divendres, 26 de desembre del 2014

JOAN ROÍS DE CORELLA


Joan Roís de Corella, cavaller, mestre en teologia, poeta, orador sagrat i
retrat idealitzat de Corella
traductor d’obres religioses, nasqué probablement a Gandia, el 28 de setembre de 1435, fill d’Ausias Roís de Corella i d’Aldonça Cabrera, ambdós eren membres de la petita noblesa valenciana. La seua família va estar molt relacionada, entre d’altres, amb la del poeta Ausias March. També com aquest i com el metge Jaume Roig, van fer aportacions per a la construcció del monestir de la Trinitat, del qual va ser abadessa sor Isabel de Villena, i on va professar una germana de Roís de Corella.


Crescut en un ambient culte i intel·lectual, començà a escriure als vint anys. Hi ha constància documental que als trenta-cinc, era mestre en Teologia, la qual cosa no vol dir que ja fos sacerdot. 

Va guanyar prestigi entre els homes de lletres del seu temps, Bernat Fenollar, Jaume Gassull, etc. Va mantindre un debat epistolar amb el príncep Carles de Viana, malaguanyat hereu de la corona, el qual elogiava la destresa del jove Roís en les arts amatòries i literàries.
el príncep de Viana

Als seus escrits de joventut hi ha referència a nombroses aventures amoroses, com la seua relació amb Caldesa, una dama no identificada; amb Iolant Durleda, de qui s'han trobat cartes d'amor; amb Lionor de Flors, viuda de Vallterra i, finalment, amb Isabel Martines de Vera, de qui no sabem res referit al seu estat; les relacions hagueren d'iniciar-se almenys a partir del 1473, perquè l'any següent els nasqué el primer dels seus dos fills, Estefania i Joan. 

El 30 d'agost de 1478, mossèn Joan Roís de Corella féu testament a favor de la seua germana Dalfina. Va morir, el 6 d’octubre de 1497. Entre els objectes inventariats hi havia el legat de la seua biblioteca: 780 volums que foren donats als frares del convent de Sant Francesc de València, on ell tenia una cambra a la seua disposició. 

Quatre dies després de la defunció de Roís de Corella, la seua germana Dalfina, única hereua, féu donació voluntària de l'herència als fills del seu germà haguts amb Isabel Martines de Vera: Joan i Estefania Roís de Corella. Açò fa pensar que, cap als seus quaranta anys, pels voltants del 1473, l'escriptor ja havia estat ordenat sacerdot i no podia testar ni a favor de la seua amistançada ni dels fills naturals. 

manuscrit de les seues obres
Va escriure en prosa i en vers, sobre temes profans i religiosos, amb influències d’Ovidi, Sèneca i Boccaccio, entre d’altres. Els seus texts anaven dirigits a l’alta societat valenciana i van ser molt preuats pels seus contemporanis. Malgrat això, amb el temps van caure en l’oblit i fou l'últim escriptor important de la llengua catalana fins a la Renaixença del segle XIX. 

La seua obra segueix el model aristocratitzant dels escriptors de finals del segle XV; és clau en el pas de la literatura medieval a la del renaixement; per això és considerat el màxim representant de l'humanisme renaixentista i de l’anomenada valenciana prosa, que fa ús d’expressions ampul·loses i retòriques, resultant artificiosa, però harmònica i elegant. 

Els especialistes divideixen la seua obra en profana, considerada como a obra de joventut i en religiosa, de la seua maduresa. Se sap que va fer sermons, però no se’n conserva cap dels seus textos. Entre la profana trobem obres de caràcter mitològic i amorós, com Tragèdia de Caldesa, Parlament que s'esdevenc a casa de Bernat Mercader, i moralista o filosòfica, com Trihumfo de les dones. 

Lo Segon del Cartoixà
Va participar en el certamen poètic en honor a la Mare de Déu que originà el primer llibre imprès a València o potser a tota la península: Les trobes en lahor de la Verge Maria. També participà en l’edició del Primer del Crestià de Francesc Eiximenis (València, 1483); va traduir el Psalteri imprès a Venezia el 1490 i el Vita Christi de Ludolf de Saxònia, conegut com el Cartoixà, publicat en quatre volums a València, entre 1495 i 1500. 

Moltes de les seues relacions van ser amb jueus conversos; va col·laborar amb alguns d’ells en la traducció de la Bíblia Valenciana atribuïda a fra Bonifaci Ferrer, tots els exemplars de la qual van ser cremats per la Inquisició, que també cremà la seua traducció del Psalteri.

Acabarem amb una brevíssima mostra, en prosa i vers, de la seua obra:

LO JARDÍ DE AMOR


Ab desig de trobar a ma dolor semblant companyia, he desemparat aquest món, devallant en los trists e tenebrosos palaus de Pluto, per aquell camí que al desterrar de Troya mostrà la ínclita Sibilla; e així so arribat en aquell adolorit verger, en lo qual los devots de Venus, en contínua plor, llurs penes reconten; on viu a Mirra e a Tisbe, qui, ensemps ab Narciso, apartats dels altres, de sos mals en fort manera planyien, treballant cascú en major grau recitar llur pena...


SI EN LO MAL TEMPS

Si en lo mal temps la serena bé canta,
io dec cantar, puix dolor me turmenta
en tant extrem, que ma pensa és contenta
de presta mort; de tot l'altre s'espanta.
Mas, si voleu que davall vostra manta
muira prop vós, hauran fi mes dolors:
seré l'ocell que en llit ple de odors
mor, ja content de sa vida ser tanta.

únic full de la Bíblia Valenciana
que es salvà de la crema



dimecres, 24 de desembre del 2014

VISITA A VALÈNCIA DEL CARDENAL RODERIC DE BORJA

Aprofitant fragments de textos del llibre de Sussane Schüller Piroli Los papas Borgia Calixto III y Alejandro VI fem una descripció de la València de la seua època i del viatge que hi va fer Roderic de Borja quan era cardenal. També exposarem del banquet que va oferir al bisbe de Sigüenza Pedro González de Mendoza.

"València passava aleshores per ser no tan sols la ciutat més bella, també la més àvida de diversions i plaers d’Espanya, l’alegre vida nocturna dels seus ciutadans era tal, que hauríem de traslladar-nos a Venècia per trobar alguna cosa igual. A València era costum passejar fins a la matinada, així com ballar i jugar. No calia témer atracaments, pastissers i comerciants de delicatessen mantenien obertes les botigues durant tota la nit. Als viatgers els sorprenia tot: la sofisticació dels vestits, les altes apostes als jocs, el costum masculí de llevar-se tard, així com la llibertat i bellesa de les valencianes, que, amb els seus vestits escotats, generosament perfumades i pintades, participaven plenament dels plaers socials.


el papa Alexandre VI
El 20 de juny del 1472 arribà al Grau, com a legat apostòlic del papa, el xativí Roderic de Borja, futur papa Alexandre VI, que havia abandonat València vint-i-tres anys abans, quan era un jove estudiant.

Com que a més de cardenal legat era el seu bisbe, els valencians li prepararen una rebuda digna d’un rei. Van sotmetre a examen el llinatge dels nobles que havien de rebre Roderic, i també el dels seus cavalls. Tota la ciutat mostrà gran entusiasme per a honorar-lo i festejar-lo.

En arribar a la porta de Serrans el seguici descavalcà per a seguir a peu; Roderic, muntant un cavall blanc i sota un pal·li daurat dut per membres de la noblesa, cavalcà pels carrers engalanats de la ciutat, amb les cases adornades amb tapissos. Tocaven les campanes de totes les esglésies, es disparaven morterets des de les muralles, i el poble, que l’acompanyava en llarga processó a les visites d’algunes esglésies on es va cantar el Te Deum, estava entusiasmat”.

Entre altres assumptes, el cardenal venia a resoldre el problema de consanguinitat dels prínceps Ferran d’Aragó i Isabel de Castella, que eren cosins i havien celebrat un matrimoni secret, obviant la prohibició canònica amb una butlla falsificada que l'autoritzava.

àngels de Sancto Leocadio i Pagano 
El presbiteri de la seua catedral havia sofert un incendi; Roderic, amb intenció
de restaurar-lo, dugué en el seu seguici els pintors italians Francesco Pagano i Paolo de Sancto Leocadio, els quals, en tornar-lo a pintar al fresc, introduïren les formes renaixentistes a València. Aquestes pintures es creien perdudes, però s’havien conservat, damunt d’una volta inferior, els àngels que van ser descoberts i restaurats no fa molts anys.

El pintor Paolo de Sancto Leocadio no tornà a Itàlia, es quedà a viure a València, on la seua manera renaixentista exercí influència en altres pintors, al mateix temps que ell també acceptà, en part, els gustos de la seua clientela valenciana.

El banquet de Roderic de Borja

el cardenal Mendoza
Estant a València el Cardenal Borja, el 25 d’octubre de 1472 oferí un banquet al bisbe de Sigüenza, Pedro González de Mendoza, que seria creat cardenal com a conseqüència de la visita de Roderic. 

Coneixem amb detall aquell àpat, perquè el contemporani Melcior Miralles, capellà d’Alfons el Magnànim, el deixà descrit al seu dietari:

"Qui podria dir ni escriure lo gran triomf! Lo palau aparellat de rics draps; lo gran tinell parat amb molta diversitat de vaixella d’argent; la taula parada amb lletres gòtiques de murta, que deien: “Ave Maria gratia plena”;... e pres aiguamans amb mols ministrers e sons, vingueren set coperes grans amb gingebre verd; després vingueren set plats amb dos pagos cadascú amb lo coll i cues, e moltes perdius en cadascun plat amb penons amb senyal de Borja, e los pagos les corones daurades; després vingueren quatre plats, que cascun plat aportaven quatre homens, on havia capons, gallines, polles, oques, ànecs, fotges, coloms, vedella, cabrits, e altres viandes premsades, e cansalada; e a cadascuna vianda sa salsa preciosa; e totes les viandes venien a les grans maneres de sons e trompetes. E després vingueren dos plats amb gran verdesca, e un pago en cadascun plat, en mig de la verdesca, amb els colls, ales e cues, e per la boca llançaven aigua almescada, e los trinxants alçaven ales e tallaven, e l’aigua preciosa tots temps eixia per la boca dels pagos. Després vingueren lo menjar blanc, e premsades, amb abundància de sucre; després vingueren los grans plats de diverses maneres de confits; dels vins, crec que eren preciosos."

escut d'Alexandre VI








dimarts, 4 de novembre del 2014

EL POUET DE SANT VICENT FERRER

Segons la tradició, el conegut com a Pouet de Sant Vicent, al carrer de la Mar, és el lloc on va nàixer el sant el 23 de gener de 1350.

L’edifici ha estat molt refet i ja no queda res de l’original. L’actual va ser inaugurat el 30 de gener de 1955, amb motiu del V Centenari de la canonització del sant. Imita de manera idealitzada l’aspecte d’un palau gòtic, amb arcs de mig punt, finestres amb mainell, galeria d’arcs superior i una torreta emmerletada. Presenta façanes al carrer de la Mar, al del Pouet de Sant Vicent i a un altre posterior.

El Pouet té l’accés pel carrer del mateix nom, es conserva en un menut semi soterrani, i la seua aigua miraculosa salvà molta gent de la pesta al segle XIX. Segons una tradició, en marxar de la ciutat el sant va dir: "Us deixe aquest pou, les aigües del qual us seran de
gran consol, i que mai s'esgotarà".

Però cap al 1975 va ser tallada la vena d'aigua que l’assortia, en ser construït
un edifici a la plaça de Tetuán. A partir de llavors l'aigua procedeix del subministrament general de la ciutat. No sabem si aquesta, d’Aguas de Valencia, continuarà fent miracles...

La sala d’accés al pou és un antic pati, ara cobert, en la paret del fons de la qual hi ha una ampla pica de pedra amb quatre aixetes, per on eixia l’aigua del pou i suposem que ara eixirà la potable.

Aquesta sala està coberta de ceràmica de dalt a baix, amb escenes de la vida de Sant Vicent, emmarcades per grans rocalles, amb alguns gerros decoratius als costats; una sanefa, que figura una cortina verda amb pavellons i borles grogues, remata les parets per dalt i per baix. És una bona mostra, molt interessant, de la ceràmica arquitectònica que es feia a la ciutat pel 1755, però cal saber que va ser restaurada el 1858 i el 1918, data que porta el fragment del bateig del sant. Es fa difícil distingir amb detall la part refeta de l’antiga, però aquesta darrera potser siga la dels miracles on el sant figura d'infant, amb les carnacions pintades en blau, i les que figura d’adult siguen més modernes, amb les carnacions ataronjades i marrons, que es van utilitzar posteriorment.

Dels miracles d’infant veiem tres escenes, en una fa pujar l'aigua del pou on havia caigut la sabata d’un amiguet; en altra ressucita un infant mort i de cos present, i en la tercera ja se li veu predicant a altres xiquets, una feina que faria molt a sovint quan fos adult.

Dels miracles d’adult, quan ja era dominic, també en veiem tres, el del mocadoret, que el va fer volar perquè el seguiren alguns ciutadans des del mercat i pogueren trobar la casa d’una pobra malalta, amb la finalitat d’ajudar-la (encara existeix el record d’aquella casa al carrer del Miracle del Mocadoret); altre és el de la profecia dels vaixells de Barcelona, que van arribar, segons ell havia dit, per socórrer els ciutadans quan patien un setge i ja no tenien queviures; l’últim miracle és el de les campanes, que tocaren elles soles el dia de la seua canonització, i estan representades per una roda de campanetes, anomenada rotgle, que sempre toquen en senyal d’alegria.

A l'esquerra de la pica hi ha l’accés a una menuda cripta on es conserva el pou, i a la seua dreta, una porta condueix al lloc on segons la tradició va nàixer el sant. Ara s’ha transformat en una capelleta, amb un retaule neogòtic de fusta del 1955, de Francisco de Hurtado Soto, que incorpora al centre un llenç antic que representa aquest naixement, pintat el 1808 per Vicente López, deixeble de Goya.


Per aquesta capella es passa a l'església, d'estil neogòtic i planta octogonal regular de dos cossos, també de l’any 1955.



dimecres, 18 de juny del 2014

LA PORTA BARROCA, O DELS FERROS, DE LA CATEDRAL


La porta principal de la Catedral és la de la façana dels peus, coneguda com la dels Ferros. Va ser finançada amb l’herència que deixà Mariana Mont d'Aguilar, que va morir el 1621. En compliment de la seua voluntat testamentària, està soterrada, juntament amb la seua neboda, Petronila Dionisia de Mont, sota la mateixa porta.

L’any 1701 el Capítol catedralici convocà un concurs per adjudicar la seua construcció. Després del dictamen del jurat de perits, entre els quals figuraven Tosca i Corachán, el Capítol encarregà l’obra a Konrad Rudolf, dit “el Romà”, un vienés que havia treballat a París i Roma, on pogué estudiar el barroc tardà. Era escultor del arxiduc Carles d’Àustria, que disputava la corona del difunt Carlos II al futur Felipe V. Rudolf arribà a València acompanyant l’Arxiduc quan aquest, durant un període de la guerra de Successió, va establir ací la seua cort.

Començaren les obres el 1703, però, després de la desfeta d’Almansa i de l’ocupació borbònica de la ciutat, l'any 1707 van quedar abandonades a l'altura del primer cos. Els treballs es van continuar el 1713, sota la direcció de Francesc Vergara el Major, el qual ja havia col·laborat amb Konrad, i amb la intervenció de Francesc Stolz i Ignacio Vergara.

Konrad Rudolf havia resolt brillantment els problemes que plantejava la construcció de la façana, perquè va saber treure profit del poc espai disponible, limitat pel Micalet i per la necessitat d’adaptar-se al lloc de la porta ja existent, només visible des del carrer de Saragossa, les cases del qual ocupaven, aproximadament, l’espai de l’actual jardí davant la Seu. La pèrdua d’un dels seus costats ha eliminant l’imposant efecte de perspectiva que tenia la façana vista des de l’estret carrer.

En contrast amb totes les portades de l’època, que eren planes, va introduir per primera vegada una estructura desconeguda al país: la intersecció de superfícies còncaves y convexes, seguint les tendències més modernes i cosmopolites d’aquell moment, que estaven representades pel barroc arquitectònic italià de planta ondulant i en moviment, feta a l'estil de Bernini o Borromini. Konrad Rudolf dissenyà una gran façana retaule, amb forma convexa al centre i còncava als costats, que, amb més de 36 metres d’altura, sobrepassa de bon tros la de la nau central. A més, donà a la façana  un canvi d’eix respecte de la nau, per tal que quedés millor centrada amb el desaparegut carrer de Saragossa. Aquest canvi d’eix només es pot observar en el distint gruix de l’intradós de l’òcul ovalat del segon cos. 

Va precedida per un petit atri de forma el·líptica, amb un empedrat bicolor de grans lloses, que ha estat recentment restaurat. L'espai de l'atri queda limitat pel reixat de ferro que dóna nom a la portada, està aixecat sobre un bell sòcol ondulant de pedra negra, a l’interior del qual va ser afegit un banc corregut l'any 1769. Sobre les arrencades més altes, de pedra negra en forma de voluta, que inicien els sòcols ondulants que suporten els reixats que clouen l’accés hi ha dos lleons també de pedra, però blanca, que portaven entre les seues urpes un medalló o escut, ara fet malbé, amb la xifra o emblema del nom de Maria aplicada en metall sobre la pedra.

La façana desenvolupa, en tres cossos superposats, un programa d’exaltació de la Mare de Déu, titular de la Catedral, i també dels sants i personatges mes rellevants de l’església valenciana.

Al primer cos hi ha tres columnes a cada costat de la porta, amb el terç del fust decorat i capitell corinti i les dels extrems exteriors estan disposades obliquament, són obra de Konrad Rudolf. Entre elles hi ha dues fornícules amb les estàtues de sant Tomàs de Villanueva, donant almoina als pobres, i de sant Pere Pascual, que du un llibre, i rep la mitra de Jaén de mans d'un àngel, ambdues són obra de Francisco Stolff, realitzades cap al 1739.

La porta és un arc peraltat de mig punt, amb l'intradós decorat amb uns caps d'àngel. Sobre l’arc hi ha un relleu de cap al 1752, fet per Ignacio Vergara, que representa l'anagrama del nom de Maria, emmarcat en una glòria d'àngels i altres adornaments, dins una venera d'estil rococó; dos angelets duen una corona imperial sobre les lletres enllaçades, i a la part inferior n’hi ha dos més en actitud d'adoració.

El segon cos, més reduït, té quatre columnes del mateix ordre;  al centre hi ha l’òcul o rosassa oval, amb una vidriera de l’Assumpció de Maria, i en els laterals, les estàtues de sant Llorenç, de Francisco Stolf i de sant Vicent Màrtir, de Konrad Rudolf, per damunt d’aquestes hi ha dos medallons amb els busts dels papes valencians Calixt III i Alexandre VI, acompanyats per les figures de la Justícia i la Caritat als peus del primer, i de l'Esperança i la Fe, als del segon, tot de Francisco Vergara.

En el tercer cos, encara menor, es representa l’Assumpció de Maria en un alt relleu d'Ignacio Vergara, i en l'àtic, el símbol de l'Esperit Sant, en relleu sota un frontó corbat partit, que té als extrems les escultures de Sant Lluís Bertran i Sant Vicent Ferrer, obra d’Stolz. El remat és una creu en bronze sobre l’ esfera del món, amb dos àngels de pedra adorant-la, un dempeus i l'altre agenollat.

Algunes parts de la façana es van fer expressament amb pedres de diferents colors, procedents de les pedreres de Benigànim, Godella, Montcada i Riba-roja de Túria, com es pot veure als tres frisos figurant objectes de culte en relleu, molt semblants als de la propera parròquia de Sant Martí, on també intervingueren els Vergara.

El resultat de l’estructura ideada per Konrad Rudolf és excepcional, la força plàstica de les curvatures es veu reforçada per la contundència, típicament romana, de les columnes, que semblen espentades cap a fora per una mena de retropilastres posteriors. Les airoses cornises no es trenquen mai, van seguint totes les projeccions dels murs i de les columnes.








dimarts, 11 de març del 2014

ELS BANYS DE L'ALMIRALL


El palau de l’Almirall

El palau de l'Almirall, al qual estan annexos els banys, és un edifici de traça gòtica, amb importants remodelacions del segle XVIII. L'interior conserva nombrosos elements originals, com el pati central amb el pou i l'escala d'accés a la primera planta, en la qual destaca la galeria de finestres ogivals.

Durant la restauració de l'edifici per a seu de la Conselleria d'Hisenda es va recuperar també un magnífic enteixinat gòtic decorat amb motius heràldics.

ELS BANYS DE L'ALMIRALL

L'hammam musulmà o bany de vapor, és hereu en concepte funcional i constructiu de les termes romanes, si bé el món musulmà va reduir les dimensions i estandarditzà la planta. El bany és important en la societat musulmana perquè és un element essencial en les pràctiques religioses: el creient només pot orar després de la purificació, general o reduïda. També posseeix finalitat higiènica i social. Els banys eren per a homes i dones, que els utilitzaven en dies diferents.

Segons C. Boigues, València disposava, almenys, de divuit banys en època islàmica. Solien emplaçar-se en llocs d'accés fàcil, prop de les portes de la ciutat i en carrers cèntrics, no molt allunyats de les mesquites. L'aigua també condicionava la seua situació; però a València açò era poc important, perquè s'obtenia fàcilment de pous. 

Els cristians medievals també es banyaven, si no per necessitats rituals o litúrgiques, com en el món musulmà i jueu, si per higiene, fet que es constata en alguns monestirs que posseïen els seus propis banys. Les tres religions existents aleshores acudien al mateix bany en diferents dies i segons una reglamentació estipulada, que manifesta ben a les clares la convivència dels grups ètnics i religiosos medievals.

