EL MICALET SEGONS LAZARO FLORO

El present text és una elaboració feta amb fragments de l’opuscle en castellà, de 63 pàgines, titulat EL MIGUELETE Y SUS CAMPANAS, publicat a València l’any 1909 per Lázaro Floro, pseudònim del canonge i historiador José Sanchis Sivera, oncle de Manuel Sanchis Guarner.

Història

El 28 de maig del 1376, el rei Pere IV el Cerimoniós va concedir al bisbe de València Jaume d'Aragó, cosí germà seu, permís per a comprar i demolir algunes cases de la llavors plaça anomenada de les cols, el terreny de les quals l’ocuparia un nou campanar, l’ampliació de l'Aula capitular, els claustres i altres peces de la Catedral.

El 16 de Juny del 1380, es va fixar el preu just de les onze cases, l‘espai de les quals es considerà indispensable per a la fàbrica del nou campanar, Amb anterioritat, el Capítol havia ordenat al mestre d'obres Andreu Julià, possiblement valencià, que es trobava a Tortosa, potser fent alguna obra, que començara els treballs preliminars. Quatre dies després de fet el preu just s'enviava un propi a Tortosa perquè vinguera a València per reconexer e principiar la dita obra o edifisi del dit campanar. En quant va rebre avís, el mestre Julià vingué a València i es va posar a treballar. Tan notable arquitecte només va utilitzar per a idear la colossal obra alguns cordills, claus i fustes; el seu gabinet de treball era un tendal de canyes, i el seu tauler una era en l'horta de Russafa; anava i venia de Tortosa en un mul llogat, treballava com un peó i tenia per llit dos feixos de palla.

El 1381 van començar les obres, segons testimonia la inscripció que encara es llig a la base de la torre, en la part de la porta principal, col·locada a una altura de tres metres, la qual diu així: Aquest campanar fonch comensat en lany de la Nativitat de Nostre Senyor Deu Jesuchrist MCCCLXXXI. Reynant en Aragó el molt alt rei En Pere. Estant de Bisbe a València el molt alt En Jaume fill del alt infant En Pere e cosin germa del dit rei.Com a nota curiosa direm que la major part de la pedra i terregall que s'emprava en l'obra procedia de les pedreres de Burjassot i Godella.

 Molt a poc a poc anaven les obres d'aquesta torre. Siga perquè el seu mestre director es trobava fora de València o tal vegada perquè va morir, o perquè no es podia disposar llavors dels diners necessaris, la veritat és que en els llibres de comptes d'aquella època a penes es parla de les obres en tot el que queda de segle.

El zel del bisbe i Capítol, secundat pels altres donants, va fer que les obres del Micalet prengueren gran empenyiment al maig del 1402, si bé mai no es van paralitzar, perquè el 1396, estava al capdavant d'elles el mestre obrer de la Catedral, Josep Franch, amb diverses quadrilles d'obrers, dirigides per intel·ligents mestres, les quals van treballar diversos anys; cadascuna posava la seua marca particular en els carreus, consistent en formes rectes, angles, quadrats, fletxes, etc., que poden contemplar-se encara. Aquests senyals es diuen marques lapidàries o signes lapidaris. Alguns escriptors han volgut buscar en ells la història sencera de les lògies o gremis dels maçons de l'Edat mitjana, atribuïnt-los la clau d'una escriptura misteriosa i secreta. Res n’hi ha de cert en això. Que els obrers o picapedrers de l'Edat mitjana es digueren maçons no significa més que la traducció de la paraula al francés, però ni la secta de la francmaçoneria té res a veure amb aquells artistes, ni en els signes lapidaris s’amaga cap llenguatge cabalístic. Heus ací la forma d'algunes de les marques entre les vint-i-nou diferents que es troben en aquest campanar: 

Tant van avançar les obres, que l'any 1412 arribava la torre fins al tercer cos, és a dir, á l'habitació dels sagristans, lloc llavors ja el més alt de la ciutat, per la qual cosa s'emprava com a talaia per a poder veure a grans distàncies.

És probable que el pla que havia traçat el mestre Julià no arribara més que fins a aquesta altura, perquè segons una escriptura davant Jaume Pastor el 18 de Maig del 1414, es van donar 50 florins a Pere Balaguer, el constructor de les torres de Serrans, per a les despeses del viatge fet a diverses ciutats a fi de veure campanars i prendre d'ells el disseny més bell i convenient per al de València.

L'any 1415 estava ja construïda una part de l'últim cos, o millor dit, estava construint-se, perquè anaven á col·locar-se, ja que estaven fetes, quatre inscripcions contenint versicles de la Sagrada Escriptura i oracions per a allunyar els llamps i les tempestes. Fins a nosaltres, ningú, que sapiem, s'havia ocupat d'aquestes inscripcions, les quals estan col·locades en els quatre punts cardinals, esculpides amb caràcters gòtics en pedres que formen part del mur, al nivell dels finestrals, en la part inferior exterior, les quals, escrupolosament copiades reproduïm:

La inscripció de la part Nord estava sobre dues pedres, col·locades una damunt d'una altra, de 0'53 m. de llarga per 0'26 d'ampla, respectivament. Hui no es coneix ja cap lletra.

La inscripció de la part Sud, que està també esculpida sobre dues pedres, una damunt d'una altra, de 0'50 m. de llarga i 0'25 d'ampla, respectivament, diu així: Barbara nos / serva Christi sanctisima (crux) serva. És notable la col·locació del signe que traduïm i interpretem crux.

La inscripció de la part Est, està sobre tres pedres, dues en línia recta i una altra davall, 0'50 m. de llarga i 0'25 d'ampla cadascuna. Diu així la inscripció: Christus vincit, Christus regnat, Christus / imperat, Christus / ab omni malo / ens defendat.

La inscripció de l'Oest, està molt deteriorada en la seua part superior, i sembla ser el v. 30 del cap. IV de l’evangeli de Sant Lluc, que diu: Ipse (Christus) autem tran / siens per medium / illorum ibat. No albirem el significat d'aquesta inscripció en aquest lloc. Es troba esculpida sobre dues pedres, col·locades una damunt d'una altra, de les mateixes dimensions que les anteriors.

El 1418, ja s’hi va posar la primitiva campana de les hores, si bé s'havia de col·locar en la sumitat del Campanar nou de la dita seu quant serà acabat, i ara de present sia posat en el dit campanar en lo sostre, que hui es pus alt, en son bastiment de fusta, en manera que no empaitg la obra fahedora en lo dit campanar. Col·locada aquesta campana i traslladades al Micalet les del campanar vell, hom va fer la porta d'entrada, una escala per a la campana de les hores i diverses portes i panys. L’obra va ser continuada fins a l'altura que hui té.

El Campanar

Abans de construir-se l'última arcada de la Catedral, el Micalet era una edificació aïllada, sense comunicació amb aquella. Una reixa de fusta tancava l'entrada des del carrer, amb l'escala resguardada per una altra porta; la reixa es va llevar quan el 1480 es va acabar la nova arcada, que augmentava la superfície del temple i unia l'església i el campanar.

El Micalet té una altura de cinquanta-un metres, igual que el seu circuit, que és de forma octogonal, amb quatre cossos iguals, sense adornaments en els tres primers, i l'últim amb huit arcs apuntats, i motlures superiors de gust gòtic bastant ben ideades. Adornen els sis angles ressalts de la mateixa pedra, i el circueixen, á distàncies iguals, uns bordons també de pedra. El tot constitueix un immens bloc de fort conglomerat, amb eixe color de fulla seca que el temps ha deixat estampat en els xicotets carreus que el revesteixen.

Entrem a l'església, franquegem la porta que condueix á la seua reduïda escala, i sense temor a la fatiga, comencem a pujar els seus 207 escalons. Tots els graons són de pedra, d'una sola peça cadascun, iguals fins al tercer pis, així com l'enroscada escala, la qual, en forma espiral, travessa l'interior, que és massís en una gran part, perquè les voltes que suporten cada planta tenen 4’07 metres de grossària i 5'63 metres les parets. Als catorze metres d'altura hi ha un departament que ocupa el centre de la torre, octàgon com ella, d'uns dos metres de costat, que rep la claredat solar per una estreta lluerna. Aquest lloc servia antigament d'asil per als refugiats en la Catedral que fugien de la persecució de la justícia.

Prosseguim l’ascensió fins al següent departament, que va servir d'habitació als sagristans i hui al campaner, [actualment ja no] que des d'ací pot fer alguns tocs senzills, perquè la corda de la campana que serveix per a això passa per un  hi ha al centre de la volta; té dues finestres amb uns corredors que condueixen á elles de quasi un metre d'amples. El diàmetre d'aquesta habitació ve a ser la tercera part de la torre.

En el tercer cos estan les campanes, entre pilars que formen set obertures, perquè l'octava està ocupada per l'escala. Aquest és el major departament de la torre, en el qual estan col·locades onze campanes disposades per al volteig.

Arribem fins a la terrassa pujant els escalons que resten, els quals són molt més xicotets. En l'exterior, tota aquesta part està adornada, com ja hem dit, de traceries gòtiques del millor gust, constituint una vertadera corona. Ja som en la plataforma, envoltada d'una balustrada de ferro [actualment és de pedra, refeta en la darrera restauració], al centre s'alça el templet que sosté les campanes de les hores i dels quarts, a les quals es puja per una escala, també de ferro.

La rematada de la torre

Quan va arribar l'obra a l'altura que havia de tindre, el 18 de setembre del 1424, el Capítol es va concertar amb el mestre picapedrer Martí Llobet, mitjançant un contracte que l'obligava a: continuar e acabar l’entaulament de la sumitat del campanar ja començat de pedra ab ses gárgoles e ab tot ço que necessari hic serà, e a fer la dita obra de la claraboia e apitrador ab sos bancs de part de dins del apitrador per vogir la dita claraboia o seure en aquells, obligant-se per la seua part el Capítol a donar-li, quan acabés l'obra, que havia de ser any i mig després, dos mil florins d'or d'Aragó, termini que no es va acomplir. Obra tan magnífica com la que ens ocupa havia de tindre una rematada especial, á més de la indicada en les capitulacions. Així es dedueix dels dibuixos que hi havia presentat el mateix Llobet, en els quals es parla d'una espiga.

El paviment es va acabar de col·locar el 9 de Febrer del 1426 i els treballs de l’apitrador o claraboia van donar fi el 28 de gener del 1429. Sembla que amb això es va donar per acabada la torre, exceptuant l'espiga referida, que no es va fer per causes que desconeixem. La veritat és que per a donar cim a obra tan monumental, el Capítol no va perdonar cap mitjà i en moltes ocasions es va preocupar a fer una rematada digna de l'obra que amb tant d'esforç havia construït, perquè la claraboia o barana que tenia, era més aviat una corona que una terminació adequada a la forma de la torre. Per a aquest efecte va encarregar a Antoni Dalmau, el notable escultor que havia fet el retaule de pedra que es conserva a l'Aula Capitular antiga, [ara capella del Calze] que dibuixara un projecte d'espiga per a tal fi. 

L'artista va complir l'encàrrec que se li havia fet, però amb tan mala fortuna per al Capítol, que abans de rebre'l, va morir Dalmau, i encara que van aconseguir el projecte, no el van dur a efecte mai, potser perquè cap artista es va atrevir a construir-lo. En el seu lloc hom va fer un empostissat de fusta per a sostindre la campana de les hores, el qual, cremat dues vegades, va ser substituït a últims del segle XVII per l'actual espadanya, obra antiartística que va ser conclosa en la segona meitat del segle XVIII, quan es va col·locar la campana dels quarts. Aquesta baluerna és la causa ocasional dels desperfectes que es noten en l'últim cos de la torre.

Les campanes

Onze són les campanes que hi ha en el Micalet, sense comptar les de les hores i quarts ja esmentades. Les enumerarem per ordre de grandàries i pes.

1. La Maria.— És la major de totes, pesa setanta quintars, o siguen 3.590 quilograms aproximadament. Té el següent rètol en lletra gòtica: Ave María gratia plena Dominus tecum. Tota pulcra es amica mea et macula non est in te. Exaltata est Sancta Dei Genitrix super choros Angelorum. Anno 1544. Monstra te esse matrem sumat per te preces qui pro nobis natus tulit esse tuus. Virgo singularis inter omnes mitis nos culpis solutos mites fac et castos. Opus foelici faustoque auspicio ahsolutum per Petrum Clarachet anno ut supra.

2. El Jaume.— Pesa seixanta quintars, o siguen 3.075 quilograms. Es va buidar a expenses de l'antiga Confradia de Sant Jaume, a la qual corresponia la seua conservació. Segons consta en el Llibre de la Clavaria del 1629, es va gastar en aquell any una certa quantitat a reparar el capçal, o truja o tremuja, o jou, d'aquesta campana. No obstant això, en els anys 1440 i 1458, el Capítol ja li va fer algunes reparacions en lo capçal y ferraje. Manquem de notícies pel que es refereix a la seua fosa.

3. El Manuel.— Pesa cinquanta quintars, o siguen uns 2.500 quilograms. Té una inscripció que diu: Ecce crucem Domini fugite partes adversae vicit Leo de tribu Juda radix David Alleluja. Miguel de Bielsa me fecit anno 1621. Ave María.Va ser fosa la primera vegada el 1437 i es trencà el 1580.

4. L'Andrés.— Pesa quaranta quintars, o siguen 2.047 quilograms. La inscripció diu: Jesús autem per medium illorum ibat in pace. Me fecit Vicent Martínez, anno 1605.

5. El Vicent.— Pesa trenta-quatre quintars, o siguen 1.740 quilograms. Porta la següent inscripció: Fugite partes adversae ecce vicit Leo de tribu Juda radix David. Jesús Christus vincit Christus regnat. Té dues creus, sota una es llig: Vox Dei sonat; i sota l’altra: Joaquín Bellama me fecit any 1569. Però es va fondre per primera vegada el 1437, amb diferent pes que l'actual.

6. El Narcís.— Pesa vint quintars, o siguen 1.023 quilograms. La inscripció que té diu: Trilles me fecit. Ave Maria Jesús. Fonc feta la present campana en lo mes de Novembre any 1529 essent oficials de la Confraría del gloriós Sent Narcis mestre Pere Berduch, Antoni Moret, Luis Carrasquer, Juan Sapena, majorals, Nofre de Cas sindich, Berthomeu Calderas subsindich. En els llibres de comptes de la Catedral consta que el 1436 es va fer una campana a la què se li va imposar aquest nom, i pagà probablement el Capítol. L'actual es va fondre a expenses de la confraria de Sant Narcís, en la casa de la qual va estar algun temps, fins que va comprar-la la ciutat per a destinar-la presó.

7. El Pau.— Pesa quinze quintars, o siguen 767 quilograms. Porta una inscripció que diu: Paulus vocor si quis non obedierit voci mee anathema sit illi. Any 1489. Després té, repetides sis vegades, les paraules Te Deum laudamus.

8. La Bàrbera.— Pesa quinze quintars, o siguen 767 quilograms. Té la següent inscripció: Laudo Deum verum, populum voco, congrego clerum, defundus ploro, Sathan fugo, festa decoro. Ludovico Castañeda me fecit anno Domini 1681. Aquesta campana va substituir una altra una mica més xicoteta, fosa per Joan Calcena el 1306, que es va trencar el 8 de novembre del 1680, quan feia senyal per a matines de mitjanit.

9. La Caterina. — Pesa deu quintars, o siguen 512 quilograms. La seua inscripció diu: Anno 1350. Ave Maria gratia plena Dominus tecum benedicta tu in mulieribus et benedictus fructus ventris tui. Sancta Maria ora pro nobis. Fenollet me fecit fieri. Aquesta és l'única campana que des de la seua fosa no s’ha trencat mai, encara que el 12 d'octubre del 1869, a les onze del matí, amb la ciutat revolucionada, una granada llançada des de la ciutadella, va trencar-li les anses a causa de rebre el colp en la truja. Del 6 al 15 de Juny del 1870 la va recompondre José Vicente Martínez, i es va voltejar el dia de la festivitat del Corpus.

10. La Violant.— Pesa huit quintars, o siguen 409 quilograms. La inscripció que tenia era: Ave María gratia plena Dominus tecum. Michael de Bíelsa me fecit any 1621. Va badar-se el 1755 i la tornà a fondre Juan la Vinya, que li posà la inscripció antiga i el nom del seu nou fonedor.

11. L'Úrsula. — Pesa, sis quintars, o siguen 307 quilograms. La inscripció que té, diu: Jesús. Benedictus Deus in donis suis et Sanctus.

En un fragment d’una consueta de principis del segle XVI que hem vist, s'indiquen detalladament els tocs i campanes que: an de sonar en cadascuna de les festivitats de l'any, i en una altra de principis del segle XIX es donen instruccions precises per al seu funcionament.

El rellotge i les campanes de les hores i dels quarts.

Cap al 1413, i perquè els seus veïns saberen l'hora oficial del dia, la ciutat feia ús d'un rellotge col·locat en l'antic Ajuntament, en l'última peça de la sala del Consell, a la cantonada que hi havia davant de la Diputació, [hui la Generalitat], del carrer anomenat del Rellotge Vell. Com la campana de les hores estava a poca altura, no se sentia des de lluny, i havent observat els jurats la gran elevació que tindria el campanar de la Catedral, llavors en construcció, van deliberar de fer un nou rellotge i campana per a col·locar-los en aquesta torre. Demanaren el beneplàcit del Bisbe i Capítol com a amos de la torre, i es va produir l'acord.

El 1418 es va fondre la campana de les hores, que pesava poc més o menys 300 quintars (16.082 quilograms). Va ser beneïda pel bisbe auxiliar el dia de Sant Miquel, i li posaren aquest nom, per això es diu a la torre, familiarment, Micalet. Aquesta campana es va trencar en diverses ocasions, la refosa el 28 d'Octubre del 1521, rebé el nom de Miquel Vicent. L'actual va ser fosa el 1532 i pesa 215 quintars (10.997 quilograms). Quan toca les hores es pot sentir des d'algunes llegües a la redona, i els que s'han ocupat d'ella li diuen «la campana de les campanes».

El 1735 la ciutat va deliberar afegir una altra que tocara els quarts, per a col·locar-la es va fabricar un campanar de pedra sobre el de la campana de les hores. Va ser feta per Lluis Castanyer, però pel seu so defectuós va ser fosa de nou pel mateix campaner, i va eixir com la veiem i sentim en l'actualitat. La va beneïr Fr. Jaume Meseguer, prior dels dominics, el 26 de Març del 1736, i li va posar el nom de Sant Vicent Ferrer. El seu pes és de 56 arroves i 24 lliures (724 quilograms).

En la concòrdia celebrada entre el Capítol i la ciutat el 1660, es determinava la construcció d’aquesta espadanya, és a dir, un capitell, «por estar hoy aquel con gran deformidad».