CASA SENYORIAL
El Palau dels comtes de Cervelló, situat al 3 plaça de Tetuan, té el seu origen en una antiga casa gòtica adquirida cap a mitjan segle XVI, per la família Ponç de Castellví. Després del 1565 va ser reformada i ampliada en diverses ocasions.
Va contenir cap al segle XVIII la prestigiosa biblioteca del marquès de Villatorcas, constituïda per set mil volums en diverses llengües, al saló de la qual es reunien els prohoms de l'època, entre els quals hi havia els novatores o il·lustrats. En aquell temps els seus propietaris l’anomenaven la casa gran de València.
La branca valenciana del llinatge de Cervelló es va iniciar al començament del segle XVI, després de rebre la baronia d’Oropesa. El 1702 va entroncar amb la noble i erudita família dels Castellví pel matrimoni de Juan Basilio Castellví, fill del marqués de Villatorcas amb Francisca Maria Mercader, comtessa de Cervelló i de Bunyol, i el palau dels Castellví va començar a ser conegut per l’actual nom de Cervelló.
Una nova unió matrimonial, la de la Comtessa de Cervelló amb Felipe Carlos Osorio va ampliar el cercle familiar. Al seu torn, el net, Felipe Maria Osorio, seguint la política matrimonial de la família es va casar amb Francisca Gutiérrez de los Ríos, duquessa de Fernán Núñez. La seua neta Maria Rosario Falcó i Osorio va culminar aquesta estratègia quan contragué matrimoni amb Carlos Maria Fitz James Stuart i Portocarrero, duc d’Alba de Tormes, VIII duc de Berwick.
RESIDÈNCIAL REIAL
El 1810 va ser derrocat el palau reial, sota l’excusa que els invasors francesos podien fer-se forts en ell per atacar la ciutat. Però es va enderrocant a poc a poc, des de març a novembre, i tots els seus materials, des de teules a portes, balcons o taulells van ser venuts a benefici d’alguns.
Com a conseqüència, el de Cervelló adoptà la funció de residència reial, del Capità General, etc. El primer personatge de rellevància en fer ús del palau va ser el napoleònic mariscal Suchet, durant l'ocupació francesa.
Després va ser remodelat i moblat segons el gust luxós de les monarquies europees i el van utilitzar al seu pas per la ciutat Fernando VII, la seua vídua, la regent María Cristina, Isabel II i Amadeo de Savoia
FETS HISTÒRICS
Quan Napoleó deixà que Fernando VIItornés a regnar, arribà a València el 14 de març del 1814. El reberen amb tal entusiasme que els cavalls de la seua carrossa van ser trets i el sofert poble valencià (seguint el lema absolutista de ¡Vivan las caenas!) substituí voluntàriament les bèsties de càrrega i la dugué a mà a aquest palau, que havia estat engalanat amb arcs de triomf, al·legories i retrats del rei.
Durant la seua estada, el dia 4 de maig va signar el decret de dissolució de les Corts i abolició de la constitució de Cádiz del 19 de març del 1812, coneguda com la Pepa, derogant la seua obra legislativa i restablint la monarquia absoluta. Amb la tornada a l’antic règim, els liberals van acabar empresonats o exiliats.
També ací, el 12 d'octubre de 1840 la seua vídua Maria Cristina de Borbón, que havia tornat a casar-se morganàticament tres mesos després de la mort de Fernando, renuncià à la regència per Isabel II en favor del General Espartero. A València embarcà rumb a Marsella per a iniciar un exili que duraria tres anys i que li valdria per a conspirar des de França amb més seguretat.
Isabel, filla de Fernando VII i Mª. Cristina de Borbón, va nàixer el 1830; per tal que pogués regnar, son pare anul·là el dret de preferent successió masculina, en contra de les esperances de l’infant Carlos, germà seu (origen del Carlisme) Isabel va ser proclamada reina als tres anys, i major d'edat el 1843. El matrimoni amb el seu cosí Francisco d'Assís de Borbón, va ser un fracàs. Tingué tres fills: Mª Isabel, Alfonso i María Eulalia. Els esdeveniments revolucionaris del 1868 provocaren el seu destronament i exili a París, on morí el 1904.
El 1871 les Corts Constituents anomenaren rei Amadeo de Savoia, el qual, no pogué resistir l’ambient polític del moment i fart de tots abdicà el 1873. L’11 de febrer d’aquest any va ser proclamada la I república, però va ser dissolta el 29 de desembre del 1874 pel pronunciament de Sagunt, a favor d’Alfonso XII, hereu d’Isabel II i pare d’Alfonso XIII.
PRIMERA I SEGONA REPÚBLICA
Després de l'abdicació d'Amadeo I i la instauració de la I República, el palau va perdre la seua funció i passà molts anys abandonat, amb progressiva deterioració Cap als 1930, durant la II República, es convertí primer en seu de la Dreta Regional Valenciana i, a partir del 1936 i durant tota la Guerra Civil, en la del Partit Comunista.
ANARQUISTES I COMUNISTES. ELS FETS D’OCTUBRE DEL 1936
Mort i soterrar d’un membre de la Columna de Hierro
Des del palau i a la plaça, aleshores anomenada Roja, va ser on per primera vegada s’enfrontaren amb armes els anarquistes llibertaris, partidaris de la revolució immediata, i els comunistes, defensors de crear prèviament un Estat fort i guanyar la guerra.
La Columna de Hierro, va ser creada els primers dies de la Guerra Civil per la CNT (Confederación Nacional del Trabajo–FAI (Federación Anarquista Ibérica) El 29 d'octubre del 1936, quan ja s’havia restablert l’ordre de la república, la GPA (Guardia Popular Antifascista), popularment la guapa, el cos policial de la Delegació de Milícies controlada pel PCE, va fer una batuda pel barri xinés a la recerca de pròfugs i malfactors. Els guapos van identificar el milicià anarquista Tiburcio Ariza, el Xilé, que havia baixat del front perquè li extragueren un tros de metralla del peu, i, malgrat que anava desarmat, el mataren quan aquest es va negar a ser emmanillat.
Els anarquistes més radicals interpretaren aquesta mort com una provocació dels comunistes i van organitzar per al dia següent un funeral, manifestació de dol però també demostració de força. Al capdavant marxaven xiquets, després tres centúries de la Columna de Hierro armades amb fusells i metralladores, que disparaven salves cada cinc minuts, seguia, sobre un camió blindat arreglat per a tal ocasió, el fèretre de Tiburcio Ariza, el Xilé, amb dues files de milicians en genuflexió als seus costats, apuntant els fusells en alt, tot açò seguit d’una multitud de gent entre la qual es trobaven centenars de milicians.
Durant el trajecte els enfrontaments verbals entre milicians i forces de la GPA foren constants. I des del Govern Civil, en la plaça del Temple, fins a la plaça Roja, finestres i balcons estaven protegits amb matalassos i aquells i els terrats es veien “estarrufats” de fusells.
La plaça Roja va ser la boca del llop per a la comitiva, allí hi havia, a més de Capitania, (on es trobava la III Divisió Orgànica) la seu del PCE en el palau de Cervelló.
Es diu que ningú no sap amb certesa d’on partiren els primers trets, però segons va relatar al Foreing Office el cònsol anglés a València, va ser l’iniciador un jove comunista. En pocs minuts començaren a encreuar-se els trets. Des de les balconades del palau els comunistes disparaven a la multitud, que es dispersà, buscant amagatalls o fugint cap al riu. Amb poca protecció en un espai tan obert, alguns milicians aconseguiren respondre amb els fusells i metralladores, encara que sense massa eficàcia. La plaça quedà com un camp de batalla i el taüt de Tiburcio Ariza convertit en un colador. Segons el cònsol britànic a València hi va haver entre 18 i 25 morts i 125 ferits.
Des de la Columna de Hierro s’apuntà la xifra de 30 morts i més de 80 ferits, entre ells José Pellicer, anima mater de la columna.
Els germans Pellicer eren molt coneguts com a milicians temeraris i dirigents de la Columna, i els fets provocaren inquietud i temença per la possible reacció d’uns i altres.
Afortunadament, la CNT i el PCE encetaren converses per mitjà del governador civil Ricardo Zabalza, i va ser l’anarquista Federica Montseny, ministra del govern central, qui convencé els efectius de la Columna de Hierro perquè no acudiren a València a enfrontar-se amb els comunistes. Aquest succés de València va ser l’antecedent dels enfrontaments de Barcelona al mes de maig del 1937.
POTSGUERRA FRANQUISTA
Després del 1939, amb la victòria del bàndol colpista, s’agreujà l’estat del palau que va ser llogat per zones per a diferents usos. Hi hagué una fusteria, les acadèmies Triunfo i Cid, la falangista OJE (Organización Juvenil Española), la confessional ADELJO (Amigo del Joven) dels Jesuïtes, i la pensió Basca.
ÈPOCA ACTUAL
Propietat municipal i reconstrucció
Després de la fi del règim franquista l'any 1975, la situació del palau no millorà. L’any 1987 va ser adquirit per l’Ajuntament, que no va fer res per a frenar el seu precari estat.
Uns vint anys més tard el Consistori acordà recuperar l'aspecte que tenia quan va ser Residència Real, i instal·lar-hi en una part l'Arxiu Històric Municipal, que malgrat la seua importància ocupava llavors unes dependències totalment inadequades en l'edifici de l'Ajuntament.
La intervenció començà l’any 1996, durà 7 anys, i costà més de 3 milions d'euros. Malgrat que pel mal estat del palau algun punt es va enfonsar durant les obres, però no poden ser qualificades de rehabilitació, l'Ajuntament va donar llibertat al contractista per a fer les reconstruccions i modificacions “necessàries” per aconseguir un acabat que atorgara atractiu turístic al conjunt.
La declaració de monument el 1976 i la catalogació de l'edifici pel Col·legi d'Arquitectes de València amb qualificació de "protecció integral", no valgué de res. Encara que els responsables del projecte afirmaven que havien realitzat estudis exhaustius de caràcter històric i que va ser dut a terme mitjançant tècniques i materials de l'època, la planta i característiques de l'edifici van ser notablement modificades, la intervenció va ser una agressiva reconstrucció que no respectà els diferents moments de la vida del palau i el seu valor documental. Van ser destruïdes restes gòtiques, una escala modernista, la impressionant escala principal, els paviments ceràmics conservats i altres elements, de manera que només la façana i una saleta conserven el seu aspecte original. Les sales nobles, que van ocupar els reis i on es van produir importants fets històrics, van ser reinventades, i tot quedà ben lluït i ben nou.
A la seua inauguració l’any 2003, el Consistori va rebre nombroses crítiques. L'oposició i part de l'opinió pública va retraure a l'Ajuntament les actuacions, així com l'ús d'afegits, l'escassa conservació dels nombrosos elements originals del palau i l'abús de l'or en la redecoració, qualificat d’hortera.
EL PALAU-MUSEU
La façana
Pot datar-se a finals del segle XVIII o principis del XIX. És sòbria, simètrica i uniforme, de caràcter neoclàssic, només animada amb ressalts. Té una filera inferior de finestres i dues superiors de balcons, cadascuna de les quals està separada per una petita motlura a manera de cornisa; als extrems hi ha una planta més, que fa de torre. Els terrats estan rematats amb gerros. La porta principal presenta sobre el seu marc l’escut de la família, un cérvol i una àguila, amb corona reial i un drap penjant que simbolitza la grandesa. És modern, perquè l’original va ser destruït durant la república i al seu lloc van ser pintades la falç i el martell, símbols comunistes no del tot esborrats i lleument discernibles durant tot el franquisme.
Aquesta façana es veu actualment empetitida i maltractada per l’agressió d’un poc agraciat edifici d'habitatges de més altura, construït en el tardo franquisme fent mitjanera amb la torre sud, que sempre havia estat exempta, com la torre nord encara ho està.
El pati
Té una part coberta amb arcs de mig punt rebaixats, que probablement donaven accés a les cavallerisses. Ha estat cobert amb una claraboia que al seu moment va ser considerada supèrflua i poc coherent.
A la part sud hi havia una escala modernista amb marquesina, obra de l'arquitecte Manuel Peris Ferrando, de cap al 1905, i a la part nord hi havia una impressionant escala del segle XIX, molt ampla i alta, amb replanells, que donava accés a la planta noble. Ambdues desaparegueren en les obres d’adaptació.
EXPOSICIONS
L'adequació museística de l'immoble es completa amb dues exposicions situades en la planta baixa. La primera, “El Palau de Cervelló, seu de personatges il·lustres durant el segle XIX”, mostra de forma intimista i amb una certa estètica vuitcentista, els avatars històrics esdevinguts en el palau. La segona, “El Tresor de la Memòria”, exhibeix una part dels rics fons de l'Arxiu Municipal.
El Palau de Cervelló, estatge de personatges il·lustres durant el segle XIX
Sala de La guerra del francès, 1808-1814
Hi ha la reproducció d’una pintura de Vicente Castelló: “València declara la guerra a Napoleó”, amb el Comte de Cervelló, El Palleter i altres forces vives.
Cal fer esment, entre altres, dels gravats d’el Palleter a la plaça de les Panses, la Batalla de Sant Onofre, o del Pla del Reial, el llibre de Memòries del Mariscal Suchet i un parell dels seus retrats.
Suchet entrà a València en nom de Napoleó, i va ser premiat per aquest amb el títol de Duc de l’Albufera, que encara duen a França els seus hereus. Els valencians anomenaven Duc de les fotges aquest personatge, que promogué o continuà algunes reformes urbanes de la ciutat, com la Glorieta.
Sala de Fernando VII, la conspiració d’un rei
Hi ha una reproducció de l’arribada de Fernando VII al palau de Cervelló, oli sobre llenç de F. de Brambilla de principis del segle XIX, i un retrat original de Fernando VII per Vicente López.
També es pot veure un facsímil de la Constitució del 1812 (La Pepa) imatges de la plaça de la Mare de Déu, l’Albufera, etc.
Sala de la reina regent Maria Cristina de Borbón i Baldomero Espartero
Hi ha una reproducció de la pintura d’un saló del palau, a més de làmines del mateix ambient, i d’altres, tots dissortadament perduts.
També hi ha un oli sobre llenç amb Isabel II xiqueta i sa mare Mª Cristina, original de Vicente López, de cap al 1833, així com gravats de Mª Cristina acomiadant-se de les seues filles, de la plaça de la Mare de Déu, una vista de València, o el comiat de Mª. Cristina al Grau.
Sala d'Isabel II, la reina cortesana en un societat burgesa
Reproducció del Besamanos d'Isabel II en el palau de Cervelló l'any 1858, oli sobre llenç de Galbien de meitat del segle, i un retrat d'Isabel II, oli sobre llenç, d'autor desconegut de meitat del segle XIX.
Altres imatges són Arribada al port de la família reial, i el tren de tornada per Almansa, Vista de València, i El Mercat.
Sala d'Amadeo de Savoia, el rei demòcrata
Hi ha la reproducció d’un retrat de Maria Rosario Falcó i Osorio (3) (Pau, 1854-1904). Filla de Maria Pilar Loreto i Manuel Falcó. Al 1877 es va casar amb Carlos Maria Fitz James Stuart i Portocarrero, duc d’Alba de Tormes, VIII duc de Berwick. Maria Rosario va estudiar els arxius de sa casa i va publicar una sèrie de documents molt interessants. Està dempeus en un saló on hi ha dos retrats d’avantpassats seus: Maria Pilar Loreto Francisca Magdalena Carlota Vicenta Osorio i Gutierrez de los Rios Lacueva i Solís (1) (Madrid, 1829-Namur (Flandes, 1921) filla de Felipe Maria Osorio Castellví Guzman i Mercader, Comte de Cervelló i de Francisca Gutiérrez de los Rios, duquessa de Fernán Núñez. Heretà tots els títols que tenien els seus pares. Es va casar el 1852 amb Manuel Falcó d’Adda i Valcárcel (2). Felipe Carlos Osorio comte de Cervelló consort, va tindre una cert importància en la vida política valenciana a l’acabament del segle XIX. A l’agost del 1801 am la seua intervenció es va aconseguir l’extinció de l’impopular Milícia Provincial. Al maig del 1808 va intervindre en els fets que van propiciar la declaració de la guerra a França. Aquell any va ser anomenat general de l’exèrcit i la seua desafortunada actuació li va suposar la destitució del càrrec
Entre d’altres, hi ha vistes del Teatre Principal, la presó de Sant Miquel dels Reis, l’Hospital General, la plaça de Bous, el Palau de Justícia, tots llocs valencians que visità Amadeu I.
El tresor de la memòria
La sala de l’entrada té al fons lleixes amb documents antics, tres maquetes dels edificis on estigué l’arxiu, i un facsímil del Llibre dels Furs, el conjunt de lleis que disposà Jaume I, posteriorment ampliat.
En vitrines sota la inscripció VERBA VOLANT, ESCRIPTA MANENT, mostra -principalment facsímils- alguns dels documents més importants o curiosos de la història de la ciutat, com llibres de Cerimonial, d’actes, de registres, la Fira de Juliol, les muralles de la ciutat, la riuada del 1957, la guerra, el Plan Sur, de Gremis, com el d’Argenters, el Corpus, una Patent de Sanitat, , una Butlla d’Alexandre VI sobre l’Estudi General, el llibre del Mustaçaf, o llibres de comptes, etc.
Sala del comerç
Ambientada amb imatges de la Llotja a les parets, exposa el llibre del Consolat de Mar, la Taula de Canvís original (que donà nom a una institució bancària municipal) i la seua caixa de cabals, o Caixa de Gros, que es tancava amb dues claus.
Un petit moble conserva una lletra de canvi del 1371 o 1374, considerada la mes antiga del món, el contingut de la qual es aquest:… honorables senyors, nosaltres havem pres açi, en Monço, C florins de mossen Manuel d’Enteça. vos placia cumplir e donar açi en Valencia per ell al honrat en Benet de Codinachs, vista la present, per la letra que’us enviam vos fem saber aquells haviem ops.
Placia-us, senyors, aquest cambi aja bon compliment.
Scrita en Monço, divendres, a XIX de febrer 1371 (o 1374?)
Los vostres companyons aparellats a vostra honor.
L'ARXIU MUNICIPAL
L'Arxiu Municipal no és visitable. Remunta la seua antiguitat al segle XIII, amb la conquesta de València pel rei Jaume I i la creació de les primeres institucions locals. Ha estat dipositari del testimoniatge històric de la ciutat. Incrementat amb el pas del temps, ha exigit canvis d'emplaçament en més d'una ocasió, per a adaptar-lo a les condicions socials, polítiques i, sobretot, a les creixents necessitats d'espai.
El seu primer emplaçament va ser en unes cases habilitades per a l'establiment de la Cúria i la seua cort en la plaça de l'Almoina, enfront de la Catedral, concedides per privilegi de Jaume I a la Ciutat de València el 21 de maig del 1239; allí van començar a guardar-se els primers documents. El 1306, la falta d'espai i un incendi van determinar el trasllat al principi de l'actual carrer de Cavallers, on ara hi ha el jardí de la Generalitat, autoritzat per Jaume II amb un privilegi del 22 d'abril del 1311.
En aquest segon emplaçament es conservà l'Arxiu fins a mitjan segle XIX, quan l'estat ruïnós de la Casa de la Ciutat va fer que el municipi es traslladés a un nou emplaçament al carrer Reglons, en la Real Casa d'Ensenyament, institució creada al segle XVIII per l'arquebisbe Andrés Mayoral per a donzelles de distingit naixement, encara que també l’impartia de franc a les xiquetes pobres, però en lloc separat. El procés de trasllat municipal va ser llarg, començà per l'Arxiu entre 1855 i 1856, per a consolidar-se l'any 1935, període en què s'hi incorporà l'església de Santa Rosa on es va instal·lar, juntament amb el Museu Històric de la ciutat.
Cap a les últimes dècades del segle XX, els imperatius d'espai sobretot, però també les noves pautes marcades per les últimes tecnologies de la comunicació i informació, van fer necessari cercar una nova ubicació per a l'Arxiu, al palau de Cervelló. La llarga i complicada intervenció del palau ha tingut com a resultat la construcció d'un nou cos adossat, en la zona del carrer del Poeta Liern, adequat a les necessitats funcionals del segle XXI, dotat de la més moderna tecnologia, sales de consultes i dependències annexes, compta amb laboratoris i dipòsits aqdequats per a la conservació dels fons documentals de més de 800 anys d'història de la ciutat.
LA PLANTA NOBLE
Vestíbul
Biblioteca Serrano Morales
L’erudit Jose Enrique Serrano Morales, que morí el 1909, va donar al municipi de València la seua valuosa biblioteca, amb la condició que aquesta no fos dispersada i que sempre estiguera a disposició i consulta de tots els valencians. Es conserva en una de les sales més aconseguides del palau-museu, que reprodueix la seua antiga instal·lació a l’Ajuntament, amb prou elements encara originals. Al centre de la sala hi ha un gran expositor molt decorat, que culmina amb un bust del donant.
Sala Alfonsina
edicada a la reialesa alfonsina de la dinastia Borbó. Hi ha els següents retrats:
1.- Mª. Cristina d’Habsburgo. J. Cebrian Mezquita (Val. 1854-1926)
2.- Alfonso XIII. Salvador Martínez Cubells (Val.1845-1914)
3.- Alfonso XII. José Mª. Fenollera (mitjan s/XIX)
4.- Bust d’Alfonso XIII. Vte. Navarro Romero (Val. 1888-1970)
5.- Mª. De las Mercedes de Orleans. A. Vte. Borràs Abella (1867-1945)
6.- Juan Carlos I. Alex Alemany (Gandia 1943), any 1977.
7.- Sofia de Grecia. Alex Alemany (Gandia 1943) , any 2009.
8.- Doble retrat (o, si voleu, De tal palo, tal astilla) Alex Alemany (Gandia 1943), any 2006.
Al sostre hi ha una al·legoria de les Arts, obra de José Benlliure (Val. 1858-1937)
Torre sud o dels frescos
A diferència de les altres sales, de parets cobertes amb teixits, un costum de l’època isabelina, aquesta xicoteta sala està decorada en època fernandina amb pintures al fresc de tonalitats grises, és única en el seu gènere a València i l’única part original de la decoració del palau.
Afortunadament restaurades, les pintures són de temàtica mitològica, tant els requadres monocromàtics com els petits medallons amb una figura que formen part dels adornament a candelieri o a la pompeiana.
Sala de ball
Hi ha els següents retrats:
1.- Gral Narváez. Còpia de Vte. López per J. Mª. Fayos Borràs (* Val. 1966)
2.- Gral. O’Donell. Anònim, s/XIX.
3.- Isabel II. José Romà ? s/XIX.
4.- Francisco de Asís de Borbón. Anònim, s/XIX.
5.- Isabel II. Bernardo López Piquer (*Val. 1802)
6.- Isabel II, xiqueta. Vicente López Portaña (* Val. 1772)
7.-Triple retrat: Fernando VII, Mª. Cristina de Borbón Dos Sicilias, infanta Isabel. Anònim, s/XIX.
8.- Gral. Espartero. Anònim, s/XIX.
9.- Relleu en marbre amb Isabel II i Fco. de Asís. Anònim, s/XIX.
10.- Isabel II, xiqueta. Anònim, s/XIX.
En el sostre hi ha dues pintures que representen l'Aurora i la Nit, obra de R. Orozco.
També podem veure una vitrina amb un parell d’objectes antics de vori.
Torre nord o Sala Borbònica
Retrats (començant a la dreta del balcó):
1.- Felipe V. Anónim, s/XVIII.
2.- Luis I. Còpia de Jean Ranc per J. Mª. Fayos Borràs (Val. 1966)
3.- Fernando VI. Anònim, s/XVIII.
4.- Carlos III. Còpia de Mengs, anònim, s/XVIII.
5.- Carlos IV. José Vergara Gimeno (Val. 1726-1799)
6.- Fernando VII. Vicente López Portaña (Val. 1772-1850)
7.- Mª. Luisa de Parma. José Vergara Gimeno (Val. 1726-1799)
Sala
Retrats:
1. Luis Alejandro de Bassecourt, Capitán General de Valencia, 1824-1825. Miguel Parra (Val. 1780-1846)
2. Felipe Carlos Ossorio y Castellví, Comte de Cervelló. Còpia de Vte. López,per Javier Castellano Piquer (Val. 1968).
