LA CAPELLA DE LA RESURRECCIÓ, LA RELÍQUIA DE SANT VICENT I LA MARE DE DÉU DEL COR

La Capella de la Resurrecció de la Catedral de València, popularment coneguda com la Coveta, és una bella mostra d’arquitectura renaixentista, o a la romana, com es deia al segle XVI, situada al centre de la girola, en la part posterior de l'altar major, sota l'altar del Corpus, o Sagrari.

Ocupa un reduït espai a nivell inferior de la resta, i és tan menuda que va ser ampliada mitjançant un magnífic pòrtic fet amb alabastre de les pedreres de Picassent, que sobresurt, adaptat a la forma poligonal de la girola. Està articulat amb tres arcs, els laterals de mig punt disposats obliquament a causa del traçat de la planta, i el central rebaixat i més ample, amb clau de fulla d'acant. Els arcs descansen en pilars amb columnes adossades, amb capitells compostos i basaments, que sostenen un entaulament decorat, rematat per una balustrada, amb quatre pilars que continuen els inferiors i suporten només dues de les quatre figures exemptes que hi hagué, les de Sant Josep i la Mare de Déu.

Tot està decorat amb un exuberant llenguatge clàssic, motius verticals a candelieri en les pilastres, amb àguiles, pitxers, querubins, brots vegetals, garlandes, florals i de fruits. Als arcs laterals, motlures perlades, rosasses en l’intradós i àguiles i garlandes fruiteres als carcanyols, o buits entre els laterals. El central té al mateix espai unes rosasses.

Les columnes s'adornen amb cintes anulars en el terç inferior i elegants llaçades en el superior. Els capitells laterals, d'ordre compost, s'enriqueixen amb alguns fruits, mentre que els centrals presenten vasos o pitxers de línies clàssiques entre la vegetació.

A l'interior hi ha l'altar, amb un arc rebaixat sobre pilastres que segueix la mateixa disposició del central del pòrtic i acull un sepulcre inferior –amb làpida llisa de marbre– i sobre aquest un relleu d’alabastre compost de diverses peces assemblades, treballat amb totes les tècniques escultòriques, des de l'alt relleu, que quasi arriba a la figura exempta, passant per una disminució progressiva fins arribar al subtil baix relleu del fons paisatgístic.

Representa la resurrecció de Crist i altres temes relacionats. La composició s'estructura a partir d'un sarcòfag central rectangular del qual ix, en alt relleu quasi exempt, la figura de Crist ressucitat parcialment cobert per la mortalla; l’acompanyen i envolten àngels i querubins; sobre un d’aquests recolza la ma dreta, amb l’esquerra, perduda, duia l’estendard de la resurrecció també perdut. A la part superior de la seua esquerra, les tres Maries, més menudes i en baix relleu per a produir la sensació de llunyania, davallen cap al sepulcre, que trobaran buit; per sota d’elles, un cap de vell mirant en direcció contaria potser representa sant Pere en el moment de descobrir també la tomba buida; a la part superior oposada podem veure en baix relleu el llunyà Calvari, amb la creu de Crist més gran. Fins a cinc soldats, figures de clara influència italiana, guardaven el sepulcre; un d’ells, amb llança, assenyala el Crist, tot informant del fet un sacerdot de l’antiga llei que té al davant; dels altres quatre, un és davant el sepulcre, mig adormit, i la resta expressa, en actituds diferents, la seua reacció davant el miracle.

L’AUTOR DEL RELLEU DE LA RESURRECCIÓ

Aquesta magnífica obra es considerava anònima i va ser objecte d’especulacions, tant pel que fa a la seua data com a l’autor. Va ser atribuïda a diversos artistes del renaixement, i fins i tot es relacionava amb artistes italians i amb els papes Borja, fins que l’any 1998, Josep Martínez Rondan donà a conéixer uns documents que havia trobat a l’Arxiu del Fons Notarial del Reial Col·legi Seminari de Corpus Christi (també conegut con el Patriarca), que fixaren la data i l’autor del relleu de la Resurrecció.

Gaspar Eximeno, membre d’una dinastia de notaris, que fou escrivà de la Sala, Jurats i Consell de la ciutat de València, va fer el seu darrer testament el 18 de juny del 1530, en ell establia: “Elegesc sepultura aprés ma fi ésser feta al meu cos, en la insigne Seu de València, en lo vas de la meua capella que jo ara, per concessió a mi feta del molt reverent capítol e senyors canonges, he fet e construït davall lo altar del Corpus Domini”

Més tard, el 15 de gener del 1535, Baltasar Eximeno de Baiona i Abdó i Senén Eximeno de Baiona, hereus de Gaspar Eximeno, contractaren amb l’escultor Gregorio de Biguerny: “un retaule de pedra d’alabastre amb la Història e Misteri de la Resurrecció de Nostre Senyor Déu Jesucrist, d’amplària e altària del buit que està ja cavat en la paret de dita capella sobre lo altar, lo qual buit està guarnit d’alabastre, en lo qual retaule ha de fer de bulto lo sepulcre, lo Jesús, les guardes, àngels i altres personatges juxt a lo designi per aquell donat a l’honorable en Bernat Joan Setina, argenter”

Gregorio de Biguerny, o Gregorio Pardo de Biguerny, l’autor del relleu de la Resurrecció, va nàixer a Burgos el 1513, era fill de l’escultor borgonyó Philip de Biguerny, casat i domiciliat a Burgos. Gregorio aprengué l’art amb son pare, i també amb Damià Forment, amb el qual es conserva un contracte. Cap la possibilitat que aquest l’enviés a València per a fer el retaule de la Resurrecció.

ELS AUTORS DE LA CAPELLA

Una vegada establert l’autor del relleu de la Resurrecció per Josep Martínez Rondan l’any 1998, Reyes Candela Garrigós publicà l’any 2012 un altre document que acredita els autors de la capella i el pòrtic; és un contracte datat el 4 de juny del 1529 entre l’encara viu Gaspar Eximeno i els mestres Baptiste Corbera, Lluís Munyos i un enigmàtic Yagnes: “sobre la Capella fahedora en la Seu de valencia davall lo altar del Corpus a les spatles de laltar major” pel qual: “los dits tres mestres se obliguen aixi en les mans com en la pedra de obrar y a acabar ab tota perfectio la dita capella segon lo designi fer per mestre bernat Cetina argenter de la seu i lo dit mestre lois munyos”

Potser el Lluís Munyos del contracte va ser fill d’un altre Lluís, un hàbil tallista en fusta que participà en les primeres obres renaixentistes de València, com l'orgue de la catedral (1510-1513) o els motlles per als algeps de la Capella de Tots els Sants en la Cartoixa de Portaceli (1510), era nét d’Agustí Munyos, mestre d'obres municipal. Aquest Lluís Munyos més jove signà, al setembre del 1524, un conveni  de col·laboració per cinc anys en el taller del prestigiós escultor valencià Damià Forment, actiu en aqueixos anys a Saragossa i després a Tarragona, i pogué participar en l’obra de la capella al seu retorn a València el 1529.

Joan Baptista Corbera va ser fill de Joan Corbera, lapicida, un dels grans mestres de la segona meitat del segle XV; col·laborador de Pere Compte, a qui va succeir després de la seua mort en gran part de les obres en les quals aquell estava treballant, com la Llotja, la Catedral, el palau de la Generalitat, o el palau dels Borja, seu actual de les Corts Valencianes.

Pel que fa al mestre Jagnes, picapedrer, Reyes Candela Garrigós apunta la possibilitat –amb reserves– que podria tractar-se del pintor Hernando Yáñez de la Almedina, format a l'entorn de Leonardo da Vinci, que col·laborà amb el pare de Lluís en la construcció de l'orgue de la Seu i en la capella de Tots els Sants de la Cartoixa de Portaceli.

