dimecres, 20 de juny de 2018

BOMBARDEJOS I REFUGIS DE LA GUERRA CIVIL

La insurrecció militar del general Franco l’any 1936 originà una guerra en la qual els alemanys nazis i els italians feixistes hi van col·laborar. Aquesta col·laboració l’aprofitaren per a experimentar els seus sistemes d’atac i l’eficàcia dels seus projectils (que després van utilitzar a la II Guerra Mundial).

Quan València va ser capital de la República, des del Novembre del 1936 a l’Octubre del 1937, el bàndol colpista va intensificar la seua pressió, i la ciutat va ser castigada amb bombardejos que no discriminaven els objectius militars dels civils, malgrat estar situada a la reraguarda va ser agredida regularment per l’aviació i pels vaixells enemics, per tal de sembrar el pànic i desmoralitzar la població civil. Les mortíferes descàrregues van continuar, fins i tot quan no tenien cap sentit, perquè Franco ja havia pràcticament guanyada la guerra.

El primer bombardeig va ser el 13 de gener del 1937 i el darrer el 25 de març del 1939. En total se’n produïren 442, amb 825 morts i 2.831 ferits, més la destrucció de 930 edificis, els quals van ser enderrocats o reparats, i els cràters dels carrers anivellats i asfaltats. Ara queden poques marques visibles de les destrosses, però encara podem veure els forats de la metralla a la part més pròxima al carrer del Periodista Azzati de la façana principal de l’Ajuntament; també van deixar marques a la base de les columnes de la porta de l’església de Sant Andreu, ara de Sant Joan de la Creu, així com cap a la part superior de la motllura de la gran rosassa cegada de Sant Joan del Mercat, coneguda com l’O de Sant Joan, on es pot veure un forat, del qual es va extreure no fa molt de temps, un obús que no esclatà (afortunadament!).

Una Junta de Defensa Passiva es va encarregar de la ubicació i construcció de refugis, d’establir-ne les normes, etc. Es finançava amb una quota mensual de 2 pessetes per cada veí amb família i altra d’empreses i comerços en funció del negoci i del nombre de treballadors. Van ser construïts 43 refugis públics i habilitats un centenar de soterranis amb un cost total de 8,5 milions de pessetes.

Aquesta Junta i la DECA (Defensa Especial contra Aeronaus), van establir un sistema d’alerta: Quan des d’un punt de vigilància es detectava l’arribada de bombarders s’avisava al comandament central d’observació antiaèria, situat sobre el Micalet, que activava la resposta de les bateries antiaèries i feia sonar les 25 sirenes distribuïdes per la ciutat, que alertaven del perill imminent, perquè la població es protegís als refugis. Les sirenes tornaven a sonar quan el perill havia passat. D’aquestes sirenes només se n’ha conservat una, col·locada sobre un edifici del carrer de Martínez Aloy.

Els refugis es van construir a cel obert, fent una excavació no molt fonda en la qual s’efectuava l’obra, que sobresortia del nivell del carrer. Estaven protegits amb capes de ciment armat on hi havia unes cel·les plenes d’arena o algues per a evitar la propagació de l’ona expansiva cap a l’interior. (quan aquesta protecció era més feble es consideraven només refugis contra metralla) Eren de dos tipus, sales quadrangulars reforçades amb pilars, o galeries paral·leles cobertes amb volta; tots tenien bancs per a seure, recolzats a les parets i pilars. Tenien sistemes de ventilació amb maquinària elèctrica i manual. Els accessos eren dos com a mínim, amb escales o rampa en ziga-zaga, per evitar la metralla i l’ona expansiva exteriors, pintats en roig per indicar que eren zona perillosa i només de pas. Estaven senyalitzats amb la paraula REFUGIO, i de vegades una fletxa, a la mateixa façana del refugi o a les parets properes, amb grans lletres majúscules en relleu, un bonic disseny del moment, estil Art Decó. Aquesta indicació encara es conserva avui, convertida en una bella icona, al carrer dels Serrans, a la plaça de Tetuán, cantó del carrer de l’Espassa i al carrer de Baix.

Ara hi ha un moviment de recuperació i posada en valor dels refugis, que són valuosos testimonis històrics, dels quals destaquem:

El refugi de l’Ajuntament
Va ser construït el 1938 amb capacitat per a 700 xiquets del centre educatiu que estava situat en un lateral del mateix edifici de l’Ajuntament. Constava de dues entrades simètriques a través d’escales i de cinc naus cobertes amb voltes rebaixades de formigó. Totes les naus disposaven de bancades d’obra perquè els xiquets s’assegueren mentre esperaven que passara el perill. Disposava de vàters i d’electricitat.
Va ser modificat en els anys 50 per a construir una cotxera; quan en els 60 es convertí en magatzem de documents perdé les bancades i patí altres modificacions. El 2016 es va recuperar i posar en valor com a llegat patrimonial de la memòria històrica de la Guerra Civil a la ciutat de València.

El refugi del carrer dels Serrans, 25
És un dels primers refugis, construït l'any 1937, abans que la ciutat fos bombardejada, amb capacitat per a 400 persones. És de planta allargada, de tres naus amb una coberta plana de formigó de més d'1,50 metres, suportada per forts pilars rectangulars. En el sostre i parets hi ha orificis per a ventilació que comuniquen amb canonades que ixen a l'exterior per una alta xemeneia conservada a la coberta. Tenia un bany al costat de l'extractor d'aire. Gran part d'aquests elements originals van desaparéixer, però l'estudi arqueològic ha permès reconstruir en la rehabilitació el seu aspecte original. També han estat recuperats als murs més de 200 dibuixos de figures humanes, de cases bombardejades, d'esquadrons d'avions de combat, d’inscripcions de noms i signatures. Té dos accessos amb escales, el del carrer dels Serrans, que conserva el rètol de REFUGIO, i el del carrer de Palomino. Després de la guerra va ser magatzem de plàtans, i posteriorment casal faller.

El refugi fabril de Bombes Gens
Durant la rehabilitació de les naus de Bombes Gens es va descobrir el refugi fet en el seu interior per als obrers de la fàbrica, que era un objectiu dels bombardejos perquè durant la guerra els seus forns van deixar de fer maquinària hidràulica i es van dedicar a construir material bèl·lic, com granades de morter.
Es va conservar quasi intacte, està format per una sala rectangular coberta amb volta de formigó, amb capacitat aproximada d'entre trenta o quaranta persones. Han pogut recuperar-se les parets pintades, amb un sòcol i una banda decorativa de línies alternes de color groc i blanc. En els murs hi ha un conjunt d’avisos o advertències als treblladors, pintats amb el tradicional blavet d’aclarir la roba blanca i amb lletres majúscules: NO FUMEU, NO ESCOPIU, o NO DEIXEU IMMUNDÍCIES. Al replà de l'entrada n’hi ha un altre, amb la indicació de no quedar-se allí perquè no era zona segura. També s'han conservat restes del sistema d'il·luminació del refugi i els orificis del sistema de ventilació. Els dos accessos estaven protegits de la possible metralla, entre l'escala i la sala es va construir una gruixuda paret de formigó de 2,30 m d'amplària que feia d'escut; en l'eixida es van col·locar dos elements amb idèntica funció de barrera: una forta columna octogonal d'1,10 m d'espessor col·locada per a detenir l'impacte d'una explosió i una placa de metall que s'encaixava en la paret. A l'interior del refugi s'exposa una de les armes fabricades en Bombes Gens, és la carcassa buida d'una granada de morter que tampoc no té l'espoleta.

El refugi escolar de l'IES Lluís Vives
La Gaseta de la República del 2 d'agost del 1938 , publicà el decret que aprovava la construcció del refugi situat en el pati, amb un pressupost de 888.763,29 pessetes. L'arquitecte municipal José Luis Testor va ser l'autor del projecte del qual s'han perdut els plànols. Només va estar en ús durant el curs de 1938-1939, per a protegir professors i alumnes de l'Institut que, malgrat la guerra, mantenien la normalitat escolar.

El refugi del Col·legi Balmes
Es va descobrir recentment durant una reforma del col·legi. Es conserva en molt bon estat, i en ell es van trobar diversos objectes de l’època, com llandes oxidades, orinals, sabates...

Els dos primer refugis són municipals i el tercer del Centre d’Art Bombes Gens. Tots tres són regularment visitables amb guia, prèvia obtenció de cita.

Acabem amb uns interessants testimonis:

Alejo Carpentier:
Per a arribar a l'amfiteatre en què se celebrava aquesta sessió, [del II Congrés Internacional d'Escriptors per a la Defensa de la Cultura] havíem ascendit per l'escala principal de l'Ajuntament, situada sota una ampla cúpula
.../...
Polvoritzada per una bomba aèria, aqueixa cúpula acaba de ser reconstruïda. Encara són evidents, en els murs, en les columnes, en els marbres de les balustrades, els senyals de la formidable explosió que va deixar mig edifici a l'aire lliure.
…/…
A les vuit de la nit no queda una llum visible a València. Les tenebres més denses s'apoderen dels carrers, de les places. A Barcelona quedaven encara alguns encenedors vetllats, alguns tramvies fantasmagòrics. Ací no res... sopàrem al menjador de l'hotel, amb una temperatura africana, amb les finestres hermèticament tancades. Alguns teatres i cinemes romanen oberts, però cal saber on es troben per a concórrer a ells, perquè cap llum, cap claredat, revela la seua existència. Tots els cafès han corregut les seues cortines metàl·liques des de la posta del sol. En l'oficina de Correus, oberta fins a les dotze, els empleats es belluguen darrere de les seues finestretes envoltats en llums de vetlatori. Els pocs transeünts que es troben en els carrers es guien per mitjà de llanternes de butxaca, esporàdicament enceses en llocs on el peu pot trobar un obstacle... A partir de la mitjanit regna a València un silenci profund, silenci de ciutat sense habitants, encara que milers i milers d'evacuats de Madrid han vingut a agregar-se a la seua ja nombrosa població.
.../...
Va ser cap a les quatre de la matinada. En el mig somni precursor del despertar vaig percebre un soroll anormal, soroll que em fereix les oïdes per primera vegada. Zumzeig de motors d'aeroplans, acompanyats d'un estrany xiulit intermitent, com a notes picades d'un flautí agudíssim. Queixes de l'aire estripat per les bales dels canons antiaeris... No he comprès encara del que es tracta. De sobte, una explosió sorda, subterrània, formidable colp d'ariet en l'escorça del sòl, fa tremolar les parets de l'hotel... Sacsege Pita Rodríguez, el meu company d'habitació, que dorm com un beneït:
-Anem!... els avions!
Una explosió... Dues explosions... Ens reunim amb els altres inquilins de l'hotel, baixant precipitadament al hall. Precaució inútil, dit siga de pas, ja que el fet de refugiar-se en una planta baixa, en cas de bombardejos aeris, és resguard il·lusori. És eficaç, segons i com, en bombardejos d'artilleria, ja que els obusos cauen principalment en els pisos alts de les cases...
…/…
Alguns es miren silenciosament. Uns altres parlen de coses sense importància, amb animació excessiva, per a oblidar el rellotge intangible que compta els minuts al centre de cada pit... El sòl retruny i s'estremeix. Terratrèmol fugaç, seguit de bufetades d'aire en tots els cristalls... Aquesta ha caigut més a prop encara!...
Torna a sentir-se el refilet incisiu dels canons antiaeris. Un zumzeig de motors més ràpids, més regulars que els anteriors, irromp en la nit.
-Són els nostres!
Eixim al carrer
.../...
Els feixos lluminosos dels reflectors es creuen, s'entreteixeixen volant la nit. Una esquadrilla d'avions de caça, republicans, es dirigeix cap a la mar amb una velocitat increïble. Sona una altra explosió, més llunyana (sabrem demà que aquesta bomba ha caigut en el pati d'un hospital, ferint de nou a cinquanta ferits).
- Sembla que ja marxen.
Sonen sirenes anunciadores de pau. Els inquilins de l'hotel es dirigeixen a l'escala, per a tornar a les seues habitacions. El bombardeig ha durat hora i mitja. Ja llostreja l'alba.
Una jove ben bonica, embolicada en un quimono clar, es dirigeix a una amiga.
- Ja no és hora de dormir. I si anàrem a la platja?
La voluntat de viure recobra els seus drets, després d'aquesta excursió de Capronis vinguts de les illes Balears.

Nicolás Guillén:
El mateix dia que arribàrem a València, en fosquejar van sonar les sirenes: la ciutat va ser bombardejada. Bonica recepció... A Marinello i a mi ens havien instal·lat en una mateixa peça d'hotel, un hotel que estava situat en el molt valencià carrer de la Pau. Ens apressàrem a vestir-nos, perquè algú va picar a la porta mentre cridava: “¡Al refugi, al refugi!”. Quan eixírem ens vam adonar que la gent corria en una mateixa direcció, la qual cosa ens va fer pensar que el refugi s’hi trobava, com així va ser. Entràrem immediatament, i l'espectacle que se'ns va oferir no era dels més tranquil·litzadors. Sobretot cridaven dolorosament l'atenció els xiquets menors, abraçats compulsivament per les seues mares. Al cap de cert temps -en aquest cas, potser una hora- van sonar les sirenes novament, la qual cosa volia dir que el perill havia cessat. En la matinada van tornar les sirenes a sonar i es va repetir l'espectacle, només que en condicions més modestes, sens dubte la gent tenia més son que a la vesprada. Mentre l'alarma va durar, es van sentir els trets de les antiaèries i, a espais regulars i profunds, les bombes feixistes.

Ricard Blasco:
València es convertí en blanc dels atacs aeris i navals dels franquistes, pagà un preu massa alt per ser capital de la República. M’han deixat un record inesborrable dos bombardejos del gener del 1938, que colpiren a migdia el centre urbà amb particular violència. El del dia 6 atenyé els voltants de la plaça de Castelar, [ara de l’Ajuntament] el del 26 l’àrea del carrer de la Pau i adjacents; òbviament no constituïen objectius militars. Encara tinc a la retina la sang de les víctimes innocents.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada