S'estructurava al voltant d'un pati descobert, amb la gran escala tradicional que donava accés al pis principal, també tenia dos miradors volats en les cantonades de la paret frontal, que permetien el pas entre diferents habitacions del palau.
El 16 de març de 1878 va sofrir un incendi intencionat que va durar dos dies i el deixà gairebé en ruïnes. Va ser enderrocat el 1882.
Ens queda el record en el nom de la plaça que ocupà el solar i del mercat que ara hi ha al seu centre, que és obra d’A. Romaní, del 1932, una bonica estructura oberta amb quatre pavellons als cantons i un altre central més elevat, que ha estat tancada recentment.
Podem veure al Museu de Belles Arts un llenç de Vicent Poleró que mostra l'aspecte del saló noble o de les llegendes poc abans que el palau cremés; destaca l'enteixinat, format per una sèrie de cassetons octogonals, amb un fris inferior que deia: Que fábrica pueden mis manos facer, que no faga curso según lo pasado. Sí que tenia raó!
Es conserven alguns dels seus elements constructius, que van ser venuts:
La porta d'accés al palau, amb l'escut dels Sorell-Aguiló i una llegenda que diu Lo que tenemos fallece y el bien obrar no fenece, es troba des del 1924 a la Galeria Parmeggiani en Reggio Emilia (Itàlia).
La porta de la capella, atribuïda a Pere Compte, té en la part superior una escena de l'Anunciació, amb Maria i Gabriel amb dos filacteris que diuen Ipsa em consolata sunt (ells em consolen) encara conserva traces de policromia. Va ser adquirida pel Govern francès el 1883, i ara es pot veure al Museu del Louvre.
Finalment, una altra porta, més menuda, que comunicava l’avantsala amb el saló noble, es troba al Museu de Ceràmica de Manises. És un arc carpanell sobremuntat per un altre conopial, que fa funcions de guardapols.
