dilluns, 6 de juny de 2011

FRANCESC EIXIMENIS

Francesc Eiximenis Nasqué a Girona (entre 1327 i 1332). De ben jove ingressà al convent dels franciscans de la seua ciutat i, probablement, hi professà els primers vots de l'orde. Completà la formació intel·lectual a la Universitat d’Òxford, potser també a la de París, i a la de Tolosa de Llenguadoc, on aconseguí el títol de Mestre en Teologia gràcies al mecenatge de la casa reial. Durant els anys d'aprenentatge dugué a terme diversos viatges per Europa, possiblement com a pelegrí, que li permeteren conèixer Colònia, Florència, Avinyó i Roma. El 1352 rebé els ordes majors a Barcelona. 

De tornada a Catalunya, ja s'havia convertit en un frare de sòlida formació intel·lectual i de notable prestigi. l'Ajuntament de Barcelona el nomenà Catedràtic, càrrec que ocupà fins al 1381. 

Va ser conseller del Papat, de la Corona i dels Jurats de València, on va residir al convent de Sant Francesc durant vint-i-cinc anys, del 1384 al 1408, en el període de la seua màxima activitat literària. Aconseguí un gran prestigi personal, va ser àrbitre en testaments, pacificador en les bandositats i altres conflictes entre l'autoritat civil i l'eclesiàstica, fins al punt que els Jurats de València  s'aconsellaven d'ell en els assumptes més delicats, li van encarregar el 1399 la redacció d'unes Normes  sobre l'ensenyament públic per a les escoles de la ciutat i el van designar ambaixador davant el rei Martí per a tractar assumptes greus i delicats, entre altres coses. 

Al gener de 1384, Joan I, llavors Príncep, el va triar per Confessor seu, però hi  va renunciar, sembla que per a atendre els seus compromisos amb els Jurats de València. Al novembre de 1384 ja era el seu Conseller, i va portar a terme encàrrecs, com examinar llibres hebreus de la aljama de València. 

Com a predicador de la ciutat, va pronunciar el sermó en els funerals que celebrà València a la mort del rei Pere El Cerimoniós (1387). També predicà a la festa d'Acció de gràcies pel feliç desenllaç de la conquesta de Sicília (1392). 

El 1391 va intervenir en l’ acabament de les rivalitats entre els diferents bàndols de nobles i en la solució del conflicte de jurisdiccions entre la potestat civil i eclesiàstica. 

Concorregué en qualitat de frare valencià a l'aplec de teòlegs de Saragosa el 1397 i al concili de Perpinyà el 1408, per debatre sobre el Cisma d'Avinyó, on sant Vicent Ferrer, tot i reconeixent teòricament la legitimitat del Papa Luna, recomanà la seua renúncia, mentre que fra Eximenis s'adherí plenament al pontífex avinyonés. Ja no retornà a València, s'incorporà al seguici papal, rebé   de Benet XIII el títol honorífic de patriarca de Jerusalem i el nomenament de bisbe d'Elna, però va morir l'any següent. El soterraren al convent de Sant Francesc de Perpinyà. 

Eiximenis amb el Llibre de les dones
No és un pensador original, sinó un compilador del bo i el millor de la tradició escolàstica, que havia conegut de primera mà a Òxford i a Tolosa, i que estava molt ben representada en la seua extensa biblioteca. La seua extensa obra és de caràcter religiós i moralista, l'escrita en llatí  era destinada a un públic universitari i eclesiàstic, mentre que l’escrita en llengua vulgar era dedicada a l’educació religiosa i civil dels laics, als quals oferia hàbils síntesis del pensament escolàstic, en un estil senzill i planer, ple d’exemples que feien més comprensible la doctrina que volia transmetre, presentada per manera simple e grossera, és a dir, en una prosa clara, precisa i amena que intentava recrear el llenguatge popular, amb exemples i escenes costumistes, enriquit el discurs amb una gran quantitat de cites dels clàssics i de la patrística cristiana. Els seus textos eren llegits tant a la cort com als ajuntaments, per reis, nobles, cavallers, bisbes, preveres i ordes religiosos, a més de tots els sectors de les classes urbanes benestants. Les seues obres van tenir una gran difusió i van ser traduïdes a nombroses llengües.


ELo Crestià, mostra les diferències entre ciutadà i pagés, la ciutat és el nucli essencial de la cosa pública, una comunitat d'interessos que s'oposa al llogaret o vilatge, que és la preculturaAquesta visió és resultat del caràcter urbà dels franciscans i de la seua ascendència burgesa, i es basa en part en la doctrina de sant Agustí. Per a Eiximenis, la pàtria és la ciutat, la comunitat, la cosa pública, i el sentiment de pàtria està per sobre de  tots els altres amors: pare i mare són cars a nosaltres, i cars els fills, i cares les mullers, i els amics; mes una sola caritat, açò és, de la pàtria o de la comunitat o la cosa pública, abraça totes les caritats de tots els altres que dits sónAixí mateix, fa un gran elogi dels mercaders, cosa que agradava molt als burgesos valencians perquè altres frares com sant Vicent Ferrer criticaven l'afany de riqueses, en considerar que els guanys només havien de ser per a sustentació de casa.

El teocentrisme que caracteritzà als pensadors de l'Edat Mitjana, enfront del nou homocentrisme del Renaixement, és el centre de l'obra d'Eiximenis, per a ell el poder polític procedeix de Déu, que a més de creador del món és el principi del govern i de l’ordre còsmic. El Déu d’ Eiximenis és el Déu del silenci, el Déu majestuós que ens amenaça amb la condemnació eterna, en açò sí que coincideix amb Vicent Ferrer, que segons sembla no era sant de la seua devoció.
Eiximenis al costat de sant Vicent Ferrer, fent-li la pregunta

Ací ve a compte una anècdota que palesa la complicada relació entre el franciscà Eiximenis i el dominic Vicent Ferrer, segurament originada en la pugna entre les respectives ordes mendicants: Amb ocasió de l’arribada a València de sant Vicent, els Jurats eixiren a rebre’l i va fer l’entrada en la ciutat sota pali. Quan el va veure Eiximenis li preguntà, fent referència al pecat de supèrbia: 
                                                      
- Pare Vicent, com va la bufa?    

- La bufa va i ve, però no es deté! 

Respongué sant Vicent, per donar-li a entendre que la seua ferma humilitat no claudicava fàcilment davant les pompes mundanes. Un plafó  de rajoles, situat en el cantó de l’església de santa Mònica amb el carrer de Sagunt, recorda aquest fet en el  lloc on es va produir. En ell veiem un seguici amb sant Vicent sota el pali, portat pels Jurats de la Ciutat, amb fra Eiximenis al costat del sant en el moment de fer-li la seua pregunta.


Entre les obres d’Eiximenis destaquen el Llibre dels àngels (1392) escrit per estendre'n la seua devoció i divulgar punts fonamentals de la moral i  la fe cristianes; va ser traduït al castellà, francès, llatí i flamenc. El Llibre de les dones (1396) en el qual possiblement utilitzà part del material que ja tenia recollit per escriure Lo Crestià, inclou un regiment de vida ideal per a totes les dones (infanta, donzella, casada, vídua, religiosa) i un  catecisme per al públic femení, amb els punts fonamentals de la fe, moral i ètica cristianes. La Vita Christi (escrita abans del 1403) inicialment havia de ser en llatí, però finalment  va ser redactada en català a precs de Pere d'Artés, un influent funcionari de la cort de Martí I. 

Però la seua obra més ambiciosa és l'enciclopèdia Lo Crestià, que havia de contenir sumàriament tot el fonament del cristianisme. D'aquest ambiciós projecte de tretze volums solament se’n coneixen quatre, el Primer (Barcelona, 1379-1381), el Segon (1382-1383), el Terç (1384) i el Dotzé (1385-1386) 

Un parell de cites del volum Terç  ens mostren l'estil d'Eiximenis

... Dels romans se reconta que antigament no posaven ningun infant en ninguna art fins que per diverses vies havien vist a què seria bo aquell infant; e si veien que fos bo per cavaller, posaven-lo a cavalleria, fos fill de qui es volgués; e si fos apte a qualsevol altra art, en aquella era posat sens tota altra dispensació. E llavors los romans senyorejaven tot lo món, mes ara és lo món tan confús que aquell que seria bo per pagès serà prelat e gran senyor; e per consegüent lo món ne va a trossos e el poble és mal regit, e aquell que seria bo a cavaller serà religiós, e per força la religió és mal servida; e així és dels altres oficis. D’on se segueix que vils hòmens e maliciosos e rusticals fan ofici d’hòmens savis e dolços e angelicals, e així ve lo món a terra de poc en poc.

... E nota ací que comunament l’embriaguesa percut la llengua, així que l’home no pot bé formar això que vol dir, ne diu això que dir voldria, quan és embriac; si vol dir “borràs” dirà “terràs” e si vol cridar “pare” dirà “paie” e si vol dir “ca” dirà “carn”, e si vol dir “olla” dirà “ampolla”, e si “fogassa” dirà “tassa”, e si “veure” dirà “beure”, e semblants misèries. Hi ha alguns pocs que, quan seran ben avinassats, hauran tantes paraules, que no deixaran parlar a ningú, tant parlaran e burlaran. 

El volum Dotzé d'aquesta enciclopèdia conté, en els seus capítols 357-395, el Regiment de la Cosa Pública, un text escrit abans que la resta, el 1383, coincidint amb la seua vinguda a València, que dedicà als Jurats de la ciutat. És un petit tractat, una obreta en trenta-vuit capítols adreçada a aquells qui regiment tenen de la comunitat per tal que la puguen bé e sàviament governar, regir e mantenir, donat que en ells estiga principalment la salut del poble

Una còpia manuscrita del llibre es guardava, encadenada a la taula de l’escrivania de la sala del Consell municipal, per si calia fer alguna consulta. 

La primera edició impresa d’aquesta obra (un incunable, acabat a València el 28 de gener de 1499 per l'impressor alemany Cristòfor Cofman) conté un gravat on veiem el franciscà Eiximenis amb el llibre, els Jurats valencians, els macers i l’Àngel Custodi de la ciutat,  situats davant de la primera reproducció gràfica coneguda de la porta dels Serrans.


Cal recordar que probablement gràcies a la iniciativa d’ Eiximenis els Jurats van  posar la Ciutat de València sota la protecció de l'Àngel Custodi, considerat des de llavors com un dels patrons de la Ciutat i del Regne. 
Eiximenis entrega als Jurats 
el Regiment de la cosa pública 
davant la porta dels Serrans

La dedicatòria de l'obra és un text de notable valor històric i literari. En ella, i sota el títol de Les especials belleses de la ciutat de València, fa un llistat de trenta-dues d'aquestes belleses, gràcies al qual tenim  notícies  sobre la fauna, la ramaderia, la pesca, el comerç, la indústria i altres interessants notñicies de l'època.  Com a exemple, la bellesa vint-i-setena, diu així: l’obra de Manises, daurada e maestrívolament pintada, que ja tot lo món ha enamorat, en tant que lo papa e los cardenals e los prínceps del món per especial gràcia la requeren e estan meravellats que de terra se puga fer obra així excel·lent e noble

En iniciar la conclusió de la dedicatòria diu: Per totes aquestes coses e raons ha volgut Nostre Senyor Déu que poble valencià siga poble especial e elegit entre los altres de tota Espanya. Car com siga vengut e eixit, per la major partida, de Catalunya, e li siga al costat, emperò no es nomena poble català, ans per especial privilegi ha propi nom e és poble valencià. E per aquestes mateixes raons és digna cosa que la ciutat, que és cap de tot aquest regne haja nom València, que tant vol dir com ciutat de valor e ciutat que per excel·lència val e ha valgut e valdrà amb l’ajuda de Nostre Senyor Déus fins a la fi del món.


I acaba la dedicatòria fent més jocs de paraules amb  el nom de València: Que per vosaltres valga més e creixca la valor de València, que tant val, e que Déu ha feta de tanta valença a sos fills e valedors, que no se'n troba altra que a ella puga valer, ni amb qui es puga acomparar en totes les seues valies e trespassants valenties.

2 comentaris:

  1. Anem a ser sàvies gràcies als teus textos. M'agrada més "vanitat" que "bufa". Originalment és "bufa"?
    D.

    ResponElimina
  2. Ara he vist que als taulells diu vanitat, però jo sempre l'he recordat com bufa.
    Hi una altra expressió, de la qual parlaré algun dia:la bufa del bou. És la veixiga o bufeta urinària, que podia unflar-se com un globus. Quan jo era xicotet no hi havia globus, eren bufes. El símil és ben clar, la vanitat és aire.

    ResponElimina