L'ESGLÉSIA DEL SALVADOR

L’ any 1238, el mateix de la conquesta de la ciutat, va ser dedicada a ermita de Sant Jordi una de les mesquites musulmanes. Després va canviar-la per la Transfiguració del Senyor, i el 1250 tornà a canviar, definitivament, per la del Salvador, perquè va acollir una imatge miraculosa de Crist Crucificat que encara es conserva.

El 1902, en un arranjament diocesà, va perdre la seua parroquialitat, que passà a Santa Mònica. El 2010 es va decretar la cessió de l'ús al Col·legi Major-Seminari de la Presentació de la Benaventurada Mare de Déu al Temple i Sant Tomàs de Villanueva.

L'església actual és el resultat de diverses reformes efectuades al llarg dels segles, especialment la darrera, del segle XIX.

La primera església original va ser ampliada en la segona meitat del segle XIV. D'aquesta època només resta la torre campanar.

Entre els anys 1538 i 1549 es reedificà en gran part, es va ampliar per la capçalera, es construí el cor, l'altar major, la sagristia i l'arxiu. Va ser coberta amb volta de creueria, que potser encara conserva, oculta per la volta neoclàssica, de fet, encara es pot veure el tram de la creueria sobre el cor dels peus.

A instàncies del venerable Domingo Sarrió, es renovà l'interior de l'església amb una decoració barroca entre els anys 1663 i 1666.

Finalment, la decoració interior actual del temple és d'estil neoclàssic, a causa de l'última intervenció duta a terme entre 1826 i 1829, a càrrec de Manuel Fornés i Gurrea, arquitecte acadèmic, que va fer de nou el presbiteri.

A la dreta de l'exterior de la capçalera hi ha la torre campanar, alçada al segle XIV; és de tradició romànica i senzilla construcció amb carreus, un prisma llis de base rectangular amb parelles de finestres en arc de mig punt en totes les cares dels dos cossos, separats per una motllura. Sembla que va restar inacabat, amb un afegit d’obra, fins que ja al segle XX va ser completat amb alguns carreus i una barana o apitrador llis, també separat del cos inferior per una motllura.

De l’obra feta entre 1538 i 1549 només és visible aquesta part per l’exterior, molt desornamentada com correspon al gòtic tardà. La restauració de la façana de l’absis ha descobert algunes restes de gàrgoles ja renaixentistes i una finestra de la suposada antiga cripta.

El temple té dues portades molt senzilles, la del carrer del Salvador és de llinda, amb una cornisa superior amb pinacles bulbiformes que flanquegen una fornícula amb la imatge del Crucificat. La recent restauració ha tret part de la façana barroca, amb pintures de Sant Vicent Ferrer a la dreta i Sant Tomás de Villanueva a l'esquerra que semblen emergir de dos púlpits també pintats, i quatre àngels, dos a cada costat de la portada, amb símbols de la passió de Crist, amb tot el conjunt emmarcat per galons. Aquesta decoració potser és una mostra única de les ara perdudes que hi hagué en altres temples de la ciutat. També ha estat recuperada la policromia original de la part inferior de la portada, d'estil neoclàssic, que era habitual per a decorar i, alhora, donar-li una pàtina de protecció a la pedra. Així, la intervenció ha respectat tant l'estil barroc de la part superior com el neoclàssic de la inferior de la portada, sense predomini d’un sobre l'altre, ja que tots dos formen part de l'evolució constructiva, històrica i artística del temple.

La portada del carrer de Trinitaris és també de llinda, d’estil neoclàssic, amb un grup de la Pietat en la fornícula superior.

També en aquesta portada la restauració ha descobert el primitiu mur original de la façana, fet de tàpia valenciana, deixant a la vista diversos orificis del moment de la construcció del mur, anomenats metxinals, on s’introduïen les agulles o peces llargues de fusta que suportaven les tapieres, posts grans també de fusta per a fer la tàpia, una mena d’encofrat. Les agulles que ocupaven aquests orificis, a més de suportar les tapieres servien per a pujar a continuar el mur. La neteja de la façana ha deixat altres marques de les diverses intervencions anteriors al llarg del temps.

Ara es pot veure una finestra de grans dimensions tallada en pedra que en algun moment va perdre l’acabament superior en arc apuntat; ha estat recuperda la policromia original de la cornisa, de tons similars a la de la façana lateral, la de la fornícula neoclàssica sobre la portada, originalment blava, i un ull de bou que servia per a il·luminar lateralment l'entrada a la capella de la comunió.

A l'interior és una església de planta rectangular, d'una sola nau amb petites capelles laterals entre contraforts. Està dividida en sis trams i presenta capçalera que visualment sembla recta, encara que és poligonal. El tram més proper als peus, a manera de vestíbul, està separat de la resta per dues columnes que suporten el cor alt, sobre el qual es pot veure l’antiga volta de creueria.

La nau està coberta amb volta de canó amb llunetes de perfil corb. L'alçat interior s'estructura amb semicolumnes corínties d’estuc, en els intercolumnis de les quals se situen els arcs formers de mig punt que contenen les capelles laterals. Sobre aquestes columnes es desenvolupa un arquitrau amb fris decorat amb oves i denticles.

La capçalera poligonal es va construir entre 1538 i 1549, amb una volta de creueria, de la qual cal destacar la incorporació de tercelets corbs a la manera castellana, però ara està oculta per la reforma neoclàsica.

Les columnes exemptes del presbiteri, idèntiques a les de la resta del temple, estan situades fent reculades per tal d’aconseguir un efecte de capçalera recta i ocultar la seua real forma poligonal. Aquestes columnes suporten un entaulament, sobre el qual es desenvolupa un relleu daurat de la Transfiguració del Senyor, antiga advocació de l'església, i dues figures alegòriques sedents que representen la Justícia i l'Esperança, que formen part de l’altar major al centre del presbiteri, on, entre dues columnes corínties hi ha la imatge del Crist.

L'església està ricament decorada amb estucs imitant el jaspi roig en els fusts de les columnes, i amb daurats en els capitells, el fris i en altres punts. Cal destacar les pintures que a manera de plafons se situen en el centre de la volta. Les de la nau van ser fetes per Vicente Castelló i Amat, són cinc escenes de la Passió. Al presbiteri, Francisco Llácer Valdermont va pintar el Pare Etern entre núvols. Totes aquestes pintures es van realitzar entre 1828 i 1829.

Al tram dels peus, pel costat de l'epístola, hi ha la capella de la Comunió, de planta rectangular, dividida en dos espais per un arc faixó. Va ser feta al segle XVII i reformada un segle més tard. La volta rebaixada de la coberta va ser pintada al fresc per Vicente López amb una representació de la Mare de Déu i els doctors de l'Església; no es conserva tota l’obra original, perquè una gran part va ser repintada després de la guerra.

El Crist del Salvador és una de les imatges més venerades en el passat de València, el qual tradicionalment presidia totes les rogacions i processons penitencials que va fer la ciutat.

El seu origen és llegendari i miraculós. Segons diu la tradició, l’any 1250, regnant encara Jaume I i essent bisbe de València fra Andreu d'Albalat, aquesta imatge de Jesús crucificat, que hauria estat llançada al mar pels sarraïns de Beirut, travessà el Mediterrani, vingué surant contra el corrent del riu i es va aturar davant la porta dels Catalans de la muralla, en un lloc pròxim a l’actual pont de la Trinitat, d’on va ser rescatada de les crescudes aigües del Turia i va ser traslladada a la propera capella de Sant Jordi, anomenada del Salvador des de llavors. Arribà sense el braç dret, que se li féu de nou després.

Aquesta llegenda popular sobre l'arribada a València del Crist del Salvador va quedar reflectida, segons Orellana, en el llenç que va pintar Vicente Salvador Gómez, per a cobrir el nínxol de la imatge en el retaule major de l'església, després de la renovació barroca del temple, el qual va ser retirat en la reforma neoclàssica. Aquesta obra s’ha perdut, però es conserva l'esbós al Museu de Belles Arts, gràcies a la donació Orts-Bosch.

A banda i banda del presbiteri existien dos grans llenços pintats per Juan Conchillos que narraven passatges de la història del Crucifix, i que es mantingueren en la reforma neoclàssica, però van ser destruïts el 1936; es conserva l’esbós preparatori d'un d'ells en una col·lecció particular madrilenya. El buit deixat pels llenços de Conchillos permet veure la fina decoració daurada del mur feta en la reforma barroca anterior a la neoclàssica.

La imatge del Crist va patir molts avatars al llarg de la història. Així, el 17 d'abril del 1823 va ser danyada per una bomba de les tropes reialistes que va caure en l'església i que afectà a la volta i al presbiteri; i el juliol del 1936 va patir importants cremades en una foguera de la qual va ser afortunadament rescatada d'una destrucció segura i portada al Museu de Belles Arts, amb els braços separats del tronc.

Artísticament, aquesta imatge, amb deu pams de llargària -prop de tres metres d'altura- i 300 quilograms de pes, feta en fusta de noguera i policromada, coberta amb un drap de puresa fins als genolls, amb el peu dret creuat sobre l’esquerre d’una manera forçada, cal inserir-la en la transició del romànic al gòtic, cap al segle XIII. Té el cap acotat cap a la dreta, el coll una mica descentrat en relació amb els muscles, i el cos inclinat també cap a la dreta; per açò, el braç dret que li mancava i va ser reconstruït, calgué fer-lo més llarg que l’esquerre per tal d'adaptar-lo a la creu; potser es tracta de la principal figura d’un davallament, que tindria el braç dret (el perdut, i refet clavat en la creu) desclavat i en posició vertical, cap a terra, amb la qual cosa no es donaria la dislocada postura actual del Crucificat.

En la part posterior de la figura existeixen tres buits, actualment coberts per a no enlletgir la imatge quan està exempta, els quals han donat lloc a múltiples interpretacions sobre la seua finalitat.

Una recent restauració va refer en fusta l’encaix del braç dret, eliminà tots els elements metàl·lics aliens a l'obra, i els vernissos acolorits i oxidats que abans la feien veure quasi negra, finalment, un estucat i anivellat de les llacunes i mancances, i la reintegració de la policromia amb aquarel·les discernibles de l'original, va tornar a la imatge el seu aspecte primitiu.

LA CAPELLA DELS REIS DEL CONVENT DE PREDICADORS, O DE SANT DOMÉNEC

La Capella dels Reis forma part de les restes conservades de l’antic Convent de Sant Doménec, situades a l’actual plaça de Tetuán. Aquesta capella és una de les joies del tardo gòtic valencià, iniciada el 1431 per ordre del rei Alfons el Magnànim, per al seu soterrament i el de sa muller, la reina Maria de Castella, que va ser acabada per son germà i successor Joan II el 1463. Aquests reis li donen nom a la capella, però cap d’ells hi va ser soterrat.

La construí Francesc Baldomar i en ella també treballà Pere Comte; va ser feta de pedra blava fosca de Morvedre, sense cap decoració, com correspon a una capella funerària. És de planta rectangular, d’11 per 22 metres a l’interior, amb murs de 2,50 metres d’amplària, que suporten les voltes sense contraforts ni pilastres.

Està situada al costat de l’entrada de la desapareguda església major del convent de predicadors. La paret de la façana exterior correspon a la capçalera de la capella, és llisa, només té al centre, sota una motllura gòtica que fa de guardapols, els escuts dels regnes d’Aragó (les quatre barres catalanes), de Nàpols (les quatre barres i les creus del Sant Sepulcre) i de Sicília (les quatre barres i les àguiles dels Hohenstaufen). Per damunt hi ha un balcó, obert al segle XVIII, que correspon a la sala sobre la sagristia de la capella. A la terrassa, i en part visible des del carrer, hi ha una menuda torre octogonal amb un remat piramidal acabat en bola, és la coberta de l'escala de caragol doble que du, independentment, a la sala sobre la sagristia i al terrat, de la qual també es poden veure tres finestres verticals allargades situades a diferents altures. Al segle XVII es va alçar el campanar sobre els murs d’aquesta part de la capella.

Passada la portada, a l’atri renaixentista de l’església es pot veure el mur de l’epístola de la capella, on hi ha una porta amb gruixudes arquivoltes bossellades que es perllonguen en els pilars; en el timpà tornem a veure els tres escuts de la façana, que ací conserven restes de policromia. Els batents de fusta de la porta encara conserven els claus amb cap de losange amb el senyal reial de quatre barres.

A l'interior de l’única part conservada de l’església, que és la capella de Sant Vicent, hi ha la porta principal, als peus de la capella, elevada sobre dos graons, és un gran arc apuntat amb una elegant motllura, que conserva la reixa original feta per Aloi Ponç i Francoi Giner. El porxe que la precedia va ser eliminat en gran part en fer la capella de Sant Vicent.

Prop d’aquesta porta es conserva una tomba enrajolada amb taulells del segle XVII, ara buida i amb l'interior visible sota un vidre.

La coberta de la capella és una volta de tres trams, de creueria arestada, sense nervis, de gran virtuosisme tècnic constructiu, que recolza directament en els murs; el tram de la capçalera té huit arrencaments de la volta i deixa dos triangles, també amb voltes arestades, als cantons.

Aquestes voltes sense nervis de l'últim gòtic fan necessària l'aplicació de l'estereotomia o art del tall de la pedra, amb planificació i preparació de plantilles per al tall de les pedres, que es feien de paper engrutat perquè s’empraven per a molt poques peces, i en ocasions per a una sola.

Tres finestres ogivals en les parets laterals i una rosassa sobre la porta dels peus, donen llum a la capella.

Al centre de cada paret lateral hi ha un arcosoli destinat a les tombes dels reis; tenen en la clau un losange, amb l’escut d’Aragó el del costat de l’evangeli, per al rei, i amb el d’Aragó i Castella, el de l’epístola, per a la reina.

A la banda de l’epístola hi ha el púlpit amb un apitrador de pedra que sobresurt lleugerament i l’escala dins del mur, amb l’accés visible.

També a la banda de l’epístola, però a la capçalera, hi ha un arc de mig punt motllurat, disposat en biaix (obliquament respecte del mur) que dona accés a la sagristia, coberta amb una volta de creueria simple d’aresta; sobre la sagristia hi ha una altra sala coberta amb volta de canó; aquestes dues voltes també són de factura complicada, perquè calgué adaptar-les a una planta trapezoïdal. La sala superior comunicava visualment amb la capella per dues finestres menudes, avui clausurades.

De la sagristia ix una interessant escala de caragol doble (hi ha una dins de l’altra en els primers trams, i són independents) una porta du a la sala sobre la sagristia i l'altra, amb un caragol d’ull obert, o de Mallorca, fins al terrat; el remat de l'escala és la menuda torre octogonal amb coberta piramidal, ja descrita (el 6 de desembre del 1475 una tempesta la va trencar, segons diu el dietari del Capellà d’Alfons el Magnànim: lo llamp ferí en lo monestir dels frares Predicadors e llevà lo capell del caragol de la capella del senyor rei, e llençà les pedres per tota la plaça; e a la casa de mossén Jordi entrà pedra, que tota la casa atronà. E lo penell, que estava alt en lo capell, llençà a la plaça dels Hams.)

Com el rei Alfons el Magnànim va morir a Nàpols, on va ser soterrat, i la seua muller, Maria de Castella, va fer-se el sepulcre al Monestir de la Trinitat, que ella havia fundat, la capella restà sense cap ús funerari fins que el 1535 l’Emperador Carlos V autoritzà que fos utilitzada com a panteó familiar per Mencia de Mendoza, marquesa de Cenete, segona esposa i vídua del duc de Calàbria, Virrei de València.

La Marquesa de Cenete va fer construir el cadirat del presbiteri per al cor, que és una elegant talla renaixentista de fusta, amb pilastres decorades amb relleus a candelieri i pintades. També va substituir l’antic retaule gòtic pintat per Joan Reixach per l’actual, una superba obra renaixentista feta per Josep Esteve entre 1581 i 1588, que combina escultura i pintura; la imatge central és la Mare de Déu de l’Esperança, que té al seu davant, agenollats, els reis Alfons el Magnànim i Joan II, els quals donen nom a la capella; altres escultures són La conversió de Sant Pau camí de Damasc, el Calvari, amb el crucificat, Maria i Joan, i el Pare Etern. Les pintures, del flamenc Isaac Hermes Vermey, representen Sant Pere i Sant Pau, i Sant Doménec de Guzman i Sant Vicent Ferrer.

També decorà la capella amb altres elements artístics, ara perduts, només es conserva el Tríptic de la Passió o dels Improperis, de Hieronymus Bosch o potser del seu obrador, que actualment s'exhibeix en el Museu de Belles Arts de València.

Al centre de la capella hi ha el bellíssim sepulcre renaixentista dels Marquesos de Cenete, fet a Gènova, cap al 1563, pels escultors Giovanni Carlone i Giovanni Orsolino, segons traça de Giovanni Battista Castello, Il Bergamasco. Sobre una alta base amb àngels i calaveres hi ha les estàtues jacents dels pares de Mencia, Rodrigo Diaz de Vivar i Hurtado de Mendoza, amb armadura, espasa, i elm als peus, i Maria de Fonseca, amb un llibre, i un gos als peus, que és símbol de fidelitat. Als laterals del basament hi ha inscripcions que diuen: A don Rodrigo de Mendoza, marquès de Zenete, pare de donya Mencia de Zenete, baró esclarit. Va morir el 22 de novembre de 1523. A donya Maria Fonseca de Toledo, marquesa de Zenete, mare de donya Mencia de Mendoza, esclarida dama. Va morir el 16 d'agost de 1521.

Mencia també està soterrada a la capella, una làpida de marbre blanc als peus del sepulcre dels seus pares diu: “A la princesa donya María Mendoza Zenete, filla de don Rodrigo Mendoza i donya Maria Fonseca la seua muller, marquesos de Zenete; esposa de don Fernando d'Aragó duc de Calàbria, excel·lentíssima i singular matrona enaltida amb els brillants dots de l’esperit, enginy, virtut, fortuna i noblesa, que va viure 45 anys, un mes i cinc dies i va morir el 4 de gener del 1554. Don Luis de Requesens, Comanador major de Castella, de l'Ordre de Santiago, el seu hereu, perquè quedara un perpetu monument de la seua cordial gratitud i imperible memòria dels il·lustres avantpassats de la difunta, del seu propi peculi va fer pagar aquests sepulcres i estàtues de marbre de Paros”.

El pare de Mencia de Mendoza era fill del Gran Cardenal Pedro González de Mendoza, i el primogènit dels dos bellos pecados del cardenal, segons deia la reina Isabel, que van ser legitimats pel Papa i els Reis Catòlics.

Rodrigo va tenir fama pel seu geni viu i violent, la seua gosadia i temeritat. Vidu des del 1497, s’enamorà de María de Fonseca i Toledo, uns vint anys més jove que ell, però els dos van xocar amb els plans del llinatge Fonseca per al matrimoni d’ella. El seu enamorament produí una llarga sèrie de conflictes, entre altres, la confinació de Maria en un convent i l’empresonament de Rodrigo. Però ell acabà raptant María del convent burgalés de las Huelgas. Morta Isabel la Catòlica, el rei regent de Castella Ferran d’Aragó els va perdonar el 1507, i celebraren el matrimoni. Quan el comte de Mélito, germà de Rodrigo, va ser nomenat Virrei del nostre regne, els marquesos es traslladaren definitivament a València. La participació del marquès de Cenete en la revolta de les Germanies va ser vital per a la seua resolució ràpida i favorable als interessos de la monarquia i l'aristocràcia.

La filla primogènita del matrimoni, Mencia de Mendoza, va ser dona de gran caràcter i determinació, i es pot considerar el paradigma d'aristòcrata bella, culta i amant de l'art de les albors del Cinc-cents. Pel seu primer matrimoni amb el comte de Nassau va viure als Països Baixos, on conegué Lluís Vives i entrà en relació amb la cultura i l'art flamencs.

La seua bellesa dels primers anys es convertí al final en una gran obesitat, fins al punt que, per a descriure exactament el seu volum es prenien referències agropecuàries: "és cosa certa que cabia en cada calça de dita senyora Duquessa sis almuds de forment i no podia resollar per lo nas sino per la boca, i cada matí dos dames li posaven desfiles banyades en aigua ros per tots los doblecs dels braços i mamelles perquè no s’escaldàs".

Alguns cronistes de l’època descriviren les incidències que l'extraordinari volum del cos de la duquessa havia provocat en donar-li sepultura, amb detalls de macabre realisme: “A IIII del mes de giner de l’any MDLIIII, fos servit Nostre Senyor de portar-se’n de esta vida l’ànima de la Ilma. i Excma. Senyora Duquessa de Calàbria, fou soterrada en lo monestir de predicadors, e per ser tanta la gruixa que era cosa monstruosa, fou posat lo cos en un taüt en una capelleta de les dos que estan en la capella del Rei, davant la trona, e fou tancada de barandat mentres adobaven la sepultura, e com tingués tanta gruixa eixien regalls per les juntes del barandat amb gran corrupció, e així fou necessari tornar-lo a tapar”.

La cripta sota la capella també conserva les restes del pintor Joan de Joanes, dutes ací el 1850 des de la desapareguda església de la Santa Creu, amb intenció de crear, a proposta de Vicente Boix, un panteó de valencians il·lustres, que mai no es va dur a terme.

LA LLUMINOSA VALÈNCIA DEL SEGLE XV

L’historiador Ferran Garcia-Oliver, en la seua biografia d’Ausias March argumenta que el nom del poeta és una paraula plana i per tant no cal accentuar-la, i així ho fem nosaltres. Però el nostre motiu és oferir-vos el fragment d’un capítol d’aquella biografia, que fa una descripció molt interessant de la  ciutat de València a l’època del poeta:

“Ser habitant de València significa fonamentalment pagar algunes taxes comunitàries i beneficiar-se’n dels seus privilegis. Ausias Marc continua conservant l’alberg de Gandia, on regressa amb certa assiduïtat, cal també refugiar-se al primer rumor a València de contagi d’aquell “aire molt pestilent portant al món una plaga mortal” com es refereix en els seus versos.

València creix sobretot gràcies a la vinguda de milers de forasters, convençuts que hi trobaran les oportunitats laborals i la fortuna que fins ara la vida els ha negat. No són pocs els que ho aconsegueixen, però molts també els que no arribaran ni a ensumar-hi l’èxit que somiaven, i de nou hauran de plantejar-se el dilema de la marginació o el camí cap a un nou horitzó. Els aproximats 40.000 habitants censats, més un nombre que de llarg deu superar el 10% de pobres són massa per a les disponibilitats urbanes. A pesar de l’expansió del mercat de treball, aquest presenta limitacions objectives per absorbir, en efecte, no sols els residents sinó els que dia a dia entren a la ciutat només s’obrin els portals de la muralla en rompre l’alba: bracers, rodamóns, joglars, soldats, prostitutes, tafurs, venedors de remeis, predicadors dubtosos, un boldró de lladres, joves sense ofici ni benefici, pelegrins, cecs i esguerrats que disputen als mendicants locals les almoines i una nit de llit als hospitals del municipi; en fi una caterva de gentussa vagarina.

Aquest món situat als marges del treball provoca innombrables problemes d’ordre públic. La criminalitat cova en els purulents barris perifèrics, especialment cap al bordell, on es multipliquen les tavernes i els hostals que acullen, sovint sota l’efecte de la ingestió de vinasses infectes, meuques reconegudes i clandestines, els alcavots que les menen, especialistes dels jocs de naips i daus prohibits i professionals reincidents del furt que atempten contra la propietat privada. A les nits, després del “seny del lladre”, els carrers es fan perillosos i les persones de bé es recullen.

D’entre els recent vinguts n’hi ha que els somriu la sort i entren al servei d’alguna casa poderosa. A banda del menjar i el dormir, poden guanyar-se una bona remuneració a canvi, això si, de defensar si cal els amos que els lloguen. Per a tal menester més que res han estat “afermats” per uns llinatges escindits en bàndols, que traslladen al carrer les seues diferències. Les baralles de vegades arriben al paroxisme. Encara que ja han passat els anys més durs de l’enfrontament entre els Centelles i els Vilaragut, les turbulències continuen agitant València sencera. El tarannà violent de la noblesa s’encomana als oficis, penetra dins els convents masculins i femenins i, en conjuntures de fam o d’exaltació espiritual, deriva en avalots incontrolables, com el que arrasa la moreria el dia del Corpus de 1455, al crit de “facen-se cristians los moros, o muiren”.

No cal dir que hi ha el rostre lluminós de València, la de “places, carrers e delitables horts”. És el que ha perdurat i ha permès encunyar les expressions complaents de l’esplendor del XV i del segle d’or de les lletres vernacles. La jovialitat de la metròpoli que acull riuades d’immigrants es palesa en l’eufòria constructora: les muralles amb les Torres de Quart, la capella dels Reis de Sant Domènec, el convent de la Trinitat, nombrosos palaus de sòbria i elegant factura gòtica. És la València dels mercaders triomfants. Compten per a l’èxit, amb una agricultura d’exportació –sucre, safrà, pansa, oli, plantes tintòries, arròs, vins de qualitat- i amb una indústria de draps de llana de mitjana qualitat i preus mòdics bastant competitiva. I capitals, és clar, per moure els pesants engranatges d’una economia estretament connectada, a través del seu port, amb les places més importants de la Mediterrània i els mercats capdavanters d’Europa occidental.

Si bé és cert que un ampli sector de la població passa gana, i subsisteix gràcies al sistema assistencial de la ciutat i a la caritat privada, a València es viu molt bé. El patriciat local, integrat pels prohoms dels negocis mercantils i l’aristocràcia de sang, tenen totes les necessitats cobertes i primer de tot les alimentàries, que al món medieval ja és prou com per distingir el ric del pobre. Quan conviden a una festa, els “ministrers” hi toquen animades peces de ball i amables cançons d’amor, A les seues taules se serveixen exquisides viandes, vins excel·lents, postres de fantasia; decoren els palaus que habiten amb taules que representen escenes edificants de la Bíblia, tapissos, mobles de marqueteria, taulellets de Manises i Paterna, i, no cal dir-ho, es vesteixen amb luxoses peces de drap toscanes, flamenques i orientals, com paons fets per a l’admiració. La València feliç sembla que se li esmuny a Ausias Marc, Si bé es mira, en els seus versos no ha deixat traça de l’eufòria contemporània. Marc pressent com a moralista allò que ara els historiadors sabem, que tal eufòria descansava sobre uns pressupòsits febles. València, tot el país en realitat, és feliç i pecador. En tant que cristià, en un grau precari de professió, Marc se’n fa cabal. El desassossec de la consciència llavors s’afegeix a la fortuna imprevisible per exacerbar la insatisfacció íntima ¿La temperatura libidinosa de la ciutat, les usures prohibides, l’orgull irruent dels poderosos, no mouen al capdavall la ira de Déu i el càstig en forma de desgràcies i catàstrofes naturals?”

L'ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DEL MAR

L'Església de l’Assumpció del Grau ja es citava com a Santa Maria del Mar o del Grau en documents del segle XIV. També apareix en els dibuixos fets el 1563 pel pintor flamenc Anthoine Van den Wijngaerde.

D’aquella antiga església no es conserva res, el temple actual, finalitzat el 1736, és de nau única, coberta de volta de canó amb llunetes, i capelles laterals entre els contraforts, que es comuniquen entre elles per un pas obert en aquells. Té una cúpula sobre petxines en el transsepte o creuer, aquest és de la mateixa profunditat que les capelles i no sobresurt en planta.

El revestiment interior és neoclàssic. La capçalera quadrada té un senzill retaule amb dues columnes i entaulament, es decora amb grans quadres i la imatge de l’Assumpció, que ocupa la fornícula central acompanyada d’àngels, un dels quals du una nau.

A la banda de l’epístola del transsepte hi ha la capella de la comunió, dedicada al Crist del Grau, una valuosa talla del segle XVI, coneguda popularment com el Negret, de la qual es diu que l’any 1411, lligada a una escala de fusta amb 33 travesses (el anys de Crist), va arribar pel mar al riu Túria, que dividia els termes del Grau i Russafa. Les dues parts volien que la imatge acabara a la seua riba; els de Russafa utilitzaren els famosos ganxos dels russafins per a intentant agarrar-la, però finalment, la imatge acabà al Grau. La decoració de la capella és neoclàssica, amb pintures de sants valencians i la història de la imatge. Una inscripció a la part alta dels paraments laterals diu: “Sembrant la pietat i pau a nostra platja arribares. Als teus fills no desampares, Santíssim Cristo del Grau”.

Darrere de l'Altar Major hi ha una capella o reraltar que feia funcions de sagristia i conservava el Crist de la Palma, una interessant talla barroca. Aquesta part és una resta de l’església anterior a l’actual; té decorades al fresc les parets i la cúpula, obra de Juan Bautista Bayuco, realitzada el 1702, amb representacions de les virtuts teologals (Fe, Esperança i Caritat), la Revelació, la Doctrina i la Trinitat, a més de sants pares de l’església i alguns personatges de l’època, totes elles envoltades per àngels, cornucòpies, gerros, garlandes i flors, una ornamentació barroca pròpia de l'època.

Prop de la porta principal hi ha una imatge del segle XVIII de Sant Telm, que és el patró dels mariners.

Tant la nau central com la capella del Crist han sofert diverses reformes, especialment després de les guerres de 1808 i de 1936.

La cúpula central del creuer es revesteix a l’exterior amb teules esmaltades en blau, una característica dels temples barrocs valencians.

Tota l’obra exterior és de maons, amb arcs de descàrrega i finestres semicirculars sobre les dues senzilles portades tardo barroques, la lateral, oberta a la banda de l’evangeli del transsepte, que recau a l’avinguda del Port està formada per dos cossos, l'inferior allotja la porta adovellada i en el segon cos una fornícula alberga una creu sobre una escala, tot de fusta, que fa al·lusió a l'arribada del Crist del Grau. Hi ha una làpida que diu: “St. Mª. Del Grao, 1940”. La data és la de la restauració.

La façana principal, situada als peus de l'església, guarda certa similitud amb l’altra, però és de maó, recobert o aplacat; en la fornícula del cos superior podem veure una imatge de Nostra Senyora de la Llum, realitzada el 1943.

El campanar, acabat el 1689, presenta cossos de diferents altures separats per una línia d’imposta.

En la part superior hi ha el cos de campanes amb un arc de mig punt flanquejat per pilastres dòriques en cada costat. El 1858 s’hi va instal·lar un rellotge, i el 1979, amb una reparació maldestra, se li va reposar una balustrada amb piràmides als cantons, remat perdut quan va fer de casamata durant la guerra civil.

Als peus de la torre hi ha una font de bronze amb un xiquet i un dofí, que vessa l’aigua sobre una gran petxina; una placa de pedra situada a sobre, diu: “Aigua del Túria vessa aquesta font pels esforços del municipi de València, la cooperació d'aquesta vila i el llegat de 80.000 reals de Don Dionisio Bello. 3 maig 1859”.

Una altra placa col·locada l'any 1999 diu: “750 Aniversari. El rei Jaume I el Conqueridor, atorgà al lloc de l'actual Grau el nom de Ville Nove Maris Valentiae i nombrosos privilegis el 27 de maig de l'any 1249”.

LES BARRAQUES

Les barraques, avui pràcticament desaparegudes, eren les vivendes humils i característiques de l’Horta, construïdes amb materials de fàcil obtenció a la zona, com atovons, fets amb fang barrejat amb pallús i assecats al sol, per a les parets baixes, i per a la resta, canyissos enlluïts amb fang; la coberta es feia amb poca fusta, canyes, i fibres vegetals procedents de l’Albufera, com borró, mansega, senill i altres.

Eren de planta rectangular, generalment orientades de sud a nord, d'uns nou per cinc metres, amb façana i porta al sud, amb una altra al costat nord. Originalment l'espai interior era únic, amb un lloc centrat per a la llar del foc. Més endavant es van diferenciant algunes peces, amb la llar situada immediata a l'entrada i la xemeneia adossada a un dels costats de la planta, o bé situades al costat d’un ample corredor de porta a porta, que feia de cuina, menjador i magatzem, amb dos o tres dormitoris a l’altre costat. Tenien una planta superior o cambra que antigament va ser utilitzada per a la cria dels cucs de seda, s'hi accedia mitjançant una escala de mà de fusta.

La coberta era a dos aigües, perpendicular a la façana, amb un angle molt inclinat; consistia en uns cabirons de fusta, les anomenades costelles del sostre, sobre aquestes costelles, unides amb tirants, es feia un bastiment de canyes, que es cobria amb garbes de les fibres vegetals mencionades, cosides sobre el bastiment; la coberta sortia sobre les façanes amb un trenat de palla més fina en forma de cilindre. El penal, o part alta de les façanes, podia tindre estretes finestres verticals amb barrots de fusta, o fins i tot de ferro, i es rematava amb una creueta de fusta (potser no siga cert, però es diu que la creu distingia la vivenda dels cristians vells de la dels moriscos, que foren expulsats el 1609).

La cuina podia estar dins, a la part de davant o de darrere, i fora, al corral, o en un annex independent, i així mateix el forn, una petita estructura redona coberta amb volta esfèrica. Un complement de la barraca era l'emparrat que ombrejava la façana sud, o d’entrada.

L’exterior de la barraca es protegia pintant-lo amb calç periòdicament; també calia canviar les fibres de la coberta cada cert temps.

Recordem “La Barraca”, una famosa novel·la, dura i tràgica, escrita en castellà per Vicente Blasco Ibáñez, i també aquestes dues visions poétiques diferents de la barraca, una romàntica, dolça, conformista i conservadora, de Teodoro Llorente, l’altra, moderna, realista, i reivindicativa, de Carles Salvador:

                                                 LA BARRACA

                                       Teodoro Llorente, 1883

                                Com la gavina de la mar blavosa

                                que en la tranquil·la platja fa son niu,

                                com lo nevat colom que el vol reposa

                                de l’arbre verd en lo brancatge ombriu,

                                blanca, polida, somrisent, bledana,

                                casal d’humils virtuts i honrats amors,

                                l’alegre barraqueta valenciana

                                          s’amaga entre les flors.

                                Baix la figuera, on los aucells de l’horta

                                canten festius l’albada matinal,

                                al primer raig del sol obri la porta

                                i als aires purs del cel lo finestral;

                                i com la mare cova a la niuada,

                                les amoroses ales estenent,

                                pobre trespol de palla ben lligada

                                          la guarda d’un mal vent.

                                Quatre pilars, més blancs que l’assutzena,

                                formen davant un pòrtic de verdor:

                                corre sobre ells la parra, tota plena

                                de pàmpols d’esmeralda i raïms d’or;

                                a son ombra, lo pa de cada dia

                                repartix a sos fills lo Treball sant,

                                i, en la taula, la Pau i l’Alegria

                                          les flors van desfullant.

