dimecres, 1 de juny de 2011

LA PORTA DELS SERRANS


* La Muralla antiga, del segle XI, va ser substituïda el segle XIV, quan Pere el Cerimoniós, motivat per la guerra que mantenia contra Pedro el Cruel de Castilla, impulsà la construcció d’una nova muralla el 1356.  En fou encarregada una junta municipal, que l’any 1406 es reorganitzà en la Fàbrica de Murs i Valls; els seus recursos consistien en la cisa, un impost d’onze diners per cada cafís de blat, amb l'import del quals edificava i mantenia les obres.  Guillem Nebot va dirigir la construcció de la muralla. 
La porta i el pont de Serrans
* La porta dels Serrans es va construir entre 1392 i 1398 per Pere Balaguer, anomenat en la documentació mestre, mestre major o mestre de pedra picada. Va utilitzar pedra de Rocafort, Alginet i Benidorm. Els jurats de la ciutat l’enviaren a veure portes d’altres llocs, amb el motiu que aquesta fos la millor de totes les existents. Els possibles models on s’inspirà van ser la porta de Sant Miquel de Morella (1360) i la porta Reial de Poblet (1368). 
* A la part davantera, als costats de la porta hi ha carreus de colors diferents, alguns són molt llargs; és ben probable que foren espoliats de restes romanes. Les parts posteriors són a gola oberta, és a dir, descobertes, perquè no pogueren ser utilitzades contra l’interior de la població. 
* En cada pany de paret de la façana hi havia cinc carreus grisos del mateix tamany, col·locats alternats entre els altres a distàncies regulars, tres en vertical i dos en horitzontal, de manera que formaven una creu. Aquest detall no va ser observat pel restaurador, i s’ha perdut en alguns llocs.
* L’escala monumental no estava prevista i es va afegir  més tard, quan acabaven les obres, per això talla una finestra. 
* A la part superior hi havia el penell, un pal gros amb anelles, per a col·locar la Senyera. Fet que donà origen a la llegenda que diu que aquesta no s’inclina mai, ni per a passar una porta. 
Eximenis entregant als jurats el
Regiment de la cosa pública,
davant la porta de Serrans, 1499
* Quan Pere Balaguer acabà l’obra, el municipi va queda molt satisfet i a més de pagar-li el preu acordat, li regalà una peça de tela de Flandes per tal que pogués fer-se un vestit. 
* L’edifici va ser presó des del 1586 -al principi de nobles- fins el 1887. Aquesta és l‘única raó que va salvar-lo de l’enderroc de les muralles el 1868. Conserva una campana, utilitzada  per a prevenció d’incendis quan tenia aquest ús.
* La porta apareix representada per primera volta en un gravat del llibre Regiment de la cosa pública, de Francesc Eximenis, imprés el 1499, copiant un exemplar manuscrit que l’escrivà de la ciutat tenia lligat amb una cadena a la seua taula des del 1384, per tal que  el pogueren consultar els jurats. També eixsteix un altre gravat de cap a 1800, publicat al Viatge pintoresc i històric d’Alexandre de Laborde, on es veuen finestres en els murs de les torres, obertes quan van ser presons, i tapiades per José Aixa en la restauració integral que també va recuperar el vall o fosat, acabada el 1915. 
* Pareix ser que al segle XIX, quan encara existia la muralla, hi havia vora riu, als dos costats del pont, un banc corregut en forma de mitja lluna. A l’hora assenyalada, el Micalet feia el toc de tancar muralla i es tancaven totes les portes. Els que hi arribaven tard ja no podien accedir a la ciutat i es quedaven a la lluna de València. 
* El nom de Serrans li ve perquè és l'entrada del camí que condueix per les muntanyes del nord, a Catalunya i Aragó.
* Va ser declarada monumento nacional el 1931.
* En la guerra del 1936 el govern republicà fugí cap a València i se’n dugué totes les obres d’art del Museo del Prado. En les torres d’aquesta porta -també al col·legi del Patriarca- van ser dipositades les més importants, perquè es va pensar que, amb proteccions suplementàries, podrien resistir bé els bombardejos. En aquesta operació participà el pintor Josep Renau. 
* En el cos central de la porta un relleu realitzat per Luis Bolinches, professor de l’Escola de Belles Arts de València, commemora la ingent obra del seu arquitecte. Sota l’efígie del pedrapiquer hi ha una dedicació en caràcters gòtics que diu:

