El 1381 van començar les obres, segons testimonia la inscripció que encara es llig a la base de la torre, en la part de la porta principal, col·locada a una altura de tres metres, la qual diu així: Aquest campanar fonch comensat en lany de la Nativitat de Nostre Senyor Deu Jesuchrist MCCCLXXXI. Reynant en Aragó el molt alt rei En Pere. Estant de Bisbe a València el molt alt En Jaume fill del alt infant En Pere e cosin germa del dit rei.Com a nota curiosa direm que la major part de la pedra i terregall que s'emprava en l'obra procedia de les pedreres de Burjassot i Godella.
Molt a poc a
poc anaven les obres d'aquesta torre. Siga perquè el seu mestre director es
trobava fora de València o tal vegada perquè va morir, o perquè no es podia
disposar llavors dels diners necessaris, la veritat és que en els llibres de
comptes d'aquella època a penes es parla de les obres en tot el que queda de
segle.
El zel del
bisbe i Capítol, secundat pels altres donants, va fer que les obres del Micalet
prengueren gran empenyiment al maig del 1402, si bé mai no es van paralitzar,
perquè el 1396, estava al capdavant d'elles el mestre obrer de la Catedral, Josep
Franch, amb diverses quadrilles d'obrers, dirigides per intel·ligents mestres,
les quals van treballar diversos anys; cadascuna posava la seua marca
particular en els carreus, consistent en formes rectes, angles, quadrats,
fletxes, etc., que poden contemplar-se encara. Aquests senyals es diuen marques
lapidàries o signes lapidaris. Alguns escriptors han volgut buscar en ells la
història sencera de les lògies o gremis dels maçons de l'Edat mitjana, atribuïnt-los
la clau d'una escriptura misteriosa i secreta. Res n’hi ha de cert en això. Que
els obrers o picapedrers de l'Edat mitjana es digueren maçons no significa més
que la traducció de la paraula al francés, però ni la secta de la
francmaçoneria té res a veure amb aquells artistes, ni en els signes lapidaris
s’amaga cap llenguatge cabalístic. Heus ací la forma d'algunes de les marques
entre les vint-i-nou diferents que es troben en aquest campanar:
Tant van avançar les obres, que l'any 1412 arribava la torre fins al tercer cos, és a dir, á l'habitació dels sagristans, lloc llavors ja el més alt de la ciutat, per la qual cosa s'emprava com a talaia per a poder veure a grans distàncies.
És probable
que el pla que havia traçat el mestre Julià no arribara més que fins a aquesta
altura, perquè segons una escriptura davant Jaume Pastor el 18 de Maig del
1414, es van donar 50 florins a Pere Balaguer, el constructor de les torres de
Serrans, per a les despeses del viatge fet a diverses ciutats a fi de veure
campanars i prendre d'ells el disseny més bell i convenient per al de València.
L'any 1415
estava ja construïda una part de l'últim cos, o millor dit, estava
construint-se, perquè anaven á col·locar-se, ja que estaven fetes, quatre
inscripcions contenint versicles de la Sagrada Escriptura i oracions per a allunyar
els llamps i les tempestes. Fins a nosaltres, ningú, que sapiem, s'havia ocupat
d'aquestes inscripcions, les quals estan col·locades en els quatre punts
cardinals, esculpides amb caràcters gòtics en pedres que formen part del mur,
al nivell dels finestrals, en la part inferior exterior, les quals,
escrupolosament copiades reproduïm:
La inscripció
de la part Nord estava sobre dues pedres, col·locades una damunt d'una altra,
de 0'53 m. de llarga per 0'26 d'ampla, respectivament. Hui no es coneix ja cap
lletra.
La inscripció
de la part Sud, que està també esculpida sobre dues pedres, una damunt d'una
altra, de 0'50 m. de llarga i 0'25 d'ampla, respectivament, diu així: Barbara
nos / serva Christi sanctisima (crux) serva. És
notable la col·locació del signe que traduïm i interpretem crux.
La inscripció
de la part Est, està sobre tres pedres, dues en línia recta i una altra davall,
0'50 m. de llarga i 0'25 d'ampla cadascuna. Diu així la inscripció: Christus vincit, Christus regnat, Christus / imperat, Christus / ab omni malo
/ ens defendat.
La inscripció
de l'Oest, està molt deteriorada en la seua part superior, i sembla ser el v.
30 del cap. IV de l’evangeli de Sant Lluc, que diu: Ipse (Christus) autem
tran / siens per medium / illorum ibat. No albirem el
significat d'aquesta inscripció en aquest lloc. Es troba esculpida sobre dues
pedres, col·locades una damunt d'una altra, de les mateixes dimensions que les
anteriors.
El 1418, ja s’hi
va posar la primitiva campana de les hores, si bé s'havia de col·locar en la sumitat
del Campanar nou de la dita seu quant serà acabat, i ara de
present sia posat en el dit campanar en lo sostre, que hui es pus alt, en son
bastiment de fusta, en manera que no empaitg la obra fahedora en lo dit
campanar. Col·locada aquesta campana i traslladades al Micalet les del
campanar vell, hom va fer la porta d'entrada, una escala per a la campana de
les hores i diverses portes i panys. L’obra va ser continuada fins a l'altura
que hui té.
El Campanar
Abans de construir-se l'última arcada de la Catedral, el Micalet era una edificació aïllada, sense comunicació amb aquella. Una reixa de fusta tancava l'entrada des del carrer, amb l'escala resguardada per una altra porta; la reixa es va llevar quan el 1480 es va acabar la nova arcada, que augmentava la superfície del temple i unia l'església i el campanar.
El Micalet té
una altura de cinquanta-un metres, igual que el seu circuit, que és de forma
octogonal, amb quatre cossos iguals, sense adornaments en els tres primers, i
l'últim amb huit arcs apuntats, i motlures superiors de gust gòtic bastant ben
ideades. Adornen els sis angles ressalts de la mateixa pedra, i el circueixen,
á distàncies iguals, uns bordons també de pedra. El tot constitueix un immens
bloc de fort conglomerat, amb eixe color de fulla seca que el temps ha deixat
estampat en els xicotets carreus que el revesteixen.
Entrem a
l'església, franquegem la porta que condueix á la seua reduïda escala, i sense
temor a la fatiga, comencem a pujar els seus 207 escalons. Tots els graons
són de pedra, d'una sola peça cadascun, iguals fins al tercer pis, així com l'enroscada
escala, la qual, en forma espiral, travessa l'interior, que és massís en una gran
part, perquè les voltes que suporten cada planta tenen 4’07 metres de grossària
i 5'63 metres les parets. Als catorze metres d'altura hi ha un departament que
ocupa el centre de la torre, octàgon com ella, d'uns dos metres de costat, que
rep la claredat solar per una estreta lluerna. Aquest lloc servia antigament
d'asil per als refugiats en la Catedral que fugien de la persecució de la
justícia.
Prosseguim l’ascensió
fins al següent departament, que va servir d'habitació als sagristans i hui al
campaner, [actualment ja no] que des d'ací pot fer alguns tocs senzills,
perquè la corda de la campana que serveix per a això passa per un hi
ha al centre de la volta; té dues finestres amb uns corredors que condueixen á
elles de quasi un metre d'amples. El diàmetre d'aquesta habitació ve a ser la
tercera part de la torre.
En el tercer
cos estan les campanes, entre pilars que formen set obertures, perquè l'octava
està ocupada per l'escala. Aquest és el major departament de la torre, en el
qual estan col·locades onze campanes disposades per al volteig.
Arribem fins a
la terrassa pujant els escalons que resten, els quals són molt més xicotets. En
l'exterior, tota aquesta part està adornada, com ja hem dit, de traceries
gòtiques del millor gust, constituint una vertadera corona. Ja som en la
plataforma, envoltada d'una balustrada de ferro [actualment és de pedra,
refeta en la darrera restauració], al centre s'alça el templet que sosté
les campanes de les hores i dels quarts, a les quals es puja per una escala,
també de ferro.
La rematada de la torre
Quan va arribar l'obra a l'altura que havia de tindre, el 18 de setembre del 1424, el Capítol es va concertar amb el mestre picapedrer Martí Llobet, mitjançant un contracte que l'obligava a: continuar e acabar l’entaulament de la sumitat del campanar ja començat de pedra ab ses gárgoles e ab tot ço que necessari hic serà, e a fer la dita obra de la claraboia e apitrador ab sos bancs de part de dins del apitrador per vogir la dita claraboia o seure en aquells, obligant-se per la seua part el Capítol a donar-li, quan acabés l'obra, que havia de ser any i mig després, dos mil florins d'or d'Aragó, termini que no es va acomplir. Obra tan magnífica com la que ens ocupa havia de tindre una rematada especial, á més de la indicada en les capitulacions. Així es dedueix dels dibuixos que hi havia presentat el mateix Llobet, en els quals es parla d'una espiga.
El paviment es
va acabar de col·locar el 9 de Febrer del 1426 i els treballs de l’apitrador o
claraboia van donar fi el 28 de gener del 1429. Sembla que amb això es va donar
per acabada la torre, exceptuant l'espiga referida, que no es va fer per causes
que desconeixem. La veritat és que per a donar cim a obra tan monumental, el Capítol
no va perdonar cap mitjà i en moltes ocasions es va preocupar a fer una
rematada digna de l'obra que amb tant d'esforç havia construït, perquè la
claraboia o barana que tenia, era més aviat una corona que una terminació
adequada a la forma de la torre. Per a aquest efecte va encarregar a Antoni Dalmau,
el notable escultor que havia fet el retaule de pedra que es conserva a l'Aula
Capitular antiga, [ara capella del Calze] que dibuixara un projecte
d'espiga per a tal fi.
L'artista va
complir l'encàrrec que se li havia fet, però amb tan mala fortuna per al Capítol,
que abans de rebre'l, va morir Dalmau, i encara que van aconseguir el projecte,
no el van dur a efecte mai, potser perquè cap artista es va atrevir a
construir-lo. En el seu lloc hom va fer un empostissat de fusta per a sostindre
la campana de les hores, el qual, cremat dues vegades, va ser substituït a
últims del segle XVII per l'actual espadanya, obra antiartística que va ser
conclosa en la segona meitat del segle XVIII, quan es va col·locar la campana
dels quarts. Aquesta baluerna és la causa ocasional dels desperfectes que es
noten en l'últim cos de la torre.
Les campanes
Onze són les campanes que hi ha en el Micalet, sense comptar les de les hores i quarts ja esmentades. Les enumerarem per ordre de grandàries i pes.
1. La Maria.—
És la major de totes, pesa setanta quintars, o siguen 3.590 quilograms aproximadament. Té el següent rètol en lletra gòtica: Ave María gratia plena Dominus tecum. Tota pulcra es amica mea et
macula non est in te. Exaltata est Sancta Dei Genitrix super choros Angelorum.
Anno 1544. Monstra te esse matrem sumat per te preces qui pro nobis natus tulit
esse tuus. Virgo singularis inter omnes mitis nos culpis solutos mites fac et
castos. Opus foelici faustoque auspicio ahsolutum per Petrum
Clarachet anno ut supra.
2. El Jaume.—
Pesa seixanta quintars, o siguen 3.075 quilograms. Es va buidar a expenses de
l'antiga Confradia de Sant Jaume, a la qual corresponia la seua conservació.
Segons consta en el Llibre de la Clavaria del 1629, es va gastar en aquell any
una certa quantitat a reparar el capçal, o truja o tremuja, o jou, d'aquesta
campana. No obstant això, en els anys 1440 i 1458, el Capítol ja li va fer
algunes reparacions en lo capçal y ferraje. Manquem de notícies pel que
es refereix a la seua fosa.
3. El Manuel.—
Pesa cinquanta quintars, o siguen uns 2.500 quilograms. Té una inscripció que diu: Ecce
crucem Domini fugite partes adversae vicit Leo de tribu Juda radix David
Alleluja. Miguel de Bielsa me fecit anno 1621. Ave María.Va ser fosa la primera vegada el
1437 i es trencà el 1580.
4. L'Andrés.—
Pesa quaranta quintars, o siguen 2.047 quilograms. La inscripció diu: Jesús autem
per medium illorum ibat in pace. Me fecit Vicent Martínez, anno 1605.
5. El Vicent.—
Pesa trenta-quatre quintars, o siguen 1.740 quilograms. Porta la següent inscripció: Fugite
partes adversae ecce vicit Leo de tribu Juda radix David.
Jesús Christus vincit Christus regnat. Té dues creus, sota una es
llig: Vox Dei sonat; i sota l’altra: Joaquín Bellama me fecit any
1569. Però es va fondre per primera vegada el 1437, amb diferent pes
que l'actual.
6. El Narcís.—
Pesa vint quintars, o siguen 1.023 quilograms. La inscripció que té diu: Trilles me fecit. Ave Maria Jesús. Fonc
feta la present campana en lo mes de Novembre any 1529 essent oficials de la
Confraría del gloriós Sent Narcis mestre Pere Berduch, Antoni Moret, Luis
Carrasquer, Juan Sapena, majorals, Nofre de Cas sindich, Berthomeu Calderas
subsindich. En els
llibres de comptes de la Catedral consta que el 1436 es va fer una campana a la
què se li va imposar aquest nom, i pagà probablement el Capítol. L'actual es va
fondre a expenses de la confraria de Sant Narcís, en la casa de la qual va
estar algun temps, fins que va comprar-la la ciutat per a destinar-la presó.
7. El Pau.—
Pesa quinze quintars, o siguen 767 quilograms. Porta una inscripció que diu: Paulus
vocor si quis non obedierit voci mee anathema sit illi. Any 1489. Després té,
repetides sis vegades, les paraules Te Deum laudamus.
8. La Bàrbera.—
Pesa quinze quintars, o siguen 767 quilograms. Té la següent inscripció: Laudo Deum
verum, populum voco, congrego clerum, defundus ploro, Sathan fugo, festa
decoro. Ludovico Castañeda me fecit anno Domini 1681. Aquesta campana va substituir una
altra una mica més xicoteta, fosa per Joan Calcena el 1306, que es va trencar
el 8 de novembre del 1680, quan feia senyal per a matines de mitjanit.
9. La Caterina.
— Pesa deu quintars, o siguen 512 quilograms. La seua inscripció diu: Anno 1350. Ave
Maria gratia plena Dominus tecum benedicta tu in mulieribus et benedictus
fructus ventris tui. Sancta Maria ora pro nobis. Fenollet me fecit fieri. Aquesta és l'única campana que
des de la seua fosa no s’ha trencat mai, encara que el 12 d'octubre del 1869, a
les onze del matí, amb la ciutat revolucionada, una granada llançada des de la
ciutadella, va trencar-li les anses a causa de rebre el colp en la truja. Del 6
al 15 de Juny del 1870 la va recompondre José Vicente Martínez, i es va
voltejar el dia de la festivitat del Corpus.
10. La
Violant.— Pesa huit quintars, o siguen 409 quilograms. La inscripció que tenia era: Ave María gratia plena Dominus tecum.
Michael de Bíelsa me fecit any 1621. Va badar-se el 1755 i la tornà a
fondre Juan la Vinya, que li posà la inscripció antiga i el nom del seu nou
fonedor.
11. L'Úrsula.
— Pesa, sis quintars, o siguen 307 quilograms. La inscripció que té, diu: Jesús. Benedictus Deus in donis suis et Sanctus.
En un fragment
d’una consueta de principis del segle XVI que hem vist, s'indiquen
detalladament els tocs i campanes que: an de sonar en cadascuna de les
festivitats de l'any, i en una altra de principis del segle XIX es donen
instruccions precises per al seu funcionament.
El rellotge i les campanes de les hores i dels quarts.
Cap al 1413, i
perquè els seus veïns saberen l'hora oficial del dia, la ciutat feia ús d'un
rellotge col·locat en l'antic Ajuntament, en l'última peça de la sala del
Consell, a la cantonada que hi havia davant de la Diputació, [hui la
Generalitat], del carrer anomenat del Rellotge Vell. Com la campana de les
hores estava a poca altura, no se sentia des de lluny, i havent observat els
jurats la gran elevació que tindria el campanar de la Catedral, llavors en
construcció, van deliberar de fer un nou rellotge i campana per a col·locar-los
en aquesta torre. Demanaren el beneplàcit del Bisbe i Capítol com a amos de la
torre, i es va produir l'acord.
El 1418 es va
fondre la campana de les hores, que pesava poc més o menys 300 quintars (16.082
quilograms). Va ser beneïda pel bisbe auxiliar el dia de Sant Miquel, i li posaren
aquest nom, per això es diu a la torre, familiarment, Micalet. Aquesta campana
es va trencar en diverses ocasions, la refosa el 28 d'Octubre del 1521, rebé el
nom de Miquel Vicent. L'actual va ser fosa el 1532 i pesa 215 quintars (10.997
quilograms). Quan toca les hores es pot sentir des d'algunes llegües a la
redona, i els que s'han ocupat d'ella li diuen «la campana de les campanes».
El 1735 la
ciutat va deliberar afegir una altra que tocara els quarts, per a col·locar-la
es va fabricar un campanar de pedra sobre el de la campana de les hores. Va ser
feta per Lluis Castanyer, però pel seu so defectuós va ser fosa de nou pel
mateix campaner, i va eixir com la veiem i sentim en l'actualitat. La va beneïr
Fr. Jaume Meseguer, prior dels dominics, el 26 de Març del 1736, i li va posar
el nom de Sant Vicent Ferrer. El seu pes és de 56 arroves i 24 lliures (724
quilograms).
En la concòrdia
celebrada entre el Capítol i la ciutat el 1660, es determinava la construcció d’aquesta
espadanya, és a dir, un capitell, «por estar hoy aquel con gran deformidad».
