SANT VICENT FERRER

Sant Vicent Ferrer va nàixer a València l’any 1350 i morí a Vannes el 1419. Era

fill de Guillem Ferrer, un notari a qui se’l considera procedent de Girona, i de Gostança Miquel. Va tindre de padrins nobles i ciutadans prestigiosos, gràcies a les relacions professionals del seu pare.

El 1367 va iniciar el noviciat en l'Orde de Predicadors, completà la seua formació als convents de Barcelona, Lleida i Toulouse; tornà a València el 1378, i obtingué el grau de mestre en Teologia per la Universitat de Lleida el 1388. Va ser prior del convent de Sant Doménec, però renuncià el càrrec.

El reconeixement a la seua formació intel·lectual propicià que fes d’àrbitre en nombrosos litigis religiosos i civils. Va ser confessor de la reina Violant, esposa de Joan I i de Maria de Luna, esposa de l'infant germà de Joan I, el futur rei Martí l'Humà. Va intervindre en la unificació dels establiments docents de València en l’Estudi General. Va recomanar l’acolliment dels òrfens moriscos desvalguts en una institució que, amb el temps, esdevindria l’actual Col·legi Imperial d’Òrfens de Sant Vicent Ferrer.

Va viure el Cisma, iniciat el 1378 i acabat el 1417, una època on arribà a haver tres papes diferents. Durant un llarg temps el nostre sant va fer propaganda a favor del papa d’Avinyó, Benet XIII, l’aragonès Pedro de Luna; aquest el cridà l’any 1395 i va fer-lo el seu confessor, conseller i domèstic, omplint-lo d'honors i càrrecs pontificis. Cridat també pels jurats de València, va tornar el 1399 com a llegat papal, per tal d’obtindre suports per a Benet XIII.

Des que sant Vicent va partir d'Avinyó el 1399 es va dedicar a l'apostolat i predicació per diversos territoris d’Europa, on sempre va predicar en la seua llengua materna, el català, com ell mateix l'anomenava, en la qual era entés per tots els auditoris degut al seu miraculós do de llengües.

Viatjava precedit per la seua fama i vida de renúncia voluntària, les ciutats per on passava havien d'erigir púlpits en l'exterior dels temples, places o descampats, per tal que les multituds pogueren sentir els seus sermons, en què parlava de la imminència de la fi del món, de l'arribada de l'Anticrist i del Juí Final, induint els cristians a una nova vida de penitència per a garantir-se la salvació. Anava acompanyat de fidels o germans de penitència, que després dels sermons formaven una comitiva de flagel·lants a la qual s'unien molts dels devots locals. D’aquestes circumstàncies excepcionals li venen els sobrenoms d'Apòstol d'Europa i d’Ángel de l'Apocalipsi.

El rei Martí l'Humà va morir sense deixar descendents el 1410. El conflicte entre els possibles hereus es va resoldre al Compromís de Casp el 1412, on Sant Vicent va dur la veu cantant en bona mesura, tot seguint les consignes de Benet XIII, que volia afavorir el ric pretenent castellà Fernando el d’Antequera, esperant que li tornaria el favor amb la seua obediència com a únic papa, cosa que va fer aquest primer rei de la dinastia castellana dels Trastàmara, però... només mentre li va interessar.

El 1413 abandonà definitivament la nostra ciutat. Potser siga una llegenda, però alguns conten que ho va fer contrariat per les resistències que trobava en la seua tasca conciliatòria. En anar-se’n va dir: Ingrata pàtria, no tindràs el meu cos! La tradició assegura que s’espolsà les espardenyes, perquè de València i d'alguns dels valencians no volia ni la pols. (No cal dir com estaria, si li hagués tocat viure actualment!)

Aquell mateix any 1413 desembarcà a Mallorca, on predicà a la ciutat i els pobles més importants. Del seu pas per l’illa va quedar la memòria històrica però també la popular, amb llegendes i rondalles, una de les quals, que transcrivim en la seua variant mallorquina, és idèntica a altra de València:

Com el sant feia miracles “a raig i roi” el prior del Convent de Predicadors li va dir:

Ja n’heu fet massa, de miracles. No en fareu més sense ordre meua!

El sant va obeir-lo: quan un obrer de vila va caure de la bastida, tots els presents li demanaren un miracle perquè no morís, però el sant, que ho tenia prohibit, va dir:

Atura’t una mica, i aniré a demanar l’ordre al pare prior.

El caigut quedà suspès en l’aire. Quan el sant anà al convent a demanar el permís, el prior li va respondre:

Fra Vicenç, es miracle ja l’heu fet! Ja que hi sou, acabau-lo!

A les nostres terres, Sant Vicent tractava d'evitar la influència d’altres religions que considerava pernicioses per als cristians, va ser inflexible en el seguiment de les prescripcions religioses contra jueus o musulmans, i en la imposició de signes distintius en la vestimenta, fins i tot pretenia que es convertiren voluntàriament, mitjançant predicacions -algunes vegades d’assistència obligada- i controvèrsies amb alfaquins islàmics i rabins hebreus, com la Disputa de Tortosa, del 1414.

El Concili de Constança acabà amb el Cisma quan declarà Martí V únic papa

l'11 de novembre del 1417. Abans, sant Vicent ja havia abandonat Benet XIII. Va ser ell qui, al començament del 1416, va anunciar al palau reial de Perpinyà que qui havia arribat a ser rei gràcies a Benet XIII, Ferran I d'Aragó, de la dinastia Trastàmara, havia pres la decisió de retirar l'obediència al Papa Luna.

L’anomenat antipapa es considerava l'únic legítim i com a bon aragonés es mantingué en els seus XIII, sense renunciar al papat i reclòs al castell de Peníscola, on moriria el 1422. Els tres cardenals que li quedaven nomenaren successor seu Gil Sanxis Munyoç, amb el nom de Climent VIII; aquest sí que renuncià a la tiara el 1429 i a canvi rebé una mitra, el van fer bisbe de Mallorca.

Sant Vicent va continuar la seua incansable predicació fins al 5 d'abril del 1419, quan li va sobrevindre la mort en olor de santedat, la qual ja li havia estat reconeguda en vida als llocs on predicava. Va ser soterrat en la catedral de Vannes, a Bretanya, en una tomba sobre la qual ben aviat es va erigir un altar, objecte de peregrinatge i culte popular, abans inclús que es completara el procés de canonització, en el qual es van documentar 860 miracles, molts dels quals es confonen amb la llegenda, com la rondalla abans descrita. Un dels primers actes pontificis de Calixt III, el primer papa valencià de la família Borja, va ser elevar-lo als altars el 29 de juny de 1455 acomplint, segons sembla, una profecia que a ell li havia fet el propi sant.

L'1 de febrer del 1456, el govern municipal de València, com la major part de les ciutats d'Itàlia i Catalunya, solemnitzava amb una processó general la notícia de la canonització de sant Vicent Ferrer, i quan el 1538 van arribar a València les primeres relíquies seues, ja era considerat com a un patró de la ciutat -ara l'oficial és sant Vicent Màrtir- i del regne (més tard, també de tota Europa). Les manifestacions en el seu honor es van multiplicar amb l'erecció d'altars commemoratius i festius als carrers, com la imatge del sant dins d'una fornícula que es col·locà al de la Mar el 1461. Aquests altars evolucionaren progressivament amb la col·locació de figures corpòries, com els tradicionals bults de Sant Esteve, que després van ser substituïdes per breus representacions dramàtiques infantils en la llengua del sant i de tots els valencians, que encara avui escenifiquen episodis de la seua vida i miracles; el més antic documentat és el que es va escenificar el 1598, al carrer de la Mar.