Aquest retaule és un dels conjunts més rellevants del gòtic
internacional valencià, realitzat a principis del segle XV; hom l’atribueix a Miquel
Alcanyís (documentat a València, Barcelona i Mallorca entre 1407 i 1447); també
ha estat atribuït a Pere Nicolau, (documentat a València entre 1308 i 1408).
Procedeix del claustre del convent de Sant Doménec. Estava situat en la capella funerària de Nicolau Pujades,
senyor de Pedreguer. Fa 359 x 260 cm, ha perdut la
polsera, unes peces inclinades situades a la part superior que feien de
guardapols; també ha perdut el sotabanc o predel·la, una sèrie de tauletes
pintades situades a la part inferior. Està distribuït en tres parts verticals o
carrers, sense figuracions en els entre carrers o separacions; la part central,
més alta, té dues cases o escenes i les laterals en tenen tres. Les superiors
tenen forma d’arc, amb xambrana, una decoració daurada en relleu, i columnetes
laterals acabades en pinacles, totes tres també culminen al centre de la punta,
àtic o remat, amb una taula més menuda, així mateix amb xambrana i pinacles.
La casa superior del centre mostra el Crist entronitzat com a jutge, rodejat de cors angèlics a manera de màndorla, amb dos àngels als seus costats que fan oir unes tubes, al són de les quals els morts abandonen les tombes per comparèixer al judici final; les tombes estan separades en dues parts, les dels justs i les dels pecadors.
La gran crucifixió de la casa central presenta el Calvari amb el típic bigarrament dels grups de personatges de gesticulació expressionista, totalment germànica, de les obres de Marçal de Sax, però la representació dels dos lladres nugats a la creu és d’origen italià. Per sota del Crist veiem la mare de Déu desmaiada, sostinguda per Sant Joan; darrere hi ha les Maries, i en primer terme, a la nostra dreta, uns jueus es juguen a les palletes la túnica de Jesús, que era inconsútil, o sense costures, i no es podia partir. El fons és un atapeït grup de personatges dels quals destaca un que està trencant les cames dels lladres; sobresurten llances, banderoles, i l’esponja amb vinagre dalt d’una canya amb què el centurió volgué alleugerir el patiment de Crist. La sang abundant té un aspecte antisemita, perquè els jueus la consideraven cosa impura, i ací és exaltada com a mostra de la redempció.
1.- L’arbre de Jessé, pare del rei David, que es
considerava una mena d’arbre genealògic de Jesús, perquè descendia d’aquest;
ací es materialitza com un arbre nascut sobre la sepultura d’Adam: Estant aquest
malalt, el seu fill Seth anà a les portes del Paradís per a demanar oli de
l’arbre de la Misericòrdia, que Sant Miquel li negà perquè els homes no el
podrien obtindre fins després de passats 5.500 anys, però li entregà un brot de
l’arbre del bé i el mal, que originà el pecat de son pare, advertint-li: Quan aquest brot siga
un arbre, ton pare sanarà. En tornar, Adam ja havia mort. Seth plantà el
brot sobre la tomba, aquest va créixer, i quan hagueren passats els 5.500 anys,
de la seua fusta es va fer la creu on morí Crist, amb el qual arribà la
redempció misericordiosa. Ací veiem en primer terme el soterrar d’Adam, i al
fons un àngel entregant el brot de l’arbre a Seth.
2.- La batalla del pont Milvi entre Constantí i
Magenci, que es produí en època romana, encara que ací es representen els combatents com
a moros i cristians; podem veure l’ensenya de l’àguila, símbol de l’emperador,
i al fons, Constantí en una tenda, agenollat davant l’aparició de la Creu, amb
un missatge que deia: In hoc signo vinces. L’emperador guanyà
miraculosament la batalla perquè els seus soldats van dur pintat el signe de la
Creu.
3.- Troballa de la Creu de Crist per Santa Elena,
mare de l’emperador Constantí, que l’any 326 viatjà a Jerusalem a buscar-la. La
veiem quan estaven procedint a desenterrar-la, però hi van trobar juntes les
tres creus del Calvari; en una segona escena, Santa Elena finalment aconseguí identificar
la Creu de Crist, era la que, aproximada a un mort, el va ressucitar.
A les cases de la nostra dreta hi ha representada
l’Exaltació de la Creu, de dalt a baix:
1.- El duel entre l’emperador romà Heracli i Siroes, fill
del rei persa Cosroes, per evitar una batalla de les seues respectives
tropes. El duel és representat sobre un pont i amb els jutges de camp a cada
costat, com en un torneig medieval. Heracli ha traspassat Siroes i aquest està
caient, perquè la seua llança ha pegat contra la creu de l’escut d’Heracli i
s’ha trencat en tres trossos que volen per l’aire.
2.- La mort de Cosroes, que l’any 614 havia furtat de
Jerusalem la Creu. A l’interior d’un espai amb fines columnetes veiem el rei persa
abillat amb vestidures orientalitzants i assegut al tron; escenifica una burla de
la Santíssima Trinitat, fent-se passar pel Pare Etern, acompanyat amb la Santa
Creu que havia furtat, en representació del Fill i amb un pollastre sobre una
columna en representació del colom de l’Esperit Sant, els seus cortesans estan
adorant-lo. També veiem Heracli, que, per tal de recuperar la Creu, es llança
sobre el rei, l’assassina i li agarra la barba, un gest d’humiliació
considerat molt greu en l’època.
3.- L’entrada d’Heracli a Jerusalem no va ser
possible quan es presentà davant la ciutat a tornar la Creu tot revestit amb
les gales imperials; una força misteriosa l’impedí travessar la porta de la
muralla, i un àngel li va dir que Jesús l’havia passada modestament, muntat
sobre un ase. L’emperador es llevà tots els seus vestits i atributs, llevat de la
camisa, i descalç com un penitent entrà a la ciutat carregant la Creu; veiem un
cortesà que porta els vestits d’Heracli i dos palafreners que duen els cavalls, un
d’ells és un esclau negre.
