries hi ha escuts de patrons que aportaren diners, com Castellví, Esplugues, Codinats, i fins i tot del Regne.                                             

Més escuts figuren en algunes mènsules i claus de volta.  Tots els escuts eren una mostra de patronatge, que normalment comportava drets de sepultura sobre alguna capella.

Les capelles del claustre

En general, totes les capelles del claustre són rectangulars, de dos trams de creueria iguals, llevat de les dues que es mencionen al seu lloc. Ara es veuen completament diàfanes. El Museu de Belles Arts conserva exposats els antics retaules de les capelles de la Mare de Déu de la Llet i de la Santa Creu.

La galeria nord era la part del mur de la desapareguda església i mai no tingué capelles.

De les capelles de la galeria oest no queda res, però se’n conserva alguna memòria documental.

A la galeria sud hi ha la capella de la Mare de Déu de la Misericòrdia, vinculada als Català de Valeriola i actualment tapiada; la de Sant Miquel, el Judici Final i les Ànimes del Purgatori; la de Sant Cristòfol, de Galceran de Borja; la de la Mare de Déu de la Llet, de Joan Civera; la de la Santa Creu, també de planta rectangular, però aquesta rematada amb un bonic absis fet mitjançant dues trompes que li donen un aspecte superior pentagonal, té l’escut dels Pujades a les claus de volta; la de Sant Jeroni, i la del Naixement. A continuació hi ha l’anomenada sala “de Profundis” que donava pas al refectori.

A la galeria est hi ha la capella de Sant Jaume Apòstol; la de la Mare de Déu de l’Escala, dels Zapata i dels Escrivà de Romaní, i finalment la de Sant Pere i Sant Pau, que també té un absis poligonal que arrenca des de terra, amb un finestral al centre decorat amb traceria senzilla. Hi ha una altra capella més gran, la de Sant Vicent Ferrer, de tres trams i doble amplària, que ocupa perpendicularment l’espai posterior d’aquestes tres capelles.                                                                                             

Sobre la planta del claustre es va fer un altre superior amb arquets de mig punt, és una obra en rajola de Francisco Padilla, actiu a València entre 1673 i 1703.

Actualment, al centre del claustre hi ha un jardí amb un pou que no és l’original.

L'AMBAIXADOR VIC, SEBASTIANO DEL PIOMBO, I L'ART VALENCIÀ

 Jeroni Vic i Valterra (1459-1535), va ser ambaixador a Roma de Ferran el Catòlic del 1506 al 1516, i de Carles V fins el 1521. Després de la mort del rei Ferran el 1516, i pensant que tornaria a València, va encarregar els marbres per a fer un pati a la moda renaixentista en el seu palau de la ciutat (actualment el podem veure muntat en el Museu de Belles Arts) també aprofità l'amistat amb el cardenal Juli de Mèdici, futur papa Climent VII, per a entrar en contacte amb Sebastiano Luciani (1485-1547) més conegut com a Sebastiano del Piombo

Sebastiano, un pintor venecià que arribà a Roma el 1511 amb 26 anys, havia fet una gran amistat amb Miquel Àngel, que en aquell temps estava pintant els frescos de la Capella Sixtina; aquesta bona amistat va fer que Miquel Ângel i Sebastiano, enfrontats al prestigiós Rafael, col·laboraren en algunes obres i també que Sebastiano rebés de Miquel Àngel consells, dibuixos i dissenys. La llarga amistat acabà quan Miquel Àngel tornà a Roma per a pintar el Judici Final en la Capella Sixtina, arran d'una forta discussió sobre tècniques pictòriques. Sebastiano obtingué l'any 1531 el càrrec de guardià dels segells papals, cosa que l'obligava a seguir el papa allà on anés. D'aquest  càrrec li ve el sobrenom del Piombo (plom, en italià)      

L'ambaixador Vic va encarregar a Sebastiano un tríptic per al seu palau valencià. Representava una Lamentació sobre Crist mort, en la part central, i El prendiment, i la Baixada als Llimbs de Crist, en les laterals. També li va encomanar un Crist carregat amb la creu.

Aquest tríptic va romandre en poder de la família fins que el besnet de l'ambaixador, Diego Vic i Mascó, l'any 1645 va pagar amb ell un deute pendent amb el rei Felip IV i passà a propietat de la corona.

El resultat final, abans o després, va ser el desmembrament del tríptic. Actualment, la part central, amb la Lamentació sobre Crist mort, es troba en el Museu de l’Hermitage de Sant Petersburg; el lateral esquerre, amb el Descens de Crist als Llimbs, es conserva en el Museu del Prado de Madrid, i el lateral dret, amb El prendiment, també conegut com l'Aparició de Crist als Apòstols, es considera desaparegut. El Crist amb la creu a coll també es conserva en el Museu del Prado.

Aquestes obres del Piombo van ser de gran transcendència en l'art valencià de finals del segle XVI, van influenciar artistes com Vicent Macip i el seu fill Joan de Joanes, ho podem veure en la predel·la del retaule de Sant Vicent Ferrer i en una de les escenes del retaule major de Sogorb, totes dues en aquell Museu. Ja en la primera meitat del segle XVII, Francesc Ribalta va copiar tot el tríptic, i potser que ho fes més d'una vegada.

En temps d’Orellana, els carmelites descalços de València tenien una còpia del tríptic, però només els llenços laterals van passar al Museu de Belles Arts de València a conseqüència de la desamortització, i allí es conserven. Existeix una altra còpia del Prendiment, també atribuïda a Ribalta, en el Palau Arquebisbal de Olomouc, a la República Txeca.

També hi ha una còpia de la part central de l'obra del Piombo, amb la coloració terrosa característica de Ribalta, que es conserva en el Col·legi del Patriarca des de data desconeguda.

L'any 2017, el Museu de Belles Arts de València cedí la seua còpia de Ribalta del Prendiment, va ser per a recompondre amb ella l'aspecte original complet del tríptic del Piombo, en l'exposició 'Michelangelo & Sebastiano', de la National Gallery de Londres.

Nota: Totes les imatges són de distinta procedència i qualitat.