La porta actual de l’Almodí es troba a la plaça de Sant Lluis Bertran, una de les més acollidores de València, centrada per una font amb l’escultura en bronze del sant, que va nàixer ací el 1526. Encara podem veure la seua casa natal, restaurada el segle XIX, amb un balcó corregut i unes manisetes del segle XIX, relatives a la passió de Crist, que duen aquesta llegenda en castellà:
O culpas lo que pesais
sobre este duro madero
desfallezco, caigo, muero
almas y no me aiudais.
El palau dels Escrivà, del segle XV, recau a la plaça i conserva una bella porta amb arc ogival i timpà, en el qual hi ha un escut de pedra llaurada; la casa va ser molt remodelada en el XVIII, afegint balcons amb boniques manisetes per sota. També es troba ben a prop l'església de Sant Esteve, així mateix del segle XV, on van ser batejats Sant Lluis Bertran i Sant Vicent Ferrer, ambdós dominics. Corre la llegenda que els batejats allí no moren d’accident, però és comprovadament falsa.
Història:
El nom deriva de la paraula àrab almud, unitat de mesura de grans, que el relaciona amb una de les seues funcions bàsiques.
Aquest almodí va ser el principal edifici destinat a magatzem, distribució i venda de blat de la ciutat de València. Es construí sobre una part de l'antic alcàsser islàmic i al costat d'un dels accessos romans a la ciutat, segurament en els anys immediatament posteriors a la reconquesta. No va ser l'únic, perquè es tenen notícies que ja en època àrab va haver un almodí situat al costat de la Mesquita Major, per l'emplaçament de l’actual Palau Arquebisbal, del qual es desconeix la tipologia constructiva. També es coneix l'emplaçament d'un altre d'època cristiana situat al costat de l'actual Plaça Redona, on per aquell temps hi havia les carnisseries majors, i recentment han aparegut sis arcs d’un altre possible almodí a l’antic palau del baró de Vallverd, al carrer de la Mar. El nostre Almodí també va compartir la funció de magatzem de blat amb les drassanes del port.
Era un edifici de propietat reial, L'Almodí del Senyor Rei, i per tant en la seua construcció van participar els més importants mestres d'obres de l’època. A finals del segle XV va passar a ser governat pel Consell Municipal de la ciutat de València, que va custodiar i organitzà tot el procés d'abastiment del blat en els segles posteriors. Aquest procés, sotmès a una rígida reglamentació, amb funcionaris públics encarregats d'organitzar-lo, demostra la importància que tenia l'Almodí en una ciutat mancada moltes vegades d'un producte de primera necessitat com el blat, que precisava de constants importacions per a assegurar-ne l'abast.
L'actual edifici té els seus inicis documentals en un privilegi que Pere II el Gran, de Barcelona estant, va atorgar a València el 23 d'agost de 1379, per a instal·lar un almodí. Açò indueix a pensar que l'anterior seria insuficient o estaria molt deteriorat i es va crear un de nou. La seua construcció es creu que va acabar el 1417; encara que alguns autors el daten un segle més tard, sembla, per notícies documentals, més correcta la primera data.
S'iniciaren les obres a càrrec dels mestres d'obra procedents del Palau Reial de València, Guillem Just i Miquel Navarro, que s'encarregaren de fer el front i els primers arcs que recauen al carrer de l'Almodí. L'edifici entrà en una nova fase d'obres cap el 1455, quan es tornà a decidir la seua ampliació i acabament definitiu. Les obres estigueren a càrrec de l'important mestre, també relacionat amb l'entorn reial, Francesc Baldomar. Aquest construiria la resta d'arcs i el desaparegut porxo que donava al carrer de l'Almodí.
Baldomar emprà les solucions constructives que aleshores caracteritzaven l'arquitectura valenciana, amb una gran perfecció en l'art de tallar la pedra, que hom pot observar als arcs situats en diagonal als quatre racons interiors, rebaixats els dos del fons i amb motllures geomètriques i vegetals els situats prop de l'entrada actual.
Els canvis més notables de l’edifici es van executar a partir del segle XVI, amb reformes que alteraren el seu aspecte original. Una d'elles va ser el nou porxo renaixentista, una altra la construcció de la coberta de la nau central, i altra la col·locació -sobre un empedrat anterior de còdols- d’un nou paviment amb l'escut de la ciutat i la data de 1571 gravada en una de les pedres de l'enllosat. A partir de 1609 i durant el segle XVII fou quan es van fer les pintures murals al tremp que ocupen tres murs de l'interior.
Durant el segle XIX s'eliminà un porxo sobre la porta del carrer de l'Almodí i el que donava a la plaça de Sant Lluís Bertran es va cegar; també es feren reformes a les cobertes de fusta (s'eliminà el ràfec anterior) i s'obriren noves finestres amb reixes. El 1908, dos anys després de deixar de donar servei com a magatzem de blat, l'Almodí es convertí en la seu del Museu Paleontològic, que el va ocupar fins a l’any 1991.
El 1969 va ser declarat Monumento Nacional. L'any 1993 començà una restauració a càrrec dels arquitectes Juan Añón, José Mª Herrera i Rafael Martínez, acabada el 1996, que va renovar la coberta i tragué a la llum el porxo de tres arcs que recau a la plaça de Sant Lluís Bertran. La restauració va obtindre una menció als Premis COACV 1996 i el Premi Europa Nostra de 1998. L’Almodí serveix actualment com a sala d'exposicions de l'Ajuntament de València.
L'edifici:
Situat en una de les zones més antigues de la ciutat, constitueix una sola illa, limitada pel carrer del seu nom al sud, el del Salvador a l'oest, el carrer Estret de l'Almodí al nord i la plaça de San Luis Bertran a l'est.
Com queda dit, les dimensions d'aquest magatzem eren menors i es va anar ampliant durant els segles XV i XVI. Sembla que l'ampliació es va realitzar en sentit longitudinal, afegint un tram o crugia per la part del carrer del Salvador, i el porxo a l’altra banda. Les diverses intervencions estaven mancades, en principi, d’intencions estètiques.
A l'exterior és massís i sòlid. En els cantons es van utilitzar carreus de pedra, la resta dels murs és de maçoneria seguint la tècnica de la tàpia valenciana, l'única decoració dels quals són uns escuts de la ciutat. En la façana posterior, un fragment de pedra molt baix correspon a l’antic alcàsser islàmic i un altre vertical i estret era una cantonera, anterior a l’ampliació.
Degut a la vital importància del seu contingut, se suposa que originalment va tindre un aspecte fortificat, amb merlets i camí de ronda per a la seua defensa; era un pati central a cel obert voltat d’una galeria coberta, de forma similar a l'Almodí de Xàtiva, fins que al segle XVII es va incorporar la coberta central, donant-li així l’aspecte actual que recorda el tipus de basílica romana.
Tingué dos accessos principals, un porxo pel carrer de l'Almodí, del qual només es conserva l'arc d'entrada, de mig punt, i el de la plaça de Sant Lluís Bertran, redescobert en l'última restauració.
Descripció de l’interior:
L’edifici és de planta rectangular. L’interior consta d’una zona central ampla i més alta, que abans estigué a cel obert, separada de les laterals per quatre arcades. L’actual coberta de fusta, amb un sostre a dos aigües en la part central i a un aigua en les laterals, produeix la sensació de divisió en tres naus, amb la central de major altura i amplària, semblant a una basílica romana.
En les naus laterals s'adverteixen canets o permòdols, uns suports de pedra per a bigues, que indueixen a pensar que originalment va existir un camí de ronda o una barbacana defensiva. La finalitat defensiva també explica els merlets, que encara conserven l'espitllera i l’existència de les 47 finestres que es veuen a la part superior del mur, just sota el ràfec, que corresponen als espais entre els merlets. És molt probable que les naus laterals estigueren cobertes per aquest camí de ronda i compartimentades, a causa de l'existència de murs de separació que dividien aquests espais.
Les arcades són molt diferents, mostren les successives obres i ampliacions: Les del nord i sud tenen sis arcs de mig punt (mitja circunferència), les altres en tenen dos arcs, la de l’est els té peraltats (que allarguen cap avall la línia de la mitja circumferència) i els de la de l'oest són ogivals o apuntats. L'últim arc de la sud, té senyals visibles d'una construcció posterior, per la seua irregularitat i la diferència de les dovelles respecte als arcs restants, també les arrencades d'aquest arc són de pedra, mentre que la resta les tenen de rajola. L’arcada nord talla l’arc de l’angle est i s’adapta al pilar comú mitjançant una gran mènsula esglaonada.
Els pilars mostren grossària i decoració diferents entre ells. Hi ha algun començament d’arc, que pot correspondre a una galeria anterior a l’ampliació.
Cal destacar els arcs rebaixats diagonals que uneixen les arcades i els murs dels quatre cantons:
Els dos que recauen cap a la plaça recolzen sobre unes columnes arrodonides, alguns capitells de les quals estan decorats. Per la seua unió amb la resta de la fàbrica semblen una part del pati d’una casa dels Vilaragut, comprada per a construir l’edifici sobre el seu solar i aprofitada en la nova construcció.
Els altres dos arcs rebaixats, corresponents a l’ampliació, tenen els seus carreus en forma d’espina o angle i l'intradós (la part baixa o inferior) revirat, és a dir, que comencen de forma còncava al racó i acaben en convexa al cantó, ajustant-se als dos diferents angles.
L’actual entrada principal de la plaça de Sant Lluís Bertran és el porxo construït en altra ampliació de la primera meitat del segle XVI. Imita l'esquema renaixentista d'un arc entre dues llindes (conegut com a serliana), però amb llenguatge gòtic. El porxo segueix una ordenació amb tres arcs de pedra sobre dues parelles de pilars poligonals, separats per un espai adintellat o recte. Al mur exterior, sobre cadascun dels arcs hi ha un escut amb les quatre barres, símbol de la ciutat.
Les pintures:
De notable interès són les pintures murals al tremp sobre tres de les arcades –en la corresponent al sud no n’hi ha-. Daten del segle XVII, són d’estil popular i tenen valor documental pel fet que en elles es representen sants, patrons i devocions religioses d'aquella època, moltes inspirades en gravats, amb mencions dels llocs des d’on arribava el blat i els noms dels guàrdies d'aquell moment.
Hi figuren aquestes imatges i sants (abreujadament):
Al mur oest, Antoni de Pàdua, Josep, M.D. Desemparats, Joan Baptista, Pasqual Bailón, per sota, Lluis Bertran i Nicolau Factor, amb una inscripció: SENT GVARDIA MATIAS FERRER.
Al mur nord, Crist amb ànimes del Purgatori, amb inscripció: ANY 1665. A 12 DE JUNI ENTRA FORMENT NOVELL DE GIRIVELLA SENT GVARDIA JAUME FABREGVES. Puríssima amb inscripció: ... DE MAIG, ENTRA FORMENT NOVELL... ALAQVAS ESENT GVARDIA JOSEPH PERERA. Abdó, Àngel llaurant, Isidre, Maria de la Cabeza, Senent, amb inscripció: ENTRO GVUARDIAN, JVAN ESCRICH, AÑO 1609. Sobre els dos grups anteriors, M.D Puig, Pere Nolasc i Jaume I, M.D. Rosari, M.D. Carme i Simó Stock, Antoni de Pàdua, Martí i Jesús Pobre, Custòdia, Jordi matamoros, amb inscripció: A 9 DE JUNI 1672 ENTRA FORMENT NOVELL DE CHIRIVELLA DE FRANCISCO JUSEPH ALAMA GVARDIA. Vicent Ferrer, M.D. Desemparats i Bisbe, amb inscripció: A 19 DE JUNI ENTRA FORMENT NOVELL DE CAMPANAR DE LA VIVDA NA BELLO I SENT GVARDIA CORIANO FABREGAT. Vicent Màrtir, M.D. Sufragi, Ànimes, amb inscripció: EL AÑO 1666 ENTRO GVARDIA SICVNDO ODLLER. finalment, la inscripció: ARCIS GARDENY GVARDIA. AVE Mª 1673. SIN PECADO.
Al mur est, Josep, Jaume, M.D. Remei, Esteve, Pasqual Bailón, Cavaller penitent, amb inscripció: EL AÑ DE 1610 A DEV DE JVNI ENTRA LO FORMENT NOVELL DE VISENT OLGAR DE ALDAIA SENT GVARDIA JAVME ALONSO.
Totes aquestes pintures les va restaurar Luis Roig d’Alós.
