EL POUET DE SANT VICENT FERRER

Segons la tradició, el conegut com a Pouet de Sant Vicent, al carrer de la Mar, és el lloc on va nàixer el sant el 23 de gener de 1350.

L’edifici ha estat molt refet i ja no queda res de l’original. L’actual va ser inaugurat el 30 de gener de 1955, amb motiu del V Centenari de la canonització del sant. Imita de manera idealitzada l’aspecte d’un palau gòtic, amb arcs de mig punt, finestres amb mainell, galeria d’arcs superior i una torreta emmerletada. Presenta façanes al carrer de la Mar, al del Pouet de Sant Vicent i a un altre posterior.

El Pouet té l’accés pel carrer del mateix nom, es conserva en un menut semi soterrani, i la seua aigua miraculosa salvà molta gent de la pesta al segle XIX. Segons una tradició, en marxar de la ciutat el sant va dir: "Us deixe aquest pou, les aigües del qual us seran de

gran consol, i que mai s'esgotarà".

Però cap al 1975 va ser tallada la vena d'aigua que l’assortia, en ser construït

un edifici a la plaça de Tetuán. A partir de llavors l'aigua procedeix del subministrament general de la ciutat. No sabem si aquesta, d’Aguas de Valencia, continuarà fent miracles...

La sala d’accés al pou és un antic pati, ara cobert, en la paret del fons de la qual hi ha una ampla pica de pedra amb quatre aixetes, per on eixia l’aigua del pou i suposem que ara eixirà la potable.

Aquesta sala està coberta de ceràmica de dalt a baix, amb escenes de la vida de Sant Vicent, emmarcades per grans rocalles, amb alguns gerros decoratius als costats; una sanefa, que figura una cortina verda amb pavellons i borles grogues, remata les parets per dalt i per baix. És una bona mostra, molt interessant, de la ceràmica arquitectònica que es feia a la ciutat pel 1755, però cal saber que va ser restaurada el 1858 i el 1918, data que porta el fragment del bateig del sant. Es fa difícil distingir amb detall la part refeta de l’antiga, però aquesta darrera potser siga la dels miracles on el sant figura d'infant, amb les carnacions pintades en blau, i les que figura d’adult siguen més modernes, amb les carnacions ataronjades i marrons, que es van utilitzar posteriorment.

Dels miracles d’infant veiem tres escenes, en una fa pujar l'aigua del pou on havia caigut la sabata d’un amiguet; en altra ressucita un infant mort i de cos present, i en la tercera ja se li veu predicant a altres xiquets, una feina que faria molt a sovint quan fos adult.

Dels miracles d’adult, quan ja era dominic, també en veiem tres, el del mocadoret, que el va fer volar perquè el seguiren alguns ciutadans des del mercat i pogueren trobar la casa d’una pobra malalta, amb la finalitat d’ajudar-la (encara existeix el record d’aquella casa al carrer del Miracle del Mocadoret); altre és el de la profecia dels vaixells de Barcelona, que van arribar, segons ell havia dit, per socórrer els ciutadans quan patien un setge i ja no tenien queviures; l’últim miracle és el de les campanes, que tocaren elles soles el dia de la seua canonització, i estan representades per una roda de campanetes, anomenada rotgle, que sempre toquen en senyal d’alegria.

A l'esquerra de la pica hi ha l’accés a una menuda cripta on es conserva el pou, i a la seua dreta, una porta condueix al lloc on segons la tradició va nàixer el sant. Ara s’ha transformat en una capelleta, amb un retaule neogòtic de fusta del 1955, de Francisco de Hurtado Soto, que incorpora al centre un llenç antic que representa aquest naixement, pintat el 1808 per Vicente López, deixeble de Goya.

Per aquesta capella es passa a l'església, d'estil neogòtic i planta octogonal regular de dos cossos, també de l’any 1955.