Bernart Joan Cetina, mestre argenter de la Seu, intervé en aquest document en dues ocasions, com a testimoni presencial del primer abonament, a l'inici del contracte, i se'l cita, al costat de Lluis Munyos, com els responsables de l'obra: “segons lo designi fer per mestre Bernat Cetina argenter de la seu i el dit mestre Lois Munyos” Açò confirma la col·laboració entre els diferents oficis en la direcció i execució dels projectes, i suggereix que, possiblement, les traces i el disseny de l'obra era una col·laboració entre l’argenter i Lluís Munyos. Cal considerar que Bernat Cetina també estigué implicat en el posterior contracte per a fer el relleu de la Resurrecció, potser actuà com a dipositari del disseny o supervisor de l’execució per Gregorio de Biguerny: “juxt a lo designi per aquell donat a l’honorable en Bernat Joan Setina, argenter”

LA RELÍQUIA DE SANT VICENT MÀRTIR

Sant Vicent Màrtir, diaca del bisbe de Saragossa Sant Valeri, va ser martiritzat i soterrat a València durant la persecució de l'emperador Dioclecià l'any 304. El seu culte es va difondre amb rapidesa per l'Església del moment i va ser tingut com un dels sants més importants. És el sant patró de la nostra ciutat, i malgrat que actualment no hi ha certesa d’on anaren a parar les seues restes, nosaltres encara conservem alguns llocs considerats històrics del seu martiri.

Els lisboetes conten la seua història: L’any 780, alguns valencians, fugint de la invasió musulmana, volgueren traslladar per mar el cos del sant, però una tempesta els va fer aterrar a l’ara conegut com a cap de Sant Vicent. Passats alguns segles, el 1148, el rei de Portugal trobà les restes del sant, soterrades on hi havia un estol de corbs, i les traslladà per mar a Lisboa. Els corbs les acompanyaren en el viatge. Sant Vicent també és el sant patró de Lisboa, i l’escut de la ciutat és un vaixell amb dos corbs.

A València, igualment, un d’aquests animals protegí el cadàver del sant de les feristeles. Nosaltres també contem la nostra història: Cap a l'any 1104, un bisbe de València anà en pelegrinatge a Terra Santa i es va endur com a protecció la relíquia del braç esquerre momificat de Sant Vicent. Però el prelat va morir sobtadament a Bari (Itàlia), i allí restà la relíquia, que va anar transmetent-se fins que arribà a ser possessió del senyor Pietro Zampieri, de Vigonovo (Venècia), aquest va donar-la a la Catedral l'any 1970, juntament amb el seu reliquiari de bronze, d'estil venecià, que ara podem veure dipositat a aquesta capella.

LA MARE DE DÉU DEL COR O DE LA CADIRA

La imatge de la Mare de Déu del Cor o de la Cadira, està situada a la Girola sobre un pedestal de marbre, justament davant de la Capella de la Resurrecció, entre les del Crist del Perdó o de la Bona Mort i la de Sant Jaume.

És de pedra d’alabastre policromat, el mateix material de la capella de la Resurrecció i de la «pedra de llum» dels finestrals gòtics. Està datada cap a la segona part del segle XV i atribuïda a l'escultor i orfebre Joan de Castellnou, que va fer una corona per a la mare i uns rajos de llum per al fill, de coure sobredaurat amb incrustacions d’argent, perles i altres, però el 1631 van ser substituïts  per uns altres, costejats per Francisca Atabuix, que també es van perdre.

El cor estava en el centre de la nau mirant cap a l’altar major, i tenia una porta gòtica d’entrada per la part posterior  o reracor, que mirava cap a la porta principal. Com va ser col·locada sobre aquesta porta, rebé el nom de Mare de Déu del Cor.

A partir del 1777 va ser substituït tot el cor per un altre d’estil  neoclàssic. El reracor gòtic es tornà a muntar a l’antiga aula capitular, avui capella del Sant Calze, però la mare de Déu continuà sobre la nova porta, encara que amb un tron, o cadira, feta per l'escultor Juan Navarro durant els anys 1778 i 1779, que és la de fusta decorada amb or que encara conserva i també li dóna nom.

Més tard. El 1940, el cor central es va traslladar al presbiteri, i la Mare de Déu va ser situada on ara es troba.

Algunes dones embarassades practiquen una tradició moderna, iniciada el passat segle XX que consisteix a fer nou voltes a la Catedral, una per cada mes de gestació, i ara alguns també la coneixen  com la Mare de Déu del Bon Part.