Maria de Castella nasqué a
l’Alcàsser de Segovia el 14 de novembre del 1402, era filla d’Enrique II de
Castilla i de Caterina de Lancaster, un matrimoni que segellà la pau entre la
nova dinastia d’Enric de Trastámara i els descendents de Pedro I el Cruel,
assassinat pel seu germà Enric I. Maria era neta d’aquell i de la seua amant
Maria de Padilla. Quan encara era al bressol la van prometre al seu cosí,
Alfons, fill i hereu de Ferran d’Antequera, el primer rei Trastámara de la
Corona d’Aragó.
El 1415, per a celebrar el seu
matrimoni, Maria va eixir de Valladolid cap a València acompanyada d'un
impressionant seguici. Arribà a Requena tan esgotada pel viatge, que va obligar
a retardar la celebració del matrimoni, inicialment prevista per al diumenge
dia 9 de juny. El dia abans de la boda, dimarts 11 de juny del 1415, Maria va
entrar a la ciutat de València, a cavall i sota pal·li, pel pont i porta de
Serrans, amb una solemne rebuda de la ciutat que havia de ser la seua
residència favorita. La cerimònia matrimonial entre Alfons i la seua cosina
Maria va tindre lloc l'endemà, oficiada pel papa Benet XIII. Menys d'un any
després, mort Ferran I, Maria, que tenia quinze anys, va ser reina d'Aragó.
La salut de Maria sempre va ser
molt precària i va afectar severament la seua vida, potser patia d'epilèpsia.
Un brot de pigota la va deixar amb cicatrius permanents i sense atractiu. Va
tindre la primera menstruació als setze anys, per la qual cosa la consumació
del matrimoni va ser postergada fins llavors. Sembla que en algunes ocasions
Alfons no volia tindre Maria al seu costat, una clara mostra de poca amor. Ja el
1417, molt abans que es plantejara l'aventura italiana d’Alfons, era notícia
àmpliament estesa la distància entre els esposos.
Segons l’humanista Giovanni
Pontano, alguns deien que un fill d’Alfons, Ferran, va ser fruit d’un incest
entre ell i la seua cunyada Caterina, casada amb el seu germà Enric i refugiada
a València perquè aquest era empresonat a Castella.
Una informació que l’historiador
Jerònimo Zurita atribuïa a Pontano és que quan Alfons es trobava en terres
valencianes es va enamorar d’una dama de la cort, Margarida d’Híxer, -de la
qual també hom va suposar que fos la mare de Ferran- quan aquest va marxar uns
dies a caçar, la reina va fer que Margarida, que estava embarassada, fos
assassinada. En tornar Alfons i assabentar-se del fet, hauria pres més aversió
a Maria.
Quan el 1423 Alfons tornà de
Nàpols, en assabentar-se Maria que l'amant italiana del seu marit, Giraldona
Carlino, li havia donat un fill, Ferrante, terriblement ferida per la seua
infidelitat, Maria, amb el propòsit de també ferir-lo, informà falsament el seu marit que la seua mare havia mort.
Després de les dificultoses
relacions del període entre 1424 i 1432, en què el rei tingué diverses
aventures extramatrimonials i tres fills naturals, Alfons se n’anà a Itàlia i
seguí la seua vida amorosa amb total llibertat, lluny del control de la seua
esposa legítima. Maria, a més de suportar les infidelitats del marit va
haver de tenir cura dels seus fills, fins que van ser més grans i Alfons
disposà que foren enviats a la seua cort de Nàpols.
La prolongada, fins a ser
definitiva, absència d'Alfons, retingut a Itàlia pels assumptes de Nàpols, va
fer que la reina exercís de lloctinent dels regnes de la Corona, funció
política substituint el seu marit, que va iniciar quan tan sols tenia15 anys.
A més de la seua natura delicada
i malaltussa, la vida de Maria va ser afectada per la traumàtica separació de
l’espòs i les dificultats de la governació dels diversos territoris de la
corona. Malgrat tot, va resistir, i s’entregà amb abnegació a les tasques
encomanades pel rei absent, sense defugir allò que considerava un deure: seguir
les ordres del seu marit i complir en tot la seua voluntat. Si les dificultats
van ser grans en el conjunt de la Corona, van revestir especial gravetat en el
cas de Catalunya, que va viure alguns dels moments més greus en l'evolució de
velles i gairebé insolubles qüestions vinculades entre sí, com el cas del
problema remença.
La intensa correspondència entre
tots dos era conseqüència de la minuciositat amb què Alfons s'ocupava dels
assumptes del regne, sobre els que remetia instruccions; els termes afectuosos
que habitualment contenen aquestes cartes eren els que exigia la imprescindible
correcció, i no han d'induir a engany respecte a la distància insuperable que,
respecte a ella, va mantindre el seu espòs, malgrat les reiterades demandes de
Maria perquè tornara, o la seua esperança sempre defraudada de viatjar a
Itàlia. Alfons ni tan sols la va esmentar en les seues disposicions
testamentàries.
Alfons tenia 53 anys quan es va
enamorar, a l’estiu del 1449, d’una dona molt més jove, Lucrècia, que en devia
tenir 20. Un amor del qual no es va amagar. Potser la reina Maria ho sabé, però
ja estava acostumada a la infidelitat del seu marit.
Madama Lucrècia, amb el
consentiment d’Alfons, anà a Roma amb un luxós seguici a demanar del papa Borja, Calixte
III, la dissolució del matrimoni d’Alfons i Maria. El papa s’hi va negar, dient
que “no volia anar a l’infern amb ella”.
L’any següent, 1458, el rei Alfons, el papa Calixte III i la
reina Maria van morir. Curiosa coincidència.
A la reina li agradava viure, on
va morir, al desaparegut Palau Reial de València, la ciutat en la qual se
sentia bé pel clima suau que no empitjorava la seua malaltia. Va reformar
el Monestir de la Santíssima Trinitat, pròxim al palau, canvià els frares
trinitaris per monges franciscanes clarisses i es preparà unes estances on
podia retirar-se amb les monges. També va fundar el convent de Jesús, a
Patraix, on després hi hagué un manicomi.
L’estat de salut de la reina va
empitjorar des de començaments del 1457, el 21 de febrer, estant a Saragossa,
va atorgar testament. Va abandonar aquesta ciutat a l'agost, severament
malalta, camí de València; després d'una obligada detenció a Sogorb, va arribar
al seu destí el 19 d'octubre en un estat que semblava indicar la seua pròxima
mort. No obstant això, recuperada en part, la seua existència es va prolongar
encara un any.
A València va rebre la notícia de
la defunció del seu espòs pocs dies després d'ocórrer aquesta el 27 de juny del
1458. Va atorgar un codicil el 31 d'agost, que ja no va poder signar. Va morir
quatre dies després.
A l’inventari dels seus bens hi havia una biblioteca amb una
setantena de llibres il·luminats i bona enquadernació, molts de tema
religiós, però també n’hi havia de profà; una majoria d’ells eren en català.
Així mateix hi figurava una rica col·lecció d’objectes sumptuaris.
Segons va deixar dit en el seu testament: «Allà on sia la fi
de nostres dies, el nostre cos, sense cerimònia alguna reial ni pomposa, siga
portat al dit monestir de la Trinitat», on continua sepultada, en el claustre
del monestir i on ja havia deixat el seu anell sota la primera pedra
fundacional.
Un possible retrat de Maria de Castella
El Tríptic de la Mare de Déu i
àngels amb Sant Miquel i Sant Jeroni, conservat al Kunstinstitut Städelsches de
Frankfurt, ha estat identificat com la «altra taula daurada e colorada ab
diverses colors, en la qual ha pintada la figura del Angel Custodi de la
Senyora Reyna» que apareix en l’inventari de béns a la mort de Maria. Ha estat datat
entre 1448 i 1458 i atribuït als pintors Jacomart i Joan Reixac.
En ell podem veure la reina, agenollada
en posició orant, al costat dret de la Mare de Déu i el Nen, envoltats d’àngels.
Porta el cap cobert amb un vel que li dóna cert aspecte mongívol i l’empara un
àngel, «l’Àngel Custodi de la Senyora Reyna», que li posa la mà dreta sobre el
muscle mentre amb l’esquerra du una corona que el Nen Jesús està a punt de
beneir.
Sepulcre de la reina en la Trinitat
