JAUME I, dit el Conqueridor

Miniatura amb Jaume I

Per la tardor de l’any 1238 el tirà de Barcelona conquistà la ciutat àrab de Balansiya, una de les més populoses de Xarq al-Andalus, amb més de 15.000 habitants i unes 3.800 vivendes. Aquest tirà de Barcelona dels musulmans és Jaume I, el pare de l’antic regne de València, i el personatge històric més estimat dels valencians.

Un parell de visions de Jaume I

L’historiador Balaguer fa el següent elogi de Jaume el Conqueridor: “Es posa la cota de malla als nou anys; als onze mana ja exèrcits i pren part en la guerra; als vint guanya un regne; abans dels vint-i-cinc té entre els seus vasalls un rei moro; sols amb el terror que inspira el seu nom conquista un país; les Balears, València i Múrcia per ell naixen a la llum i vida de la civilització cristiana; desdenya ésser rei de Lleó, oblida i menysprea els seus drets al tron de Navarra, guanya un regne per a un altre, i li en resten de prous per a repartir entre els seus fills i fer-los a tots reis; col·loca dues de les seues filles en els trons de Castella i França, i de les altres una mor princesa i l’altra santa; funda baronies per als seus bastards, els quals arriben a ésser troncs d’il·lustres llinatges, els infidels cuiten d’oferir-li tributs, els prínceps cristians demanen el seu veredicte i sentència en llurs qüestions; el Sant Pare li oferix seient en els Concilis; el Kan de Tartària i el de Babilònia li envien presents i li reten homenatge; funda estudis a Lleida, Montpeller i Perpinyà, i per a què res no manque a la glòria de qui a l’ ensems que empunya l’espasa maneja la ploma, de qui a l’ensems és Rei, soldat, i cronista, les pietoses llegendes dels pobles ens el mostren ornat de sobrenaturals visions.”

Retrat ideal de Jaume I que recorda el de Bernat Descoll

També tenim un retrat del rei fet per Bernat Desclot, que en la seua crònica el descriu així: "Aquest rei d’Aragó En Jacme, fou lo pus bell home del món; que ell era major que altre home un pam, e era molt ben format e complit de tots sos membres; que ell havia molt gran cara e vermella e flamenca, e el nas llong e ben dret, e gran boca e ben feta, e grans dents, belles e blanques, que semblaven perles, e els ulls vairs, e bells cabells rossos, semblants a fil d’or, e grans espatlles, e llong cos e delgat, e els braços grossos e ben fets, e belles mans, e llongs dits, e les cuixes grosses e les cames llongues e dretes e grosses per llur mesura, e els peus llongs e ben fets e ben calçats. E fou molt ardit de ses armes, e fort, e valent, e llarg de donar, e agradable a tota gent, e molt misericordiós; es hac tot son cor e tota sa voluntat de guerrejar amb sarraïns.

Els seus orígens

Els pares de Jaume I foren el comte-rei de Catalunya-Aragó Pere el Catòlic i la comtessa-reina Maria de Montpeller; els seus avis paterns, Alfons I el Cast i Sança, filla d’Alfons VII de Castella, anomenat l’emperador; els avis materns, Guillem VIII de Montpeller i la princesa Eudòxia, filla de Manuel, emperador de Constantinoble.

Maria de Montpeller ja havia estat casada dues vegades i l’havia rebutjat el seu darrer marit. Pere el catòlic s’uní en matrimoni amb ella seduït per la perspectiva d’afegir aquest territori als seus dominis i ben prompte l’obligà a cedir-li la senyoria, s’allunyà d’ella i volgué obtindre el divorci prop del Papa.

Breu biografia

Jaume I de Catalunya-Aragó, dit el Conqueridor o Conquistador, va ser Comte de Barcelona i rei d’Aragó (1213-76), de València (1239-76) i de Mallorca (1229-76) nasqué a Montpeller (1208). A l’edat de tres anys fou separat de la mare i lliurat en poder de Simó de Monfort com a promès d’una filla seua. Simó era cap de la creuada contra els càtars, i enemic de son pare. Quan tenia cinc anys, (1213), moriren sa mare a Roma i son pare a la batalla de Muret, vençut per Simó de Monfort. Fou encomanada la regència al seu besoncle l’infant Sanç, comte regent de Provença. Complint la voluntat materna, que posava Jaume sota la guarda dels templers, fou portat a Montsó, on passà des dels sis anys fins als nou, que hi va fugir. 

Als tretze anys el van casar amb la infanta Elionor de Castella, de la qual tingué el fill primogènit, Alfons (1222). Només amb dèsset anys hagué de lluitar cos a cos amb Pero Ahonés, perquè no havia respectat una treva de deu anys amb els sarraïns. La pau d’Alcalà assenyala el triomf reial damunt la revolta aragonesa dels nobles i d’algunes viles i ciutats (1227). 

Jaume aconseguí la separació canònica d’Elionor, al·legant vincles de parentiu (1228) i la posterior legitimació de l’infant Alfons (1229).

Vençuts els problemes amb els vassalls, començà un nou període del seu regnat: el de les grans conquestes. La de Mallorca fou ràpida (1229). Després sotmeté Menorca (1231) i Eivissa (1235). Mentrestant, havia començat la conquesta de València, que durà anys. Iniciada com a empresa particular amb la presa d’Ares i de Morella per Blasco d’Alagón (1232), fou continuada decididament pel rei amb la conquesta de Borriana (1233), seguida per la capitulació d’altres pobles i viles del nord del país. 

Retrat que hi havia
a la Casa de la Ciutat de València

Casà amb Violant d’Hongria (1235), amb qui va tindre deu fills. Morta la reina (1251), tingué nombroses amistançades i els fills d'algunes  d'elles iniciaren línies il·legítimes del casal de Barcelona: amb Berenguera Ferrandis tingué Pere Ferrandis, senyor de la baronia d’Híxar, i amb Blanca de Antillón fou pare de Ferran Sanxis, baró de Castre. Amb Teresa Gil de Vidaurre, considerada com la seua tercera muller, engendrà Jaume de Xèrica, baró de Xèrica i Pere d’Ayerbe, baró d’Ayerbe. De mare inconeguda també tingué un altre fill natural, de nom Ferran, que fou abat de Montaragó.

Per a combatre València fortificà el Puig d’Enesa o de Santa Maria (1237). Prengué València (1238) i posteriorment Xàtiva i Biar (1244-45). La conquesta de les darreres places valencianes donà lloc a un conflicte amb Alfons el Savi, que es solucionà amb el tractat d’Almirra, que fixava els límits de les conquestes respectives (1244). Posteriorment conquerí Múrcia per al rei de Castella (1264). 

A partir d’aquest moment s’inicia la decadència del Conqueridor amb un seguit de fracassos: de la seua política occitana, que acabà amb el tractat de Corbeil (1258), pel qual renuncià als seus drets sobre les terres occitanes; de la temptativa de croada a Terra Santa (1269); del repartiment dels seus estats entre els fills, que deixà un greu problema als successors i d’una nova croada a Terra Santa (1274). Les discrepàncies amb el seu fill, l’infant Pere, amb el qual acabà reconciliant-se, les inobediències del fill bastard Ferran Sanxis de Castre, les lluites d’aquest amb l’infant Pere i els desordres entre els mudéixars de València amargaren asprament els darrers dies del Conqueridor, que morí a Alzira l’any 1276. 

De tota manera, cal no oblidar la part positiva de l’obra del rei: les conquestes de Mallorca i de València; el matrimoni del seu fill Pere amb Constança de Sicília, origen de l’expansió mediterrània; la redacció del Llibre del Consolat de Mar, primer codi de costums marítims; la seua protecció als jueus; les reformes monetàries; l’estructuració d’institucions cabdals, com les corts i les institucions municipals. 

El Llibre dels Feits

El mateix rei Jaume deixà, amb el Llibre dels Feits, la primera gran crònica medieval, escrita o dictada per ell, en estil autobiogràfic. Evidentment, tot allò relatiu al naixement està una miqueta novel·lat i alguns aspectes que podien resultar poc afavoridors foren obviats en la redacció.

Una de les diverses versions de la llegenda sobre l’engendrament i el nom del rei és aquesta: aprofitant l’estada del rei a Montpeller el 1207, amb la complicitat d’alguns servidors reials i aprofitant la foscor de la nit, la reina substituí en el llit reial una dama de gran paratge, molt bella de la qual el rei estava enamorat. De matí, el rei descobrí l’engany i com que no tenia més remei, acceptà el fet consumat, però aquell mateix dia va partir de la ciutat. Després d’açò la reina engruixà, e als nou mesos, així com natura vol, ella infantà un bell fill e graciós. La mare féu fer dotze candeles iguals, i va posar a cada candela el nom d’un dels apòstols i les va fer encendre totes al mateix temps, amb prometença que el nom d’aquella que més duraria seria el  del seu fill e durà més la de sant Jacme bé tres dits de través que les altres; e per açò, e per la gràcia de Déu, havem nós nom En Jacme diu ell mateix en el Llibre dels Feits. També el propi rei narra amb detall  la conquesta de la ciutat de València. Només referirem alguns detalls anecdòtics:

Alguns fets de la conquesta de València

L’any 1232, durant un dinar amb el mestre de l’orde de l’Hospital i altres cavallers, el rei –que ja havia conquistat Mallorca- va decidir començar la conquista del regne moro de València; Blasco d’Alagón, que coneixia el territori li va dir: és la millor terra e la més bella del món e no hi ha tan delitós llogar com és la ciutat de València e tot aquell regne.

Jaume I en el campament

Quan estant al Puig hagué de partir, anaven a desparar la seua tenda, però el rei va donar ordre que no la tocaren: una oreneta hi havia fet niu i calia respectar-lo fins que ella se’n fos anada amb sos fills, puix confiant en nos havia vingut.

En un altre moment, va fer cridar la reina Violant al seu costat i va jurar de no tornar a passar l’Ebre fins a haver pres la ciutat de València, per desmoralitzar els assetjats.

En un dels combats, un ballester va disparar contra el rei, amb tant d’encert, que va travessar-li el casc i va ferir-lo al front, ell va arrencar-se la sageta tan violentament que va trencar-la; la sang li corria cara avall, però ell se l’eixugava, tot rient-se. Segles més tard, el seu cap, soterrat a Poblet, seria identificat per la marca d’aquesta ferida.

Quan hagué de decidir sobre una important oferta, després de llarga reflexió va rebutjar-la perquè havia arribat a hora i punt que així hauríem la gallina e després los pollets, referint-se a que aconseguiria la ciutat de València i després tot el regne.

Altra imatge ideal de Jaume I

Com a senyal de la conquesta de la ciutat, els moros havien d’hissar la senyera reial dalt d’una torre situada on ara la plaça del Temple. Jaume I, a cavall, va col·locar-se a la rambla, davant la torre, esperant el moment que la seua senyera hi fos hissada. Quan aquell moment va arribar, i va veure onejar la bandera dels quatre pals vermells, diu ell mateix que quan vim la nostra senyera dalt en la torre, descavalcam del cavall, endreçamt-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déu nos havia feita. 

La mort

El Llibre dels Feits també narra la seua pròpia mort: a nos cresquè la malaltia, e plagué a nostre Senyor que no complíssem lo dit viatge que fer volíem. El rei va morir el 27 de juliol de 1276. Segons escriu un altre cronista, Ramón Muntaner, els dols, e els plors, e els plants, e els crits començaren per tota la ciutat de València, que no hi romàs ric-hom, mainader ni cavaller, ciutadans, dones e donzelles, que tots anaven darrera la senyera e l’escut seu, e deu cavalls a qui hom havia tallat la cua. E així anaven plorant, e aquest dol durà en la ciutat quatre dies.

Jaume I en la Batalla del Puig
Museu Victoria & Albert. Londres