dilluns, 24 de setembre de 2018

LA SEDERIA VALENCIANA I EL BARRI DE VELLUTERS



La sederia valenciana

La sederia ja havia tingut antecedents a la ciutat durant els segles XIV i XV, quan artesans jueus, francesos i genovesos fabricaven velluts i d'altres teixits de gran qualitat, com ara setins, domassos i brocats. Però va ser al segle XVIII quan esdevingué la indústria més important de totes les valencianes, tant pel volum de la producció, com pel nombre de tallers i d'obrers empleats.

La producció de la seda va modificar el paisatge de l'horta, amb moreres plantades a les vores de les sèquies i dels camins, per tal d’alimentar els cucs amb la seua fulla. A l’andana de les barraques i alqueries hi havia canyissos per a la cria dels cucs i l’obtenció dels capolls, era una activitat fonamentalment agrícola, gran part del treball es feia a casa, sobretot el filat i torçut de la seda, pels propis llauradors, perquè estava prohibida la venda directa del capoll. En altres ocasions els llauradors venien les fulles de morera als comerciants, que les distribuïen entre els seus productors i filadors. També hi havia filadors professionals que treballaven per als productors. Tot açò feia que hi hagués variacions en la qualitat del producte acabat, i com la mercaderia es pagava a pes, es cometien fraus que encara baixaven més la qualitat.

La resta de les operacions, el tenyit i el teixit, eren de producció preindustrial,
fetes en fàbriques que podien ser des de petits tallers familiars amb un sol teler fins als que en tenien entre quatre i set, encara que aquests darrers eren molt pocs. Cap a l'últim quart del segle XVIII va haver-hi algunes fàbriques que tenien entre els 148 i els 200, però no estaven concentrats espacialment, eren empreses dirigides per un comerciant que controlava la producció de diversos mestres amb un, dos o pocs més telers cadascú.

Les instal·lacions per a l’activitat eren encara medievals, en el mateix edifici vivia el propietari en el primer pis o el segon -l'anomenat principal- fins i tot també algun dels seus oficials i aprenents, i en l'última planta, la millor il·luminada, estaven els telers. Aquests, moguts manualment, eren de fusta i responien a un model tradicional en el qual, pràcticament, no es va introduir cap innovació tècnica en tot el segle XVIII.

Cal distingir dos tipus diferents de fabricació: els telers d’ample, o d'art major, que feien teles i eren els més importants i nombrosos a la ciutat, que n’arribaren a ser més de 3000 en els millors anys d’activitat, i els d’art menor, o d’estret, que feien cintes, galons, malles, cordons, calces i altres obres, però aquesta producció va ser molt inferior.

Durant el segle XVII el comerç valencià de sedes va adquirir importància; ja el 1686 el rei Carlos II, atorgà al Gremi de Velluters la conversió en Col·legi de l’Art Major de la Seda, i aquesta activitat augmentà sense parar al llarg del segle XVIII, fins al punt de motivar el canvi de l`antic nom de la Llotja de Mercaders pel de Llotja de la Seda, i fer que el 1784 la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles afegís als seus ensenyaments els “dibuixos de flors i ornaments aplicats als teixits”. 

Gran part de la producció estava controlada pels comerciants. La seda bruta arribà a ser un producte agrícola més competitiu que no els teixits locals, per açò, tant en temps de permís com de prohibició, legalment o fraudulentament, poc menys de la meitat de la seda en brut o ja torçuda anava a altres centres manufacturers, fins i tot al mercat internacional. La resta, de qualitat inferior, era la dedicada a la indústria autòctona, concentrada majoritàriament a la ciutat de València i també en mans dels comerciants, els quals tenien corresponsals a la ciutat de Cadis, únic port per a comerciar amb Amèrica.

El comerç indià comportava grans riscos, però eren compensats per suculents beneficis, fins i tot malgrat la introducció clandestina en aquells mercats de sedes estrangeres, franceses, xineses i japoneses, de millor qualitat i més barates (els mateixos corresponsals gaditans col·laboraven en aquell tràfic il·legal). Molts mercaders adquirien terres amb els beneficis acumulats per disposar de major seguretat econòmica, malgrat la seua menor rendibilitat immediata. L’enriquiment i l’afany de prestigi social els feia iniciar un procés cap a l'ennobliment, que comportava l'abandó de l'activitat comercial i com a conseqüència, el desviament de capitals, que potser van contribuir al progrés de l'agricultura, però impediren la modernització de les estructures productives de la indústria sedera.

La manufactura sedera tradicional valenciana es beneficià àmpliament de l'obertura de més ports als mercats americans el 1778; va ser quan tingué un gran auge, amb increment de la producció i de les fàbriques, Però la seua expansió va ser una circumstància conjuntural; quan el control dels mercats americans passà a les mans d'Anglaterra, els teixits de seda valencians van perdre el seu quasi únic mercat.

L’esplendorosa sederia valenciana del segle XVIII no culminà en la industrialització al segle XIX, potser a causa del seu antic origen, destinat a un mercat molt limitat i el seu caràcter agrícola, amb una gran producció de seda bruta orientada a l'exportació, que depenia dels mercats europeus, principalment del francés. A més a més, els mercaders-fabricants, que també especulaven amb la seda bruta, es van limitar a mantenir la manufactura tèxtil dispersa, sense fer el pas cap a l'establiment de vertaderes factories. El sistema havia trobat el seu equilibri entre el filat hortolà i el teixit per artesans urbans i feia impossible una revolució industrial, per això no reeixí a adaptar-se a les noves condicions socioeconòmiques.

De forma aïllada, alguns fabricants van fer esforços per la modernització i millora de la qualitat dels productes tèxtils; citarem el més conegut, Joaquim Manuel Fos (1730- 1789), que va treballar com a obrer en diverses fàbriques franceses i angleses, i recorregué, segons va dir quan va fer públics els seus propis mèrits, molts altres països, practicant una forma primitiva d'espionatge industrial. A més d’açò va introduir per primera vegada el cos de vigilants nocturns, o serenos.

Múltiples causes influïren en la crisi valenciana, la pèrdua del mercat colonial a començaments del segle XIX, el desenvolupament de la sericicultura francesa, les deficiències estructurals, la manca de capitals, la falta de modernització i d’iniciatives per a superar la competència de Lyon, potser fins i tot la política lliurecanvista de l’any 1841. Dels 3000 telers de mitjans del segle XVIII, l’any 1850 només en quedaven 1060, i en alguns anys n’havien baixat fins els 600.

La crisi es va agreujar definitivament a partir del 1854 per una epidèmia anomenada de pebrina, que feia morir els cucs sense acabar el seu cicle vital, que si va enfonsar les produccions de tota Europa, pràcticament acabà amb la valenciana; fins i tot les moreres desaparegueren poc a poc del paisatge agrícola de l’horta.

El barri de Velluters

Va ser una àrea extramurs fins a la construcció de la muralla ordenada per Pere el Cerimoniós. L'any 1356, quan aquest espai quedà intramurs conegué un ràpid desenvolupament. A partir del segle XV s'hi instal·laren nombrosos tallers artesans de la seda, que va ser la principal i quasi única activitat del barri.

L'any 1611 s'hi establí un convent de dominics dedicats a ajudar a ben morir els malalts de l’Hospital General; d’aquest convent es conserven algunes dependències i l'església, sota l’advocació de la Mare de Déu del Pilar, que en ocasions també ha donat nom al barri, però la denominació habitual va ser la de Velluters -fabricants de vellut- així eren coneguts tots els artesans de la seda a la ciutat.

Aquesta indústria conformà la fesomia del barri, amb cases d’altes finestres a les andanes perquè tingueren bona il·luminació els telers allí instal·lats. El viatger Antonio Ponz que, com a bon neoclàssic solia pecar de fred, descrivia així la febril activitat i l’alegria dels obradors valencians divuitescos:

“Les manufactures dins de la ciutat estan florents... Tot està ple de dones i homes ocupats en els seus respectius oficis a les portes de les cases, en les finestres, en els patis, i no hi ha racó on no ressonen cants i altres mostres d'alegria en els treballadors”

Els velluters, orgullosos del seu ofici, lluïen aposta alguns fils de seda sobre la roba, tenien un fort esperit de gremi i eren titllats de presumptuosos o “doctes” pels altres menestrals valencians. 

Però a mitjans del segle XIX la crisi de la indústria sedera deixà quasi sense activitat els orgullosos velluters; el 21 de gener del 1856 van protagonitzar l’anomenat Motí de Velluters, una de les primeres reivindicacions del proletariat de la ciutat, amb diversos aldarulls per a protestar pels baixos sous que rebien i demanar-ne l’augment. Només l’amenaça d’intervenció militar féu cedir els obrers. Aquest mateix any, el patrici isabelí Ciril Amorós, mentre exercia interinament el càrrec de governador civil, reeixí a iniciar l'enderrocament de les muralles de la ciutat, amb el pretext de proporcionar treball als molts habitants aturats del barri. Només van quedar en peu les portes de Serrans i de Quart, perquè feien de presons. 

La rellevància que tingué la seda a Valencia durant més de cinc segles només continua present a la indumentària tradicional. Els fallers i falleres encara vesteixen durant la festa de les Falles amb aquest noble teixit, que era la roba de festa dels llauradors de l’Horta.

Molt disminuïda, la producció de seda valenciana continua encara viva, amb alguns obradors que fan els domassos (monocolors, amb el fons brillant i el disseny mat) i els espolins (l’espolí és una llançadora menuda d’ús en telers manuals, que es pot alternar a voluntat per a variar els colors del disseny) aquests dissenys poden ser antics o moderns però fets en telers manuals, com al segle XVIII, si bé amb preus actualitzats (un teler, després d’una jornada de vuit hores produeix uns 25 centímetres de teixit d’un ample de 54).

Però queda ben poc que recorde l’antiga activitat del barri de Velluters, alguns casalots del segle XVIII, certs carrers ortogonals, i poc més. Ara bé, afortunadament encara es conserva un important testimoni de la passada història d’art i esplendor de la indústria sedera de la ciutat, el magnífic casal dels seus agremiats, molt ben restaurat i convertit en museu: el Col·legi de l’Art Major de la Seda.

València forma part del Programa de la Ruta de la Seda de la Organització Mundial de Turisme. Enclavada al kilòmetre 9.090 dels mapes de la ruta.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada