Una introducció
Començarem amb un parell de visions sobre el segle XVII:
Segons Joan Fuster, el segle XVII, a l’àrea hispànica, és un període de religiositat equívoca: si d’una banda s’exacerba la pressió catòlica oficial enfront d’uns possibles perills de desviacionisme doctrinal, de l’altra, el poble creu i practica d’una forma -amb un estil barroc- molt distinta de la que era corrent en èpoques anteriors. La fe i els ritus ho impregnen tot, però de vegades amb unes consequències que, almenys a nosaltres, han de semblar-nos improcedents.
Segons Manuel Sanchis Guarner, El contrast entre l’esplendor
diví i la misèria de la condició humana, és una de les bases del pensament
barroc. Alguns esperits religiosos cercaren en el renunciament total de l’home
al domini del món, un camí d’evasió espiritual. La religiositat barroca era
exaltada, irreflexiva i absorbent, i el poble participava molt activament en
les dissensions i querelles entre els clergues.
Les circumstàncies
Durant la segona meitat del segle XVI, la vida religiosa valenciana va estar marcada per l'omnipresent figura del patriarca Joan de Ribera (1532- 1611), arquebisbe de València entre 1568 i 1611. A la seua mort, l'atenció es va polaritzar entorn del clergue Francesc Jeroni Simó, que moriria en olor de santedat un any després. Aquest humil beneficiat de la parròquia de Sant Andreu es convertiria, per a bé o per a mal, en el centre d'atenció de tota la ciutat i font de grans controvèrsies i convulsions socials, religioses i polítiques, que van provocar una fractura sense precedents en la societat valenciana. Tot originat per la discussió de la seua santedat.
Les discòrdies entre partidaris -«simonistes»- i detractors
-«antisimonistes»- van ser tot un procés que durà des del 1612, any de la seua
mort, fins al 1619, quan la Inquisició va aconseguir prohibir definitivament el
seu culte. Foren set anys de enfrontaments que en ocasions esdevingueren
alteracions d'orde públic. A favor o en contra del possible nou sant els
ciutadans es batrien sense treva en una lluita que va desbordar molt prompte
les fronteres valencianes per a instal·lar-se també a la cort i a la Santa Seu.
Al costat de les classes populars, es van veure igualment involucrades les
principals institucions del regne, la corona i importants personatges.
Els ordes mendicants, que havien convertit els seus sants en poderosos símbols de prestigi per a les seues comunitats, fins arribar a establir una forta competència entre elles, es van oposar al procés de beatificació, perquè estaven convençuts que era simplement un «enllumenat». Ho van fer tant per témer el descens de la seua influència espiritual com per la por a una disminució d'almoines, mentre que la parròquia de Sant Andreu, amb la capella del pare Simó, havia trobar una excepcional font d’abundants ingressos. Aquesta reacció és la que va produir l'escissió de la societat valenciana entre partidaris i detractors: eren favorables a la beatificació la parròquia de Sant Andreu i el clergat secular, representat pel capítol de la catedral, que veia en el pare Simó un sant que oposar als de les ordes mendicants, també van recolzar-los les autoritats locals, el Consell d'Aragó i el duc de Lerma, a més del poble que ja l’aclamava sense escrúpols com a sant; eren contràries les comunitats de frares mendicants, que van comptar com a aliats amb el nou arquebisbe Isidoro Aliaga, de l’orde dels dominicans, (arribat a València el 4 de novembre del 1612) i la Inquisició. Simonistes i antisimonistes protagonitzaren el «cisma» que va viure València, un conflicte on les imatges van fer un important paper. Aquella disputa va donar lloc, a més de llibres, pamflets i pasquins, a una extensa producció iconogràfica, a la qual van contribuir, entre altres, el pintor Francesc Ribalta, que en aquell moment havia perdut el seu mecenes, el Patriarca Ribera.
Malgrat el suport de les més altes institucions civils i
religioses, mai no va ser elevat als altars. La senzillesa i humilitat del pare
Simó contrasta amb la seua importància i popularitat social.
El pare Simó
(En els textos inclourem fragments del dietari de Mossén
Porcar, beneficiat de l’església de Sant Martí, i simonista.)
Francesc Jeroni Simó i Vilafranca nasqué a la parròquia de
Sant Tomàs Apòstol el 1578, era fill de Josep Simó, un fuster francés i
d’Esperança Vilafranca, natural de València. Orfe als set anys, va ser acollit
per un sacerdot que l’educà. Influït per l'ambient religiós, als deu anys va
fer vot de virginitat. Cursà estudis a la Universitat i va ser beneficiat de la
parròquia de sant Andreu.
Va viure sempre retirat i en extrema pobresa; en la seua pràctica religiosa pretenia adreçar-se a Déu a través d’un diàleg directe i simple. Si bé propugnava la supremacia de la fe sobre els actes de devoció, havia dut una vida introvertida i edificant de certa anomenada. Era popular per la seua caritat i ascetisme; entre les seues penitències extravagants i les pràctiques pietoses una era veritablement singular: recorria a les nits la ciutat fent la volta dels sentenciats, el recorregut dels malfactors condemnats a mort al patíbul, per a meditar sobre els passatges de la passió de Crist. Ell va afirmar que en aquestes caminades pels carrers, en el de Cavallers,havia tingut visions en les quals va poder contemplar la tortura de Crist amb la creu camí del Calvari i el moment de la Crucifixió, i haver arribat, fins i tot, a rebre esquitxades de la seua sang. El poble i alguns personatges important començaren tot d’una a reverenciar-lo com a sant.
No sabem si va participar en alguns sectors clericals i
populars que vivien una religiositat nova, una pietat tan difícil de
qualificar, que els seus inspiradors van actuar sempre ocultament per temor de
la Inquisició. En moltes ocasions les seues heterodòxies es van barrejar amb
l'ortodòxia tridentina i amb l'esperit més genuí de renovació promogut per
papes i bisbes.
Segons el Dietari de Mossén Porcar, el pare Simó va morir «dimecres 25
d'abril del 1612 dia de sant Marc Evangeliste, a migjorn, d’edat de trenta-tres
anys, en l’escaleta damunt de la casa que està al cap de l’altar de Sant Andreu
i al cantó de la plaça dita de les Mosques». La seua mort en opinió de sant va
commoure tant els valencians que des del primer
moment el van venerar com a tal, besant-li els peus, tocant el fèretre,
tallant trossos de les seues robes, i sostraient estris de la seua casa per a
relíquies.
Els fets
Els dies següents, a totes les parròquies es van fer
exèquies en honor del difunt, representat per un bonet, una figura o una
estampa del pare Simó.
El capítol parroquial de sant Andreu, a més d’haver-li fet
la capella, va decidir obrir immediatament el procés de la seua beatificació.
Després de les honres fúnebres, en les quals ja van començar
a aparèixer algunes imatges del pare Simó, la devoció al clergue va augmentar
de manera vertiginosa, es va produir un fenomen social, religiós i artístic
sense precedents en el segle XVII valencià. La ciutat, i especialment la
parròquia de Sant Andreu, es van convertir en lloc de pelegrinatge on acudien
persones de tota condició social. A conseqüència d'això, els carrers pròxims al
temple es van omplir de botigues on atenien les demandes d'imatges, pintades,
impreses, o en relleu, del sant aclamat pel poble, gràcies a les quals la seua
devoció arribaria a gaudir d'una gran popularitat en les poblacions
valencianes, i també a Europa. A penes tres mesos després, la fama de santedat
havia arribat fins a Roma, Flandes i Madrid. Durant la segona dècada del segle
XVII, eren nombrosíssims els gravats estampats a València, Roma, França i
Flandes. També van destacar les aportacions d’acreditats pintors, com Ribalta i
Rubens. Les representacions del pare Simó patirien l'atac dels detractors,
especialment algunes, com un gravat anònim que representava uns «Desposoris
místics del Pare Simó amb la Mare de Déu», que per la seua gosadia religiosa va
ser segrestat per la Inquisició.
El 22 de maig, en l’anotació de l’entrada a València del cardenal Gaspar de Borja, mossèn Porcar escrigué: «anà a Sant Andreu a veure lo cos del sant mossèn Francés Jeroni Simó, Déu li done mà per a que el canonitze com feu lo papa Calixto a sant Vicent Ferrer, que també era de la casa de Borja.»
A València es respirava un clima d'eufòria simonista; el
fruit més espectacular d’aquesta eufòria va ser la ràpida conclusió de les
obres de renovació i ampliació de l’església de Sant Andreu; encara que ja
iniciades el 1601, va ser la gran afluència d'almoines arribades a la parròquia
després de la mort del pare Simó allò que va permetre la seua culminació. Del
dietari de mossén Porcar hem tret algunes de les múltiples presentalles i
almoines ofertes al possible sant:
33 carros de pedra per a l’obra de Sant Andreu
19 arroves i mig de oli
36 càrregues de rajoles per a l’obra de St. Andreu
52 càrregues de calç
42 o 43 càrregues de rajoles
15 càrregues de rajoles
24 o 25 cafissos de forment
102 madeixes de seda
133 càrregues de rajoles
Una curiosa anotació de mossèn Porcar és aquesta: «dimecres
a 4 de juliol 1612, a la vesprada, se aparegué lo reverend mossèn Francés
Jeroni Simó en la obra nova de Sant Andreu, que entrà per la porta nova i
s’arrimà a un cantó de la obra, i el veu mestre Alonso, l’obrer de vila de la
obra, i altres persones.»
Dilluns a 23 de juliol, mossén Porcar anotà «a les
tres hores de la vesprada, posaren la primera pedra en la capelleta que feren
entre lo capítol de la Seu i la Capelleta de Covarrúbies a la plaça del
Campanar... / I en estos dies los frares de Predicadors i de Sant Francés i
també los de Sant Agostí, mogueren gran avalot i brogit contra el dit sant
Francés Jeroni Simó dient i fent contra aquell coses indignes de religiosos,
però basta ser frares per a tindre butla; feren grans insults i atreviments de
què la ciutat i los més prohòmens se n’han sentit molt.
Per a la renovació de la parròquia, el clergat de Sant Andreu va encarregar a Francesc Ribalta, «pintor famosíssim», un llenç amb la visió que tingué el pare Simó de Crist amb la Creu a coll, que serviria de fons d'altar a la capella nova on reposava el seu cos. Instal·lat el 5 de setembre del 1612, tingué un èxit immediat. Va ser considerat «un dels més admirables i devots que té València i el seu Regne» El llenç, probablement el que ara es conserva a la National Gallery de Londres, és un dels millors llegats artístics de la controvèrsia simonista.
El 9 de setembre del 1612 es va fer la translació de l'altar major del vell al nou temple de Sant Andreu, acomplint així la renovació desitjada pel pare Simó, que (segons Orellana) es lamentava «de veure tan ruïnosa, xicoteta i malparada la seua pròpia església de la qual era beneficiat.»
El 22 d’octubre del mateix 1612 mossén Porcar anotà sobre la
mort d’un taverner «que estava en la casa de Sant Vicent davant lo forn de la
Boatella, prop de Sant Martí, i era persona de santa vida i verge. I ell mateix
dix a migjorn ans que morís que a la dita hora moriria i que mossén Jeroni Simó
lo estava aguardant a les portes del cel ab los braços oberts per a donar-li un
abraç.» en altre lloc escriu «Era persona que sabia molt dels secrets del
benaventurat mossèn Simó i jamai les
volia dir (no sé ara si es publicaran aprés de la sua mort); ell pregue per mi,
que conforme ell vivia crec que està en la glòria ab son íntim amic Simó».
Quan el 4 de novembre del 1612 arribà l'arquebisbe Aliaga, no
dubtà a sufocar aquella incontrolada manifestació amb aires de perillosa
heterodòxia, va prohibir qualsevol acte en honor del pare Simó, ordenà que les
seues restes foren traslladades a una sepultura ordinària fora del temple, i
que foren destruïdes totes les imatges del presumpte sant.
El capítol de la catedral es va sentir ofès, i així mateix
el poble, perquè la devoció a Simó continuava cobrant addictes. La Universitat
i alguns aristòcrates també es van unir als simonistes.
En condemnar la devoció al pare Simó, l’arquebisbe Aliaga
s’oposà a la major part dels seus fidels i va començar una lluita contra el
capítol metropolità, amb processos judicials oberts contra alguns membres, per
no obeir el prelat. Aquestes actuacions van provocar l'animadversió del poble i
al setembre del 1613 es va traslladar a Madrid per a obtindre l'ajuda del seu
germà Luis, deixant un nebot seu, Pedro Antonio Serra, com a vicari general.
Durant el mateix any 1613 els simonistes van tractar de guanyar el favor de la cort amb un conjunt de missives contínues i gestions, com una ambaixada i la presentació d’un memorial a Felip III, al príncep hereu, al confessor real i al duc de Lerma, així com diverses pintures realitzades per Ribalta, i aconseguí que en l'ambient cortesà també arrelara amb força el culte al pare Simó.
Fins i tot, L'arxiduc Albert d'Àustria, sobirà dels Països Baixos amb Isabel Clara Eugenia, filla de Felip II, va sanar de la gota gràcies a una relíquia del pare Simó conservada per la seua esposa; l’arxiduc va estendre fins a Anvers la fama de santedat del clergue valencià, on es formà un nou front al costat de Roma i València. Després d’aquests avanços, el 7 de setembre del 1613 s'obria a Roma la causa de beatificació del pare Simó.
Mossén Porcar anotà el dimarts 24 de juny 1614 «dia del
gloriós sant Joan, al matí, en la Seu feren publicar los senyors inquisidors un
cartell amb lo qual prohibien les figures del venerable Francés Jeroni Simó amb
raigs i resplendors, i també un llibre que havien estampat en Segorb de la vida
i miracles de dit venerable Simó lo portassen, fins tant Sa Santedat proveís
lo que convindria.» I el dia següent, «al matí, aparegué en la plaça de la Seu
un paper i en ell pintat un frare ab los peus de gall i als seus peus la tiara
del papa, un capel·lo de cardenal, les insígnies de la Santa Inquisició, i la
corona del rei i un barret de capellà ab un mot i lletra que dia OMNIA. hi
hagué grans indicis que dos frares molt de matinada lo clavaren, perquè misser
Navarro arribà encontinent i tingué grans indicis, que per ser tan de matí los
testimonis no pogueren adverar sinó que eren frares i no sabien si de
Predicadors o del Remei per les capes.»
En una anotació del dijous 17 de juliol del 1614, escrigué
sobre la vinguda a València del Cardenal d’Este «... I no volgué jamai anar a
Sant Andreu a visitar la capella de mossèn Simó per inducció de fra Català, prior
de Predicadors, no obstant haver-lo hi dit lo mateix virrei que hi anàs i los
jurats, havent estat en València fins a set d’agost» i dels acompanyants «...
Los cavallers que anaven en dita carrossa era lo dit marqués de Cocentaina i
don Guillem de Castro i don Àlvaro Vic, capitals enemics del venerable Simó, i
lo senyor marqués, molt devot era dit senyor, ordenat de menors i de baixa
estatura, moreno, d’edat de 40 anys, barbinegre ab cabells ja blancs».
L’arquebisbe Aliaga, que havia fugit a Madrid, hi va
romandre fins als inicis del 1615, i quan els conflictes ja estaven més calmats,
tornà a València. A la fi del 1618 tornaria a Madrid a visitar el germà per assistir
a la seua presa de possessió com a Inquisidor General, la qual cosa va reforçar
la influència d'Aliaga.
El 25 de febrer 1615 anotà mossén Porcar« ia no feren la
processó que acostumaven a fer los devots de sant Simó, i dien que era ordre
vengut de la Cort i remés al senyor virrei i al pare fra Antoni Sobrino, sinó
que cada mes se fes una volta i no cascuna semana», i el 17 de març, «a la
vesprada, assentaren la reixa a la paret en la capella de mossèn Simó».
L’any següent anotà, «Dimars a 18 de giner 1616, los estaments feren elecció de la persona del comte d’Alaquàs per a que anàs a Roma a sol·licitar la beatificació eo canonització del venerable mossèn Francés Jeroni Simó, i no tingué efecte.» i el 24 d’abril, «A la nit, vespra de Sant Marc, feren grans lluminàries en la església de Sant Andreu en memòria de la mort del venerable mossèn Francés Jeroni Simó i per tota València ab grans lluminàries i sons i a l’endemà també.»
Amb la caiguda el 1618 del duc de Lerma, principal valedor
del pare Simó en la cort, la causa simonista va anar perdent força. Segons
anotà mossèn Porcar, «dimarts a 19 de febrer 1619, se ajuntaren la sala Consell
General i es determinà que anassen dos dels senyors jurats en forma de ciutat
ab ambaixada al senyor rei sobre que havia enviat una carta que es llevassen
totes les imatges i figures del venerable Francés Jeroni Simó. I anaren i foren
mal rebuts, que no li parlaren en molts dies.»
Els excessos en la devoció simonista i els atacs a
l'autoritat pastoral de l'arquebisbe Aliaga de gran part de la població de
València, van provocar que el seu germà Luis, com a inquisidor general,
publicara el 3 de març del 1619 un decisiu decret ordenant que fossen retirades
les imatges de mossén Simó, a les quals el poble havia atribuït molts prodigis.
Una llarga anotació de mossèn Porcar descriu els fets, «diumenge a 3 de març 1619, en la Seu de València publicà Antoni Calafat, secretari de la Santa Inquisició de València, un edicte dels senyors inquisidors proveint se llevassen les imatges del venerable Francés Jeroni Simó. Lo edicte fon fet a 2 de març en València, i no lo hi deixaren acabar de publicar, ans bé s’amotinà tanta gent que hagué d’abaixar-se’n de la trona i hagueren de portar lo santíssim sacrament, i acompanyat de canonges i molt rodejat d’ells lo entraren en la sagristia de la Seu i allí lo tancaren. I aprés, lo motí de la gent anà al palau del senyor arquebisbe i li apedregaren totes les finestres. (Se adverteix que lo estament militar, entenent que lo virrei havia fet algunes diligències per saber dels senyors inquisidors si tenien algun orde per a publicar algun edicte i tostemps negant-ho dits senyors, fon advertit dit Braç de ante tempus interposar apel·lació al papa, lo qual acertaren en gran manera, i així lo rei sempre ha insistit que la renunciassen i fins a 8 d’abril no ho han fet.) I aprés anaren a Predicadors i allí romperen los bancs a on menjaven los pobres. I aquest dia estaven los senyors inquisidors en Sant Nicolau, que publicaven lo cartell de la Santa Inquisició, i foren avisats de l’avalot de la Seu i que venia devés on ells estaven gran multitud de gent. I se n’entraren acompanyats de dos sacerdots a la sagrestia de dita església i es tancaren i lo sermonador se’n baixà de la trona i la missa solemne se acabà resada, i lo mateix se féu en la Seu, que no hi hagué sermó i la missa se acabà resada. I quan entraven al secretari lo vicari de Sant Pere, acompanyat de dos sacerdots i davant del dit secretari i molt apegat a ell els Frígola, Pellicer i don Leonardo de Borja, canonges, lo portaven circuït, i un fill de Satanàs portant-lo d’esta manera li tirà al secretari i l’errà i pegaren al degà Frígola en los pits, i no li féu molt dany sinó que el tingueren molt desmaiat. I aprés anaren a Sant Andreu, que sermonaven, i prengueren un retrato que havia del venerable Simó i el posaren en una llança, que la portava un negre, i tornaren a la Seu i la rodejaren cridant “víctor el pare Simó!”. I se’n anaren a Sant Francés i avalotaren al sermonador i se’n baixà a més que de pas i tancaren les portes, i no els feren res los senyors dels oficials [que] estaven vent lo espectable des de la tribuna i donaren orde de atrancar bé les portes de palàcio que foren ben menester, i així els romperen les gelosies de les finestres i vidrieres. I una tropa de la gent anà a casa de Aguilar lo dansador i perquè tenia en la paret de sa casa escrit lo nom de fra Roig, mestre en Arts de la orde de Predicadors, li apedregaren les portes i finestres i lo hi feren borrar i emblanquinar la paret i posar papers del pare Simó. I lo senyor vicari general, hora santa, se’n passà a la sagrestia de la Seu perquè en palàcio no estaria segur i manà a totes les parròquies a vespres i en tota la vesprada tinguessen lo santíssim sacrament patent. I la Real Audiència féu fer una crida (prou excusada) de que no s’alterassen ni moguessen cosa, que fins a 21 de març 1619 no s’alterarien les coses, cosa prou excusada puix lo mandato sols dava termino que llevassen dites imatges fins a 21 de dit [mes]. I així, los braços se ajustaren per a veure com ho podien remediar i queixaven-se del lloctinent del virrei perquè no els havia en temps comunicat la carta del senyor rei sobre dites coses. Nostre Senyor s’apiade.
Acontegué que dita vesprada un xic de 8 a 9 mesos que el
portava l’ama en la mamella dix a veus alts tres voltes “víctor lo pare Simó
que és mon amic!”, que admirà a moltíssims circumstants, i era fill de don
Ferrando de Borja.
I així mateix la ciutat, aprés, féu fer crida que no
moguessen ni alterassen ninguna cosa, ans bé que els pregaven que fessen
lluminàries i altres festes en honra del venerable Simó, i crec cert que esta
crida és estada de gran providència perquè creia’s que esta nit se hagueren fet
alguns insurts en algunes cases en València, Déu que ho remedie. I a la nit, a
les oracions de les ànimes, doblà la Seu també. I lo virrei anà a cavall a la
brida a les quatre hores de la vesprada per València i al seu costat lo
il·lustre marqués de Aitona, i anava a la mà dreta lo marqués, i davant lo
capità de la guàrdia i a cavall en son cavall, i dos cavallerissos darrer i
altres cavallers que els acompanyaven sens la guarda acariciant i afalagant
tota la gent ab grandíssimes barretades i tots dient “visca lo pare Simó!”. I
feren grans faronades per València, i en lo palau arquebisbal hi hagué
moltíssimes atxes enceses, i en Predicadors per orde del virrei encengueren
alguns farons, perquè demanaven que els donàs gent que els guardàs lo convent i
els respongué que no tenien necessitat de guarda si posaven farons; i lo mateix
diuen que respongué als del palau, que encenguessen llums que eixa era la bona
guarda. Perquè anaven per València de nit dos tropes de gent, la una ab un
tabal i l’altra ab una dolçaina, ab alabardes, xussos i espases desembainades
la punta en alt i cridant tots “visca lo pare Simó!”, i a la casa que per sa
desgràcia no tenia llum li deixaven les finestres ben apedregades.
Dilluns de matí a 4 vingué a llegir a l’Estudi fra Roig,
fill del vice-canceller; lo arrebataren i li clavaren un paper del pare Simó en
los pits i el portaren a Sant Andreu i l’assentaren en una cadira del cor i
acabà de oir lo sermó; i aprés lo portaren a la capella de mossèn Simó i lo
feren agenollar i dir “víctor lo pare Simó!” i li feren besar lo càlzer i li feren
donar caritat per a la capella; i el portaren per tots los carrers dels Peixcadors i per tota València fent-li dir “visca lo
pare Simó!” i li fien besar un paper del venerable Simó. I açò fon de retorn
perquè pocs dies enans en l’aula li digueren que digués “víctor lo pare Simó!”,
i tant importunant-lo dix que el diumenge ho veurien en la Seu, que fonc causa
de que no el deixaren llegir i feren lo que feren. I lo frare portava de
llavors avant gent de la lampa en sa companya.
I lo dit diumenge a 3, a hora santa, lo senyor vicari
general se n’anà a la sagrestia de la Seu i allí es recollí, i aprés lo pujaren
al Micalet perquè havien de dir vespres i la sagrestia havia d’estar oberta, i
a hora santa lo tornaren a la sagristia i allí dormí i ab gran recel, i manà a
les dos hores que totes les parròquies tinguessen ubert lo santíssim sacrament,
com se feu. I a la nit despatxaren un embaixador los del braç militar al rei a
don Baltasar Mercader, germà del comte de Bunyol. I don Jaume de Moncayo, alcaid
de la Casa de les Armes dia que havia donat per la muralla moltes armes als
frares de Predicadors i cert que no hu crec per ser persona de qui sempre se ha
tengut gran opinió de aquell.
Mossèn Porcar anotà el dilluns 18 de març 1619, «a migjorn,
llevaren les imatges dels altars a on estaven retratats lo venerable fra Jeroni
Simó, així lo de Sant Andreu com los de la Seu, carrer de Cavallers, de Sant
Salvador. Al de Sant Andreu anà lo batle per orde del virrei ab los jurats dels
Peixcadors; los de la Seu lo degà Frígola ab altres canonges en un cotxo; lo
del carrer de Cavallers lo mateix comte de Bunyol. I era grandíssim lo plor de
la gent. Nostre Senyor s’apiade de València.
Després de l'edicte del 1619 es va iniciar una «caça de simonistes» de la qual dóna fe la documentació inquisitorial per la qual sabem dels ingenus esforços per «disfressar» imatges de Simó cobrint part del seu rostre per a així obviar els mandats del Sant Ofici, o de la seua pertinaç persecució en domicilis particulars. I és que, malgrat la propaganda desplegada pels detractors de Simó (que fins i tot van elaborar memorials comptant els misteriosos mals que patien notoris simonistes) Les imatges del prevere encara van provocar incidents durant algun temps, fins i tot entre els mateixos dominicans. Tampoc no es van destruir totes. El mateix Felip III, contravenint els dictats de la Inquisició, va mantindre en el seu oratori privat de l'Alcázar, mentre va viure, el quadre amb el pare Simó agenollat als peus de Crist. Encara en la segona meitat del segle XVII era possible trobar imatges del pare Simó en domicilis particulars.
A Roma van passar anys sense que avançara el procés, fins
que el 1624 hom aprovà un miracle atribuït a Simó, però el 1625 van ser regulats
els processos de beatificació amb severes normes per a tallar abusos i hom va
exigir que passaren cinquanta anys des de la mort d'un venerable fins a
l'obertura del procés.
El 1663, en haver transcorregut el mig segle reglamentari
per a promoure la causa de beatificació del pare Simó, els Jurats de València
enviaren a Roma perquè se n’encarregàs, un altre beneficiat de la parròquia de
Sant Andreu, l’aragonés Miguel de Molinos, autor d’una «Guia espiritual», que
havia estat membre de l’Escola de Crist de València, instituïda el 1662, era un
centre ascètic d’oració mental de clergues selectes i aristòcrates afectats a
la vida contemplativa, i en ella promovia el «quietisme», doctrina mística i
religiosa que buscava la unió amb Déu a través de l'anul·lació de la voluntat
humana i la contemplació passiva, que era relacionable, malgrat el seu caràcter
minoritari, amb el «pietisme» de renuncia i penitència del pare Simó i dels simonistes,
segons opina Joan Fuster.
Quan Molinos arribà a Roma, continuà propagant el quietisme des de l’Escola de Crist de la Ciutat Eterna, i la Inquisició el condemnà «per immoralitat i heterodòxia» a reclusió, i en ella morí el 1696. Abans, l’any 1687, el papa Inocenci XI declarà herètica la doctrina del quietisme.
El fracàs personal de Molinos en la promoció de la causa del
pare Simó i també el dels successius agents que tampoc no van tindre fortuna en
la gestió, va repercutir en la definitiva interrupció dels intents, i de la
memòria del pare Simó.
