EL PALAU DEL REAL

El palau reial de València era el palau del Real, rebia aquest nom perquè originàriament va ser un rahal, casa de camp en àrab, paraula d’on ve raval, amb el significat de nucli de població situat extramurs.

La poca informació disponible sobre el palau s’ha vist enriquida, des de fa uns anys, amb dues aportacions, la del geògraf Josep Vicent Boira, que l’any 2004 va localitzar a París uns plànols de l’última etapa del palau, fets el 1802, i la de la historiadora Mercedes Gómez-Ferrer, que l’any 2012 publicà un llibre amb interessant documentació històrica.

Es diu que el seu origen va ser un rahal o almúnia, una casa d’esplai a l'altra banda del riu, feta construir per Abd a l'Aziz al segle XI, que van utilitizar els reis de la Taifa de València.

S’han trobat testimonis arqueològics d’aquella primera època, corresponents a

un edifici i un gran pati rectangular, amb jardí vorejat de passejos perimetrals i una bassa; també materials constructius, com bases i capitells de columnes d’època califal, cap al segle X.

Després de la conquista va passar a ser la residència dels reis cristians quan feien estada a la ciutat. Les primeres obres d’adaptació conegudes són de l’any 1270.

El 1363, durant les guerres entre Castella i Aragó, les tropes castellanes de Pedro el Cruel, decebudes per no haver pogut conquerir la ciutat en cap de les dues ocasions que ho havien intentat, van saquejar el palau i furtaren fins i tot marbres valuosos, arrencats de les estances nobles del palau. La resistència de la ciutat va ser reconeguda per Pere el Cerimoniós: València du al seu escut dues L coronades, en record de la doble fidelitat al seu rei.

Acabada aquella guerra, Pere el Cerimoniós impulsà importants reformes per retornar al palau la seua esplendor, reformes i millores que continuaren els seus successors, com Alfons el Magnànim, que el va engrandir. A començaments dels segle XV, el palau era un conjunt de edificacions amb una façana d’uns dos-cents metres i tantes estances que era conegut com el palau de les tres-centes claus. Aquest enorme edifici era un conjunt d’edificacions agrupades a l’entorn de dos cossos clarament diferenciats, el Real vell i el Real nou.

El Real vell es va fer abans de les intervencions de Pere el Cerimoniós, tenia possiblement una torre en cada cantó, des de les quals es podia gaudir d’amples vistes, especialment cap a la mar. En el seu pati, entre dues de les torres, hi havia l’església antiga. La planta noble va ser durant anys d'ús exclusiu de la reina, però amb el temps va ser destinada a habitatges de l'alcaid i del personal de servei. La resta del palau vell era una sèrie de cossos sense connexió que es van convertir en dependències secundàries destinades a les col·leccions zoològiques reials, amb óssos, cérvols, faisans, paons, etc, i principalment a la casa dels lleons i la de les serps, tot transformat més tard en estables. A la part posterior hi havia una plantació de tarongers.

El Real nou va quedar configurat a l’entorn de dos patis amb una escala oberta que donava accés a la planta superior, on hi havia les estances reials. Al primer pati, que era més gran, hom accedia per la porta principal del Palau. Allí hi havia la zona dels marbres, oberta a un jardí, amb la cambra dels Àngels, sobre la qual es construí una torre. A la planta noble hi havia les estances del rei i les grans sales on es feien les recepcions i les festes. El Real vell era més reduït, en la planta noble hi havia una galeria d’arquets, les mencionades estances de la reina i la capella alta, dedicada a Santa Caterina.

Els reis consideraven una qüestió de prestigi ser capdavanters en tot. Fins al punt que supervisaven els projectes: abans de les obres donaven el vist i plau als dibuixos i els dissenys d’àllò que calia fer; igualment, triaven els més prestigiosos constructors i artistes, com Joan Franch, Francesc Baldomar, Mateu Teixidor, Francec Martinez Biulaygua, Johan Corberà, Damià Forment, i més modernament Tomàs Vicent Tosca i Vicente Gascó, entre molts altres. Tots ells van introduir en cada moment de les obres les tècniques més avançades i les formes més innovadores.

Tan grandiosa arquitectura arribà a ser eclipsada per la bellesa i esplendor dels seus grans jardins, dels quals queden referències en molts escrits dels visitants estrangers, i també el record en una part dels actuals Jardins del Real o Vivers, que hi formaven part.

A l’edat mitjana els reis viatjaven per les seues possessions, i el palau reial era la seua residència quan passaven temporades a la ciutat, però a l’edat moderna, quan la cort es va fer estable, el palau esdevingué la residència dels virreis, i després dels capitans generals, els quals l’adaptaven als seus gustos o necessitats, tancaven portes o finestres, compartimentaven sales, arrencaven columnes, i substituïen escales.

Els canvis de gust de cada època van deixar marques al palau: al segle XVII s’intentà emmascarar el seu aspecte medieval i es van regularitzar les obertures, es donà uniformitat a l’alineació dels murs afegint nous cossos arquitectònics i una galeria d’arcs amb finestres i balcons. Va quedar amb un aspecte híbrid, entre medieval i modern, del qual són testimoni alguns gravats posteriors.

Totes aquestes transformacions indiscriminades van concloure amb la destrucció definitiva del palau l’any 1810, sota l’excusa que els invasors francesos podien fer-se forts al palau per atacar la ciutat. Però es va anar enderrocant a poc a poc, des de març a novembre, i tots els seus materials, des de teules a portes, balcons o taulells van ser venuts a nobles, convents, fusters, mestres d’obres... en definitiva, una operació especuladora que va fer desaparèixer el patrimoni històric de tots els valencians, semblant a les que dissortadament, i fins fa ben poc, encara ha patit la nostra ciutat.

Pobres romanalles del grandiós palau són l’anomenada muntanyeta d’Elio, que es diu formada pels rebles acumulats després de la seua destrucció, i alguns fonaments al seu costat, trets a la llum en unes recents excavacions. Una altra part, descoberta l’any 1986, en fer obres per als col·lectors de la ciutat, es va tornar a amagar sota el carrer del General Elio, no sense polèmica entre les “fuerzas vivas” del moment, algunes de les quals, que vivien ben a prop en un esplèndid edifici, volien aparcar a la porta de casa i a més, soterrar la memòria històrica de la ciutat.