A PERE BALAGUER
PROHOM IL·LUSTRE VALENTÍ
MESTRE DE REGLA I COMPÀS DEL GREMI DE PEDRAPIQUERS
INVENTOR I EMSEMS OPERARI
D’AQUESTA SUPERBA PORTA DE LA CIUTAT
CONSTRUIDA EN ELS ANYS DE 1392 A 1398
L’EXCM. AJUNTAMENT DE VALÈNCIA
EN PERDURABLE MEMÒRIA
ANY 1930


TEXTOS:

La nova muralla cristiana
 Des del segle XI fins a mitjan el XIV, que la gran mortaldat de la pesta negra produí un canvi de conjuntura, l’Occident europeu havia viscut un llarg període de prosperitat econòmica, creixença demogràfica i continu desenrotllament urbà. Podia vantar-se’n encara l’any 1370 el rei Pere el Cerimoniós a les corts de Tarragona: Nenguna ciutat ni vila qui vui hajam Nós, totes són així poblades, que dins los murs antics dels moros o dels gentils no caben, així com apar manifestament.
El pas sota la porta
Havia estat gran, certament, l’augment de la població de la ciutat de València d’ençà la conquista de Jaume I, i molt considerable la crescuda dels seus barris d’extramurs.
Com que era patent l’amenaça dels atacs de Pere el Cruel, rei de Castella, el rei Pere el Cerimoniós encoratjà els jurats de la ciutat l’any 1356 per tal que construissen un nou recinte emmurallat que inclogués els ravals. En fou encarregada una junta municipal, la qual l’any 1406 es reorganitzà en la Fàbrica de Murs i Valls, legítim orgull de la València foral; els seus recursos consistien en la cisa d’onze diners per cada cafís de blat, pagadors a tots els llocs de la contribució de la ciutat.
Les obres de la nova muralla de València, dirigides pel mestre picapedrer Guillem Nebot, foren dutes a terme ràpidament. Al peu de la muralla hi havia un vall o fossat, de quaranta pams, que replegava les immundícies i aigües sobrants de la ciutat. Els murs, encara que alts i grossos, eren tan sol de tàpia, i havien estat bastits amb la terra extreta en excavar els valls.
La nova àrea urbana d’intramurs havia duplicat gairebé la de la ciutat musulmana, i de fet, resultava massa gran, car comprenia bastants sectors sense urbanitzar.
La precipitació amb què fou erigida la muralla cristiana, explica la feblesa de la seua construcció. Tanmateix els portals foren sempre més sòlids que els murs, car solien ser de pedra picada i tenir una robusta torre al damunt.
Posteriorment els Jurats referen amb pedra picada el mur septentrional de la ciutat, on fou construïda entre 1392 i 1398 la monumental porta dels Serrans, on abans hi havia hagut la porta dels Roters, -anomenada d’Alcàntara en temps dels sarraïns- És una de les millors mostres de l’arquitectura gòtica militar de tota Europa, orgull de la ciutat que les erigí i les ha sabudes restaurar molt bé l’any 1915. El seu constructor, mestre Pere Balaguer, s’inspirà en la Porta reial del Monestir de Poblet. Són dues severes torres pentagonals unides per un cos central decorat amb filigrana flamígera, que tenen totalment descoberta la part de dintre la ciutat -de manera que mai els militars que les ocupassen no podrien subjugar-la-, a les quals fou afegida una àmplia escala exterior en el mateix segle XIV. Són tan majestuoses que més que no pas un castell defensiu, semblen un arc triomfal. Lamentablement foren convertides en presó l’any 1568, servei que feren durant tres segles, fins l’any 1888. 
MANUEL SANCHIS GUARNER
La ciutat de València
Publicacions del Cercle de Belles Arts, 1972

Les Torres de Serrans
 ...pont i torres s’anomenen així, dels Serrans, per obrir-se al final de la ruta que usava la gent de la muntanya per a venir a València. Les torres són un dels pocs vestigis que ens queden del cinturó medieval de muralles. Va començar la seua construcció el 1392. En projectar-les, Pere Balaguer, “mestre de pedra picada”, s’inspirà en la Porta Reial de Poblet, i superà amb escreix el model. Quan el 1398 s’acabaren les obres, el picapedrer fou recompensat apart l’estipendi, amb un vestit de tela de Flandes, en senyal d’agraïda satisfacció. I ho tenia ben guanyat. Les dues torres, unides per una porta d’airosa decoració, posseeixen una egrègia sumptuositat d’arc triomfal. Fins i tot la seua part posterior -a gola oberta, que en diuen els tècnics-, amb les seues voltes, les fines escales, les seues disposicions estratègiques, resulta solemne i luxosa. Amb la Llotja, les Torres dels Serrans són el millor de l’arquitectura monumental de València. 
JOAN FUSTER
Viatge pel País Valencià
Edicions 62, 1971

 La porta dels Serrans 
Alçades pel mestre Pere Balaguer entre 1391 i 1397 (l’escala, entre 1397-1398), varen ser restaurades pel mestre J. Aixa des de 1892 fins a 1914 (?) (Martínez Aloy). L’autor s’inspirà, com és palès, en la porta reial del Monestir de Poblet. La planta de cadascuna de les dues torres és un polígon hexagonal irregular, amb quatre costats iguals en dimensions, que configuren la façana i l’accés a la porta central, i dos costats més llargs: el més exterior de cada torre, i formant angle recte amb ell la façana posterior, sense paret, deixant les cambres obertes per raons d’eficàcia militar, impedint d’aquesta manera que un enemic que s’emparàs de la torre pogués fer-s’hi fort. Un matacà, per damunt de l’arc de la porta, uneix les dues torres, que tenen tres cambres superposades cadascuna: les de la planta baixa i principal amb voltes de creueria, la de la planta superior amb volta de canó seguit sobre faixons, i nervis a la part davantera. Per damunt de la porta, corre una arcada ogival, amb trifolis, cega. Un escut del regne i dos de la ciutat, en relleu, completen la decoració. 
ENRIC A. LLOBREGAT
Hist. de l’Art al País Valencià
Ed. Tres i Quatre, 1986

Tipus de portes
Al luxós recinte de València hi apareixen els dos tipus, el de les dues torres de front semi octogonal i el de les dues torres de front semicilíndric. El primer és el de la porta dels Serrans, la més monumental de les catalanes, a la fi del pont que, venint pel camí de Barcelona, travessa el Túria. És una versió augmentada i enriquida de l’obra de Guillem Guimerà, de Poblet. La projectà Pere Balaguer, formant part del recinte bastit per Pere el Cerimoniós des del 1356. La porta dels Serrans fou alçada entre 1392 i 1397. Les seves torres són ritmades entre segments, els de baix separats per una imposta, el de dalt, que sobresurt d’una barbacana en forma de balcó sobre permòdols, dóna la volta a tot el front de l’estructura. Sobre la porta adovellada, hi ha un fris decoratiu d’arcades cegues. 
ALEXANDRE CIRICI PELLICER
L’art gòtic català. Segles XIII i XIV
Edicions 62, 1977 


Les torres de Serrans 
Més que com a element defensiu han de ser considerades com la porta principal de la ciutat en l’època foral; arc d’ingrés i veritable arc de triomf en el lloc de convergència dels camins reials de Saragossa i Barcelona. Cap de les altres antigues portes fou tan sumptuosa ni estigué tan ornamentada. Correspon a un moment en què, després de les revoltes de la Unió i les guerres amb Castella, la ciutat, eixamplada, enriquida i en calma, volgué embellir-se.
Les dades relatives a la construcció s’han conservat amb tota exactitud en la col·lecció de documents anomenada Sotsobreria de Murs i Valls, que es troba en l’arxiu Municipal. Consta que l’obra d’aquest portal començà sobre un altre de més antic el 6 d’abril de 1392 amb l’obertura dels fonaments, i va dirigir els treballs el pedrapiquer Pere Balaguer, el qual per a una millor realització de l’obra havia visitat, per ordre dels Jurats, bona part de Catalunya a fi de veure portes i torres emmurallades.
 Part posterior, a gola oberta
En primer lloc s’anà arreplegant pels carrers i cases de la ciutat tota la pedra solta que trobaven per a la construcció dels fonaments. El 27 de març de 1393 els picapedrers que tallaven els carreus per a l’obra començaren a cobrar els jornals. En març de 1398 hom registra comptes satisfets per a acabar-la i el 19 del mateix mes hom pagà per la neteja de les runes de l’edifici ja acabat.
L’estructura està formada per murs gruixuts de bona maçoneria d’acord amb el seu caràcter de fortificació, revestits de paraments de carreuó de pedra calcària local (Alginet) lligat amb mescla de calç i arena. Ja quasi acabada l’obra de les torres i la porta es plantejà la necessitat d’un accés monumental a la planta noble, i així, tot i que no figurava en els plànols primitius, es projectà una gran escalinata de pedra construïda entre 1397 i 1398, la terminació de la qual coincidí amb la de la monumental portada, però sense poder evitar deixar gairebé tapiada una de les finestres del pis baix. Aquesta espaiosa escala, adossada a la testera interior de la torre esquerra, servia d’accés a les esplèndides llotges de la planta alta per a les famílies dels jurats, magistrats i consellers amb motiu de les espectaculars festes en ocasió de l’entrada solemne a València d’alguns alts personatges tals com: reis, arquebisbes, virreis, etc. Cal buscar-ne la gènesi i els antecedents en les escales similars de les cases nobles i burgeses de València, totes de disseny i disposició anàlegs i és un model clàssic de la característica escala valenciana a l’aire lliure.
... Després de l’incendi que destruí la presó de la ciutat, situada en una torrassa de l’antic Ajuntament, el 15 de febrer de 1586, els presos comuns foren albergats, segons acord del Consell Municipal, en una casa de la Confraria de Sant Narcís i els nobles i cavallers en les torres de Serrans. Així s’inicia la història carcerària de les torres, les quals serviren de presó fins 1887, any en què fou traslladada al desamortitzat convent de Sant Agustí. El fet de ser presó és la raó per la qual el portal de Serrans no fou assolat amb la resta de les muralles a partir de 1865. Tot i això, l’Ajuntament decidí d’omplir el fossat de la muralla davant de la porta el 1871, i cobrí el talús determinat per la base de les torres i en reduí la vista i la perspectiva fins el seu redescobriment el 1909.
L’edifici fou molt maltractat per les obres d’adaptació de la presó; tapiades les grans arcades de la part inferior i perforat el mur extern per nombroses finestres reixades, i perduda la barbacana emmerletada, presentava un aspecte lamentable. La destrucció interior havia estat radical, per la qual cosa l’Ajuntament, en decidir-ne la restauració, recaptà un informe de la Reial Acadèmia de Sant Carles, redactat el 27 de maig de 1893,
Batent de la porta que
tancava muralla
La porta és un arc de mig punt de cinc metres d’amplària per sis i mig d’alt, i a cada costat hi ha una torre de base rectangular per la part interior amb els angles bisellats per a adoptar aspecte poligonal en la part exterior. Forma tres cossos, el central dels quals de planta rectangular i que flanquejat per les dues torres s’endinsa sobreeixint cap a l’interior de la ciutat. Aquest cos, amb diverses arcades que determinen espais voltats, conté la porta, l’emplaçament del rampill i petites portes laterals de servei.
Al primer pis hi ha el trànsit o comunicació entre les torres, sense buit cap a la part exterior però amb una gran arcada volada de tota l’amplitud de l’estança pel costat de la ciutat; el pis superior constitueix una terrassa amb ampit, el qual dóna també a l’interior  i mira a l’exterior per un alt bastió. D’aquesta terrassa arranquen diverses escales: cap a la barbacana, cap a les terrasses d’ambdues torres i a l’interior d’aquestes.
Les torres consten en el seu alçat d’un pis baix, dos d’alts i la coberta de terrassa voltada per murs emmerletats. A la planta baixa hi ha grans estances voltades amb nervadures gòtiques sobre mènsules esculpides, amb accés directament a través de portes practicades en els murs de migjorn. Anàlegs en forma i dimensions són els dos pisos superiors, cada un dels quals s’obri pel costat de la ciutat amb un grandiós finestral format per una ogiva motllurada.
L’aspecte des de l’exterior és imposant i està accentuat per l’alt talús que forma el basament en la zona del fossat. A un terç de la seua elevació estan circumdades per una imposta motllurada i al segon terç, sobre gruixuts permòdols esglaonats, on recolzen les corbades que el sostenen, hi ha el camí de ronda, protegit per un reconstruït ampit els merlets del qual, com els cap cims de les torres, no han estat completats amb les corones  de pedra, semblants a les de la Llotja de la Seda, que varen tenir originalment. Per dessota d’aquest matacà, en la zona central, el parament està ornamentat per unes delicades arcades tapiades del gòtic florit tallades sobre la pedra , les quals, amb l’escut reial, flanquejat per dos escuts de la ciutat, sostinguts per àngels tenants, constitueixen l’essencial de la decoració d’aquesta portada. 
CATÀLEG DE MONUMENTS DE LA
COMUNITAT VALENCIANA
Cons. De Cultura, Ed. I Cª., 1983



2 comentaris: