L’HORT DE ROMERO, O JARDÍ DE MONTFORT

D'aquest jardí s'ha dit que és "l’últim jardí historicoartístic del segle XIX que queda a la ciutat de València", l'únic dels molts exemplars d'hortes i jardins que poblaven els terrenys situats extramurs de la ciutat, a l'altre costat del riu, al carrer Alboraia i a la Volta del Rossinyol. 

Actualment té una superfície aproximada de 12.000 metres quadrats, conté un pavelló de descans, detalls arquitectònics, 33 estàtues de marbre, estanys, assortidors, i alguns grans exemplars d’arbres. 

Juan Bautista Romero, marquès de Sant Joan, un ric comerciant de seda, financer, diputat i senador, el comprà per 80.000 reals a José Vich, Baró de Llaurí, el 1849. El propòsit del marquès era fer la seua casa d'esbarjo i va encarregar la construcció a l'arquitecte valencià Sebastian Monleón Estellés, nascut el 1815 i autor de la plaça de Bous, del claustre de la Universitat Literària i de l’Asil de Sant Joan Baptista fundat pel marquès. No se sap ben bé què es deu a l’assessorament d’un jardiner, què al disseny de l’arquitecte o què al bon gust i l’art del propietari. Entre els primers jardiners hi hagué Salvador de Gareñaga, qui tingué cura durant molt de temps de les plantacions. 

El marquès invertí sumes considerables en la plantació i ornament del jardí, iniciat l’any 1859. El resultat va ser un pavelló i un jardí distribuït en dues zones, una clàssica, geomètrica, de tanques retallades al gust francès, i una altra de tall romàntic, paisatgística, amb frondosos arbres de bona grandària on destaquen els pins, els magnolis, els ginkgos, tot envoltat per un mur de maçoneria i maó, definidor d'aquest tipus de jardí, "hortus conclusus", que proporciona un lloc de retir amb tranquil·litat i quietud. Aquest va arribar a competir en bellesa amb els propers Hort de les freses (maduixes), del Santíssim, i de Ripalda, que feien tan grata l’anomenada Volta del Rossinyol. 

El 1871, en morir el Marquès, passà a la seua vídua Mariana Conchés Benet, que el deixà en herència a una de les seues nebodes, Josefa Sancho Cortés. El matrimoni d'aquesta amb Joaquin Montfort Parrés, va fer que des d'aquell moment se l'anomenés jardí de “Monforte”. 

Tal com ha arribat a l'actualitat és obra de molts artistes amb diverses i importants reformes de distintes èpoques. El 1937 el Director Gral. de Belles Arts Josep Renau encarregà al pintor Javier Winthuysen un projecte de restauració. (aquest, amb Rubió i Tudurí foren en la seua època els millors especialistes en jardineria) El projecte de Winthuysen va consistir en la conservació del poètic efecte del jardí, impedint la seua ruïna i amagant la mà perquè les obres no desdigueren de les antigues, amb incorporació de noves espècies, tradicionals del jardí valencià, com tarongers, xiprers i murtes. Se centrà sobretot en el triangle central del jardí, els grans quadres del qual s'obriren per a crear en les noves cruïlles ambients íntims i recollits, amb fonts i bancs aixoplugats per sostres vegetals. També intervingué en la zona paisatgística, agrupant les bardisses serpentejants.

 L'any 1941 va ser declarat "Jardí Artístic Nacional", quedant sota protecció de l'Estat, i els treballs es van iniciar el 1942; l’encarregat de la part arquitectònica va ser Alejandro Ferrant, i Ramón Peris, jardiner major municipal, es va encarregar del jardí, tot a càrrec de l'Ajuntament de València. 

L'Ajuntament el recuperà per a la ciutat després de la riuada de 1957. El 1971 va adquirir-ne la propietat i va dur a terme una ampliació del jardí dirigida per Vicente Peris, en la qual es repeteixen els elements classicistes i naturalistes del jardí vell. Es va obrir al públic el 1973. 

Al jardí s’accedia a través del pavelló d'esbarjo, una espècie de palauet realitzat en un estil historicista, de dos pisos i terrassa, i un petit llanternó amb un ull circular en el centre del pis, que dóna llum a la volta de la planta principal. A l'esquerra del vestíbul hi ha una escalinata de tipus imperial, amb un tram central i dos de laterals, les parets estan decorades amb nou figures femenines i altres tants medallons amb amorets, pintats al tremp. 

L'escala condueix al pis principal, de planta quadrada, que forma una creu grega amb quatre estances menors en els angles laterals. Davant de cada braç hi ha una elegant serliana, (un arc de mig punt entre llindes) suportat per columnes i pilastres corínties; en el centre de les quatre serlianes, sobre petxines en els cantons s’alça una cúpula octogonal, en els segments de la qual apareixen pintades diverses al al·legories. Des dels balcons d'aquest pis o des de la terrassa es contemplen unes interessants panoràmiques de tan sumptuós jardí.

El nucli central de tota l'ordenació està constituït per aquest palauet, que es comunicava amb la zona classicista del jardí per mitjà de dos accessos. 

El primer està format per un atri amb forma semicircular, tancada per barana de ferro i adornada amb bustos d’escriptors, savis i filòsofs sobre pedestals. Aquesta placeta dóna pas a una artística portada neoclàssica, exempta i amb escales, flanquejada per dos lleons de marbre, obra de José Bellver,que els va fer per a l'escalinata del Congrés dels Diputats a Madrid, on no van arribar a col locar-los perquè els semblaven menuts i mansuets. A les parets del palauet hi ha dues fornícules amb estàtues femenines. 

Darrere la porta dels lleons es troben els parterres, en el centre dels quals hi ha la font de Dafnis i Cloe. Aquest sector és conegut amb el nom de parterre vell; està conformat per quadres de tanques baixes de murtes i evònims. En el centre dels quadres es troben les estàtues de quatre continents, que segueixen un model iconogràfic potser creat per l'escultor xilè Virginio Arias a la fi del segle XIX; hi ha diverses còpies, rèpliques o variants a la pròpia ciutat de València en els Jardins de Parcent, en els Jardins de la Tamarita de Barcelona, a la plaça Benjamí Vicuña d'Angol, Xile, a la ciutat de Santiago de Cuba, en fornícules exteriors del Museu d'Art de Lima i en el palau de San José de la ciutat argentina d'Entrerríos. 

Després del parterre vell es troba el parterre nou i el sector triangular, on hi ha la font dels tarongers i el mur de xiprers, en els quals s'han esculpit una sèrie d'arcs. El parterre nou està format per quadres de tanques de xiprers i murtes, en el centre dels quals es troba l'estàtua de Flora sobre una columna. Darrere hi ha el roserar -en l’oval central del qual s'alça un llorer frondós-, el nou jardí de traçat regular realitzat el 1971 i el jardí d'estil naturalista, format per terrenys desnivellats i camins irregulars. 

Hi ha més estàtues pel jardí, com un Neptú a l’entrada actual, altra figura semblant a Flora, o l’estiu, una que sembla l’hivern, un possible filòsof i una figura sobre un monstre marí. N'hi hagué més, que foren retirades per la marquesa de San Juan per adornar l'asil Romero quan s'hi allotjà el cardenal Monescillo, les quals estàtues no hi van tornar mai. 

El segon accés es realitza a través de la Glorieta dels Arcs, que és un dels conjunts més aconseguits del jardí, on s'integren amb gran mestratge l'arquitectura, l'escultura i la naturalesa. Una galeria porticada comunica la casa amb un parc rectangular, en desnivell, circumdat per murets ornats amb alfabeguers d’Alcora. En el nivell inferior hi ha una font baixa amb un sortidor, envoltada d'un reixat de ferro forjat. El més vistós d'aquest recinte són els jocs d'aigua del safareig i dels dos graciosos estanys dels angles, amb grups escultòrics de nens d'aire rococó jugant amb un dofí i sonant un cargol de mar. En la part superior del petit mur, a l'altura de la portada, trobem dos nous conjunts de nens, jugant amb una cabra i amb un gos en els respectius assortidors. 

Les escales formen un conjunt escenogràfic amb els grups dels xiquets, les estàtues de Mercuri-Hermes i Dyonissos-Bacus i una gran portada de disseny neorrenaixentista, que està coronada amb un cistell de flors i fruits al centre i dos tritons amb potes i cap en actitud altiva, a punt de suggerir el salt, amb la resta del cos enroscat. 

Passada la porta, que condueix a una zona boscosa i ombrívola,hi ha la part més pintoresca del jardí, un estany rodejat de grans arbres i una muntanyeta artificial amb una cova i un salt d'aigua. També podrem trobar una estàtua sobre una part enllosada, on s'amaga un original sistema de refrigeració. 

La fusió entre les zones paisatgístiques i les geomètriques es realitza per camins de formes arquitectòniques de vegetació retallada. 

Tot al llarg d’un dels murs de tanca corre un deliciós passeig protegit del sol per un umbracle de buganvílies en forma d’arc, amb banquets; unes fornícules  decoren les parets dels extrems.