La ciutat encara conserva un d’aquests banys, antigament anomenat del Carreró i després de l'Almirall, pel palau al qual està unit, amb accés per l'estret carreró que s'obre al costat de la façana del palau. Existeix un document del 1313, pel qual Jaume II autoritzà el cavaller Pere de Vila-rasa a construir aquests banys públics en terrenys de la seua propietat. Tot i haver estat fets ja en època cristiana, són similars als banys de vapor o hammam característics de l'arquitectura islàmica.

Van acomplir la seua funció de manera ininterrompuda durant més de sis segles, des que es van construir fins a mitjans del segle XX. Els treballs de restauració van permetre constatar les transformacions que sofriren per a adaptar-los als canvis de la higiene pública, des de l'època baix medieval fins a la contemporània.

Els segles XIV i XV s'usaven com a bany col lectiu, a partir del segle XVI van decaure perquè es pensava que transmetien malalties contagioses, i al S.XIX van passar a tenir cabines individuals de bany per a respectar la privacitat. Una de les reformes, durant el segle XIX, va destruir el vestíbul i els donà un aspecte neo àrab ben exòtic.

El 1944 es van declarar monument historico artístic, menyspreant una declaració anterior feta durant la Segona República. Continuaren funcionant fins el seu tancament definitiu el 1959. Des del 1963 funcionaren com a gimnàs. El 1985 la Generalitat Valenciana adquirí l'edifici, que es va declarar Bé d'Interès Cultural (BIC) el 1993. El 1999 es dissenyà un projecte de rehabilitació, iniciat el 2001 i acabat el 2005.

L’edifici

La part de l'edifici conservada consta de tres sales rectangulars paral·leles, orientades de N. a S., la freda, la tèbia o temperada i la calenta. La fàbrica dels seus murs és molt sòlida i molt gruixuda, d’uns 0,80 m. per al manteniment d'una atmosfera càlida, resistir la humitat i mantenir la calor, sense més obertures que les de les portes amb doble batent que comuniquen les sales, i unes petites lluernes estrellades obertes a les voltes, que deixaven passar la llum, amb cobertes mòbils de vidre o alabastre, per a controlar l’eixida ò no del vapor. Habitualment, a aquest conjunt, o bany pròpiament dit, s'afegia una sala amb funcions de vestíbul o lloc de repòs, a més dels locals de servei, com la sala de la caldera i el dipòsit de llenya.     

La porta d'entrada actual és un arc de ferradura amb decoració neo àrab, realitzat en la reforma del segle XIX.

La sala d'estar o vestíbul (al-bayt al-masia)

Sol ser la més gran i ornamentada. S'utilitzava per a desvestir-se i com a sala d'espera, lloc de repòs i de trobada, una vegada finalitzat el bany. L’original va ser derruïda en una de les reformes, però es va construir de nou en la restauració, per tal que completés la tipologia dels banys. Té un peristil o arcada perimetral sobre columnes i finestres superiors, tot seguint els dibuixos i plànols que havia fet el viatger francès del segle XIX Alexandre de Laborde.

En el mur sud d'aquesta sala s'obre la porta que condueix a la sala freda.

La sala freda, de trànsit o exterior (al-bayt al-barid)

És la primera de les tres que componen la part humida, a la qual s'accedeix des del vestíbul. Tenia una pica d'aigua freda perquè els banyistes la barrejassen amb aigua calenta. En ella hi ha també un rebost o petit magatzem i els evacuadors o latrines. És de forma rectangular i en els extrems té una menuda sala o alcova, separada per dos arcs de mig punt recolzats en la paret i en una columneta central de marbre, llisa, sense basa i amb capitell troncocònic invertit.

Es cobreix amb una volta de canó amb lluernes estrellades per a ventilació i entrada de llum. Ha conservat algunes restes del paviment original.

La sala tèbia, intermitja o temperada (al-bayt al-wastani)

De la sala freda s'accedeix a la tèbia, la més important i bella del conjunt, on es barrejava l'aigua freda amb la calenta; la temperatura era suau, el banyista solia passar allí més temps, per això és la més ampla. Com l’anterior, està dividida en dues alcoves laterals rectangulars cobertes amb voltes de canó amb lluernes estrellades, però hi ha tres arcs sobre dues columnes a cada banda, de la mateixa tipologia que les anteriors. La coberta de la part central és una cúpula octogonal que recolza en la paret, sobre trompes,  i en els arcs que separen les alcoves. La cúpula també està perforada per lluernes estrellades, que formen un cercle amb una de central.

La sala calenta o interior (al-bayt al-sajun)

És l'última dependència, amb accés des de la sala tèbia, en ella hi ha una pica per a l'aigua calenta. Les altes temperatures s'aconseguiein amb l'aire calent procedent del forn contigu, que circulava per l’ hipocaust, una cambra de poca alçada sostinguda per pilarets davall del paviment, i després pujava per l'interior dels murs de la sala, a través d'unes xemeneies denominades escalfadors. El paviment estava molt calent, els banyistes abocaven poals d'aigua, que generava vapor; després de passar un temps en aquesta sala, anaven a la tèbia per a rebre massatges o conversar. També es divideix en tres parts amb alcoves als extrems, però en aquest cas, separades per dos arcs faixons; la coberta és de volta de canó amb obertures estrellades.

El forn

El proveïment d'aigua tenia lloc per mitjà d'una sínia i la seua distribució seria regulada possiblement mitjançant una bassa. El forn que escalfava la caldera (al-burma) se situava a un nivell inferior al sòl de les sales humides. Aquest forn tenia una doble funció, escalfar l'aigua que arribava a la caldera, des d’on era utilitzada en el bany calent i, barrejada amb aigua freda, en el temperat, a més de proporcionar aire calent a l’ hipocaust i als escalfadors de la sala calenta. Potser prop del forn hi hauria el magatzem de llenya.


























divendres, 31 de gener del 2014

LA INFÀNCIA DE BLASCO IBÀÑEZ I EL MERCAT



Ací teniu una selecció de fragments que descriuen l’ambient de la plaça del Mercat i altres llocs de la ciutat, cap a finals del segle XIX, quan encara no existia l’edifici modernista, construït entre 1910 i 1928. Estan extrets del llibre BLASCO IBÁÑEZ I VALÈNCIA, de Juli Just Gimeno, publicat a València per l'Editorial L'Estel l'any 1929.  
Han desaparegut moltes cases, places i carrers, com el que va nàixer Blasco (al carrer Editor Manuel Aguilar hi ha una inscripció que assenyala el lloc aproximat on estigué la casa) anotem en negreta els que encara conserven el mateix nom.

Vicent Blasco Ibañez nasqué el 29 de gener de 1867 en la casa nº 8 del carrer de la Saboneria Nova (hui de Flor de Maig, com a homenatge al novel·lista) els seus pares, Gaspar Blasco Teruel i Ramona Ibáñez Martinez, havien comprat una botiga de salses i s’havien casat un any abans.

Tot el comerç de València, sobretot el del Mercat, estava en mans de paisans seus (aragonesos) que a força de treball i d’estretes privacions, havien pogut assolir aquella posició.

La major part de la joventut del pare de Blasco transcorregué en aquell comerç, al qual diàriament anaven hòmens i dones de l’horta i dels pobles pròxims per a realitzar les seues compres, que havien de servir per a fer les botifarres que s’assequen en rastres ondulants a l’andana de l’alqueria o de la barraca, o en ple corral, sostenint-se sobre forques d’om, o són conservades en fondes gerres plenes d’oli fregit amb barreja de trossos de llomello i llonganisses, que en ser menjades deixen en la boca un vague sabor de canella.

Encara es conserva la botiga, amb la seua mostra sobre la porta -un òval de fusta penjat d’un cavallet de ferro, en el qual hi ha pintada una Santa Rita- per la qual és coneguda, com totes les del Mercat, La Coloma, El llaurador, Sant Antoni, La Perdiu, i no pel nom de l’amo. Allí està encara el mostrador de noguera d’aleshores, els prestatges amb caixes de cantons arredonits i rètols de grans lletres; les cadires per als parroquians i els amics de la casa, que al capvespre van a fer-los tertúlia, sobre una estreta tarima, i en el fons, a poc més de dos metros del sòl, el despatx tancat per cristalls, darrere dels quals crema durant tot el dia la llum artificial, i on els escrivents d’ulls cansats i crani nuet, amb manguitos de merino, mouen les afilades plomes sobre grans llibres, redacten cartes, alcen columnes de números que són com la sang de la casa, o posen en ordre la correspondència, que arriba dels corresponsals de mà torpe i treballosa dels pobles i de l’interior, o dels proveïdors d’Anglaterra, Holanda i pobles d’Ultramar, els noms dels quals, posats en la part alta dels impresos, tenen al voltant una constel·lació de medalles guanyades en desconeguts certàmens comercials i complicats dibuixos de rabiosos colors com si en lloc de ser un vulgar escrit que parla de canyella, de sucre o de cafès es tractara d’una excutòria de noblesa o fóra la fulla d’un missal antic.

Per sota d’aquest despatx, que és com tots els despatxos de les botigues de salses del mercat, estava i està encara el magatzem, lloc tenebrós de parets fredes per la humitat, ple de caixes i de sacs, que tenen el capitós perfum dels boscos i les selves de Cuba, Puerto Rico o Brasil, del sud asiàtic, i de les illes disperses, amb noms de sants i de soldats, del mar Pacífic.


Quan encara festejaven, els pares de Blasco solien fer algun curt passeig per les hortes, berenant els dies de festa en alguna taverna de les que abundaven pels voltants de la ciutat,on sempre trobaven algun paisà, o bé passejaven pel mercat, sota les altes porxades, o per les voreres que al dia següent s’omplirien de taules de verdura , de punta a punta de la plaça, des del carrer de les Mantes a la Bosseria, incansables, sense prendre seient, parant-se alguna vegada, davant dels punts de venda de castanyes, de codonys torrats o de cacau, per a menjar-lo després lentament, sense parar de parlar, tirant les corfes sobre les amples lloses de la vorera. Segons caminaven es trobaven o s’unien amb grups de paisans, que esclataven en vives exclamacions, vestides elles amb llargues faldes unflades per nombroses faldilles de rabiosos colors, amb la toca de pèl de cabra, o de cotó sobre els muscles, amb una punta penjant sobre l’eixuta cintura, i ells amb les seues bruses obscures, obertes al pit per a mostrar, en l’hivern, una armilla de llana, alta, d’estretes solapes subjectes per botons de color, feta per mans maternals en les vetllades del poble, o si era durant l’estiu, la camisa amb pitral de molts plecs, de coll baix, mal planxat i sense emmidonar. Tota la xurreria, com diuen en València a tots els d’Aragó, i encara als que no sent-ho, diuen ocho en lloc de huit, es trobava allí.

El bateig es celebrà en la parròquia del Mercat –la dels pillos- església de Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista, els quals estan treballats en
pedra i amb els atributs amb què l’església els ha distingit, sobre la façana del campanar de les hores, junt amb Sant Lluis Bertran, Sant Francesc de Borja, Sant Vicent i Sant Llorenç, Màrtirs. És una església molt valenciana, famosa en tota la ciutat i entre els llauradors que per anar al mercat ouen en ella la missa. Té alts sòcols de taulellets, molt bells, i la volta està pintada al fresc per Antoni Palomino; representa la Trinitat, amb cors de verges, àngels i sants, entre els quals ocupa lloc preferent Sant Vicent Ferrer, amb ales, en actitud de volar, simbolitzant l’Àngel de l’Apocalipsi. La trona és obra de Ponzanelli, autor del Tritó que hi ha en la Glorieta i d’altres moltes escultures de gust fi que eren al desaparegut hort de Pontons. Sobre les pilastres de la nau estan les estàtues dels capitans de les dotze tribus d’Israel.


La botiga on nasqué Blasco Ibáñez, era una caseta estreta, fonda, de sostre rebaixat per una naieta fins a la qual arribaven les caixes oloroses d’espècies, que pujaven per les parets. Tenia i té una porta al carrer apel·lat de “Flor de Maig”, abans de la Saboneria Nova i altra al carrer dels Àngels. El carrer de la Saboneria Nova era un carrer antic, esmentat ja en 1679, de cases pobres, tort, mal enllumenat i molt populós. Vivia en ell, com en tots els carrers pròxims -carrers de la Mola, Sant Gil, Cubells, Magdalenes, Carabasses- molta gent del Mercat, que en les primeres hores del matí estava en peu, amb gran soroll de portes i balcons i de petits carrets de mà que anaven a la plaça, arrossegats per criats que saludaven els veïns i els companys amb veus fortes. 

Passaven també carros de l’horta, amb les rodes plenes de fang dels fondos camins, amb un fanalet d’oli en la punta d’una vara, asseguts sobre una fusta col·locada de travès anaven el llaurador que acabava de collir, humides de rosada, les verdures de l’horta i la dona que havia de vendre-les, silenciosos els dos, amb els braços creuats sobre els genolls, mig adormits pels sotracs del carro i el caminar somniós de l’animal. Es sentia l’esquellot de les vaques, les clares campanetes de les cabres de la llet i la campaneta de les burres, de to únic, la llet de les quals era sol·licitada per malalts d’estómac delicat. Els cafetins oberts de bat a bat s’omplien de matinadors que anaven a cercar el café calentet, o la copa d’aiguardent fort que bevien d’un glop, amb aire decidit, netejant-se després la boca amb el dors de la mà. Els vigilants i els guaites anaven desapareixent, amb pas tardà, colpejant les lloses amb la pica, i el fanal apagat en una mà. Es sentia el pregó dels venedors de bunyols i de coques calentes amb mel. Un arravatat repicar de campanes anava saltant de campanar en campanar per damunt de les teulades de la ciutat, dels forats de les quals i de les arbredes eixien cridant, de cara al cel, grans eixams de pardalets, despertats pel soroll de les campanes.

Des del balconet de la casa dels Blasco, sobre la botiga, es veia la porta del mercat, amb les finestres de les oficines del repés il·luminades amb quinqués de petroli i els agutzils, amb les seues levites blaves i gorres galonejades, eixint en comissió pels barris pròxims per a repesar el pà dels forns, calent encara, exhalant una suau fragància. Davant de la botiga hi havia una casa d’aiguardents d’un tal Vila, i una escaleta, amb una roda de campanes a un costat que els xics entremaliats del barri feien voltejar per les nits d’estiu per a esvalotar a tot el veïnat quan aquest aprofitava la calor per a instal·lar-se en els balcons o en les portes de les plantes baixes, lleugers de roba, per a sopar. Allí damunt tenia Josep Pampló una fàbrica de teixits de seda; l’especialitat de la casa eren els mocadors, de brillants colors, que l‘hortolana es posa sobre el cap fent una punta, o sobre el pit subjecte amb una agulla d’or calat, i el mosso rampellut, que presumeix de trempat es lliga al coll amb estudiada despreocupació; el mocador que serveix per a portar a les núvies els dolços de Sant Dionís, i que en les festes de l’horta es disputen els àgils genets, mig nuets, descalços, que llancen les corredores haques sense ramals ni estreps, governant a la bèstia amb els genolls i les veus i colpejant les seues anques furiosament amb dures deixuplines mullades amb vinagre, mentre la multitud instal·lada en les vores del camí, entre els canyars i moreres i en carros plens de cadires d’espart, els veu passar com a llamps, els crida, els aplaudeix, o els insulta, contagiada de la superba i bellíssima follia dels corredors.

Al costat de la casa i botiga de Blasco hi havia una xocolateria, la de Segarra, de mal nom Cabota, amb dues portes, per una es veia a Segarra i als seus operaris, amb un mocador lligat al cap, agenollats sobre una banqueta davant d’una pedra corbada per la qual pujaven i baixaven, amb renovada flexió de braços, subjectant amb puny fort un rodet, per baix del qual anava eixint una capa de xocolata que poc després es prenia en tasses grosses, d’obra indígena, en el departament immediat, al qual s’entrava per la porta del costat. Més enllà estava el vell molí de Na Rovella, hui desaparegut, propietat d’un Trènor, que altre temps havia mòlt farines i llavors molia sal grossa. Per damunt de les teules del molí i de la cornisa del Mercat, es veia la torre dels Sants Joans -la quadrada, el campanar-, amb els seus obeliscs ondulats com una flama en els flancs i la llanterna rematada per teules blaves, i les cases del carrer de les Magdalenes, atapeïdes, amb moltes finestres i balcons plens de tests dels quals sortien entre els forats dels balustres verds, penjolls espurnejats de flors.

Mirant a la dreta es veia una casa de colors, a l’amo de la qual li deien Pinto, que tenia una gran campana de fusta pintada d’argent penjada com a mostra sobre la casa, i un viver de botiguetes de petits aparadors d’argenters, rellotgers, robavellers i gorrers, que ocupaven totes les plantes baixes del carrer, a la punta hi havia una fàbrica de sedes, la de Bernard Rubio, amb portes a la plaça de Pertusa, que fon més tard casa de Correus, i és hui el café d’aquest mateix nom i el de l’Esfera, a la qual fàbrica arribaven pels matins, de tots els punts de l’horta, eixams de xiques de cintura eixuta i pit alt, d’onejant i ampla falda per baix de la qual assomava la randa de les enagües, feta al peu de la barraca o l’alqueria, sobre grossos cilindres de palla folrats de verd o blau, amb grapats d’agulles clavades en els costats, o en coixinets rectangulars, que durant la labor es distribueixen al llarg del cartró pintat que serveix de mostra. Per les vesprades arribaven d’aquella casa, per l’estret carrer de terrats trencats, les oracions que les treballadores cantaven a cor, com una remor densa i confusa, que s’apaga o es renova segons la direcció del vent.

El primer col·legi on anà Blasco era en el carrer de Carabasses, hui de Guerrero, junt al carrer de Mallorquins. Estava en un pis alt, davant de la casa, sobre un terrat amb balustres de fusta hi havia un gran colomer, i els infants passaven molt de temps al balcó contemplant el vol dels coloms o mirant al fons del carrer, ple de cotilleries, les operàries de les quals, fadrines de l’horta, posades en filera al llarg de les portes, es passaven el dia en la seua labor, llevat de les que per privilegi s’estaven junt a la porta i podien veure les seues companyes de les altres botigues i l’anar i vindre de les gents, a canvi de la qual cosa havien de suportar amb freqüència la masegada i el pessic de xicons desvergonyits i de cames lleugeres que passaven prop de les parets corrent, deixant darrer d’ells un aldarull de crits i d’insults. Algunes vegades, les fadrines advertides del pas de l’horda, esperaven serrant els llavis amb traïdora cautela, i amb una agulla entre els dits per afonar-la en les mans o en les cuixes del xicot, el qual, si era punxat, donava un bot i abandonava de moment l’aventura.


Als cinc anys enviaren Blasco a un col·legi particular que estava al carrer del Torn de Sant Gregori, davant del convent de les Repenedides del mateix nom. Era un col·legi de molta matrícula, que hi feia la ruta en una filera de deixebles, amb dos vigilants -passants- un a cada extrem de la columna, que imposaven l’ordre a veus, la filera s’allargava durant el trànsit per la ciutat, aturant-se en aquesta planta baixa, cridant en aquella escaleta, per a avisar els xiquets que ja era l’hora. Quan el cap de la ruta arribava a la botiga dels pares de Blasco per a recollir-lo, la cua estava encara fent esses per la O de Sant Joan, el cercle de canteria obert en el mur de l’església per a donar-li robustesa, i sota del qual s’instal·len des d’antic les parades dels robavellers. Des d’aquest col·legi els seus pares el portaren a les Escoles Pies. Les coses anaven bé i ells desitjaven donar al seu fill una educació acurada.


Blasco Ibáñez va fer estreta amistat amb un xic tres o quatre anys major que ell, que vivia amb els seus pares en un pis alt del carrer de les Magdalenes. Moltes de les fugides de Blasco acabaven en aquella casa, als peus de la qual s’estenia el bullici del Mercat, i des d’on es podia veure la seua pròpia casa i les cases de la part de la Llotja amb les botigues de salses, els comerços de teixits amb faixes i mantes d’alegres colors penjant de pals en la porta o dels balcons; per damunt dels terrats d’aquestes cases es veia la torre de Santa Caterina, rematada per un feix de columnetes retorçudes amb frondosos capitells i la llanterna calada graciosament, i més cap a la dreta la torre quadrada de Sant Martí, morena de sol, amb els arcs de les campanes plens d’ombra.

Les façanes de les cases conservaven encara els senyals dels furiosos tiroteigs de l’any 1869, quan la gent del poble reunida en el Mercat sostingué l’atac de les columnes de l’exèrcit durant nou dies, matant gran nombre de caps i oficials i agarrant centenars de presoners en els carrers de Cavallers i de les Mantes, als quals tractava amb totes les respectuoses consideracions que calen als presoners de guerra i amb l’amorosida sol·licitud dels que es senten germans. Hi havia encara cases destrossades per les bombes de l’artilleria del Govern sense reparar. El molí de Na Rovella havia quedat quasi enderrocat. La casa senyorial del Marquès de Cáceres calgué edificar-la gairebé de nou, tal era l’estat en què l’avia deixat el bombardeig. El carrer més castigat fou el de Guillem Sorolla, tot ell estava ple d’andamis amb multitud d’obrers fent les reparacions. El record d’aquells dies i els del moviment cantonal estava fresc en la memòria de tots, i aquestes narracions excitaven la fogosa imaginació de Blasco. A tot arreu es conservava memòria d’aquelles jornades memorables. El Mercat ja no era sols el solar de tots els botiguers i saltataulells de València, ho era també de les seues llibertats i ciutadania. La major part dels xurros, oblidant els egoismes del negoci, s’havia batut amb entusiasme al costat dels valencians castisos, satisfets sense dubte d’haver trobat una ocasió per a demostrar als ulls de tots el seu amor per aquella terra tan pròdiga, mirada pels seus paisans com la terra desitjada, on tot és bell i gustós i la riquesa està a l’abast dels que són amics del treball.