MANUEL SANCHIS GUARNER, UN HOMENATGE

L’any que acaba es compleix el centenari del naixement de Manuel Sanchis Guarner (València 1911-1981). Li retem homenatge fent una brevíssima síntesi de la seua biografia:

Realitzà els estudis de Filosofia i de Dret a la Universitat de València. Després, a Madrid, al Centro de Estudios Históricos (1933-1936), fou deixeble de Menéndez Pidal, Navarro Tomás i Américo Castro.

Va ser el signant més jove de les Normes de Castelló (1932), acceptades per la gran majoria d’escriptors valencians del moment.

Militar republicà

Va ser oficial de l’exèrcit de la República, per  la qual cosa participà en la Guerra Civil espanyola defensant la legalitat republicana. Per aqueixa conducta exemplar va ser represaliat durant el franquisme: passà pel camp de concentració de presoners polítics de Salamanca fins que va ser condemnat i portat a un penal de Madrid i a l'antiga presó militar de Montolivet (1939-1943). Durant el  temps d'empresonament es va dedicar a traduir de l'alemany una obra sobre l'Albufera que s'ha publicar ara per primera vegada.

Una vegada alliberat, va ser desterrat (1943-1959). Durant els setze anys que va viure a Mallorca va col.laborar amb Francesc de Borja Moll en la elaboració del Diccionari Català-Valencià-Balear que havia iniciat mossén Alcover.

Treballant en el Diccionari a Mallorca

Des del 1959, any que va tornar a València va viure de ser professor de francès d'institut fins que va poder regressar a la Universitat, on impartí cursos de Filologia Romànica i de Lingüística General, després va ser cap del Departament de Francés, agregat i catedràtic del Departament de Lingüística Valenciana (actual Departament de Filologia Catalana), degà de la Facultat de Filologia, director de l’Institut de Ciències de l’Educació i fundador i director de l’Institut de Filologia Valenciana.

Des del 1975 es va desencadenar contra ell i alguns altres intel·lectuals una campanya violentíssima, orquestrada com a conseqüència del seu compromís cívic. L'any 1977, va haver de dimitir de Lo Rat Penat, poc abans de ser expulsat per defensar la visió científica de la unitat de la llengua. La mencionada campanya inclogué un intent d’assalt al seu domicili i un atemptat frustrat l’any 1978, quan va rebre un paquet bomba a casa seua. Sortosament se n´adonà a temps i avisà la policía, aquesta se´n va fer càrrec i  va activar els explosius de forma controlada.

Va publicar més d’un centenar de llibres, articles i pròlegs. Així, per esmentar-ne alguns: La llengua dels valencians (1933), reeditat innombrables vegades,i que ara, quasi vuitanta anys després, se segueix venent i estudiant, Gramàtica valenciana (1950), Els pobles valencians parlen els uns dels altres (1963-1982), Renaixenca al País Valencià (1968), o Els inicis del teatre valencià modern, 1845-1874 (1980).

El 1971 l’hostilitat política franquista desatengué una petició, signada per gent molt diversa, perquè fos cronista de de la Ciutat de València, un càrrec que semblava dissenyat per a ell. L’argument va ser que el seu passat de lluitador antifeixista era l’entrebanc per a anomenar-lo.

Va Saber contestar a aquesta humiliació com ho fan els grans homes, publicà el llibre La ciutat de València, Síntesi d'Història i de Geografia urbana (1972), sense dubte, la millor crònica escrita sobre la ciutat que no el va voler com a cronista i, possiblement, la seua obra més coneguda i divulgada, objecte de diverses edicions, que és quasi com la Bíblia dels que estimem la ciutat de València.

Sense deixar de banda tots els seus nombrosos i evidents mèrits cívics i acadèmics, aquesta és la raó última del nostre humil homenatge.