Joan Baptista Jeroni Anyés (València, 30-3-1480 / 6-8-1553) també és conegut com el Venerable Anyés, o Agnesi. La forma valenciana Anyés del seu cognom venia d’Agnese -la seua família era de procedència genovesa-; també el va escriure com a Agnes, i llatinitzat, com a Agnesius. Era molt devot de Santa Agnès, verge i màrtir, de la qual estava convençut que era parent pel seu cognom tan semblant.
Estudià Humanitats, Teologia i Filosofia a la nostra ciutat. Fou sacerdot, beneficiat de la Seu des del 1539, i teòleg i escriptor humanista. Mantingué contactes amb Lluis Vives i admirava Erasme, però amb reserves, perquè tractava de conciliar l'escolasticisme tradicional, que es basava en els escrits dels Pares de l'Església, amb els corrents erasmistes que es decantaven per determinades interpretacions més flexibles, que ell no acceptava pel seu conservadorisme.
Vinculat a les classes dirigents civils i eclesiàstiques de València, i especialment a la casa dels Centelles -fou preceptor de Francesc Gilabert de Centelles, nebot i hereu de Serafí de Centelles, comte d’Oliva- va gaudir de l’amistat dels ducs de Gandia, del virrei Ferrando d’Aragó, duc de Calàbria, de la seua segona muller, la culta Mencia de Mendoza, i també del pintor Joan de Joanes, que va fer-lo mentor dels seus fills Vicent i Joan i el retratà dues vegades. També es va relacionar amb els caps dels agermanats, però compongué diverses obres en prosa i vers en lloança dels nobles valencians que lluitaren contra les Germanies. Constitueixen primerenques relacions històriques dels fets, escrites cap a l’any 1521, però publicades més tard, el 1543.
Va fer campanyes de predicació per a evangelitzar els moriscos de la vall d'Aiora, que eren súbdits del comte d'Oliva, en açò era partidari d’aplicar mètodes pacífics d'adoctrinament sense recórrer a la força, conscient que es podia arribar a obtindre un bon resultat. La seua experiència com a predicador li valgué per a escriure una obra dramàtica en llatí, Pro Sarracenis neophytis, amb l'objectiu d’il·lustrar els clergues sobre com calia predicar als moriscos, com havien d'aproximar-los a la religió catòlica amb una evangelització a mida, individual, sense tractar cadascun d’ells com a col·lectiu. Anyés estava convençut que no havien de ser batejats a colp de pistola, com quan ho havien fet a la força durant les Germanies, sinó després d'un procés catequètic. Cal saber que molts rectors locals tenien poca formació, encara que estigueren empenyats en acabar amb el criptoislamisme dels moriscos.
Entre les vides de sants que Anyés va escriure hi ha La vida de Sant Julià Abat i Màrtir i de Santa Basilissa Verge, d'aquell esposa, abadessa de mil santes donzelles: als quals és dedicat lo monestir de les monges del camí de Morvedre: novament vulgada y sumada en cobles. A la seua mort, l’agost del 1553, va ser soterrat en aquell desaparegut monestir, situat prop de la vivenda que li havia cedit el Comte d’Oliva. L’any 1699 es va obrir la seua tomba i el seu cadàver es va trobar sencer. Potser arran d’aquest fet miraculós hom li aplicà el qualificatiu de Venerable, que indica un cert grau de santedat.
ELS DOS RETRATS
Els dos retrats, plenament renaixentistes, són obra de Joan de Joanes, que aprengué de pintar en l’obrador que Vicent Macip, son pare, tenia al Barri del Carme i després col·laborà amb ell, fins que va fer-se càrrec de l’obrador. Ben probablement, ni el pare ni el fill no viatjaren més enllà del regne de València i van assimilar les novetats pictòriques italianes que arribaven a la ciutat. Vicent Macip començà pintant a l’estil del gòtic final, però evolucionà veient obres d’altres pintors, com Paolo de Santo Leocadio, Roderic d'Osona, el Mestre d'Artés, Hernando de LLanos i Hernando Yáñez de l'Almedina, dos manxecs formats a Itàlia, a l'entorn de Leonardo da Vinci, i les obres de Sebastiano del Piombo que dugué de Roma l’Embaixador Vic. Tot açò va exercir una profunda influència sobre l’art de Macip que marcà les seues obres posteriors i les del seu fill. L'excepcional capacitat d'adaptació de Joanes va rebre noves influències en contemplar la important i excepcional col·lecció de Mencia de Mendoza, Marquesa de Zenete, i Virreina de València, que tenia moltes obres flamenques, de les quals ara només conservem, al museu de Belles Arts, el Tríptic dels Improperis del Bosco, procedent de la seua capella funerària.
EL BAPTISME DE CRIST AL RIU JORDÀ
Segons Sanchis Sivera, un apunt del Llibre d’Obres de la Catedral diu que l’any 1535 el “retaule de mestre Batiste” va ser col·locat sobre la pica baptismal, al mateix lloc on encara hi és, als peus de la nau central, al costat de la porta dels Ferros. Aquesta anotació fa pensar que fou un encàrrec de Joan Baptista Anyés, beneficiat de la seu, al seu amic Joan de Joanes, que el va retratat com a donant. És una taula de 308 x 205 cm pintada a l’oli, de la Catedral de València, que cap a finals del segle XVIII, quan Antonio Gilabert va fer la remodelació neoclàssica li retallaren la part superior per a ajustar-la al disseny de la motllura que ara l’emmarca. Abans era considerada de Vicent Macip, però ara és atribuïda al seu fill Joan de Joanes. En aquesta obra es fan patents la influència italiana en la formació del renaixement valencià i la importància de l’art per a difondre idees o missatges.
Potser Joanes va inspirar-se, per a les figures centrals de Crist i el Baptista, en un baix relleu de marbre d'origen italià, de cap al 1500, que va pertànyer a la família Vic, i que ara es pot veure al Museu de Belles Arts. Però la composició és més ampla, agrupa les figures principals en la meitat inferior del quadre, amb quatre pares de l’Església ordenats en dos grups als costats, en el centre Crist i el Baptista, que protagonitzen l'escena; i a l’esquerra, en un primer terme, el donant. La part superior és ocupada per l’àmbit celestial, amb el Pare Etern envoltat de querubins, que envia l'Esperit Sant sobre el Fill i proclama: "Aquest és el meu Fill estimat en qui m'he complagut". Veiem el Jordà com un riu ample i cabalós, vorejat de vegetació i amb alguns meandres que reflecteixen sobre les aigües les llums rosades del començament del dia. En el primer terme, als peus del quadre, el riu corre amb aigües transparents entre pedres, flors i ocells. En aquest punt veiem Crist mig nu, agenollat sobre una pedra, amb els braços creuats i el cap acotat. Sant Joan, sobre una pedra fronterera, mig vestit amb una pell, amb les cames flexionades, du amb la mà esquerra el símbol de la Creu i alça el braç dret amb un gest d’acolliment que a l’ensems li val per a vessar amb una petxina les aigües baptismals sobre el cap de Crist. Hi ha una bella i harmoniosa correspondència entre els jocs de les línees sinuoses que descriuen els perfils dels dos cossos i els meandres del riu que es perden en la llunyania. Darrere de Crist i el Baptista, els quatre Pares de l’Església, dempeus i en dos parelles, Sant Gregori Magne papa, els bisbes Sant Ambrosi de Milà i Sant Agustí d’Hipona i el cardenal Sant Jeroni, traductor de la Bíblia, hi són testimonis, gesticulen, observen i assenyalen l'acte del baptisme, el sagrament necessari per a entrar a formar part de l’Església de Crist. Per darrere d’ells, uns arbres vigorosos s’eleven cap al cel. En un racó a la nostra esquerra, un poc més petit, segons les convencions de representació dels donants, veiem el Venerable Anyés agenollat, al costat d’un llibre sobre una pedra; ell també assisteix al baptisme, però mira cap a l’espectador mostrant i assenyalant un altre llibre, obert, en el qual hi ha dues inscripcions, en hebreu i grec. Les inscripcions han estat desxifrades, segons Juan Ángel Oñate. En síntesi podem considerar aquesta la seua lectura: el text hebreu és un passatge de l'Èxode (25, 40), quan Déu li parlà a Moisés sobre el seu temple: “I mira i faràs segons el model d'ells que se't va mostrar”; el text grec diu“Allò que s'ha de fer ho faràs tu de la mateixa manera. I les coses dels altres les faràs bé”.
La interpretació que fa d’aquests textos el professor Borja Franco és un missatge d’Anyés als eclesiàstics de la seua època: «els altres» d’aquell moment a Valencià, fins a la seua expulsió el 1609, eren els moriscos, diferents, no sols físicament, que també vivien amb uns costums radicalment oposats als cristians. La mirada fixa del Venerable cap a l'espectador, assenyalant els textos referits a que cal fer les coses bé i justament, i el Baptisme de Crist amb el testimoni dels pares de l’Església, és un missatge a favor de l'assimilació dels musulmans mitjançant un baptisme pacífic i voluntari, sense obligar-los ni forçar-los, tal com féu Crist, que es va inclinar davant el seu cosí Joan mentre rebia la vinguda de l'Esperit Sant. Per a Anyés no calia coaccionar sinó adoctrinar, i no sols es referia als moriscos novament convertits, sinó també a qualsevol cristià, que corria el risc de patir la poca preparació eclesiàstica del clergat local, de vegades agreujada per una certa relaxació de costums. Ell propugnava una vertadera implicació de l'estament religiós en el seu treball amb els fidels.
L’any 1916 Don Elías Tormo qualificà aquesta magnífica pintura com “la més bella obra de l'art valencià del segle XVI”.
LA MARE DE DÉU DEL VENERABLE ANYÉS
Francesc Gilabert de Centelles, comte d'Oliva, del qual va ser preceptor Joan Baptista Anyés, esdevingué amb el temps el seu amic, protector i mecenes. Cal suposar que després de la mort del venerable el 1553, el comte encarregà a Joanes aquesta pintura en memòria del seu preceptor i amic difunt, per a situar-la en la capella de Sant Jordi de la Catedral, propietat dels Centelles, que després passà per herència als Ducs de Gandia. Amb motiu de la beatificació del IV duc, Francesc de Borja, la capella va canviar la seua dedicació per la del nou beat, però la pintura va continuar al seu lloc. Cap a finals del segle XVIII la capella passà als Osuna, hereus dels Borja, que encarregaren a Goya el 1788 el dos llenços sobre Sant Francesc de Borja que encara es conserven, però la pintura de Joanes ja havia estat retirada abans, quan Antoni Gilabert va fer la remodelació neoclàssica de la Catedral, iniciada el 1774. Havia passat a la casa del procurador dels ducs de Gandia fins que, amb el temps, arribà a la Acadèmia i al Museu. És una taula de 77 x 174 cm, pintada a l’oli per Joan de Joanes (c. 1555-60). Forma part de la Col·lecció de la Real Academia de San Carlos, exposada al Museu de Belles Arts de València. També és coneguda com les Bodes Místiques del Venerable Anyés.
Segons José Albi i Fernando Benito, els paisatges joanescos no produeixen sensació de naturalesa viva o de atmosfera, en realitat són fons, construïts quasi amb visió de miniaturista, i en general formen part d’una herència italiana de Paolo de Sant Leocadi, amb les vaporositats de Leonardo, assimilades a través dels Hernandos. En aquest cas, el fons figura un paisatge idíl·lic, travessat per un ample riu que es veu darrere de la Mare de Déu, amb muntanyes llunyanes de tonalitat blava, ciutats i ruïnes clàssiques; entre les més pròximes, una piràmide inspirada en la romana de Caius Cesi, encara avui existent, i un edifici de planta circular, es pot veure la diminuta figura de Sant Jordi llancejant el drac, aquest sant era el patró de la família Centelles i de la seua capella, per a la qual es va pintar la taula.
A la manera italiana d’una “sacra conversazione”, les figures estan disposades frontalment amb tres blocs triangulars, el de la Mare de Déu amb tots els infants és molt evident, però també adopten aquesta disposició les dues parelles dels costats; a més, altres triangulacions menors són la formada pel rostre de la mare i el fill amb la corona que aquesta du, el Sant Joanet, els innocents i el corder, o el Sant Joan Evangelista amb l’àguila, de manera que l’equilibri del conjunt també està present en els detalls. El centre l’ocupa la Mare de Déu vestida amb túnica roja i mantell blau. Segons Fernando Benito és del tipus iconogràfic grec Odigítria, “la que mostra el camí”, que és Crist. Amb la mà dreta subjecta el fill sobre la falda; du a l’esquerra, amb els dits cor i anul·lar junts, símbol de la seua unió mística amb Crist, una corona de campanetes i gesmils. Té als peus els Sants Joans, Baptista i Evangelista, també infants, i dos Sants Innocents. Aquesta presència dels innocents als peus de Maria converteix la imatge en una singular versió de la Mare de Déu dels Desemparats. El Jesuset du un drap de puresa pintat amb transparències. En un gest molt expressiu, gira el cap per a contemplar la corona que du Maria, mentre el seu cos es projecta en direcció contraria i, assumint el seu futur sacrifici, rodeja amb els braços la part superior de la creu, de prolongat extrem inferior, al qual s'abracen Sant Joan Baptista i els Innocents. Sant Joan Baptista, més gran que el Jesuset -cal recordar que aquest va nàixer sis mesos després del Baptista- ja vesteix les pells d’anacoreta. Té al costat el seu emblema iconogràfic, l’anyell del sacrifici, l’Agnus Dei; dirigeix la mirada als Innocents, els anima amb un somrís a pujar per la creu per aconseguir la corona de flors, i amb el braç dret envolta amb dolçor el cap d'un d’ells per a acariciar-li l’orella amb els dits. Els Sants Innocents van completament nus i mostren les seues ferides en cuixes, braços i gola. Estan agenollats davant la Mare de Déu, un agafa amb les dues mans l'extrem de la creu i l'altre l’abraça amb la dreta al temps que alça l'esquerra cap a Jesús en un gest de súplica. A l'altre costat dels peus de la Mare de Déu veiem Sant Joan Evangelista amb una àguila, el seu emblema iconogràfic, les ales esteses d’aquesta li fan de faristol, suporten un llibre obert on escriu el seu futur evangeli, per això du la ploma a la mà dreta i el tinter a l’esquerra. A la dreta de la Mare de Déu, sota uns arbres, hi ha la parella formada per Joan Baptista Anyés i Santa Agnès o Inés. El Venerable es veu més envellit que en el retrat del Bateig de Crist -aquest va ser pintat quan ell ja havia mort- apareix agenollat i també va vestit com a beneficiat de la Catedral. Santa Agnès, asseguda, té un anyell sobre la falda, perquè com el seu nom deriva del grec “agné”, que significa pura i casta, i del llatí “agnus”, anyell, es considera com el seu símbol iconogràfic, que també pot ser el de Crist, l’Agnus Dei. Joan Baptista Anyés era molt devot de Santa Agnès, fins i tot la considerava avantpassada seua per la semblança de noms. A més, segons algunes tradicions, Anyés va somiar una aparició de la santa en la qual li va fer lliurament d'un anell en senyal de cast desposori. Aquest és el moment representat en la pintura, Santa Agnès li ofereix tendrament la mà i el Venerable li col·loca l’anell. A l‘altra banda del quadre, Santa Dorotea i Sant Teòfil adopten les mateixes postures que els anteriors, però invertides per tal d’equilibrar la composició. Al seu costat hi ha unes bases de columna clàssiques. A terra, al costat de Sant Teòfil hi ha un llibre, que recorda la seua professió de notari. Cal suposar que el sant va ser pintat amb proporcions més reduïdes per a destacar la figura de Anyés, situat a l’altra banda. Quan Santa Dorotea anava cap al seu martiri per ser cristiana, el pagà Teòfil es va burlar d'ella dient-li “quan estigues en el teu paradís, envia-me’n flors i fruits”. Aquella respongué: “sí que ho faré”. Més tard, a Teòfil se li acostà un xic (era un àngel) el qual, malgrat ser el mes de febrer, li va donar tres roses i tres pomes amb aquest missatge “Açò te l’envia Dorotea”. Teòfil es va convertir i també va ser martiritzat. Ací veiem Santa Dorotea lliurant a Sant Teòfil unes magranes i un ram de roses i assutzenes. Dorotea també era el nom d’una filla de Joan de Joanes. A la part superior de la pintura, per damunt del cap de María, hi ha aquesta inscripció: CRUX EST INNOCUIS AD STEMMATTA FLORIDA TRAMES. Que significa: “La creu és per als innocents el camí cap a les corones florides”. En el marc de la pintura, ara desaparegut, hi havia dues inscripcions més que coneixem perquè van ser copiades. Al costat ocupat per Santa Agnès la inscripció posava en la seua boca les següents paraules: PROCUL HINC MASTIX FUGE SARDANAPALE SUB-ARROR / AGNO AGNA CASTO CASTA, PIOQUE PIA SPONSA. És a dir: “Lluny d'ací, fastigós, fuig Sardanàpal, estic obligada com la cordera al corder, com la casta al cast, sóc per al pietós una esposa pietosa”. Sardanàpal va ser un llegendari rei d'Assíria, paradigma de lascívia i dissolució. A l’altre costat, les paraules de Santa Dorotea eren aquestes: TEOPHILE SUM CHRISTI DOROTHEA A CARPE HORTICE / SUPERIS LILIA, MALA, ROSAS. És a dir: Teòfil, sóc Dorotea de Crist, agafa aquests lliris, fruita i roses de l’hort celestial. Tots els detalls d’aquesta obra de Joanes són encantadors i estan pintats amb extraordinari preciosisme, l'expressió dolça i amable dels personatges es combina amb el rigor compositiu i una lluminositat que accentua la corporeïtat de les figures, especialment en els xiquets que envolten la Mare de Déu. El color està aplicat amb xicotetes pinzellades quasi de miniaturista, produint contorns nets que permeten apreciar la precisió del dibuix i la qualitat de les diferents textures. En el fons fa ús de la perspectiva lineal i difumina les figures en allunyar-se, amb tendència als tons blavosos en l'horitzó. Joanes va aconseguir, amb aquest segon retrat d’Anyés, una obra mestra d'harmonia i d'equilibri clàssic, en la qual es fonen admirablement el preciosisme formal amb l’habilitat tècnica i la complexitat iconogràfica.
Podem sintetitzar el significat global de l’obra com un cant a la vida de puresa virginal, segons diu el lema ja mencionat, escrit en la seua part superior: La creu és per als innocents un camí cap a les corones florides, interpretades ací l’acceptació de la creu com un exemple de vida i les corones florides com la salvació eterna.
Si Elías Tormo va dir que el Bateig de Crist, on hi ha el primer retrat d’Anyés, era “la més bella obra de l'art valencià del segle XVI”, altres experts han qualificat aquesta Mare de Déu amb el segon retrat d’Anyés, com “un dels més exquisits exemples de la pintura valenciana de tots els temps”.