                                A un costat obri el pou la humida gola,

                                i, perquè tinga perfumat dosser,

                                la garlanda de flors, que al vent tremola,

                                estén sobre el brocal un gesmiler;

                                i per la franca porta, mai tancada,

                                les flors despreses i el flairós perfum

                                a dins penetren, en la dolça onada

                                          de l’aire i de la llum.

                                Pengen del mur l’aixada i la corbella

                                que a terra fan doblar lo suat front;

                                lo pulcre canteret que la donzella,

                                encorbant lo braç nu, porta a la font;

                                i plena d’harmonies misterioses,

                                la guitarra, que ensems gemega i riu

                                a la llum de la lluna, en les gustoses

                                          vetlades de l’estiu.

                                Allà dins, entre alfàbegues florides,

                                en lo corral, baix l’ample taronger,

                                mormorejant pregàries beneïdes,

                                la mare agrunsa a son infant darrer;

                                i al cim de la cabanya, fent-la un temple,

                                santificant los gojos i dolors,

                                obri eterna la Creu, per digne exemple,

                                          sos braços protectors!

                                Tot riu entorn: va l’aigua cristal·lina

                                corrent entre pomells de lliris blaus,

                                sorolla dolçament la mar veïna,

                                mouen els arbres ventijols suaus;

                                i si el fillet dormit a la mamella

                                mira l’esposa i calla, ou a lo lluny

                                llarga cançó de l’home, que la rella

                                          enfonsa ab valent puny.

                                Barraca valenciana! Santa i noble

                                escola del Treball! Modest bressol

                                del que nos dóna el pa laboriós poble,

                                curtit pel vent i bronzejat pel sol!

                                Més que els palaus de jaspis i de marbres,

                                més que los arcs triomfals i els coliseus,

                                tu, pobre niu perdut enmig dels arbres,

                                          valdràs sempre als ulls meus!

                                En tu naixqué l’hermosa campesina

                                que tot lo món contempla embelesat,

                                llauradora ab aspecte de regina,

                                plena ensems de modèstia i majestat:

                                la d’ajustat gipó i airoses faldes;

                                la que el foc de l’Aràbia du en los ulls;

                                la que clava ab agulles d’esmeraldes

                                          los negres cabells rulls;

                                la que la roja fraura, al rompre el dia,

                                cull una a una, i en brillant pomell

                                que la mateixa Flora envejaria

                                junta el gesmil, la rosa i el clavell;

                                la que desfulla la frondosa branca,

                                aliment de l’insecte filador;

                                la que als rossos capolls, cantant, arranca

                                        la subtil fibra d’or.

                                En tu naixqué, company ben digne d’ella,

                                sobri, sufrit, lleuger, fort i lleal,

                                el que en l’aspre guaret clava la rella

                                i obri a l’aigua corrent fonda canal;

                                el que sembra el bon gra i el arbre talla,

                                i en l’almàssera extrau l’oli més fi,

                                i ab incansable peu follejant balla

                                          en lo trull ple de vi;

                                el que, enflocant son haca voladora,

                                la joia guanya, que a la nóvia du;

                                el que fa refilar a la sonora

                                citra, en les nits d’albades, com ningú;

                                el que, per a defensa de la terra,

                                lo vell trabuc despenja del trespol

                                quan per l’horta, donant lo crit de guerra,

                                          retrona el caragol.

                                En tu nasqueren i ditxosos viuen:

                                per a ells, lo món que veuen no és més gran;

                                com los aucells que moren on aniuen,

                                en tu bressol i tomba trobaran.

                                Ton lluminós fogar és sa alegria;

                                a sa dolça calor, són forts i rics:

                                          de tots los enemics!

                                Guarda als infants que baix de la porxada

                                ab lo jònec valent juguen sens por;

                                guarda a la verge que en la nit callada

                                escolta la cançó que li ompli el cor;

                                guarda a la mare, ardida i jubilosa;

                                guarda al pare pensiu, que es cansa ja;

                                guarda al pobre vellet, que al peu reposa

                                          de l’arbre que plantà!

                                Guarda-los de la pluja i la tempesta

                                per a que dorguen sens dubtós recel;

                                guarda-los de la fam i de la pesta,

                                del foc dels hòmens i del llamp del cel.

                                Guarda-los bé dels esperits malignes,

                                de les llengües de serp dels mals veïns;

                                guarda-los bé de temptacions indignes,

                                          de pensaments roïns.

                                I sobre ses victòries i fatigues,

                                sobre el goig breu i el treballar constant,

                                sobre el camp pedregat o ple d’espigues,

                                sobre la taula buida o abundant,

                                sobre el ball de la boda desitjada,

                                sobre el fúnebre llit banyat en plors,

                                estenga eternament ta Creu sagrada

                                          los braços protectors!

                                                 BARRAQUES

                                        Carles Salvador, 1923

                                        Aneu-vos-en, vosaltres,

                                        les típiques barraques

                                        de l'horta lluminosa

                                        gentil i esmeragdina.

                                        Deixeu que en vostre lloc

                                        aixequen els paletes

                                        les cases llauradores

                                        mester dels temps moderns.

                                        Aneu-vos-en, barraques,

                                        vosaltres que sou filles

                                        d'un viure primitiu,

                                        i resten vostres línies

                                        tan sols en l'Art pictòrica

                                        per ésser un record.