dimarts, 10 d’agost de 2021

JAUME ROIG I “L’ESPILL”

Jaume Roig (València, c. 1400 -  Benimàmet, 1478) va ser un metge de prestigi a la València del seu temps; fill del metge Jaume Roig i nét del notari Pere Roig, la seua família provenia de Mataró; el seu besavi, Salvador Roig, fou el primer dels Roig que es va instal·lar a València, on arribà a ser jurat de la ciutat, és a dir, regidor del municipi.

Probablement Jaume estudià a la Universitat de Lleida i potser també a París. Va ser metge de la monarquia, del municipi, de comunitats religioses, examinador de metges, administrador i visitador dels hospitals dels Innocents, d’En Clapers i d’En Bou; conseller de la ciutat, benefactor del convent de la Trinitat, en les obres del qual intervingué en nom de la reina Maria, i també va dur el llibre de comptes de fàbrica de l’església de la seua parròquia, Sant Nicolau.

Casà amb Isabel Pellicer, (morta el 1459), amb la qual va tindre sis fills i filles, la meitat dels quals vestir hàbits. Va ser titular d’un bon patrimoni: quatre cases a València, comptant la seua vivienda al carrer de Cordellats, una bona biblioteca, amb 59 volums, la majoria dels quals de medicina, i diversos terrenys. Morí com a conseqüència d'haver caigut d'una mula.

Jaume Roig és l’autor d’una de les obres més emblemàtiques de la literatura catalana medieval, anomenada “L’Espill”, escrita pel 1460 a la vila de Callosa, on s'havia retirat fugint d'una epidèmia, segons declarava:

(tots els textos, lleugerament adaptats, són en vers, però ací els presentem seguits com si fos prosa, però marcant-los)

     "Trobant-me en aquesta vall, / Callosa, per los morts fugit, / ociós, trist, sens fer fruit / emprés he, no sens treball, / de dones escriure llur tall"

Va començar-la el mateix any que Joanot Martorell iniciava la redacció del Tirant lo Blanc. En ella seguí la ja aleshores antiquada tradició romànica de la narrativa: va escriure-la en noves rimades comediades, és a dir, partides. Està composta amb 16.359 versos molt curts, de quatre síl·labes, que rimen de dos en dos. La limitadíssima longitud dels versos determina inexorablement l'estil del llibre; Roig es veié obligat a utilitzar amplis incisos, a mutilar versos i, en definitiva, a practicar equilibris que moltes vegades distorsionen la sintaxi de la frase. Segons Joan Fuster "L'Espill, en contrast amb el Tirant, té en contra el fet de ser més «medieval». L'Espill, en bona part, és una novel·la d'aventures a l'estil de la posterior «picaresca» castellana, però enfilada en quatrisíl·labs apariats. Roig, quan es posà a escriure l'Espill, no s'imaginava que podia haver-lo escrit en prosa. En prosa, l'Espill —una part de l'Espill— hauria estat la contrapartida narrativa del Tirant. Hauria estat una novel·la tan moderna o més —o tan precursora— com el Tirant. En vers, en més de setze mil versos, curts, envitricollats, el·líptics, de consonàncies obligades a cada pas, l'Espill ens queda distant”.


El text es conserva en un manuscrit de la Biblioteca Vaticana sense nom d'autor; consta d’un poema introductori, la Consulta, un Prefaci amb quatre parts i quatre Llibres dividits, també, en quatre parts.

La primera edició, impresa a València el 1531, porta el títol de “Llibre de consells per lo magnífich mestre Jaume Roig”, atribució mantinguda en totes les posteriors; si bé els diversos títols que tingué al llarg del temps van ser cosa dels impressors.

És una obra important, a la seua època i a les posteriors, impresa tres vegades durant el segle XVI, i també editada als segles XVIII i XIX. Va ser traduïda al llatí per Gaspar Guerau de Montmajor, i al castellà per Llorenç Matheu durant el segle XVII. Segons Martí de Riquer, des que fou escrita aquesta obra, ara coneguda com l’Espill, sempre ha comptat amb llegidors.

Jaume Roig afirma explícitament al prefaci que no ha fet sinó manllevar el llenguatge dels habitants de l’horta de València, cosa que fa de l’obra un mosaic amplíssim del vocabulari col·loquial de la ciutat en aquella època:

(com abans, el text es presenta seguit com la prosa, però unint dos versos de quatre síl·labes com si fos només un, de huit i amb cesura, o tall al mig)

     "Hauré d’ordir, / puis me n’empatx,   aquest meu scaig / de parlament,   curt, flac, fallent"

     "Serà en romanç: / noves rimades,   comediades, / aforismals,   facecials / no ben escandides,   al pla teixides, / de l’algemia   e parleria / dels de Paterna,   Torrent, Soterna”

L’autor s'adreça al seu nebot Baltasar Bou, senyor de Callosa, que l’havia acollit a casa seua, per a explicar-li els seus viatges i aventures i com l'han maltractat les dones al llarg de la seua dissortada vida; així com per a convèncer-lo que n'ha de viure al marge per obtenir la salvació:

      "Si vols aprendre / nebot valent,   llig-lo sovent / mes amb repòs.   En procés clos / ma negra vida,   de mals fornida, / vull recitar   per exemplar / e document;   car molta gent / veient penar,   altre passar / mal e turment   no pren escarment / e se’n castiga"

Fa una llarga diatriba contra les dones, que per a ell són totes vils, tret de la Mare de Déu, la seua, i d'Isabel Pellicer, la seua esposa real. Mireu quin llistat en fa de les altres:

     "Doncs, dic que totes, / de qualque estat,   color, edat, / llei, nació,   condició, / grans e majors,   xiques, menors, / jovens e velles,   lletges e belles, / malaltes, sanes,   les cristianes, / juïes, mores,   negres e llores, / roges e blanques,   dretes i manques, / les geperudes,   parleres, mudes, / franques, captives,   quantes són vives, / qualssevol siguen"

Per a la nostra correcta comprensió de l'obra cal situar-la en l’antiga tradició de la misogínia, amb precedents clàssics, com Juvenal, Sant Jeroni, o Bocaccio, però la misogínia de l' Espill és tan exagerada que en ocasions havia de provocar per força la rialla en el públic contemporani. I aquesta és la gràcia de l'obra, que està escrita de manera que en alguns moments els seus despropòsits fan riure o somriure, com podeu veure:

Un cas estrany quan estigué a París:

    "Allí teníem / de tots potatges,   de carns salvatges, / volateria,   pastisseria / molt preciosa   la més famosa / de tot París.   En un pastís, / tallat, partit   un tros de dit / hi fon trobat.   Fon molt torbat / qui el conegué;   reconegué / què hi trobaria;   més, hi havia / un tros d’orella.  Carn de vedella / crèiem menjassem,   ans que trobàssem / l’ungla i el dit   tot mig partit; / tots lo miram   e constatam / que humana era.   La pastissera, / i les ajudants,   filles ja grans, / era fornera   e tavernera / dels que hi venien   i allí bevien, / alguns mataven;   i trituraven, / feien pastells,  e dels budells, / feien salsitxes   o llonganisses, / de les més fines.   Mare i fadrines / quants ne tenien   tant ne venien, / e no hi bastaven;   elles mataven / alguns vedells,   amb la carn d’ells / tot ho cobrien,   i assaborien / amb fines salses.   Les dones falses / en un clot tou,   fondo com pou, / descarnats ossos / cames e trossos / allí els metien;   e ja l’omplien / les fembres braves"

De quan fou casat:

     "Volguí provar   son eixovar / si me’l darien   o em pagarien / sens demanar.   Cert l’esperar / fon joc de falles.   Trenta mil malles / fon la moneda;   cert l’arboreda / e l’alqueria   fon malqueria, / béns confiscats,   hipotecats, / en plets pendents,   encartaments / de cantitats,   censals quitats"

      "Mai per jamés   rebí el promès"

     "Los jorns feiners / entre setmana   mai era sana; / al llit s’estava;   ella es llevava / tocades deu,   quan a la Seu / Déu s’hi /alçava.   Nunca filava, / ni dels guants   treia les mans; / jamés cosia;/ sols clau tenia / del seu mig cofre   ple de girofre / i drogueries”

     "Amb ses companyes / e manllevades,   e replegades / per la carrera,   no sens faldera / passant per Llonja,   amb una monja / al seu costat,   per lo mercat / feia la volta,   a regna solta / mirant les tendes,   e per les sendes   feien-li lloc"

     "Per Menoretes / e Bosseria   feia sa via / quan se’n tornava.   Sovint anava / de nit al nou   bany d’en Sanou / o d’en Suau,   en lo Palau.”

De monges:

            "Clar és de dia / quan se desperten   l’espill concerten / per oratori;   l’invitatori / que saben dir   és maleir / primerament   en lo convent / qui les meté,   qui les rebé / e que bo hi fou"

     "Canta la una / cant molt plaent   diu altament: / “Puis som restades   encarcerades, / per força meses,   nostres empreses / devem seguir   que ens cal tenir, / vots fets per força,    cascuna torça / a l’orde el nas.  Semblants cantars / totes los oen;   amb “amén” cloen / llur bon acord;  se’n van a l’hort, / deixen el cor”

Malgrat tanta aparent misogínia, no cal oblidar que Jaume Roig tingué bones relacions, almenys com a metge, amb moltes dones, la reina Maria, muller d’Alfons el Magnànim, les monges de la Trinitat (on professaren dues filles seues) i l’abadessa, Sor Isabel de Villena, parenta de la reina, que va escriure per a les seues mongetes el “Vita Christi”. Aquest, segons escrigué Joan Fuster, és: “Un altre llibrot imponent, (que) en seria la rèplica «feminista». En algun altre lloc, he insinuat la relació polèmica d'aquestes obres: la Villena, tanmateix, no deixava de ser una monja, i els seus arguments eren sobretot moralistes i bíblics. Roig, en l'Espill, conta historietes de la vida diària: com un novel·lista.”

A la fi sembla haver-hi una certa reconciliació dels géneres, com podeu deduir de les darreres paraules de l’obra:

            “Tots, finalment / hòmens e fembres   pròmens, profembres, / vixcam deçà   salvats dellà,  / direm: Amén”


 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada